Entrevista a Dan Peralbo

Jordi Sunyer

El 2021 vau guanyar el Sona9 i normalment la gent que guanya el Sona9, el concurs de més prestigi que es fa i es desfà, al cap de mig any ja treu un disc. Vosaltres heu esperat més de tres anys a treure un disc llarg. Com és?
Perquè teníem moltes ganes d’anar traient coses. A treure un disc llarg hi ha més feina i és un pas més important. I nosaltres fins ara teníem ganes d’anar traient singles, singles, i vam treure tres EP de sis cançons. I quan ja anàvem pel quart EP vam dir que no, que després de tots els concerts tocava fer un disc llarg. Aquí tenim el disc llarg amb 11 cançons, com Déu mana. Crèiem que ara era el moment…

Sí, no tots són nous, eh?, Heu repescat l’ ‘Angelina’…
I ‘Quin panorama’.

Exacte.
Crec que té sentit que sigui el disc dels 3 anys. És el disc de Dan Peralbo i el Convoi, disc homònim, que agafa el sentit de tot el que hem fet aquests tres anys i del que som ara.

Per cert, coincidint amb l’edició del disc, tenim que Dan Peralbo, que fins fa quatre dies tenies la base d’operacions a Barcelona, l’has tornat a fixar a Torelló, tornes a ser Pescalluna 100%.
Sí, sí. Sempre he set Pescalluna.

Això no se’n deixa de ser mai, és evident.
Però sí, he tornat, perquè no m’ho podia permetre. Intentar ser músic i pagar-me un pis de 400 euros, bé, un pis, una habitació amb lavabo compartit amb quatre persones. No trobava res.

Viure de la música a Barcelona és impossible.
És molt complicat a no ser que et guanyis molt bé la vida. M’agrada molt Torelló, sóc molt de torelló. Tinc ganes de veure com anirà aquest any amb la base a Torelló. Fins i tot crec que la música pot ser diferent, perquè les coses que passen a Barcelona són totalment diferents. No crec que les cançons surtin igual. Estic molt tranquil, molt bé, molt feliç a Torelló.

I ara a totes amb la música, no? És a dir, el projecte és l’eix principal de la teva vida i de la teva activitat?
Ja fa temps que ho és tot, però és que ara ja no hi ha marxa enrere. O sigui, això és tot, és la meva vida, i que per molts anys sigui.

Una de les peces que hi ha al nou disc, les repassarem una mica totes, és Bang, bang, bang. I jo crec que fots tiros directament a la situació de l’habitatge a Barcelona.
Sí, sí, parla d’això que estem dient ara.

Aneu ben guarnits, ben guapos, aquí.
Molt content de com ha quedat el videoclip. Va quedar xulíssim i el final també, que atraquem un banc i tot és ben xulo.

Atracar bancs té el seu risc, eh? ‘Els Pets’ van fer una cançó que també parlava d’això i els hi va portar problemes i tot per participar en un festival.
És veritat. ‘Atracament a la caixa’.

I no els volien deixar tocar a Cap Roig.
Perquè, és clar, el patrocina La Caixa.

Ens comentaves abans que el tema de l’habitatge està fatal a Barcelona.
Sí, jo amb les cançons intento parlar de coses que em preocupen, amb aquesta i amb totes, però sempre amb un toc desenfadat. Si vols saber els problemes, als diaris i a les notícies t’ho expliquen de forma detallada, però jo ho faig d’una forma més simpàtica i més desenfadada, però alhora no deixa de ser el mateix, una problemàtica d’habitatge que és impossible de suportar.

Per cert, aquí en el videoclip anaves rosset amb unes ulleres fantàstiques. A tu t’agrada, això d’anar canviant de look?
Sí, sí, les he portat de totes les formes. Fins i tot un dia vaig portar una cresta de color vermell… Tot va molt relacionat amb els canvis de la meva vida. Per exemple, em vaig tenyir així quan vaig tornar a Torelló. I cada canvi que hi ha hagut a la meva vida m’agrada que hagi tingut un canvi físic. Em va molt bé mentalment.

El disc l’heu editat amb un segell petitó, però que tinc la impressió que potser us ha entès i que us cuida molt bé. Heu editat amb la gent de Cala Vento, un duet emportanès, tocat per la tramuntana. Com va anar, aquesta connexió?

Va ser molt natural i molt orgànica. I crec que això és el guai de les connexions amb diferents bandes o amb diferents segells, perquè no ha de ser forçat, sinó un amor a primera vista.

Vosaltres guanyeu el Sona 9 i suposo que en aquell moment us surten algunes nòvies, a nivell discogràfic, però aquella època vau anar a trampejant. I al final acabeu a Montgrí.

Aquest és el segell de Montgrí, el segell de Cala Vento, de Biznaga, de mil bandes, i tenien ganes de fer un projecte en català. I llavors ens vam conèixer, van escoltar alguna cançó i vam decidir gravar-ne una al seu estudi i va ser un amor a primera vista. Aquella cançó va anar superbé i vam decidir fer un disc sencer i fitxar per Montgrí. Va ser una cosa orgànica, una cosa que va passar de forma natural, i són les millors maneres que passin les coses.

Un altre cosa que ha passat és que part de la fulla promocional d’aquest disc us l’ha fet en Lluís Gavaldà, el cantant d’Els Pets, i us deixa pels núvols. Ja el coneixíeu a en Gavaldà?
És veritat ens deixa pels núvols. M’agradaria que em donés el que es va fumar aquell dia que ho va escriure [riu].

Ja et dic jo que és un xicot molt més assenyat del que sembla i dubto que fumi gaire.
Cert, però utilitza unes paraules i una forma d’escriure que a mi em té fascinat. Ens diu que el disc: “És una alenada d’aire fresc que treu l’olor de resclosit que fa a l’habitació”. Ens va descriure així. És increïble. Estic molt content. En Lluís Gavaldà és el meu referent de la música catalana i que una persona així et dediqui unes paraules tan boniques… Joder, tio. Puta mare.

Per cert, parlem de calendari. Quan va començar l’enregistrament del disc, perquè ja ens has comentat, hi ha 11 peces, dues eren d’EP… però quan és que us hi poseu seriosament, fa molt?
Fa molt. Fa moltíssim. Fa un any.

Carai, deu n’hi do.
Ja ga temps que el teníem gravat i ens moríem de ganes de treure’l. Si hagués estat per nosaltres, ja hagués sortit al mes de març. Però ens van dir: paciència i calma. Nosaltres no havíem tingut mai segell i el que fèiem ho tiràvem, fèiem i tiràvem. Ara des del segell volien donar el glamur que es mereix un disc com aquest. I ara l’hem pogut treure tenint els CDs i els vinils a mà, i una bona promoció.

Suposem que hi haurà directes que és on segurament sona millor la música de Dan Peralbo i el Convoi. El disc és un autèntic tro, però el directe d’aquesta banda no us el podeu perdre, perquè val molt i molt la pena. Com ho tenim, això?

Ho anunciarem per les xarxes socials, però en vull destacar dos, perquè són dos molt ben parits. El 25 d’octubre a Barraques de Girona, serà un concert molt gran conjuntament amb Cala Vento. Qui pugui venir que vingui. I el segon, el 15 de març a l’Apolo de Barcelona. I entremig hi haurà altres coses.

I per Osona també caurà alguna cosa.
Per Osona acomiadarem l’any a una sala nova, molt guai, una sala antiga, però que reobre a Tona, la sala Itaca. Serem dels primers que tocarem allà, i direm adéu a l’any des d’Osona. Ens agrada molt que es noti que som una banda d’Osona, i fer coses aquí constantment.

Presentem qui t’acompanya, qui són el Convoi?
En Pol Villegas i Aleix “Jimmy”i a Albert “Ret” Rams.

Per cert, aquests toquen amb tu gairebé des que tenies 12 o 13 anys.
Sí comencem a tocar amb 11 anys, amb Els Flipats. I fins ara. Ens entenem molt i és molt guai, perquè més enllà del Convoi dels músics són els meus amics. És la meva colla d’amics i és la gent amb qui hi confio més. És molt guai.

L’any passat vau fer una mini reaparició de Flipats. Per què?
Sí, perquè teníem la sensació que no havia acabat bé Flipats. Teníem la sensació que hi havia una ferida oberta. El fina va ser molt caòtic, de cop, amb discussions i no molava gens tenir aquest record. I vam decidir, simplement, fer dos concerts, un a Barcelona i un a Torelló, al Moscou, per acabar de tancar la ferida i guardar-ho en un calaix amb molt bon record.

I a part del treure un disco, que no s’entén res de les letres
És un disc sense lletres, que m’invento tot el que dic, en anglès, un anglès raro. Ho teníem gravat de feia anys i anys i anys. Estava allà, en un drive, i vam decidir que ja que fèiem un retrobament únic i que potser no passarà mai més, era una bona manera de tancar l’etapa.

Repassem algunes cançons del disc. Comença amb Com es mou, un tema… punk, així, pop, accelerat, molt treball de guitarres… Diguem que hi ha dos Peralbos diferents, aquest i després hi ha el més tranquilet i més arregladet…
Jo diria que tres. La primera cançó és la més punk i rockera, més salvatge. Que ja has fet sempre i que aquí hi és amb altres peces. I la segona cançó és Tot allò que vaig sentir, que és la més pop i del grup, i la més tendra. I hi ha la tercera vessant que és la de He begut una mica massa. Que és, potser, la vessant més Pau Riba, més anada d’olla. A nivell de lletres, també hi ha la cançó de Mireia, que també és una anada d’olla molt heavy. I és com aquestes coses més anades d’olla i més rares que intentem també mostrar en el nostre disc i que podem provar coses diferents i tal.

I a l’últim track apareix una Angelina, que no és l’Angelina Jolie.
Això va ser molt guai, és Avui m’he enamorat una mica massa . Jo tocant la guitarra fora de l’estudi de gravació, on hi ha un jardí, i de sobte va entrar una iaia, la iaia Angelina, i va començar a dir que li agradava molt la cançó. Vam decidir posar un micro i enregistrar la conversa amb la iaia. És una bona manera d’acabar el disc.

Dan, el 2025, que el tenim a la cantonada, serà un any per donar a conèixer Dan Peralbo i el Convoi, o també avanceu amb un segon disc?
Jo estic pensant ja amb el segon disc. Perquè tenim cançons, tenim ganes… Aquest disc ha anat molt bé i tenim ganes de més…

Acaba de sortir del forn aquest i ja penses en el següent?
Ens hem de centrar en aquest disc, però deixa’m també anar una mica més enllà i pensar en el següent, perquè hi ha ganes, m’encanta estar a l’estudi, m’encanta gravar, m’encanta fer cançons…

I les cançons ja hi són totes?
Sí, sí, en tinc moltes, ja. El disc es podria fer ja, ara mateix.

Carai!
S’ha de polir, però sí, pot sortir ara mateix, les cançons estan fetes.

Per tant, pot ser que acabem el 2025 amb el segon disc d’en Peralbo i el Convoi?
Alguna cosa sí, disc o EP, alguna cosa hi haurà.

Cardedeu viu aquest cap de setmana la Diada Modernista i la Garriga farà les Jornades Modernistes la setmana entrant

Pol Purgimon

Cardedeu aprofitarà la Diada Modernista, que comença aquest divendres i s’allargarà fins diumenge, per treure de l’oblit el paper de la dona durant l’època del modernisme, a finals del segle XIX i principis del XX.

Les jornades donaran el tret de sortida aquest divendres a la tarda amb una xerrada al Museu Arxiu Tomàs Balvey sobre el paper de la dona de l’època a càrrec de la doctora en Història de l’Art Núria Ferrer Gil.

S’hi parlarà de la feminitat en les obres artístiques del modernisme –sensuals, malvades–, però també de la moda, els seus vestits i com les cosificaven. “També parlarem de dones reals, amb noms i cognoms, de moltes vídues que regentaven negocis, però que no podien fer servir públicament el seu nom perquè estava mal vist”, explica Gil.

A Cardedeu, com a molts altres indrets del país, moltes dones burgeses van ser promotores d’un grapat de cases de l’època. Mercè Espinach, de l’Alqueria Cloèlia i la Torre Espinach; Francesca Arquer, de la Casa Arquer; Concepció Borrell, de la Quina Borrell; Àngela Gual, de la Casa Gual –també coneguda coma Torre Montserrat–, i Carme Golferichs, de la Casa Golferichs.

“No és que no hi hagués dones promotores, és que es coneix poc que n’hi havia. La mirada masculina de la nostra societat ha tendit a invisibilitzar-ho. En aquell moment, hi havia una societat molt tancada, que tractava les dones com a infants i que no podien decidir coses per elles soles.”

“Sempre hem parlat molt dels grans promotors, arquitectes i artistes –tots homes– del modernisme”, argumenta la tècnica del Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu, Marta Núñez.

Enguany, l’organització de la Diada Modernista –que també comparteixen amb l’Ajuntament i l’entitat Artescena– s’ha proposat consolidar el format de l’any passat: començar un dia abans amb una xerrada que permeti donar una vessant d’estudi i recerca a les jornades.

Durant el cap de setmana, Cardedeu acollirà el gruix de la programació de la Diada Modernista, dedicada al retorn dels estiuejants del poble que tornaven a la ciutat després de les vacances. Dissabte al matí, hi haurà tallers a la plaça de Sant Joan.

Al migdia, al mateix espai, s’hi faran escenes de ball i festa amb el grup la Petita Àgata. Durant el dia també hi haurà circ i teatre. Diumenge al matí es farà l’habitual Ruta Raspall teatralitzada per conèixer les cases d’estiueig del poble.

La Garriga farà les jornades de l’11 al 13 d’octubre

La Garriga dedicarà les seves Jornades Modernistes d’enguany a recordar algunes personalitats clau d’aquest moviment artístic. Els actes, que arriben a la 13a edició al municipi, es faran del divendres 11 al diumenge 13 d’octubre i giraran entorn a personalitats tan importants com Jacint Verdaguer, Pompeu Fabra i Santiago Rusiñol i altres de més locals com l’arquitecte Manuel Raspall o l’escriptor, periodista i poeta Carles Sindreu i Pons.

El programa d’aquest any comptarà amb algunes novetats, com una mostra i una pedalada de bicicletes clàssiques –diumenge 13 al matí– o projeccions de cinema de l’època a través de la càmera fosca a Can Raspall.

D’altra banda, el punt de partida de les jornades serà la inauguració de l’exposició del Fons Raspall i Mayol-Rull, recentment adquirit per l’Ajuntament, que tindrà lloc divendres 11 a la tarda.

Es tracta de documents i fotos que abasten des del 1870 fins als anys 90 del segle XX i donen testimoni de la vida de l’arquitecte Manuel Raspall.

EL 9 NOU

• El Festival Internacional de Pallasses del Circ Cric proposa una vintena d’actuacions fins diumenge

El Festival Internacional de Pallasses del Circ Cric de Sant Esteve de Palautordera arriba aquest cap de setmana a l’11a edició amb la participació d’un centenar de pallasses d’arreu del món entre les quals destaquen Nola Rae, Claire Ducreux, Maite Guevara, Varnderleia Will, Caroline Obin, Dolorèz Léonard i Las Coucheurs. Totes elles s’encarregaran de reivindicar el paper de la pallassa en la societat en una vintena d’actuacions que tindran lloc en deu espais del municipi. “Un any més, l’objectiu serà reivindicar la tasca de fer riure i donar visibilitat a les dones que s’hi dediquen”, va dir Montse Trias, directora del festival, en la presentació que es va fer dilluns.

Trias va recordar que l’humor “és una arma de construcció massiva” i que “és més necessari que mai” en una societat afectada per molts tipus d’intoleràncies. “El certamen vol ser una edició més l’aparador de l’art de fer riure amb mirada femenina per construir un món millor.” La directora també va destacar que continuava sent un festival de petit format “per arribar a les persones i les seves emocions”.

Com cada any, el Festival es desenvolupa en tres nivells: el professional –reservat a les pallasses– l’adreçat als escolars i l’obert el públic en general. Al llarg d’aquesta setmana ja s’han fet cursos, stages i fòrums d’actualitat, mentre que els escolars dels centres educatius de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera han pogut gaudir d’una selecció d’espectacles. Dijous ja van començar les sessions obertes per al públic, que s’allargaran fins diumenge, amb un total de 23 propostes en clau femenina i d’humor, de gran qualitat artística i per a tots els gustos i edats. Les artistes participants, tant professionals com novelles, procedeixen de diferents racons de l’Estat i també de l’estranger, de països com el Brasil, Austràlia, Anglaterra, el Canadà, Itàlia i França.

Un dels noms més destacats és el de Nola Rae, actriu, directora, mim i pallassa britànica, considerada una de les artistes pioneres i renovadores del pallasso a Europa. L’any 2008 va ser guardonada amb l’Ordre de l’Imperi Britànic per la seva aportació al teatre i al mim. Rae, de 75 anys, ja no actua, però farà una intervenció especial al Cabaret Marta Carbayo, habitual en cada edició, al costat de Las Couchers, Gina Vila, Vandeka, Proserpine i Dolorèze Léonard. També imparteix el curs “La comèdia més enllà de les paraules”.

Això serà dissabte al vespre, per tancar una jornada que haurà comptat amb les actuacions de Luara Mateu Trias, la pallassa més jove del Circ; Sara Pons; Companyia Capicua; Pina Polar o Pajarito. També hi haurà el Cabaret de Pallasses amb La Churry o Diana Gadish, entre altres, i el Cabaret Golfo de Les Pedettes.

D’altra banda, entre les pallasses que actuaran divendres hi ha la basca Maite Guevara, una ja coneguda entre el públic del festival, que presentarà ‘Ahora!’, on demostrarà que està preparada per afrontar tots els desafiaments, fins i tot provocar un canvi i fer que les coses passin ara.

Diumenge, últim dia del festival, tornarà als escenaris La Petita Lu amb una altra sessió de les seves històries. A més, es podran veure els espectacles ‘Sueña’ de Mireia Miracle; ‘Sindy Pepa’ de la companyia Hannah Alba, i ‘Fleurir les abîmes’, de Claire Ducreux. Finalment, les pallasses desfilaran pel poble acompanyades de la batucada d’Escandalera, un espai de percussió i moviment per a dones i identitats dissidents.

D’altra banda, durant el cap de setmana tres pallasses faran accions inesperades per qualsevol racó del poble. Són Proserpine (Caroline Obin), Conxita Català (Gisela Puntí) i Les Tietes – Companyia Tupuroteatro (Eva i Aleidis). A més, La Bicicleta Miss Jujuba circularà per carrers i places de Sant Esteve de Palautordera, el petit homenatge del festival a Julieta Hernández, la pallassa Jujuba que el desembre 2023 va ser víctima d’un feminicidi mentre portava amb la seva bicicleta espectacles a llogarets de l’Amazònia brasilera.

Paral·lelament a la programació oberta al públic, el FIP organitza un seguit d’activitats de sensibilització enfocades directament a promoure els valors d’igualtat entre dones i homes. En el marc del Fòrum actiu,reservat a les pallasses, Isabel Morera (Payasa Caprina), María Victoria y Montserrat Trias presentaranla Red de Payasas d’España; Marion Perrard presentarà l’espectacle work in progress Cani Callas i Helena Vendrell presentarà el projecte La Pallassitat feta per dones al segle XXI a Catalunya.

Deu escenaris per tot el poble

Les diferents actuacions es repartiran en 10 escenaris repartits pel municipi: el Teatre Pare Casals, el Teatro Sobre Ruedas, la plaça de la Vila, el parc 1 d’Octubre, les Escoles Velles, el Teatre Marduix, el Casal de la Gent Gran, la Ribera d’en Martí-La Tordera, i la seu del festival, el Circ Cric.

La cinquena simfonia del compositor serà, diumenge, la primera de set concerts del cicle estrella a L’Atlàntida

EL 9 NOU

Una de les grans peces musicals del segle XX, la cinquena simfonia de Gustav Mahler, obrirà aquest diumenge la catorzena edició dels Grans Concerts de L’Atlàntida. Serà el primer d’un cicle de set concerts que tindran lloc des d’ara fins a final de novembre, en què hi haurà una cloenda especial: el concert final del 180è aniversari de l’Escola de Música i Conservatori de Vic. Aquest consistirà en l’estrena d’una peça del compositor Bernat Vivancos encarregada expressament per a l’ocasió, que comptarà amb la participació de set formacions corals osonenques.

La Simfonia núm. 5 en do menor de Mahler, que estrena el cicle, la va dirigir el mateix compositor en la seva estrena l’any 1904. El concert, sota la direcció de Tomàs Grau, inclourà també una peça d’estrena, la suite d’Albert Guinovart Terra baixa, que s’inspira en l’obra teatral d’Àngel Guimerà. L’actuació serà a les 6 de la tarda, precedida una hora abans d’una xerrada del musicòleg Joan Vives.

El cicle continuarà el 15 d’octubre amb Polifem Consort, el projecte musical impulsat des d’Osona pel compositor Jordi Domènech i la violinista Anna Urpina. El concert inclourà peces barroques i altres de contemporànies, del mateix Domènech, sota el títol de La follia. També tindrà protagonisme osonenc el concert Albricias!, del cor de cambra Noctes, que el 15 de desembre i sota la direcció musical de la vigatana Maria Mauri recuperarà música colonial hispanoamericana. Sens dubte una de les presències més rellevants serà la del director Ton Koopman, una figura mundial que va canviar la forma d’interpretar la música del barroc. Es posarà també al davant de la Franz Schubert Filharmonia, per dirigir tres concerts per a violí de Bach i la simfonia Júpiter de Mozart. L’Escolania de Montserrat farà una actuació extraordinària dins dels Grans Concerts, al costat de l’Esbart Dansaire de Rubí, basada en composicions del Llibre Vermell de Montserrat. El programa es completa amb un concert del Trio Fortuny, del qual formen part els osonencs Joel Bardolet i Pau Codina, amb la companyia de dansa Mal Pelo. El cicle compta, com és habitual, amb el mecenatge de la Fundació Puig-Porret.

Després d'un any d'aturada, Vic recupera el Festival Internacional de Cinema de Crítica Social

Miquel Erra

Després d’un any d’aturada, torna el Protesta, el Festival Internacional de Cinema de Crítica Social de Vic. El certamen manté intacte el seu compromís amb un cinema activista, transformador i feminista, però enguany redobla l’aposta per connectar amb les entitats del territori i arribar a nous públics. En aquesta 11a edició, que arrenca aquest divendres i s’allargarà fins al diumenge dia 13, es projectaran 22 pel·lícules i 14 curtmetratges –incloses algunes estrenes estatals–, amb un ampli programa d’activitats paral·leles.

La pausa haurà servit per “renovar forces i repensar el projecte”, apunta Maria Saladich, responsable de l’àrea artística i una de les cares noves. La renovada voluntat “d’arribar a tothom” ja es posarà de manifest amb la mateixa inauguració, que es trasllada al barri del Remei. Serà aquest divendres a la rambla de Tarradellas, a 2/4 de 10 del vespre, en un acte conduït per Edna Sey, amb actuacions musicals i un espectacle de cinema en viu.
Les pel·lícules continuaran abordant temes socials com la lluita indígena, el feixisme a Europa, les maternitats, els desnonaments, les lluites socials, el negacionisme climàtic o la violència de gènere; i procedeixen de països com l’Índia, el Canadà, Portugal, Mèxic, Catalunya o el Brasil. A més, la majoria de les pel·lícules aniran acompanyades d’actuacions musicals, espectacles o xerrades en els diferents espais on es projectin –majoritàriament l’ETC, però també a L’Atlàntida o a la Jazz Cava .

També es reforcen les activitats paral·leles, en mitja dotzena d’espais de la ciutat, amb una reformulació del concepte del desig com a fil conductor. A partir d’aquesta temàtica es proposen activitats com la taula rodona “Maternitats de pagament” (diumenge 13), un taller de twerk i booty dance (6 d’octubre), una xerrada sobre “Desig i intel·ligència artificial (7 d’octubre), un maridatge de xocolata i cinema (12 d’octubre) o la festa Guilty Pleasure Karaoke (12 d’octubre). D’altra banda, com en les últimes tres edicions, el festival organitza matinals per a escoles i instituts; i els infants tindran l’espai La Canalla. Per continuar reivindicant la cultura descentralitzada de Barcelona, el Protesta també arribarà a Gurb –amb les Filmines– i a Manresa –amb el Cineclub de Manresa.

Pel que fa als guardons, el Protesta fa una aposta per “tendir a l’horitzontalitat”, apunta Saladich. “L’objectiu és fomentar la creació cinematogràfica i fugir de l’esperit competitiu.” Per això es repartirà el premi entre tots els curts que es projectaran, “com una forma de recompensa i reconeixement”. El nou trofeu, la Guilla, ha estat pensat i realitzat per alumnes de l’EART i es presentarà durant l’acte de cloenda. El mateix públic serà qui elegirà els millors curt i llarg de l’edició.

Torna la Fira del Porc i la Cervesa, enguany concentrada en un dia i mig

Miquel Erra

Manlleu es retroba aquest cap de setmana amb una de les cites de referència del calendari firal de tardor a la comarca: la Fira del Porc i la Cervesa. Ho fa, però, amb un format més reduït, concentrant el programa en un dia i mig, divendres al vespre i tot dissabte, i eliminant la jornada de diumenge.

“Tenim una situació econòmica que ens condiciona i un any complicat.” Així justificava l’alcalde de Manlleu, Arnau Rovira, la decisió d’escurçar la fira –i el seu pressupost, en un 40%–. Una retallada de la durada amb una contrapartida, “no abaixar els estàndards de qualitat”, per mantenir “l’aposta” encetada els últims anys per una fira gastronòmica de qualitat. “Ens estrenyem el cinturó però mantenim el segell de qualitat”, va reblar Rovira.

El certamen consolida els dos espais firals, la plaça Fra Bernadí, l’autèntic pulmó, i els jardins de Can Puget, amb l’Aula del Gust, amb tota l’oferta específica de tallers de divulgació i tastos sobre els dos productes estrella de la fira: els derivats del porc i la cervesa artesana, amb especial protagonisme pels productors artesans del territori. “Mantenim aquesta vocació de ser una fira molt transversal, per a un públic familiar i que la gent vingui a Manlleu a passar tot el dia”, apuntava el gastrònom David Sanglas, responsable de les activitats gastronòmiques de la fira.

La recuperada punxada de barril, divendres a les 7 de la tarda, donarà el tret de sortida a aquesta nova edició. Les parades de degustació i venda funcionaran de les 5 de la tarda a les 12 de la nit, divendres, i de les 12 del migdia a les 12 de la nit, dissabte. Entre les activitats, no hi faltarà el concurs de cerveses, que ha consolidat “un format únic”. Al matí hi haurà els tastos i les deliberacions, i a les 5 de la tarda es lliuraran els premis.

La fira no oblida el seu vessant més cultural amb el concerts en directe de Boys Damm, divendres, o els del cantautor Cesc Sansalvadó i Sicuta, dissabte. Entre les activitats paral·leles, es podrà veure una mostra artística als aparadors dels comerços amb porquets pintats per l’artista Marc Calderer, en una acció que s’emmarca en els actes de celebració dels 25 anys del MAB.

Enguany l’organització de la fira compta amb el treball conjunt de diverses empreses especialitzades en diferents àmbits, amb la nova incorporació de l’empresa de Manlleu Insert Events, que munta l’estructura, la il·luminació i l’organització dels concerts de la fira. Com a off de la fira, durant el cap de setmana vuit restaurants de Manlleu oferiran plats i menús pensats per a l’ocasió.

EL 9 NOU

Sau30 presenta aquest divendres a les 9 del vespre el seu nou àlbum. ‘Filigranes en estèreo’, al Teatre Auditori de Granolelrs. És un treball que inclou 10 cançons i que suposa el segon disc des que la banda va reprendre el projecte en homenatge als 30 anys des del naixement de Sau. És un disc eclèctic i amb segell personal. Amb la inconfusible direcció musical de Pep Sala, el nou àlbum ofereix una barreja d’influències i estils musicals que fan de Filigranes en estèreo un treball heterogeni però fidel a l’essència del grup. El disc es distingeix per la profunditat emocional de les seves lletres i la varietat d’instruments que hi han participat. El concert serà solidari i servirà per recaptar fons per al projecte “Puja amb nosaltres” promogut pel Centre d’Educació Especial Montserrat Montero.

”Filigranes en estèreo’. Sau30. Teatre Auditori de Granollers. Divendres 4 d’octubre, 21h.

La tendresa de ‘Casa de colores’ arriba al Teatre Can Rajoler de Parets

Els estius són estacions preuades. Diuen que la joventut és la més preuada de les etapes vitals. I quan ets jove, una de les millors coses que et poden passar és viure els estius arran de mar. Si, a sobre, has nascut en un poble amb barques i espigó, és possible que tots els estius de la teva joventut estiguin amarats d’un record càlid i salabrós. A ‘Casa Calores’ hi passen els anys, els testos es marceixen i la roba deixa de voleiar als estenedors. Els grans que sobreviuen es fan vells i els joves que no veien l’hora de créixer intenten posar fre a l’inexorable pas del temps. El dramaturg Pere Riera fa a Casa Calores una fotografia personal, feta amb tendresa i sensibilitat, del pas del temps en una casa. L’obra compta amb dos noms referents del teatre català, Rosa Renom i Jordi Boixaderas.

‘Casa calores’, de Pere Riera. Teatre Can Rajoler. Diumenge 6 d’octubre. 18.30.

La comèdia ‘Conqueridors’ obre la temporada teatral a Granollers

La nova temporada del Teatre Auditori de Granollers comença aquest dissabte a les 8 del vespre amb la representació de ‘Conqueridors’, una comèdia protagonitzada per Ramon Madaula i Roger Coma, dirigdia per Josep Maria Mestres. És una obra divertida que situa l’espectador en un plató de televisió on s’hi grava una sèrie històrica. És un rodatge esbojarrat, una producció audiovisual per a una gran plataforma.

‘Conqueridors’. Josep Maria Mestres. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 5 d’octubre. 20.00.

El flautista Claudi Arimany, en concert al Teatre Auditori de Granollers

La temporada de clàssica al Teatre Auditori de Granollers s’inaugura aquest diumenge 6 d’octubre, a les 6 de la tarda, amb un concert de luxe de mans d’un dels millors flautistes delpaís, el granollerí Claudi Arimany. És una ocasiómolt especial perquè feia molts anys que Arimany no havia fet un concert a la ciutat. El públic gaudirà d’un repertori de música popular, de gran virtuosisme, poesia romàntica i bellesa instrumental. En el concert s’inclouen peces d’alguns autors molt coneguts però d’obres que sónrarament interpretades, així com d’altres de compositors menys coneguts pel gran públic, però que van escriure música meravellosa. Aquest repertori de música de cambra solia ser destinat a interpretacions privades en la intimitat de la llar o bé en salons de famílies benestants que convidaven als grans virtuosos del moment. Aquest va ser el cas de Liszt, Paganini, Doppler, etc. Avui en dia això ha canviat. Els objectius dels intèrprets, els seus instruments, la seva formació i la forma de tocar està pensada per a sales de concert més àmplies.

Claudi Arimany, flauta. Pedro R. Larrañaga, piano. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 6 d’octubre, 18.00.

Concert de La Banda del Poblenou al Cicle de Jazz de Granollers

El Cicle de Jazz de Granollers presenta aquest divendres a les 8 del vespre l’actuació de La Banda del Poblenou, inclosa també dins el 34è Festival L’Hora del Jazz-Memorial Tete Montoliu. Aquest quartet de recent creació està format per Juan de Diego, trompeta; David Parras, tuba; Pau Domènech, clarinet baix, i Santi Colomer, bateria. La formació neix de la idea de banda de barri, una agrupació musical que toca a les festes i esdeveniments de la comunitat, als aplecs… Totes les composicions estan escrites per Juan de Diego. La banda portarà aires de brass band, música balcànica i música de carrer, tot condimentat amb música contemporània i improvisació.

La Banda del Poblenou. Cicle de Jazz de Granollers. 34è Festival L’Hora del Jazz. Casino. Divendres 4 d’octubre. 20.00.

Jordi Sunyer

‘Poèsica’ Autoeditat, 2009

Després dels mítics Uc, segurament que Projecte Mut és la banda més rellevant que ha sorgit mai de les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera). Van néixer el 2005 quan David Serra, cantant del grup de pop-rock Statuas de Sal, va decidir tirar endavant un projecte en català amb el seu company de banda Joan Barbé, un multiinstrumentista que es defensa a les guitarres, l’ukelele, la bateria i el que faci falta. Els dos músics van apostar pel folk-rock en català (la seva lletra materna) i van començar a fer temes utilitzant lletres pròpies i també textos de poetes eivissencs. Pel que fa a so, la base era pop-rock però també van introduir-hi el violí i instruments folklòrics de les illes com les castanyoles, el tambor pagès o l’espasí. Després de fer uns quants bolos, el 2009 es van autoeditar un primer disc, Poèsica, que va ser una autèntica revolució. A Eivissa es venia més que alguns mixos de fressa per a guiris i curts de gambals. A partir d’aquí van venir uns quants discos més i Projecte Mut va tenir cert ressò també al Principat. El 2015, per exemple, van ser els culpables de la cançó de l’estiu de TV3. El 2019, però, després d’acabar la gira de La Vida Rima, van anunciar una pausa indefinida alhora que anunciaven el naixement de Joven Dolores, un projecte de pop-rock similar a Statuas de Sal cantant en castellà. Aquest 2024, però, hi ha hagut sorpresa i Projecte Mut ha reaparegut fent alguns concerts a diferents punts d’Eivissa. Per sort, el Projecte torna a ressonar.

Jordi Sunyer

ELS PESCADORS DE L’ESCALA
‘60’
Un dels grups de més renom en el món de l’havanera a casa nostra és sense cap mena de dubte Els Pescadors de l’Escala. I enguany, per celebrar el seu 60è aniversari, han editat un disc amb alguna peça nova i molts clàssics de patums com Josep Lluís Ortega Monasterio (l’autor de la mítica El meu avi), Ricard Viladesau, Manuel Saderra o Castor Pérez . Dels components originals, evidentment, que ja no en queda cap però l’esperit i el compromís amb la cançó marinera i de taverna es manté. Llarga vida i que en vinguin 60 més!

PORT BO
‘El capità’
Port Bo és un altre dels grans clàssics de l’havanera catalana. Fa un parell d’anys també van fer canvis a la formació –amb tants anys a les espatlles és imprescindible allò de renovar-se o morir– i aquest 2024 han presentat el primer disc (en porten més de 20) amb l’alineació actual formada per Pep Nadal (tenor), Lluís Bofill (director, guitarra i segona veu) i Xavi Jonama (veu baixa). L’àlbum és un recull de 18 cançons, totes elles en català excepte una, que combinen els ritmes d’havanera, valset i bolero. L’ideal és escoltar-lo en directe i amb un cremat.

ARTURO GAYA
‘Ets tan pobre que només tens diners’
Arturo Gaya continua fent camí com a solista paral·lelament a la seva dedicació a la mítica formació de folk de les Terres de l’Ebre Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. I ara presenta un disc dedicat a la memòria del poeta Abu Bakr Al-turtuxí, segurament la personalitat intel·lectual musulmana més rellevant nascuda mai a Catalunya (Tortosa 1059). Les seves reflexions sobre l’amor, la vida, el poder, la guerra o els diners valen molt la pena i Gaya les ha convertit en cançó amb l’ajuda de Miquel Àngel Llorenç, que ha adaptat els versos.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El violí.

Primer grup/formació/coral del qual vas formar part. La coral/orquestra de l’escola de música de la meva ciutat.

Primer bolo que vas fer en directe. Amb un quartet de corda.

Primer disc que et vas comprar. Significant Other, de Limp Bizkit.

Quants discos tens aproximadament? Moltíssims!

Salva’n tres (de discos). Djesse Vol. 2, de Jacob Collier; Les Voix humaines, de Jordi Savall, i la banda sonora de The Bodyguard, de Whitney Houston.

Grups o músics de capçalera. N’hi han molts: Hagen Quartett, Jacob Collier, Jordi Savall, Radiohead, Sirkka-Liisa Kaakinen-Pilch…

Un concert (com a públic) per recordar. El de Jacob Collier a Zuric.

Anna Tomàs i Mayolas

Lo mig del món
Autora: Roser Vernet
Editorial: Club Editor
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 161

Quina delícia de lectura Lo mig del món de la Rosa Vernet, un camí fressat on cada capítol, encapçalat amb un petit i bonic pictograma d’Aina Bonet esdevé una parada en la qual l’autora ens guia a través de les seves reflexions i ens les provoca.
Nascuda al Priorat, filòloga i activista, va marxar de la comarca de ben jove i en torna a la maduresa, amb un periple polític i personal que la porta a exiliar-se fora de Catalunya durant uns anys. A principis de segle, decideix tornar al seu territori, on encapçala i lidera diversos projectes culturals i artístics, com el Centre Quim Soler, Priorat en Persona, entre d’altres.
Però el llibre no tracta d’això, o com a mínim no ho fa directament, no busca l’anècdota i ens l’explica, ni fa relat de les seves vivències, al contrari, són petites reflexions fetes amb la perspectiva de la distància temporal i física. No és un assaig, ni són unes memòries, ni són relats, són pensaments inspirats en el lloc, en l’experiència, en la memòria familiar, en sensacions, en elements naturals, etc. que l’autora usa per explorar-se a si mateixa, passat, present i futur, un si mateixa que va profundament lligat als altres i a l’entorn. Som lloc, vincle, aixopluc, i per ser-ho ens cal un cos, un espai, un territori on desplegar-nos.
Cos, casa, camí, pedres, podria anar fent una llarga llista dels temes de cada capítol, i fer-me-la pròpia, miralls, portes, lluna, mar, com un mantra, solitud, laberint, atzar, comboi, paraula, amors, morts. I és que enfila els mots de meravella, de tal manera que t’hi pots endinsar, i veure el Montsant entre les línies, i tocar la bossa amb el seu nom brodat, i flairar l’olor a les mans de la mata fregada.
Escriu amb el seu parlar, enriquint-nos la llengua i el paladar, si aneu al Priorat un dia on coincideixin la boira de la Ribera i que la baixa de l’Urgell “aculiveu-vos bé i mireu cap a dins, que al defora hi ha pus res a veure o viure”. I sobretot, quan hagueu de plantar tomaqueres guardeu els draps vells per fer-ne pelinxos. Un plaer pels sentits, perquè ampliar vocabulari, i altres maneres de mirar el món, és aprendre, i aprendre és créixer.
Es pot llegir d’una tirada, com qui fa una escapada de cap de setmana i s’acomboia al voltant del foc amb la gent que ens fa de lloc, o es pot anar assaborint lentament, com un bon vi pres en solitud. Però no badeu, que lo món s’acaba.

Jordi Vilarrodà

‘Joventut i altres narracions’
Joseph Conrad
Ed. 62
El passat 3 d’agost va fer 100 anys de la mort de Joseph Conrad, i l’efemèride s’ha commemorat editant aquest recull de sis de les seves narracions curtes, la major part inèdites en català. Conrad és conegut per grans novel·les com El cor de les tenebres i precisament en el relat Joventut hi apareix per primera vegada el personatge que la protagonitzarà, el vell mariner Marlow.

‘Insània’
Callahan Ruiz
Ed. Cal·ligraf
Es presenta amb el sotstítol de Contes i malsons d’un friki pertorbat, i amb això ja ho diu tot. Per a la resta, el pròleg d’Anna Carreras: “Parla de pors, de ports figurats, de crisis mentals, d’angoixes i de presències-ultracoses […], de traumes no superats, de lluites contra els records i de somnis aterridors.” L’autor, el figuerenc David Callahan Ruiz, posa humor en aquest viatge cap al fons.

‘La lluna sobre l’asfalt’
David Goodis
Ed. Clandestina
David Goodis té fama de ser un dels novel·listes de to més pessimista entre la novel·la negra nord-americana. Va deixar un vintena de relats escrits, entre els quals destaca aquest. Una història ambientada als molls de Filadèlfia, al carreró de Vernon Street tacat de sang. El lloc on naufragarà l’esperança de l’estibador William Kerrigan. La pròpia, i la de justícia per a la seva germana.

‘Motel Empordà, elogi de l’amor estable’
Xavier Febrés
Ed. Gavarres
El el nostre món gastronòmic, hi ha alguns –pocs– valors segurs, permanents. I un d’aquests és el Motel Empordà, que amb el venerable Jaume Subirós al capdavant continua essent un far, un referent que no necessita apuntar-se a cap moda. Xavier Febrés ens parla de la seva cuina, dels grans personatges que l’han freqüentat i, en el fons, de la necessària continuïtat.

‘Esmorzars de forquilla’
Laia Freixinet
Rosa dels Vents
I d’un clàssic de la gastronomia a un altre. En aquest cas, no és un establiment concret sinó un costum del país, un tipus d’àpat que cada vegada té més adeptes i més llocs on es pot practicar. És l’esmorzar de forquilla, una forma sòlida de començar el dia. Laia Freixinet ens proposa un viatge pels esmorzars de forquilla, on regnen el producte humil de temporada i la tradició als fogons.

Revista ‘El Víbora’, núm. 232 Dissabte 5 de juny de 1999

Jordi Remolins

Abans que els coneguéssim com a còmics, en dèiem tebeos o patufets. Però aleshores eren sobretot artefactes al servei de la diversió infantil, juvenil i dels milions d’afectats per la síndrome de Peter Pan que volten pel món. Però el 1973 John Romita ja va trencar esquemes en l’episodi 121 de The amazing Spider-man, quan el Duende Verde llança la guapíssima xicota de Peter Parker del pont de Brooklyn, i quan l’alter ego aràcnid d’aquest intenta aturar-ne la caiguda només aconsegueix trencar-li l’espinada. El drama adquiria proporcions èpiques tot i tractar-se només de dibuix imprès sobre paper, però obria la porta a altres situacions igualment dràstiques.

Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel·les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú la generació X i el moviment grunge de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Ho era des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat als costats, fins a les ulleres estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir diners, fornicar o que el convidin a drogues.

Apestoso, també conegut com a Leonard o Stinky en la sèrie original, reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels personatges que es movien pel còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 (al nostre país amb dos anys de retard) Bagge va decidir liquidar Apestoso, en lloc d’escapar-se’m una llàgrima només vaig experimentar una lleugera erecció. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch, el germà feixistoide de Buddy, van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey.

Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia traspassat el mateix pare de Buddy, després d’una llarga malaltia. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella, i que el primer dissabte de cada mes es va convertir durant anys en el contingut més llaminer de la desapareguda revista El Víbora.

EL 9 NOU

Sergi Soler Ordeig

Toro i torero

Albert Serra torna amb una pel·lícula sobre la tauromàquia, vista a través del torero Andrés Roca Rey, que és un dels millors toreros del moment. L’aproximació es fa totalment al natural, seguint el mètode de treball que ja va fer a Pacifiction (2022); gravant molt i quedant-se amb aquell metratge que troba els moments més genuïns.
El debat exterior que es pugui generar sobre l’art de la tauromàquia, si realment és un art o no, és totalment aliè al que es veu a la pantalla. Nosaltres ens endinsem dins d’Andrés Roca Rey, i veiem com és de gran la seva ambició, i quina és la força que l’empeny a posar-se davant del toro, a jugar-se la vida. “¡Recuerden, Cartagena!”, crida el protagonista després d’una torejada important, el senyal de qui vol passar a la posteritat, ser reconegut i mai oblidat. La corrua de companys i ajudants del torero també s’encarrega de fer-li sentir això: “¡Cumbre, cumbre!”, “¡Qué grande eres!”, “¡Qué templanza!”, i molt més argot del gènere. L’Andrés s’ho escolta amb la cara impassible, potser pensant en la següent corrida, o com d’important és el que ha fet, o la sort que té de seguir viu…
Com a bona pel·lícula d’Albert Serra, les escenes s’allarguen i els plans insisteixen en el que s’hi veu fins que se n’acaba traient un entrellat. Així, mentre veiem el toro i el torero en acció, amb un enquadrament mig sencer que només es limita a aquests dos personatges, a mesura que passen els minuts es genera aquesta immersió en la realitat taurina: els esbufecs i les envestides del toro, els insults i els moviments tibats del torero. On ens hi submergim o ens adormim, no hi ha alternativa.
Tardes de soledad ens fa albirar l’obsessió d’un home per un art, per transcendir més enllà de la simple existència. És tauromàquia, però és evident que es troben molts paral·lelismes amb altres disciplines artístiques.
I entre tot això, l’absurditat. Per què una persona es jugaria la vida davant d’un toro, per què cal matar el toro? I tota la crueltat que comporta? La càmera no evita aquesta realitat; veiem com fan caure el toro, veiem com el rematen. Que aquest documental aixequi polèmica no és cap sorpresa; la càmera de l’Albert no jutja ni critica, només mostra. A partir d’aquí, la ideologia la posa l’espectador.

Eva Remolina / AMIC

El grounding, o arrelament, és una tècnica que té l’objectiu de reconnectar el cos i la ment amb la Terra, establint una connexió directa amb l’energia natural que ens envolta. Aquesta pràctica es basa en la idea que el contacte amb la Terra (tan físicament com energèticament) ajuda a equilibrar el nostre sistema corporal i a millorar la salut general.

El grounding es fonamenta en el fet que la Terra té una càrrega elèctrica negativa, i el nostre cos pot absorbir aquestes càrregues quan tenim un contacte directe amb ella. El nostre estil de vida modern ens manté gairebé sempre aïllats de la Terra, per mitjà de les sabates o dels sòls sintètics, impedint així aquesta interacció natural.

Quan caminem descalços per superfícies naturals com l’herba, la sorra o la terra, o quan toquem l’aigua natural (com la del mar o d’un riu), el nostre cos té l’oportunitat d’equilibrar-se energèticament. Aquest procés redueix l’acumulació de càrregues positives o radicals lliures, que poden provocar inflamacions o estrès oxidatiu.

Diversos estudis han suggerit que el grounding pot tenir un impacte positiu en la salut física i mental. A continuació, alguns dels principals beneficis associats:

Reducció de l’estrès: El contacte amb la natura i l’energia de la Terra ajuda a disminuir els nivells d’estrès, promovent la relaxació i una sensació de benestar general.

Millora del son: Algunes persones han informat que el grounding millora la qualitat del seu son, ajudant-los a descansar millor i a tenir un cicle de son més equilibrat.

Reducció de la inflamació: Hi ha investigacions que apunten que el contacte amb la Terra pot disminuir els processos inflamatoris del cos, en gran part a causa de l’efecte antioxidant que pot tenir el grounding.

Millora de la circulació sanguínia: El contacte amb la Terra ajuda a regular la circulació sanguínia, afavorint una millor oxigenació i distribució dels nutrients a les cèl·lules del cos.

El grounding es pot practicar de diverses maneres, algunes de les quals són molt senzilles i accessibles:

Caminar descalç: Fer-ho sobre herba, sorra, terra o qualsevol superfície natural és una de les formes més senzilles de practicar el grounding.

Nedar en aigua natural: Banyar-se al mar, a un riu o a un llac facilita l’intercanvi d’energia amb la Terra.

Meditació a l’aire lliure: Practicar la meditació o el ioga a la natura, en contacte directe amb la Terra, pot afavorir un estat de calma i connexió amb l’entorn natural.

Ús de materials conductors: Algunes persones utilitzen materials com làmines o catifes conductores que es connecten a la Terra per a poder practicar el grounding des de casa.

Eva Remolina / AMIC

La tonyina és una font excel·lent de proteïnes d’alta qualitat i àcids grassos omega-3, que són beneficiosos per a la salut cardiovascular i cerebral. Tot i això, quan ens trobem davant de la secció de conserves, sovint ens preguntem: què és millor, tonyina en oli d’oliva, en oli de gira-sol o al natural?Tonyina en Oli d’Oliva

L’oli d’oliva és ric en àcids grassos monoinsaturats, especialment àcid oleic, que ajuda a reduir el colesterol dolent (LDL) i augmentar el colesterol bo (HDL). A més, conté antioxidants naturals com els polifenols, que poden contribuir a reduir la inflamació i a millorar la funció cardiovascular.

• Beneficis: afegeix sabor i millora la textura de la tonyina. A més, manté les propietats beneficioses del peix, afegint els avantatges propis de l’oli d’oliva, que és considerat un dels olis més saludables.
• Consideracions: Tot i ser saludable, l’oli d’oliva augmenta el contingut calòric de la tonyina. Per tant, si busques un aliment més lleuger o vols reduir la ingesta de greixos, cal tenir-ho en compte.

Tonyina en Oli de Gira-sol

És ric en àcids grassos poliinsaturats, principalment omega-6, que són essencials per al cos. No obstant això, un excés d’omega-6 en la dieta, sense un equilibri adequat amb els omega-3, pot tenir efectes negatius sobre la salut cardiovascular.

• Beneficis: El preu de la tonyina en oli de gira-sol sol ser més assequible que en oli d’oliva, i encara ofereix una bona conservació del producte.
• Consideracions: Tot i que l’oli de gira-sol és ric en vitamina E, sol contenir més àcids grassos poliinsaturats que monoinsaturats, i pot promoure desequilibris si es consumeix en excés. També és menys estable a la calor que l’oli d’oliva, cosa que afecta la qualitat general de la conserva.

Tonyina al Natural

Aquesta tonyina es conserva en la seva pròpia aigua o en una salmorra lleugera, fet que fa que tingui el contingut calòric més baix de totes les opcions. Aquesta variant no conté olis afegits, per la qual cosa és ideal per a aquells que volen controlar la seva ingesta de greixos.

• Beneficis: És la més baixa en calories i greixos, fet que la fa una opció perfecta per a dietes més lleugeres o per a persones que volen una opció més senzilla. A més, manté el contingut proteic elevat sense afegir greixos extres.
• Consideracions: Algunes persones poden trobar que la tonyina al natural és menys gustosa, ja que no té l’afegit de l’oli que millora la textura i el sabor del peix. Però això es pot solucionar fàcilment afegint oli d’oliva extra verge o altres condiments al gust abans de consumir-la.

En termes de salut, l’elecció depèn de les teves necessitats nutricionals i preferències personals:

• Si busques greixos saludables que contribueixin a la salut cardiovascular, la tonyina en oli d’oliva és probablement la millor opció. Tot i així, cal tenir en compte el seu contingut calòric més elevat.
• Si prefereixes una opció més lleugera, baixa en calories i greixos, la tonyina al natural és la més indicada. És perfecta per a dietes hipocalòriques o per controlar el pes.

El forner tonenc David García elabora La Panarra, una cervesa feta amb les restes del pa del seu forn; com a rerefons, un missatge per combatre el malbaratament alimentari

Miquel Erra

Es diu La Panarra. És una cervesa artesanal, però no una cervesa més. Conté un tret diferencial que la fa única i especial: està elaborada amb pa. En concret, amb el pa sec que sobra del forn El Castell, de Tona. Darrere la iniciativa hi ha el tonenc David García, que ha aconseguit quadrar, en aquest singular projecte, tres constants vitals: l’ofici, el de forner; una gran afició, l’elaboració de cervesa, i una petita obsessió, el combatre el malbaratament alimentari.

Tot va prenent sentit quan es mira en perspectiva. El setembre de 2016, quan ja portava més de 20 anys d’experiència al sector, García es va animar a assumir negoci propi: el forn i pastisseria El Castell. A les prestatgeries, pa de diferents especialitats elaborat de forma artesanal, amb massa mare i llargues fermentacions, més tot l’assortiment de coques tradicionals. Darrere les mans enfarinades també hi havia algú que, com a divertimento, anava elaborant cervesa casolana amb un kit de homebrewer que li havien regalat. I amb traça, perquè els amics que la tastaven repetien. Aquest hobby va fer un salt endavant quan va conèixer el centellenc Joan Sallent, copropietari de la Cervesa Terra. La marca no passava per un bon moment i aquell mateix 2016 García es va sumar al projecte comprant el 50% del negoci a l’altre soci, Albert Romero. La remuntada, però, es va veure frenada de cop per la pandèmia. I el projecte va quedar tocat de mort. Amb tot, les ganes de fer cervesa continuaven latents, i ara fa tres anys va exposar a Sallent una idea que feia temps que li bellugava pel cap: la possibilitat de fer cervesa amb els crostons de pa sec que li sobraven al forn. Seria, de passada, la seva modesta aportació a un problema que fa temps que li fa “mala sang”: el malbaratament alimentari.

García va trobar inspiració en la recepta d’una cervesa que feia una ONG del Regne Unit amb un 25% de restes de pa, “però de motlle”. Les primeres proves no van funcionar, i això va deixar el projecte un parell d’anys en standby. L’any passat hi van tornar. I ara sí, van clavar la fórmula. Al costat de les maltes d’ordi, el llevat i el llúpol, van incorporar a la maceració un 35% de pa sec. “Tarda una mica més a madurar, però això també li dona molts matisos”, descriu tot cofoi. En un mes i mig va vendre la petita producció d’aquelles primeres coccions. Animat pel resultat, aquest any va contactar amb Jordi Marcé, de Cervesa Artesana Minera, la microcerveseria de Sant Joan de les Abadesses, “i tot van ser facilitats”. El juny passat sortia una primera producció “important” de 400 ampolles i quatre barrils de 20 litres. Naixia pròpiament La Panarra, que a banda del seu establiment també ha començat a distribuir en algunes botigues del poble.

García és conscient que un dels problemes, ara mateix, és que no sempre tindrà prou restes de pa al forn –necessita 25 quilos de pa sec per fer 380 litres de cervesa–, però no descarta, més endavant, recórrer a altres forners amics. El que té clar són, “pas a pas”, les ganes de fer créixer el projecte. De moment ja hi ha una segona cocció en marxa d’aquesta cervesa rossa, i de cara al desembre espera treure una primera La Panarra negra. I ja li ronden un parell d’idees més: elaborar una cervesa amb els excedents de la brioixeria –ha fet alguna primera prova amb les restes de les coques de Sant Joan– i treure un licor fet a base de vodka i pa sec. “Sé que tot plegat pot semblar una bogeria, però ho havia d’intentar”, deixa anar. Té una sort, “aquesta feina, tant la de fer pa com la de fer cervesa, m’apassiona”. Si a més pot contribuir a conscienciar sobre el problema del malbaratament alimentari, acabarà de tancar el cercle.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers