La setmana passada sortia a la llum ‘Big Wave’, el sisè disc de Joana Serrat. Un treball que marca un nou pas en la seva trajectòria, amb lletres que s’arrelen en un moment vital complicat i que es tradueixen en un so més contundent. La cantautora de Vic, una de les figures més internacionals del panorama musical català, el va gravar en un estudi de Texas i el presentarà en directe a casa al setembre, dins de la programació del MMVV.
Big Wave conté 11 cançons que mostren una Joana Serrat que no es queda en els esquemes ja coneguts i que li han donat bons resultats. Al disc que acaba de sortir, convida a seguir-la cap a un univers sonor més contundent. El publica el segell propi de Joana Serrat, Great Canyon Records, que precisament pren el nom d’un dels àlbums més decisius de la seva carrera. El d’ara potser també ho serà.
Fa deu anys que va publicar Dear Great Canyon, amb el qual molta gent la va conèixer, sobretot a escala internacional. És com si tanqués un cicle, un altre punt d’inflexió.
No hi havia caigut, però m’agrada aquest paral·lelisme. Han estat casualitats de la vida, perquè Big Wave havia de sortir l’any passat i per qüestions diverses s’ha anat allargant. Però sí, són dos discos importants per a mi. Big Wave és un punt d’inflexió sonor, un canvi. Potser sí que els anteriors, tot i que eren diferents, estaven més o menys dins d’uns mateixos paràmetres. Dear Great Canyon potser té més pinzellades pop. Close the Verve era més folk, introduint les reverberacions, les influències de l’slowcore. Dripping Springs anava a l’americana total i el darrer, Hardcore From The Heatt, anava més cap al shoegaze. Ara necessitava desmarcar-me.
Tenia a veure amb el moment personal pel qual passava?
Dins de l’estudi, quan faig aquestes cançons, la meva vida era la mateixa que en els anteriors. Però justament quan en surto, faig una gira per Anglaterra i torno a casa, canvien coses. És curiós: les lletres que estava gravant, sense jo mateixa saber-ho, s’estaven anticipant al canvi que m’havia de venir a títol personal. A vegades em passa, que faig cançons que no acabo de veure l’impacte que tenen fins un temps després. Va ser una de les primeres lliçons de Big Wave, un disc que me n’ha portat molts, d’aprenentatges. He canviat la manera en què vull viure i viure la música.
Les lletres traspuen moments convulsos, fins i tot de patiment. Jo me les imaginava posteriors a tot això, com una forma de catarsi.
A tothom li ha passat. Quan escrivia les lletres, sabia que hi havia coses dins meu que no acabaven d’anar a l’hora, que hi havia contradiccions dins meu. Llavors era com un exercici de voler-ho explorar, sense pors ni prejudicis. Tirar-me a la piscina i veure què hi trobava. La sorpresa va aparèixer gravant, vaig fer les cançons a casa d’una manera i a l’estudi les vaig deconstruir amb el productor. Era la manera que van trobar per distanciar-me, no tenia ganes de repetir la mateixa fórmula.
Malgrat que funcionava, i prou bé a la vista dels resultats.
Sí, i podia haver continuat. M’hi sentia còmoda i podia haver fet molts discos d’aquesta manera. Però no era el que em demanava el cos… que era un to més agressiu. Les lletres prenen una altra dimensió, que al final era la real! Prenc consciència que no estic bé i he de fer canvis.
Explorar dins d’un mateix té un risc. A vegades ni un mateix ho sap i pot trobar foscor.
No tenia por. Sabia que hi eren, i el que volia era trobar-les i resoldre-les. Hi havia com una desconnexió amb el món, em sentia en certa manera apartada. Per això l’àlbum havia de ser així: si jo em sentia incòmoda, la manera de comunicar aquesta incomoditat era amb aquest punt d’agressivitat. És un disc que té ràbia.
Se’n va a gravar el disc a Texas, on ja havia fet els anteriors. Però a un estudi i amb un productor diferent: ara és a The Echo Lab, de Denton, amb el bateria, productor i enginyer de so Matt Pence. Una decisió pensada?
Sí i no. Des que gravo Dripping Springs a Plum Creek Sound, amb Israel Nash, faig una amistat molt bonica amb músics de Texas. I un d’ells és Joey McClellan, guitarrista i ara coproductor de Big Wave. El meu primer impuls va ser escriure’l, dir-li que tenia cançons i preparava nou disc… i demanar-li si hi volia tornar a col·laborar. Va ser ell qui em va proposar de treballar amb Matt Pence, de qui tenia referències de la trajectòria, però que no coneixia personalment. Em va semblar ideal per al tipus de disc que volia fer, i per al qual volia experimentar. Els vaig explicar a tots dos, Matt Pence i Joey McClellan, què volia: pes, distorsió… no havia de ser un disc bonic sinó transmetre una certa incomoditat, i si en algun moment calia, amb xocs harmònics.
Com ho van traslladar al disc?
Per materialitzar-ho, el productor va tenir la genial idea de treballar amb un harmonitzador: tots els instruments els vam passar per allà, i vam poder treballar més amb la distorsió: fins i tot de la bateria o baix o els jocs amb les veus. Ens ha donat més textures i colors. I encara més: jo li havia enviat les cançons una mica vestides i em va dir que si volia un tancament sonor li enviés només les veus a cappella per imaginar millor cap on les havia de dur. Per això deia que a l’estudi en vam fer una autèntica deconstrucció, en algunes ens vam guiar només per les meves melodies de veu.
Els primers temes del disc, potser són els més trencadors, els que sonen més diferent: The Cord, que va ser el primer single, o el darrer que va sortir abans del disc sencer, Sufferer…
És totalment intencionat. Quan tenir clara la idea de big wave, la gran onada, que aglutinés tot el disc, la cara A havia de ser l’impacte de l’onada. De quina manera et rebolca o et submergeix. I la cara B, és com quan la mar es retira, però continua recollint i traient cap endins. Serien els temes menys impulsius, més pausats o reflexius. Comença amb Are You Still Here?, com si diguéssim: després de tot això, encara ets aquí?
El projecte Riders of the Canyon, que comparteix entre d’altres amb els osonencs Matthew McDaid i Roger Usart, s’atura mentrestant, o ho combinarà tot?
No, què va. Seguim, i el dia 27 de juny tenim actuació prevista a Torelló, i tenim concerts al juliol i al setembre. Al maig vam estar de gira pel nord de la península, que va anar molt bé. Ens ho passem molt bé, i la idea és continuar fent discos quan ens puguem trobar i posar cançons en comú. És diferent del meu personal, en què el pes recau molt sobre mi. Aquí som quatre, amb en Matthew, en Roger i en Víctor Partido. La part de lideratge, de persona visible, em dona una altra manera de viure els concerts.
Big Wave tindrà gira internacional? Es mou tan bé en escenaris europeus o nord-americans com en els d’aquí.
Ho estem treballant, de cara a final d’aquest any o principis del que ve. Però després de la pandèmia s’ha notat un canvi. Solia anar a Anglaterra a fer gira dues o tres vegades a l’any, i un cop mínim a altres països, des d’Alemanya als Països Baixos.
Per què passa això?
És un problema global de la indústria musical. A Anglaterra mateix, que sembla que hagi de tenir un múscul més fort, l’any passat van tancar un centenar de sales de concerts. Això vol dir que el sector pateix. I tinc la sensació que la classe mitjana dels artistes som els que estem patint més. I és on s’acabarà delimitant quins podrem continuar professionalment o no.
Ha posat el dit a la nafra. Es desmunten els circuits de sales, i prevalen els grans festivals.
Absolutament. No hi estic en contra, dels festivals. Però hauríem de tenir clar que la indústria necessita tots els elements. És com un ecosistema, en què quan et carregues un nínxol trontollen tots els altres. S’alterarà el conjunt, segur. La sensació és també que cada vegada la gent que es pot dedicar a la música és la més adinerada, els que ho poden aguantar. Penso que estaria bé que els beneficis grans que fan molts festivals revertissin d’alguna manera en sales o un tipus d’oferta que garantís visibilitat als que no ocupem les primeres files dels cartells. I també s’ha de tenir el debat de cap on van els diners públics en el sector.
