San Francisco, dos quarts de vuit del matí. En Matt es desperta del seu malson nocturn però no obre els ulls. Pren consciència que està estirat a terra, amb uns parracs escarransits i bruts que fa servir de coixí i que li envolten un tros del seu cos cada vegada més feble. Escolta les passes atrafegades de la gent que circula a pocs passos d’on ell encara jau, immòbil. Uns talons, cinc parells d’espardenyes, unes sabates de passes gegants… a en Matt li agrada endevinar les passes d’uns desconeguts que ni tan sols el miren, que prefereixen evitar adonar-se que conviuen a poques passes d’un vagabund. Si, en Matt i els seus parracs, en Matt el vagabund. Finalment, obre un ull i després l’altre. Ja és clar. S’incorpora a poc a poc, fins que s’asseu. L’esquena cada dia li fa més mal, però no és hora de queixar-se. Comprova que té totes les seves pertinences a la vora: un carret de la compra ple de roba bruta; algunes engrunes de pa; quatre bosses de plàstic enormes que el protegeixen de la pluja quan pica fort; petites bosses que havien contingut menjar fa temps i que ara estan buides; dues ampolles de rom. En Matt allarga el braç i agafa una de les ampolles. La destapa i intenta empassar-se la darrera gota de beuratge, per tal d’absorbir una mica de calor i recuperar els sentits. Engoleix feixugament el que considera una petita porció de líquid i torna a enroscar el tap. Assegut a terra, en Matt mira, sense massa interès, la vorera bruta que l’acull cada dia des de ja fa més de set anys. Escolta altra vegada les sabates dels vianants, que s’afanyen més quan són conscients de la seva persona, del vagabund sense nom que jau a terra, totalment aliè a l’horari que regeix la vida de la resta del món.
Tres hores més tard, els rellotges de Washington DC marquen dos quarts de vuit. En Mike s’aixeca del terra proferint un badall descomunal que escandalitza més d’un dels seus paisans. Aquesta nit ha dormit malament. La humitat cada vegada més persistent li malmet les articulacions, ja massa gastades. S’aparta les múltiples capes de roba que l’han acompanyat, com cada nit, i ensuma l’ambient. El Pret à Manger, el local que hi ha al costat del petit espai a l’aire lliure on ell s’endormisca les darreres setmanes, està escalfant peces de brioixeria. La seva olor arriba als narius d’en Mike, quan algú obre la porta de l’establiment. Però ell sap que no es pot il·lusionar amb aquestes nimietats, perquè ja fa massa temps que no té ni un centau. No pot comprar ni un tros de pa. Sap que el seu estatus social està en el rang inferior de l’escala. En Mike remena els parracs que té al seu entorn, per assegurar-se que no hi hagi grans forats. De cop i volta, una olor dolça i càlida impregna les seves fosses nassals, i en el seu horitzó apareix una mà que li ofereix una petita bossa de paper. En Mike alça el cap i es troba al davant d’una dona de mitjana edat i cabells blancs, que somriu amb timidesa i el mira directament als ulls, tot oferint-li allò que serà el petit tresor d’en Mike. Ell li agraeix amb la mirada el regal, i la dona desapareix de davant seu al cap d’un segon. En Mike obre la bossa i contempla un croissant que encara desprèn vapor. Abans de clavar-li una mossegada, n’absorbeix tota l’olor que pot.
Sis hores després, són dos quarts de vuit a Barcelona. En Manuel obre els ulls sense moure cap altra part del seu cos. La ciutat encara dorm, però la llum del matí està col·locant un mantell de claror a sobre dels edificis i els carrers, i amb això n’hi ha hagut prou, per despertar-lo d’un somni que el trasbalsava. Mou el cap per certificar que els seus objectes preciosos no han desaparegut del seu costat durant la nit. Si, encara té prop del cos unes mantes esquinçades, però que per a ell són molt valuoses, unes sabates desgastades embolicades en unes bosses de plàstic blau, una ampolla amb un líquid que no recorda exactament què és, i unes pastilles pel dolor que li van donar la darrera vegada que va anar a la sala d’emergències. En Manuel s’incorpora i es queda assegut. Mira detingudament els parracs en els quals s’ha convertit la seva roba. Més d’hora que tard se’ls haurà de canviar, però no fa gaire cas ni de les taques, ni de l’olor que gairebé ja no li afecta l’olfacte. Molt a la vora d’on ell reposa, arriba, impassible, un camió de la neteja. Un home vestit amb un mono verd de plàstic i una manguera s’acosta, netejant meticulosament unes voreres brutes i plenes de deixalles, que en Manuel fa servir de dormitori, des de fa un munt de temps. L’home verd evita tocar-lo amb l’aigua i no li dedica ni tan sols una mirada. Com sempre. A vegades, quan està de bon humor, en Manuel s’imagina que té el superpoder de la invisibilitat.
En Matt era l’encarregat d’una de les gasolineres de San Francisco. Li agradava la seva feina, sense gaire responsabilitats, però amb un sou a final de mes. La seva dona, la Jenna, treballava de dependenta en un Target, i els dos sous cobrien perfectament les despeses mensuals. A en Matt li agrada pensar en la Jenna, de tant en tant, quan les passejades inacabables pels carrers de San Francisco es converteixen en grises, ja sigui a nivell meteorològic, o per la gent que transita al seu voltant i l’insulta. Li agrada pensar en els pits de la Jenna i en com li agradaven, amb les seves proporcions enormes, que seguien els salts de la seva dona. En Matt estava enamorat de la Jenna, i ella estava enamorada d’en Matt. Fins que un càncer d’ovaris es va emportar la Jenna i els seus estalvis en poc menys d’un any i mig. Totalment abatut per la mort de la seva esposa, en Matt es va oblidar de pagar uns quants mesos de la hipoteca, fins que li va arribar l’ordre de desnonament. Sense cap mena de consol, i sol a casa, va celebrar la pèrdua de la casa amb una ampolla de rom només per a ell, mentre les llàgrimes baixaven de forma descontrolada per les seves galtes, recordant el somriure de la Jenna, un somriure que ja no existia i que se li havia endut també la seva ànima. Aquell primer dia de rom va ajudar en Matt a oblidar les seves pèrdues, i va continuar remullant el seu malestar, fins que el rom es va convertir en una addicció difícil de bandejar, sobretot perquè en Matt no tenia cap mena d’intenció d’acabar amb el seu elevat grau d’alcoholització. I al cap d’uns quants anys, sense esposa meravellosa de tetes grosses i somriure encisador, sense casa, que actualment formava part de la cartera d’un banc totpoderós, sense estar sobri més de vint-i-quatre hores seguides, en
Matt deambulava per la que havia estat la seva ciutat de tota la vida, sense importar-li a ningú. I per a en Matt tampoc tenen cap importància els milers de vianants que es creuen amb ell pels carrers empinats d’una ciutat, curulla d’empreses que pretenien dominar el món a través d’una tecnologia en fase de descobriment de constant evolució. Una noia que es creua amb en Matt li dona un dòlar, que ell li agraeix amb una mirada sincera. El seu objectiu és arribar fins a Union Street. Quan hi sigui, s’asseurà en un cantó de la vorera i aconseguirà en poc temps els diners necessaris per una altra ampolla de rom.
En Mike havia provat la marihuana, la cocaïna i l’heroïna durant la seva etapa universitària. Era un estudiant exitós i segur d’ell mateix. En Mike controlava perfectament el que considerava un joc i en cap cas una addicció. Fins que l’addicció es va apoderar d’ell. Robava als seus pares per tenir la quantitat d’heroïna que ell considerava justa i necessària per no ser un addicte. Va deixar els estudis perquè no podia concentrar-se en èpoques d’abstinència. I en Mike estava cada dia més malalt i més sol. Els seus pares li van pagar una clínica de desintoxicació amb els seus estalvis, aquells que havien guardat a consciència i que havien de servir per pagar els estudis superiors del seu fill únic, que li permetrien accedir a un futur exitós. Però tots els esforços del seus pares no van funcionar, perquè en Mike encara pensava que era amo del seu destí, que encara controlava la droga que s’injectava cada vegada amb més assiduïtat. Després de l’estança a la clínica, de robar les poques joies de la seva mare, i de l’admissió en una sala d’emergències per un rentat d’estòmac que el va salvar d’una mort segura, el seu pare el va repudiar de forma taxativa. Tan sols visita la seva mare de manera intermitent, quan sap que el seu pare no és a casa. Tot caminant per les àmplies voreres imponents de la ciutat que regeix el destí del món, tot passant per davant de la Casa Blanca, en Mike sap que ha d’aconseguir els diners necessaris per arribar fins a Philadelphia. Cal fer una visita obligatòria a la seva mare, amb llàgrimes incloses, un “ho sento” i un penediment falsos per tal que la pobra dona, ara ja massa gran, li ofereixi uns quants dòlars per tal que ell pugui tenir uns quants moments de plaer, acompanyat per la seva única amiga, l’heroïna.
En Manuel no va saber encarar un acomiadament que no tenia cap mena de sentit per a ell. Havia treballat d’administratiu en una oficina durant més de trenta anys, però la reestructuració de l’empresa va acabar amb els seus deliris de promoció i amb el seu sou mensual, més que correcte. Quan l’atur es va acabar, però va continuar la cerca de feina, la dona d’en Manuel el va deixar per escapar-se amb el seu cosí Sevilla. Els fills, ja grans, feia temps que no vivien a casa, ni depenien d’ell econòmicament. A l’època que es va quedar sol a casa, sense ningú esperant-lo, sense que res tingués per a ell cap mena d’importància, va començar a jugar al bingo. Nit i dia, per no haver de tornar a una casa on tronava el silenci d’una forma excessivament eixordadora. Amb el bingo, va arribar el whisky. I l’autodestrucció total. En Manuel va començar perdent la seva poca autoestima, després la seva dona, i finalment la casa i tots els seus estalvis. Ofegava les seves penes amb alcohol, fins que les factures impagades li van tallar el llum, l’aigua i el gas. I es va quedar sense energia interna. No va intentar mantenir la casa, no va voler saber res de la seva dona traïdora ni del cabró del seu cosí. I plorava cada dia mentre la pena i el whisky se’l menjaven per dintre. Un dia es va trobar dormint al carrer, amb les butxaques buides i sense cap intenció de tornar a casa. En Manuel camina pels carrers de la seva ciutat, la qual no vol reconèixer. Passeja arrossegant els peus, amb les poques pertinences que guarda a la vora. De cop i volta, escolta una veu que en altres èpoques li era familiar: “Hola, papa, com estàs?”
