Va oferir un tast de la seva obra al Temple Romà l’any passat, i ara Marta Casasas presenta al Museu de l’Art de la Pell una retrospectiva de la pintura que ha produït en les darreres dues dècades. L’exposició s’inaugura aquest dissabte al migdia, amb el títol de “L’aigua i la terra, mirades al futur pels drets humans”.
I és que Casasas podria afirmar, com va dir el clàssic, que “res del que és humà no m’és indiferent”. Per humà podem entendre, en el sentit més ampli, allò que afecta les persones en els seus drets més fonamentals i el que afecta també el planeta on vivim. En ordre cronològic, el recorregut comença per “El meu passat”, les obres en què va començar a traslladar a la pintura una inquietud que trobava recer en la natura. “El recorregut ve del moment en què veig que no puc amb els temes que em preocupen.” I sorgeix tot allò que li funciona com a refugi, vinculat sobretot a la natura –l’aigua o la muntanya–. L’aigua és aquí, és un àmbit lúdic, i la muntanya “em dona calma, pau”. Era un moment en què Casasas havia treballat en tècniques d’esgrafiat en façanes i les trasllada a la pràctica pictòrica aplicant encàustica (cera) sobre la base de fusta treballant la superfície i treballant el relleu de la superfície. La figura humana, el rostre, ja emergeix com a constant en aquest moment, i no deixarà de ser-ho. També, en el sentit de refugi i lloc de plaer, apareix la música: notes i instruments que formen part de tota una altra sèrie de peces. “Una onada musical.”
Però vindran temps de trasbals, de pèrdues en l’àmbit familiar que faran emergir en Casasas la preocupació pel pas del temps i tota una sèrie d’obres que giren entorn d’aquesta condició de la vida. Els rellotges de busques i els rellotges de sorra, les persones en la infantesa i en la vellesa dins d’una mateixa obra que comprimeix tota una vida. “Un fet inexorable, el pas del temps té a veure amb com un se l’agafa: la ràbia, la preocupació, la por, la tranquil·litat.” Un llibre d’artista culmina les obres d’aquesta part de l’exposició.
El present, en l’exposició, és “un món convuls de problemes mediambientals –el canvi climàtic– i també socials o polítics”. Casasas ho expressa amb la imatge gràfica “d’un món rebregat”, del negre del quitrà –utilitza aquest material– o de les composicions que fa en el moment de la pandèmia, “els microorganismes”. I a l’altra banda de la mateixa sala, com un contrast, el món desitjat. Un món que garanteixi un futur per als infants de mil rostres sobre un mapamundi, l’obra central de l’exposició al Temple Romà. I obres inspirades en alguns articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. El relat és circular: “Torno al que voldria arreglar, amb la voluntat de tancar un cicle”. Obres actuals i obres dels inicis conviuen en el final de la panoràmica d’una creació en què l’art es lliga profundament a la vida.