Per ser un cinèfil de pro queda molt bé afirmar que ets un incondicional de Truffaut i Renoir, i de tots els directors a qui han dedicat alguna sala de cinema en algun lloc de la nostra geografia. Fins i tot si anomenes a John Ford i a Hal Hartley pots rebre el reconeixement d’altres cinèfils de pro, per molt que he vist alguna pel·lícula d’aquest darrer que m’ha provocat anys de malsons. Els mateixos que em va produir Bagdad Café, una de les collonades més absurdes amb què he perdut el temps, només pel plaer de poder-la puntuar amb dos ridículs punts a la llibreta on anoto totes les pel·lícules que vaig veient.
D’ençà de Sin perdón ha canviat la visió que es té respecte a Clint Eastwood, però fins aleshores era gairebé temerari afirmar que t’agradaven les seves pel·lícules. Alguns et reconeixien que feia cinema comercial per permetre’s pel·lícules com Corazón negro, cazador blanco o Bird, però ho feien amb la boca petita, com si fos un sacrilegi. Fins i tot alguns esquerranosos m’havien difamat per defensar-lo en nits etíliques inacabables, acusant-lo de feixista pel fet de pertànyer al partit republicà, com si el demòcrata fos molt millor. I fet i fet a mi el que me n’agrada és el cine que dirigeix, no el seu credo ideològic.
Ja de petit anava al cinema per veure-hi les pel·lícules on compartia pantalla amb un orangutan, que tot i no ser les millors de la seva filmografia, eren prou entretingudes. Però quan em va captivar realment va ser quan amb vint anys de retard vaig redescobrir la trilogia que va protagonitzar sota la direcció de Sergio Leone i les impressionants bandes sonores d’Ennio Morricone. La muerte tenía un precio, Hasta que llegó su hora i El bueno, el feo y el malo són al cinema western el que els evangelis a la Bíblia. Recordo que durant l’estiu del 1987, mentre hauria d’haver estat estudiant per treure’m les assignatures pendents del batxillerat, aprofitava qualsevol pèrdua d’interès per les matemàtiques o les ciències naturals, per introduir la cinta de VHS al reproductor i veure-hi al personatge sense nom protagonitzat per Eastwood, mirant amb cara inexpressiva a qualsevol desaprensiu brut i pollós, just abans de disparar-li un tret que li fes voleiar el barret. I si hagués sabut que més tard havia de fer Mystic river o Million Dollar Baby, encara l’hauria venerat molt més.
