Jordi Vilarrodà

És l’any del mil·lenari de Montserrat i es reedita una novel·la de l’escriptora Coia Valls (Reus, 1960) inspirada en el moment fundacional del monestir. ‘Les torres del cel’ (Rosa dels Vents) explica com un petit grup de monjos és enviat per l’abat Oliba a una de les ermites de la muntanya, amb l’encàrrec de fundar-hi el cenobi. Entre ells hi ha el que s’erigeix en protagonista del relat, l’antic soldat Dalmau Savarés. Però Montserrat no era un desert: hi havia eremites vivint-hi.

S’imaginava que aquesta novel·la pogués tenir una segona vida? Quan la va escriure, el mil·lenari de Montserrat quedava lluny, encara.
Gens ni mica, no hi pensava. Però com diu la cançó, a vegades ens en sortim. És una novel·la fundacional: fa just mil anys que tot va començar en la nostra muntanya sagrada, i em semblava que era un bon moment per tornar a posar-ho damunt la taula, per aportar el nostre granet de sorra a la història.

Les torres del cel se situa en el moment just que estem commemorant. Fa mil anys, aquella fundació d’un monestir enmig de les pedres.
L’any 1025. Quan l’abat Oliba va enviar una reduïda comunitat de monjos a formar el monestir, que primer era només una petita esglesiola. Ja hi havia una altra comunitat al peu del massís, la de Santa Cecília. I hi havia altres persones a la muntanya: els eremites.

Montserrat és un símbol present al país, més enllà fins i tot de les conviccions religioses. Però ens hi hem acostat poc, literàriament parlant?
T’hi has d’acostar amb respecte, cert. Però en totes les obres, si vols ser coherent, l’has de tenir. Tant a un lloc com a un personatge històric. Però el respecte no ha de ser la por que et clavi a terra i no et deixi avançar. També t’hi has d’acostar des de la llibertat, des de tu mateixa, oferint una visió del que podia haver estat. I després, que cada lector hi llegeixi i interpreti segons les seves experiències vitals. Per exemple: la llum és un símbol que sempre va lligat a Montserrat. Recordem aquella llum que venia de Montserrat i que arribava a Manresa, que van veure centenars de persones… I la novel·la acaba amb una llum que realment es va veure i està datada: va ser la de l’explosió d’una estrella supernova vuit vegades més gran que la massa solar, que també van documentar els xinesos. A la novel·la no li podem posar nom, perquè llavors això no se sabia, i cadascú li pot atribuir un significat: per a uns, la presència celestial, per a altres serà màgia i per a altres, una energia. Des d’aquí penso que sí que et pots acostar a Montserat: donant una versió dels fets i que el lector en faci la seva. Jo m’acosto molt a la muntanya com a protagonista, a la seva força tel·lúrica, la que sorgeix d’aquell mar interior de poca fondària que va emergint amb replegaments i moviments sísmics. Penso en aquesta força que emergeix en les antenes que van cap a dalt al mateix temps que hi ha la part subterrània: les coves de Collbató, que són l’úter de la Terra… Això es pot explicar des de molts punts de vista: la natura, la geologia, o allò que em deia el meu pare: que era com un drac adormit. Jo vaig caminar per Montserrat amb gent que m’ajudés a explicar-ho, a escoltar tot el que em deia la muntanya.

De la fundació se’n sap poc. Però havia de ser un personatge ben especial, l’abat Oliba, per enviar uns monjos dalt d’una muntanya. No en una plana amb terres de conreu, amb un riu com el Llobregat que veuen des de dalt, sinó enmig de les pedres!
Era un personatge especial, un somiador i un humanista. Amb idees elevades, per les quals pagava un preu molt alt. Per a cada monjo, aquella va ser una història diferent i amb això volia donar pistes de les diferents jerarquies que hi havia entre ells, però sobretot de les diferències de psicologia de cada un. Hi ha el germà llec, en Maties, i a través d’ell explico les famílies d’aleshores, on si hi havia massa boques per alimentar en donaven un a l’Església o a un monestir. D’estar cavant la terra a veure un univers que per a ell és ignot, l’oportunitat d’acostar-se a l’escriptòrium i aprendre. O el germà Simó, el guardià de la regla, de bona família, que se sap l’ora et labora i et diu el versicle que toca en el moment en què toca.

I el protagonista, en Dalmau Savarés. Un home que fuig.
Té un passat turmentós al darrere, i ha fet d’aquesta vida un refugi per escapar-se de la vida anterior, que no explicaré, però que és una vida de soldat. De brega. Busca la pau, però no la troba del tot, és un home en contradicció continuada.

En el moment del qual parla ens hem d’imaginar un Montserrat molt lluny de l’actual. Una petita comunitat, que no arriba ni a ser monestir?
Encara ara es veu una porta mal il·luminada, a la dreta, una porta del segle XII. I ni tan sols aquesta no és primigènia, del primer monestir. Llavors vaig anar a buscar llocs del segle XI que poguessin tenir una construcció similar. Vam anar a la capella de la Trinitat de Prunet i Bellpuig, al Rosselló, on hi ha una porta del segle XI i vam demanar a una historiadora que ens expliqués el simbolisme d’aquesta porta. El que faig a la novel·la és traslladar tot aquest saber del germà Simó al ferrer del poble. Perquè et puguis fe runa idea de l’arquitectura del moment i del seu simbolisme.

Com dèiem abans, Montserrat no era buit. Hi havia els eremites, que hi feien vida de pregària i meditació en solitari. Uns personatges universals, que podrien ser uns santons de l’Índia, per exemple…
Això és bonic. Anem d’allò concret a allò universal. En Basili, l’eremita, incideix directament en Dalmau Savarés i en la construcció del monestir. Es va mostrant a poc a poc, en petits detalls. Primer és un personatge estrany, que produeix una certa basarda perquè no hi confies. És un homenatge al mestre, al savi, que en les meves novel·les he fet en diferents formes: en Magí Surroca a L’alqúímia de la vida, el monjo nestorià a La princesa de Jade. Aquesta gent que aporta sense aixecar la veu, amb silencis que són prenyats de contingut.

Montserrat són unes torres del cel, però també són les entranyes de la terra: les coves, l’aigua…
Quan feia la novel·la tenia present que estava escrivint del segle XI però per a lectors del segle XXI. I ara quines són les idees força, quina pluja d’idees faríem parlant de Montserrat? I l’Escolania en seria una. Però jo no podia parlar-ne, ni d’una música polifònica que llavors encara no existia. En parlo a través de la vibració de la muntanya, que canta. Una vibració que només pot sentir aquell que escolta, en Dalmau en els seus moments de reflexió, quan recolza la mà a la pedra i sent aquesta vibració especial que prové de l’hydraulis, un orgue molt especial que ningú diu que hagués estat allà (hauria pogut ser-hi, perquè ve de l’època dels romans, o sigui que és versemblant). El so i l’escolta activa del monjo.

Però també hi ha els aspectes més terrenals: el poder, qui el controla, quina informació li arriba a l’abat de Ripoll…
I la noblesa, la muntanya com a símbol de poder, el senyor de Manresa que hi vol construir el seu castell. Hi ha la pugna també dins de la mateixa església, els de Monistrol que volen assegurar-se una parcel·la de cel fent donacions al monestir. Però ja hi ha Santa Cecília. Si se n’instal·la un altre vol dir que el pastís s’haurà de repartir. Si a més guanya fama i s’hi obren miracles, la gent tirarà cap a Montserrat. Al prior de Santa Cecília no se li posa gens bé, i farà el que pugui amb les eines que té… que no sempre són cristianes.

Què la va portar a escriure sobre Montserrat?
Mentre escrius, a la vida passen coses. A casa, Montserrat –la Moreneta– sempre hi havia estat present. Hi havíem fet excursions. Quan estava preparant aquest projecte, el meu pare va tenir un infart i després va estar dos anys malalt, molt greu. Per això aquesta és la meva novel·la més espiritual, perquè la vaig escriure en un moment especial. És un homenatge: sabia que era l’última de la qual podria llegir fragments, o més ben dit, que jo els hi podria llegir perquè ell no podia. La vaig escriure en bona part a l’hospital on va estar ingressat tot aquest temps. I la casualitat, o el que sigui, ha fet que la reedició surti ara, quan fa poques setmanes que vaig perdre la mare. Encara va poder anar a les dues primeres presentacions que es van fer, a Tarragona i a Reus. He escrit tantes novel·les… i aquesta va fer de pont entre el pare i la mare. L’última cosa que em va dir va ser: “Oi que tens feina? Tu escriu que jo estic bé.” Va morir un diumenge, i durant la setmana tenia dues altes presentacions, a Lleida i a Barcelona, i les vaig fer, com un homenatge a ella. El camí d’ara és aquest: sentir-la propera, però des d’una altra perspectiva.

Sap si algun monjo de la comunitat de Montserrat ha llegit Les torres del cel?
En el seu dia, ho va fer un monjo que ja no hi era, a la comunitat. Ara n’hi ha un, dels actuals, que m’ha dit que ho faria. La veritat és que per escriure-la no em vaig posar en contacte amb ells, no em calia perquè ells no tenen documentació del segle XI. L’octubre de 1811 amb l’atac de les tropes de Napoleó durant la Guerra del Francès es va cremar tot: estaven convençuts que ens feien un mal com a poble, perquè llavors Montserrat ja era un símbol.

Entrevista al gastrònom Pep Palau, impulsor i actual codirector del Gastronomic Forum Barcelona, un certamen nascut a Vic fa 25 anys

Miquel Erra

El Gastronomic Forum Barcelona va tancar dimecres una nova edició, la del seu 25è aniversari. La iniciativa va néixer a Vic de la mà de Pep Palau i Jaume von Arend. Aquest últim s’ha jubilat, però Palau en continua sent el director, per encàrrec de Fira de Barcelona.

Dimecres tancava una nova edició del Gastronomic Forum Barcelona. Ja no l’han organitzat des de Pep Palau, Von Arend & Associats, perquè l’empresa que vostè va crear al costat de Jaume von Arend ja és història. Ell s’ha jubilat i van tancar el despatx de Manlleu, oi?
Efectivament, així és. A finals de l’any passat, tal com ho havíem planificat, un cop acabada l’edició 2023 del Gastronomic Forum Barcelona, vam posar fi a una etapa de 25 anys de relació professional que havíem iniciat a finals del 1998, tancant el despatx que teníem a Manlleu.

Vostè, però, ha continuat exercint com a director de programa, tant del Fòrum de Barcelona com el de Galícia, que es va celebrar l’abril passat, ara per a Fira de Barcelona. Per què va acceptar aquest nou repte?
Quan va acabar el termini de permanència acordat amb les dues empreses que actualment organitzen Gastronomic Forum Barcelona i Galicia Fórum Gastronómico, Fira de Barcelona i Trevisani, respectivament, em van proposar seguir dirigint el programa d’activitats d’un i l’altre. I com que m’apassiona la feina que faig i em sento en plena forma vaig acceptar de molt bon grat l’oferiment que em feien, i això és el que faig amb el meu equip de sempre.

El Fòrum compleix 25 anys, enguany. Com es va gestar aquesta bogeria?
Tot va començar la tardor del 98. En aquells moments, en Jaume [Von Arend] era director comercial de Chocovic i jo regentava el restaurant La Rectoria d’Orís i feia col·laboracions regulars sobre gastronomia a diferents mitjans de comunicació. En Jaume em va proposar fer un congrés de gastronomia, una iniciativa inèdita, doncs fins aquell moment ningú no n’havia fet cap. Ell havia d’aportar la part comercial, convencent empreses que participessin en l’espai firal, i jo m’havia d’encarregar dels continguts anant a buscar els millors cuiners de l’època perquè hi actuessin. La idea em va agradar i ens vam llançar a l’aventura. Certament, com bé dius, una bogeria.

La iniciativa neix a Vic, el 1999, ja amb notable èxit…
Tots dos vivíem i treballàvem a Osona. Així és que, sense sospesar altres pros i contres, vam decidir que, naturalment, ho havíem de fer a Vic. I amb el suport de Chocovic i l’Ajuntament de Vic a través de l’ImpeVic, amb Xavier Mercadal al capdavant, i gràcies a la trentena d’empreses que es van deixar seduir per la idea, el febrer de 1999 Vic podia presumir de celebrar el primer congrés de cuina del món. Vam aconseguir la participació i el suport de Ferran Adrià i dels més prestigiosos xefs de l’època com ho eren els francesos Pierre Gagnaire i Michel Bras. El Fòrum va ser un èxit i aquí va començar tot, la nostra història i la dels congressos de cuina.

El 2007 el traslladen a Girona, primer, i després a Barcelona i a la Corunya. Vic s’ho va deixar perdre o era inevitable, pel volum que va agafar l’event, de traslladar-lo a ciutats més grans?
El pas dels anys permet tenir una mirada retrospectiva més freda i objectiva de les coses. En un primer moment hi havia un sentiment generalitzat que Vic s’ho havia deixat perdre, però probablement el trasllat del Fòrum a una ciutat més gran, a causa del creixement de l’esdeveniment, era inevitable. Una altra cosa és que potser es va desaprofitar l’oportunitat que havia obert el Fòrum.

El model continua vigent, 25 anys després? De fet, ha tingut molts imitadors, oi?
Imitar coses que funcionen passa en tots els camps professionals. És normal i positiu que un projecte que triomfa exerceixi un poder inspirador. El mateix any del primer Fòrum ja sortia un congrés similar a Euskadi, al cap de dos anys a Madrid, al cap de quatre a Milà i a París. En els últims deu anys, com bolets.

El Fòrum sempre ha intentat copsar les tendències que anava vivint del sector. En què ha canviat el món de la cuina en aquest quart de segle?
Si de tots els canvis que ha viscut el món de la cuina professional des de principis del XXI m’hagués de quedar amb un potser diria que és la socialització de la cuina. La cuina està a tot arreu, ocupa espais destacats als mitjans, abunden els programes a la televisió, se’n fan concursos i fires com mai havia passat. Paradoxalment, tot això mentre a les cases cada dia es cuina menys.

Avui la cuina ja no pot anar deslligada dels productors del territori que l’acull?
L’any 2007, quan al Fòrum Gastronòmic el tema central va ser Cuiners i Pagesos, molts ens miraven estranyats. Actualment, els cuiners s’enorgulleixen del fet que els productes que utilitzen a la seva cuina provinguin de productors del territori. Els pagesos han esdevingut un actor imprescindible. Sense pagesia no hi ha cuina.
Hem convertit els grans xefs en estrelles mediàtiques… potser n’hem fet un gra massa?
Aquest és el món en què vivim. La fama, en si, no és bona ni dolenta. Tot és l’ús que en fa qui la viu i qui la rep. Cadascú que hi reflexioni.

Agradi o no, d’aquí a uns dies tothom encara estarà pendent de les estrelles Michelin…
De les estrelles Michelin i dels rànquings que pretenen posar-ho tot en una llista. Un invent d’esperit anglosaxó que ens està envaint. Un més.

Per què Osona no n’ha rebut cap de nova en tot aquest segle?
Bona pregunta. Per posar un exemple, personalment considero que Can Jubany fa temps que hauria d’haver rebut la segona, però malauradament els criteris dels inspectors de la Michelin no són iguals a tot arreu.

Amb el seu equip també dirigeixen altres fires de noble èxit: la Fira Arrels, a Menorca, o la Fira Orígens, a Olot. Sempre amb un segell molt particular, oi?
Més enllà del Fòrum, hem creat un model de fira dirigida al públic gurmet que té com a objectiu la posada en valor dels petits productors. Són fires que tenen com a denominador comú la qualitat i porten el nostre segell, tant en la part conceptual i de continguts com en la posada en escena i execució. L’onzena edició de la Fira Orígens, que tindrà lloc els propers 23 i 24 de novembre a Olot, és un clar exponent del nostre model de fira.

Vostè ha esdevingut una persona respectada i admirada dins el sector; això és una pressió afegida en el seu dia a dia?
L’única pressió que sento és la de la feina ben feta, procurant ser coherent i fidel a uns valors. Aquest és el repte més important.

Vostè comença en el món de la cuina impulsant restaurants com El Rossinyol o La Rectoria d’Orís. Allà ja va marcar certa tendència… ha trobat a faltar aquell exercici directe de la restauració?
L’activitat del restaurador és intensa i el retorn que n’obté és gratificant. Però vaig tancar una etapa i en vaig encetar una altra que m’apassiona i per tant no tornaria enrere.

Els Xics de Granollers preparen l’última actuació de la temporada de diumenge

Aina Barquero

S’acosta el final de temporada per als Xics de Granollers i aquest diumenge tenen la cita més important marcada des de fa temps al calendari. Amb l’entrega dels obsequis als patrocinadors de dimarts van donar el tret de sortida a l’última setmana d’assajos abans del gran dia, que està portant molta gent a l’Aplegador.

“Arribem en un bon moment de forma com per plantejar-nos fer tres castells de 8 a la Diada com podrien ser el 3 de 8, 4 de 8 i 7 de 8. Depenent de com vagin els assajos apostarem per aquests o jugarem també el 2 de 7 com a alternativa”, explica Arnald Morató, cap de colla. Morató és optimista de cara a diumenge, ja que el objectius plantejats fins ara s’han anat assolint i el volum de membres als assajos és força gran.

Al principi s’havia parlat que potser portaven a plaça el 2 de 8 amb folre: “Tot i que és un castell que teníem en ment i que l’hem assajat, hem vist que no ens arriba. En els propers assajos el continuarem intentant aprofitant el volum de gent i serà una feina que ja tindrem feta de cara a l’any que ve.”

El bon estat de forma de la colla grana s’arrossega des del Concurs de Castells de Tarragona, que va donar una empenta al grup després de descarregar per primer cop després de la pandèmia el 2 de 7 en una plaça intimidant com és la Tarraco Arena. “L’actuació del concurs va ser molt bona i ens va permetre rotar gent i que poguessin actuar en aquesta plaça que sempre és molt especial.”

“Estem arribant a un final de temporada amb una salut social molt bona que es nota molt en la implicació de la gent. Això es tradueix en els actes que fem durant la Diada i l’ambient que es respira. Des de Xics volem recordar lema d’aquest any del Concurs que és ‘Viure’ls és millor que veure’ls’ i animar la gent a formar part de la colla”, afegeix Laura Nadal, presidenta de Xics.

El tram final

Per encarar els últims dies abans de la Diada, enguany en la seva 33a edició, els Xics assajaran aquest divendres a 2/4 de 8 del vespre a l’Aplegador i acabaran amb una festa a la Nau B1 de Roca Umbert. Dissabte a 2/4 de 6 de la tarda faran una cercavila, acompanyats per la Mulassa de Granollers, des de la Corona fins a la Porxada on a 2/4 de 7 de la tarda començarà la Diada de Vigília amb els Castellers de Castellar. El dia acabarà amb una botifarrada. Diumnge a les 9 del matí hi haurà les matinades per preparar l’ambient i a 2/4 de 12 del migdia a la plaça de Porxada començarà l’actuació juntament amb els Minyons de Terrassa i els Castellers de Mollet, que acabarà amb un dinar.

Agraïment als col·laboradors

Dimarts a la tarda els Xics de Granollers van fer l’habitual acte de reconeixement als patrocinadors que any rere any donen suport a l’entitat. L’Aplegador de La Troca, local d’assaig de la colla, va ser l’escenari de l’entrega d’obsequis. En aquesta ocasió es va repartir la fotografia del pilar a la lluna feta per Juanka Casado i la samarreta que van lluir al concurs de castells de Tarragona dissenyada per Mariona Solé, tots dos membres de Xics. Laura Nadal, presidenta de Xics, va destacar el paper dels patrocinadors com “la gent que no es veu, però que també fa pinya i ens ajuda a continuar creixent com a colla i a ser el referent que volem ser a la comarca”.

El Casino de Vic acull dissabte una de les últimes representacions d’‘El quadern gris’

Jordi Vilarrodà

Als 78 anys –ben portats– Joan Anguera vol enfilar la recta final de la seva presència als escenaris. Abans, però, tanca la gira del darrer espectacle del que ha estat el principal inspirador, El quadern gris, una adaptació escènica del gran clàssic de Josep Pla en què ell mateix encarna l’escriptor empordanès. Aquest dissabte, en una de les tres o quatre actuacions que li queden pendents, pujarà al petit escenari del Casino de Vic. Un lloc al qual l’actor nascut al Moianès se sent especialment vinculat: va ser a la ciutat on va viure alguns dels moments més intensos dels inicis de la seva carrera, en la companyia La Gàbia.

“Estic bé però són anys, i ja estic content, fer teatre és més cansat del que sembla”, explica Anguera. Posa el punt final amb una proposta de petit format a la qual té una especial estimació i de la qual ha fet una segona versió. La primera la va estrenar l’any 2011 en una producció de Temporada Alta i el Festival Grec de gran èxit on compartia escenari amb Montserrat Carulla i el vigatà Ivan Benet (que feia el paper de Josep Pla jove) dirigida per Joan Ollé. Fa un parell d’anys, l’escultor Enric Pladevall li va proposar de recuperar-la i fer-la en el seu espai de la Fundació L’Olivar. I li va dir que sí “perquè m’agrada molt dir aquests textos i me n’havia quedat amb les ganes”. Va convertir-ho en una proposta encara més petita, “gairebé de cabaret literari” en què ell és l’únic actor acompanyat per la música de l’acordionista Joan Alavedra.

Anguera no s’esperava l’èxit que ha tingut, amb temporada de tres setmanes a la sala La Gleva de Barcelona i una memorable representació a l’Ateneu Barcelonès, un lloc del qual Pla parla molt a El quadern gris. Després ho han anat girant pel país. Respecte a la primera versió, és un muntatge més curt (d’una hora) que va fent un tast de la magna obra de Pla a partir dels textos que havia seleccionat Joan Ollé i ell mateix, “potser no els més importants però sí els més atractius”. Anguera no interpreta Pla perquè sí. N’és un lector fidel des que, de jove, va llegir El quadern gris per suggeriment del seu pare, tot i que a l’Escola Adrià Gual on s’havia format era un autor gairebé vetat “per raons polítiques”.

Ara la figura de Joan Ollé, que va morir fa dos anys, és difícil de reivindicar, per l’escàndol de les acusacions d’abusos en el si de l’Institut del Teatre (que van ser arxivades judicialment abans de la seva mort). Però Anguera el reconeix home de teatre i en especial, mestre en adaptar textos literaris a l’escena. “En això era únic, era boníssim.” Ollé havia dirigit Anguera per primer cop a Set i mig, un dels muntatges de més èxit de La Gàbia, l’any 1985, i després van tenir una llarga relació d’actor i director. “No tinc cap problema a reivindicar-lo com a gran home de teatre, dels millors que ha tingut aquest país.”

“HE TINGUT SORT”

Mirant en perspectiva, Joan Anguera creu que ha tingut “molta sort” en la seva carrera, que ha compaginat els escenaris amb la docència a l’Institut del Teatre. “No he tingut mai representant, i ara no tinc ni xarxes socials, i sempre m’han vingut a buscar… encara he tingut propostes aquest últim any.” Ara no descarta “anar fent algunes coses petites”, i de fet dilluns que ve intervindrà en un homenatge a l’escriptor Feliu Formosa amb motiu dels seus 90 anys. “I si em sortís una cosa molt gran, potser m’ho pensaria… però hauria de ser molt gran.” Tant com el seu memorable paper protagonista d’El rei Lear de Shakespeare a les ordres d’Oriol Broggi, també en un Festival Grec de fa 15 anys.

Pilar de La Gàbia, que va fer una quarantena d’obres, va seguir després una sòlida trajectòria. Van confiar repetidament en ell directors com Àlex Rigola, Jordi Mesalles, Mario Gas, a més d’Ollé i Broggi. Va dirigir l’Institut del Teatre a Terrassa i el Centre Dramàtic del Vallès, i també va ser director de la Fira de Teatre de Tàrrega, a banda de la seva activitat com a professor del mateix Institut del Teatre a Vic, Terrassa i Barcelona.

Miquel Erra

Vic tornarà a ser aquest cap de setmana l’epicentre de la cultura, l’aventura i els esports de muntanya a Catalunya. El recinte firal del Sucre acollirà, des d’aquest divendres i fins diumenge, la 43a Fira de la Muntanya. Ho farà amb més expositors, amb les inscripcions al Campionat Open Bloc esgotades i amb la voluntat d’atraure, com a mínim, els 16.000 visitants que hi van passar l’any passat.

“La Fira de la Muntanya ja és una fira de referència al país; nosaltres hi apostem fort perquè també és estratègica per a la ciutat i implica entitats de tot el territori”, destacava en la presentació la regidora de Fires i Mercats, Bet Piella. “La fira de Vic és un gran impuls per a la muntanya a Catalunya i no seria possible sense la col·laboració de totes les entitats implicades”, reblava Quim Pons, en nom de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. La mateix FEEC torna a participar en la programació de l’Espai Fòrum, un dels pulmons de la fira. Destaquen, per exemple, una xerrada de l’alpinista catalana Piti Capella sobre “40 anys del Kantenga”, rememorant la primera expedició femenina europea que va anar a l’Himàlaia, o el documental Sergi Mingote. K2 hivernal, sobre la fatídica expedició de 2021.

Com a novetat, Ferrocarrils de la Generalitat ha escollit els preàmbuls de la fira –serà aquest mateix divendres, abans de l’obertura de portes al públic– per presentar, per primera vegada a Vic, la temporada d’esquí 2024-2025. Les estacions d’esquí públiques del país –més les de la Catalunya Nord– detallaran les principals novetats, juntament amb l’oferta de proveïdors de serveis del sector dels esports d’hivern. Ferrocarrils també manté al recinte l’experiència “Esquí 360”, un simulador que emula el descens d’alt nivell gràcies a la realitat virtual.

L’increment del nombre d’expositors, que passen de 49 a 57, ha requerit d’una redistribució de l’espai comercial de dins del recinte. Així, s’ha reubicat l’Espai Fòrum en una carpa lateral i aquest espai de les conferències permetrà créixer al Mercat d’Ocasió, un dels històrics esquers de la fira.

L’apunt més cultural el tornarà a posar la 23a edició de la Fira del Llibre, amb l’habitual oferta i presentació de llibres, guies i publicacions relacionades amb el món de la muntanya i que també comptarà amb “més expositors que mai”, un total de 32, destacava en la presentació Miquel Ylla, president de l’Associació Cultural del Llibre de Muntanya. A més d’un programa paral·lel de xerrades i projeccions de documentals també es lliuraran els guardons de la 10a edició dels Premis Editorials del Llibre de Muntanya.

A la fira no hi faltaran propostes que han esdevingut clàssiques com l’escalada a la xemeneia del Sucre, la tirolina gegant o la pedalada familiar Osoning, a més de ser punt d’arribada de la Matagalls-Vic, que organitza la Unió Excursionista de Vic, amb les 650 inscripcions ja tancades des de fa dies i renovades mesures per reduir el seu impacte ambiental.

SENDERISME

Aquest dijous va arrencar la segona edició de l’Escampa la Boira, el Festival de Senderisme d’Osona que promou Osona Turisme. El festival, que s’allargarà tres caps de setmana, tindrà en la fira el punt de partida d’alguna de les seves activitats.

RAMON JULIAN

Aquest divendres, a 2/4 de 7, es presenta un documental de la productora Wogu Media que recull la brillant trajectòria de l’escalador manlleuenc Ramon Julian, Ramonet, que el 2018 va deixar la competició oficial però continua escalant en roca.

SOSTENIBILITAT

Aquest any la Fira de la Muntanya ha fet un pas més cap a la sostenibilitat obtenint el certificat B Greenly gràcies a la implementació de bones pràctiques en àmbits com la gestió sostenible, la reducció de residus o la promoció de la inclusió social.

El recital ‘Postals presents per a una mare absent’ es podrà veure aquest dissabte al Casino de Vic

Jordi Vilarrodà

L’Alzh. Així és com apareix la malaltia, l’Alzheimer, a les pàgines de Postals presents per a una mare absent (Ed. de L’Albí). És el llibre que el gestor cultural i escriptor Pep Garcia Orri va confegir a partir dels apunts que va fer durant el procés que va afectar la seva mare. L’Alzh com un personatge més que apareix en la família i s’interposa entre tots, invisible però devastadorament eficaç en la seva destrucció.

Són aquests textos els que serveixen de base per al muntatge teatral del mateix títol que el llibre, que l’autor ha creat amb la complicitat del dibuixant folguerolenc Toni Ortiz i de la pianista manresana Elisenda Duocastella. Aquest dissabte arriba al Casino de Vic, quan ja porta més de dos anys de gira per Catalunya. La representació serà a les 8 del vespre a la Sala Modernista.

Tot va començar quan a la mare de Pep Garcia Orri, filla de Vic i establerta a Manresa, li van diagnosticar Alzheimer l’any 2012. El seu fill va començar “a escriure en el mòbil, en temps real, les coses que em passaven estant amb ella”. Va morir l’any 2015, i els escrits van quedar en un racó fins que ell els va recuperar i els va dur a la Fundació Pasqual Maragall. La mateixa Cristina Maragall, filla del president, el va animar a publicar-los. “Escriure, la literatura, serveix com a antídot, perquè és molt dur conviure amb la malaltia”, explica. Al llibre, es va repetint la frase que li deia la seva mare: “No corris, no triguis, fes el que vulguis però no vinguis tard. I si vens tard, vigila”. Cada vegada més difuminada, amb més llacunes. Expressió gràfica de la realitat.

El pas següent va ser portar aquests textos a l’escena i aquí va intervenir Toni Ortiz. En el muntatge, l’autor dona veu a les seves pròpies paraules, i mentrestant ell dibuixa amb sorra. Un material fràgil, esmunyedís, “que em va semblar que podia simbolitzar molt bé el que volíem expressar”. El públic veurà la creació de Toni Ortiz gràcies a una càmera que projectarà les imatges en una pantalla. És una tècnica que ha començat a treballar fa relativament poc, “durant la pandèmia”, i li permet jugar sempre amb la mateixa matèria però en transformació constant: “Es dibuixen, s’esborren i es transformen”. I de fons, sona el piano de cua amb la música creada per la mateixa Elisenda Duocastella. “Té moments durs però també moments poètics que s’equilibren en harmonia i es van enllaçant”, diu l’autor.

Arreu on ha anat Postals presents per a una mare absent les reaccions del públic han estat intenses, sobretot si hi havia entre aquests malalts o els seus familiars. “M’ha agradat molt, però després no me’n recordaré”, li va dir a Garcia Orri una dona després de l’espectacle. “Jo t’ho tornaré a explicar”, va dir l’home que l’acompanyava.

Jordi Sunyer

‘Nacha Pop’ Hispavox, 1980

Nacha Pop va ser un grup que va sorgir en l’anomenada movida madrileña i possiblement va ser el més famós. Al capdavant, dos cosins, Antonio Vega i Nacho García, guitarres, veus i compositors de la majoria de cançons que van gravar. Aquest disc, amb el mateix nom que el grup, va ser el seu debut, l’any 1980, i per mi i la majoria de gent és el millor. No té res a envejar dels grups anglosaxons que sorgien en aquells moments com Pretenders o Clash, per citar-ne dos. Sonen igual de bé, sempre amb uns preciosos riffs de guitarra. I a Nacha Pop hi trobem a més una de les millors cançons de la història del rock espanyol, “Chica de ayer”, que es va fer molt popular, composta i cantada per Antonio Vega, amb aquell aire de tristesa marca de la casa. El temps ha passat, però “Chica de ayer” continua sent una gran cançó. I la resta de temes no desentonen gens, com “Antes de que salga el sol”, que obre el disc; “Sol del Caribe”, amb un esplendorós riff; la rítmica “Cita con el Rock’n’roll”; la melancòlica “Eres tan triste”, i l’última, “Mujer de cristal”, rock simple i directe. El disc el va produir ni més ni menys que Teddy Bautista, el líder de Canarios. Nacha Pop va gravar cinc discos més, però el 1988 es van separar i Antonio Vega va començar una carrera en solitari fins a la seva mort, el 2009, als 51 anys.

https://open.spotify.com/album/5scxi8dzsvkrH6TamZv6NP?si=l9chZ5UQR-2Z7NoVEMJiNw

Jordi Sunyer

DAN PERALBO I EL COMBOI
‘Dan Peralbo i el Comboi’
Després de publicar uns quants EP i d’incendiar escenaris arreu del país finalment arriba el primer LP de Dan Peralbo, guanyador del prestigiós Sona9 el 2021. El disc, que el torellonenc ha gravat acompanyat del Comboi, una banda d’autèntic luxe, és fresc, orgànic i del tot imprescindible. En uns temps en què la majoria d’àlbums van amb bases pregravades i sons enllaunats s’agraeix que arribin propostes que ens reconcilien amb el pop i el rock de sempre. I és que ser jove i tenir The Beatles o Els Pets de referent no hauria de ser pecat. Un dels discos de l’any.

https://open.spotify.com/album/6G7ubSUVKIqGOgCS0jelbw?si=S6Gt032ORZ6MvolsUNmNmQ

ELOI DURAN
‘El bon nen’
I si Dan Peralbo va guanyar el Sona9 el 2021, el tarragoní Eloi Duran el va guanyar el 2023 amb una proposta del tot diferent centrada en el pop d’autor amb elements d’electrònica i música urbana. I al seu primer disc, Duran fa un recorregut per la seva trajectòria emocional amb 11 cançons que arrenquen amb Xiuxiueig i Mama, no vull anar a dormir i acaben amb Ha florit (amb els queer barcelonins Svetlana) i Tornar a ser. Com a curiositat, en una de les peces hi col·labora la pianista Laura Andrés, la del Vosaltres mateixos de Buenafuente a TV3.

https://open.spotify.com/album/1uYB97sTclJnq8rDiEkTIN?si=44vRyKxZTICFKcXNFW3jxg

NEUS PLANA TURU
‘12.12’
Hi ha molt pocs discos de jazz amb la flauta travessera de protagonista. Ara, però, la flautista Neus Plana hi ha posat remei amb 12.12, un molt bon treball que supura aires flamencs per tot arreu. Plana va començar a bufar la flauta travessera als 8 anys a l’Escola de Música de Tarragona i més endavant es va graduar a l’ESMUC. També és percussionista corporal i havia format part de la banda SSM Big Hand de l’osonenc Santi Serratosa. A 12.12, però, la percussió és a segon pla i el protagonisme és per a una flauta seductora i sorprenent. Interessant.

https://open.spotify.com/album/6CHa5ms7aZyr1Ka9d5G7rg?si=LwZGZfBdQq6tzlNtnH0JZA

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La guitarra.

Primer grup/coral del qual vas formar part. Feia cant coral a l’Escola de Música de Gurb quan tenia 7 anys.

Primer concert que vas fer en directe. A la festa major de les Llosses.

Primer disc que et pots comprar. Born and Raised, de John Mayer.

Quants discos tens aproximadament. 60 o 70.

Salva’n tres. Sob Rock, de John Mayer; Legend, de Bob Marley, i Gettin’ Old, de Luke Combs.

Grups o músics de capçalera. Luke Combs, John Mayer, Foy Vance, Post Malone, Bob Marley, Zach Seabaugh, Walk off the Earth, Bruce Springsteen, Creedence Clearwater Survival.

Un concert per recordar. Encara l’espero.

Jordi Vilarrodà

‘Coratge’
Imma Tubella
Columna
La Clara Mill, una periodista catalana a punt de jubilar-se, té l’oportunitat d’anar al Kurdistan i conèixer la lluita (i la revolució) d’aquest poble, en la qual les dones tenen un paper fonamental. Hi va en un moment en què té la sensació d’haver arribat tard a tot arreu en la vida, i amb el record d’un kurd exiliat a París, que no havia estat capaç d’estimar-la perquè vivia pendent del seu país.

‘Un altre edèn’
Paul Harding
Ed. de 1984
Aquesta novel·la del nord-americà Paul Harding parteix d’un fet real. L’any 1793 un antic esclau i la seva dona, irlandesa, se’n van a una illa per poder construir una vida. Se’ls uneixen altres persones, passen dificultats però viuen lluny de l’odi. Fins que a principis del segle XX arriba un mestre jubilat amb ínfules de missioner que vol salvar la canalla. I atrau l’atenció de les autoritats.

‘El Raval a deshora’
Júlia Bacardit
Ed. del Núvol
Després d’instal·larse a viure al barri del Raval de Barcelona, la periodista Júlia Bacardit va començar a escriure la crònica de la realitat que l’envoltava. Un indret particular de la ciutat on conviuen els autòctons amb gent de procedències (i de creences) diverses, en equilibri potser precari, amb la marginalitat present. Un home d’aquest món és qui li farà de guia.

‘Històries del 30’’
Núria Solà
Pagès Ed.
Si hem estat seguidors d’un dels programes més veterans (40 anys de trajectòria!) i representatius de TV3, el 30 minuts, segur que en recordarem alguns reportatges. En aquest llibre es busquen els que en van ser protagonistes per explicar com són les seves vides d’avui. Des dels que van ser víctimes del setge de Sarajevo a la guerra dels Balcans al nen que va ser escollit per esdevenir Dalai Lama.

‘Gràcia’
Jesús Conte
Tibidabo Ed.
El periodista Jesús Conte, fill de l’antiga vila de Gràcia i que hi va viure la joventut, torna al cap de quatre dècades per mirar aquell lloc amb els ulls d’avui. Gràcia té una identitat pròpia, i la conserva malgrat la internacionalització dels seus habitants en les darreres dècades. Però també hi ha una altra cara que ha portat això: la de la gentrificació. Llums i ombres apareixen en aquest retrat.

Joan Cuscó i Clarasó

Resposta a la pregunta què és la Il·lustració
Autor: Immanuel Kant
Editorial: Edicions Enoanda
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 82

Ramon Alcoberro, que des de fa molts anys s’ha especialitzat en la filosofia del segle XVIII i de la Il·lustració, acaba de traduir al català un dels textos breus, però més importants, de Kant, aprofitant que enguany se celebren els 300 anys del seu naixement, efemèride que, per sort, ha gaudit d’una bona repercussió en la cultura catalana. En conseqüència, i malgrat tota la feina que, com bé diu Alcoberro, queda per fer, és cert que des del 1932 (en què es va traduir al català La Pau perpètua), dels set articles que l’any 1934 Francesc Pujols va dedicar a Kant a Mirador i del seminari que a principis de la dècada del 1950 li va dedicar Francesc de Paula Mirabent (en català i a la Universitat de Barcelona), l’obra i la figura de Kant s’han anat fent present, d’una manera cada cop més rigorosa, en la cultura catalana. Tasca que aquest 2024 fa un pas endavant amb aquest llibre i amb la traducció de la Crítica de la raó pura (a cura de Miquel Montserrat i Salvi Turró).
El llibre es divideix en tres parts: una breu introducció, el text de Kant de l’any 1784 i una tercera part, que és la més llarga de totes, en què Ramon Alcoberro desgrana una lectura acurada del text, del seu context i dels seus conceptes més importants. Per tant, el lector es trobarà amb una obra que és molt més que una traducció contextualitzada o una edició amb una breu introducció erudita. I cal remarcar, d’altra banda, que són un llibre i un tema molt apropiats per ser utilitzats al Batxillerat per donar a conèixer un autor que sol ser dels que menys agrada als joves estudiants.
En aquest breu text Kant demana que siguem capaços de pensar en llibertat i de posar en marxa el camí cap a la llibertat. Que fugim de la minoria d’edat i de la mandra. Que siguem capaços de no deixar-nos entabanar pels dogmes, pels tòpics i pels discursos dels poders i de les religions. I aquesta crida és vigent. Ja que, com assenyala Alcoberro, la Il·lustració és un procés que mai no tindrà final. Heus ací, una actitud il·lustrada que no podem abandonar i que cal reivindicar en una època de desprestigi de la cultura enfront de l’entreteniment banalitzador.
Així mateix, gràcies al llibre (i a la feina de Ramon Alcoberro) hom podrà comprendre d’una manera més àmplia que va ser la Il·lustració com a reivindicadora dels drets de les dones, d’una altra manera de fer història i de viure la sexualitat, comprendre la importància d’aquesta obra per a la filosofia i la cultura occidentals i ben situar-la en el conjunt de l’obra kantiana.

Diumenge, 29 de febrer de 2004 Lectura de ‘Lolita’, de Vladimir Nabokov

Jordi Remolins

Un dels plaers més inexportables que mai he experimentat és acabar de llegir un gran llibre i pensar que l’elecció del proper podria superar les percepcions, sensacions i estímuls que m’acaben de proporcionar uns quants milers de paraules situades les unes darrere les altres. El 29 de febrer de fa 20 anys vaig enllestir la lectura de Lolita, una d’aquelles obres que recurrentment apareixien com a imprescindibles en les enquestes de la premsa escrita, juntament amb els Cien años de soledad de García Márquez. En tots dos casos els he de donar la raó. Són putes obres mestres.

Lolita em va atrapar des de la primera línia, quan Humbert Humbert defineix Dolores Haze, una nena de 13 anys, filla de la seva parella com a “luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía”. Humbert és el personatge torturat, un patidor per amor que després d’enviduar inicia un viatge pels Estats Units més conservadors, tal com el mateix Nabokov va fer acompanyat per la seva dona, prenent notes per escriure l’obra definitiva de la seva trajectòria literària. Però el protagonista de Lolita ho fa en companyia de la fillastra, sota la sospita que algú més està vetllant una nímfula adolescent que amaga altes dosis de maldat, moltes més que l’enamorament equivocat i càndid del mateix Humbert. A les ombres s’hi amaga Claire Quilty, el gran malparit que qualsevol persona que hagi patit per amor identificarà amb el responsable dels seus pitjors malsons.

La novel·la es va haver de publicar mig d’amagat en una editorial mig pornogràfica francesa, perquè induïa a qüestionar desitjos prohibits en les ments més conservadores, justament les mateixes que han contribuït a amagar pecats de l’església catòlica. Lolita, basat en un conte del berlinès Heinz von Lichberg, és una de les obres definitives de la literatura mundial, un llibre sobre patiment, sobre sentiments desbocats, inconfessables però irreprimibles alhora. Una història sobre el pas del temps i els efectes que té sobre els nostres cervells. I alhora l’excusa perquè Kubrick i Lyne li dediquessin dues pel·lícules destacables. Per cert, que ja em perdonareu, però la protagonitzada per Dominique Swain i l’Irons em va semblar superior. Ah, i després de Lolita vaig llegir 1000 cops de raspall abans d’anar a dormir de Melissa P. Gran error, en tots els sentits.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Impecable dissecció dels inicis de Donald Trump

Després de passar pel passat Festival de Cinema de Canes, la pel·lícula sobre els inicis del polític republicà Donald Trump, The Apprentice, d’Ali Abbasi, arriba als nostres cinemes. Ali Abbasi és un director d’origen iranià resident a Dinamarca responsable de l’extraordinari film fantàstic Border (2018), millor pel·lícula de la secció Un Certain Regard de Canes, i director també de Holy Spider (2022), un angoixant film mereixedor del premi a la millor actriu també a Canes per la seva soferta protagonista, Zar Amir Ebrahami. La impecable The Apprentice és una coproducció entre el Canadà, Dinamarca i Irlanda que ha estat escrita pel periodista Gabriel Sherman i retrata la relació professional i d’amistat, en un primer moment, entre l’influent advocat Roy Cohn (Jeremy Strong) al servei de clients poderosos, entre d’altres, el senador McCarthy, i un jove i ambiciós Donald Trump (Sebastian Stan).
Som en la dècada dels setanta i Ali Abbasi aprofundeix detalladament en la gestació del personatge de Trump mentre aquest esdevé un magnat dels negocis immobiliaris a Nova York en paral·lel al seu enamorament i posteriorment casament amb Ivana (Maria Bakalova). Abbassi toca l’època que precedeix la carrera política de Trump i testifica com es fonamenten els tics, maneres i pensaments de Trump, configurant el seu inconfusible perfil actual. Una pel·lícula biogràfica que està compresa entre l’apropament i el distanciament futur de Trump i Cohn mentre té lloc l’ascens social i empresarial de Trump copiant el manual de supervivència, intimidació i agressivitat del seu mentor Cohn.
Una incisiva i implacable proposta sobre el poder i els diners, sobre la recerca de l’èxit i els seus tripijocs, posant l’èmfasi en un punt de trobada com són les festes socials on es congreguen els capitostos dels grans diaris, polítics influents o celebritats vàries, com el cas d’Andy Warhol. El resultat final és un treball esplèndid, amb una posada en escena cuidada en extrem, amb un control absolut de l’escenografia i els espais. Sobresurt també el talent immens de l’actor Sebastian Stan donant vida a l’aprenent Trump, actor nord-americà que podrem veure aviat també en la premiada al Festival de Sitges a millor guió A Different Man d’Aaron Schimberg. A part dels actors citats, completen el repartiment Martin Donovan, Katie Garyfalakis o Patch Darragh.

La Pastisseria Amblàs, a la plaça dels Màrtirs de Vic, avui a mans de la segona generació, celebra mig segle de vida fent bandera de l’ofici i de l’elaboració artesanal

Miquel Erra

És la història d’una doble fidelitat: la que ells han mantingut amb l’ofici, elaborant productes de forma artesanal i amb ingredients de màxima qualitat, i la que els ha retornat la clientela durant tots aquests anys. És, també, el doble motiu de satisfacció que avui poden exhibir a la Pastisseria Amblàs, a la plaça dels Màrtirs de Vic, que enguany celebra el 50è aniversari de la mà de la segona generació de la nissaga.

Aquest relat el van començar a endolcir Antoni Amblàs i Carme Molina. Ell ja acumulava 15 anys d’experiència en l’ofici, treballant per a diferents pastisseries; l’última, la de la mítica Xocolateria Arumí. Va ser aquí on es van conèixer amb Carme Molina, que feia de dependenta a Cal Rabadà. Tots dos van tenir clar que, quan es casessin, muntarien negoci propi. Dit i fet. L’1 d’octubre de 1974 van passar per l’altar, i el 25 d’aquell mateix mes obrien la pastisseria. Ho van fer en un local de lloguer al número 1 de la plaça dels Màrtirs. I va ser arribar i moldre. “De seguida vam tenir molta feina”, rememora el matrimoni. Des del primer dia els massinis, els sachers, els tortells de full, la rebosteria o l’assortiment propi del calendari festiu, com les coques per Sant Joan, els tortells de Reis o aquests dies els panellets, van omplir el taulell. Sense oblidar els elaborats amb nata, un dels emblemes de Ca l’Amblàs.

La prova que els anava bé va ser que, al cap de 13 anys, es van traslladar a un nou local de propietat, al número 28 de la mateixa plaça. Passaven de 75 a més de 250 metres quadrats, fet que els va permetre guanyar espai tant de botiga com d’obrador.

Quan el matrimoni es va anar jubilant –primer el pare, després la mare– els va agafar el relleu un dels quatre fills, Toni Amblàs, que ja havia mostrat vocació des de ben petit. De seguida també comptarà amb el suport de la seva parella, Maria Coll. Amblàs va tenir clar que la nova etapa no havia de significar cap “revolució”. De fet, manté “el 80%” dels productes i les fórmules que feia el seu pare, convertit en “el millor mestre”.

A partir del 2015 van fer reformes a la botiga, incorporant l’espai de cafeteria. Amb una premissa inalterable: l’elaboració artesanal. Conscients que mai podran competir en preus amb els productes que ofereixen, per exemple, les grans superfícies, s’aferren als valors de l’ofici: “Sabem que fer-nos-ho tot nosaltres és laboriós, vol moltes hores i assumeixes uns riscos; anem contra corrent, però aquesta és la nostra essència”. I la clientela els avala: “Tenim feina, la gent respon”, agraeixen. Ja hi haurà temps de pensar en el futur –“per a la gent dels oficis i del petit comerç no és fàcil”–. Ara els toca celebrar l’aniversari i agrair el dolç testimoniatge de la generació que els ha precedit.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers