Aquest matí les noies han dit: “És u de maig, i mira Ció, nosaltres treballem.” Jo me’n ric, com si a pagès no es treballés cada dia i les festes de guardar també. Potser es pensen que per les festes la gent i el bestiar no menja ni embruta.
Maig.
Sant Isidre em ve a la memòria, com corríem apressant els pares perquè acabessin de munyir les vaques i de donar menjar els porcs. Tota la tarda havíem trastejat branques, troncs i fustes per fer créixer la pila de la foguera.
–Mare, au, va!, que en Pepet i la Gràcia de la Rovira ja han encès el foc, i els del Casal, i els de la Coromina, i a la Casanova i al Puig.– Tot el veral se saludava en aquest vespre de llum.
El pare, parsimoniós, amb unes forquetes a la mà, esperava que tots els focs restessin encesos. Llavors cargolava un diari per fer-ne una teia, l’encenia amb un misto de cera. Ja ens havíem preocupat de posar diaris i cartrons al fons deixant escletxes perquè fes una bona xemeneia i el foc abrandés amb força.
El pare, la mare, el mosso i nosaltres quatre miràvem il·lusionats el foc. Les flames dibuixaven ombres de llum en els nostres rostres, tot era màgic, religiós… El pare havia comprat quatre o cinc coets per fer la festa més sorollosa i desvetllar el sant, si és que aquella nit podia dormir al cel. El Quisso anava despistat, no acostumava a veure xerinola després de tancar la porta de la quadra de les vaques en acabar de munyir.
La xera continuava cremant, les flamarades més altes i poderoses que nosaltres, sense perill, amigues, només escalf, força, transformació, tot es retorçava. Les argelagues espetegaven, la brancada saltironava, les fustes velles ennegrien, lluny de la pallissa, lluny del paller, lluny del bestiar.
Sí! El sant protegiria la collita perquè el nostre foc era molt abundant, li costava minvar, quan ho feia ens hi acostàvem amb una branca de boix a la mà i escombràvem les brases més atrevides per fer-les tornar al cercle.
Teníem la certesa que les espurnes dels focs veïns eren estrelles que aquella nit baixaven per protegir els camps i il·luminar un cel de pessebre.
El vespre del 14 de maig era la primera foguera, després caldria esperar el juny per encendre les altres.
Maig.
Per què es van acabar les fogueres a pagès? Totes! Sant Isidre, Sant Joan i Sant Pere. Ah, sí! Els de la Generalitat les varen prohibir pel perill d’incendis. Des de quan un pagès no sap fer foc? El pare mai hauria encès un foc en un marge o rostoll, ni a prop del llenyer, ni a prop de la palla, ni del bosc, ni dels camps espigats un dia de vent.
A mi em sembla que es van acabar quan el pagesos ja no anaven amb la rella a llaurar els camps. Havien arribat els tractors, aquelles bèsties més poderoses que el ruc i la mula.
A vegades, el diumenge quan anava a missa i mirava la imatge de sant Isidre a la nau de l’esquerra em semblava que potser s’hauria d’haver comprat un tractor, però és clar, els sants són sants perquè són pobres i tothom deia que el pare era un pagès potent perquè tenia un Massey Ferguson de tercera mà. Quan mirava a la dreta hi havia Sant Antoni del Porquet, també li podíem dedicar un foc, perquè a casa també n’hi havia, de porcs, i ben bé que s’havien de protegir: de les pestes, dels esgarriaments, que al menar la truja amb una vegada n’hi hagués prou, que no fes pocs garrins, o que si calia, volgués els de l’altra truja que n’havia parit més que no pas metes tenia. Llavors calia barrejar ben bé les olors o pudors perquè se’ls afillés.
Es va acabar fer foc per Sant Isidre perquè als camps ja no els calia cap protecció, les llavors que venien ara, el noi deia que estaven assegurades, naixeria un bon blat, això sí, d’aquestes no se’n podia guardar la mena, calia comprar-les cada any i és clar, el sant ja no hi entenia, segur que no podia protegir la collita perquè no sabia què volia dir híbrid.
I què hi podia fer un sant senzill, com un pagès que estima la terra, amb l’arribada dels tractors amb sostre o cabina? Res, els tractors tot ho regiraven amb pressa: traginaven, estripaven, llauraven, aplanaven, arrancaven patates fins i tot sembraven.
Ja ho hi havia lloc pel Sidro que solcava la terra mirant el cel perquè regués a temps.
Tot ha anat de pressa, el temps s’esmuny i jo també em fonc. Aquesta humitat se’m fica als ossos i ja no puc traginar galledes carregades de pinso com un escarràs.
No hi ha fotos, només records, si fos ara, el noi ja hauria fet entrar la imatge del ball de les flames al mòbil.
Què fa la canalla tot el dia mirant i jugant amb allò que en diuen tablet? Així no aprendran pas a mirar el cel, sempre amb el cap cot.
Ara no sé si dormo o estic desperta. Hi ha silenci al passadís.
Maig,
Temps d’anar a mercat a Vic a comprar el planter d’albergínies, carbassons, pebrots i els cogombres que ens havia fet descobrir aquell mosso cordovès que en dia pepinos i jo trobava que eren com carbassons amargants que es menjaven crus.
Ció, deia: “Si viera usted las cruces de mayo de Córdoba que contenta se pondria. Aquello sí son flores y devoción.” És ben bé que cada terra estima lo seu.
De tomaqueres, la mare ja n’havia fet germinar en aquella caixa de fusta que al matí treia al sol i el vespre entrava a recer. Se’n comprarien unes quantes per millorar la raça. Mai se sabia del cert si les llavors de la tomaca més carnosa de l’estiu passat, eixugades al sol, sobre el full de diari, sortirien prou fortes. De tomaques en necessitàvem moltes per passar l’hivern, calia fer conserva: escaldar-les, aixafar-les, posar-les dins de les ampolles de xampany, amb aquelles pólvores blanques de cal adroguer, perquè no fermentessin, ja havíem comprat taps de suro nous, només calia fer-les bullir al bany maria.
Maig.
A l’hort, les faves i pèsols ja feien un bon goig, les faves ens les menjaríem aviat amb tavella, només esquenades una mica, després en gra i quan ja haguessin granat massa les batríem per donar-les a l’ase.
Els pèsols, més endavant, la mare ens els faria estavellar passant-hi els dits perquè no hi quedés cap pesolet i no s’averganyés. La por dels meus dits era trobar-hi un cuc blanc rosegant un gra. Llavors jo llençava tota la tavella sencera sense aprofitar els grans veïns, d’amagat, perquè la mare no ho veiés. Les tavelles buides s’aprofitarien per donar-les a la truja o a l’aviram.
Soc al llit, la bufeta m’està avisant. Tranquil·la, ara al vespre no et donen pas llet, no t’hauràs pas d’aixecar.
Quina misèria sento a l’estómac, la freixura se m’encongeix, només seran quatre gotes.
Maig.
Però si és el mes de Maria! Floriran les roses i les violes, els geranis es faran esperar, prepararem l’altar amb les caixes de sabates buides, fent escaleta, tapades amb el drap blanc de puntes, quin goig! La Mare de Déu a dalt de tot i un got a banda i banda amb les flors que colliré cada dia.
Avui només he collit pixallits, farigola i alguna cu-cut, perquè les flors de les violes són molt grans i tombarien els vasos , a veure si demà trobo sabatetes del nen Jesús i botonets grocs, potser trobaré la flor del centaure, tota lilosa, millor posar-la a l’altar que no pas collir-la per fer aigua feta per fer venir gana, uix!, que amarga! També m’agrada trobar gossets i clavells de pastor que diuen que es poden menjar, jo me’ls poso a la boca i imagino que tenen gust de pa d’àngel.
Collint violetes
i algun gessamí
cantava amoretes
diumenge al matí.
Maig.
El dia és llarg, els del govern canvien l’hora al seu gust i el bestiar no mira ni sent el rellotge. Això de viure a les hores que et manen no treu cap enlloc, només per allargar el jornal al camp i anar de tard a munyir.
Els homes treballen més hores i jo he d’escalfar el sopar més d’una vegada.
Les noies et fan anar a dormir a les 9 com les gallines, encara clareja i les nits són llargues i tristes, ara resaré. Tinc un candiment! La bufeta es va carregant. A casa, m’emportava unes galetes maria a la tauleta i un got de llet, per si em venia defalliment a la nit, però aquí no es pot tenir menjar a l’habitació, no et pots treure el ventre de pena. Les noies diuen que a l’hora dels àpats ja podem menjar de tot el que vulguem. El noi em porta xocolata de la bona, però, que vols que et digui, no m’agrada menjar xocolata d’amagatotis com quan era petita i descobríem els diferents amagatalls de la mare. Encara la sento: –Mecatxum la canalla ja se l’han tornat a acabar!–. A ella també li agradava molt, però se’n sabia estar, tot era per als altres.
Maig,
Els arbres ja treuen els brots nous, els camps d’un verd llampant, el blat i l’ordi ja espiguen, que no vingui cap pedregada i no els tombi que després no maduren tant bé i la palla de sota fosqueja.
Venim amb alegria
puix sou nostre patró.
Protegiu la pagesia
sant Isidre Llaurador.
Maig,
És el meu primer maig aquí. A casa em varen dir: –Mare sou forta i clara de cap, però com que gairebé no camineu, us portarem a la residència i així no haureu de fer res, ara toca que us cuidin, ja ens heu cuidat prou vós. Jo vaig callar, tal com em va ensenyar la mare, les dones hem de callar, tampoc els vull donar feina si no puc ajudar en res. Enyoro els batecs de cada hora de casa.
La padrina deia: “A caldera vella o bony o forat.” Ara, com que no hi ha ni perols ni calderes diuen que els vells som com els cotxes, o forat a la carrosseria o pana al motor.
Reso o dormo? Estic desperta. L’aixeta ja no pot més. Aquestes noies m’han deixat ben equipada per passar la nit, però jo no vull deixar anar el pixum a sobre, què s’han pensat? Que s’esgorrin elles, havent arreglat el jaç ja estan tranquil·les.
Em moc, estiro el braç, no hi arribo…
Clic!
Què coi, punyeta..! On són els caminadors?
Concurs de narrativa curta La Gralla.
