La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Jordi Vilarrodà
Francesc Serés (Saidí, 1972) parla d’Europa i de les guerres en el seu últim llibre. ‘El món interior’ (Ed. Proa) arrenca quan l’autor se’n va a viure a Berlín i es troba, sense haver-ho pensat, ajudant gent que fuig de la invasió d’Ucraïna. A Alemanya, és impossible no topar-se amb el seu passat fosc del segle XX. I ell ve d’una terra, a tocar de l’Ebre, que va ser també front de guerra. Tres moments, tres llocs, tres conflictes que retraten un continent convuls.
Vostè parla de guerres, en aquest llibre. No té la sensació que l’ombra dels conflictes bèl·lics és molt present en l’actualitat, precisament?
Tant de bo no calgués. No sé si és una qüestió de proximitat, perquè ens han passat coses molt més a prop (Orient Pròxim, Ucraïna…) i ens arriba de manera molt més directa. A mi em costa de recordar un moment de la història contemporània en què no n’hi hagi hagut una, de més a prop o més lluny. Llatinoamèrica, per exemple, amb les seves opressions i revoltes, Àsia amb l’Iran i l’Iraq, o l’Afganistan. Els conflictes de l’Àfrica, dels quals no ens arriba gairebé res però que són permanents…
“Encara no ha acabat una guerra que ja en comença una altra”, diu cap al final.
Sí, perquè el llibre el vaig acabar cap a finals de tardor de l’any passat. I el dia 7 d’octubre de 2023 havia quedat en estat de xoc. Què acaba de passar?, em preguntava. O millor dit, què acaba de començar? I és d’aquells conflictes enquistats que no té fi. Durant un temps en què vaig estar fent articles d’opinió, no vaig escriure mai sobre el conflicte d’Israel i Palestina, em veig desbordat per la complexitat que té. De totes maneres, el llibre conté un bri d’esperança: hi ha altres llocs en què hi ha hagut guerres i ara estan en pau, ni que sigui una pau relativa o temporal.
No tindríem aquesta conversa si vostè, a principis de 2022, no hagués marxat de Catalunya per anar-se’n a viure a Berlín.
Suposo que quan mous la teva vida, es mouen la resta de coses. En un moment del llibre dic que anar a viure a l’estranger era una de les coses que tenia pendents a la vida, una experiència que sempre pensava que m’agradaria. I quan a la meva dona li van donar una beca per treballar a Berlín entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Humboldt, vaig pensar que era el moment. Ho vaig deixar tot, i ens en vam anar.
La seva vida nòmada, l’havia menat a Catalunya de Saidí a la Garrotxa, per exemple. Després va ser a Berlín, en l’època d’escriptura del llibre, i actualment, a Àustria, a Graz.
Ara som a Àustria, sí. Jo sempre havia viscut aquí, i la meva dona, que és russa, s’hi havia adaptat. Però pensava que també podria fer com ella, i estic molt content d’haver-ho provat.
Arriba a Berlín, i gairebé sense temps de desfer les maletes, esclata la guerra d’Ucraïna. Com ha dit, ella és russa però amb una extensa xarxa de relacions que s’escampa pels dos països. I d’una manera gairebé espontània, van sentir la necessitat d’ajudar la gent que començava a arribar a Alemanya fugint del conflicte.
Penso que si hagués estat un altre conflicte, si hagués estat entre França i Espanya i ens haguéssim trobat a Berlín, hauríem fet el mateix, com a parella. Perquè sents el país seu com una part teva, malgrat totes les contradiccions. I sí, ella estava en tots els canals de Telegram, anàvem veient que hi havia una mena d’ona expansiva que estava arribant. Ens canviem de pis, i just al mateix carrer s’obre un hotel per a refugiats. Ens vam oferir per ajudar (suposo que tots hauríem tingut la mateixa reacció) i vam estar treballant allà mesos, però si ho explico en el llibre és perquè té un sentit literari, no per posar-nos com un exemple de virtuts.
Va sorgir d’una manera molt espontània.
És que som família, no? Família, amics, coneguts… perquè parlen la mateixa llengua.
Era un antic establiment hostaler, tancat, que es va reobrir per als refugiats. Gent molt diversa, tal com els descriu.
No hi ha un únic model de persona que fuig d’una guerra. Hi havia gent d’Ucraïna, és clar, però també gent que havia vingut de Síria, de l’Iraq, de l’Afganistan, i que ja havien arribat a Ucraïna fugint de les seves guerres, es van trobar amb una altra i van intentar sortir-ne, evidentment. Nosaltres ens pensem que aquesta gent només ve aquí, però això passa arreu del món. En aquell moment, recordi que ja es va parlar de problemes en la frontera de Polònia: hi posaven traves perquè no tots els que arribaven eren ucraïnesos.
Ens l’imaginem allà, sense parlar alemany… però amb habilitats. Li tocava arreglar un rentavaixelles que sempre s’espatllava.
Llavors en sabia molt poc, d’alemany. Però com que hi passava més hores que els altres, allà, tenia més coneixement de com anaven les màquines, i aquesta la sabia desmuntar i refer-la. A més, aquell hotel portava un any i mig tancat per la covid i tot s’havia de tornar a posar en marxa. És una anècdota, però serveix d’exemple per explicar que quan passa una guerra no hi ha res planificat: si ho fos, ja no seria una catàstrofe. T’arribava gent, i cada dia més gent, i de l’ONG que gestionava aquest hotel només hi havia una persona, que anava molt de bòlit. Entre tots vam fer una mena d’equip, i això va estar molt bé.
Explica que arribava a casa cansat, però prenia notes. Vostè intuïa que darrere d’aquesta experiència hi havia el germen d’una obra literària?
No, en aquell moment no. Però jo prenc notes cada dia, no porto un diari però sí que vaig apuntant… deu ser perquè em comença a fallar la memòria! I els fets fonamentals els has d’escriure perquè la memòria traeix molt. Et penses que vas estar un dia allà, i era un altre dia, que aquell que vas conèixer era d’Algèria i era de Mali… els detalls serveixen com a ancoratge. Amb el mòbil és molt fàcil, pots portar un diari de forma quasi involuntària.
Veure com la xarxa d’amistats de la seva dona es va teixint i desteixint, d’un lloc a l’altre d’Europa, és summament interessant. El fil es manté, encara que estiguin en una diàspora.
És una diàspora. I amb molta diversitat. Hi ha gent que és de la part russòfona d’Ucraïna, però que no està d’acord amb la guerra i que ha migrat. Gent de Rússia que fuig esparverada del que ha fet el seu país. I ucraïnesos que tampoc són partidaris del seu govern. Igual com ens passaria a Catalunya o a cada país, però amb un tall tan net com és el d’una guerra. La xarxa d’amistats es reconfigura contínuament perquè les experiències també et canvien: tu pots tenir Rússia com a enemic, però pots tenir un rus que t’ajudi. O gent que ha canviat d’idioma voluntàriament, russòfons que han après l’ucraïnès per distanciar-se dels seus. Hi ha una paleta tan gran com la naturalesa humana.
Vivia a Alemanya, una nació que té un passat dens i amb el qual vostè toparà, quasi sense voler, quan li va caure a les mans un àlbum fotogràfic. Anys 30, una família alemanya que s’està fent una casa i ho va documentant… com s’ho va trobar?
No era una afició que tingués abans d’anar allà, ni va ser part del projecte literari prèviament pensat: ara vull explicar això i buscaré aquests documents. Va ser una sorpresa trobar-m’ho. Veníem de dos anys de covid, molta gent ha abandonat la ciutat i ha buidat pisos, altres que s’han mort… i no hi ha ni col·leccionistes ni brocanters, ni tampoc turistes. Ningú dels que compra coses en els mercats d’antiguitats. Tot es ven a internet, i a preus baixos perquè el mercat està saturat. I em trobo amb aquest àlbum… quina quantitat d’informació personal, i a un preu baratíssim! Hi ha dues persones grans, que s’estan construint una casa fora de la ciutat, i documenten fins al darrer detall el procés. Alemanya, l’any 1930. Igual que vaig fer jo amb la reforma de la casa de la meva àvia, a Saidí.
L’àlbum venia amb sorpresa, però…
Sí. Quan el vaig tenir a casa, vaig veure les fotos que no havien posat a l’anunci per internet. A la meitat de l’àlbum arriben a coronar la teulada de la casa, i es fa una festa igual que aquí. Es posa la bandera, i és una bandera nazi. I quan s’acaba l’edifici, i quan és l’aniversari de Hitler, la creu gammada. Em va sobtar. No perquè no ho pogués preveure, però tenir el document allà, a casa meva… En aquell moment no ho vaig pensar perquè encara estava acabant el meu llibre anterior, La mentida més bonica. Però allà va començar a fermentar tot. La primera pota d’El món interior és la guerra d’Ucraïna, i la segona és aquesta.
La tercera l’anem a buscar al seu poble, a Saidí. En les obres que m’explicava de la casa familiar, també hi va trobar testimonis d’un conflicte, de la Guerra Civil.
El meu pare i la meva mare van canviar la teulada, jo vaig fer la reforma dels interiors. I vam trobar tres granades de la Guerra Civil, entatxonades en un lloc. Protegides… i actives! Havíem viscut amb allò a sobre tota la nostra vida. Em va venir al cap la comparació entre aquelles banderes nazis, que no deixaven de ser un bomba mental, i les granades, una bomba real. I vaig poder establir aquesta relació: és un contínuum de guerres. La Guerra Civil, on també hi havia els alemanys involucrats, i en certa forma els russos: l’aviació de la Legió Condor, els agents que enviava Stalin… Aquesta triangulació va començar a generar coses: a través de documents com l’àlbum en un cas, a través dels escriptors que havien parlat del front de l’Aragó en un altre i, en el present, a través de les nostres amistats en el present. És el nostre temps solidificat en forma de llibre.
“Una història europea”, com diu en el subtítol.
És que és així, i la gràcia per a mi és que no he hagut de variar molt el focus respecte a com ho estava fent en els llibres anteriors: què veig, què està passant, com em documento i com ho transmeto, com ho explico als altres. Una història del gran món, la puc construir amb aquests elements.
Torna al registre de no ficció que havia treballat en llibres com La pell de la frontera o La matèria primera. Literatura, però partint de l’experiència personal.
Cròniques, entrevistes, reportatges si vol dir-ne així. Un relat amb una distància variable. Vaig parlar de la immigració al Baix Cinca i el Baix Segrià des del punt de vista sincrònic i diacrònic, vaig parlar del món del treball abans de la crisi, i ara, del que ens està passant aquí: hi ha uns documents que jo vaig recollint, unes experiències a través de la meva dona i, finalment, la memòria familiar de la qual em faig dipositari. I tot plegat em permet parlar de què ha estat la guerra per a nosaltres, de com ens relacionem amb la història, de què significa ser europeus… m’anava fent les preguntes i em trobava amb l’escenari idoni per formular-les.
Aquest divendres s’inaugura a Vic una ‘pop-up’, oberta fins després de Nadal, dedicada als productes que porten el segell de Pilarin Bayés, i en especial al seu personatge d’en Patufet
Miquel Erra
Pilarin Bayés (Vic, 1941) ha il·lustrat més d’un miler de publicacions –enguany es commemora el 60è aniversari del seu primer llibre, El meu pardal (La Galera, 1964)– i ha donat vida a infinitat de personatges reals i de ficció. D’aquests últims, però, n’hi ha un que la té especialment captivada: en Patufet. D’aquest enamorament en va néixer, fa un parell d’anys, la marca Patufet by Pilarin –amb una figura de traç modern, en blanc i negre i barretina vermella–. La marca ja s’ha desplegat en múltiples productes de marxandatge, tant propis com per a empreses. Tota aquesta gamma de productes, sumada a d’altres que també porten el segell de la Pilarin, es podran trobar a El Racó de la Pilarin i en Patufet, una botiga efímera que, durant dos mesos, ocuparà el local del número 36 de la plaça Major de Vic, darrere el Merma. La pop-up s’inaugura aquest divendres a les 7 del vespre.
A la botiga s’hi podrà trobar una mica de tot: des de joies fins a samarretes, davantals, dessuadores o vambes, però també pessebres, calendaris o part dels llibres que ha il·lustrat. Com a singularitat, també s’ofereix un lot de Nadal amb els delicatessen gastronòmics que la Pilarin ha etiquetat per a empreses del sector, com mel, cava, oli o llonganissa. Menció especial per la històrica Torrons Vicenç, que fruit d’aquesta col·laboració comptarà, dins de la botiga, amb un apartat específic de la seva gamma de torrons.
“Ho provarem aquests dos mesos, a veure quina resposta tenim”, apuntava la filla de la Pilarin, Marga Sala, aquest dimecres ultimant els preparatius per a la inauguració. De la voluntat d’apropar la figura de la popular ninotaire als seus admiradors ja va néixer la Fireta de la Pilarin. Més de 6.000 persones van passar pel centre cívic Joan Triadú de Vic, el Nadal passat, en una experiència que tindrà una segona edició entre els propers dies 20 i 22 de desembre. Aquest any, doncs, els seguidors de la Pilarin estan d’enhorabona amb aquesta doble proposta: de la Fireta a la botigueta.
El Festival Transhumant ha programat un cicle retrospectiu
Joan Garcia
Sant Joan de les Abadesses acull aquest novembre un cicle dedicat a l’obra del director de cinema santjoaní Ferran Llagostera. La iniciativa, impulsada per l’Ajuntament i el festival Transhumant, ofereix l’oportunitat de conèixer de prop la trajectòria d’aquest cineasta compromès amb les temàtiques socials i humanes. “Em feia molta il·lusió tenir un retrobament amb el poble”, assenyala el director.
Llagostera ha triat tres de les seves obres més representatives per al cicle que s’inaugurarà aquest dissabte amb Música, la medicina de l’ànima (2022), el seu darrer documental, que mostra el poder de la música per afavorir el benestar mental i físic. Com a sorpresa no anunciada, també mostrarà el seu primer treball professional remunerat, un curt de cinc minuts sobre els trens de joguina Ibertren, un element vinculat als seus records d’infantesa al carrer Jussà, “quan per la finestra veia com arribava el tren correu”.
El 23 de novembre es projectarà Gran Sol (1988), una pel·lícula que el director considera “la que més m’agrada, la que més em convenç”. Basada en una novel·la d’Ignacio Aldecoa, retrata la vida dels pescadors bascos a alta mar amb un repartiment notable que inclou, entre d’altres, Agustín González, qui, segons Llagostera, “és una de les millors interpretacions que ha fet, està esplèndid”. El cicle conclourà el 30 de novembre amb dues projeccions: el curt La casa del pare (1984) i el documental El poble unit, mai més serà oprimit (2014). Aquest últim explica la història d’Allariz, un poble gallec i la seva lluita popular davant del poder arbitrari. Les projeccions del cicle tindran lloc al Palau de l’Abadia, a les 6 de la tarda.
El que, per ara, no es podrà projectar és la primera experiència amb el documental de Llagostera, que es remunta a fa mig segle. Va aconseguir que l’escola de cinema EMAV on estudiava li deixés una gran quantitat de material per fer un documental sobre Sant Joan: “Vaig venir amb càmeres de 16 mil·límetres, càmeres blindades amb Nagra –un magnetòfon de l’època– per gravar el so directe, un camió de focus…”. En aquell documental, malauradament perdut, hi apareixien entrevistes amb veïns i veïnes de l’època com el poeta Josep Picola, i avui seria un document d’alt valor històric local.
‘Reflex’, amb 11 cançons, es presenta en directe aquest diumenge a la Jazz Cava
Jordi Vilarrodà
Fa exactament dos anys, a l’espectacle El so de l’oceà, estrenat a L’Atlàntida, Cai Godayol (Vic, 2002) havia demostrat sobradament el seu talent com a pianista i en la improvisació, combinant-ho amb l’actuació teatral. I mentrestant, combinant-ho amb els estudis al Conservatori del Liceu, escrivia cançons. “Quan en tenia quatre o cinc, em va semblar que valia la pena tenir-les ben gravades, sense cap altra pretensió.” Però quan va entrar a l’estudi Fontderola de Jordi Casadesús, el projecte es va fer gran. Era l’agost de l’any passat, i de la col·laboració en van sortir mitja dotzena de temes més fins a configurar un disc. Havia nascut Reflex, el treball de debut de Cai Godayol com a cantautor, que es presenta diumenge a les 7 del vespre en un concert a la Jazz Cava. “Allà és com a casa, és un lloc on he crescut”, explica.
Cai Godayol se sent absolutament còmode davant del teclat d’un piano, com s’havia vist a El so de l’oceà. Ara ha fet un altre pas, que sol ser el més difícil: “Trobar la meva veu i defensar-la”. En 11 temes per a piano i veu, en català i en anglès. Temes dels quals n’ha donat a conèixer dos fins ara (L’oreneta, amb un vídeo d’Octavio Ponce, i Sunflower Girl) en què s’hi veu la influència del jazz que l’ha acompanyat sempre, al costat de rock, de soul… “de tot el que m’ha anat formant, fins i tot d’influències de les quals no me n’havia adonat”. La natura és un fil conductor que d’alguna manera els connecta, “un vincle amb allò que és molt més gran que nosaltres, i per això és un tema recurrent”. En directe, es presentarà en format de quartet i l’acompanyaran Cesc Castaño (guitarra), Néstor Luque (baix) i David Casas (bateria), companys tots d’estudis del conservatori. En la gravació hi van participar el mateix Jordi Casadesús i Núria Graham, un tàndem de luxe al qual es va sumar la bateria de Malcus Codolà (habitual de Ferran Palau).
Reflex, publicat per Bankrobber, ja és a les plataformes digitals, però també veurà la llum en format de vinil, “de moment amb un centenar de discos numerats i signats”. Un format que agrada a Cai Godayol pel so i pel ritual d’escolta: “És el que espero que pugui passar amb la meva música, que sigui objecte d’una escolta tranquil·la”. En directe, a part del concert de la Jazz Cava en té previst un altre el 17 de desembre a l’Heliogàbal de Barcelona. I ja han sortit mitja dotzena de cançons més, encara inèdites.
Jordi Vilarrodà
El teatre musical pot integrar tots els estils però li faltava encara la sardana. I Arnau Tordera estava cridat a omplir aquest buit. La seva creació Sardana Superstar, estrenada ara fa un mes i mig a la Fira Mediterrània de Manresa, arriba diumenge a L’Atlàntida precedida per l’èxit i amb totes les entrades de la sala Ramon Montanyà venudes. Qui havia dit que el sardanisme era refractari a les novetats?
Potser la clau és que s’hi ha aproximat amb tota la llibertat creativa, “però amb respecte i admiració per aquest món”, diu Tordera. Després de l’estrena al Teatre Kursaal tot han estat elogis. “Ha estat prou transgressor, però tant el musical com tot el que he fet tocant el sardanisme ha estat rebut amb joia.” Des que Santi Arisa havia provat de sacsejar-ho amb la sardanova han passat prou anys.
El músic i compositor tonenc havia rebut l’encàrrec de la Fira Mediterrània, aprofitant que Manresa és aquest any la Capital de la Sardana. “Podria haver estat un concert o un recital més convencional però em vaig atrevir a fer una cosa que no s’hagués fet, un musical a partir de la sardana i de la cobla.” A principis del segle XX sí que hi havia hagut algun intent d’incorporar la sonoritat de la cobla a un musical, però no havia passat d’això. A Sardana Superstar hi ha eclecticisme, aportacions de diferents procedències, però la sardana és “la raó de tota la trama”. I Tordera ho diu perquè la sardana acaba essent el nucli mateix de l’argument: un cometa està a punt d’impactar contra la Terra i l’única possibilitat de salvar-la és que tothom balli una mateixa dansa, una sardana. L’últim sardanista viu està amagat i quan el localitzen s’ha d’estudiar en què consistia la sardana si volen salvar el món. “La història s’inspira, d’alguna manera, en aquests grans compositors que venien a Catalunya a oferir algun concert, casualment els ensenyaven la sardana i quedaven meravellats. És el que va passar amb Igor Strasvinski, per exemple.” Arnau Tordera hi suma la “fantasia desbocada”, com ell mateix la qualifica.
La complicitat per tirar endavant el projecte la va trobar en primer lloc en Toni Font, un dels millors coneixedors del teatre musical català, que ha codirigit el muntatge. I després en la cobla Cani-Gó!. La formació osonenca és la que posa la part musical de l’obra, mentre que la teatral és a càrrec de Pol Blancafort, Maria Cirici, Mireia Lorente-Picó i Miquel Malirach. La referència de la Cani-Gó! indueix a reflexionar sobre l’estat de la cobla i de la sardana al país. Arnau Tordera creu que hi ha una generació excepcional “que s’ha format a l’acadèmia”, sumada al talent dels compositors joves. I no vol dir que abans fos pitjor: “Els músics tenien un nivell extraordinari, que havien adquirit en un context diferent, als carrers i places”. La representació de Sardana Superstar a Vic no acaba el recorregut del musical. Tot just és al principi: de moment està previst que vagi a Girona el proper mes de febrer i que després faci temporada a Barcelona, “on hem tingut ja propostes de més d’una sala”.
Arnau Tordera reconeix que no havia tingut cap relació especial amb la sardana fins que va decidir que el disc Zel d’Obeses, que va sortir l’any 2013, “s’havia d’obrir amb una sardana”. I va sorgir La Ben Plantada després d’un notable esforç per fer una immersió en el món de la cobla. “N’era un absolut ignorant, i no hi havia gaire literatura per aprendre’n, excepte un manual de Joaquim Serra.” El camí que començava aquí va tenir continuïtat en la col·laboració d’Obeses amb la cobla Berga Jove, en concert i en el disc El ressorgiment de L’Atlàntida (2022). Precisament aquest formació estrena dissabte la peça per a cobla i percussió Taral·lirot, d’Arnau Tordera, al Teatre Municipal de Berga.
Diferents propostes per aquest cap de setmana a la comarca
EL 9 NOU
El Festival elPetit ha arribat aquesta setmana a Granollers amb diferents propostes artístiques fins al 19 de novembre. El Festival Internacional d’Arts de la Primera Infància portarà aquest dissabte a les 6 de la tarda al Teatre Auditori l’espectacle sobre els cossos, ‘Tú y yo’, de la companyia andalusa Da.Te Danza. D’altra banda, Animal Religion farà cinc funcions de l’espectacle ‘…I les idees volen!’ al llarg de diumenge, dilluns i dimarts al TAG. La mateixa companyia, diumenge a 2/4 de 12 del migdia a Roca Umbert farà el taller “Cos, llum i so”. Amb exercicis físics individuals i en grup, els participants exploraran el moviment en un espai específic en què les llums i el so faran reaccionaran els participants.
‘Tú y yo’. Companyia Da.te Danza. Teaatere Auditor de Granollers. Dissabte 16 de novembre, 18h.
Taller “Cos, llum i so”, amb Animal Religion. Centre d’Arts en Moviment, Roac Umbert. Diumenge 17 de novembre, 11.30.
‘…I les idees volen!’. Animal Religion. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 17 de novembre, 18h.
El 52è Cicle de Jazz de Granollers continua aquest divendres a les 8 del vespre al Casino amb el concert de Toni Vaquer Sextet, una formació nascuda el 2015 a partir d’una proposta que se li va fer a Vaquer des del Festival de Jazz d’Igualada per crear un nou projecte. Arrelat en un context més avantguardista, el sextet busca endinsar-se en noves vies d’expressió transformant contínuament el repertori. El grup està format per Toni Vaquer, piano; Dani Pérez, guitarra; Miguel Pintxo Villar, saxo tenor; David Mengual, contrabaix; Joan Mas, saxo alt, i Ramon Prats, bateria.
Toni Vaquer Sextet. Casino de Granollers. Divendres 15 de novembre, 20h.
‘Vicini’, la creació acollida en residència al TAC i a la Fàbrica de Cultura Tèxtil Rase, fa una preestrena aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Auditori Cardedeu. El projecte està creat i interpretat per Federica Porello, Maria Mora, Xavi Moreno i Majo Villafaina, que exploren la connexió entre el dins i el fora, el sensible i l’imaginable, a través de gestos, paraules i objectes. Després de la funció hi haurà un col·loqui amb Ramzi Maqdisi.
‘Vicini’. Federica Porello, Maria Mora, Xavi Moreno i Majo Villafaina. Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte 16 de novembre, 20h.
Els estius són estacions preuades. Diuen que la joventut és la més preuada de les etapes vitals. I quan ets jove, una de les millors coses que et poden passar, és viure els estius arran de mar. Si, al damunt, has nascut en un poble amb barques i espigó, és possible que tots els estius de la teva joventut estiguin amarats d’un record càlid i salabrós. A ‘Casa Calores’ hi passen els anys, els testos es marceixen i la roba deixa de voleiar als estenedors. Els grans que sobreviuen, es fan vells; i els joves que no veien l’hora de créixer d’un cop, intenten posar fre a l’inexorable pas del temps. Un temps que els enfronta al més preuat dels perills: el passat. Pujaran a l’escenari Júlia Molins, Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Arnau Comas, Eudald Font i Rosa Renom i compta amb la veu en off de Pablo Derqui.
‘Casa calores’. Pere Riera. Teatre Auditori de Granollers. Divendres 15 de novembre, 20h.
Jordi Sunyer
‘461 Ocean Boulevard’
RSO Records, 1974
Després de donar-se a conèixer tocant amb bandes com The Yardbirds o Cream, el 1970 el guitarrista britànic Eric Clapton va arrencar la seva carrera en solitari publicant el disc homònim Eric Clapton. La jugada li va sortir bé, va tenir molt bona acollida, va fer una generosa gira però el segon treball no va arribar fins al 1974. Per què? Doncs perquè slow hand, a part de col·leccionar guitarres, també col·leccionava problemes personals i addiccions, sobretot a l’alcohol i a l’heroïna. Al cap de tres anys, i després de passar per uns quants centres de desintoxicació, va aconseguir deixar almenys l’heroïna i va tornar amb un segon treball del qual ara es compleix el 50è aniversari amb un so molt més relaxat i accessible que el que havia gravat fins llavors. A 461 Ocean Boulevard hi ha blues, rock i també reggae. No en va el primer single va ser la versió d’“I Shot The Sheriff”, de Bob Marley, que va arrasar arreu al costat de peces com l’emotiva balada “Let It Grow”. Amb la seva veu desmenjada i el seu estil característic de tocar la guitarra, Clapton va fer de nou diana deixant clar que tenia una habilitat especial per transmetre emocions a través de la música. Una habilitat que actualment segueix activa tot i patir una sordera cada vegada més severa. Aquest octubre, per exemple, a punt de fer 80 anys, encara se’l podia escoltar en directe per Mèxic i Califòrnia.
Jordi Sunyer
SAU30
‘Filigranes en estèreo’
El retorn de Sau (ara Sau30) té continuïtat. Si fa un parell d’anys la banda osonenca ja va sorprendre publicant un disc amb peces noves ara hi torna amb un treball encara més rodó amb deu peces eclèctiques però sempre amb el segell Pep Sala. Al disc hi destaca Nous poemes i velles promeses, una peça que Sala dedica a Carles Sabater i que es va publicar fa uns mesos coincidint amb el 25è aniversari de la mort del cantant. La portada i tot el disseny té l’empremta del pintor Domènec Batalla. Per gota que pugueu, doncs, fitxeu el disc físic. Val la pena.
SANTI CARETA
‘A milers de somnis de distància’
Després de la bona acollida del seu primer treball Els ocells i l’stereo (tot i el títol, res a veure amb el nou material de Sau30), el guitarrista d’Avinyó Santi Careta hi torna amb un segon disc on de nou fa de cantautor a la seva manera. Què vol dir això? Doncs que ell canta i toca la guitarra però les cançons van més enllà gràcies a un sorprenent quartet de trompes que embolcalla moltes de les peces al costat de ritmes creats pel productor de hip-hop Viktor Pizza. I sí, en Santi és germà (el gran) de la trompetista i cantant Alba Careta.
SCORPIO
‘Niñatejant’
Scorpio, una de les concursants amb més personalitat de la primera edició d’Eufòria, ja va debutar fa poc més d’un any amb el disc Antares, on hi havia el hit “Deja vu”. I ara hi torna amb Niñatejant, un treball amb vuit peces que evoluciona a ritme de house, reggaeton i afrobeat. Pel que fa a lletres, no és apte per a puristes del català ni per a llepafils. Li fot pel dret amb un vocabulari molt col·loquial mesclant catanyol, onomatopeies i alguna frase en anglès. Ah! I el niñateig, segons l’artista, és un concepte que mescla la innocència amb la irreverència.
Teresa Costa-Gramunt
Taüll. Liturgia y visión en los Ábsides románicos catalanes
Autora: Victoria Cirlot
Il·lustracions: pintures romàniques que es troben al MNAC
Editorial: Sd edicions
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 106
Durant aquest any 2024 s’estan duent a terme actes de commemoració dels 900 anys de la consagració, el 10 de desembre de 1123, de les emblemàtiques esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, la més icònica, i Santa Maria de Taüll, aquesta al centre mateix d’aquesta població de la Vall de Boí: una vall amb una riquesa paisatgística i monumental que la fa única. Com única és la col·lecció d’art romànic, procedent d’aquesta espectacular vall pirinenca, que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Arrencades en els anys vint del segle passat amb la intenció de preservar-les en un museu, era el criteri de l’època, és al MNAC on es poden contemplar les pintures originals de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll, si bé també es poden admirar les seves còpies a les mateixes esglésies, i concretament a Sant Climent de Taüll, en un mapping que proporciona una immersió en l’efecte que devien fer en els fidels de l’any 1123. Això no obstant, “tot aquell món ja no existeix”, escriu la professora Victoria Cirlot al seu assaig Taüll. Liturgia y visión en los ábsides románicos catalanes (Sd edicions). I afegeix que “hem d’acceptar que en l’actualitat veiem aquestes obres aïllades en els museus, com si fossin obres modernes”.
L’objecte principal del llibre Taüll és recordar i mostrar el sentit espiritual, el motiu pel qual van ser concebudes aquestes pintures que imanten la mirada. Les imatges (que figuren al llibre per il·lustrar-ho) hi són per a la contemplació. És en la contemplació que es dona la visió: un fenomen propi de la intensitat de la vida interior, espiritual, que propicia veure més enllà dels grafismes que representen, per exemple, la Maiestas Domini a l’absis central de Sant Climent de Taüll. Podem dir que “el Senyor està assegut no en el seu tron habitual sinó en un segment de la circumferència, envoltat per la màndorla”, com descriu Victoria Cirlot, si bé és ella mateixa qui adverteix al lector que aquesta imatge és per ser contemplada: és a dir, per ser viscuda en el seu misteri, si bé perquè això es doni cal situar-se en aquest estadi contemplatiu, no discursiu.
Vet aquí el repte, que és de natura teològica, religiosa, espiritual, no artística per molt que la figura, en efecte, és d’una gran subtilitat i bellesa gràcies a la traça del Mestre de Taüll.
Jordi Vilarrodà
‘L’Àlex del somriure’
Carles Durà
Univers
Amb aquest relat, l’autor va guanyar el Premi Roc Boronat de novel·la. La història de l’Àlex. Des de la infància del nen fins a l’adolescència del jove que amb 18 anys s’ha d’enfrontar a un problema molt greu de salut, enmig de la pandèmia. Les inquietuds que queden en suspens: la fotografia, els concerts, el despertar de la vida. I en el rerefons, també, la relació amb el seu pare.
‘El rellotge verd’
Julià Guillamon
Anagrama Llibres
Un rellotge Benetton By Bulova és l’objecte que fa recular en el temps. Cap als anys 80 en què un noi de família treballadora del Poblenou descobreix la posmodernitat. Som en aquella Barcelona dels anys 80, la preolímpica, en què apareixen els bars nous i un pilot de gent vol ser artista experimental. Una mirada amb un punt divertit a uns anys accelerats.
‘La mort del colom’
Barbara Pym
Les Hores
Barbara Pym (1913-1980) comença a ser reivindicada com una de les grans escriptores angleses oblidades del segle XX. I ara arriba al català, en traducció de Dolors Udina, aquesta història situada als anys 60 en què la Leonora, una dona atractiva de mitjana edat, entra a la botiga d’un antiquari també madur… però hi ha el seu nebot, i és en ell en qui es fixa. Un relat sobre l’amor i l’edat.
‘El jove Gabriel Ferrater’
Ramon Gomis
Empúries
El subtítol d’aquesta obra és molt explícit: La llegenda. I l’autor l’hi ha posat perquè Gabriel Ferrater, com molts grans autors, va contribuir a construir la seva pròpia llegenda. Ramon Gomis ja va escriure la que es considera fins ara la seva biografia més fiable, El Gabriel Ferrater de Reus. Amb noves dades, destria de la seva infantesa i joventut allò real i documentat de l’autoficció.
‘Aquesta cançó, no!’
Maria Salicrú-Maltas
Comanegra
Se n’ha parlat molt, de la censura que va patir la Nova Cançó. Però els seus protagonistes han parlat poc: “Què passa quan, quaranta anys després, truques a la porta de casa dels censors de la Nova Cançó? Passen coses insòlites: passa aquest llibre”, diu en el pròleg Plàcid Garcia-Planas. Una mirada nova que fuig d’allò establert i torna a buscar, com tot bon investigador, les fonts primàries.
Dimecres 17 de maig de 2006. Stade de France de París. Henrik Larsson aixeca l’orelluda.
Jordi Remolins
Si analitzem el paperot de la premsa actual, potser arribarem a la conclusió que l’esportiva no està tan malament com ens podríem imaginar. Malgrat l’avantatgisme de la majoria d’anàlisis que es realitzen, la tendència a aixecar mites gegants amb peus de fang per tornar-los a abatre a una velocitat increïble, i un criteri voluble que depèn només dels mil·límetres que hi ha entre que la pilota acabi dins de la xarxa o s’estavelli al pal, segurament el periodisme polític cada vegada més a sou dels interessos de les grans corporacions/partits o la sempre infecta premsa rosa han superat de llarg la mediocritat dels seus companys d’esports. Per no parlar de l’acomodatici periodisme cultural, clar. Però aquestes són altres històries.
Explico tot això perquè molts periodistes no entenen encara com un futbolista com Henrik Larsson, que no era el líder de l’equip ni tan sols moltes vegades titular, es va guanyar en només dues temporades l’estima de tota una afició. Entre 2004 i 2006 aquest suec de pell fosca, fill d’un immigrant de Cap Verd i Eva Larsson, que li va donar el cognom amb què el coneix el món del futbol, va defensar la samarreta del Barça. Hi va arribar superats els 33 anys, amb el prestigi de ser un reconegut golejador tant en el Feyenoord com en el Celtic de Glasgow, on va aconseguir diverses lligues i copes. A Catalunya hi va sumar dues lligues més, a banda de la lliga de campions que va aconseguir a París, en una final on la seva aparició al terreny de joc va ser fonamental en els gols de la remuntada davant de l’Arsenal, amagant en el primer d’Eto’o i assistint Belletti en el segon.
Però malgrat que Larsson no tenia les portades de diaris de Ronaldinho o ni tan sols les de Márquez, va arrelar com una mena de Simonsen 2.0. I és que de vegades, encara que en això del futbol la imbecil·litat tingui un pes específic bastant alt, el públic no sempre es deixa endur per la parafernàlia i l’artifici, i sap reconèixer quan un jugador té més compromís que no pas d’altres. Tot i que el club el volia, Larsson va marxar al seu país, escala prèvia al Manchester United, on va seguir marcant pels descosits. I per cert, continua sent el màxim golejador històric de l’Europa League. Però clar, aquesta competició, diran molts que no han jugat ni a Tercera Regional, no té gaire mèrit.
Joan Millaret i Valls
Imparcialitat qüestionada
Al nonagenari Clint Eastwood no li tremola el pols en el thriller judicial Jurado nº 2 a partir d’un guió original de Jonathan Abrams, Plan de escape (2013). El veterà cineasta nord-americà de llarga i exitosa carrera ha dirigit una mena de versió actualitzada amb noves arestes del clàssic Dotze homes sense pietat (1967, Sidney Lumet) i ha realitzat una de les seves millors darreres pel·lícules. El resultat és un notable melodrama d’austeritat clàssica sobre el sentit de la justícia i qüestions espinoses com la veritat, la culpabilitat o la imparcialitat. El protagonista principal és el jove Justin Kemp (Nicholas Hoult), casat amb Ally (Zoey Deutch), a punt de ser pare i que participa en grups d’autoajuda d’exalcohòlics, el qual és seleccionat com a membre d’un jurat popular en un judici per assassinat. L’acusat, James Sythe (Gabriel Basso), defensa la seva innocència i no ha pactat amb la fiscalia una rebaixa de condemna a canvi de confessar-se culpable.
Però el sospitós sembla el culpable necessari pel seu propi passat problemàtic i per la relació tempestuosa amb la seva xicota, Kendall Carter (Francesca Eastwood, filla del cineasta Clint Eastwood), trobada morta daltabaix d’un pont en una carretera un dia de pluja. Durant la fase preliminar on es formulen les acusacions, Justin s’adona que ell podria estar implicat en la mort de la noia i això el confronta a un profund dilema moral que sacseja la seva vida. Aquest fet condiciona la seva participació en les deliberacions defensant en solitari i en primer terme la no culpabilitat de l’acusat. Però les implicacions personals en el cas el duran a canviar de posicionament per protegir-se ell i condemnar un innocent.
En el jurat popular hi ha també un inspector de policia que amaga la seva identitat, Harold (J K. Simmons, Oscar al millor actor per Whiplash (2014, Damien Chazelle)), i que estén la seva ombra de sospita sobre un assumpte gens clar intuint que es podria tractar d’un atropellament o un homicidi involuntari. La fiscal amb ambicions de carrera política Faith Killebrew (Toni Collette), que vol treure rendiment electoral del cas, també acabarà arrossegada per un remolí d’emocions davant dels clarobscurs del cas. Toni Collette – La vida de Muriel (1994, P. J. Hogan), El sexto sentido (1999, M. Night Shyamalan) o Hereditary (2018, Ari Aster)– ens torna a delectar amb una gran interpretació, i el jove Nicholas Hault és un valor en alça, de carrera imparable, com demostra el seu protagonisme estel·lar en les anhelades properes estrenes Nosferatu (2024, Robert Eggers) o Superman (2025, James Gunn). En el repartiment de Jurado nº 2 trobem també en un paper secundari Kiefer Sutherland.
EL 9 NOU
BellezaActiva/AMIC
El verd oliva i el bordeus fa setmanes que batallen per tenir el lideratge cromàtic de la temporada, mentre que les tonalitats clares i els estampats estiuencs es queden en el record. Les més impacients ja hem fet el canvi d’armari, encara que les temperatures ens confonen en el camí cap a l’hivern. I en aquesta transició tardorenca també hi ha lloc per a omplir d’aura tardorenca les nostres ungles. Aquí et presentem les set tendències de manicura tardor 2024.
Manicura francesa reinventada
Comencem aquest article amb una tendència que adorem, perquè és clàssicament perfecta, versàtil i còmoda. Si la manicura francesa clàssica, amb la vora blanca, és una opció guanyadora en qualsevol context, les seves reformulacions són igualment atractives. Si a l’estiu, podríem portar-les amb tonalitats clares i vibrants, en taronges, grogues, verdes, roses o blaves, a la tardor i hivern les tonalitats més fosques seran unes increïbles convidades. Parlem del negre, verd oliva, blau fosc, però també del gris i el marró en totes les seves facetes.
El regnat de l’animal print
I no podem deixar de recomanar-te una aposta que triomfa en les xarxes i al carrer manicura francesa amb animal print, perquè aposta per l’estampat de la temporada.
Tons d’inspiració naturalesa
Com estan triomfant els marrons, els ocres i els vermellosos! Ens ofereixen una paleta de tonalitats que ens evoquen els exquisits colors de les fulles tardorenques. Podem parlar del marró xocolata i de totes les versions brown, però també dels taronges, com el carabassa i… Què dir del color roig? I del bordeus? Simplement, són increïblement atractius, així que és comprensible que caiguis en el desig de canviar-te el color de les ungles més que mai.
Detalls orgànics i naturals
Podem portar la naturalesa a les nostres ungles a través de la nostra elecció cromàtica o podem anar més enllà i vestir de les icones de l’estació la nostra manicura. Les fulles daurades, les flors seques i les pedres poden crear un aire rústic en les teves ungles i si vols sumar-te a aquesta tendència artística és el millor moment.
Minimalisme geomètric
Punts, triangles, línies fines, figures geomètriques… Aquests són els elements protagonistes de l’univers de la geometria i són aclamats per aquells que estimen una manicura atrevidament lògica. Es tracta de buscar una exquisida sofisticació, una cosa moderna i delicada. I per al disseny podem apostar pels tons que estan trepitjant fort.
Mix metal·litzat i lluentor
Els oposats s’atreuen i la combinació ens encanta. Vesteix d’un to mat les teves ungles i afegeix detalls en lluentor, dibuixant línies geomètriques i concentrant el glow en les puntes. És un contrast divertit i cridaner, però sofisticat. I presenta un milió de combinacions!
Metàl·lics i cromatges, també
La lluentor sempre és un gran convidat, també en aquest article de tendències de manicura tardor 2024. I és que els daurats i els platejats, però també els bronze i els cobre són bones opcions per a vestir les nostres mans aquesta temporada. A més podem participar d’aquesta tendència aplicant la tècnica cromada en una sola ungla o en totes, en un detall o cobrint-la tota. És interessant crear un contrast delicat i modern que combini amb qualsevol estil.
Eva Remolina / AMIC
Ingredients (per a 4 persones)
Preparació
El 19 de gener tancarà la Xurreria Rosa, a Vic, amb més de 150 anys i quatre generacions de xurrers al darrere
Miquel Erra
Allargat i cruixent. Sobre el paper, els xurros no sembla que hagin de tenir massa misteris: farina, aigua, sal i oli. Quatre ingredients bàsics i una elaboració aparentment senzilla. Però en cada paperina de paper hi ha molt d’ofici i cada xurrer guarda amb zel els seus trucs per treure el màxim de partit d’aquests dolços amb massa de bunyol. On n’han acumulat molt, d’ofici, és a la Xurreria Rosa de Vic. En concret, més de 150 anys i quatre generacions de la família Parera-Vegara. El negoci, però, té data de caducitat.
“A la vida tot té un principi i un final”, deixa anar Josep Vegara, l’actual propietari. Ho diu amb un punt de nostàlgia, conscient que ho trobarà a faltar, “sobretot pel contacte amb la gent”, però també perquè “sempre l’he fet molt a gust, aquesta feina”. Ell i la seva dona, Fina Riera –que ha estat darrere el taulell durant més de 35 anys–, es jubilen i acaben de posar data al tancament de la botiga: el 19 de gener. “Ens hauria agradat fer un traspàs, però no hem trobat el perfil adequat i preferim que se’ns recordi deixant el llistó alt”, defensa el matrimoni.
El negoci el van obrir els seus besavis materns, en Ramon i la Margarita, a l’entorn de la dècada dels 60 del segle XIX, en un local de l’actual carrer Verdaguer. Els seguiran les passes el seu fill Josep i la seva dona, Rosa Forner, que van tenir parades a la rambla del Passeig i al Prat de la Riera –on n’hi van arribar a coincidir dues, de xurreries–, inicialment com a Reposteria J. Parera. L’any 1955, Margarida Parera i el seu marit, Gregori Vegara, tercera generació de la nissaga, plantaran les arrels a l’actual local de la plaça de Santa Clara, ja com a Xurreria Rosa –en homenatge a la mare–. Aquell mateix any naixia el seu fill Josep, amb el futur professional gairebé marcat: “No vols estudiar, doncs cap a la xurreria”, li va etzibar el seu pare quan tenia 14 anys. I aquí s’hi ha passat més de 50 anys. Tota una vida.
Vegara, que el 2009 va merèixer el títol de Mestre Artesà, s’ha mantingut fidel a les fórmules que va heretar del pare i l’avi. La clau, vetllar per la qualitat de tots els ingredients. A partir d’aquí: “Molta gent en fa, de xurros, però no tothom els fa igual”. Els de Ca la Rosa han excel·lit. I la millor prova, una clientela “molt fidel”.
Però no només de xurros ha viscut la Xurreria Rosa. També han fet fortuna les porres, i els xuixos de nata, de crema i de xocolata, marca de la casa. “Si una cosa funciona, no la toquis”, defensa Vegara, convençut que, a més, el producte té futur. “Nosaltres ja hem fet tard, però les noves generacions l’estan reinventant, el xurro, i se’n fan amb tòpings, amb bola de gelat o de xocolata blanca.” Des de 1940 existeix un Gremi Artesà de Xurrers de Catalunya, actualment amb una quarantena d’associats; la Xurreria Rosa n’ha format part fins fa ben poc.
Tot i que alguns establiments de Vic serveixen xurros –sovint congelats–, la ciutat perdrà al gener la seva última xurreria exclusiva i artesana. “Què farem, ara”, lamenten aquests dies alguns dels clients més fidels. I és que hi ha establiments que han aconseguit romandre en la memòria organolèptica col·lectiva dels vigatans. I la Xurreria Rosa n’és un.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
