Entrevista a Pep Sala

Jordi Sunyer

El dia 30 estareu a les Masies de Voltregà?
Sí, ara seguim el nostre ritme, com sempre. Sau30 és una cosa que se’ns va escapar una mica de les mans, hem mantenigut la flama, però amb el nostre ritme. Ens fa molta il·lusió el projecte i aquest concert. És un bolo especial perquè a les Masies de Voltregà, juntament amb l’Ajuntament, hem trobat la complicitat que buscàvem per crear la Fundació Sau, i fem aquest concert per celebrar-ho i engegar-ho una mica. Serà un concert que es farà als Jardins del Despujol, un lloc meravellós a la fresca. A més, ens fa molta il·lusió perquè tots els concerts que fem a Osona són importants i per nosaltres és tornar d’allà on som. És allà on tu ho vols fer més bé i on vols quedar més bé.

Quan passi l’estiu hi haurà un altre disc, no?
Sí, de moment ja hem avançat dues cançons, una que la vam treure, que es diu ‘Nous poemes i velles promeses’. Aquesta cançó la vam rodar amb en Guim, l’actor que farà de Carles a la pel·lícula que es farà sobre Sau l’any que ve.

I qui farà de Pep Sala?
En Pol Monen, un actor grandiós i és un honor. És una pel·lícula basada en la història Sau.

Heu tret també un segon single.
‘A mi no em cal’. És una cançó que vam fer un experiment, perquè el videoclip ens el va fer un gran amic meu, que hem treballat molt junts, que es diu Pol Torrents, que és un dels millors directors de fotografia d’aquest país. Curiosament fa un temps que es dedica a Twitch. També surt un streamer que es diu Noni perquè els streamers juguen a un joc d’un supermercat de cartó. I ho van fer als magatzems centrals de Condis. Noni és el protagonista de la cançó, i, clar, tot va de capses de cartó, perquè és el joc que juguen ells. I ho van presentar a Twitch i va ser impressionant. Amb dues hores vam tenir no sé quants mils de visualitzacions, va ser increïble, va ser molt interessant, una experiència molt interessant d’un món que a mi no em cal.

Aquestes cançons sonaran al concert?
Segurament sí. Bàsicament, hi haurà dues o tres cançons noves, però la resta del concert serà recordar vells clàssics. A més, hi ha una cançó que hem rescatat, una cançó que nosaltres mateixos ens ha sorprès, que feia temps que no fèiem. Aquests concerts són un exercici de nostàlgia, però està molt bé, perquè és com un viatge al passat.

Al setembre tindrem el disc?
Sí. I farem 3 o 4 concerts, per Catalunya, aquesta tardor fins a pràcticament Nadal. Estarem al Teatre de Granollers i uns quants teatres més que s’ha parlat. A Barcelona estarem al Casino l’Aliança del Poblenou. I després aturarem la màquina a l’espera que surti la pel·lícula. I més tard la idea és fer un concert, jugant amb imatges de la pel·lícula i coses d’aquestes.

Per tant, el 2025 també hi haurà Sau30?
Sí, perquè són cançons que vam escriure fa molts anys, però afortunadament la gent te les demana i són vigents i les canten i les reconeixen i encens la ràdio i sonen. Les nostres cançons han sobreviscut al pas del temps, modes, campanyes de màrqueting, etcètera. I et fa sentir bé, això és una bona sensació.

A Eufòria van cantar ‘Boig per tu’.
No m’agrada gaire Eufòria.

Com va anar ajuntar la Fundació Sau amb les Masies de Voltregà?
Buscàvem un espai i l’hem trobat allà. Tindrem un espai on hi ha un petit auditori.

Quins espais hi haurà?
La part museu serà amb molta realitat virtual. Serà com una màquina de temps que portarem a la gent a èpoques i llocs de Sau. Alguns d’ells seran físics i uns altres seran virtuals. Permetrà, per exemple, anar al Palau Monumental. No volem alimentar molt la part aquesta mitòmana, més que tot, reproduirem un local d’assaig que teníem. Es podran veure els instruments, l’estudi, com es gravaven els discos, que no té res a veure com es grava ara. I també hi haurà un auditori per unes 200 persones on també hi haurà l’estudi. Portem l’estudi de gravació allà, i fem l’estudi nou per ajudar a la gent que comença. Hi haurà aquests espais i el museu. Però a part d’això, estem treballant amb la col·laboració entre la música i la salut mental, és a dir, com podem utilitzar la música per ajudar a tractaments de trastorns de salut mental? Volem fer com una mena de servei per ajudar, assessorar i ajudar músics amb problemes de salut mental, que són molt freqüents. Al món de la música n’hi ha molts, des d’anorèxies, addiccions fins a depressions…

Quan serà una realitat?
La fundació ja existeix. Tenim uns patrons fantàstics que treballen amb nosaltres i estem fent ja activitats. La Fundació ja està en marxa, ja estem treballant moltes coses, però l’espai físic esperem que, de cara a la primavera de l’any que ve ho puguem inaugurar. És complicat, perquè hi ha molta burocràcia i tot va a poc a poc. Però bé, estem molt contents i estem treballant amb un equip de gent meravellós. I vull donar les gràcies sobretot a l’Ajuntament de Masies, perquè han entès perfectament el projecte, han entès la utilitat social d’aquest projecte, i ens estan posant totes les facilitats que podien posar i més. I l’Ajuntament de Masies de Voltregà, amb la seva alcaldessa, la Verònica estem encantats. I més junts crec que farem moltes coses.

Què més teniu a l’estiu?
Farem alguns concerts, també jo faig uns concerts petits, però sobretot ens dediquem a enllestir el disc, que ara estem a la part final i el setembre està sonant a Spotify i altres plataformes. També es podran adquirir a tots els supermercats Condis perquè avui dia no queden botigues físiques.

En el teu cas, on compres discos ara, Pep?
No et queda més remei que comprar-los en línia. Jo compro discos, aquesta setmana n’he comprat. Però cada dia és més difícil i queden quatre botigues, però et queda en línia.

En quina fase esteu amb la resta de cançons?
Estem en fase de cantar-les, els instruments estan tots gravats, algunes ja estan mesclades. Sortia un single d’aquí a un mes, aproximadament, i el quart single sortirà quan surti el disc. És un disc que estem especialment contents perquè ha sortit molt fàcil.

Creen un nou grup de playback a Sant Pere, que s’estrenarà per la festa major petita

Guillem Rico

“El grup està obert a tothom a qui li agradi la música i el ball i tingui una mica de ritme”, i també que tinguin a partir de 55 anys. Són els requisits per formar part del nou grup Sant Pere de Torelló Playback, que s’estrenarà el 30 de juny coincidint amb la festa major petita del poble. El nou col·lectiu va néixer a principis de febrer i està format per gent de Sant Pere, d’Orís, de Vinyoles i de Torelló. De fet, els set fundadors havien format part del grup de playback del casal cívic de Torelló. Per diversos motius, diu Montserrat Font, una dels integrants del nou grup, van crear la nova formació a Sant Pere, on han trobat el suport de l’Ajuntament, que els cedeix espai –la sala Torner– per fer els assajos. El mateix consistori va fer una crida i ja són 13 els membres actuals amb la voluntat de créixer, ja que “si som més podem fer posades en escena més lluïdes”, diuen.

“En tenim moltes ganes”, assegura Font, que comenta que estan assajant per a la primera actuació de la formació, que constarà d’una vintena de temes “més modernitzats”, de diversos estils i en diferents idiomes. “Hem partit de zero, però amb l’ajuda de molta gent” tenen tot l’attrezzo per fer uns muntatges “diferents del que havíem vist”, en què incorporen “efectes especials i imatges”, comenten des del grup de playback. A l’hora d’escollir les cançons i fer els muntatges, diu Font, les decisions es prenen de forma coral i els diferents membres proposen cançons i “si hi ha consens” les tiren endavant.

Els assajos d’aquests dies, detallen, són més intensos, ja que han muntat tots els temes de nou. L’estrena del dia 30, que faran al teatre parroquial El Centre de Sant Pere a les 5 de la tarda, preveuen que tingui unes dues hores de durada i comptarà també amb sortejos. Serà la primera actuació del nou grup de playback, que ja en té algunes més d’emparaulades per després de l’estiu.

Nil Mejías s’incorpora al grup coincidint amb l’inici de l’Any Romeu, músic que va començar a tocar l’orgue a la mateixa edat

Miquel Erra

El jove pianista Nil Mejías, veí d’Olvan (el Berguedà), s’ha incorporat al grup d’organistes que, des de fa un any, toquen cada dissabte al vespre a l’església dels Dolors de Vic, durant i després de la missa. El més singular, en aquest cas, és la seva edat: té 13 anys. Amb el seu debut, dissabte passat, la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors ha volgut aportar el seu primer i simbòlic granet de sorra a la commemoració del 150è aniversari del naixement de mossèn Lluís Romeu, músic, compositor i Fill Il·lustre de Vic. I és que Romeu va començar a tocar l’orgue a la mateixa edat, en el seu cas a l’església de Sant Domènec.

Mejías s’inicià en la música amb 5 anys a l’Escola Municipal de Puig-reig. Quan va ser l’hora d’escollir instrument es va decantar pel contrabaix, però al cap d’un any es va passar al piano –possiblement per influència de la seva mare, que també l’havia tocat–. L’interès per l’orgue li arribaria “per un cúmul de casualitats”, explicava dissabte moments abans del concert. Amb tot just 9 anys, algú li va deixar tocar l’orgue de la Seu de Manresa –“no arribava ni als pedals”– i aquell so el va captivar. L’any següent ja començaria classes amb la reconeguda Mercè Sanchís, organista de l’Escolania de Montserrat, amb qui continua l’aprenentatge.

El seu primer concert d’orgue va ser el passat 8 de juny, en l’audició de final de curs. Curiosament, però, ja havia viscut un “debut inesperat”. I va ser a la mateixa església dels Dolors de Vic. El guia turístic i prior de la congregació, Xavier Cervera, amb amics comuns, hi va contactar per si volia tocar en una de les sessions de la visita teatralitzada Xocolata barroca, que precisament culmina amb el so de l’orgue dels Dolors de fons.

Per al concert de dissabte, Mejías va comptar amb l’assessorament de l’organista i organer David Iglesias, i dins del repertori hi van incloure una peça del mateix Romeu, titulada Meditació. La Congregació dels Dolors té previst mantenir la seva contribució particular a l’homenatge a mossèn Romeu. Ho farà en el marc de la propera Festa del Sant Crist de l’Hospital del 12 de juliol.

Any Romeu

Precisament aquest divendres, el Bisbat de Vic presentarà els primers actes de l’Any Romeu, un programa que es proposa recordar la figura i obra de mossèn Lluís Romeu, coincidint amb el 150è aniversari del seu naixement a Vic. L’acte, al Palau Episcopal, comptarà amb la presència del compositor Valentí Miserachs i l’actuació de la Coral Canigó.

EL 9 NOU

El periodista vigatà Xevi Freixa ha estrenat L’inquilí, un pòdcast de ficció amb un format poc comú: no només s’envia mitjançant WhatsApp sinó que simula l’estil dels missatges d’aquesta app per fer la història més realista i emocional. Argumentalment, el thriller gira a l’entorn de la por d’estar sols.

Freixa, que també té formació en arts escèniques i guió audiovisual, va tenir la idea de la whatsappsèrie durant la pandèmia i la va desplegar durant el 2023. Aquest juny n’ha fet l’estrena. Els 11 capítols s’han enviat a una setantena de whatsappespectadors.

Protagonitzat pel mateix Freixa i amb les col·laboracions actorals d’Anna Fuentes, Jordi Colom i Karina Amato, L’inquilí consta majoritàriament de notes de veu del protagonista, imitant el discurs desordenat que tenen. Però també juga amb els vídeos, els missatges de text, les captures de pantalla i les fotos. Tot al servei d’un thriller que gira a l’entorn de la por d’estar sols, l’autoestima i la incomunicació, “en què un noi hipocondríac s’enfronta als misteris del seu primer pis mentre aprèn a ser independent”, explica.

El guió també ha mirat d’incloure els missatges de resposta dels espectadors que han contestat seguint el joc o dient que hi estaven enganxats, per jugar a difuminar realitat i ficció. El pòdcast s’ha gravat de manera “casolana” amb un smartphone, “per simplificar el procés i per la sensació de realitat”.

Jordi Vilarrodà

L’historiador Joaquim Albareda, que va ser un dels pares del Museu del Ter, no té dubte que al cap de vint anys s’han superat les expectatives: “És més del que ens podíem imaginar”. El 23 de juny de l’any 2004, vigília de Sant Joan, amb el so dels petards de la revetlla de fons, s’inaugurava definitivament a Can Sanglas el que avui és un dels principals actius culturals de Manlleu i d’Osona. Quan el llavors conseller Josep Bargalló i l’alcalde Pere Prat tallaven la cinta, s’acabava un procés que havia començat l’any 1996 amb la compra de l’antiga filatura –una clàssica fàbrica de riu de tres pisos– per part de l’Ajuntament. I que entremig havia passat per moments en què el projecte havia perillat. Quedava per davant la feina de donar-li contingut i, sobretot, sentit.

El Museu del Ter havia començat a caminar durant el primer govern tripartit de Manlleu, amb el socialista Ramon Sitjà d’alcalde. El projecte de dos reconeguts arquitectes (Carlos Ferrater i Josep Maria Montaner) preveia conservar l’estructura de l’antiga fàbrica, amb les parets de maó i còdol, i allargar l’edifici per les dues bandes, la de l’entrada i la del darrere, amb un cos que havia d’acollir un auditori. Les obres van començar a principis de 1999, pocs mesos abans que Sitjà perdés les eleccions i fos escollit alcalde Joaquim Vivas, de CiU. No tothom del seu equip estava d’acord a continuar destinant recursos a un museu, i es va arribar a proposar de donar-li altre usos, com una residència geriàtrica. “Hi havia gent que feia arribar a l’alcalde que Manlleu tenia altres necessitats.” Ho recorda Mercè Puntí, professora d’història i regidora de Cultura i Ensenyament en aquells anys, que va ser una defensora del museu, amb altres regidors com Marta Alsina. “Els temps han canviat per bé, llavors la cultura tenia menys pes.” Puntí creu que hauria estat “de curta volada” tirar enrere el projecte”, però a Vivas el preocupava la despesa: “Deia que el tema és el compte d’explotació”, és a dir, el que li costaria a l’Ajuntament de mantenir el museu. I reconeix que els pitjors moments eren “quan anaven caient les certificacions de l’obra”.

L’obra va anar fent el seu curs i el 26 d’abril de 2003 el museu obria per primera vegada les portes. Va ser una obertura polèmica, a un mes de les eleccions municipals que CiU acabaria perdent. I efímera, perquè només es va poder veure durant dos dies. El juny de 2003, ERC guanyava les eleccions i el nou alcalde, Pere Prat, es trobava amb el repte de posar a punt de nou el museu perquè fos funcional. Unes filtracions d’aigua del canal van complicar més la situació. Joaquim Albareda, que va ser de fet el primer director del museu, recorda la intensitat d’aquell període. Nou mesos, com una gestació, en què van ser decisives l’empresa LaVola, el museògraf Gabriel Alcalde o, en especial, el mecànic i muntador Agustí Bofill, restaurant les antigues màquines tèxtils de la filatura. I si una persona esmenten tots els implicats és la llavors regidora de Cultura, Maria Rosa Collell, que va morir l’any 2009. “La que va posar fil a l’agulla i em va fer il·lusionar”, diu l’alcalde Pere Prat, a qui li va tocar de tallar la cinta d’un projecte que havia passat per tres mandats, com va destacar en el discurs d’aquell dia.

El nou equipament cultural s’integrava dins del projecte de l’anomenat Parc del Ter, lligat al passeig del Ter i a la recuperació del canal industrial. L’aigua que havia mogut les fàbriques de filatura era també la que feia possible la vida al Ter i el seu entorn.

La recuperació del patrimoni industrial era una línia del museu, i l’altra era la mediambiental, amb la creació del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (CERM), avui integrat a la UVic-UCC. Carles Garcia, que al cap de pocs mesos seria nomenat director del nou equipament i que ho és encara avui, recorda que si una cosa l’incomodava era el nom de museu industrial, “no perquè no em semblés destacable el tema industrial sinó perquè no representava prou bé el que s’havia creat”. Al cap dels anys se solucionaria deixant el nom actual de Museu del Ter.

El mateix Garcia posa en relleu avui que, a part de l’exposició de maquinària, faltava “la part de la societat industrial, la posada en marxa de la turbina, un espai d’exposicions temporals, l’auditori o la definició de les línies d’activitat”. I sobretot, la connexió amb Manlleu: “Als inicis, ens vam bolcar cap enfora: el que havíem de fer era parlar amb tothom, implicar les entitats i altres agents, parlar de la història dels diferents col·lectius…”.

Exposicions temporals molt diverses, en especial sobre entitats o moviments socials de Manlleu, un ampli desplegament de publicacions (amb un catàleg de 40 títols en línia), activitats escèniques (des de les visites teatralitzades fins a les obres produïda per CorCia Teatre sobre moments de la història moderna i contemporània de Manlleu), un programa educatiu que posa en contacte el museu sobretot amb les centres manlleuencs i l’ambició d’actuar com a museu de territori i referent en el seu àmbit han anat configurant el present del Museu del Ter. Els que van ser protagonistes del seu naixement senten que el temps els ha anat a favor. “No teníem el Teatre Centre, el museu ha suplert altres funcions i s’hi han fet molts actes, ha complert una funció cultural, social i educativa”, diu Pere Prat. “Ens va costar, va ser una aposta molt important, però sense cap dubte ha contribuït a la identitat de Manlleu.” Mercè Puntí es confessa “gratament sorpresa per la capacitat transformadora” que ha tingut, i pel paper “complementari de la política que s’ha fet des de les regidories de Cultura” del museu. I Joaquim Albareda remarca que un dels seus grans èxits ha estat “el treball de l’equip per obrir-lo a les entitats i la societat de Manlleu”. És l’historiador qui també fixa alguns dels objectius als quals creu que s’hauria d’apuntar després d’aquest vintè aniversari: un bar restaurant i un nou espai per al CERM. La mirada està posada en l’edifici de l’antiga potabilitzadora de Manlleu, molt a prop del museu. Tot i que s’havia especulat amb la idea que fos la nova seu de la Policia Local, es va optar finalment per fer-la a l’avinguda Puigmal, de forma que la potabilitzadora continua sense ús. Carles Garcia hi coincideix: “Museogràficament tenim el repte de dignificar la part de ciències naturals”, ubicada a la tercera planta que és la seu del CERM. El trasllat d’aquest permetria alliberar-la per a exposicions itinerants o temporals, entre altres usos.

La situació econòmica de l’Ajuntament de Manlleu farà difícil que això pugui ser realitat a curt termini, però l’objectiu hi és. “El Museu del Ter s’explica pel que hi ha de la porta cap enfora: les colònies, els canals, la fauna i la flora fluvial… Està bé que el museu sigui un edifici, però sobretot és una institució”, afirma Garcia.

Més de 27.000 usuaris durant el 2023

El Museu del Ter arriba al vintè aniversari amb bona salut pel que fa a l’activitat, plenament recuperada dels moments de la pandèmia. Segons dades que es recullen a la memòria de 2023, en aquest exercici el Museu del Ter va rebre un total de 27.275 usuaris. La importància de l’activitat educativa es mesura en el fet que més d’un 40% d’aquests (11.774 usuaris) corresponen a aquesta part de l’acció del museu.

En els darrers anys s’ha potenciat també l’activitat en línia –durant el confinament va ser una alternativa de molts museus per mantenir la connexió amb el públic– i el canal de YouTube va sumar 146.127 visualitzacions dels seus documentals i produccions audiovisuals. Se’n van afegir dues de noves: “Què diuen els ocells. Verdaguer i els ocells del Ter a Manlleu”, que es va coproduir amb la Casa Museu Verdaguer, i “Que no parin les fàbriques. Els manyans a les fàbriques del Ter”, a part de dos capítols nous de la sèrie de documentals sobre artesans Mans destres. També va ser un any productiu en publicacions en línia, amb 14 títols nous. L’elevat volum d’aquestes és degut al fet que es van editar digitalment tots els nou espectacles teatrals que CorCia Teatre va produir i representar al Museu del Ter entre els anys 2008 i 2021. Pel que fa a exposicions, se’n van produir dues, un sobre els 100 anys d’història gegantera de Manlleu i una altra sobre el cinquantenari de la pràctica de l’hoquei patins a la població.

Jordi Remolins

La celebració del patró camprodoní Sant Patllari tindrà el seu epicentre aquest mateix divendres amb el gruix d’activitats que es perllongaran també durant el cap de setmana. A banda del pregó rural de Francisca Costa i Núria Simon, els camprodonins viuran una cercavila, la missa solemne, sardanes, vermut popular, jocs de taula i de cucanya, karaoke, la serenata de l’Orquestra Selvatana i el concert de nit amb Mamt’s i discjòqueis, on es farà la tria del pendó i la pendona de la festa.

Dissabte tindran també cercavila al migdia, un dinar popular a la font del patró, festa de l’escuma i concert amb Cabra Boja i Versión Imposible, a la Mare de la Font. La festa major continuarà els actes amb la gimcana d’inflables, tirolina, música infantil, l’arribada de la Flama del Canigó i un concert de nit amb La Banda del Coche Rojo i Blen Grant & Friends DJ a la Mare de la Font, aprofitant que l’endemà és jornada festiva amb motiu de Sant Joan. Prèviament, l’Espai U d’Octubre acollirà la tradicional foguera i s’hi veurà el castell de focs que dona per tancada la commemoració anual de Sant Patllari.

D’altra banda, i coincidint amb la festa major, l’escola Dr. Robert va estrenar dimarts els seus dos primers capgrossos escolars. Han estat realitzats pels estudiants de 6è amb el suport de l’artista Tavi Algueró. Han pres forma del Dr. Robert i del burro que transportava les restes de Sant Patllari.

EL 9 NOU

La plaça de l’Ajuntament de l’Ametlla acollirà aquest dissabte a les 8 del vespre el penúltim concert del 13è Cicle de Jazz, que anirà a càrrec d’Irene Reig i The Bop Collective. Reig és una representant destacades de la nova generació catalana de músics de jazz. Amb la banda que lidera, The Bop Colletive, presentarà el seu nou treball, ‘Decisió i coratge’ (The Changes, 2023). És el tercer disc de l’octet, que marca un abans i un després en la seva trajectòria, tant en l’àmbit interpretatiu com en el compositiu. Les composicions i els arranjaments de la saxofonista pivoten entre la tradició del jazz i l’actualitat musical. Reig estarà acompanyada per Marta Garret, veu; Joan Mar Sauqué, trompeta; Alba Pujals, trombó; Héctor Floría, saxo tenor; Joan Monné, piano; Giuseppe Campisi, contrabaix, i Joan Casares, bateria.

Irene Reig & The Bop Collective. 13è Cicle de Jazz de l’Ametlla. Plaça de l’Ajuntament. Dissabte 22 de juny, 20h.

Concert del Cor Ampacanta i el Cor Mixt Amics de la Unió a Mollet

El Cor Ampacanta de Mollet i el Cor Mixt Amics de la Unió de Granollers protagonitzaran el concert ‘A la vora del mar’ aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Can Gomà de Moller. Les dues formacions estaran acompanyades d’un petit grup instrumental per interpretar un repertori de música marinera, de diferents estils i èpoques, fresca i dinàmica. El Cor Ampacanta ha celebrat fa poc els 20 anys.

‘A la vora del mar’. Cor Ampacanta i Cor Mixt Amics de la Unió. Teatre Can Gomà. Dissabte 22 de juny, 20h.

Jaume Anfruns presenta un llibre d’acudits a Parets

El Teatre Can Rajoler de Parets acollirà aquest divendres a les 7 de la tarda la presentació del llibre ‘Un fart de riure’, de Jaume Anfruns, en el qual ha recopilat fins a 200 acudits. L’acte serà presentat per l’humorista Jordi LP i hi prendrà part el músic Salvador Escribà, membre de la Salseta del Poble Sec. També hi intervindran Elisa Mató i Miquel Molina, companys seus del programa RAP a la carta, que teatralitzaran juntament amb Anfruns alguns dels seus acudits. El llibre recull acudits per a tots els gustos i edats, que fugen de l’ofensa i de la polèmica, per gaudir-ne en família. A més del recull d’acudits, el llibre es complementa amb un disseny i portada creats per Marc i Joan Vila, i amb fotografies de Miquel Portell i Rosalia Lahoz, membres de l’Associació Fotogràfica de Parets.

Presentació d’ ‘Un fart de riure’, Jaume Anfruns. Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès. Divendres 21 de juny, 19h.

Jordi Sunyer

COPA LOTUS
‘El disc en castellà’

Quart treball d’estudi del grup de Vilanova i la Geltrú Copa Lotus, que l’any 2013 es van donar a conèixer després de guanyar el concurs Sona9. La banda, que sempre ha anat una mica a contracorrent, continua apostant pel rock’n’roll i per cantar en la llengua de Pompeu Fabra. Que a aquestes alçades de la pel·lícula es podrien passar al castellà? Doncs potser sí, però de moment l’únic que han fet és fantasiejar amb aquesta idea i quedar-se només amb el títol. Així sempre podran dir que un dia van publicar un disc en castellà.

BIEL MARTÍ
‘El país de les flors’

Després de publicar dos àlbums durant el 2023 (Somnis per a tu i per a mi i La llum que portes dins), el cantautor barceloní Biel Martí torna a la càrrega amb el seu treball més ambiciós. Una obra que beu sobretot del folk i la música d’arrel americana amb 13 cançons que naveguen també per sonoritats com el rock festiu a la inicial El país de les flors, la balada èpica a Tot allò que no hem viscut o la cançó de bressol amb inspiracions bluegrass de Criatures de la nit. No sé per què però Martí em recorda Joni Mitchell. A la catalana.

LLUÍS GÓMEZ
‘Dotze temps’

Lluís Gómez és un dels grans coneixedors de la música bluegrass a la península. Ha escrit mètodes per aprendre a tocar el banjo de cinc cordes i fa uns anys fins i tot va ser portada a la revista Banjo Newsletter (referència mundial pels banjonistes). I ara, en el seu nou disc, acompanyat de músics com Maribel Rivero, Ondra Kozák, Raphaël Maillet, Carol Duran, Sicus Carbonell o Nat Torkington, casa melodies i cançons tradicionals amb sis peces pròpies en català, castellà i txec. I sí, Dotze temps són els del compàs flamenc, que mig treuen el cap al disc.

Jordi Sunyer

‘Keep The Faith’ Mercury Records, 1992

Keep The Faith és el disc que va convertir Bon Jovi en una banda global. Van aparcar el glam i el hard-rock dels 80 per passar a ser una banda de rock en majúscules per a tots els públics. I sí, per fer aquest canvi van passar pel barber (el cantant es va pelar les grenyes) i es van guanyar algunes crítiques, però el cert és que se’n van sortir airosos. El disc s’enceta amb “I Believe”, una declaració d’intencions on demanen amb una base directa i contundent que mantinguem la fe en la banda (com es veu també amb les cinc mans unides dels músics a la portada). Després ve l’homònima “Keep The Faith”, amb un bon solo de Richie Sambora, encarregat de mantenir l’essència hard-rockera del grup, i la xulesca “I’ll Sleep When I Dead” (ja dormiré quan sigui mort).

A partir d’aquí la intensitat –però no la qualitat– baixa i sonen dues de les millors balades de la discografia de Bon Jovi: “In These Arms” i l’eterna “Bed of Roses”. Per acabar d’arrodonir el disc hi ha més peces i jo em quedo amb “Dry County”, un temorràs amb influències western que s’acosta als deu minuts i que acaba amb Sambora fent de guitar hero. Aquests dies s’ha tornat a parlar de Bon Jovi perquè se n’ha estrenat una minisèrie de quatre capítols que val molt la pena, i també s’acaba de publicar Forever, un disc amb regust de comiat que tampoc està malament.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El piano.

Primer grup/ coral del qual vas formar part. Jamboree Tourists.

Primer concert en directe? El 2 de juny de 2018, al 7è Festival de Jazz de la Garriga.

Primer disc que et vas comprar? La noche, d’Azul i Negro, l’any 1982, en casset.

Quants discos tens aproximadament? Un centenar de CD.

Salva’n tres (de discos). The Man Machine, de Kraftwerk; Concerts in China, de Jean-Michel Jarre, i el Rèquiem de Verdi dirigit per Karajan.

Grups o músics de capçalera. Gaudeixo amb tot tipus de música. Ara mateix m’agrada molt escoltar el que fan Les Testarudes i The Dance Crashers.

Un concert (com a públic) per recordar. Caravan Palace a Barcelona.

Jordi Vilarrodà

‘Odile a l’estiu’
Emma Becker
Ed. de la Ela Geminada
L’aparició de La Maison l’an 2020 a França, on Emma Becker (Emma Durand) construïa una narració a partir de la seva primera experiència sexual, va ser un impacte. L’autora torna ara amb una novel·la en què les dues dones protagonistes parlen, mirant enrere, del seu inici en la sexualitat, de la construcció del desig, de la normativitat… Un relat fresc i eròtic per iniciar l’estiu.

‘Records d’egotisme’
Stendhal
LaBreu Ed.
L’any 1832, Stendhal es va proposar de fer una mena de memòries. Arrencant des del seu retorn a París l’any 1821, després d’una estada a Itàlia. Va ser un projecte inacabat, que deixaria només testimoni d’uns mesos al París de Lluís XVIII. Un retrat irònic del panorama humà de la capital, viscut per un Henry Beule que no era encara Stendhal, i recordat pel ja escriptor amb mestria.

‘Tornar al bosc’
Emilia Illamola
Quad. de la Font del Cargol
Una escriptora, la Bruc, torna al poble de la seva jovenesa, just quan té entre mans una novel·la que no acaba d’avançar. Allà es retrobarà amb amigues que no esperava que tornessin a aparèixer en la seva vida, replantejarà el seu lloc en el món i intentarà resituar-se, a cavall entre la vida i la literatura. Un relat de to intimista de l’autora que es va donar a conèixer amb La lectora accidental.

‘Merèixer la victòria’
David Madí
Ed. Columna
De David Madí s’ha sabut sempre que ha estat (i és) un personatge influent en la política catalana. I amb fama de ser un bon estratega. Va ser present en moments clau de la gestació d’allò que hem convingut en anomenar el procés, i del que va portar el país fins al referèndum de l’1 ‘octubre de 2017. Què va passar en aquells anys convulsos… i en què es va fallar? Interessant, i polèmic.

‘Hist. de l’art en 15 gats’
Nia Gould
Ed. Mediterrània
Un llibre de cartró pensat perquè els més petits comencin a conèixer l’art. Artistes com Picasso o Monet tenien en comú el seu amor pels gats, i a partir d’aquest fet l’autora dibuixa gats cubistes, surrealistes o d’altres estils, que serveixen per explicar cada moviment. Després de l’èxit de la versió per a joves, ara n’ha fet una que farà les delícies dels infants de fins a 5 anys.

Anna Ruiz Mestres

ELS PINTORS QUE EM VIUEN
Autor: Joan Raven
Editorial: Edicions i Propostes Culturals Andana
Lloc i any d’edició: Vilafranca del Penedès, 2004
Nombre de pàgines: 83

Els pintors que em viuen, consta d’imatges de l’obra pictòrica de l’artista Joan Raven, i de textos de diferents escriptors que s’hi inspiren: (Anna Aguilar-Amat, M. Costas, Joan Cuscó – Clarassó, Anna Gual, Jordi Llavina, Sònia Moll Gamboa, Cèlia Sánchez-Mústich, Florenci Salesas i Pla i R. Troyano). Els escrits van des de belles narracions, passant pel perfeccionisme mètric dels sonets, fins a les profundes reflexions en prosa ran del treball artístic de Joan Raven.

És una summa artis, que fa les delícies del lector sensible, perquè pintura i literatura et curen l’ànima. El llibre és també un catàleg de l’exposició que es troba al Fòrum Berger Balaguer de Vilafranca, de visita imprescindible.

Mentre llegiu, observareu, i veureu la figura humana marcada per una línia negra que la delimita, com feien els pintors, arrelats a la terra, del romànic, que ja venien de les tessel·les bizantines. Veiem ressons d’aquest art en algun dels pintors que viuen en el Joan Raven.

L’expressió llatina que dona títol a algunes de les pintures Terra nullius –Terra de ningú– t’arrossega vers la temporalitat humana i la seva insignificança davant l’univers, del quadre a l’infinit, matisat per la força dels cossos negres, que contrasta amb la llum del groc, del blau, i amb imatges provocadorament enlluernadores com les d’Això no és un raïm. El Penedès batega en cada pigment, que l’artista controla i manipula amb plena llibertat. Penseu en els xiprers de Creatura, o en L’escala del vi, grans d’alquímia, on hi respira una natura més modernista, amb gamma de rosats, verds, grocs i blaus que emocionen la mirada de qui observa. Com diu Joan Pere Viladecans: La pintura s’acaba quan és mirada, i és unànime fins que no s’estableix aquesta relació. D’ofrenes i carícies desdibuixen imatges enmig de fils de pintura plens de llums i ombres, desconstruint la mà protagonista. El Greal, d’aires cristians i de literatura artúrica, viu en el seu art i vessa en el contrast del fons negre i la llum blanca, antítesi pictòrica.

Contrast i modernitat ens evoquen el be water de Bauman, i els secessionistes, que s’ofegaven en l’estricta moral vienesa de l’època. El nervi pictòric de Joan Raven beu de la força d’Egon Schiele, en aquells arbres com fils, dels seus inicis, o de l’expressionisme de Munch en l’impacte de les seves llepades pictòriques.

Llegiu el llibre i observeu el quadre, sentiu la màgia de l’emoció per arribar a l’Art. Cerqueu-lo entre la beutat de l’exposició.

Maria Arimany

Sota els peus d’en Pau, que pengen de les cames sense tocar a terra, una filera de formigues ordenades que va i una altra que ve. En Pau, assegut al seient del primer vagó del tren, al costat de la mare, doblega el cos endavant fins que el cap li queda entre els genolls. Mira sota el seu seient: la filera de formigues, recta, perfecta i silenciosa, ve de lluny, no en pot veure el final. D’un salt, posa els peus a terra i s’ajup per mirar sota el de davant, on no hi seu ningú. Una paperina de patates fregides rebregada i oliosa. Les formigues hi entren, carreguen, i se’n van tren enllà. La mare que l’estira del coll de la samarreta:

–Què fas, rei? Puja, que t’embrutaràs!

I en Pau que s’asseu al seient i mira per la finestra, i sent la veu que diu Propera parada, i calla uns segons, Sant Adrià de Besòs. A través del vidre brut, els cartells vermells amb el nom de la parada i l’estació color bordeus, plena de grafits. S’hi apropen, ara a poc a poc, fins que el tren, amb l’esbufec de qui no pot més, s’atura del tot i s’obren les portes.

En Pau que gira el cap en direcció a la porta de darrere, per on entra un baf calent i humit que se li enfila per les cames, se li escola per les bermudes, i se li enganxa a l’entrecuix.

Dues dones que pugen al vagó amb els braços entrellaçats. La més jove s’asseu davant la mare, al seient del passadís, i l’altra, al de la finestra, cara a cara amb en Pau. Tenen la cara negra, els braços negres, els palmells de les mans rosats. Duen trenes fines i negres i vestits acolorits, la Jove, groc amb sanefes daurades, i l’Altra, blau amb esquitxos verds, i de sota la vora dels vestits els surten unes cames negres i unes sandàlies de cuir amb dits negres i ungles dures. El tren que agafa embranzida i el paisatge que es desdibuixa.

El corriol de formigues, implacable, que no s’atura, va i ve a través del pont que formen les cames inflades de l’Altra, i llavors en Pau es fixa en la Jove, i li veu la panxa grossa i rodona i que se la toca mentre xerra animada amb l’Altra.

En Pau que mira les dones, i la Jove que li fa una ganyota divertida i, avergonyit perquè l’ha enxampat mirant-la, abaixa el cap i veu les formigues, i sent darrere seu la porta que connecta amb el segon vagó, i la veu del revisor que diu als del primer compartiment, Bon dia, ensenyin-me el bitllet, i intueix la suor tèbia i agre que li regalima per les patilles grises.

El Revisor que s’acosta on són ells, i abans que pugui dir res, la mare que ja té els bitllets a la mà: tingui. En mira un, i després l’altre. La mare, amb l’orgull d’una dona com cal, amb la bossa damunt les cuixes i el para-sol apuntalat al passadís, agafat amb la mà esquerra, diu Gràcies quan el Revisor li torna els bitllets. I en Pau que, a la vegada que el Revisor, clava els ulls a les dones de davant i elles que xerren de ves a saber que, amb ves a saber quina llengua.

El Revisor que s’escura la gola, i a en Pau que li sembla que ho fa per cridar l’atenció de les dones, i elles que, indiferents, segueixen enraonant i rient. El Revisor que es posa nerviós, i els regalims de suor que se li escorren pel coll de la camisa, i hi torna, ehem, ehem, i la Jove se’l mira, i aixeca les espatlles i li ensenya els palmells rosats com volent dir: no l’entenc, no sé de què em parla.
Propera parada –Silenci–, Badalona.

En Pau que balanceja els peus, i les vambes blaves que es gronxen endavant i enrere, i la mare, que percep que això no acabarà bé, posa la mà lliure de para-sol sobre el genoll d’en Pau i diu Para, i quan veu que les cames d’en Pau estan quietes, retira la mà i s’estreny la bossa contra el pit, com si li fes por que li anés a terra.

–Que tinc cara d’idiota, jo? –Ho diu el Revisor i ho diu mirant a les dones, que ja no xerren, i ho torna a repetir: –Que tinc cara d’idiota, jo? –I en Pau fa que no amb el cap, mira els ulls sortits enfora del Revisor i li semblen de gripau però no d’idiota, i veu una mà peluda i enfurismada que furga dins la bandolera i en treu un telèfon que s’acosta a l’orella, i balbuceja alguna cosa: Montgat, negres, bitllet, i aquests ulls que volen sortir del seu lloc, i un capellà espumós que surt disparat de la boca del Revisor i que aterra a la galta d’en Pau.

Dos homes dins una roba aspra i gruixuda, que entren al vagó i s’acosten al Revisor. En Pau que llegeix S-E-G-U-R-E-T-A-T en lletres blanques a l’esquena, i veu unes porres negres que els pengen de la cintura. Un que és alt i corpulent i l’altre que esquifit i calb. El Revisor que assenyala les dues dones i el xivarri del vagó que va apaivagant-se. Algun murmuri que se sent aquí i allà i les cames nervioses d’en Pau que volen fer el balancí però que no poden i els seus ulls que salten de la Jove a l’Altra, de l’Altra al Revisor, del Revisor al Corpulent i del Corpulent al Calb i que capten la tensió, una tensió glaçada enmig de la xafogor del tren. I tot, que passa molt de pressa.

Com un director d’orquestra, el Revisor fa un gest amb la mà i el Corpulent estira del braç a la Jove, que queda dreta al passadís, i acostant-s’hi molt, la duu fins on hi ha les portes mentre el Calb es posa dins el compartiment per arribar a l’Altra, que s’estreny contra el vidre de la finestra. El Calb que l’atrapa, i la porra negra que queda a l’alçada dels genolls d’en Pau, i aquest que estira la mà per tocar-la, i és freda i suau i quan la mare se n’adona, li agafà la mà i diu Estigues quiet, i ell la retira, i pot sentir la por dins el pit, que li batega amb força, i el silenci, que li ressona fort a les orelles.

Algú que s’aixeca i diu Aquestes no són maneres de tractar a una embarassada i el Director d’orquestra que crida Calli, i l’Algú que torna a seure. En Pau que posa la mà dins la butxaca de les bermudes i en treu dues monedes que el pare li ha donat per comprar un gelat, i pregunta a la mare si poden pagar els bitllets de les dones, i la mare que fa Xxxt, amb això no en tenen ni per pipes. Totes dues arrambades contra la porta i el Corpulent i el Calb que no les deixen moure, i la Jove que no té por, que en Pau ho pot veure, i ell que vol acostar-se a la porta i dir-li al Director d’orquestra que sí, que és un idiota, però sap que la mare no ho toleraria, i encara s’enduria una surra davant de tothom, del Calb i el Corpulent i de la Jove, que també ho veuria. Mira a la mare, que fa com si veiés ploure a través de la finestra del compartiment del costat i taral.leja una cançó sense fer soroll. En Pau que pensa que podria agafar el para-sol i cridar els tres homes, Eh, babaus, veniu! Veniu, babaus!, i ells s’acostarien enfurismats, ¿tenim cara d’idiotes, nosaltres?, i en Pau que els faria la traveta amb la punta del para-sol i tots tres caurien a terra, un damunt de l’altre, i xisclarien com garrins, i arribarien a Montgat i les dones podrien baixar sense pagar el bitllet, i riurien, i la Jove li faria una ganyota divertida a través del vidre per donar-li les gràcies, i els vestits acolorits marxarien andana enllà. En Pau que vol aixecar-se i cridar, que algun remei ha de tenir tot plegat, i la veu que no li surt, i les cames que no es mouen.

El mar, que jau a l’altra banda del tren: quiet i mut, com les dones. Fosc, fred i suau com les porres. Brillant com la templa del Revisor i immens com la por instal·lada en el silenci indiferent de la mare i dels demés viatgers i inmens, també, com la ràbia d’en Pau, que no sap d’on ve però que la nota als punys tancats, a les dents serrades i als llavis premuts.

En Pau que posa la mà a la bossa de la mare i en treu el moneder. La mare que cantusseja i en Pau que en treu un bitllet de cinc euros. La mare que l’enxampa i Què fas, que vols que acabem rebent nosaltres també? I d’una revolada li pren el bitllet i l’entafora dins el moneder i aquest dins la bossa. La veu que diu propera parada, Montgat, i l’alleujament d’en Pau, que sap que quan el tren s’aturi tot acabarà, i la por, que ara la nota dins l’estómac, budells amunt, que li puja per l’esòfag a batzegades. El mar que l’enlluerna, i el tren que afluixa la marxa. El somriure d’idiota del Revisor, i les porres del Calb i el Corpulent, que són alliberades dels cinturons, i que, amb un cop a l’aire, creixen i s’allarguen com varetes màgiques.
Les vies que xisclen sota el tren que frena. La cara de la Jove que transpira ràbia, i la seva respiració fonda, de búfal. L’Altra que la té agafada del braç i les portes que s’obren, i la Jove que escup a l’ull del Revisor i aquest que crida Puta! Puta! Negra i puta! mentre s’eixuga el gargall amb un mocador, i en Pau que es tapa les orelles i que no vol veure però no pot deixar de mirar, i les porres del Calb i el Corpulent que cauen sobre els caps de les dones i ara són elles que criden, i les porres també criden colpejant els cossos negres i els esquitxos verds i les sanefes daurades, i la Jove que es protegeix la panxa abraçant-la amb els braços i l’Altra que es tapa el cap.

El Calb que esgrima la porra com una espasa i, d’un cop, llença la Jove a l’andana. Ella que ja és a terra sense deixar-se anar la panxa i el Corpulent que estira de les trenes a l’Altra, l’empeny i la fa caure damunt la Jove. El Pip-pippip, i les portes que es tanquen. El tren que comença a moure’s i en Pau que, a través de la finestra, veu el manyoc de colors i vestits rebregats sobre l’andana i un rajolí de sang, que s’escapa com un rierol vermell entre les trenes de la Jove.

El tren que s’embala, i el mar que plora, i la por d’en Pau que es desfà i li surt per la boca en forma de vòmit espès. I el silenci que es va transformant en murmuri i el murmuri que es torna xivarri, i el vòmit d’en Pau que ha caigut damunt la filera de formigues esguerrant el seu anar i venir mecànic i en Pau que s’eixuga la boca amb la samarreta i la mare que diu Això et passa per no parar quiet, i les formigues que, embogides pel destorb, es mouen cap a tot arreu sense saber què fan. Unes s’acosten al vòmit i d’altres en fugen i alguna hi ha quedat atrapada i belluga les potetes per desenganxar-se’n. La mare que treu de la bossa una tovalloleta i intenta eixugar el desastre i la tovalloleta que encara desorienta més a les formigues, que ja no poden parar quietes.

El Calb i el Corpulent, que ja no hi són, i el Revisor que mira amb desgana la mare i aquesta que abaixa la mirada i murmura un Disculpi i el tren que s’ha aturat a Montgat Nord i que ja arrenca. El Revisor, que continua demanant bitllets, i en Pau, que ja no té por i es pregunta si la ràbia també pot desaparèixer tan facilment, amb una glopada. I el mar, que el mira, i ell, que mira el mar, i les guspires platejades que tremolen damunt l’aigua.

El crit sec i agut de la mare, i la seva mà oberta que pica contra el turmell: Coi de formiga!, i la formiga aixafada que cau a terra i el peu de la mare que no en té prou i aixafa amb fúria el garbuix de formigues, Au, anem Pau. S’aixequen i se’n van fins a les portes, Propera parada —Silenci —El Masnou.
Baixen del tren, travessen l’andana i quan arriben a la sorra, en Pau que es treu les vambes i arrenca a córrer cap a l’aigua, i ell, i la ràbia, i el record de les dones, de les trenes i els vestits, dels Putes!, i de les porres i els silencis… tots es capbussen dins el mar i es refresquen en la immensitat, petits com formigues, i quan en Pau en surt, enganxada a la pell amb la sal i la sorra, només hi queda la ràbia.

Quart concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Amarg conte d’estiu

Després de guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cinema de Berlín de 2023, ‘El cielo rojo” del cineasta alemany Christian Petzold arriba als nostres cinemes. El director de ‘Barbara’ (2012), Os de Plata a la millor direcció al Festival de Berlín, planteja ‘El cielo rojo’com la segona pel·lícula de la seva trilogia dels elements després d’Ondina’ (2020) sobre una dona, espècie nimfa aquàtica, capaç de destruir els homes que la traeixen. ‘El cielo rojo’ ens presenta un grupet de joves en una casa de vacances a la costa del Bàltic gaudint de l’estiu i de la camaraderia aliens a uns devastadors incendis en la llunyania, el cel vermell del títol, que no representa una amenaça immediata pels joves.
El film de Petzold ofereix dificultats per apropar-se a la pel·lícula per la seva indeterminació genèrica. Però aquesta inconcreció és alhora un dels seu encerts ja que la variabilitat de tons fa que es basculi entre la comèdia romàntica, el retrat juvenil i el drama fatalista. Entre rialles, bromes, discussions i trobades, aquesta preciosa i subtil pel·lícula de Petzold sembla encomanar-se del cinema del francès Éric Rohmer. I és que sota l’aparença de senzillesa i naturalitat conté una profunda exploració de les relacions humanes a través de diàlegs i comportaments en situacions col·loquials. Al final queda una bonica i dolorosa exploració del desig, l’amor o l’amistat però també de la gelosia i el ressentiment, oferint un ampli mapa de les emocions humanes.
‘El cielo rojo’ ens parla del procés d’escriptura a través de Leon (Thomas Schubert), escriptor estancat que ha d’escriure la seva segona novel·la. Leon és un jove egoista, narcisista, un personatge patètic que només es mira el melic, un nen gran que necessita un correctiu. Aquesta lliçó de vida la rebrà de mans de Nadja (Paula Beer), una noia de presència misteriosa i enigmàtica, objecte de la mirada de Leon. Nadja serà una peça central en aquesta sortida al camp ja que ella representa la llibertat, la maduresa, la sensatesa, la intel·ligència emocional.
El film té un costat apocalíptic amb els seus cels rogencs per culpa d’un món exterior que crema al voltant de la casa. El foc aporta aquí un simbolisme evident ja que ens aporta la destrucció i alhora la purificació. Els nois atrapats en aquesta casa envoltats per unes flames distants ens evoca d’alguna manera el film apocalíptic ‘El ángel exterminador” (1962, Luis Buñuel) sobre un grup de burgesos que no poden sortir per raons inexplicables d’una mansió senyorial mexicana enfonsats en la seva apatia i desídia.
Atenció a una de les millors actrius del moment, l’alemanya Paula Beer, protagonista d’Ondina’, paper guanyador de l’Os de Plata al Festival de Berlín a la millor actriu i també millor interpretació femenina als premis del de l’Acadèmia del Cinema Europeu. Paula Beer, l’actriu de confiança de Christian Petzold, ha estat la meravellosa protagonista de “Frantz” (2016, François Ozon), remake d’un clàssic antimilitarista d’Ernest Lubitsch, paper pel qual va estar nominada també als Premis a millor interpretació de l’Acadèmia del Cinema Europeu. Beer ha estat també protagonista de “L’ombra del passat” (2018), una pel·lícula dramàtica dirigida pel seu compatriota Florian Henckel von Donnersmarck.

Eva Remolina / AMIC

La papada, o doble mentó, és una acumulació de greix sota la barbeta que pot afectar la confiança i l’autoestima de moltes persones. Tot i que sovint s’associa amb el sobrepès, hi ha diversos factors que poden contribuir a l’aparició d’aquest problema estètic. 

Un dels factors principals pel que es forma la papada és la genètica. Si els teus familiars tenen papada, és probable que tu també en desenvolupis. La distribució del greix corporal i l’elasticitat de la pell són en gran part heretades.

L’excés de pes pot contribuir a l’acumulació de greix en diverses parts del cos, incloent-hi sota la barbeta. Quan augmentem de pes, el greix es pot dipositar en aquesta zona, formant la papada.

Envelliment: Amb l’edat, la pell perd elasticitat i el to muscular disminueix, la qual cosa pot provocar una flaccidesa a la zona de la mandíbula i la barbeta.

Mala postura: Mantenir una mala postura pot debilitar els músculs del coll i de la barbeta, contribuint a la formació de papada.

Dietes yo-yo: Les fluctuacions de pes poden causar que la pell s’estiri i es contragui repetidament, reduint la seva elasticitat i contribuint a la papada.

Per a eliminar-la, aquestes són algunes de les rutines que pots seguir:

Exercicis facials: Realitzar exercicis específics per a la zona del coll i la barbeta pot ajudar a enfortir els músculs i reduir la papada. Alguns exercicis populars inclouen aixecar la barbeta cap amunt mentre es manté la boca tancada i fer moviments de masticació sense menjar.

Dieta equilibrada i exercici: Mantenir una dieta equilibrada i fer exercici regularment és essencial per perdre pes de manera generalitzada. La reducció de greix corporal també pot disminuir la papada.

Hidratació i cura de la pell: Mantenir la pell hidratada i cuidar-la adequadament pot millorar la seva elasticitat. Utilitzar cremes amb col·lagen i àcid hialurònic pot ser beneficiós.

Tractaments estètics no invasius: Hi ha diversos tractaments no quirúrgics disponibles, com el lífting amb làser, la radiofreqüència i la criolipòlisi (congelació de greix), que poden ajudar a reduir la papada.

Procediments quirúrgics: En casos més greus o quan es desitja un resultat més immediat, es poden considerar opcions com la liposucció de la papada o un lífting cervical. Aquests procediments són més invasius i comporten un període de recuperació, però poden oferir resultats més notables.

Això no obstant, abans de sotmetre’t a qualsevol tractament, consulta abans amb un dermatòleg o un cirurgià plàstic per determinar quina és la millor opció per a tu.

AMIC

Les violetes africanes (Saintpaulia) són plantes d’interior originàries de Tanzània i Kenya molt apreciades tant per la seva bellesa com per la seva facilitat de cura. 1. Llum: Les violetes africanes necessiten llum indirecta brillant per prosperar. Una finestra orientada a l’est o oest és ideal. Evita l’exposició directa al sol, ja que pot cremar les fulles delicades.

2. Reg: Aquestes plantes prefereixen un sòl humit però no empapat. És recomanable regar-les des de baix, col·locant l’olla en un plat amb aigua durant uns 30 minuts. Això permet que les arrels absorbeixin l’aigua necessària sense mullar les fulles, cosa que podria causar taques o fongs.

3. Humitat: Les violetes africanes gaudeixen d’una humitat moderada. Si l’ambient és massa sec, pot ajudar col·locar un plat amb aigua prop de la planta o utilitzar un humidificador.

4. Temperatura: La temperatura ideal per a aquestes plantes està entre els 18°C i 24°C. Protegeix-les de corrents d’aire fredes i canvis bruscs de temperatura.

5. Sòl i fertilització: Utilitza un sòl ben drenant i ric en matèria orgànica. Pots comprar una mescla especial per a violetes africanes. Fertilitza-les cada 4-6 setmanes amb un fertilitzant líquid equilibrat, seguint les instruccions del fabricant.

6. Trasplantament: És recomanable trasplantar les violetes africanes cada 1-2 anys per renovar el sòl i donar espai a les arrels. Escull una olla lleugerament més gran que l’anterior i assegura’t que tingui forats de drenatge.

Tipus de Violetes Africanes
Les violetes africanes es classifiquen en diferents tipus segons la forma i color de les seves flors i fulles. Aquí en tenim algunes de les més populars:

1. Violetes Africanes Estàndard:
Aquestes són les més comunes, amb flors que poden ser simples, dobles o semidobles, i una àmplia gamma de colors que inclouen blau, morat, rosa, vermell, blanc i fins i tot combinacions bicolors.

2. Violetes Miniatura i Micro-Miniatura:
Com el seu nom indica, aquestes varietats són més petites que les estàndard. Les miniatures tenen un diàmetre de fins a 15 cm, mentre que les microminiatures són encara més petites, sovint amb fulles de menys de 2,5 cm.

3. Violetes Africanes de Fulla Variegada:
Aquestes violetes tenen fulles amb patrons variegats, que poden incloure taques o vores blanques, grogues o rosades. Són especialment atractives fins i tot quan no estan en flor.

4. Violetes de Flors Fantasy:
Aquestes varietats tenen flors amb patrons únics com taques, ratlles o esquitxades en diversos colors. Cada flor és única, oferint un espectacle visual increïble.

5. Violetes Africanes de Fulla Arrissada:
Aquest tipus presenta fulles amb vores rissades o ondulades, afegint una textura interessant a la planta.

AMIC

Ingredients:

200 g de gules
150 g de gambes pelades
1 enciam
1 tomàquet gran
1 pebrot vermell
1 ceba tendra
Oli d’oliva verge extra
Vinagre de Mòdena
Sal i pebre al gust

Preparació:

Renta bé i talla l’enciam, el tomàquet, el pebrot i la ceba tendra.
En una paella, escalfa una mica d’oli i salta les gambes fins que estiguin cuites.
Afegeix les gules i salta durant uns minuts.
Barreja totes les verdures en un bol gran.
Afegeix les gules i les gambes.
Amaneix amb oli d’oliva, vinagre de Mòdena, sal i pebre al gust.

Promoure el pescaclics a les xarxes és atacar el dret fonamental a la informació

Josep Ballbè i Urrit

Els mitjans de comunicació tenen l’objectiu d’informar-nos de forma transparent i àgil. Massa sovint, però, s’entesten conscientment en tot el contrari. En aquesta tessitura, les xarxes socials s’han autoirrogat més competències del que pertoca. El motiu rau en una recerca competitiva malaltissa envers altres cadenes, emissores o periòdics. Només compta el share i generar més clics, likes o com se’n digui.

El sistema és emprar titulars ambigus, fins i tot enganyosos. Una tècnica grollera que contravé el codi deontològic del periodisme. En concret en allò que ve referit a informar de manera transparent i acurada. El professional abandona sovint aquest criteri per prioritzar el tot per l’audiència.  Un pur negoci mercantilista. Es pretén assolir el repte al preu que sigui. La curiositat mata el periodisme. No es té cap mena d’escrúpol: portades falses, anuncis publicitaris a tort i a dret (abans d’ampliar qualsevol notícia en mitjans digitals), talls o interrupcions descarades d’informatius audiovisuals (que estan prohibits legalment), presentadors que es deixen comprar per escenificar el rol d’home-anunci o dona-anunci. Una autèntica vergonya!

Sovint, l’esquer és un titular cridaner. Amb un cert polsim de misteri. Així ens activen prou el cuquet de la curiositat per clicar l’enllaç i accedir a la notícia. La intenció no és tant informar del contingut de la informació. Ho és que aquesta generi com més visites millor. La notícia és el mitjà que no la finalitat: la generació del màxim de clics. Convertits en visites ajudaran a millorar el posicionament del web, incrementant els ingressos per publicitat. D’aquesta mala pràctica, se’n diu clickbait: un neologisme anglès, format pels mots click (de clicar) i bait (esquer). En català, del clickbait en podem dir pescaclics, paraula que ja tenim al diccionari.

Òbviament un bon titular ha de tenir ganxo, no renunciant a informar. Combinant aquesta praxi amb la sobreinformació s’obté la via de la desinformació o de la intoxicació. Per tant, no anem bé. Promoure això és atacar el dret fonamental a la informació, vinculat fortament al de llibertat d’expressió. Essent així, la curiositat no mata el gat sinó la rigorositat exigible als mitjans. Cap on mira, doncs, l’actual ministre de cultural, Ernest Urtasun? M’ho vol dir, si us plau?

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers