És l’any del mil·lenari de Montserrat i es reedita una novel·la de l’escriptora Coia Valls (Reus, 1960) inspirada en el moment fundacional del monestir. ‘Les torres del cel’ (Rosa dels Vents) explica com un petit grup de monjos és enviat per l’abat Oliba a una de les ermites de la muntanya, amb l’encàrrec de fundar-hi el cenobi. Entre ells hi ha el que s’erigeix en protagonista del relat, l’antic soldat Dalmau Savarés. Però Montserrat no era un desert: hi havia eremites vivint-hi.
S’imaginava que aquesta novel·la pogués tenir una segona vida? Quan la va escriure, el mil·lenari de Montserrat quedava lluny, encara.
Gens ni mica, no hi pensava. Però com diu la cançó, a vegades ens en sortim. És una novel·la fundacional: fa just mil anys que tot va començar en la nostra muntanya sagrada, i em semblava que era un bon moment per tornar a posar-ho damunt la taula, per aportar el nostre granet de sorra a la història.
Les torres del cel se situa en el moment just que estem commemorant. Fa mil anys, aquella fundació d’un monestir enmig de les pedres.
L’any 1025. Quan l’abat Oliba va enviar una reduïda comunitat de monjos a formar el monestir, que primer era només una petita esglesiola. Ja hi havia una altra comunitat al peu del massís, la de Santa Cecília. I hi havia altres persones a la muntanya: els eremites.
Montserrat és un símbol present al país, més enllà fins i tot de les conviccions religioses. Però ens hi hem acostat poc, literàriament parlant?
T’hi has d’acostar amb respecte, cert. Però en totes les obres, si vols ser coherent, l’has de tenir. Tant a un lloc com a un personatge històric. Però el respecte no ha de ser la por que et clavi a terra i no et deixi avançar. També t’hi has d’acostar des de la llibertat, des de tu mateixa, oferint una visió del que podia haver estat. I després, que cada lector hi llegeixi i interpreti segons les seves experiències vitals. Per exemple: la llum és un símbol que sempre va lligat a Montserrat. Recordem aquella llum que venia de Montserrat i que arribava a Manresa, que van veure centenars de persones… I la novel·la acaba amb una llum que realment es va veure i està datada: va ser la de l’explosió d’una estrella supernova vuit vegades més gran que la massa solar, que també van documentar els xinesos. A la novel·la no li podem posar nom, perquè llavors això no se sabia, i cadascú li pot atribuir un significat: per a uns, la presència celestial, per a altres serà màgia i per a altres, una energia. Des d’aquí penso que sí que et pots acostar a Montserat: donant una versió dels fets i que el lector en faci la seva. Jo m’acosto molt a la muntanya com a protagonista, a la seva força tel·lúrica, la que sorgeix d’aquell mar interior de poca fondària que va emergint amb replegaments i moviments sísmics. Penso en aquesta força que emergeix en les antenes que van cap a dalt al mateix temps que hi ha la part subterrània: les coves de Collbató, que són l’úter de la Terra… Això es pot explicar des de molts punts de vista: la natura, la geologia, o allò que em deia el meu pare: que era com un drac adormit. Jo vaig caminar per Montserrat amb gent que m’ajudés a explicar-ho, a escoltar tot el que em deia la muntanya.
De la fundació se’n sap poc. Però havia de ser un personatge ben especial, l’abat Oliba, per enviar uns monjos dalt d’una muntanya. No en una plana amb terres de conreu, amb un riu com el Llobregat que veuen des de dalt, sinó enmig de les pedres!
Era un personatge especial, un somiador i un humanista. Amb idees elevades, per les quals pagava un preu molt alt. Per a cada monjo, aquella va ser una història diferent i amb això volia donar pistes de les diferents jerarquies que hi havia entre ells, però sobretot de les diferències de psicologia de cada un. Hi ha el germà llec, en Maties, i a través d’ell explico les famílies d’aleshores, on si hi havia massa boques per alimentar en donaven un a l’Església o a un monestir. D’estar cavant la terra a veure un univers que per a ell és ignot, l’oportunitat d’acostar-se a l’escriptòrium i aprendre. O el germà Simó, el guardià de la regla, de bona família, que se sap l’ora et labora i et diu el versicle que toca en el moment en què toca.
I el protagonista, en Dalmau Savarés. Un home que fuig.
Té un passat turmentós al darrere, i ha fet d’aquesta vida un refugi per escapar-se de la vida anterior, que no explicaré, però que és una vida de soldat. De brega. Busca la pau, però no la troba del tot, és un home en contradicció continuada.
En el moment del qual parla ens hem d’imaginar un Montserrat molt lluny de l’actual. Una petita comunitat, que no arriba ni a ser monestir?
Encara ara es veu una porta mal il·luminada, a la dreta, una porta del segle XII. I ni tan sols aquesta no és primigènia, del primer monestir. Llavors vaig anar a buscar llocs del segle XI que poguessin tenir una construcció similar. Vam anar a la capella de la Trinitat de Prunet i Bellpuig, al Rosselló, on hi ha una porta del segle XI i vam demanar a una historiadora que ens expliqués el simbolisme d’aquesta porta. El que faig a la novel·la és traslladar tot aquest saber del germà Simó al ferrer del poble. Perquè et puguis fe runa idea de l’arquitectura del moment i del seu simbolisme.
Com dèiem abans, Montserrat no era buit. Hi havia els eremites, que hi feien vida de pregària i meditació en solitari. Uns personatges universals, que podrien ser uns santons de l’Índia, per exemple…
Això és bonic. Anem d’allò concret a allò universal. En Basili, l’eremita, incideix directament en Dalmau Savarés i en la construcció del monestir. Es va mostrant a poc a poc, en petits detalls. Primer és un personatge estrany, que produeix una certa basarda perquè no hi confies. És un homenatge al mestre, al savi, que en les meves novel·les he fet en diferents formes: en Magí Surroca a L’alqúímia de la vida, el monjo nestorià a La princesa de Jade. Aquesta gent que aporta sense aixecar la veu, amb silencis que són prenyats de contingut.
Montserrat són unes torres del cel, però també són les entranyes de la terra: les coves, l’aigua…
Quan feia la novel·la tenia present que estava escrivint del segle XI però per a lectors del segle XXI. I ara quines són les idees força, quina pluja d’idees faríem parlant de Montserrat? I l’Escolania en seria una. Però jo no podia parlar-ne, ni d’una música polifònica que llavors encara no existia. En parlo a través de la vibració de la muntanya, que canta. Una vibració que només pot sentir aquell que escolta, en Dalmau en els seus moments de reflexió, quan recolza la mà a la pedra i sent aquesta vibració especial que prové de l’hydraulis, un orgue molt especial que ningú diu que hagués estat allà (hauria pogut ser-hi, perquè ve de l’època dels romans, o sigui que és versemblant). El so i l’escolta activa del monjo.
Però també hi ha els aspectes més terrenals: el poder, qui el controla, quina informació li arriba a l’abat de Ripoll…
I la noblesa, la muntanya com a símbol de poder, el senyor de Manresa que hi vol construir el seu castell. Hi ha la pugna també dins de la mateixa església, els de Monistrol que volen assegurar-se una parcel·la de cel fent donacions al monestir. Però ja hi ha Santa Cecília. Si se n’instal·la un altre vol dir que el pastís s’haurà de repartir. Si a més guanya fama i s’hi obren miracles, la gent tirarà cap a Montserrat. Al prior de Santa Cecília no se li posa gens bé, i farà el que pugui amb les eines que té… que no sempre són cristianes.
Què la va portar a escriure sobre Montserrat?
Mentre escrius, a la vida passen coses. A casa, Montserrat –la Moreneta– sempre hi havia estat present. Hi havíem fet excursions. Quan estava preparant aquest projecte, el meu pare va tenir un infart i després va estar dos anys malalt, molt greu. Per això aquesta és la meva novel·la més espiritual, perquè la vaig escriure en un moment especial. És un homenatge: sabia que era l’última de la qual podria llegir fragments, o més ben dit, que jo els hi podria llegir perquè ell no podia. La vaig escriure en bona part a l’hospital on va estar ingressat tot aquest temps. I la casualitat, o el que sigui, ha fet que la reedició surti ara, quan fa poques setmanes que vaig perdre la mare. Encara va poder anar a les dues primeres presentacions que es van fer, a Tarragona i a Reus. He escrit tantes novel·les… i aquesta va fer de pont entre el pare i la mare. L’última cosa que em va dir va ser: “Oi que tens feina? Tu escriu que jo estic bé.” Va morir un diumenge, i durant la setmana tenia dues altes presentacions, a Lleida i a Barcelona, i les vaig fer, com un homenatge a ella. El camí d’ara és aquest: sentir-la propera, però des d’una altra perspectiva.
Sap si algun monjo de la comunitat de Montserrat ha llegit Les torres del cel?
En el seu dia, ho va fer un monjo que ja no hi era, a la comunitat. Ara n’hi ha un, dels actuals, que m’ha dit que ho faria. La veritat és que per escriure-la no em vaig posar en contacte amb ells, no em calia perquè ells no tenen documentació del segle XI. L’octubre de 1811 amb l’atac de les tropes de Napoleó durant la Guerra del Francès es va cremar tot: estaven convençuts que ens feien un mal com a poble, perquè llavors Montserrat ja era un símbol.
