Com boles de billar
Tot just havent passat mig any de l’estrena de la superproducció de Poor Things, Lanthimos estrena Kinds of Kindness, comptant amb molts dels actors que ja van participar en l’anterior, tan sols canviant en Jesse Plemons pel Mark Ruffalo en els personatges principals. A part de l’elenc, la resta canvia.
Si Poor Things destacava pel seu barroquisme: el decorat, la història plena de personatges, detalls, escenes i diàlegs enginyosos —també delirants i surrealistes—, Kinds of Kindness torna a l’estranyesa del familiar, al minimalisme escènic, a l’allargament de plans i als diàlegs secs. Tampoc és que es torni als camins de Caní (2009) o Alps (2011), però sí que s’hi endevina una mateixa consciència.
Kinds of Kindness són tres històries independents, totes relacionades amb l’amabilitat i les relacions. Històries dutes al paroxisme, tal com mites grecs, que ens serveixen de metàfora per les nostres vicissituds relacionals. Un home que té la vida dictada pel seu amo, un altre que creu que li han canviat la dona, i una dona que li és fidel al seu marit-secta per por de contaminació de la resta. Veiem formes tètriques d’“estimar”, o potser, més aviat, de ser esclau del suposat amor d’algú altre. Fa feredat i no té sentit fins a quin punt podem arribar a patir per unes engrunes d’afecte, reconeixement o guia, així que el to absurd del Lanthimos és un exemple de casament ideal entre substància (el què s’explica) i sistema (l’estructura que l’explica). Si en una escena Jesse Plemons demana a Emma Stone que es talli un dit si realment l’estima, allí s’hi concentren milers i milers de petits sacrificis que hem demanat —implícitament o explícitament— ben normalment a la nostra parella. De quina altra forma podríem captar la transcendència i alhora absurditat d’aquests sacrificis? Tallar-se un dit és la solució desfamiliaritzadora i suggestiva que sol utilitzar el Lanthimos per assenyalar tota l’estranyesa que ens envolta.
Un altre fet curiós és que en les tres històries hi ha els mateixos actors fent de personatges diferents. Tot i les diferències, sí que semblen compartir un rol semblant en les tres històries. Se solidifica un caràcter, com si fossin el mateix tipus de persona —o la mateixa persona, literalment— en una vida —o dimensió!— inferida per una sèrie de situacions completament diferent de les altres dues. Així s’acaba d’arrodonir el caos d’aquesta vida, en què les persones sovint funcionen com boles de billar, empeses per un pal que és el sentir-se estimat. Una cosa molt feixuga, de vegades.
