Adéu a les vacances d’estiu. “Sant tornem-hi”. Faig balanç i m’adono que la ciutat més llunyana que he visitat aquest agost ha estat Barcelona i no pas pels seus atractius turístics. No he fet maletes, no he omplert cap targeta de memòria amb infinitat de fotos exòtiques i ni tan sols he llegit aquella novel·la que tenia reservada per les tardes d’estiu després de la migdiada.
Em queda una sensació estranya. De fet, la cosa més emocionant que he pogut fer aquest mes ha estat donar-me de baixa de tres o quatre grups de whatsapp que inflaven el meu telèfon amb centenars de missatges que no tenien solta ni volta. No hi ha hagut trobades estivals ni excursions espontànies i això m’ha permès obtenir l’espai i el temps necessari per descobrir nous aprenentatges a través del Turisme Interior. No, no parlo de turisme d’interior, parlo de “Turisme Interior”, amb majúscules i sense que tingui res a veure amb un viatge per les comarques centrals.
Lluny de voler ser avorrit amb detalls superflus m’agradaria compartir els petits tresors que he descobert en aquest viatge insòlit. La dotzena de persones que m’han acompanyat en l’experiència han estat totes unes veritables mestres de vida en tots els sentits i gràcies a la diversitat de caràcters, punts de vista, sensibilitats i coneixements puc dir que no hi ha hagut un sol minut dels deu dies de convivència que no hagi valgut la pena.
“El recorregut més llarg es pot fer assegut en una cadira al menjador de casa i l’acte més heroic pot ser tan simple com reconèixer alguna feblesa oculta”
El que en aparença se’m presentava com un curs de Programació Neurolingüística va acabar mostrant la cara més amagada de tots els que hi participàvem i a mesura que passaven els dies anava prenent consciència dels meus petits monstres interiors. Personalment reconec que al principi em costava obrir la caixa dels trons per por del que pogués haver-hi a dins. La ment està molt avesada a mostrar-nos una realitat parcial i acostuma a tapar tot allò que no ens interessa veure, escoltar o sentir.
A través de les persones que m’han acompanyat en aquest interessant recorregut he estat testimoni dels efectes positius que produeix desprendre’s dels filtres i cuirasses que portem tots al damunt. Quan plantem cara a les nostres pors i debilitats més profundes ens adonem que aquestes es dissolen o senzillament deixen d’ofegar-nos. La clau per arribar-hi és ben senzilla si hi posem voluntat, escoltem la sensació sentida en el nostre cos, calmem la ment, respirem adequadament i fem cas als senyals que ens arriben per inexplicables que puguin ser.
Per accedir a les coses més valuoses cal que fem actes de valentia, com feia l’Indiana Jones al trepitjar un pont invisible i adonar-se que el seu gest de confiança li permetia arribar al seu destí. El recorregut més llarg es pot fer assegut en una cadira al menjador de casa i l’acte més heroic pot ser tan simple com reconèixer alguna feblesa oculta. No cal cercar res a fora ni anar lluny per adonar-nos que el veritable camí resideix dins nostre: bon viatge.