Entrevista a David Seijas

Jordi Vilarrodà

Nascut en una família treballadora que tenia un bar a Seva, David Seijas (Vic, 1980) va arribar a dalt de tot en el món del vi. I això vol dir ser el sommelier d’El Bulli o rebre el Premi Nas d’Or quan només tenia 26 anys. Però al mateix temps va anar caient en un món d’addiccions que el portarien a l’infern. En va sortir, manté la passió pel vi sense beure’n i explica la seva vida a ‘Confessions d’un sommelier’ (Ara Llibres).

Com que aquest llibre parla de moltes coses, no només d’addiccions i com se superen, voldria començar parlant del que està fent ara, del que l’il·lusiona. Què és Gallina de Piel… a part d’una expressió de Johann Cruyff?
És una manera de fer vins diferent, disruptiva. Es fan en diferents zones i amb diversos companys de viatge, perquè ens entenguem és com una mena de coworking intel·lectual i físic. No només hi ha una manera de fer vi, com no només hi ha una manera de mirar la vida. Sempre podem enfocar les coses d’una manera diferent, que això és molt d’El Bulli. Jo volia fer vi, i no tenia vinyes ni tenia celler…

A veure… vins sense vinyes ni celler, com s’entén això?
Al final, el que hem fet és aprofitar les amistats cultivades durant tants anys per impulsar una mena de joint venture en què tots hi guanyem. Tenim les nostres barriques en cada una de les zones on fem vi, amb un vigilant –un enòleg– a cada una amb qui estem en contacte en el dia a dia. I així podem fer un vi en diferents zones, tant de Catalunya com de l’Estat espanyol. Sempre dic que no tenir res és tenir-ho tot.

Vostè ja ho apuntava: iniciatives com aquesta, que trenquen esquemes, són el resultat d’haver treballat uns quants anys amb una ment en constant ebullició com la de Ferran Adrià?
Penso que moltes persones portem això incorporat, però no sabem detectar-ho. I tampoc en saben les escoles, per exemple: a mi em van convidar a marxar d’alguna… però a l’arribar a El Bulli, amb aquella afluència de creativitat i treballar amb en Ferran, que sempre et dona una pregunta més, potser sí que m’ha portat a intentar mirar-ho tot d’una manera diferent. I acabar fent un no-celler en una no-propietat, i anant aparentment en contra de convencions. I com en la truita de patates deconstruïda d’en Ferran, lògicament saps que sempre hi pot haver detractors.

Un s’ha de buscar la sort, però també hi juga la casualitat. La que el va portar a treballar, de molt jove, a El Bulli. Vostè hi havia anat una vegada com a comensal… i se li va obrir una porta impensable.
Vostè ho ha dit. És allò que la inspiració –o la sort– t’agafi treballant. I la inquietud de voler estar sempre a tot arreu. Llavors es pot ajuntar tot, es pot donar la màgia de ser allà en el moment indicat i passen coses impensables. Com va ser el meu cas: acabar de sopar, i sortir amb l’oportunitat de treballar una temporada a El Bulli. A partir d’aquí, tot…

Començant de baix fins arribar al cim, a ser el principal sommelier del millor restaurant del món.
I la importància que té, això de començar des de baix! Perquè després, si vas pujant, podràs empatitzar moltíssim amb la gent que tens a sota teu. És important haver netejat les copes, haver carregat les neveres… saber tot l’esforç que hi ha allà darrere i el poc premi que té, perquè aquest se l’endurà la persona que està més en contacte amb el client o amb el xef. Són transcendentals aquests petits passos, perquè tindràs una visió molt diferent de la que tindries si ja et posen a dalt de tot des del principi.

“És un ofici on passen moltes coses en molt poc temps i això et va alimentant la dopamina. Quan deixes la carta de vins és el moment d’intentar entendre el client, de fer-lo feliç”

Els lectors veuran, al principi, uns capítols deliciosos que li explicaran com funcionava El Bulli per dins. Allò que el mateix Ferran Adrià definia com un espectacle. Un client anava allà a acumular sensacions, no només les del gust, i tots els que hi treballaven havien de formar part d’aquesta mise en scène.
Pensava que d’El Bulli ja s’havia explicat gairebé tot, perquè en pot trobar documentals, en pot recuperar les receptes… però potser faltava aquesta part de l’experiència viscuda des de dins, que era el que jo volia transmetre. Aquest homenatge a tota la gent que va passar per allà, aquesta cultura de l’esforç que s’hi practicava, i que ara sembla que estigui demodée. Que el lector veiés que a part de la suculència del menjar hi havia un gran esforç al darrere. Com diu, en alguns aspectes era més semblant a anar a una gran obra de teatre que a un restaurant: cada detall estava pensat perquè tothom visqués una gran experiència.

Que havia d’arrencar des del primer moment, ell volia que només d’arribar comencessin a passar coses. I de pressa!
Molt important! Baixem una mica de nivell i categoria: no és el que vostè vol quan arriba a qualsevol restaurant? A mi, el que m’agrada és que em diguin: “Hola, bon dia! Benvinguts, ara estem per vostès… li ve de gust un aperitiu?”. I que et portin unes olives o uns talls de llonganissa. Doncs això, que ja et fa sentir tan confortable, portat al màxim nivell: l’elecció d’un bon cava i uns snacks. Per aquí es comença.

Al deixar la carta de vins sobre la taula, explica que venia el moment clau. “En només uns minuts ens jugàvem gran part del nostre èxit. Meravellosa pressió. Adrenalina a full.” Una mica addictes a l’adrenalina, a la intensitat, sí que ho eren!
És un ofici en què passen coses en molt poc temps i això va alimentant aquesta dopamina. Era el moment d’intentar entendre el client, de fer-lo feliç a ell. Perquè avui hi ha sommeliers que intenten fer-se feliços a ells mateixos, que no escolten, i voldran portar allò que els agrada a ells. Per això jo, com a sommelier, he d’endevinar què li fa falta a vostè avui, què li agradarà amb aquest menú. I no per preu, fins i tot has de mirar de no passar-te i ser molt acurat. Aquest moment és màgic.

Hi surt sovint Juli Soler. L’home que va arrencar El Bulli, que va confiar en aquell jove atrevit que es deia Ferrran Adrià… Ens quedem amb la impressió que era l’ànima d’aquell lloc, encara que la seva personalitat hagi quedat amagada darrere del geni de la cuina.
Hi ha un homenatge a Juli Soler, de qui sempre he dit que era el meu pare gastronòmic. Era la persona que, sense ell, no hauria existit la resta d’El Bulli. El vistaire, si em permeteu, que va apostar per en Ferran i el va deixar fer, que va creure en ell en moments en què anaven mal dades. I que tenia aquesta empatia que fa tanta falta avui, tan màgica per al comensal però també per al treballador… i amb molt d’humor i d’intel·ligència emocional.

La duresa, la intensitat d’aquesta feina, és quelcom que pot encaminar a buscar una forma d’evasió en l’alcohol o en altres substàncies?
Cert. La pressió és una cosa que aprenem a afrontar amb els anys. Fa vint anys, jo no la sabia gestionar igual que ara. Aquesta pressió hi era: cada persona que passava per la porta havia de viure la millor experiència gastronòmica de la seva vida, i això cada dia de la setmana excepte un de festa. Ja ens agrada i ens motivava… però com ho toleres? Cadascú ho fa d’una forma diferent. Jo, com que soc molt passional, em buidava… i omplia aquest buit amb altres substàncies com podia ser l’alcohol, d’alguna manera oblidaves el que havies aportat a tanta gent. Hi havia molt de doble personatge en la nostra vida, en el meu cas era –com dic en el llibre– el Dr. Seijas i Mr. Wine.

Quan s’acaba el projecte d’El Bulli, tot això s’accentua? La personalitat de David Seijas no acaba d’encaixar en altres projectes. De fet, no ens l’imaginem en un despatx.
Quan s’acaba El Bulli, s’acaba una etapa que és una forma de vida. Els que hem estat en un gran restaurant, sabem que es viu per i per a aquell lloc. Queda una buidor molt gran: no tens aquell contacte amb la gent, aquell copet a l’esquena del que bé que ho feu. Jo soc hiperactiu, una mica TDAH, i no sé estar en un despatx. Se m’accentua aquesta forma d’evadir-me autodestructiva. Més hores lliures, menys obligacions i no m’agrada el que faig. Comença una època molt dura, de molt consum, tant d’alcohol com de cocaïna.

Enmig de tot això hi ha un moment de revelació. Una epifania, gairebé. Passa a l’Hospital de la Santa Creu de Vic, on ha anat a veure el pare greument malalt de càncer. L’acompanya el seu fill. La sensació de tres generacions juntes que potser no es repetirà.
És el moment, i perdonin l’expressió, en què et foten l’hòstia. A vegades, ha de venir-ne una d’aquestes per posar-te a lloc, o com explico, ha de morir el pare per començar a viure jo. I això és duríssim. Però ho he volgut explicar perquè aquest és un llibre de molta vida, i la gent que el llegeixi pot empatitzar amb diversos moments: potser hi ha gent que en viurà un de semblant a aquest. Parlo del pare a l’hospital, en estat terminal, parlo de l’olor de mort… i al costat d’això et fa veure que hi tens un nen que dependrà de tu, que encara no sap caminar. Aquest moment tan dur és el que em va donar l’oportunitat de renéixer.

“Ferran Adrià deia que a El Bulli tothom hi havia de viure la millor experiència gastronòmica de la vida. Jo em buidava, i després omplia el buit amb altres substàncies com l’alcohol”

El renaixement és complicat. No n’hi ha prou amb el clic d’aquest instant i la força de voluntat si no t’hi acompanyen. En el seu cas parla dels professionals, hi posa noms i cognoms.
En les addiccions, el primer pas és donar-se’n compte un mateix i el segon, demanar ajuda. Necessitem ajuda! I per això hi ha un homenatge a les persones que m’han ajudat. És un viatge de cada dia, de constància, però amb unes persones que et fan companyia sense les quals jo avui no seria aquí. I posar èmfasi que no és fàcil, que la cursa és llarga. Sis anys de recaigudes! Però el que compta no és les vegades que caus sinó les que t’aixeques.

El moment de tornar-se a posar una copa de vi a la boca –repetint-se a vostè mateix l’he d’escopir, l’he d’escopir– va ser important pel que representava de poder tornar a un món que li agrada i pel qual té una aptitud especial?
Hi ha un procés molt bonic per arribar aquí. I torna a ser molt bullinià en el sentit de qüestionar-t’ho tot. La meva psiquiatra em va dir que ho havia de deixar tot: els amics, l’oci… i en el meu cas, la feina. Ho vaig fer durant un temps, però també tenia la sensació que anava perdut per la vida, que m’estava perdent allò que era la meva passió. Potser al 99% de les persones els funciona aquesta teràpia, però en el meu cas no. El que vaig buscar era com podia donar-li la volta i poder tornar a connectar amb el món del vi però sense una mirada malalta. Això acaba en el moment d’enfrontar-te altra vegada a una copa de vi: tornaré a tastar! Anant, això sí, a contracorrent de tothom. No ho feu, sobretot, si esteu en un procés semblant: els sommeliers estem acostumats a tastar i escopir el vi gairebé com un acte reflex, perquè això és temptar la sort!

El lector veurà que els capítols del llibre tenen el títol manuscrit, amb lletra seva. Tots són en lletres majúscules, però cap al final no, són minúscules. I això no és una anècdota.
He fet una teràpia complementària, la grafoteràpia, que es fa a través de la lletra. No cal que sigui bona: el que fan és mirar les teves característiques, què diu la teva lletra de tu. La majúscula és un personatge, és amagar-te de, i torno a la minúscula, al jo.

La Setmana del Bosc de la capital del Baix Montseny aborda la relació de la indústria química i el bosc

Pol Purgimon

Sant Celoni explorarà de quina manera la indústria de la química fina pot aprofitar-se del bosc per a la transició industrial cap a una química verda i sostenible al Baix Montseny. Serà un dels eixos sobre els quals pivotarà la 10a edició de la Setmana del Bosc, que arrenca aquest divendres i s’allargarà durant gairebé un mes amb nou jornades tècniques i una desena de conferències que convidaran a reflexionar sobre els usos del bosc.

Les jornades estan organitzades, com cada any, per l’Ajuntament de Sant Celoni, el Cercle Econòmic i Social del Baix Montseny, l’Associació de Propietaris Forestals del Montnegre i el Corredor i el naturalista Martí Boada.

La connexió de la indústria del bosc amb la química –dos mons que queden units a Sant Celoni– serà el tema de la xerrada divulgativa que inaugurarà la Setmana del Bosc aquest divendres a partir de les 7 de la tarda al Teatre Ateneu de Sant Celoni.

El professor emèrit del Departament de Química de la UAB i exdegà de la Facultat de Ciències, Jordi Bartrolí, serà l’encarregat de parlar de química verda i transició industrial. El director adjunt de Transferència del Centre de la Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, Francesc Cano, parlarà aleshores de l’aprofitament forestal i la millora de la sostenibilitat al Baix Montseny.

Premi Bosquerol de l’Any

La xerrada donarà pas a l’entrega del premi Bosquerol de l’Any, que aquesta edició rebrà la doctora en Ecologia forestal Pepi Broncano, de Sant Celoni. L’acte acabarà al vespre, com és habitual, amb un concert dirigit pel músic i comositor Josep Maria Aparicio.

El gruix dels actes de la Setmana del Bosc seran al cap de setmana, amb la Fira del Bosc, que quedarà estesa pel passeig de la Rectoria Vella i inclourà una seixantena de parades de productes artesans i de proximitat.

Durant el cap de setmana també hi haurà xerrades i tallers vinculats al bosc i l’artesania, espectacles de música i animació al carrer, que inclouran també l’espai de la plaça de la Biblioteca.

També quedaran inaugurades, dins la Setmana del Bosc, l’exposició itinerant per comerços “Brots de poesia” i les instal·lacions d’art efímeres “El bosc i els sentits”.

La Setmana del Bosc s’allargarà fins al 9 de novembre amb conferències del meteoròleg Francesc Mauri sobre el canvi climàtic i una sobre sostenibilitat amb la cuinera Ada Parellada i el fill de Santi Santamaria, Pau Santamaria.

Jordi Vilarrodà

Els goigs. Aquells cants en vers, que es feien en honor del sant o de la verge local que tothom sabia de memòria si formava part de la comunitat. Els podem tenir per una relíquia de religiositat del passat, per una creació senzilla i poc transcendent… però el musicòleg Jaume Ayats (Vic, 1960) s’ha dedicat al que mai no havia fet ningú: estudiar-los a fons. La seva recerca i la de dues tesis doctorals que ha dirigit sobre el tema han donat lloc al llibre El cant i les melodies tradicionals dels goigs (Ficta Ed.), on es fonamenta la conclusió que “són el gènere literari i musical més important dels Països Catalans”. I no només això, sinó que són una aportació catalana a la cultura universal que s’ha escampat per l’Amèrica Llatina o les Filipines, entre d’altres indrets on encara és viva.

El resultat de la recerca ha sorprès els mateixos autors, que a més de Jaume Ayats són els etnomusicòlegs Ester Llop i Juanma Ferrando. “Va més enllà del que havíem pensat.” L’origen dels goigs s’hauria de situar a València i a finals del segle XV “quan hi desembarquen els Borja” i convoquen un certamen poètic en què apareixen per primera vegada. Hi ha uns poemes d’origen medieval sobre els set goigs de la Mare de Déu i una resposta de la mateixa Mare de Déu escrita pel poeta Bernat de Fenollar “en la forma dels goigs moderns”. D’aquí surt el model d’èxit. Els goigs s’escampen: es canten al final de la missa, “perifèrics a la litúrgia”. La missa, en llatí i els goigs, en català. “Es ballaven, també, fins que el Concili de Trento ho prohibeix.” Ho pot cantar tothom i, per tant, també les dones! Encara avui es canten al final de la missa. N’apareixen de profans: de bandolers, d’erotisme, de polítics… Pràcticament no queda lloc dels Països Catalans, en els següents cinc segles, on no hi hagi diversos goigs. “Hem treballat amb uns dos mil enregistraments de llocs diferents.” Ayats calcula que, si es comptés arreu de món, poden arribar a haver-hi més de vint mil goigs.

Les Filipines és el lloc del món on actualment se’n canten més

I quan diu de tot el món és literal. Allà on va anar gent dels Països Catalans, van portar amb ells els goigs. Primer, més a prop: se’n canten a l’Aragó, molts a Navarra i també a l’illa de Sardenya (en sard, és clar) sobre els quals hi ha bons estudis. Però el gènere va travessar l’Atlàntic. Ayats i els seus col·laboradors n’han documentat a Amèrica. Precisament la gravació més antiga d’uns goigs no es fa a Catalunya sinó a Saint Augustine (Florida) l’any 1939, per part de la Smithsonian Institution. A Florida hi havien anat menorquins, i aquests encara avui són cantats en català. Se’n troben en castellà a Califòrnia, a Colorado, a New Mexico… “A dalt del Rio Grande n’hi ha uns que són de Sant Antoni de Pàdua… i es canten igual a Sant Pol de Mar o a Andorra o a Perpinyà.” Però més al sud també: a Puerto Rico, a la República Dominicana… i fins a llocs remots com Punta Arenas, a la Terra de Foc, a l’illa de Chiloé, a Xile. Però si en algun lloc són campions dels goigs és a les Filipines, amb lletres en les llengües pròpies de les illes: el tagàlog, el cebuà, l’iloco o l’ilongo. “Ara mateix és el lloc on es canten més goigs.” I no hi ha dubte que ho són, perquè la majoria s’agrupen només en quatre famílies de melodies. Una d’elles, la dels goigs del Roser, ve directament d’una folia, melodia popular portuguesa del Renaixement.

MENYSTINGUTS

Els goigs han estat menystinguts “tant per l’Església, que els ha vist com una paralitúrgia popular una mica sospitosa de no entrar en el dogma”, com també pels estudiosos de la literatura oral, “perquè ja són escrits, impresos”. I no diguem l’alta cultura, que els menyspreava. “Han quedat en un terreny de ningú”, explica Ayats.

Música, des de tots els àmbits

Jaume Ayats fa una de les seves primeres aportacions rellevants a la investigació com a membre del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona. Entre els seus molts estudis en llibres i articles va destacar Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional (2011). Professor d’etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, va dirigir el Museu de la Música de Barcelona. Com a compositor, fa dos anys va estrenar a L’Atlàntida l’obra La balada d’en Solé Sugranyes, amb la història d’aquest militant antifranquista narrada amb polifonies tradicionals.

Jordi Remolins

La Fira de la Carbassa que aquest diumenge se celebrarà a Sant Joan de les Abadesses ofereix un total de 1.300 euros en premis als exemplars que es presentin a concurs. La tretzena edició d’aquest certamen on la carbassa és l’única protagonista donarà tres guardons oberts a tots els agricultors per unes xifres de 400, 300 i 200 euros, respectivament. Els premis, que es lliuraran a partir de les 6 de la tarda, també inclouen 200 euros a la millor carbassa local, 100 a la millor comarcal i la mateixa quantitat per a la més original.

La jornada s’iniciarà a quarts de 8 del matí amb l’arribada, verificació i pesada dels exemplars a concurs i la instal·lació de parades d’agricultors i artesans. Durant el matí es faran tastets gastronòmics, degustació de crema de carbassa, tallers per a infants i demostració de fer escultures amb aquesta verdura.
Paral·lelament s’ha convocat un concurs de fotografies que s’hagin fet durant tota la jornada, i que es podran enviar fins dimarts vinent. S’espera que la fira, que l’organitzen els Carbassaires de Sant Joan, aculli carbasses de més de 500 quilos de pes.

Miquel Erra

Montesquiu vol continuar fent créixer la seva Fira de la Nou, que diumenge viurà la dotzena edició i ho farà amb algunes novetats. La principal, l’aposta per acompanyar el producte que dona nom a la fira amb un dels seus derivats més populars, la ratafia. A l’entorn de la Plaçola s’hi habilitarà un espai anomenat Plaça de la Ratafia, que en aquesta primera edició aplegarà quatre ratafiaires. Durant tot el dia oferiran activitats i tastos vinculats a aquest destil·lat.

La fira, que l’any passat ja es va expandir a més carrers del nucli antic, desplegarà una cinquantena de parades d’alimentació i d’artesania, incloses les de la segona edició d’un Mercat del Trasto que enguany només funcionarà al matí. El programa d’activitats lúdiques també presenta nous esquers, com la possibilitat de fer una passejada amb carruatge o un taller d’educació ambiental amb aus rapinyaires. No hi faltarà la tradicional ballada de gegants, una trobada d’acordionistes o una mostra del ball de gitanes. I al migdia, torna l’arrossada popular. A més, s’oferiran tiquets de degustació, a 10 euros, de productes elaborats per les mateixes parades.

Miquel Erra

Per la pradenca Vicki Casas la música és (encara) un hobby. Fa temps que actua, i des de fa un any i mig ho fa tota sola, amb la seva guitarra acústica, sovint en formats de petit comitè o d’acompanyament. Presenta un repertori que combina versions i alguns temes propis, d’un estil que ella mateixa qualifica de “pop chill”. Aquest dissabte, Casas tindrà l’oportunitat de pujar a l’escenari del seu primer festival. Donar visibilitat a joves músics del territori és, precisament, l’objectiu del GrauFest, el Festival de Músics Emergents que posa en marxa l’Ajuntament de Sant Bartomeu del Grau.

“La música catalana està en auge, però sovint només tenen veu els grans grups consolidats; la nostra voluntat és donar aquesta petita empenta a gent que comença”, exposava, durant la presentació, Ruben Morcillo, regidor de Cultura i Festes, i l’ànima també de la iniciativa. La primera “sorpresa”, només d’obrir la convocatòria, va ser la bona acollida que va tenir la proposta. Van rebre una trentena llarga de sol·licituds per actuar-hi. En van haver d’escollir set per confegir el programa i ho van fer marcant una prioritat, que fossin gent del territori: quatre dels grups seran d’Osona i tres, del Lluçanès.

Vicki Casas serà l’encarregada d’obrir la vetllada, dissabte a les 5 de la tarda. Serà l’únic concert que es farà a l’exterior del Casal, i en aquest cas s’acompanyarà d’un tast de vins i de formatges “de km 0”. Els altres sis concerts ja tindran lloc dins de l’equipament municipal. Hi sonaran els ritmes punk de Males Arts (6 tarda); el hip-hop de 97Onzas (7 tarda); el reggae de Rising Roots (8); el hardcore de Gröp (9 vespre); la rumba fusió de David Canal (10 vespre) i, per tancar, el pop-rock de Pegi 21 (11 nit). “Per a molts d’ells no acostuma a ser fàcil accedir a un escenari i nosaltres els volem donar aquesta oportunitat”, remarcava Morcillo. Ho feia, però, amb tota la modèstia: “Som un poble petit, amb una infraestructura petita i per això proposem concerts de petit format”.

L’Ajuntament no avança si la iniciativa tindrà continuïtat. “És el primer festival que organitzem i volem veure la resposta del públic i dels veïns; estem a l’expectativa”, apuntava l’alcalde, Xavier Puig. Tota la jornada s’acompanyarà d’un servei de barra i d’entrepans. El festival compta amb el suport econòmic de la Diputació.

EL 9 NOU

Joan Miquel Oliver presenta aquest dissabte a la Nau B1 de Roca Umbert ‘Electronic Devices’ (Oigo Discos, 2023), el seu setè àlbum en solitari, publicat el 6 d’octubre. Aquest LP del cantant i guitarrista mallorquí ofereix un viatge pop de 10 cançons que explora una àmplia gamma dins del gènere, des de l’experimental fins al pop més típic. Inclou dos videoclips, ‘Robot mayordomo’ i ‘Siento Feelings’. Destaca la cançó ’50 euros’, basada en un àudio de WhatsApp, i ‘Barra lliure’, una peça de pop senzill.

‘Electronic Devices’. Joan Miquel Oliver. Sala Nau B1. Granollers. Dissabte 19 d’octubre, 22.h.

La història real de la pallassa Helena Escobar, a Can Palots de Canovelles

Després de 22 anys de trajectòria, La Bleda fa un gir en la seva manera de fer amb aquesta proposta arriscada i personal. La pallassa Helena Escobar vol compartir amb el públic les seves múltiples peripècies entre bisturís i quiròfans per explicars una cosa que li va passar de debò. A través del clown i llenguatges visuals de vídeo i manipulació d’objectes, l’Helena ens reafirma la importància de fer d’un impediment una oportunitat per descobrir camins de viure a ‘Com els pingüins’. L’espectacle és recomanat per a nens i nenes a partir de 3 anys.

‘Com els pingüins’, La Bleda. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 19 d’octubre, 18.00.

Jazz amb Pol Omedes Sextet al Casino de Granollers

Pol Omedes Sextet actuarà aquest divendres dins el Cicle de Jazz del Casino de Granollers. El trompetista i compositor ha liderat un gran nombre de projectes de llarg recorregut convertint-se en una de les revelacions de l’escena estatal. A Granollers presentarà ‘Tasty time’, on es poden escoltar composicions pròpies d’una sonoritat post-bop amb pinzellades de música afro-cubana. Omedes s’acompanya de Giuseeppe Campisi, contrabaix; Pau Vidal, saxo tenor i flauta travessera; Xoan Sánchez, percussions; Joan Monné, piano; i Joan Casares, bateria.

‘Tasty time’. Pol Omedes Sextet. 52è Cicle de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 18 d’octubre, 20.00.

Roi Borrallas converteix la sala oberta del TAG en un camerino

Roi Borrallas presenta ‘Solo’, on combina titellesm, manipulació d’objectes, màscares i, sobretot, comicitat. L’esèctacle es podrà veure a la Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers, convertida en un camerino. El públic podrà descobrir la intimitat de l’artista, les seves il·lusions i les seves pors. Borrallas té el Premi Feten a Millor Actor el 2023, i l’espectacle té un Premi Zirkólika, el 2022.

‘Solo’. Roi Borrallas. Sala oberta del Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 19 d’octubre, 20h.

Jordi Sunyer

‘Tomorrow the Green Grass’
American Reocrds, 1995

The Jayhawks van néixer a Minneapolis durant la dècada dels 80 i es van començar a fer un nom al circuit del country-rock alternatiu a principis dels 90 quan el tàndem que formaven Gary Louris i Mark Olson va donar els millors fruits. Els dos líders del grup, sovint barallats i amb una relació d’alts i baixos, van remar finalment en la mateixa direcció i van crear Tomorrow the Green Grass, el quart àlbum de la banda amb 13 peces d’orfebreria que són tota una delícia. Dotze són temes propis i també excel·leixen fent una sorprenent versió de “Bad Time”, de Grand Funk Railroad. Poc després de treure el disc el tàndem va descarrilar però a l’hora de gravar-lo l’engranatge va funcionar a la perfecció amb Louris fent la veu més aguda i Olson la més greu i terrenal. Cantaven alhora a gairebé tots els temes i algú els va batejar com els Simon & Garfunkel del country alternatiu. I sí, les friccions que es van carregar Simon & Garfunkel també es van ventilar el duo de The Jayhawks, que ja fa anys que segueixen actius només amb Louris de cantant. L’any 2011, però, el disc es va reeditar amb 21 talls inèdits (molts dels quals composicions que no s’havien publicat mai) i la banda va fer una petita gira per la qual van repescar de nou a Olson. La retrobada, com era previsible, va ser puntual. Actualment The Jayhawks segueixen vius i actius –sense Olson– i aquest passat juny encara van passar per Barcelona.

Jordi Sunyer

ANEGATS
‘Sempre’
Aquest agost l’històric grup de pop-rock de Son Cervera Anegats ha publicat Sempre, un disc amb el qual ja han anunciat que posaran fi a la seva trajectòria, que deixa un llegat de 10 discos –en 20 anys– i 100 cançons. Les nou últimes són en un àlbum on destaquen la balada de tall èpic “Música som” i l’homònima “Sempre”, on s’acomiaden cantant “sempre que mos haguem de menester, sempre que ho diguis, compareixeré, per sortir a volar de la teva mà”. Aquests versos són una porta oberta a un futur retorn? Ves a saber.

KOEMAN
‘Pop feliç’
Koeman és el tio que va donar la primera Copa d’Europa al Barça amb un xutàs de falta a la pròrroga a Wembley. Era el 1992. I des de fa un temps també és un duet musical de Reus format per Emili Llamas i Gerard Alcover que ara acaba d’editar un primer disc. Hi trobem només set temes despreocupats i alegres de pop feliç, teclats sintètics i percussions enllaunades. El més divertit de la banda, però, són els seus directes, on mesclen temes propis amb versions adaptades al català de hits de Rosalia o Sebastián Yatra.

LES SALVATGES
‘Ni la tristesa’
Les salvatges es defineixen com un trio de punk-rock d’amistat, amor i odi. En realitat són els barcelonins Aitor Nieve, Clara Pinya i Gemma Crit i acaben de treure un nou disc amb deu temes que beuen del so dels grups californians dels 90. Es declaren com “una espècie de diplodocus que demostra que evolucionar no té res a veure amb devorar la resta ni saltar més amunt que ningú”. Una banda, doncs, carregada de bones intencions. La meva cançó preferida és “Sota el fumeral”, dedicada al festival que es fa cada any sota la xemeneia del Sucre pel MMVV.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part. Penjats d’un Fil.

Primer concert en directe? Al carrer durant un Mercat de Música Viva de Vic amb Penjats d’un Fil.

Primer disc que et vas comprar? Escoltava els discos del meu germà.

Quants discos tens aproximadament? Entre 50 i 100 CD, però ja no els faig servir.

Salva’n tres. Songs Of Love and Hate de Leonard Cohen, Thick As a Brick de Jethro Tull i A Night At the Opera de Queen.

Grups o músics de capçalera. Leonard Cohen, Vetusta Morla i molts més.

Un concert (com a públic) per recordar. Mano Negra al Nexus de Vic.

Jordi Vilarrodà

‘Vint-i-quatre hores a la vida d’una dona’
Stefan Zweig
Viena Ed.
Inesgotable, l’obra de Stefan Zweig. Aquest és un dels seus relats més coneguts i també portat en diverses ocasions al cinema. El títol és descriptiu: parla de les 24 hores més decisives en la vida d’una dona. Una vídua anglesa ja gran i amb fills que es va enamorar fugaçment d’un jove polonès, un jugador. Al cap dels anys, en un hotel, se sincera amb un altre hoste i ho explica.

‘La Sisena Flota a Barcelona’
Xavier Theros
La Campana
L’estiu és un bon moment per recuperar lectures. En aquest cas, ens ho posa fàcil la reedició que s’ha fet d’aquest llibre de Xavier Theros publicat l’any 2010 en què recrea la Barcelona dels anys 50. Una ciutat trista en la postguerra que de cop i volta es va veure sacsejada per la presència periòdica dels mariners nord-americans de la Sisena Flota, quan feien escala al port.

‘Estampida’
Jorie Graham
LaBreu Ed.
Per primera vegada es publica en català un llibre d’una de les poetes nord-americanes més reconegudes. Estampida es va publicar l’any 2008, Emergien ja les grans qüestions que avui continuen essent d’actualitat i a les que no és aliena la poesia de Graham, des del clima a les migracions o les esquerdes socials. Com demana ella, “fins a l’últim, siguem humans”.

‘El germà petit’
JeanLouis Tripp
Ed. Finestres
D’origen francès i resident des de fa anys al Quebec, Tripp és un dels bons autors de novel·la gràfica de la cultura francòfona. Aquí ens presenta un relat colpidor viscut en pròpia pell. El record de l’accident en què va morir el seu germà petit, un llunyà estiu de l’any 1976 en què el seu germà va morir atropellat per un cotxe. El temps li ha permès exorcitzar aquells records.

‘El plaer de l’art. Josep Pla i els artistes”
Teresa Amat
Ed. Sidillà
“Hagi escrit sobre el que hagi escrit, Pla ens ha ensenyat a mirar el nostre país i la seva gent, a mirar-nos a nosaltres mateixos i, des d’aquí, a mirar el món; i per això ens agrada”, explica Teresa Amat. Entre la immensa obra de l’escriptor empordanès, selecciona aquells passatges en què va fixar la seva mirada en els creadors plàstics: Dalí, Miró, Picasso, Gargallo, Rusiñol i d’altres.

Pere Martí Olivella

PER QUÈ PENSAR?
Autors: Xita Rubert, Raül Garrigasait, i altres
Editorial: Edicions 62
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Nombre de pàgines: 157

Per què pensar? és un recull d’escrits sobre la reflexió filosòfica, un tipus d’encàrrec pensat habitualment per dates senyalades, que corre el perill de caure en un cert sortir del pas convencional, on els autors escollits, en aquest cas s’espera que glossin la importància i alhora l’escassetat del pensar.
Aquest text, però, sense escapar del tot a aquest risc, amaga algunes sorpreses quant a l’ambició i l’originalitat d’alguns treballs, que ens ofereixen una tipologia textual i temàtica molt més heterogènia del previsible. Tot plegat fa que acabi valent molt la pena aconseguir el volum!
No em resisteixo a citar la Xita Rubert (efectivament, la filla d’en Rubert de Ventós), sens dubte la més original estilísticament, evocant una vivència infantil en què el seu pare li volia comprar un sumptuós estoig de bolígrafs i ella s’hi resistia:
“No era veritat que no m’agradessin les coses boniques, només que la superfluïtat material -l’objecte que es té en lloc de fer-se servir- equivalia, en mi, si fa no fa a la lletjor.”
“ … la bellesa (per mi) era sinònim de proporció, de justícia … Hi ha alguna cosa de trist en un nen amb massa bolígrafs. Jo no era una nena amb massa bolígrafs, i el meu pare, amb la seva mostra d’afecte objectual, m’estava convertint en una nena amb massa bolígrafs.”
“La percepció de l’excés és un dels orígens del pensament. Identificar un desequilibri, una desproporció, és el naixement de la consciència.”
I un xic més enllà dels neguits ètico-filosòfics de la nena-filla del filòsof, ens trobem amb una sòlida i contundent reflexió del filòleg-literat-filòsof Raül Garrigasait, reivindicant les nocions de veritat i realitat, que l’individualisme ha anat diluint fins a fer-les acceptables en la nostra modernitat líquida.
Des de la Il·lustració, ens diu, el poder omnímode de la raó les ha devaluat fins a ser totalment dependents del pensament:
“(Avui) allò que és potent ja no és la llum irresistible de la veritat, sinó el pensament mateix del subjecte, que no s’agenolla davant de res que no sigui pensament.”
“Qui no vol tenir el poder de comprendre-ho tot, de fer desaparèixer el dolor del món (només) amb un pensament?”
“(Això), però, xoca amb l’experiència que ens fa saber que el poder i la força resideixen en allò que se li oposa: el pensament comença a prendre’s seriosament a si mateix quan és capaç d’agenollar-se davant d’una veritat que no ha sorgit de dins seu”.
Teniu aquí només dues de les moltes perles que s’hi amaguen. Us animo a trobar-les.

EL 9 NOU

Sergi Soler Ordeig

Sexe, amor, poder

Des que Sean Baker presentà Tangerine (2015), gravada amb un iPhone als carrers de Los Angeles, s’ha convertit en un dels grans –si no el més gran– del cinema independent americà. Les magnífiques pel·lícules posteriors, Florida Project (2017) i Red Rocket (2021), confirmaren aquest estatus. Anora (2024), havent guanyat el festival de Canes, és probable que l’elevi a la figura de mite.
L’Anora és una jove prostituta de Nova York que comença un idil·li amb el fill d’un ric oligarca rus, que els portarà a casar-se. Aquesta situació inversemblant desencadenarà una sèrie de forces que posaran al límit la vida de l’Anora.
Aquest nou film no és sorprenent ni innovador dins l’univers cinematogràfic de Baker: càmera en mà, personatges excèntrics, ambients decadents, realitats que s’ignoren (voluntàriament)… També manté un punt de vista fidel a la realitat que es retrata, a l’altura dels mateixos protagonistes, sense caure en sentimentalismes compassius, que ja hauríem de saber que són la primera forma de discriminació. En aquest cas, la pel·lícula compta amb dues parts ben diferenciades: una història d’amor estranya però lluminosa i una de tragicòmica, plena de desenganys, que es condensa en una sola nit, tot accelerant el ritme i la desesperació dels personatges.
Ens endinsem en un món paradoxal, la festa nocturna plena de luxe es barreja amb la vida indígena dels qui treballen. Veiem la cara freda de Nova York. La Coney Island d’hivern, la comunitat russa que hi habita. No es tracta d’una realitat extrema, però és la que és, i a partir d’aquí es construeix la història, que ens fa preguntar fins a quin punt podem ser dependents de les tribulacions d’un tercer, i com la prostitució té un punt de misèria esfereïdor. El sexe, igual que a Red Rocket, hi té un pes molt important, però no es fixa en l’erotisme, sinó en el poder que l’acompanya i les conseqüències que té; també sobre el que identifiquem com a amor, les il·lusions que ens pot generar i el desengany posterior.
Anora representa la conjuminació perfecta de totes les tendències de Sean Baker; una història grotesca amb una perspectiva a l’altura de la situació. Una trama des d’on s’entreveu la misèria dels seus personatges, però que no sents plenament fins al final de la pel·lícula, quan cauen totes les màscares i la realitat més brutal es fa percebre.

Amic

Més de la meitat de la població mundial presenta mancances en 15 micronutrients essencials, com les vitamines C i E, ferro, magnesi i calci, segons un estudi nord-americà ha confirmat recentment. Aquesta deficiència és una de les formes més comunes de malnutrició i pot causar problemes de salut diversos.

Estudi únic sobre els micronutrients

L’Escola de Salut Pública TH Chan de Harvard, la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara (UCSB) i l’Aliança Mundial per a la Millora de la Nutrició (GAIN) han dut a terme un estudi que revela que més de la meitat de la població mundial no consumeix suficients micronutrients essencials, com calci, ferro i vitamines C i E. Publicat a The Lancet Global Health, aquest treball és el primer a oferir estimacions globals sobre la deficiència de 15 micronutrients clau per a la salut. Els investigadors van usar dades de la Global Dietary Database (base de dades dietètiques mundial), el Banc Mundial i enquestes dietètiques de 31 països per analitzar les necessitats nutricionals i comparar-les amb el consum real a 185 països. Van segmentar la població en 17 grups d’edat, des de nounats fins a adults majors de 80 anys, i van avaluar la ingesta de micronutrients essencials, com calci, iode, ferro, zinc, magnesi, seleni i vitamines A, B1 (tiamina), B3 ( niacina), B2 (riboflavina), B6 ​​(piridoxina), B9 (folat), B12, C i E.

Les principals troballes de l’informe

L’estudi revela deficiències generalitzades en gairebé tots els micronutrients analitzats. Les mancances més greus són de iode (68%), vitamina E (67%), calci (66%) i ferro (65%), amb més del 50% de la població presentant nivells baixos de riboflavina, folat i vitamines C i B6. Les dones tendeixen a tenir deficiències de iode, vitamina B12, ferro i seleni, mentre que els homes presenten més carències de calci, zinc i vitamines essencials. En termes regionals, el sud-est asiàtic registra les mancances més greus, seguit per Àfrica subsahariana amb deficiències de ferro, zinc i vitamina B12, i Amèrica del Nord, on els homes mostren carències de folats, vitamina E i riboflavina.

Eva Remolina / AMIC

L’Hàbit de mastegar xiclet, que molts associen amb l’oci o l’alleujament de l’estrès, té tant beneficis com inconvenients per a la salut. Alguns d’ells, són:

1. Estimulació de la producció de saliva: Mastegar xiclet incrementa la producció de saliva, que ajuda a netejar les restes de menjar i bacteris a la boca. Això contribueix a la prevenció de la càries i millora la higiene bucal, especialment si el xiclet no conté sucre.
2. Millora de la concentració i la memòria: Alguns estudis indiquen que el fet de mastegar pot millorar el rendiment cognitiu. Mastegar xiclet activa certes àrees del cervell relacionades amb l’atenció i la memòria, cosa que pot ser útil durant tasques que requereixen concentració.
3. Reducció de l’estrès i l’ansietat: Moltes persones utilitzen el xiclet com una eina per calmar els nervis o reduir l’ansietat. El moviment repetitiu de mastegar pot tenir un efecte relaxant, ajudant a canalitzar la tensió i l’estrès.
4. Ajuda en el control del pes: Mastegar xiclet pot ajudar a controlar la gana, ja que el moviment de mastegar pot enganyar el cervell fent creure que s’està menjant. Això pot ser útil per evitar picar entre hores.

No obstant això, s’ha de tenir en compte que l’ús excessiu implica:

1. Problemes a la mandíbula: Un dels principals inconvenients de mastegar xiclet de manera excessiva és l’estrès que pot causar a l’articulació temporomandibular (ATM). Mastegar constantment pot provocar dolor a la mandíbula, tensió muscular i, en casos més greus, disfunció de l’ATM.
2. Consum de sucre: Molts xiclets, especialment els tradicionals, contenen sucre, que pot afavorir la càries dental si es consumeixen de manera habitual. Tot i que hi ha xiclets sense sucre, és important tenir en compte aquest factor quan es tria quin tipus de xiclet mastegar.
3. Problemes gastrointestinals: El fet de mastegar xiclet fa que s’empassi aire, i això pot provocar flatulències o inflor abdominal en algunes persones. A més, mastegar xiclet en excés pot estimular la producció de sucs gàstrics, la qual cosa pot causar molèsties a l’estómac.
4. Comportament addictiu: Tot i que pot semblar inofensiu, hi ha persones que desenvolupen una dependència al fet de mastegar xiclet. Aquest comportament pot ser molest en situacions socials o laborals, a més de perjudicar la salut bucal a llarg termini.

David Rovira treu al mercat una inèdita línia de torrons saludables

Miquel Erra

Vegà, sense gluten, sense sucres afegits i, sobretot, sense edulcorants, un últim tret distintiu que converteix la nova línia de torrons del flequer i emprenedor osonenc David Rovira en un producte inèdit al mercat. “En aquesta línia som pioners, no conec cap més torró amb aquestes característiques actualment”, destaca Rovira, que fa coincidir el llançament d’aquest producte típicament nadalenc amb la celebració del 10è aniversari d’Artipà, la fleca de Vic especialitzada en pa i galetes artesanes i ecològiques.

D’aquests torrons se’n faran tres varietats: la de cacau i coco, el tou d’ametlla i el cruixent de cacau. De fet, l’any passat en va comercialitzar unes primeres “proves”, que ja van tenir “molt bona acceptació”. Ara, aquesta línia de torrons esdevé la segona concreció de la nova marca que està impulsant Artipà, la Bio’s, pensada per fer arribar aquests productes als grans supermercats. A principis d’any va treure dos primers models de galetes Bio’s, una de xufla i cacau i l’altra d’avellanes, amb les mateixes característiques saludables dels torrons –i que des de llavors ja es venen en grans àrees comercials.

Amb aquesta nova marca, Artipà vol continuar consolidant la seva presència al mercat català i espanyol del seu sector. “En aquests 10 anys hem anat creixent gairebé un 25% cada any”, es felicita Rovira. Ho fan, però, sense descuidar el seu vessant més artesanal, avui amb una seixantena de varietats de galetes i una trentena de pans que serveixen a més de 200 petites botigues, herbolaris i agrobotigues d’arreu del país. “Per a nosaltres és clau aquest contacte directe amb el client, perquè ens permet estar al cas de les noves tendències dels consumidors”, remarca Rovira. En aquest sentit, l’obrador que tenen a Taradell disposa del seu propi departament d’I+D, “per mirar d’avançar-nos en tot moment”. L’objectiu, “mantenir aquest equilibri entre tradició i innovació”.

L’any 2022 Artipà va traslladar el forn a l’altra banda del mateix carrer de Gurb amb l’objectiu de guanyar espai i absorbir la botiga de productes ecològics Iris.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers