L’historiador Joaquim Albareda, que va ser un dels pares del Museu del Ter, no té dubte que al cap de vint anys s’han superat les expectatives: “És més del que ens podíem imaginar”. El 23 de juny de l’any 2004, vigília de Sant Joan, amb el so dels petards de la revetlla de fons, s’inaugurava definitivament a Can Sanglas el que avui és un dels principals actius culturals de Manlleu i d’Osona. Quan el llavors conseller Josep Bargalló i l’alcalde Pere Prat tallaven la cinta, s’acabava un procés que havia començat l’any 1996 amb la compra de l’antiga filatura –una clàssica fàbrica de riu de tres pisos– per part de l’Ajuntament. I que entremig havia passat per moments en què el projecte havia perillat. Quedava per davant la feina de donar-li contingut i, sobretot, sentit.
El Museu del Ter havia començat a caminar durant el primer govern tripartit de Manlleu, amb el socialista Ramon Sitjà d’alcalde. El projecte de dos reconeguts arquitectes (Carlos Ferrater i Josep Maria Montaner) preveia conservar l’estructura de l’antiga fàbrica, amb les parets de maó i còdol, i allargar l’edifici per les dues bandes, la de l’entrada i la del darrere, amb un cos que havia d’acollir un auditori. Les obres van començar a principis de 1999, pocs mesos abans que Sitjà perdés les eleccions i fos escollit alcalde Joaquim Vivas, de CiU. No tothom del seu equip estava d’acord a continuar destinant recursos a un museu, i es va arribar a proposar de donar-li altre usos, com una residència geriàtrica. “Hi havia gent que feia arribar a l’alcalde que Manlleu tenia altres necessitats.” Ho recorda Mercè Puntí, professora d’història i regidora de Cultura i Ensenyament en aquells anys, que va ser una defensora del museu, amb altres regidors com Marta Alsina. “Els temps han canviat per bé, llavors la cultura tenia menys pes.” Puntí creu que hauria estat “de curta volada” tirar enrere el projecte”, però a Vivas el preocupava la despesa: “Deia que el tema és el compte d’explotació”, és a dir, el que li costaria a l’Ajuntament de mantenir el museu. I reconeix que els pitjors moments eren “quan anaven caient les certificacions de l’obra”.
L’obra va anar fent el seu curs i el 26 d’abril de 2003 el museu obria per primera vegada les portes. Va ser una obertura polèmica, a un mes de les eleccions municipals que CiU acabaria perdent. I efímera, perquè només es va poder veure durant dos dies. El juny de 2003, ERC guanyava les eleccions i el nou alcalde, Pere Prat, es trobava amb el repte de posar a punt de nou el museu perquè fos funcional. Unes filtracions d’aigua del canal van complicar més la situació. Joaquim Albareda, que va ser de fet el primer director del museu, recorda la intensitat d’aquell període. Nou mesos, com una gestació, en què van ser decisives l’empresa LaVola, el museògraf Gabriel Alcalde o, en especial, el mecànic i muntador Agustí Bofill, restaurant les antigues màquines tèxtils de la filatura. I si una persona esmenten tots els implicats és la llavors regidora de Cultura, Maria Rosa Collell, que va morir l’any 2009. “La que va posar fil a l’agulla i em va fer il·lusionar”, diu l’alcalde Pere Prat, a qui li va tocar de tallar la cinta d’un projecte que havia passat per tres mandats, com va destacar en el discurs d’aquell dia.
El nou equipament cultural s’integrava dins del projecte de l’anomenat Parc del Ter, lligat al passeig del Ter i a la recuperació del canal industrial. L’aigua que havia mogut les fàbriques de filatura era també la que feia possible la vida al Ter i el seu entorn.
La recuperació del patrimoni industrial era una línia del museu, i l’altra era la mediambiental, amb la creació del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM), avui integrat a la UVic-UCC. Carles Garcia, que al cap de pocs mesos seria nomenat director del nou equipament i que ho és encara avui, recorda que si una cosa l’incomodava era el nom de museu industrial, “no perquè no em semblés destacable el tema industrial sinó perquè no representava prou bé el que s’havia creat”. Al cap dels anys se solucionaria deixant el nom actual de Museu del Ter.
El mateix Garcia posa en relleu avui que, a part de l’exposició de maquinària, faltava “la part de la societat industrial, la posada en marxa de la turbina, un espai d’exposicions temporals, l’auditori o la definició de les línies d’activitat”. I sobretot, la connexió amb Manlleu: “Als inicis, ens vam bolcar cap enfora: el que havíem de fer era parlar amb tothom, implicar les entitats i altres agents, parlar de la història dels diferents col·lectius…”.
Exposicions temporals molt diverses, en especial sobre entitats o moviments socials de Manlleu, un ampli desplegament de publicacions (amb un catàleg de 40 títols en línia), activitats escèniques (des de les visites teatralitzades fins a les obres produïda per CorCia Teatre sobre moments de la història moderna i contemporània de Manlleu), un programa educatiu que posa en contacte el museu sobretot amb les centres manlleuencs i l’ambició d’actuar com a museu de territori i referent en el seu àmbit han anat configurant el present del Museu del Ter. Els que van ser protagonistes del seu naixement senten que el temps els ha anat a favor. “No teníem el Teatre Centre, el museu ha suplert altres funcions i s’hi han fet molts actes, ha complert una funció cultural, social i educativa”, diu Pere Prat. “Ens va costar, va ser una aposta molt important, però sense cap dubte ha contribuït a la identitat de Manlleu.” Mercè Puntí es confessa “gratament sorpresa per la capacitat transformadora” que ha tingut, i pel paper “complementari de la política que s’ha fet des de les regidories de Cultura” del museu. I Joaquim Albareda remarca que un dels seus grans èxits ha estat “el treball de l’equip per obrir-lo a les entitats i la societat de Manlleu”. És l’historiador qui també fixa alguns dels objectius als quals creu que s’hauria d’apuntar després d’aquest vintè aniversari: un bar restaurant i un nou espai per al CERM. La mirada està posada en l’edifici de l’antiga potabilitzadora de Manlleu, molt a prop del museu. Tot i que s’havia especulat amb la idea que fos la nova seu de la Policia Local, es va optar finalment per fer-la a l’avinguda Puigmal, de forma que la potabilitzadora continua sense ús. Carles Garcia hi coincideix: “Museogràficament tenim el repte de dignificar la part de ciències naturals”, ubicada a la tercera planta que és la seu del CERM. El trasllat d’aquest permetria alliberar-la per a exposicions itinerants o temporals, entre altres usos.
La situació econòmica de l’Ajuntament de Manlleu farà difícil que això pugui ser realitat a curt termini, però l’objectiu hi és. “El Museu del Ter s’explica pel que hi ha de la porta cap enfora: les colònies, els canals, la fauna i la flora fluvial… Està bé que el museu sigui un edifici, però sobretot és una institució”, afirma Garcia.
El Museu del Ter arriba al vintè aniversari amb bona salut pel que fa a l’activitat, plenament recuperada dels moments de la pandèmia. Segons dades que es recullen a la memòria de 2023, en aquest exercici el Museu del Ter va rebre un total de 27.275 usuaris. La importància de l’activitat educativa es mesura en el fet que més d’un 40% d’aquests (11.774 usuaris) corresponen a aquesta part de l’acció del museu.
En els darrers anys s’ha potenciat també l’activitat en línia –durant el confinament va ser una alternativa de molts museus per mantenir la connexió amb el públic– i el canal de YouTube va sumar 146.127 visualitzacions dels seus documentals i produccions audiovisuals. Se’n van afegir dues de noves: “Què diuen els ocells. Verdaguer i els ocells del Ter a Manlleu”, que es va coproduir amb la Casa Museu Verdaguer, i “Que no parin les fàbriques. Els manyans a les fàbriques del Ter”, a part de dos capítols nous de la sèrie de documentals sobre artesans Mans destres. També va ser un any productiu en publicacions en línia, amb 14 títols nous. L’elevat volum d’aquestes és degut al fet que es van editar digitalment tots els nou espectacles teatrals que CorCia Teatre va produir i representar al Museu del Ter entre els anys 2008 i 2021. Pel que fa a exposicions, se’n van produir dues, un sobre els 100 anys d’història gegantera de Manlleu i una altra sobre el cinquantenari de la pràctica de l’hoquei patins a la població.
