Entrevista a Pep Tines, extècnic de Cultura a Torelló i director de teatre

Jordi Vilarrodà

Ara fa 34 anys, abans de reformar el Cirvianum per convertir-lo en el que va ser en aquell moment el primer teatre públic modern d’Osona, l’Ajuntament de Torelló va decidir crear la figura d’un tècnic de Cultura que, a més, fos programador i gestor de la sala. Pep Tines, actor acabat de llicenciar en Art Dramàtic, va ser l’escollit. Es va jubilar el maig passat en el càrrec, i ara intensifica la seva activitat creativa en el món del teatre. Aquest divendres estrena en l’obertura de temporada del seu teatre.

Va ser pioner, en la seva feina. Es va haver de justificar molt en el seu moment perquè es contractava un tècnic de Cultura?
Va ser una mica fruit de la casualitat, com tantes altres coses. A finals dels anys 80 a Torelló era regidor de Cultura Jaume Ordeig i alcalde, Andreu Rifà, una persona que tenia també interès cultural. Jo havia sentit a parlar que es volia tancar el Cirvianum per fer-hi una reforma important. Un dia acabava de fer una funció de teatre a Vic, a l’Orfeó, i li vaig comentar que potser necessitarien alguna persona per gestionar-ho. Ells tenien aquesta idea també, i quan es va convocar el concurs oposició de la plaça m’hi vaig presentar i la vaig guanyar. En aquell moment estava fent El banquet de Plató al Teatre Romea, que el dirigia Iago Pericot, però veia que per seguir aquest camí no tindria més remei que anar a Barcelona, i se’m feia gros.

Per què va ser a Torelló i no a Vic, per exemple? A Catalunya, devia ser de les poblacions més petites amb una figura semblant.
Ja portaven un pòsit, es feia una programació més o menys estable a Torelló. Jo com a espectador hi havia anat a veure El Tricicle o els Joglars. I Jaume Ordeig era algú que tenia un concepte de polítiques culturals. Volia fer teatre, hi creia, i li agradava entrar en aquests àmbits. Quan se m’enduia a les primeres reunions de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya que s’acabava de crear, anava coneixent els primers gestors culturals del país. Anàvem de bracet amb les grans ciutats, i vaig veure que aquesta relació era important. Igual que anar a veure fires o festivals, i a trobades professionals, tot i que quan portes uns quants anys veus que continuem parlant dels mateixos reptes.

Parlava de quan el Cirvianum encara no s’havia reformat. Hi ha estat en tota la vida útil del teatre i ara marxa quan la nova reforma sembla encaminada.
Ja estava prevista. La veuré, si tot va bé, però no la gestionaré. Tot i això, vaig intervenir molt en el preprojecte respecte a les necessitats tècniques. Un equipament com el Cirvianum té uns 25 anys de vida útil, i en algunes coses em sorprèn que hagin aguantat tan bé. Com les butaques, que eren força senzilles i encara aguanten! El dia que se’n trenqui una s’haurà d’anul·lar perquè no hi ha recanvis. Per cert, vaig plegar el 4 de maig, just quan feia 30 anys que s’havia inaugurat el Cirvianum.

Com ha entès la funció que havia de tenir aquest equipament a Torelló i a Osona? Sempre ha fet apostes sorprenents, que no les vèiem en altres escenaris.
Entenc que hi ha d’haver un servei a la població, i que tothom ha de tenir dret a anar al teatre i que se li programi alguna cosa que li agradi. Però hi ha una part d’aquesta funció que la pot fer una empresa privada tranquil·lament. I la funció social, de formació, de creació de nous públics, de suport a nous creadors… l’hem d’assumir o no?

La seva trajectòria demostra que vostè creu que sí.
Algú pot qüestionar-ho i dir que el diner públic ha de servir per satisfer el màxim de gent possible, però com que vaig néixer així com a tècnic jo sempre he pensat que el diner públic ha de servir per a alguna cosa més que no sigui pur entreteniment. I ens pertoca equilibrar-ho, fins al màxim que sigui possible. Un ajuntament com el de Torelló no havia de programar Lina Morgan, això ho tenia clar. D’alguna manera havíem de posar les eines perquè la gent aprengui què es el teatre, sense voler evangelitzar. I per això també vam inventar el Festus, perquè el públic que no venia al teatre en veiés a fora. Tot això són criteris subjectius, és clar, però per a això et lloguen i per això cobres.

S’ha entès bé amb els polítics, l’han deixat treballar?
M’han deixat fer i suposo que s’han refiat del meu criteri.

Hi ha algun objectiu que li agradaria haver aconseguit i no ha pogut?
Crear un hàbit, que el públic vingui al teatre refiant-se del programador, a cegues. Diria que pocs teatres ho aconsegueixen, excepte potser El Galliner de Manresa. Els noms més coneguts que surten a la tele són els que continuen omplint, i a vegades sap molt de greu haver tingut espectacles molt bons amb un centenar d’espectadors.

A Torelló sempre hi ha hagut inquietud teatral. Hi ha hagut bona relació amb el teatre amateur?
Tots els grups locals hi han tingut cabuda, tots els dies que han volgut. Fins ara, que sàpiga, no hi ha hagut cap queixa. També l’hem facilitat a altres companyies, professionals o amateurs, sempre que hem pogut, per fer estades.

Posi’m algun exemple concret d’això al Cirvianum.
La Calòrica. La primera vegada que van venir l’any 2017 ens va costar d’omplir. Quan van tornar més endavant, faltaven entrades. Si no haguessin vingut a llocs com el Cirvianum a fer aquell Fairflay, no tindríem La Calòrica. Sempre hi haurà gent a qui no li agrada descobrir coses, però en teatre (o en música) hem de pensar que els que ara ens agraden tant, hi havia un dia que no els coneixíem!

Ha explicat sovint que el Cirvianum és un teatre amb un ús molt elevat. I que no es limita als dies de funció.
Es pot utilitzar més de 250 vegades a l’any. Això compta també quan es ve a assajar, quan es fa teatre escolar… i sempre hem aconseguit anar-ho encaixant en horaris i dies. I estar de sort que els tècnics puguin tenir aquesta flexibilitat, aquesta predisposició de canviar horaris, de fer caps de setmana. A vegades teníem els tres dies ocupats.

On trobava tot el que programava? Ho anava a veure personalment?
Gairebé tot ho havia vist. I intentava anar a sis o set festivals cada any i anar-ne canviant un o dos per veure’n de nous. I dos o tres cops a la setmana, a Barcelona o en altres llocs. En música, potser no tant, pots escoltar, però en teatre allò que contractes ho has de veure.

Com veu l’ecosistema d’equipaments osonencs ara mateix? L’Atlàntida, el Cirvianum, l’Auditori-Teatre de Calldetenes, els Teatrets d’Osona…
Bé. Hi ha molts llocs per oferir espectacles en viu. Potser l’hauríem d’endreçar en algun moment, veure per a què els volem i els necessitem, una certa especialització. I sempre he pensat que havent-hi tanta oferta per contractar, havíem d’evitar duplicar-nos. Sobretot per donar opció al públic de veure més espectacles, excepte alguns que poden omplir a Vic i a Torelló perquè ja saps que tindràs un gran resultat, com ha passat fa poc amb La trena.

Té la fórmula per crear nous públics, que és allò que tot programador o polític cultural diu que vol fer?
No! (riu). A Torelló hem impulsat Xarxa, això sí. Fan espectacles on hi entra música, teatre, dansa… els nens i nenes aprenen. Tan sols la disciplina escènica ja és un gran aprenentatge. Els que no hi surten, van a veure els seus companys. Ara bé, aquests tornen al teatre? Pocs. Crear nou públic s’aconsegueix relativament, però s’ha de fer, s’ha d’intentar.

Ha portat espectacles aprofitant circuits de programació estatals. És un recurs que aquí l’aprofiten poc els teatres públics.
Jo crec que sí. Amb el programa Platea, per exemple, em sembla que som tres o quatre a Catalunya. A veure: si Espanya ens roba –i torno a tirar d’ironia– recuperem alguna cosa, no? A vegades són espectacles que valen 15.000 euros i ens en costen 2.000… no hauríem pogut pagar els Illana, per exemple. O Espejo Negro, la millor companyia del món manipulant titelles. Venen a taquilla, i el que no cobreixes amb taquilla ho paga l’Estat. Quin és el problema? Trobar companyies que tinguin un cert reclam, perquè si ja amb les catalanes ens costa, imagini’s amb una de gallega. I si vols programar en català, en tens de València i de les Illes.

Han passat pel Cirvianum alguns grans noms…
Juan Echanove, Imanol Arias o José Sacristán. Si tens la sort de contractar aquests actors, parlin espanyol o el que sigui… el dia del Sacristán vam tenir una petita protesta, perquè en una entrevista havia dit que no era independentista. Cosa que té tot el dret a dir, però aquest senyor no és un feixista!

Ara es dedicarà més a escriure, dirigir o produir? El tindrem obrint la temporada aquest divendres amb El darrer viatge. I continua en escena Catalunya + Q 1 Club, on actua vostè al costat de Pep Simon.
De moment s’han escaigut aquestes dues. D’una part, Catalunya + q 1 club, que ja teníem feta. I de l’altra, El darrer viatge, que al guanyar el Premi Lluís Solà i Sala de l’any passat, a Calldetenes, teníem clar que la volíem produir en un moment o altre. Primer vam pensar a fer-ho a Barcelona, però trobar-hi una sala és difícil. Nosaltres ja no som moderns: no parlem en castellà, no portem xandall i no posem micros. Avui en dia si no ets això o bé molt conegut, et costarà trobar un lloc. Ho dic amb aquesta ironia, però ho he comentat amb companys de professió: tenim un problema, i molt greu, amb la llengua.

On rau aquest problema?
En el fet que els actors i actrius no són prou conscients de la importància que té. A vegades m’esgarrifo i penso: com pot sortir algú amb aquest català a l’escenari? I parlo fins i tot del TNC: actors catalans que no vocalitzen, que no saben dir les esses, que parlen xava… Qui l’ha de defensar la llengua sinó algú que la té com a eina de treball? I no costa tant de solucionar, és formar-te. I potser alguns d’ells quan van a Madrid a fer un anunci es formen per no semblar catalans. Després ens omplirem la boca lloant que bé parlen el francès els de la Comédie o l’anglès els de la Royal Shakespeare. I el català, per què no? El meu problema deu ser que vaig ser deixeble de Lluís Solà i Sala i de Segimon Serrallonga.

L’estrena d’‘El darrer viatge’ obre aquest divendres el nou trimestre al Cirvianum

El 8 d’abril de 2021, quan el món estava en plena pandèmia de la covid, els Mossos van interceptar a l’autopista AP-7, al Baix Empordà, un vehicle que havia circulat 30 quilòmetres en direcció contrària. La sorpresa dels agents va ser veure que a dins, a més del conductor, hi havia el cadàver d’un home de 88 anys que feia dies que era mort. Després vam saber que era la seva parella, i que havia mort durant un viatge que feien. Aquest fet va cridar l’atenció de Pep Tines, i va ser l’esperó per escriure El darrer viatge, el muntatge teatral que estrena aquest divendres al Teatre Cirvianum. “Sembla que l’home va morir de mort natural, no hi ha gaire més informació i tampoc he volgut investigar més, a partir de la notícia que va publicar Tura Soler a El Punt Avui”, diu Tines. Tot eren preguntes: “Com algú pot arribar a conduir quilòmetres i quilòmetres amb el seu company mort al costat? Té alguna explicació psicològica, segur, però com ho feia? On dormia, i on menjava?”. I tot això, amb les restriccions que hi havia per la covid. El text parla de l’amor, en el fons d’aquest darrer viatge en què volien anar a llocs on la parella ja havia estat. Però també de la por a la solitud, de la dificultat d’assumir l’absència de la persona estimada. El que ha fet Tines és crear els personatges (en Hans i en Raül), que interpreten els actors Jordi Arqués i Pep Simon. La direcció ha estat a càrrec d’ell mateix i Cacu Prat, que comparteix amb Tines la companyia Teatre eSseLa, ara mateix una de les poques que hi ha a Osona en l’àmbit professional. La seva intenció és portar l’obra en gira. Aquest muntatge és un dels nou espectacles teatrals, dos musicals i un de circ que formen el gruix de les propostes del Teatre Cirvianum per al darrer trimestre de l’any.

Sau30 presenta el segon disc "eclèctic" i amb "segell personal" de 'Filigranes en estèreo'

Guillem Roset / ACN

Sau30 ha estrenat aquest divendres l’àlbum d’estudi ‘Filigranes en estèreo’ (Indi Music), el segon disc des que la banda va reprendre el projecte en homenatge als 30 anys del naixement de Sau. Amb direcció musical de Pep Sala, es tracta d’un disc “eclèctic” i “personal” que ofereix una barreja d’influències i estils. Amb profunditat emocional i diversitat instrumental, el nou treball de Sau30 ofereix temes que recorden a la primera època de Sau, altres que evoquen a treballs en solitari de Pep Sala i cançons amb una nova sonoritat. En una entrevista amb l’ACN, Pep Sala ha assegurat que Carles Sabater està present a la vida del grup a “diari” i que l’històric cantant sempre estarà lligat a “qualsevol cosa que tingui relació amb Sau”.

Sala ha explicat que produir nous discs i cançons és un acte “molt autosatisfactori” per a ell malgrat que els treballs no tinguin un “gran recorregut” en els concerts perquè només hi sonen tres o quatre temes nous a cada directe. “Som conscients que hem fet un molt bon disc, hi ha molt bon material. M’agrada molt com sona”, ha valorat respecte ‘Filigranes en estèreo’.

Per Sala un dels reptes del disc és l’aposta sonora. I és que Sala i Jonathan Argüelles han “jugat amb les veus”. La major part dels temes combinen les dues veus, un aspecte que han indicat que no s’havia fet en el passat i que els fa estar “orgullosos”. Aquesta combinació de veus aporta una “riquesa tímbrica que fins ara no havíem explorat”.

Durant l’entrevista a l’Agència Catalana de Notícies (ACN), Argüelles ha apuntat que el nou disc és fruit d’un “camí natural” perquè en Pep Sala “és una persona que constantment fa cançons”. “Vam treure un primer disc i hem fet alguns concerts. Tenint en compte que hi ha una persona que ja té un sac de cançons noves, el camí natural és publicar el segon disc de Sau30”, ha apuntat el cantant.

Argüelles ha explicat que en el nou disc hi ha cançons que tenen una sonoritat que pot recordar a la primera època de Sau i d’altres que no hi tenen res a veure. Com que tot plegat ho ha composat Pep Sala, “sempre hi ha un timbre i una mateixa manera de fer”. Tot i això, per Argüelles hi ha temes que no recorden a Sau ni a les composicions en solitari de Pep Sala. “Això fa que sigui un disc molt variat i interessant”, ha opinat.

A banda de Pep Sala, Jonathan Argüelles, Ramon Altimir, Josep Lluís Pérez, Pep Sánchez i Quim ‘Benítez’, el treball ha comptat amb les col·laboracions de Raynal Colom, Simone Lambregts, Eduard Iniesta i Dami Álvarez. La producció ha estat de Pep Sala i el grup l’ha dedicat en memòria de Carles Sabater i Jordi Freixas.

L’essència de Carles Sabater

El tarannà de Carles Sabater sempre estarà present en la història de Sau. “L’essència del Carles sempre estarà lligada a Sau. El lloc de cantant de Sau correspon només al Carles. Sau a l’any 1999 malauradament va desaparèixer, amb la qual cosa aquest lloc correspondrà sempre al Carles. El que estem fent ara, doncs, és una aventura nova”, ha subratllat Argüelles. “No hem de fer una gran feina per mantenir el tarannà del Carles perquè sempre estarà lligat a qualsevol cosa que tingui relació amb Sau i amb en Pep”, ha manifestat.

Per la seva banda, Sala s’ha mostrat “orgullós” que la ciutadania encara el relacioni amb Sau. “El Carles està present a la nostra vida a diari, en els concerts i en tot. És un home que ha estat molt important a la nostra vida”, ha afegit.

En aquest sentit, Sala ha opinat que és compatible mantenir l’essència del Sau del 90 amb la innovacions de 2024 de Sau30. “Nosaltres tenim un llegat que el lluïm. En els concerts fem el ‘Boig per tu’ i aquelles cançons que la gent vol escoltar. Però això no és incompatible amb el fet que un grup és una cosa viva que creix i jo tinc la necessitat de crear cançons”; ha destacat. “Estem molt orgullosos del que vam fer però això no vol dir que deixem de fer coses”, ha conclòs.

La gira de presentació

Sau30 ha anunciat una gira de presentació del disc amb només quatre concerts: els dos primers seran el 4 d’octubre al Teatre Auditori de Granollers i el 20 de desembre al Teatre Aliança del Poiblenou de Barcelona. Els altres dos concerts encara estan pendents de confirmar, un dels quals serà a la comarca d’Osona. De cara a 2025, Sau30 prepara una gira que comptarà amb elements audiovisuals fruit del rodatge que es farà del biopic sobre la història de Sau.

L’experiència immersiva de Sau

Després d’haver creat a principis d’any la Fundació Sau a Les Masies de Voltregà (Osona) per a preservar el llegat de Sau i contribuir a la salut mental, Pep Sala ha aplaudit que la fundació tindrà un espai físic en aquest municipi. Gràcies a la col·laboració amb l’Ajuntament, la fundació tindrà un estudi de gravació, una petita sala de concerts i un espai amb una experiència immersiva.

Sala ha explicat a l’ACN que l’experiència immersiva permetrà reviure fragments de concerts de Sau amb realitat virtual. Així, aquesta activitat permetrà gaudir d’un viatge als concerts de Carles Sabater.

Les properes setmanes, la fundació té previst anunciar la creació d’uns premis per la difusió de la música catalana amb el premi de l’enregistrament d’un disc. D’altra banda, també volen impulsar accions per investigar en la relació entre salut mental i la música i convertir-se en una plataforma per donar suport a músics que tinguin problemes de salut mental.

La fundació iniciarà properament les obres per adequar els espais i busca recursos per poder impulsar els seus projectes.

Durant el segon any de funcionament la biblioteca ha estabilitzat el nombre d’usuaris

Miquel Erra

Se’n diuen llibres, però en realitat són persones. En concret, 13 històries vivencials de superació relatades pels mateixos protagonistes. Coincidint amb el seu segon aniversari, la Biblioteca Pilarin Bayés de Vic ha organitzat, per al dissabte 5 d’octubre, la primera edició de la Biblioteca Humana, una iniciativa nascuda a Dinamarca l’any 2001 i que avui funciona a més de 80 països de tot el món. L’objectiu, donar veu a històries humanes per trencar estereotips i prejudicis.

“Es crearà un clima màgic i molt emotiu”, avançaven dimecres, durant la presentació, la regidora de Cultura, Bet Piella, i el coordinador general de la biblioteca, Ignasi Janer. Els 13 llibres han estat seleccionats amb el suport d’una xarxa local d’entitats, i cada cas abordarà situacions com el fet de sobreviure a un ictus, la maternitat, la migració, l’alcoholisme o la salut mental. Aquell dissabte al matí la biblioteca tancarà les portes per poder desplegar la iniciativa, “amb el clima adequat”.

Cada un dels testimonis parlarà de la seva experiència durant uns 20 minuts i davant un màxim de set persones. Se’n faran tres sessions, en 13 espais diferencials: a les 11, a les 12 i a la 1. Les places, per tant, són limitades (hi podran participar un màxim de 273 persones). Des d’aquest dilluns ja es pot formular la inscripció a través de la pàgina web de la biblioteca. Cada oient podrà apuntar-se a un màxim de dues xerrades i no podrà escollir la temàtica. “Creiem que la iniciativa pot funcionar molt bé en una ciutat com la que tenim i com la que volem”, va destacar Piella. “L’experiència lliga molt bé amb la manera de fer i de ser d’aquesta biblioteca, on hem posat la persona com a eix central”, va afegir Janer, convençut que “escoltant-nos generen empatia”.

Vic serà la tercera ciutat de l’Estat que desplega el Human Library després de l’Hospitalet de Llobregat i Saragossa, i l’objectiu és donar-hi continuïtat. Piella va agrair a Anna Bonafont i Joan López haver estat els primers de llançar la idea.

275.000 usuaris

Bet Piella i Ignasi Janer van aprofitar per presentar algunes de les xifres que acompanyen el segon any de funcionament de la biblioteca. Després de la dada “enganyosa” del primer any –fruit de la novetat, amb 305.000 visitants–, la segona temporada s’han registrat un total de 275.000 usuaris, quantitat que ja consideren “estabilitzada”. Això representa una mitjana d’un miler d’usuaris diaris, gairebé el triple dels que passaven per l’antiga Biblioteca Joan Triadú. També s’han tramitat 12.000 préstecs més que el primer any, arribant als 100.000 llibres cedits, i s’han formalitzat 2.500 nous carnets.

Però si d’una cosa estan especialment “cofois” fins ara és de la consolidació a l’alça dels clubs de lectura. Aquest octubre n’arrencaran 25 de temàtiques i especialitats diferents, que s’imparteixen tant a dins com a fora de l’equipament. “És una barbaritat, som la biblioteca amb més clubs de lectura de tot Catalunya”, remarcava Janer. “Avui som un centre cultural de primer ordre i de referència; el repte és continuar-nos obrint a la ciutat”, afegia Piella.

La festa es farà aquest diumenge d'11 del matí a 7 de la tarda a la granja de Can Duran

Eudald Sanz

Santa Eulàlia de Ronçana dedicarà la novena edició de la Festa del Pagès al sector de la llet. El regidor de Sector Primari, Festes i Fires, Manel Imedio, i l’alcalde, Francesc Bonet, van presentar la festa a la granja de Can Duran.

La festa es farà a la mateixa granja, durant tot el dia, des de les 11 del matí fins a les 7 de la tarda.

Els organitzadors han destacat que el de la llet és un sector molt tocat i que està en declivi. “Santa Eulàlia havia acollit fins a cinc explotacions ramaderes de boví i ara només en queda una: la granja de Can Duran”, explicava el propietari, Pere Duran.

Com a conseqüència, la producció ha disminuït notablement. Abans, les explotacions de tot el municipi produïen uns 10.000 litres de llet al dia, xifra que ha baixat a 2.000 litres al dia. Aquesta tendència no és aïllada, sinó que es pot extrapolar a l’àmbit comarcal i català: “Al Vallès havíem estat més de 100 explotacions ramaderes de boví, actualment en som 12”, deia Duran.

La caiguda de la producció s’explica per les traves econòmiques i burocràtiques a què s’enfronten els propietaris d’una granja, i per l’esforç i sacrifici que requereix tenir cura dels ramats. Per tot això, hi ha una manca evident de relleu generacional. Ni tan sols la mateixa granja de Can Duran, l’última explotació bovina de Santa Eulàlia, no en té.

Davant aquesta situació, l’Ajuntament ha decidit dedicar la 9a Fira del Pagès a la llet, als seus derivats i als productors locals i familiars. “Cerquem posar en valor aquest ofici explicant la seva trajectòria a Catalunya i al Vallès. Per això la divulgació i difusió seran un pilar essencial d’aquesta edició”, explicava el regidor Imedio.

La fira comptarà amb una parada d’estris que s’utilitzaven antigament a les granges de llet i amb dues visites teatralitzades a la granja a càrrec d’actors del Teatre Nacional del Tenes (TNT). També es realitzaran dues xerrades sobre els beneficis del consum de làctics i l’evolució de la Lleteria Les Feixes de Moià.

La fira també comptarà amb espai per a la pràctica. Els assistents podran gaudir d’un tast de formatges, d’un taller d’elaboració de mató i d’un dinar popular, amb opció vegetariana i infantil. Aquestes activitats requereixen de reserva prèvia i el pagament del tast de formatges i el dinar popular es farà en efectiu el mateix dia al punt d’informació.

Finalment, també hi haurà activitats per als més menuts, que podran gaudir de l’experiència de munyir una vaca mecànica, i a les 6 de la tarda es podrà veure la munyida de les vaques de la granja.

No es podrà accedir al recinte amb vehicle. Caldrà estacionar els vehicles a l’ermita de Sant Simple i un tractor amb un remolc realitzarà els trasllats fins a les instal·lacions de la granja.

La Festa del Pagès de Santa Eulàlia es dedica a sectors concrets de la pagesia. Així, l’any 2022 es va fer a la finca de Can Burguès, la principal productora d’avellanes del Vallès Oriental.

El manlleuenc canta al teatre An Der Wien en una producció sobre obres de Monteverdi

Jordi Vilarrodà

Pas a pas, Ferran Albrich (Manlleu, 1990) va consolidant la seva trajectòria. Aquest divendres complirà amb un dels somnis de qualsevol cantant d’òpera: debutar en un dels grans teatres de Viena en una producció internacional, Combattimenti, a partir d’obres de Claudio Monteverdi. L’escenari que trepitjarà Albrich és el de l’An Der Wien, una de les grans sales de concerts històriques de la capital austríaca, fundada l’any 1801 per Emanuel Schikaneder, que va ser col·laborador de Mozart a La flauta màgica.

Des de mitjans d’agost, Albrich és a Viena per fer els assajos de Combattimenti. “Fa uns mesos que em va arribar la invitació per participar-hi, òbviament em fa molta il·lusió”, explica. Tal com diu el cantant, Combattimenti no és una òpera com a tal, “sinó un muntatge que s’ha creat a partir de diverses obres de Monteverdi” seguint un fil argumental sobre les guerres perpètues com a part de la condició humana. Un treball del director artístic, el francobritànic Olivier Fredj, que pren com a punt de partida un madrigal de Monteverdi, Il Combattimento di Tandredi e Clorinda (1624). El compositor es va basar en una coneguda obra literària, La Jerusalem alliberada, del poeta Torquato Tasso, que explica la història d’un cristià i una musulmana que són amants en temps de les croades. En una batalla, ell la mata perquè amb les armadures posades no es reconeixen mútuament. “Per això Combattimenti té un component actual”, diu Albrich. Que l’escenari sigui Jerusalem encara ho accentua. El conjunt de l’obra, i de diversos madrigals de Monteverdi, tracta sobre la contraposició de l’amor i la mort.

En el muntatge intervenen sis cantants i una orquestra de cambra (quartet de corda i tres llaüts) formada per a l’ocasió i sota la direcció del llaütista David Bergmüller. “Té una primera part que és més tradicional i una segona molt contemporània que utilitza elements audiovisuals, incloses unes imatges nostres que són com una mena d’avatars”, diu Albrich. Combattimenti estarà en escena al teatre An Der Wien fins al proper dia 18 d’octubre.

Ferran Albrich va iniciar la seva carrera musical com a violoncel·lista però després va passar al cant, aprofitant la seva prodigiosa veu de baríton. Especialista en lied, ha actuat en festivals com la Schubertíada o el de Peralada. És també el director de Nàiades, Cor de Noies.

Actuarà al Liceu amb ‘Lohengrin’

Aquesta serà una temporada intensa per a Ferran Albrich. El març de 2025 debutarà en un altre gran escenari, el Liceu. Serà amb una de les grans produccions de la temporada, l’òpera Lohengrin de Richard Wagner. Qui signa aquesta posada en escena és precisament l’escenògrafa Katharina Wagner, besneta del compositor i codirectora del gran festival wagnerià d’Europa, el de Bayreuth. Lohengrin es va fer per primer cop a Barcelona l’any 1883.

Amb 11 temes i el pop-rock com a protagonista absolut, es presenta aquest divendres a Torelló

Jordi Vilarrodà

L’any 2020, Dan Peralbo treia a la llum Cosquis My, un disc gravat en plena pandèmia i de manera casolana, a mig camí entre Londres i Barcelona. “He vingut per quedar-me”, deia a EL 9 NOU el músic de Torelló, que tot i ser molt jove ja havia tingut una vida musical anterior amb un grup, Els Flipats. Han passat quatre anys, una trajectòria constant amb quatre EP, la consolidació d’una banda i molta experiència acumulada als escenaris. I ha arribat el moment del primer disc llarg que acaba de sortir a la llum i es presenta aquest divendres a Torelló. Porta per títol el nom del grup, Dan Peralbo i El Comboi i el publica amb Montgrí, el segell discogràfic dels Cala Vento.

“És la culminació d’aquests quatre anys, la cirereta, i serà el primer de molts… com a mínim de tres discos”, diu Peralbo. Queda escrit. Al nou treball hi ha 11 temes, dels quals ja se n’han anat coneixent alguns als escenaris en els darrers mesos, com Angelina Jolie (un divertit deliri que imagina l’actriu anant a Torelló) o Quin panorama. “Les hem anat treballant durant més d’un any, han anat madurant en els directes i hem canviat algunes coses.” Abans la impaciència se’l menjava: “Era impossible tenir-les i no treure-les, però els productors d’ara ens han donat el punt de calma”. Joan Delgado i Aleix Turon, els dos components de Cala Vento, han cregut des del primer moment en el projecte de Dan Peralbo i els han acollit al seu estudi de Flaçà.

Hi ha hagut un altre canvi que segons Peralbo ha influït d’alguna manera en la música: el seu canvi de residència, de Barcelona a Torelló. Vuit anys a la capital molt intensos (“he cremat Barcelona”, diu), vivint a fons l’ambient musical i ara, un retorn a casa. “Fins ara les cançons eren compostes a Barcelona, amb l’imaginari d’allà, em sembla que es nota una certa distància, sense perdre l’esperit jove i gamberro.” De fet, a la banda que ha anat estructurant l’envolta gent de Torelló, alguns que havien compartit amb ell aquella aventura adolescent d’Els Flipats: Albert Rams Ret (guitarra), Pol Villegas (baix) i Aleix Vilarrasa (bateria).

En temps de músiques urbanes dominant el mainstream català (que fins fa poc era terreny del mestissatge), Dan Peralbo i El Comboi fan pop-rock. ”Perquè ens agrada això, perquè em poso a fer cançons i em surt això.” Ser gairebé uns rara avis (uns joves fent pop-rock?) els ha anat bé: “Semblava que no hi havia camí i està essent una virtut, ens fa un lloc, i ens volen per això que fem”.

No viuen al marge del món, però no els preocupa tenir menys seguidors que altres a les xarxes i en canvi valoren moltíssim “que tenim un públic ultrafidel que es mobilitza i que ens omple els concerts”.

Al disc hi ha cançons que parlen de festa i de sortir, intenses i vitamíniques com Que nos quiten lo bailao o He begut (una mica massa), però sorpreses de tranquil·litat com Mireia, una cançó només amb veus. “En Ret va fer una feina increïble, s’hi va posar i en poca estona tenia línies i línies de veu que semblen una coral.” I ells no han estat mai un grup que vol canviar el món amb les seves lletres, però els problemes de la seva generació –els de trobar habitatge– emergeixen a una cançó com Bang, Bang, Bang, on Dan Peralbo aboca el que ell mateix ha viscut en una Barcelona on és quasi impossible pagar lloguer i arribar a final de mes, per a un jove.

El disc parla de dualitat entre mal i bé (Tu o jo), d’amor, d’enamorar-se i desenamorar-se mil i una vegades, o més en concret “1.540 cops”. Ho diu a la darrera cançó, Avui m’he enamorat (una mica massa), que té una història entranyable al darrere. Estaven a fora de l’estudi Montgrí, i va passar una dona gran, l’Angelina, que els va sentir tocar i va aplaudir. Es van posar a xerrar de la lletra de la cançó, ella els va dir que només s’havia enamorat una sola vegada a la vida. “La conversa era tan bona que van decidir incloure-la a la cançó… s’acaba i ella continua xerrant.”
La presentació del disc és aquest divendres a les 7 de la tarda al bar L’Animal de Torelló. Comença la promoció, i la banda farà concerts, fins a final d’any, però Dan Peralbo i El Comboi tenen previst que el llançament real de la propera gira sigui al mes de març a la Sala Apolo de Barcelona,

L’artista taradellenc exposa 10 històries d’un “pobre imbècil desgraciat”, reproduint diverses escenes d’un nàufrag amb la seva parella en una illa deserta

Laia Miralpeix

“Els que em coneixen saben que el tema de la solitud sempre m’ha interessat”, explicava divendres Joan Romaní, conegut com a Scaramuix, poc abans d’inaugurar l’exposició “No és bo que l’home estigui sol”, que es pot veure a l’interior del cafè de Can Costa de Taradell. “Vaig començar a fer una sèrie d’un pobre imbècil desgraciat solitari fins arribar al nàufrag, que és el solitari perfecte”, comenta. Li faltava companyia i va ser quan “va sortir la sèrie d’una parella de nàufrags que es troben en diverses situacions”. No hi són totes, “hi ha moltes imatges que no he portat, però que us podeu imaginar o també us les puc ensenyar”, afegeix.

Són diversos moments i situacions quotidianes d’una parella normal en una illa, aquesta simbolitzada en una pedra. Feia temps que l’il·lustrador taradellenc no exposava: “Se m’han ajuntat temes personals i el canvi d’estudi”, però ara ha tornat amb un Scaramuix molt íntim i personal: “Pels que ens dediquem a dibuixar, a escriure… ens passem moltes hores sols”, d’aquí el tema de la solitud que ha volgut recuperar en aquestes 10 imatges que es podran veure durant les properes setmanes al bar de Can Costa Centre Cultural.

Una mostra d’aquest personatge que anomena “pobre imbècil desgraciat” que podria tenir continuïtat “perquè tinc moltes imatges fetes” i no descarta publicar-ne algunes en un llibret.

Diumenge completaran la tercera sessió de l’obra que estrenen cada any per festa major

Miquel Erra

Se’ls va destapar el cuquet pel teatre representant els populars Pastorets, a Roda, i ja feia un temps que a alguns d’ells els ballava pel cap la idea de muntar un grup estable. Els primers intents no van fructificar, però just després del Nadal de 1983 van aplegar una primera vintena de convençuts. Naixia el grup Arrels, que va aixecar el teló per primera vegada el 30 de juny de 1984 representant Vaig ser ric una vegada, a l’antic Cinema Bac, sota la direcció de l’històric Ramon Corominas. 40 anys després, el grup Arrels manté la seva esperada cita teatral amb la festa major.

Els primers anys acostumaven a muntar una obra i un sainet “perquè pogués sortir tothom a escena”, rememoren Joan Parera i Lluís Camps, que juntament amb Josefina Puig i M. Dolors Parramon són els únics quatre components fundacionals que continuen en actiu. La “consolidació” definitiva del grup arribarà dos anys després amb l’estrena d’una versió de La ratonera, el clàssic d’Agatha Christie –que ja havia representat al poble un primer grup de teatre amateur dels anys 60–. “Va ser molt especial, un èxit”, coincideixen. En van arribar a fer una trentena de bolos dins i fora de la comarca. “També va servir per ajuntar-nos molt com a grup”, diuen. I aquest ha estat un dels baluards de la perdurabilitat de la companyia: “Sempre hem estat com una família”, remarca Parera.

Durant tots aquests anys Arrels ha fet riure amb comèdies i vodevils, tot i que de tant en tant també s’han posat seriosos amb títols com Dues hores, Crim i silenci o Full en blanc. El grup s’ha anat renovant, tot i que fa un parell o tres d’anys va semblar que els costava de trobar “saba nova”. Recentment han pogut incorporar gent jove “i això ha estat clau per afrontar el futur amb optimisme”, apunta Camps. Actualment són una colla estable d’uns 25 membres, entre actors i equip tècnic. “Estem molt contents d’haver arribat fins aquí”, testimonien tots dos; un periple durant el qual “hem viscut moltes alegries, però també tristeses, com la mort de gent de la companyia en edats que no tocava”.

Aquest diumenge, a 2/4 de 7 de la tarda, tornaran a pujar a l’escenari del Teatre Eliseu, en la tercera representació de Pel darrere i pel davant, l’obra que han adaptat per aquesta festa major. Ho faran amb el convenciment de tenir un as a la màniga: “La gent de Roda sempre ha respost”. I d’això ja fa 40 anys.

Jordi Remolins

El personal i usuaris de la Fundació MAP s’han abocat durant les últimes setmanes en la preparació del Festival Inspira, que aquest any arriba a la 5a edició. Els caps de cartell seran Mishima i Els Amics de les Arts, que aquest any han presentat nou disc, Les paraules que triem no dir. Completaran l’alineació les bandes Buhos, Ambauka i les companyies formades per persones amb capacitats diverses del Flamenc Inclusiu José Galán i Liant la Troca. També hi participaran les Orquestres inclusives de la UVic i Oberta de Centelles, Arnau Baulenas i la Fundació Miquel Martí i Pol. Les activitats són eminentment familiars, i a l’espai hi haurà inflables, tallers infantils, activitats de sensibilització, gimcana, circ, food trucks, espai calma o cercavila.

La Devesa del Pla es convertirà en un espai accessible i amb les mesures adients per fer de nou de l’Inspira un festival inclusiu, amb accessibilitat, subtitulacions, menús adaptats, utilització de llengua de signes, motxilles vibratòries i bucle magnètic. La sostenibilitat i el treball en xarxa completaran els eixos sobre els quals se sustenta el festival, amb instal·lació d’ecopunts, eliminació de plàstics, ús de gots ecològics i de material reciclat en decoració i tallers infantils, a banda de la participació d’entitats i institucions del territori. En aquest àmbit hi seran els Diables i els Gegants de Ripoll, els Grallers de Campdevànol, l’artista Eudald Alabau, l’educadora Anna Albert, el Servei Educatiu del Ripollès i la Taula de Salut Mental del Ripollès.

L’objectiu de la Fundació MAP és repetir les 5.000 persones que es van assolir l’any passat. Es compta amb 200 voluntaris, 200 persones ateses en entitats del tercer sector, 22 concerts, espectacles i tallers. El preu de les entrades van des de l’euro dels menors de 2 anys fins als 24 dels més grans de 15. La franja dels 3 als 15 en pagaran 14. L’organització preveu una despesa de 150.000 euros, molt similar a la de 2023. La situació econòmica de Ripoll, amb pressupostos prorrogats que l’any passat no incloïen l’Inspira, no ha permès que l’Ajuntament hi fes cap aportació econòmica, però hi participa en logística, cessió de material, difusió, neteja, senyalització i adequació de l’espai. Diverses administracions i empreses com Eurofirms, Control Group-HP, Elèctrica Vaquer, CBG o Array Plàstics ajuden a finançar l’Inspira. L’any passat es va tancar l’edició amb un dèficit de 10.000 euros que va assumir el mateix MAP.

EL 9 NOU

El torellonenc Adrià Garcia exposa fins al 15 de desembre al Casino de Vic. És la conseqüència d’haver estat el guanyador de la primera convocatòria que va obrir l’entitat a artistes osonencs que volguessin mostrar la seva obra a la sala d’exposicions.

L’exposició porta per títol “Nas punxegut i enginy agut”. Les obres tenen un aire teatral i caricaturesc per tal que “els personatges que pinto siguin com actors dalt d’un escenari, que malgrat saber que el que passa allà és fictici, el que veiem ens sigui encara més proper i veritable”, ha explicat el mateix autor. A la fotografia, Garcia durant la inauguració, divendres passat.

EL 9 NOU

La companyia de circ Eia inaugurarà aquest dissabte la temporada de tardor-hivern d’Escena grAn amb l’espectacle ‘Nuye’. L’obra pivota al voltant de les relacions de parella i la metàfora de complementar-nos, però a través d’acrobàcies impossibles. És una proposta circense i coreogràfica per a sis acròbates que sorgeix de l’exploració de les diverses dinàmiques de les relacions de parella i que recull el nostre anar i venir entre un mateix i els altres. Equilibris acrobàtics, banquines i jocs icaris tenen lloc en un escenari ocupat per una paret modular que pren vida, amb els seus forats, portes i un trampolí i que, com nosaltres, té moltes cares.

‘Nuye’. companyhia Eia. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 28 de setembre. 20h.

El FitKam de Montmeló proposa 30 espectacles engtre divendres i dissabte

El FitKam, el festival infantil i juvenil d’arts escèniques de Montmeló, arriba a la seva onzena edició amb 29 espectacles programats entre aquest divendres i dissabte. Hi ha programades funcions de diverses discipliens artístiques, entre les quals hi ha quatre estrenes i una preestrena. El fil conductor d’aquesta edició són els contes. Entre les companyies participants hi ha La Baldufa, Passabarret, Pep López i Sopars de duro, La Guilla Teatre, Oriol Ferré, el Negro Company o Oriol Ferre.

FitKam. Festival Infantil i Juvenil d’Arts Escèniques. Montmeló. Diversos espais. De divendfres 27 de setembre a ales 09h. a dissabte a les 19h.

Nit de cinema i música a Palautordera amb l’ex-Sangtraït Quim Mandado

La Filmo i l’Ateneu de les Arts de Palautordera han programat per aquest dissabte una nit de cinema i música amb un concert de l’excantant de Sangtraït, Quim Mandado, com a cap de cartell. La jornada tindrà lloc a l’espai de Can Balmes a les 8 del vespre. Primer s’hi projectarà el fals documental ‘This is spinal tap’, sobre un grup de rock, i a les 10 del vespre s’hi farà el concert de Mandado. El repertori inclourà èxits de Sangtraït i també d’altres que ha fet Mandado en solitari.

Nit de cinema i música amb Quim Mandado. Espai de Can Balmes. Santa Maria de Palautordera. Dissabte 28 de setembre, 20h.

Jaume Espuny

‘Blues Breakers’
Sundazed, 1966

El 22 de juliol passat va morir als 90 anys John Mayall, el pare del blues britànic, un dels grans sense cap mena de dubte, multiinstrumentista i amb una veu amb una vocalització impecable. I descobridor d’una pila de músics, bàsicament guitarristes, que van formar part del seu grup, els Bluebrakers, com Eric Clapton, Peter Green, més tard fundador de Fleetwood Mac, o Mick Taylor, que durant uns quants anys va ser un dels Rolling Stones. O baixistes com el gran Jack Bruce. Aquest Blues Breakers és el seu segon disc i com a estrella invitada hi ha ni més ni menys que Eric Clapton, tal com es destaca a la portada. I al baix, John McVie, que també aniria a parar als Fleetwood Mac. I, per arrodonir-ho, una potent secció de vent. Blues Breakers està considerat el millor àlbum de blues britànic mai gravat. Bona part de les 12 cançons són composicions de figures del blues nord-americà, com Willie Dixon –seu és el tema que obre el disc, “All Your Love”, i possiblement el millor–, a més de Freddie King, Ray Charles o James Bracken, però també n’hi ha unes quantes del mateix John Mayall, que no desentonen gens. I una de composta per Mayall i Clapton, “Double Crossing Time”. La guitarra d’Eric Clapton domina la major part del disc, i també se’l pot escoltar fent la seva primera veu principal en alguna cançó (llavors formava part dels Yardbirds com a guitarrista, però no cantava).

Jordi Sunyer

DESTRAL
‘Alça la destral’
Si us agrada el heavy metal clàssic i de tant en tant encara us mola escoltar Saxon, Iron Maiden, Judas Priest o Zarpa no us perdeu el primer llarga durada dels valencians Destral. És un autèntic tro, hi ha temes força rodons, no hi falten els típics solos del gremi i a més compta amb una veu poderosa que canta la meitat de les peces en valencià (la resta en castellà). Segurament deu ser de les poques formacions de heavy que fan servir la llengua amb què també canten Zoo o La Fúmiga. I és que al País Valencià hi ha vida més enllà de la música urbana i el folk.

MOURN
‘The Avioder’
Les catalanes Mourn (a la formació dominen les noies) es van donar a conèixer fa una dècada amb un primer disc ple de referències a PJ Harvey, Ramones i Nirvana: Mala llet postadolescent, actitud i temes curts que anaven de dret a barraca. Amb el temps han crescut, han estovat una mica el seu discurs –algunes peces s’acosten al pop–, però a The Avoider, el seu cinquè disc, demostren amb 11 temes (que duren poc més de mitja hora) que encara són una de les bandes d’indie-rock més interessants i en forma del panorama ibèric.

SUTGE/RUDETHING
‘Escletxes/Zanjas’
El grup de l’Hospitalet de Llobregat Sutge i la banda mallorquina RudeThing s’han unit per publicar junts un LP Split. Què és això? Doncs un vinil compartit. Una cara per a cadascú i així s’economitzen esforços i despeses, una pràctica força habitual sobretot en el llançament d’àlbums de gèneres minoritaris (com és el cas). Els dos grups són de metal extrem amb veus cridaneres i guturals ideals per llevar-se d’una migdiada d’estiu. RudeThing tiren cap al grindcore mentre que Sutge, que canta en català, s’acosta al que ells mateixos denominen neocrust.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part. Qui Sap Qui.

Primer concert que vas fer en directe. A principis dels anys 90 a les festes del Remei de Vic fent una substitució amb el grup Escac i Mat.

Primer disc que et vas comprar? El primer d’Els Pets.

Quants discos tens aproximadament? Uns 80.

Salva’n tres (de discos). Be Here Now, d’Oasis; Stripped, de The Rolling Stones, i White Trash, de NOFX.

Grups o músics de capçalera. Dire Straits, Red Hot Chilli Peppers.

Un concert (com a públic) per recordar. AC/DC al Lluís Companys de Barcelona.

Jordi Vilarrodà

‘Quan vinguin a arrestar-me a mitjanit’
Tahir Hamut Izgil
Empúries
L’autor és cineasta i poeta, un dels intel·lectuals més reconeguts del poble uigur, que al nord-oest de la Xina pateix des de fa anys la repressió del règim. En aquestes pàgines hi parla dels darrers anys que va passar a la seva terra abans d’exiliar-se, mentre veia com la repressió s’intensificava al seu voltant. Va guanyar el Premi Václav Havel de la Human Rights Foundation.

‘Jueus errants’
Joseph Roth
Adesiara
Joseph Roth, un dels grans escriptors centreeuropeus de principis del segle XX, és valorat per la seva narrativa i també pels assajos i reculls d’articles. Ara es publica per primera vegada en català aquest retrat d’un dels molts exilis jueus, dels països de l’Oest d’Europa cap als de l’Est, que percebien més amables, en el període d’entreguerres. Roth, però, ja veia a venir la gran tragèdia.

‘Quan les dones tenien el poder’
G. Puigvert / M. Oller
La Magrana
No cal ser historiador per deduir que les dones, a la Grècia i la Roma clàssiques, gairebé no eren presents en la vida pública. O política. Però això vol dir que el seu paper era merament subordinat, o inexistent? Les autores d’aquest llibre, filòlogues, identifiquen contextos en què sí va existir un lideratge femení, més enllà dels àmbits tradicionals de casa i de les cures.

‘El gran exili menorquí’
Josep Portella
Nova Editorial Moll
L’any 1936, totes les Balears van quedar sota el bàndol franquista. Totes? No. Menorca va resistir del costat republicà fins al 1939, al final de la Guerra Civil. L’historiador menorquí Josep Portella estudia el que va venir després: l’exili de prop de sis mil menorquins, un de cada cinc. Un fet amagat pel silenci que ara és descrit amb noms i cognoms, en un acte de reparació i memòria.

‘Ensenya’m la llengua’
Antoni Beltran
Ed. Gavarres
Un carnesqueixat és allò que ara en diuen un desgarro, de la mateixa manera que un sarpullit és una granissada de tota la vida. Quan anem al metge també s’estan perdent expressions genuïnament catalanes. I ara que la salut de la llengua preocupa, és ideal aquest llibre del metge Antoni Beltran, que les recupera. Tornem a fer servir el rebombori, el ventre de la cama o el nyanyo.

Núria Tomàs i Mayolas

Baumgartner
Autor: Paul Auster
Traductor: Ernest Riera
Editorial: Edicions 62 (El Balancí, 881)
Lloc i any d’edició: Barcelona. 1a edició: març del 2024
Pàgines: 256

Paul Auster (1947-2024) traspassà el 30 d’abril d’enguany deixant un prolífic llegat cultural com a poeta, novel·lista, guionista i director cinematogràfic, memorialista… Destaquem: els poemes d’Unearth, publicats el 1974; entre les novel·les: La invenció de la solitud, 1982; Trilogia de Nova York, 1987; Leviatan, 1992; Diari d’hivern, 2012; 4 3 2 1, 2017. Paul Auster ens llega una extensa obra que evolucionà en mutació contínua, reinventant-se a si mateix dins els laberints literaris que creà, des d’una veu narrativa diversa, entremaliada i hipnotitzant. Una prosa empàtica, seductora, que captiva el lector per la intensitat de la trama i la psicologia dels personatges.
Rere quasi mig segle dedicat a la literatura, Auster ha esdevingut un clàssic autor nord-americà. La redacció de Baumgartner va realitzar-la, al llarg dels dos anys de malaltia, després de ser diagnosticat de càncer de pulmó. A partir d’una accidentada jornada domèstica, ens presenta la fragilitat corporal, física i mental, del protagonista: Seymour Baumgartner, un professor universitari de filosofia de 70 anys. Vidu de fa una dècada, continua comunicant-se amb la seva dona, Anna Blume, traductora de prestigi i escriptora inèdita traspassada en un tràgic accident a la platja.
Els seus personatges: “Són propers i identificables, i sovint es troben una sorpresa pel camí, un gir vital xocant, que els llança a una aventura de redempció i descoberta d’ells mateixos que voldríem per a nosaltres”, afirma el crític Antoni Lozano, citat per Jordi Nopca.
La seva literatura, amo d’una tècnica molt depurada, és un exercici sobre les casualitats. Des de l’anècdota inicial, amb què atrapa el lector, Auster ens va endinsant en el progressiu davallament del protagonista, alhora que el flux narratiu s’endinsa en aspectes biogràfics: el realisme vital que esdevé la cronologia atzarosa que orienta la vida. Una rere altra, va analitzant les circumstàncies històriques que condicionaren d’antuvi l’evolució social familiar i les seves relacions. Escriu sobre la frustració intel·lectual d’un pare amargat, la fortalesa d’una mare tendra i servicial, la histèria d’una germana neuròtica, sobre morts sobtades, el sexe esporàdic, la creació literària, el cinema… i sobre la solitud ancorada en una quotidianitat nodrida pel record. Aquesta és la seva definitiva darrera obra, on el dolor i l’amor són les dues forces vitals amb què Paul Auster, versus Baumgartner, ens descodifica l’atzar de l’existència humana.

Sergi Soler Ordeig

Misteri massa seriós

Kiyoshi Kurosawa, director japonès que compta amb un gran suport de la crítica, però no tant del públic, va estrenar en el passat Festival de Cinema de Sant Sebastià la seva última obra, Serpent’s Path, que en aquesta ocasió és de producció francesa. Un remake de la pel·lícula homònima del 1998, que ell mateix va dirigir.
L’Albert (Damien Bonnard) és un periodista que vol venjar la mort de la seva filla de 8 anys. En aquesta croada l’ajuda la Soyoko, fent una parella molt compenetrada pel seu desequilibri; el primer és fàcilment manipulable, mentre que la segona sempre domina la situació des del darrere. Amb una forma de treballar poc ortodoxa, doncs, faran camí per trobar el responsable de l’assassinat de la filla de l’Albert.
Amb un estil molt concís, amb pocs elements, el diàleg just i un muntatge molt directe –un conjunt que és molt japonès–, la trama de la pel·lícula avança sense donar gaires explicacions, amb una contextualització que arriba a mesura que avança la història, sense parar-se gaire a observar els personatges d’aquesta. El tema entorn el qual gira la història, d’una gravetat molt important, queda diluït per la forma del thriller, que sembla més preocupat a aconseguir un efecte de fluïdesa i bon ritme que no pas aturar-se a reflexionar sobre el que passa. És com si l’espectador es trobés enmig d’una situació de la qual no se sap res i ha d’anar col·locant les peces, però la fredor del conjunt fa que col·locar-les faci una mica de mandra. A més a més, els girs argumentals no són gaire efectius, perquè solen reflectir-se en els mateixos diàlegs i no saps ben bé de qui estan parlant, encara que s’entén el canvi de circumstàncies.
Tot i les situacions humorístiques i iròniques que es deixen veure en el metratge, hi ha una seriositat inherent en tot el film, que ve representada pel personatge de la Soyoko. És aquí on trobo un excés de seriositat: d’una banda, la forma, que sempre és un tema molt seriós, al qual se li dona tota la importància; per l’altra, la matèria, que no té necessitat de ser tan rígida, aquí ho continua sent; la gravetat del misteri intenta donar una transcendència a tot plegat que esgota.

EL 9 NOU

David Lombrana / AMIC

La tornada de l’estiu mai és senzilla. Des de l’etapa escolar, quan després d’un llarg trimestre de vacances engega un nou curs, fins al món laboral, on les vacances de vegades resulten insuficients. La tornada al setembre representa, a més, un període caracteritzat per un intens joc de cadires: el 27,5% dels treballadors espanyols es planteja canviar de feina a la tornada de les vacances, és a dir, més de 5,3 milions d’ocupats, segons les dades de l’empresa de recursos Randstad. Una xifra impulsada, justament, per la cerca de talent del teixit empresarial.

El 27,5% dels espanyols es planteja canviar de feina a la tornada de les vacances
Així, totes les empreses catalanes preparen la seva particular tornada a l’escola, cercant els perfils que necessiten per reprendre la seva activitat, una tendència on s’aprecia amb major intensitat en els àmbits de la logística i els serveis. Aquests dos sectors són els que protagonitzen més moviments en la tornada de vacances d’enguany, donant lloc als mesos de setembre i octubre, que històricament han estat els que més han incrementat la contractació a Catalunya arran de la reactivació dels negocis que reajusten els seus equips per afrontar el que resta d’any.

El personal administratiu, el més reclamat

En aquest sentit, la tornada a l’escola la protagonitza el personal administratiu, sent el perfil més sol·licitat a les demarcacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Les dades que ManpowerGroup ha facilitat a VIA Empresa subratllen la cerca d’aquest perfil en tot el territori català, al qual se li afegeixen, per la banda del sector dels serveis, els perfils d’administratius comptables i recepcionistes. Si bé aquestes dues posicions són especialment reclamades a Barcelona, destaca la demanda de dependents a Girona, així com d’administratius comercials i infermers a Lleida, o d’assessors comercials, repartidors i professionals de la neteja a Tarragona.

D’altra banda, si posem el focus en l’àmbit de la logística, el ventall de perfils que cerquen les empreses és molt més limitat. Destaca el mosso de magatzem com el perfil més reclamat a les quatre demarcacions del territori, a excepció de Girona i Lleida, que amplien la cerca als operaris de producció. El fet que el territori posi especial èmfasi en un perfil concret no significa que l’activitat del sector logístic a Catalunya sigui limitada; de fet, el territori concentra gairebé un de cada cinc (18,1%) treballadors d’aquest sector a l’Estat.

Segons un altre informe de Randstad, Catalunya és la comunitat que més treballadors té en logística, seguida de Madrid i Andalusia. A tot l’Estat, el sector dona feina a més de 836.000 persones, dels quals 158.958 són a Catalunya. Bona part dels treballadors tenen entre 45 i 54 anys i el 77% són homes, segons dades del 2023. En aquesta línia, l’estudi situa el relleu generacional com a repte. A més, apunta que la intel·ligència artificial reduirà en un 9% aquest tipus de feines en els pròxims tres anys, sobretot els perfils que es dediquen a qüestions de caràcter administratiu i comptable.

La fi de la temporada estival, però no de l’hostaleria

Reprenent el rànquing dels perfils més cercats a Catalunya durant el període postvacacional, la firma de recursos humans destaca, a més dels sectors de la logística i dels serveis, el de l’hostaleria. “Malgrat el final de la temporada estival, el sector de l’hostaleria manté una alta demanda de cambrers, cuiners i ajudants de cuina, atesa l’activitat turística, especialment a ciutats com Barcelona i Girona”.

Entre gener i juliol, Catalunya ha estat la comunitat autònoma que més visitants internacionals ha rebut, fins als 11,5 milions
En aquest sentit, hi ha quatre perfils especialment sol·licitats a les quatre demarcacions, però amb més intensitat a les regions costaneres: cambrer, cuiner, ajudant de cambrer i ajudant de cuina. Aquesta demanda s’explica amb les xifres de turisme d’aquest 2024, amb els visitants internacionals com a protagonistes que durant el mes de juliol van superar les xifres prepandèmia: 2,4 milions de turistes estrangers -0,67% més que el 2019-.

Les dades de l’INE també indiquen que, en l’acumulat entre gener i juliol, Catalunya ha estat la comunitat autònoma que més visitants internacionals ha rebut, fins als 11,5 milions, un 10,5% més que el 2023. L’organisme constata que el territori avança pel camí de tancar un any de rècord per al sector turístic, ja que l’agregat en els set primers mesos de l’any ha assolit la xifra més alta de visitants de la sèrie històrica. Fins al moment el màxim el marcava el 2019, amb gairebé 11,3 milions de turistes, 178.000 menys que enguany.

Continua la lluita contra la bretxa de talent

Amb tot, ManpowerGroup recorda que l’augment de les oportunitats d’ocupació a Catalunya està relacionat directament amb el repunt d’activitat en sectors clau, tot i encarar un considerable desajustament de talent del 78%: 8 de cada 10 companyies catalanes tenen dificultats per cobrir les vacants que ofereixen. Segons l’informe Desajuste de talento 2024, de la mateixa entitat, logística, transport i automoció són els sectors amb més dificultats per atraure i fidelitzar talent, seguits de la indústria i l’àmbit de la salut.

Aquestes dificultats tindrien com a origen la creixent importància de certes competències, com ara les habilitats toves, la comunicació i el treball en equip (34%), el raonament i la resolució de problemes (33%) i la fiabilitat i autodisciplina (33%), que serien les més valorades per les empreses catalanes.

Eva Remolina / AMIC

El Pilates és una disciplina coneguda per la seva combinació d’exercici físic i control mental, centrada en el desenvolupament de la força, la flexibilitat i la consciència corporal. No obstant això, en els darrers anys, una variant d’aquest mètode ha anat guanyant popularitat: el Pilates somàtic. Però, què és exactament el Pilates somàtic i en què es diferencia del Pilates tradicional?

El Pilates somàtic és una aproximació més profunda i conscient del mètode Pilates, que combina els principis bàsics d’aquesta disciplina amb els conceptes de la somàtica. La somàtica, del grec “soma” que significa “cos”, es refereix a l’estudi del cos com a experiència vivencial, no només com a una estructura física. En aquest sentit, el Pilates somàtic s’enfoca en la percepció interna del moviment i la connexió entre la ment i el cos. Els exercicis es realitzen amb una atenció plena cap a les sensacions internes, posant èmfasi en el control, la respiració i la postura. Aquesta pràctica no només busca l’enfortiment muscular, sinó també la reeducació del moviment, ajudant els practicants a alliberar tensions, corregir desequilibris i millorar la seva postura de manera conscient i sostenible.

Aquestes són les diferències amb el pilates més tradicional:

– Mentre que el Pilates tradicional se centra en el desenvolupament de la força, la flexibilitat i la coordinació, el Pilates somàtic posa un major èmfasi en la consciència corporal i la qualitat del moviment. El Pilates somàtic es preocupa més pel “com” es realitza el moviment que pel “què” es fa. Aquesta pràctica pretén millorar la relació del cos amb la ment, ajudant les persones a ser més conscients dels seus patrons de moviment i a modificar-los si és necessari.

– Els exercicis del  Pilates somàtic solen ser més lents i controlats en comparació amb el Pilates tradicional. Aquesta lentitud permet als practicants explorar amb més profunditat les seves sensacions internes i realitzar ajustos subtils en el moviment, cosa que afavoreix un aprenentatge motor més profund i una major eficàcia en la correcció de patrons de moviment incorrectes.

– A diferència del Pilates tradicional, el Pilates somàtic integra els principis de la somàtica, una branca de la teràpia corporal que es basa en la consciència corporal i l’experiència subjectiva del cos. Això implica que el Pilates somàtic no només busca resultats físics visibles, com la tonificació muscular, sinó també una millora en l’autopercepció i en la relació entre el cos i la ment.

– Encara que el Pilates tradicional pot adaptar-se a diverses necessitats i nivells de forma física, el Pilates somàtic és particularment beneficiós per a persones que pateixen de dolors crònics, tensions musculars persistents o desequilibris posturals, ja que aquesta pràctica ofereix una eina per a explorar i comprendre les causes d’aquests problemes des d’una perspectiva interna i conscient.

Tot Sant Cugat / AMIC

Decorar les parets d’un pis petit pot ser tot un repte, però amb algunes estratègies intel·ligents es pot aconseguir un espai visualment ampli i acollidor.

1.- Miralls: Els miralls són grans aliats per a espais reduïts. Col·locar un mirall gran a la paret ajuda a reflectir la llum natural i crear la sensació de més amplitud. També pots triar composicions de petits miralls per donar un toc decoratiu.

2.- Ratlles verticals: Utilitzar ratlles verticals a les parets és una tècnica clàssica per allargar visualment l’espai. Aquest tipus de disseny crea la il·lusió d’alçada i és ideal per a sostres baixos. Pots pintar les ratlles o utilitzar paper pintat.

3.- Plantes a les parets: Les plantes aporten frescor i vida als espais petits. Pensa en la possibilitat d’utilitzar jardins verticals o penjar plantes a les parets. Això no només estalvia espai, sinó que també afegeix un element natural al teu pis.

4.- Emmagatzematge: Les parets també poden ser útils per a l’emmagatzematge. Penja prestatgeries, armaris o caixes per optimitzar l’espai. D’aquesta manera, mantens l’ordre sense sacrificar estil.

5.- Paper pintat: El paper pintat pot transformar una habitació. Escull dissenys senzills i colors clars per evitar que l’espai es vegi atapeït. Si prefereixes un estil més atrevit, utilitza’l en una sola paret com a accent.

Eva Remolina / AMIC

La xucrut (o “cruchut” en algunes variants dialectals) és una preparació alimentària tradicional originària d’Europa central i oriental, especialment popular a Alemanya, França (a la regió d’Alsàcia), Polònia i Rússia. El seu nom prové de l’alemany Sauerkraut, que significa literalment “col àcida”, i es tracta d’un procés de fermentació de la col blanca (o col verda) amb sal.

El procés de fermentació de la xucrut és senzill, però requereix paciència. Es talla la col a tires fines i es barreja amb sal. Després, es col·loca en un recipient hermètic on la col es premsa fins a alliberar el seu propi suc. Aquest líquid cobreix la col completament i crea un ambient anaeròbic (sense oxigen) que permet que es produeixi la fermentació làctica. Aquesta fermentació converteix els sucres naturals de la col en àcid làctic, donant-li el seu característic gust àcid.

El procés pot durar de setmanes a mesos, depenent de la temperatura i de les preferències de sabor. Com més temps fermenta, més àcid i intens és el sabor de la xucrut.

La xucrut no és només un ingredient saborós en molts plats tradicionals, sinó que també ofereix una sèrie de beneficis per a la salut gràcies a les propietats dels aliments fermentats. Aquests són alguns dels seus beneficis principals:

1. Promou la salut digestiva
El procés de fermentació converteix la xucrut en una font rica de probiòtics, bacteris beneficiosos que ajuden a mantenir l’equilibri de la flora intestinal. Aquests probiòtics poden millorar la digestió, prevenir problemes com el restrenyiment i la diarrea, i enfortir el sistema immunitari.

2. Enforteix el sistema immunitari
Conté una gran quantitat de vitamines i minerals, especialment la vitamina C, que és clau per a un sistema immunitari fort. A més, els probiòtics que conté poden augmentar la resistència a infeccions i reduir la inflamació.

3. Afavoreix la pèrdua de pes
És baixa en calories, però rica en fibra, cosa que ajuda a sentir-se saciat durant més temps i evita la temptació de picar aliments menys saludables. Aquesta fibra també contribueix a una millor digestió i al control del pes.

4. Font de vitamines i minerals
A més de la vitamina C, també és una bona font de vitamina K, ferro, potassi i calci, nutrients essencials per al bon funcionament del cos. La vitamina K és especialment important per a la salut òssia i la coagulació de la sang.

5. Pot millorar la salut del cor
Conté compostos que poden ajudar a reduir els nivells de colesterol i a mantenir una pressió arterial saludable. Això es deu tant al seu contingut de fibra com als probiòtics que ajuden a reduir la inflamació, un factor de risc per a les malalties cardiovasculars.

La xucrut es pot consumir sola, com a guarnició, o afegir-se a una gran varietat de plats. En molts llocs, es menja amb embotits, carns o patates, però també es pot afegir a entrepans, amanides o fins i tot a pizzes. És important assegurar-se que es consumeix xucrut fermentada naturalment, ja que moltes versions comercials han estat pasteuritzades, cosa que mata els probiòtics beneficiosos.

Gerard Fortuny, cuiner de Can Fortuny de Centelles, i el grup de carnisseries Girbau impulsen una marca de precuinats gurmet, Socarrat, amb voluntat de continuar creixent

Miquel Erra

La proposta és clara: seguir unes instruccions molt bàsiques per, en 10 minuts, poder menjar a casa la mateixa paella d’arròs que et servirien a Can Fortuny, de Centelles, un dels nous restaurants amb projecció de la comarca. És l’arròs precuinat Socarrat, la marca que acaben de treure al mercat el cuiner Gerard Fortuny i la firma osonenca de carnisseries Girbau.

“Soc un fanàtic dels arrossos i la idea feia temps que em ballava pel cap”, explica Gerard Fortuny, xef de Can Fortuny. Sovint es preguntava: “Si quan el precuinem per al restaurant aguanta bé, com es podria envasar perquè es pogués vendre?”. La resposta ha sorgit arran de la complicitat amb Oriol Girbau, quarta generació de la centenària nissaga de xarcuters Bayés, de Tona, reformulada a partir de 1993 sota la firma Girbau. L’empresa, especialitzada a desossar i assecar pernils, compta actualment amb botigues a Centelles, Tona i Vic i, a banda d’elaborar embotits frescos i curats, s’ha anat introduint al sector dels plats preparats. Per consolidar-se en aquest àmbit “buscàvem un punt de qualitat que ens fes més forts”. Per això, la idea de Fortuny, elaborar un arròs precuinat amb segell, els anava com anell al dit. “Ell és la nostra matèria primera, qui sap cuinar, nosaltres hi aportem la logística i l’aparador”, diu Girbau. El producte final, resultat de més de vuit mesos de “proves”, és a les prestatgeries de les botigues Girbau des de principis de setembre.

“És molt important seguir els passos tal com estan descrits”, adverteix Fortuny. Les instruccions venen recollides en un codi QR imprès al mateix envàs. Per la resposta “molt bona” de la clientela d’aquests primers dies, la clau és “la correcció de sal”, aconsella Fortuny. L’ideal és completar l’elaboració en una paella d’entre 30 i 40 centímetres –són racions per a dues persones– per tal que “quedi una capa molt fina d’arròs”. El producte disposa de caducitats curtes perquè “no conté additius ni ha estat pasteuritzat”.

De moment n’han fet una primera especialitat, la de l’arròs amb sèpia, i únicament es ven a les botigues del grup Girbau. “D’entrada la producció és limitada perquè no es tracta de vendre moltes racions sinó que surti bo i el client quedi satisfet”. Tots dos ja avancen, però, que la iniciativa neix “amb ambició” i que l’aposta és fer créixer la marca Socarrat. D’una banda, oferint altres productes precuinats, com la pasta, “sempre partint d’aquesta premissa de la qualitat”; de l’altra, estenent els punts de venda. El repte, dotar sector dels precuinats de propostes gurmet.

Amb projecció

Gerard Fortuny va obrir Can Fortuny a la plaça Major de Centelles l’abril de l’any passat, i amb només 27 anys s’està fent un nom entre els cuiners amb projecció de la comarca. Membre d’Osona Cuina, havia recorregut mitja dotzena de restaurants amb estrella Michelin durant la seva etapa de formació. Avui comanda un equip de nou persones, amb Clàudia Piedrabuena com a cap de pastisseria i Mauri Mallol com a segon de cuina.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers