Feia temps que algunes persones, sempre dones, demanaven al Museu del Ter de Manlleu si hi podien dipositar aquelles peces de roba i de la llar, generalment blanques i brodades, procedents dels seus aixovars familiars. Les guardaven a casa des de feia anys i no sabien ben bé què fer-ne, però tampoc les volien llençar. El mateix director del museu, Carles Garcia, va “intuir” que darrere d’aquell material sensible hi surava tota una “realitat invisible”. I va proposar a l’antropòloga Marta Rosell (Manlleu, 1998), que ja col·laborava puntualment amb el museu, que mirés d’estirar aquell fil invisible. D’aquell procés de recerca n’ha nascut el documental El fil conductor. Els aixovars de núvia a Osona. Dones, patrimoni i memòria, amb guió de la mateixa Rosell i realització de Xef Vila. La presentació va tenir lloc dijous passat, en el marc de la 14a Mostra de Cinema Etnogràfic, davant d’un Auditori Roca que es va omplir de gom a gom.
“El documental vol ser una reivindicació d’aquest patrimoni col·lectiu, que no ha estat suficientment estudiat ni valorat”, destacava Rosell, que actualment cursa el doctorat. Durant molts anys, el món de la roba de blanc, així com la vida domèstica, van conformar una de les principals tasques amb què moltes dones “van assegurar la vida familiar i social”. Al voltant de la costura, de les labors o la confecció es va anar teixint “tot un univers femení”, en el qual s’hi van desenvolupar “espais de trobada, elements d’identificació personal i col·lectiva, i canals de transmissió de coneixement”. Un món, una realitat, però, que gairebé no s’ha estudiat i que “ha quedat fora del que considerem cultura o patrimoni”. D’aquesta manera, “s’ha menystingut l’enorme valor que ha tingut el món de la roba de blanc en la nostra societat i estem esborrant una part de la importantíssima empremta femenina en la definició de qui som avui en dia, per molt que avui en dia ja no tinguin el mateix significat”.
El documental, de 30 minuts, està protagonitzat per una dotzena de dones de Manlleu i comarca (M. Teresa i Pilar Moliner, Pepita Oliver, Montserrat Verdaguer, Maria Masoliver, Margarida Morató, Montserrat Castañé, Joana Martínez, Ramona Pujadas, Carme Castañé, Carme Saucedo i Núria Tomàs). Unes “professionals de l’agulla”, d’altres mestres de labors o simples particulars que, en el seu moment, també van procurar de completar el seu aixovar. Es tractava de la roba d’ús personal i de la llar que les dones acostumaven a aportar al matrimoni quan es casaven. A partir dels anys 70, aquest antic costum –una tradició patriarcal recollida en el dret català– va anar desapareixent –“jo tinc 26 anys i ni tinc aixovar ni sé cosir”, bromejava Rosell”–, però aquests aixovars han esdevingut “arxius de memòria i els hem de donar valor, perquè també esdevenen un punt de connexió entre generacions i de diàleg entre models de feminitat diferents”. Per tot plegat, el documental es presenta com un “primer resultat”, per anar donant “visibilitat” a aquest patrimoni material i immaterial. “Hi ha molt per estirar i documentar”, deia Rosell. “Gràcies per explicar-nos la vostra història”, va agrair Garcia a les participants. El documental ja es pot visualitzar a través del YouTube del Museu.
