Joan Colomo (Sant Celoni, 1981) riu i parla sense embuts, encara que últimament el fan xerrar més sobre tecnologia que de música. El motiu és el seu vuitè disc en solitari, ‘Tecno Realista’ (Montgrí, 2024), un recull de melodies pop que s’enganxen com xiclets i reflexionen sobre una societat sense projectes de futur. Ens acull al seu exili al barri de la Sedeta de Barcelona, on viu des de fa temps, lluny del Montnegre que l’ha vist créixer.
Ja heu assajat el nou disc amb la banda?
Fa un mes que ja vam fer un parell de concerts i al novembre farem una presentació més oficial a la Sala Apolo.
I com sonarà en directe? El disc és ple d’instruments fets per ordinador.
Als últims discos sempre hi he posat més elements dels que podíem interpretar físicament. Portem coses pregravades i tirem algun sorollet, però intentem no abusar-ne, perquè mola més tocar en directe. Quan gravo discos m’entra l’horror vacui, perquè faig mil pistes, però aleshores m’adono que no són necessàries per transmetre en directe una cançó. Si se sent bé la veu, el ritme i els detalls principals, no cal fer sonar gaire més instruments. Hi ha gent que fa els discos pensant en el directe i quan toca en directe sembla que estigui sonant el disc. En el nostre cas, mai ha sigut així: hi ha molt d’interactuar, d’humor i un rotllo més d’estar per casa, per dir-ho d’alguna manera.
No el desconsola que ara hi hagi una pila d’artistes que prescindeixin de tocar instruments en directe? Hi ha una sèrie de músics a Catalunya que als seus concerts posen el disc i hi canten a sobre.
Em sobta que hi hagi grups que comencen i ja porten la monitorització per sentir la música amb auriculars als directes. És una cosa que mai he sabut fer i no ho suporto. Jo no sabia ni que existia un monitor quan vaig començar: tu senties el que podies i ja està. Hi ha nivell de tecnificació molt alt. És molt guai fer un directe clavat al disc, però també perd aquesta cosa viva d’estar en contacte amb la gent.
Canviaria molt el directe si ara hi comencéssiu a fer servir aquestes tecnologies?
Sempre hem estat en contra del virtuosisme i de buscar la perfecció, també per les nostres pròpies mancances. A mi m’agrada molt l’autotune, que és un bon recurs perquè et dona una sonoritat i un rotllo. Però fent-lo servir també perds les característiques de cada veu. La veu humana dona personalitat i els meus vocalistes preferits no fan servir l’autotune. Fa pena que amb les noves tecnologies de vegades es perd el factor humà.
Què és això del tecnorealisme i per què li ha posat aquest títol al disc?
A l’hora de posar un títol sempre intento buscar un concepte que es pugui veure des de diferents punts de vista. El disc me l’he gravat jo amb un ordinador que es penja i amb quatre micròfons. Per mi era un acte de realisme tecnològic. D’altra banda, també tenia la idea de parlar del tecnorealisme com a contraposició del concepte de tecnooptimisme, que és una idea de progrés que diu que la tecnologia ens solucionarà la vida, posarà fi al canvi climàtic i ens farà ser més feliços. El cert és que cada invenció tecnològica crea nous problemes i s’han de crear noves tecnologies per solucionar els problemes que ha creat la tecnologia anterior. És un peix que es mossega la cua i que ens fa anar de pet cap a una situació complicada: canvi climàtic, contaminació del medi, precarització laboral…
El tecnorealisme és tecnopessimisme? Pot ser que hi hagi part d’aquell tòpic del “jo no soc pessimista, soc realista”?
Una mica anava per aquí, però també tampoc vull semblar tecnofòbic. La tecnologia existeix des dels inicis de la humanitat. Inventar una canya de pescar o fer un molí en un riu per moldre el gra és tecnologia. És la tecnologia que hem d’anar a buscar, perquè s’ha fet durant segles i ha ajudat la humanitat. El problema és quan aquesta tecnologia es basa bàsicament amb les ganes de fer benefici per una gran empresa. Un altre concepte que ronda el disc és la paradoxa de Jevons, que ve a dir que si fas un sistema més eficient, com els leds, després s’acaba consumint més llum perquè posem leds a tot arreu.
Què és el que el mou a escriure aquest tipus de cançons? Hi algun sentiment de pessimisme… o potser d’impotència o de ràbia?
Com que faig cançons, he de parlar d’alguna cosa. No vull que se’m pregui massa seriosament perquè jo no tinc ni idea de res, però m’agradaria ser més constructiu. En realitat, no m’interessa gaire dir que vindrà l’apocalipsi. A casa em diuen tota l’estona que em penso que tot anirà malament. Sí que hi ha un cert pessimisme en el meu ésser: sempre he pensat que no viuria gaires anys i no m’amoïnava gaire tenir una vida curta. Però el fet de procrear i tenir filles em crea aquest neguit. Vull creure que podem canviar les coses i anar cap a un món millor.
Últimament els periodistes li preguntem més sobre ciència i tecnologia que sobre música. S’hi sent còmode?
Tinc una mica de síndrome de l’impostor. El que passa és que de vegades m’oblido que estic fent una entrevista i em sento més com un cunyat al bar xerrant del que ha llegit al diari. I en realitat soc això: un cunyat al bar xerrant del que ha llegit al diari. El que passa és que jo ho explico en un disc, el disc es publica i sembla que sigui una cosa seriosa. No escric llibres d’assaig ni articles d’opinió, però tampoc sé fer cançons d’una altra manera.
I no voldria ser tertulià de televisió?
No! Tot i que, amb el nivell que hi ha, potser m’hi podrien fer un lloc. Sembla que no cal ser un expert per opinar avui en dia. Em sento còmode xerrant sobre aquests temes, però quan veig què he dit al diari em fa vergonya. No he aconseguit llegir les meves últimes entrevistes, perquè veig el titular i ja m’amago.
En una cançó del disc diu que el seu cap està ple de barricades, però dibuixades per Pilarin Bayés. Què vol dir amb això?
És una dissociació entre com em veig i com voldria ser. Vinc a dir una mica que tots podem ser molt revolucionaris, però pocs ho porten a terme a la vida real. L’altre dia llegia que si estàs en una feina precària i treballes sis dies a la setmana tens poc temps per tuitejar xorrades i fer reflexions. El maig del 68, els estudiants eren gent burgesa. Avui en dia la classe treballadora és la que més alienada està. A mi em sembla molt més revolucionària la gent que es deixa la pell per ajudar els altres.
Hi ha un tòpic que diu que els músics també són una mena de portaveus d’una suposada revolució. Joan Colomo ens ha vingut salvar d’alguna cosa?
Tothom sent el discurs que vol sentir. Dubto que un moviment musical, un grup o un cantant tingui cap mena de poder per fer canviar el pensament de les persones. No ens fan canviar d’opinió perquè tenim la nostra opinió molt clara.
Vostè, si més no, insisteix a fer música. Aquest és el seu vuitè disc.
He estat tres anys per fer-lo des de l’anterior. La paternitat i la vida moderna em deixa menys temps que quan era nano. Llavors sempre estava fent cançonetes i gravant i era més productiu. Però ja estic treballant en el següent. El novè ja ve i espero que sigui en menys de tres anys. De fet, em molaria treure’l l’any que ve i també vull canviar una mica. Em sento sempre fent el mateix paper i vull poder escriure de coses diferents.
I ja s’ha plantejat sobre què vol parlar?
Crec que serà més introspectiu, personal, i més de les meves vivències i mogudes. No tant d’intentar salvar la humanitat, sinó per salvar-me a mi mateix.
Tothom li pregunta sobre el pessimisme social, però com porta vostè el realisme musical? Té gaire futur això de dedicar-se a la música?
Cada cas és diferent. Hi ha gent que li va molt bé. Jo no em queixo perquè he pogut estar uns quants anys dedicant-m’hi i ha sigut un somni, però també soc conscient que és una cosa que costa i és difícil. Hi ha molta oferta i poca demanda. Vull dir que hi ha molta demanda de música, perquè la música és a tot arreu, però alhora costa vendre tiquets. Que tinc cert pessimisme? Sí, però també m’ha acompanyat des del primer dia. Sempre he hagut de pensar: i l’any que ve de què treballaré? Però això ja no em fa posar nerviós, perquè confio a poder-me guanyar la vida d’alguna manera. El que necessito és pagar les factures i tenir un mínim per viure dignament. Puc viure del meu projecte personal, perquè tot el que faig és el meu projecte personal: sigui gravant-me les meves pròpies cançons o altres artistes.
Últimament ha enregistrat les cançons de Les Cruet i Fetus. Com es veu en la faceta de productor?
Enregistrar altres músics és una cosa que he fet sempre, però sense voler. Amb el temps, cada vegada m’agrada més, però també em sento que estic en pràctiques i vaig aprenent. Sempre que tinc la possibilitat, gravo gent. Estic fent feines d’aquest tipus. De fet, m’agraden més les cançons dels altres que les meves, perquè les veig des d’una altra perspectiva. El que faig jo m’agrada al principi, però després ho odio. Amb les cançons d’altres artistes, em trobo que hi acabo tenint una relació superintensa i brutal.
Què ha de passar perquè li agradin les seves pròpies cançons?
Potser és que és una mena de perfeccionisme estrany, perquè jo tampoc soc perfeccionista. Estic en un concert i només veig la gent que fa cara de fàstic. Em costa molt rebre lloances. Aquestes coses m’incomoden, no sé per què. Però de vegades penso que sí, que fa anys que faig música i hi ha cançons que la gent s’ha fet seves i això és molt gratificant.
Ja sap quantes n’ha fet?
A l’Sgae surten totes les cançons en què he aparegut. Potser són centenars. Amb la Célula Durmiente fèiem discos de 14 cançons. També hi ha les de Zeidun, les de The Unfinished Sympathy, les de Moksha i col·laboracions infinites
I després de tant de temps fent música, què creu que li queda per dir?
De vegades tinc por d’estancar-me. Crec que en la vessant musical, encara tinc recorregut i molt marge per anar intentar progressar. Com a lletrista, em considero bastant mediocre i veig que no li poso remei, perquè no intento trobar metodologies noves. Realment, no em motiva gaire l’escriptura. Com a músic, soc bastant autodidacte i ja porto uns quants discos que miro de fer patrons una mica diferents. Al proper disc, m’agradaria fer alguna cosa més orgànica i m’he comprat una guitarra clàssica.
