Entrevista a Carla Clavera, autora del llibre Com petar-ho a les xarxes en català

Jordi Vilarrodà

Té més de 27.000 seguidors a TikTok i gairebé 25.000 a Instagram. És una de les creadores de contingut catalanes a les xarxes més conegudes. Carla Clavera, periodista de Sant Cugat del Vallès, va entrar de ple en aquest món fa quatre anys aproximadament i des de llavors s’ha guanyat un públic fidel parlant de viatges, de llibres, de roba, o fins i tot d’ella mateixa. Ha publicat aquest any també el llibre “Com petar-ho a les xarxes en català”, a l’editorial Cossetània.

A tu no t’agrada la paraula influencer i parles de creadora de contingut. Fins i tot diferencies què és una cosa i què és l’altra.

A nosaltres, els creadors de contingut, ens agrada ser coneguts com a creadors de contingut i la paraula influencer, al llarg dels anys, ha anat agafant una connotació negativa. S’associa més al tipus de persona que vivia la vida sense necessitat de treballar gaire, que li ho regalaven tot. Un creador de contingut, en canvi, seria una persona que com diu el nom crea contingut sobre molts temes -és a dir, que fa vídeos o pòdcasts- i que els transmet a través de les xarxes. Pot parlar de llibres, de cultura, d’esports… de moltes coses, però sense ser ell l’eix central d’aquest contingut que comparteix. En canvi, un influencer intenta influir al consumidor en fer alguna cosa, en comprar una cosa tal, però sobretot ell és el centre del missatge. 

I en el teu cas, on t’ubicaries? 

Quan em pregunten què fas, jo sempre dic que soc creadora de contingut, però sí que és veritat que en el meu cas m’agrada compartir moltes coses i, fins i tot, em costa fixar on em poso el límit. Creo contingut perquè m’agrada parlar de moltes coses sense que jo mateixa sigui la protagonista, però alhora sí que m’agrada compartir coses de mi, perquè vull que el públic que em segueix sàpiga una mica qui soc. 

Que vegin que al darrere hi ha una persona. 

Exacte, i crear aquesta connexió. A mi també m’agrada saber sobre la vida de les persones que jo segueixo com a públic espectadora. Saber qui és, d’on ve, què li agrada. 

Com a periodista que ets, el contingut que crea una persona que és periodista s’ha de diferenciar també d’alguna manera. Ha de tenir un plus pel fet que al darrere hi hagi un periodista? 

Depèn de si et vols mostrar com a periodista o no, independentment de si ho ets. Jo ara sí que és veritat que sempre intento compartir contingut que sigui útil, que li serveixi a la gent, que es guardi el vídeo. Per exemple, si vol anar a fer un viatge a Nova York pugui seguir aquella ruta que jo he compartit, o que pugui saber quins llibres comprar-se per Sant Jordi perquè jo he compartit diferents recomanacions o, per exemple, explicar com és la vida de les dones a l’Afganistan… jo em vaig informar i vaig fer el vídeo. Jo ara sí que en aquest nou curs vull que la meva persona-periodista es vegi més en els vídeos. Però és perquè he decidit que ho vull fer així. Està en la mà del creador de contingut si vol donar-li o no un enfoc més periodístic. 

Quina feina hi ha darrere la persona que crea continguts? 

Quan vaig començar no sabia que hi havia tanta feina: has de planificar uns vídeos, decidir de què parlaré, fer un guió, buscar informació. Sí que és veritat que a xarxes hi ha moltíssims vídeos d’humor, que em fan riure i m’agraden i els consumeixo. Però si vols fer vídeos que vagin una mica més enllà, que es vegi el perfil periodístic i siguin útils, requereixen una feina darrere. Hi ha una feina que potser la gent no veu, jo els dilluns i dimarts gravo, els dimecres edito…

Ara mateix aquesta creació de continguts és la seva feina, li permet aquesta estabilitat i continuïtat?

No al 100%, perquè és veritat que és una muntanya russa. Pot ser que un mes tinguis moltes col·laboracions, les marques es fixin molt en tu, tot vagi molt bé, i pot ser que al mes següent s’hagin acabat les campanyes i no hi hagi res. L’estabilitat, fins que no porten un temps de rodatge, no arriba. I, a més, el fet de fer el contingut en català, també redueix molt més les possibilitats que pots tenir de dedicar-t’hi al 100%. Sé de companys que sí que s’hi dediquen al 100%, però és lent, has d’anar sembrant per després anar recollint per la feina feta.

No sé si t’esperaves arribar fins aquí. Expliques que vas començar durant la pandèmia i vas anar creixent. 

A mi sempre m’ha agradat ser a les xarxes i seguir les noies que compartien els seus outfits. I quan sortia una xarxa nova sempre era la primera a fer-me un perfil, compartir-ho amb les meves amigues, m’encantava. Però mai m’imaginava fent vídeos, o fer-ho de manera semi-professional com ho estic fent ara. Mai. Sí que la pandèmia va ser com el moment que, com vam fer molts,  vaig començar a veure que el fenomen de fer-ho en català tenia més visualitzacions, les coses començaven a tirar més, i va ser com… Jo he estat treballant en el món del lleure, res a veure amb el periodisme i era com que no em podia dedicar el 100% a fer tots aquests vídeos, però en el moment de la pandèmia que vaig posar-me a fer vídeos, a  currar-me’ls, va ser quan vaig començar a pujar més de seguidors. Aleshores sí que ja va ser buscat.

Us paguen per algun dels continguts que genereu, oi?

Evidentment, a mi em demanen que pensi una idea de vídeo per publicitar, per exemple, una crema de mans. Doncs hi ha una feina al darrere de planificar que el vídeo el vull fer així, que necessito anar a aquests espais… i li passo a la marca, la marca s’ho llegeix, ho accepta, o em fa canvis, et diuen que ja pots gravar, els hi envies el vídeo, el corregeixen, ho tornes a gravar… Estaria molt bé que jo fes tota aquesta feina per un pot de crema de mans, però és clar, jo no ho faré. Per tant, sí que cobrem per vídeo o cobrem perquè una marca confiï amb tu per tota una temporada. Aleshores ja estableixes un contracte més llarg. I sí que hi ha altres campanyes que se’n diuen gifted, que és que et regalen alguna cosa que recomanes o publicites. Acostuma a ser alguna cosa que tu ja utilitzes habitualment i pots pensar que ja et compensa. Cal tenir en compte que jo els hi estic explicant a 25.000 persones el que faig. Per tant és una retribució a dues bandes.

I decideixes fer un llibre amb la teva experiència ‘Petar-ho a les xarxes en català’.

Jo des de gairebé al principi que faig contingut a les xarxes en català. Abans però em pensava que les xarxes eren un entorn més castellanoparlant, perquè tot el que havia vist era així. Després, altres companys van començar a fer-ho en català i vaig pensar, si jo parlo en català a casa, amb els meus amics, amb tothom parlo en català, perquè haig de fer els continguts en castellà a la xarxa, on em sento superimpostada. No té cap sentit. Vaig tenir una polèmica a les xarxes perquè vaig renunciar a fer un contingut en castellà i vaig renunciar al contracte. Va ser enmig de tot aquest xou, el maig de fa dos anys, la gent de Cossetània que es va posar en contacte amb mi per proposar-me fer aquest llibre. De fet, el meu somni des que era petita és ser escriptora. 

Ho veiem perquè en els teus vídeos sovint recomanes llibres.

Quan l’editorial m’ho va proposar, em vaig reunir amb ells i evidentment que vaig dir que sí a fer el llibre. Per tant, la idea del llibre no és meva, és seva, de l’editorial. Em van dir que els agradava el meu perfil com a periodista que crea contingut en català per explicar l’experiència. Encara tinc la idea, però, d’escriure algun dia una novel·la, m’agradaria molt. Un llibre així no hauria sortit de dins meu, sinó que va ser l’editorial que m’ho va proposar i vam començar a treballar conjuntament. 

Creus, per tant, que malgrat el mercat, l’audiència, sigui més reduïda, és possible fer contingut en català a les xarxes socials?

Hi ha tres perfils que ens demostren que és possible. Unes són les Can Putades, que són tres noies de la Garrotxa, on expliquen el seu dia a dia, fan vídeos d’humor i han arribat als 100.000 seguidors. L’altre compte  és Croqueta de xocolata, la Laura (Zurriaga), que fa contingut en català de cuina, fa receptes, i ja també està més enllà del 100.000. I la Juliana Canet, que ja la coneixem tots, perquè és la pionera. Ella ja passat també dels 100.000 seguidors de llarg. Jo ara estic a 25.000, altres estan a 30.000 i altres a 50.000. Anem pujant, perquè pots seguir tants creadors de contingut com vulguis, perquè tots t’aporten alguna coseta diferent. Aleshores, és clar, si t’ho curres, si ho fas bé, si tens alguna cosa de valor per aportar, és possible anar creixent. 

Com decideixes el nombre de publicacions que fas i quan les fas? És fàcil?

No, perquè els algoritmes d’Instagram i Tiktok van canviant contínuament. Hi ha un moment que premien que el dia comparteixis dos vídeos, després comencen a funcionar més els Reels d’Instragram… I un mateix pensa que cal ser present però no fer-se massa pesat. A mi m’agrada publicar gairebé cada dia. A mi m’ha funcionat molt el fet d’anar publicant cada dia.

Tu demostres que els llibres i les xarxes no estan renyits, al contrari, que les xarxes poden servei per fomentar la lectura. 

Sí, sempre intento explicar el llibre que he llegit, perquè m’ha agradat, fer-ho amb una mica d’humor, de forma distesa. Per arribar també a persones que no són lectores, però a través del vídeo li acabi cridant l’atenció. I rebo comentaris de noies que em diuen si aquest jersei em queda bé o no, però no hi ha cap comentari que em faci tanta il·lusió com quan em demanen per un llibre, que n’hi recomani algú perquè el vol comprar o regalar a algú. 

Jordi Vilarrodà

Van començar amb un petit divertimento, fruit de la pandèmia, Confinats amb sabatilles (2020). Van decidir continuar amb un segon àlbum més treballat on ja trobaven un camí a través de la literatura, De poemes i planes (2022). I han crescut definitivament com a grup amb el tercer disc, Sortirem dels racons foscos, que aquesta tardor ha vist la llum. Afers Domèstics posa la seva veu novament al servei de la poesia, en un treball que ha comptat amb la producció de Ricard Puigdomènech i que inclou 15 cançons a partir de textos de nou autors catalans i valencians.

Núria Cañellas (veu i piano), Josep Ginesta (veu i guitarra) i Jordi Homs (veu i percussió) veuen aquest disc com “un salt endavant”. La matèria primera continua essent la mateixa, la poesia. Tots tres en són bons lectors i la coneixença amb alguns autors dels que han inclòs al disc els ha anat portant a fer xarxa i incorporar-ne de nous. Als del País Valencià com Joan Porcar, se n’hi han afegit d’altres com Susanna Lliberós, Marc Granell o Maria Josep Escrivà. N’hi ha d’autors osonencs actuals, com Marta Vilardaga, de Malla, o el mateix Jordi Homs, un poema del qual dona títol al treball. I d’un autor proper com Jordi Solà Coll, molt vinculat a Moià. I dos autors ja clàssics: Miquel Martí i Pol, de qui el poema musicat Fulla per fulla obre el disc, i Pilar Cabot, que han volgut reivindicar posant música al seu corprenedor Jo no tinc fills que em guardin la memòria (“Jo no tinc fills que em guardin la memòria / només tinc els meus versos”).

Hi ha textos de nou poetes, entre ells Miquel Martí i Pol i Pilar Cabot

“És un disc que té menys rauxa que l’anterior, però no és avorrit, té una alegria serena, conscient del que hem viscut i el que ens queda per viure”, diu Jordi Homs. El títol connecta amb la imatge que li han volgut donar a la portada, una fotografia d’Emili Vilamala d’una albada amb el sol sortint enmig del campanar de l’església de Sentfores, que es va fer famosa perquè va ser destacada per la NASA.

Afers Domèstics es va posar en mans de Ricard Puigdomènech, amb qui van sintonitzar malgrat que el músic i productor osonenc ve d’altres àmbits. Van sintonitzar de seguida i estan molt satisfets del resultat: “Ens ha donat molta confiança en nosaltres mateixos, i la tranquil·litat de veure que estàvem fent un treball de dons”, buscant la sonoritat adequada per a cada cançó, diu Núria Cañellas. El disc està disponible a les plataformes digitals però ara queda una altra part, la de presentar-lo en directe, i això ho guardaran per a l’any que ve, al mateix temps que en preparen una edició en format físic.

L’artista, que ara resideix a Ripoll, exposa “Tres mesos, tres setmanes, tres dies” a l’ACVic

Jordi Vilarrodà

Creació artística que neix de l’observació de la realitat que ens envolta. Francesc Ruiz (Barcelona, 1971) va decidir fa uns anys instal·lar-se a Ripoll, i això el va portar a fer amb regularitat el trajecte en cotxe per la C-17. Al voltant d’Osona, li va cridar l’atenció el tràfec relacionat amb la indústria càrnia i tot el paisatge que aquesta ha anat creant al seu entorn. I d’aquí va néixer la idea de traslladar tot això a una sala d’exposicions. El resultat és “Tres mesos, tres setmanes, tres dies”, que durant exactament aquest temps (del 28 de setembre passat al proper 21 de gener) es pot visitar a l’ACVic, Centre d’Arts Contemporànies.

L’espurna de la idea inicial es va traduir, primer, en una recerca. Ruiz va trepitjar polígons, es va mirar granges, es va informar sobre empreses i va mirar qui hi treballa. “M’agrada visitar els polígons, tenen un cert grau d’opacitat, però si t’hi acostes t’expliquen molt del territori.” Va veure des de fora els escorxadors i sales de desfer, i realitats que no s’imaginava, des de la genètica porcina fins a una empresa que recicla residus de pa i pastisseria per fer-ne pinso. Volta per l’illa càrnia i capta la mà d’obra “migrant i racialitzada”, el treballador que fa una feina mínima i molt repetida per la qual no li cal ser especialista. I les conseqüències que es deriven de tot plegat en forma d’aqüífers contaminats, per exemple. “Tot això travessat de qüestions morals i ètiques, com la de quina relació mantenim amb els animals com a espècie que ens n’alimentem… són treballadors ells?” Al darrere hi ha les teories de l’escriptora nord-americana Carol J. Adams sobre el feminisme i els drets dels animals. Ruiz recorda que una gran part de productes alimentaris són “producte de la gestació”, com els ous o la llet. I el mateix títol de l’exposició remet al període de temps en què se sol xifrar la gestació d’una truja.

L’espectador no veu porcs sinó personatges de còmic, ‘shmoos’

Com trasllada després tota aquesta allau d’informació i teoria a la pràctica artística? La sala gran de l’ACVic mostra un gran fris distribuït en diverses escenes, que van des de la base de les parets fins a mitja alçada. Es fa fixar en el color del terra de la sala: uns rajols marronosos amb vetes blanques. Ruiz hi va veure una semblança: “Podria ser el color d’un bull blanc: el territori format de carn, i els paisatges són d’aquesta carn”. Puja per les parets i fa de fons dels seus dibuixos. “La meva pràctica és el còmic”, i és amb aquesta estètica amb la que ha estat treballant.

El que veurà el visitant de l’exposició, però, no seran porcs. Hi ha en el paisatge granges, fàbriques ben reconeixibles, camps regats de purins, camions de transport d’animals… però cap animal com a tal. “El porc és pornogràfic, té massa connotacions negatives.” Els personatges de l’exposició són els shmoo, unes criatures creades a mitjans dels anys 50 pel dibuixant nord-americà Al Capp Li’l Abner. Unes criatures que tenien la particularitat de ser una font d’aliment: “Donen als humans llet, ous… proteïna en abundància, i ells mateixos se sacrifiquen com a acte d’amor perquè els cuinis amb tots els gustos possibles”. Unes criatures generoses amb els humans. Ajuntant elements, el resultat és “l’shmoo en els paisatges de la Plana de Vic, formant part de la logística alimentària”. Són els animals que es crien i que van als escorxadors, són els camioners que els porten i són els treballadors… “tot és shmoo”. I serveixen a l’artista per al seu propòsit que és el de “generar imaginaris nous, que trenquen esquemes i que et fan pensar una mica més enllà”.

També torna l'Eugassada Juanola i hi haurà dos campaments més: d'arquers i guerrers

Sant Pere tornarà a reviure el seu passat medieval des d’aquest divendres 1 i fins diumenge 3 durant la 31a edició del Vilamagore. Aquest any, com a novetat, començarà divendres 1 de novembre a la tarda amb la commemoració dels 10 anys des que s’hi van començar a teatralitzar, per primera vegada, algunes escenes de la novel·la ‘Confidències d’una reina’ de Teresa Sagrera, adaptades per la mateixa autora i Jaume Baucis; dirigides per Judit Lucchetti i interpretades per actors voluntaris en diferents espais del recinte. Per commemorar els 10 anys de la seva estrena, divendres al vespre es farà l’espectacle a l’escenari de la zona de la taverna, segons informa Joan B Mauri.

Aquesta edició també s’obrirà l’espai de darrere de la Rectoria amb l’animació de les Bugaderes i a continuació el campament de Catapulters. Hi haurà dos campaments més: el dels arquers i el dels guerrers. Rere l’església s’hi instal·larà la zona màgica amb bruixes i bruixots i espectacles de màgia. També es renova el guió de La Porta medieval, amb què es crea un poderós nou motiu per entrar per la porta. Encara hi ha haurà més novetats. Després d’alguns anys d’absència, torna l’Eugassada Juanola de Sant Pere, que participarà en les batalles i serà la protagonista d’Els Jocs del comte Ramon Berenguer IV i la reina Peronella i la marxa de torxes de cavallers i arquers de la riera. Per als més petits s’han preparat diverses activitats, com els circuits de ponis i el de cavallers i jocs gegants medievals o tallers medievals d’encunyació de moneda, lacrat, xilografia i escriptura. El foc sempre hi és present. Enguany una fletxa encesa provocarà l’incendi de la torre del comte.

Durant els dies que duri Vilamagore, el poble recrearà el seu passat d’època –la Vila Magore del segle XII–, on hi feien estada cavallers, mercaders, pelegrins, sarraïns, jueus, artesans, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella.Vilamagore s’ha consolidat i crescut gràcies a l’esforç de tot un poble i els més de 500 voluntaris. Durant els tres dies que duri, els visitants podran passejar, remenar i comprar en el gran mercat amb parades seleccionades d’artesans i productes gastronòmics, només a l’itinerari obert l’any passat que integra el nou pont de can Duran. També es trobaran amb espectacles itinerants de coral, danses, música medieval, recreacions de batalles i les representacions de les escenes de Confidències d’una reina, envoltats de bugaderes, remeieres, cavallers i captaires.

EL 9 NOU

L’altra cara de la Castanyada seran les activitats vinculades a Halloween. Aquests dies estan previstos desenes de túnels del terror a la comarca: alguns, amb produccions d’envergadura –com el de la companyia Milnotes, que torna a la comarca després de dos anys– i altres de vinculades a entitats de cultura popular i associacions de veïns.

El túnel del terror de Milnotes convertirà el recinte del Consell de Poble de Llerona, ales Franqueses, en un dels epicentres del terror de la comarca des d’aquest dijous i fins diumenge. L’organització, la companyia Milnotes –amb seu a Granollers–, ha venut 2.000 entrades per a les activitats que hi ha programades i encara espera poder arribar a 3.000. Aquest dimarts a la nit, la companyia va fer un passi previ a l’arrencada dels túnels del terror. El d’aquest any, amb participació d’actors, està inspirat al voltant d’una piràmide egípcia i hi haurà una sessió “extrema”, per als més atrevits, en què caldrà portar roba de recanvi.

Milnotes, a més a més, ha aprofitat el retorn dels seus túnels del terror al Vallès Oriental per ampliar l’oferta temàtica. Aquest any també hi haurà un nou túnel familiar –el Magicwood–, a més d’una fira, activitats, tallers i un servei de tarot.

A Mollet, la colla dels Torrats ha decidit allargar d’un a dos dies el seu tradicional túnel del terror. “Hi havia força gent que es quedava sense poder entrar”, explica el cap de colla dels Torrats, Rubén López. Estarà inspirat en temàtica de circ i farà les tardes i les nits l’1 i el 2 de novembre al centre cívic de Can Pantiquet, que també s’utilitzarà al complet. “Per tant, el temps de durada serà més llarg”, diu López. Aquest any, el túnel ha involucrat una quarantena de persones voluntàries.

A Canovelles, la cita terrorífica la posarà la colla de Diables. Seran els encarregats de muntar un túnel del terror a Can Palots, que es farà durant els dies 1 i 2 de novembre. El túnel, que han batejat com a “Las almas del inframundo”, transformarà completament les instal·lacions. També hi haurà túnels dels terror a altres municipis. A Sant Celoni i Gualba, l’associació de veïns de l’urbanització Royal Park –entre els dos municipis– organitzarà el seu propi túnel del terror dissabte. A Llinars, la temàtica de por envairà la capella de Mas Bagà aquest dijous de 6 de la tarda a 2/4 de 10 de la nit. A Lliçà d’Amunt, hi haurà un túnel del terror al parc de la Mandarina dijous i dissabte.

La fira s'acompanya d'una proposta teatralitzada, en clau d'humor, que mobilitza un centenar de veïns i veïnes

Miquel Erra

Més d’un centenar d’actors i figurants d’Olost tornaran a convertir-se en els grans protagonistes de la Fira d’en Rocaguinarda, que en aquesta setzena edició rebrà una visita molt especial, la del papa de Roma. Aquest muntatge teatral itinerant tornarà a ser el gran reclam de la fira, que compta amb activitats programades des de 2/4 d’11 del matí i fins a les 7 de la tarda.

Els carrers d’Olost es tornaran a omplir d’humor, il·lusió i sàtira. Hi apareixeran bandolers com els nyerros i cadells, encapçalats pel mateix Perot Rocaguinarda i Dalmau Descatllar; o l’olostenca Mercè de Pecanins, però també seminaristes, soldats, nobles vidents o taverners. Al costat de les escenes més clàssiques com les dels vidents, les barjaules o els taverners, cada any s’hi sumen algunes novetats i sorpreses. Com és habitual, les escenes de matí i tarda seran diferents.

Al matí, es podran veure les vidents, les barjaules, la tortura pública, l’arribada del Papa, l’escena dels taverners i la baralla entre nyerros i cadells. Es podrà aprofitar la parada del migdia per gaudir de la gastronomia local i agafar forces per al tram final que començarà a 2/4 de 5 de la tarda amb el making off i les escenes de vidents, cetriller major, Quixot, l’indult i el fi de festa. Un dels trets que fa única aquesta fira és, sens dubte, el seu sentit de l’humor, l’absurd i els anacronismes. Passat, present i futur es barregen amb l’objectiu d’aconseguir que el visitant s’ho passi tan bé com els qui protagonitzen la fira.

Paral·lelament a les actuacions al carrer, al llarg del dia els visitants podran passejar entre diverses parades de productes artesans i d’alimentació procedents de diferents punts de Catalunya. Al matí també s’oferiran visites gratuïtes al centre d’interpretació Espai Perot Rocaguinarda i es podrà gaudir d’un espai de jocs per a les famílies.

EL 9 NOU

El Teatre Auditori de Granollers acollirà l’òpera ‘La bohème’ de Puccini aquest diumenge a les 6 de la tarda a la sala gran. La representació anirà precedida per la presentació del musicòleg Marc Heilbron, a les 5 de la tarda a la sala petita del Teatre. Ambientada a París al segle XIX, ‘La bohème’ explica la vida d’un grup de bohemis pobres, que han de fer de tot per tal de tirar endavant. L’amor apareix i passa a ser el centre de tot, amb la parella formada per Rodolfo, poeta, i Mimí, costurera. Amor a primera vista, ple de tendresa, que els protagonistes no saben ben bé com gestionar quan una terrible malaltia que l’afecta a ella irromp en la relació. Al final, tot es redimeix i l’amor s’aferma amb força però ja a les portes de la mort, massa tard. Amb ‘La bohème’, Puccini captura la bellesa i la tristesa de l’amor jove i, a través d’una melodia romàntica i emocional amb moments tan commovedors com l’ària “Che gelida manina”, explora els temes de la pobresa i la mort, però també de la solidaritat.

‘La Bohème’. Cor Amics del’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Direcció musical: Daniel Gil de Tejada. Direcció d’escena: Pau Monterde. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 3 de novembre, 18h.

Maria Calvet aborda el sentiment de la vergonya en un monòleg a Sant Celoni

L’actriu Maria Calvet, de Sant Celoni, presenta el seu primer monòleg, ‘La vergonya i jo’, en què fa el retrat introspectiu d’una emoció. La Maria té una taca a l’ànima. Moments abans de l’estrena és incapaç de sortir a escena. En el seu camerino, serà envaïda per una espiral de records que portaran al límit. A través dels personatges que protagonitzen aquesta autoficció,. la Maria viatjarà al fons de les seves pors per desxcobrir com ens relacionem amb allò que ens passa per dins.

‘La Vergonya i jo’. Idea i interpretació: Maria Calvet. Teatre Ateneu de Sant Celoni. Divendres 1 i dissabte 2 de novembre, 20h.

La Companyia B presenta ‘La rateta que…’ dins la Roda d’Espectacles Infantils

La Companyia B presenta una versió tendra i diverida del conte, explicada des de la mateixa merceria on la rateta va a gastar el dineret que la va convertir en àpat. La història és explicada per un descendent directe del pobre botiguer que la va vendre el malaurat llacet. La narració de la història es fa amb titelles, construïts a partir d’objectes de la merceria, i música en directe. L’espectacle s’inclou dins la Roda d’Espectacles Infantils.

‘La rateta que…’, de la Companyia B. Roda d’Espectacles Infantils. Cinema Edison, Granollers. Diumenge 3 de novembre, 11h.

Jordi Sunyer

‘Burn’
Emi, 1974

Aquest va ser el vuitè disc dels britànics Deep Purple i el primer sense la veu d’Ian Gillan, que s’havia barallat amb el guitarrista Ritchie Blackmore. Els seguidors de la banda, doncs, no les tenien totes i hi havia moltes incerteses amb un grup que es va reforçar amb un desconegut David Coverdale a la veu i amb Glenn Hugues al baix i a les veus (el baixista Roger Glover també havia estat acomiadat). Al teclat hi seguia el mestre Jon Lord; a la guitarra, un inspirat Blackmore, i a la bateria, l’energètic Ian Paice. I quin va ser el resultat? Doncs déu-n’hi-do. A Burn no es crema res però hi ha talls força rodons i el tàndem Coverdale-Hugues a les veus se’n surt prou bé. L’àlbum s’enceta amb l’homònima “Burn”, un tro de hard-rock robust i elegant. Després ve “Might Just Take Your”, on es nota que alguna cosa ha canviat amb Coverdale cantant com un bluesman i Hugues tocant el baix amb estil funk. Els dos últims talls –n’hi ha vuit– són “Mistreatred”, un rock clàssic amb final dramàtic, i l’experimental “A 200”, amb el teclat de Lord de protagonista. El disc, per cert, el van gravar a Suïssa a l’estudi mòbil que tenien els Rolling Stones i va ser un dels primers de la història que es van anunciar a la tele. Ah! I Gillan va tornar a Deep Purple el 1984 i s’hi va estar fins al 1989, quan el van fer fora per segona vegada. El 1992, però, es va reincorporar de nou i de moment encara dura. Aquest estiu, 50 anys després de Burn, fins i tot se’ls va poder veure fent fum a l’aigua a Barcelona.

Jordi Sunyer

LITUS
‘Pájaros de desván’
El terrassenc Carles Ruiz Bosc (Litus), cantant de la banda del programa Late Motiv d’Andreu Buenafuente, torna amb un disc de pop-rock d’autor on ha gravat peces juntament amb artistes del panorama ibèric que admira. Hi han participat Coque Malla, M-Clan, Mikel Erentxun, Ovidi Tormo, Ivan Ferreiro, Gavy Moreno, La Guardia, El Kanka, Nina de Juan, Pablo Novoa i Rufus T. Firefly. I en català hi ha dues cançons: Temps de canvis, amb Gemma Humet, i El primer passeig, una peça feta a dues mans per a l’ocasió amb Sopa de Cabra.

ÀNGEL MARESCA
‘Retrobament’
Aquest 2024 Àngel Maresca, conegut com Lo Barber de l’Alguer, ha fet 80 anys i per celebrar-ho com cal ha enregistrat un disc on recull deu de les seves cançons més emblemàtiques. Per tirar endavant el projecte ha unit esforços amb un altre alguerès, el cantautor, músic i compositor Claudio Gabriel Sanna. Amb ell i els seus músics habituals, han enregistrat un àlbum amb cançons d’amor, de mar i d’històries de personatges lligats a la cultura algueresa. Una peça de museu que malauradament avui dia seria complicat d’escoltar a cap barberia.

XICU
‘Sacrificis’
El músic i productor de Castellbisbal Cesc Valverde, conegut amb el nom artístic de Xicu, acaba de treure el seu quart àlbum en solitari. És un treball dens i dur de pop experimental amb pinzellades d’urban carregat de textures variades i sonoritats poc convencionals. Pel que fa a la temàtica, Xicu hi explora el concepte de sacrifici: sacrificar amistats per la música, sacrificar-se per la família, per la parella, per un mateix… i convida l’oient a descobrir un univers aparentment fosc però que en el fons amaga molta llum a l’interior.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La flauta.

Primer grup/coral del qual vas formar part. El 1999, a l’IES Jaume Almera de Vilassar de Dalt.

Primer concert en directe? Al pub Weekend de Vic.

Primer disc que et vas comprar? Xque Vol. 8, amb “Beautiful Day” i “When I Sleep”.

Quants discos tens aproximadament? Ara en tinc uns 30. Anys enrere n’havia tingut 500.

Salva’n tres (de discos). Searching, de Flash Project; Breath of Life, d’UpTempo, i Beautiful Child, de Madelyne.

Grups o músics de capçalera. Extremoduro, Manolo Garcia, Nach Scratch.

Un concert (com a públic) per recordar. Lax’n’Busto en un MMVV.

Jordi Vilarrodà

‘Els vulnerables’
Sigrid Nunez
L’Altra Ed.
És l’any de la pandèmia, principis de 2020. Una escriptora madura, que ben bé podria ser un alter ego de Sigrid Nunez, es refugia en un pis de Nova York que uns amics li han cedit perquè cuidés… un lloro que respon al nom d’Eureka. Per completar el trio hi aterrarà un estudiant que s’ha barallat amb els pares. Com es troba l’equilibri d’aquest trio, en un moment de tanta fragilitat?

‘El nen dels escacs’
Màrius Carol
Columna
La novel·la que acaba de publicar el periodista Màrius Carol parteix d’un fet real: la troballa d’una fotografia de Hemingway al Penedès en un llibre del seu sogre. Es posa a investigar i descobreix la història apassionant d’Antoni Lloret, sastre i republicà, que a l’arribar les tropes de Franco va desaparèixer. Es relacionava amb el seu fill, sense que aquest sabés qui era, enviant-li problemes d’escacs.

El factor Rachel
Caroline O’Donoghue
Amsterdam
Primera traducció al català d’aquesta autora irlandesa. Una novel·la sobre l’amistat i l’amor que té com a protagonista la Rachel, jove estudiant que comparteix estada amb el seu amic, en James. Som a l’any d’inici de la crisi financera i a l’any en què a ells dos els canviarà la vida. Sobretot quan la Rachel s’enamora del seu professor, el doctor Byrne, i en James vol ajudar-la a seduir-lo.

‘Salvat-Papasseit, l’es-plendor davant l’abisme’
Agustín Comotto
Comanegra
Una manera diferent d’acostar-se a la figura de Joan Salva-Papasseit en aquest any del seu centenari. La proposta ve d’un dibuixant de còmic i en format il·lustrat. L’autor ens acompanya per la vida d’aquest poeta brillant, de vida curta i sentiment intens, enlluernat per l’amor i el futur i preocupat per la societat del seu temps. Una bona forma d’endinsar-s’hi per a qui no el conegui.

‘Històries emboscades’
Josep Cot i Antoni Gimeno
Sidillà
Els boscos ens semblen ara un lloc dominat pels animals i amb poca presència humana, un espai com a molt lúdic per gaudir de la natura. Però fins no fa gaire els boscos bullien d’activitat amb gent que s’hi guanyava la vida: llenyataires, carboners, peladors, traginers… tot un món que ha desaparegut però del qual els autors encara han pogut trobar el rastre en testimonis orals.

Pere Martí Olivella

A L’OMBRA D’AMAZON
Autor: Alec MacGillis
Editorial: Edicions del Periscopi
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàgines: 501

Tots ens hem preguntat alguna vegada com és possible que un personatge com Trump obtingui un suport tan gran dels ciutadans dels EUA: es tracta d’un cas de desvari col·lectiu? L’obra que presentem d’Alec MacGillis pot ser molt útil per entendre les arrels profundes d’aquest fenomen.
El protagonista central és Amazon, una de les empreses més grans del món. Però el vertader objectiu és mostrar com les polítiques d’aquests gegants empresarials han anat dissolent els lligams econòmics i socials que havien donat cohesió al país, provocant un tall, que sembla a hores d’ara irreparable, entre les zones amb un creixement exponencial i les que han experimentat una tal pèrdua d’expectatives de futur que les han portat a la disgregació social, a l’extensió de la drogoaddicció.
Aquesta és una de les claus que explica l’enfrontament irreconciliable de la política americana de les darreres dècades. Una situació que el populisme Trumpista aprofita a fons, però que, certament, no ho tindria tan fàcil si prèviament aquests monstres tecnològics no haguessin posat potes enlaire tota l’estructura socioeconòmica en què es basà la prosperitat de l’època daurada post “New Deal”.
La virtut de l’obra de MacGillis (una autèntica recerca periodística, feta durant 10 anys i evitant sempre ser complaent amb el poderós), a més de l’impagable valor de fer-nos visible allò que tenim davant dels ulls i som incapaços de veure, és que la seva tesi es va construint no només amb l’observació i el recull de dades, sinó a partir de desenes de testimonis directes, que amb la seva vivència i patiment personal fan vives i trasbalsadores aquelles dades, que malgrat ser tan reveladores per si soles restarien fredes i llunyanes.
A partir d’històries locals d’arreu dels EUA va construint un collage que acabarà revelant la realitat oculta: com les modernes formes d’imperialisme econòmic, sota l’aparença amable del progrés tecnològic al servei del ciutadà i de la seva màxima comoditat, acosten l’individu a la seva irrellevància, i condemnen a tants treballadors a condicions laborals indignes. Com ens explica W.K. Bodani Jr, que en la seva vellesa es troba treballant en les mateixes condicions laborals que els seus avantpassats fa un segle!
D’aquí el subtítol: una història del nostre futur. Lectura un punt descoratjadora però indispensable, si volem saber quin terra estem trepitjant i què s’amaga darrere les brillants llumetes de colors de les noves tecnologies, el nou soma huxleià del segle XXI.

Diumenge 10 d’abril de 2016 Estrena mundial de la primera temporada de ‘The girlfriend experience’

Jordi Remolins

Hi havia una època on la BBC era la reina de les sèries de televisió, i on tots plegats teníem assumits que en aquesta matèria la majoria d’actors que hi apareixien ho feien perquè no havien obtingut prou reconeixement per ser-ho de cinema. Però ara mateix si no t’empasses catorze sèries l’any a la pantalla del telèfon mòbil mentre camines pel carrer o condueixes el cotxe, ets un perdedor i un desubicat. Digueu-me nostàlgic o que tinc esperit de contradicció, perquè jo no sóc d’aquest món.

Malgrat tot, és inevitable que de tant en tant em deixi arrossegar pels comentaris positius que escoltes en referència a alguns serials. D’alguns no n’he superat el primer episodi, com The Wire o Breaking Bad, segurament per culpa meva, però d’altres m’han donat grans satisfaccions. És el cas de Los Soprano, The Big Bang Theory, True Detective i sobretot Fargo. L’última que em va enganxar va ser la primera temporada de The Girlfriend Experience, la inquietant història d’una estudiant i becària que s’introdueix en la prostitució de luxe, allò que anomenem escort en llenguatge políticament correcte, o puta en el més planer.

El fet que la protagonista sigui Danielle Riley Keough, neta d’Elvis Presley i fillastra durant dos anys de Michael Jackson, amb escenes de sexe que no són ben bé explícit però que s’hi acosten bastant més que en la majoria de produccions, juga a favor seu. Però també ho fa una interpretació que des de la meva absoluta ignorància vaig copsar com a excel·lent, veient darrere de la Christine Reade que interpreta, a una autèntica sociòpata/psicòpata, com la versió femenina i pertorbada de l’American Psycho que va narrar Bret Easton Ellis. La diferència rau en el fet que l’un no tenia problema per matar, i la Reade prefereix canalitzar les seves obsessions cap a la pràctica del sexe recompensat o per plaer, i la satisfacció plena dels seus clients.

Basada en la pel·lícula homònima de Steven Soderbergh, The Girlfriend Experience deixa molt més pòsit del que podria semblar aparentment, i obre arestes gens amables d’allò que coneixem com a condició humana. I és que quan ens posen un mirall a l’interior del nostre cervell, el resultat que n’obtenim no sempre és tan beneficiós com el que desitjaríem aconseguir.

Per cert, vaig intentar-ho amb la segona temporada, i no vaig poder. Hauré de perseverar.

EL 9 NOU

Sergi Soler Ordeig

Faula hollywoodiana

El segon llargmetratge de Coralie Fargeat, que es va estrenar a Canes tot guanyant el premi a millor guió, ha passat també pel Festival de Cinema de Sant Sebastià, en la secció del Perlak. Tot i l’escassa filmografia de la directora, el seu estil dinàmic i plàstic, així com la història grotesca i passada de voltes de Revenge (2017), el seu film debut, han fet que les expectatives per The Substance siguin molt altes.
Elisabeth Sparkle és una estrella de Hollywood en hores baixes que deixa de ser l’estrella del seu programa de fitness, ja que ha arribat a la cinquantena i ja no representa prou bé els ideals de bellesa imperants. Després d’un accident automobilístic, se li ofereix un mètode secret per crear un segon jo, un ésser més perfecte que li permetrà seguir complint l’ideal i ser estimada per tothom. Amb aquesta premissa, The Substance s’anirà desenvolupant a través dels petits detalls, tot mostrant les esquerdes d’una solució que semblava perfecta.
Amb pocs diàlegs i un muntatge accelerat, directe i estudiat al mil·límetre, The Substance sembla una faula feta per personatges arquetípics de Hollywood en comptes d’animals –i que no són tota una fauna, aquests de Hollywood?–. No perd el temps en intentar trobar una veracitat plausible en la història, sinó que carrega i juga directament amb el missatge que ens vol fer arribar. Hi sentireu pocs diàlegs, pocs monòlegs i poques reflexions, i molts plans de culs i pits i mascles fascinats per aquestes formes, així com la protagonista preocupada per mantenir-les. El dinamisme del metratge combina molt bé amb la plasticitat de la proposta, que fa que tot tingui una aura artificial, emulant la gran mentida que els mateixos personatges intenten viure constantment. L’altra emoció amb la qual més juga la pel·lícula és l’angúnia; primer ho fa a partir dels petits detalls, que fins i tot podem catalogar com a costumistes: la incisió d’una agulla, plecs de greix, la preparació d’un pollastre per rostir… Sembla que tot, amb una vista prou clínica i afilada, pot ser vist i percebut com a estrany i anguniós. En aquest cas, però, tot es disposa d’una manera premonitòria, que assenyala un final que no es conté i arriba al paroxisme del fàstic. Una pel·lícula que encantarà als habituals de Sitges i divertirà a la majoria del públic, tot i que és possible que més d’un cop es tapi els ulls.
D’altra banda, si un creu en el diàleg i la pausa, en el que podríem catalogar com a cinema contemplatiu o transcendental, no se m’acudeix una forma de cinema més allunyada.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers