El xiclet té un origen curiós. Tot i que el xiclet modern tal com el coneixem va ser inventat al segle XIX, el costum de mastegar resines o substàncies naturals té una llarga història que es remunta a milers d’anys.
Els primers registres d’aquest hàbit es troben en restes arqueològiques de la cultura neolítica a Europa, on s’han descobert fragments de resina de bedoll que semblen haver estat utilitzats amb finalitats tant medicinals com recreatives.
Al continent americà, les cultures maies i asteques també tenien la seva pròpia versió del xiclet. Els maies mastegaven el “xicle”, una resina natural que s’obtenia de l’arbre sapotiller. A més, aquesta pràctica estava relacionada amb certs usos culturals i rituals: per exemple, era considerat una forma de mantenir l’alè fresc i de netejar les dents.
El pas cap al xiclet tal com el coneixem avui es va produir al segle XIX als Estats Units, gràcies a la combinació de l’enginy i la casualitat. Tot comença amb el general Antonio López de Santa Anna, un famós polític i militar mexicà, que va exiliar-se als Estats Units després d’una derrota política. Santa Anna era un gran consumidor de xiclet i, en el seu exili, va portar aquesta resina amb ell. El seu objectiu era utilitzar-la com a substitut per a la goma, però la idea no va funcionar.
Aquí és on entra en joc Thomas Adams, un inventiu fotògraf i inventor de Nova York. Adams va intentar, sense èxit, utilitzar el xiclet per crear un tipus de goma, però, mentre treballava amb aquest material, va descobrir que, un cop mastegat, la seva textura era agradable i duradora. Així, va tenir la idea de comercialitzar el xiclet no com a goma, sinó com a un producte per mastegar.
El 1871, Adams va patentar una màquina per produir tires de xiclet i va començar a vendre-les sota el nom d’Adams New York No. 1. El producte va tenir èxit, i a poc a poc es van introduir altres innovacions, com l’addició de sabors, la qual cosa va fer que el xiclet guanyés popularitat.
Després de l’èxit d’Adams, altres empresaris van veure el potencial del xiclet i van començar a crear les seves pròpies versions, afegint millores i nous sabors.
Durant el segle XX, el xiclet es va convertir en un producte massiu, especialment popular entre els soldats durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, ja que ajudava a mantenir la concentració i reduïa l’estrès. Després de les guerres, els soldats van portar l’hàbit de mastegar xiclet a casa, fent-lo encara més popular.
