Carles Garcia (Tàrrega, 1972) recorda que va assistir a la inauguració del Museu del Ter com a espectador, perquè coneixia un dissenyador que hi havia intervingut. Sense saber que al cap d’uns mesos veuria la convocatòria d’una plaça de director, s’hi presentaria i ho acabaria essent.
Com recorda aquells inicis?
Hi havia molt per fer. Existien dues línies separades, la de patrimoni industrial i la de medi natural, només teníem acabada una part de l’exposició permanant –la de maquinària– i encara ens faltava la part de la societat industrial, la posada en marxa de la turbina, un espai d’exposicions temporals i la definició de les línies d’activitat… S’havia fet una part molt important, la gran feina de concebre el museu, triar un edifici, actuar-hi amb un projecte museològic potent i crear un equip. Si una cosa m’incomodava era el nom, no perquè no em semblés destacable el tema industrial sinó perquè no representava prou bé el que s’havia creat. No ajudava a lligar la maionesa d’un equipament que tenia un mirada multidisciplinar sobre el riu.
I sobre la societat. Calia construir el discurs entorn de la societat manlleuenca de l’època?
Ja hi havia el projecte museogràfic, però crec que després hem anat construint una mirada i un model que van més enllà de la museografia. La dimensió social ha estat molt important.
Hi havia reticències, escepticismes, desconeixement… Manlleu s’havia de fer seu el museu?
Va ser la clau. Es percebien aquestes reticències. Hi havia qui es preguntava si el que Manlleu necessitava era realment un museu. Als inicis, ens vam bolcar cap enfora: el que havíem de fer era parlar amb tothom, implicar les entitats i altres agents, parlar de la història dels diferents col·lectius. Si ens quedàvem aquí a documentar objectes, el museu no tindrà el reconeixement que li feia falta. Que no vol dir que no haguem fet la feina de portes endins, però teníem clar que ens havíem d’exposar de portes enfora i donar resposta –amb les seves eines que son les del patrimoni– a les necessitats socials de la ciutadania. Si no, difícilment ens hauríem consolidat.
El passat industrial era tan recent que la gent no se’l sentia encara com a patrimoni? Com ho han fet per convertir-ho en senyal d’identitat?
Passava, i no només a Manlleu. Els museus hem anat ampliant el cànon, flexibilitzant allò que entenem com a patrimoni. I reconeixent que allò que entenem com a tal, la memòria col·lectiva, no son només les grans obres d’art sinó les històries de la gent. Des del paper de les dones en el tèxtil a la feina dels manyans, la història d’un entitat sardanista i moltes coses més. Els museus hem de treballar per aquesta mirada diferent del patrimoni. I pot voler dir treballar amb patrimonis efímers, que algú veu com molt importants en un moment determinat però que no sabem encara si s’incorporaran a la mirada col·lectiva. Ara, però, celebrar els 50 anys de l’hoquei de Manlleu o recollir la història dels Tonis sí que és important.
I els pisos de Can Garcia, que fa vint anys ningú no hauria considerat patrimoni… i també efímers.
Ens ho preguntàvem en aquella exposició que els vàrem dedicar, si eren patrimoni. I sí que ho son! Per a la gent que hi vivia, ho eren, i nosaltres els estàvem donant reposta. La prova va ser l’èxit de l’exposició. I ara els pisos ja no hi son, però per a tots aquells manlleuencs sí que hi son en la memòria col·lectiva. Quin paper hi tindran d’aquí a cent anys? No ho sabem. Però en el present, aquella exposició va ser, per a molta gent, una forma de reconeixement. Potser no hem arribat a tothom encara, però em sembla que ho hem anat aconseguint. Els processos de coprogramació i cocreació a vegades estan farcits de petits fracassos, perquè son complicats. No son fàcils, però a la llarga son productius, i a nosaltres son els que a la llarga ens han afermat.
Com veu el moment actual del que és, des de fa deu anys, Museu del Ter?
En l’àmbit de la cultura, hi ha cada vegada més necessitats, i no és fàcil. Per a un ajuntament com Manlleu mantenir un equipament d’aquestes característques no és fàcil. Necessitem buscar altres suports. El fet de no ser capital de comarca comporta per a Manlleu una certa dificultat per gestionar projectes que tenen vocació territorial.
El Museu del Ter és a Manlleu però no només de Manlleu…
Formem part de la Xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica, de l’Observatori del Patrimoni Etnològic de Cataluya, de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals i la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona. La dimensió territorial l’hem desplegada en relació amb institucions del nostre entorn, per la vocació de fer de museu de territori, amb generositat. I solem posar l’exemple de Sant Vicenç de Torelló i la colònia de Borgonyà. El model l’hem desenvolupat com a museu de suport territorial, una línia que va crear el Departament de Cultura i que agrupa xx museus catalans. És la cirereta del pastís de la nostra vocació territorial. I és que, inevitablement, el nostre treball es porta fora de Manlleu: si parlem dels ocells, parlem dels ocells del Ter, i si ho fem dels manyans de les fàbriques, ho fem dels de totes les fàbriques del Ter. No podia ser d’altra manera, si no no hauriem tingut sentit.
Heu tret a la llum les dones, amb un paper clau i poc explicat en la història industrial.
Vam començar per la recerca, una recerca intensiva sobre les treballadores del tèxtil al Ter. No estava sistematitzat, aquest coneixement. Vam passar de que fos anecdòtic o fer-ho estructural en l’acció del museu. Se’n parlava molt poc, no estava en el discurs. Ara sí, la majoria de museus treballem en aquesta línia.
Quins objectius us plantegeu ara, després d’aquests vint anys?
Més que objectius, el que tenim son línies de treball ja consolidades. El museu com a pol educatiu, com a equipament territorial, el treball multidisciplinar… I el mon digital. No només des del punt de vista de la comunicació i la creació d’audiències digitals, sinó com a repositori, un espai on explicar històries, que és el que fem els museus al capdavall. Per exemple, les nostres publicacions digitals ja estan concebudes com a tals, i ens permeten millorar la nostra part de divulgació científica: ara tenim prop de 40 publicacions en línia. I si anem més enllà, museogràficament tenim el repte de dignificar la part de ciències naturals. Creiem que ara hi ha un desequilibri amb la part de patrimoni industrial. Hi ha museus que s’expliquen pel que hi ha a dintre, que per si sol ja justifica la seva existència. El Museu del Ter s’explica pel que hi ha de la porta cap enfora: les colònies, els canals, la fauna i la flora fluvial… Està bé que el museu sigui un edifici, però sobretot és una institució que s’expressa també amb altres eines. I ho fa per parlar de coses molt variades. I un altre repte seria el d’integrar millor el museu en la ciutat, ja que no deixem d’estar en un lloc una mica perifèric de Manlleu. Hi ha idees en aquest sentit.
