Hi havia una època on la BBC era la reina de les sèries de televisió, i on tots plegats teníem assumits que en aquesta matèria la majoria d’actors que hi apareixien ho feien perquè no havien obtingut prou reconeixement per ser-ho de cinema. Però ara mateix si no t’empasses catorze sèries l’any a la pantalla del telèfon mòbil mentre camines pel carrer o condueixes el cotxe, ets un perdedor i un desubicat. Digueu-me nostàlgic o que tinc esperit de contradicció, perquè jo no sóc d’aquest món.
Malgrat tot, és inevitable que de tant en tant em deixi arrossegar pels comentaris positius que escoltes en referència a alguns serials. D’alguns no n’he superat el primer episodi, com The Wire o Breaking Bad, segurament per culpa meva, però d’altres m’han donat grans satisfaccions. És el cas de Los Soprano, The Big Bang Theory, True Detective i sobretot Fargo. L’última que em va enganxar va ser la primera temporada de The Girlfriend Experience, la inquietant història d’una estudiant i becària que s’introdueix en la prostitució de luxe, allò que anomenem escort en llenguatge políticament correcte, o puta en el més planer.
El fet que la protagonista sigui Danielle Riley Keough, neta d’Elvis Presley i fillastra durant dos anys de Michael Jackson, amb escenes de sexe que no són ben bé explícit però que s’hi acosten bastant més que en la majoria de produccions, juga a favor seu. Però també ho fa una interpretació que des de la meva absoluta ignorància vaig copsar com a excel·lent, veient darrere de la Christine Reade que interpreta, a una autèntica sociòpata/psicòpata, com la versió femenina i pertorbada de l’American Psycho que va narrar Bret Easton Ellis. La diferència rau en el fet que l’un no tenia problema per matar, i la Reade prefereix canalitzar les seves obsessions cap a la pràctica del sexe recompensat o per plaer, i la satisfacció plena dels seus clients.
Basada en la pel·lícula homònima de Steven Soderbergh, The Girlfriend Experience deixa molt més pòsit del que podria semblar aparentment, i obre arestes gens amables d’allò que coneixem com a condició humana. I és que quan ens posen un mirall a l’interior del nostre cervell, el resultat que n’obtenim no sempre és tan beneficiós com el que desitjaríem aconseguir.
Per cert, vaig intentar-ho amb la segona temporada, i no vaig poder. Hauré de perseverar.
