‘Nightflight to Venus’ BMG International, 1978
A finals dels anys setanta, la música disco feia furor entre el públic, tot i que als crítics no els acabava d’agradar. I els reis de la discoteca eren segurament Boney M., un grup format per tres noies i un noi, tots negres, sorgits a mitjans d’aquella dècada a Alemanya. Aquest Nightflight to Venus, el seu tercer disc, va ser el que els va col·locar al cim de l’èxit, sobretot a Europa, per la senzilla raó que aquí hi havia dues cançons irresistibles que els joves de l’època es van fer un tip de ballar: “Rasputin” i “Rivers of Babylon. Les dues cançons van sonar a les ràdios sense parar. També es van fer molt famoses “Painter Man”, amb uns riffs de guitarra força sorprenents, i “Never Change Lovers in the Middle of the Night”. Veure’ls cantar per la tele era divertit, això sí, els instruments eren pregravats. De fet, hi havia una mica de trampa: l’ànima del grup era el productor alemany Frank Farian, que es va fer ric amb l’invent, que componia la gran majoria de les cançons i que, a més, als discos era el que cantava en comptes del cantant oficial, Bobby Farrell. Però les harmonies que feien les tres noies, Marcia Barrett, Liz Mitchell, Maizie Williams, eren precioses. El disc, per cert, es tanca amb una versió d’un dels grans èxits de Neil Young, “Heart of Gold”. A principis dels anys noranta, Boney M. va deixar de gravar discos.
