La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Jordi Sunyer
Aquest dissabte s’estrena Magister una obra dirigida per Jaume Parramon i que té com a protagonista a Pep Alsina. L’obra està situada a Alemanya el 1985. Alexander Maier, es disposa a dirigir el seu primer concert després d’una llarga convalescència i la irrupció d’una periodista, que pretén burxar en el passat del mestre, atiarà les flames de la memòria i desfermarà una tempesta.
Com és que vau decidir tirar endavant ‘Magister’?
Jaume Parramon: Com que ‘L’Espardenya Teatre’ participem en el premi de teatre, ens van passar l’obra, la vam llegir i vam pensar que s’havia de fer, no teníem escapatòria. Vam provar de fer-la en la festa major, però era massa seriosa. Vam decidir esperar.
Com ha estat ser l’actor que fa de director d’orquestra en aquesta obra?
Pep Alsina: La primera vegada que vaig llegir aquesta obra a mi em va costar que m’agradés. En Jaume sempre em deia que era molt bona i després que la llegís un parell de cops més vaig pensar que tenia raó. Aquesta la vaig veure molt complicada de dirigir i li vaig dir que ho assumís ell i jo ja agafaria el que toqués.
I no es podia fer no per la festa major?
P.A.: Solem fer obres de més de comèdia per les festes majors.
De què va l’obra?
J.P.: Un director d’orquestra s’hi torna a posar després d’una malaltia del cor. Ha estat un temps a l’hospital, deu mesos.
P.A.: Ell ja anava dirigint i va tenir aquest parèntesi, dos infarts i ara si ha de tornar a posar.
Com ha anat això de posar-se a la pell d’un director d’orquestra?
P.A.: És un director d’orquestra, però és més coses i, per tant, et poses a la pell del director, però també de les altres coses que és que es van desvetllant al llarg de l’obra.
Dirigeixes poc no?
P.A.: El cartell de l’obra ja diu molt. Es veu que dirigeix, però amb un filferro espinós entre les cames.
Com ho hem d’interpretar?
P.A.: És un missatge subliminal.
J.P.: Bé, aquest director havia estat en un camp de concentració nazi i partir d’aquí fa que hi hagi una relació. No només és un director d’orquestra sinó un senyor que havia estat en un camp de concentració dirigint l’orquestra del camp. Dirigia, però lligat de peus.
Això torna, no?
J.P.: Clar, amb l’entrevista que li fa una periodista se’n parla i va sortint una mica tot plegat i és quan es desvetlla la personalitat del director.
Qui fa de periodista?
J.P.: La Montse Arumí.
L’entrevista i li venen moments del passat no?
P.A.: Exacte, i això d’alguna manera desequilibra tot el que ell havia fet durant anys. La periodista esgarrapa tant fons que li treu coses que el desequilibra.
J.P: Coses que tenen el passat.
Qui més participa?
J.P.: En Josep Boixaderas que fa de doctor, en Cristo Omedes fa d’un personatge del passat, la Montse Muñoz de la seva dona, en David Noguer que és un personatge del passat i en Tomàs Armengol, el nou director d’orquestra.
A l’hora de fer el triatge d’actors com ho vau fer?
J.P.: Això en parlem amb els de l’Espardenya, qui en té ganes de fer-ho i a partir d’aquí ja es fa una mica de tria i acabes d’ajustar. Si falta algú l’hem d’anar pescant d’on sigui.
Fa més d’un any que l’esteu treballant i assajant ja?
J.P.: Assajant no, vam fer la lectura, però la vam deixar aparcada per la festa major. Un cop vam acabar vam fer els pastorets i després sí que ja ens hi vam agafar. Al gener va ser.
És un dels papers més seriós que has fet mai?
P.A.: És un paper que m’agrada molt fer. Li vaig dir amb en Jaume que no sabia si me l’aprendria. Vaig voler-ho llegir molt temps abans i estic molt content de fer-ho. És una obra que tots els personatges són molt importants. Cada personatge és important, no hi ha desperdici. Tinc ganes que arribi el dia de l’estrena. A més a més, fem molt bon equip.
Ja fa molt que fa teatre.
P.A.: Sí, vaig fer una pausa de nou anys, però ja ho havíem fet de joves. M’hi vaig tornar a incorporar i anar fent.
Heu parlat amb l’autor.
J.P.: Sí, primer de tot li vam demanar permís per veure si ho veia bé. A partir d’aquí hem anat tenint contactes, però des de la distància, com que ell és de lluny tampoc l’hem convidat a venir a veure els assajos. A l’obra sí que vindrà, però com que els assajos són lents no l’hem tingut. Esperem que la gaudeixi molt.
L’heu alterat gaire?
J.P.: Hem sigut bastant fidels, ens ho hem mirat tot amb lupa. Com que estava molt ben acotada no hem hagut quasi de canviar res. Potser el final, però com que no es pot explicar hem fet una petita variació.
Heu tirat pel dret amb el final?
J.P.: Sí, per no espantar-lo. Els directors sempre hem de tenir una mica de marge per ajustar costes.
Els actors també no?
P.A.: Ens compenetrem bastant. En Jaume és un director que ens deixa fer, però quan ell creu que hem de retocar coses ho diu. Tu fas i ell et diu les coses que creu que canviaria i anem fent.
Pot ser que es pugui veure en algun altre escenari?
J.P.: Si podem mirarem de fer algun bolo. El que passa és que és complicat perquè nosaltres ara preparem alguna altra obra, però si surt algun bolo per l’obra, ens hi agafarem amb moltes ganes.
Ja preparareu la de la festa major?
J.P.: Sí.
P.A.: Hem començat a llegir.
J.P.: L’obra és ‘Taxi’. Dirigeixo jo. La Festa Major és el 24 de setembre i la farem allà.
Quanta gent hi ha a la companyia?
J.P.: No ho sé, ens movem més o menys uns quaranta.
Quants anys vau fer?
J.P.: Vint-i-cinc, el que passa és que érem gent que ja feia anys que fèiem teatre com a grup escènic de Calldetenes i el que és el nom en fa vint-i-cinc que el vam posar.
Falta relleu generacional?
J.P.: Ho portem força bé perquè dintre de l’Espardenya hi ha una altra companyia de teatre que és el ‘Trencaclosques’ que ho porta en Joan Pujol i va fent obres amb la canalla.
P.A.: Allà hi ha la cantera.
J.P.: N’hi ha un que està amb els petits i també amb l’obra que estem fent ara.
Què veurà la gent en l’àmbit visual?
P.A.: Uns camerinos. Tot es mou allà.
Ho feu també vosaltres?
J.P.: Sí, també nosaltres. Tenim en Carles i en Jordi que porten el so i els llums i jo estic amb l’escenografia i ajudant amb el muntatge.
A més a més, el teatre de Calldetenes també hi deu ajudar.
J: Sí, podem anar més bé. Abans només anàvem amb un parell de focus i ja. Ara podem buscar coses més interessants.
Quant fa que vau començar a assajar al teatre?
J.P.: Aquesta setmana. Hi va haver una temporada que hi havia moltes actuacions, després en Peyu, però entre setmana provàvem coses. Hem hagut d’anar muntant i desmuntant.
P.A.: Tenim una sala petita per assajar però és diferent.
Diverses entitats de la ciutat participaran en la realització de les catifes que començarà aquest diumenge de bon matí
Pol Purgimon
El Casal Cultural de Mollet s’ha proposat fer vora 30 catifes per la 30a edició de la recuperació del Corpus, que se celebrarà aquest diumenge. El mateix Casal Cultural i diverses entitats de la ciutat faran la seva pròpia catifa de flors, que anirà del mateix edifici de l’entitat i Rambla avall fins al carrer de Jaume I.
Les obres, que, a més de flors, estaran fetes amb serradures o marro de cafè tenyit, seran de 2×4 metres cadascuna. “Aquest any, s’ha apuntat més gent que mai a fer catifes, segurament pel component dels 30 anys. Comptem que, per cada catifa, hi haurà 10 o 15 persones treballant-hi”, explica el coordinador dels catifaires del Casal Cultural de Mollet, Josep Cot.
Els participants s’instal·laran a la Rambla a partir de les 7 del matí. S’hi començaran a confeccionar les catifes, que s’espera que estiguin llestes a les 12 del migdia. Després s’hi farà un passada d’autoritats i a la tarda, abans de tancar la jornada, està previst que la colla del Ball de Gitanes de Mollet faci una actuació sobres les catifes. Això serà a les 8 del vespre.
Al llarg de 30 anys, el Corpus de Mollet s’ha consolidat i s’ha convertit en una cita imprescindible al calendari d’actes de la ciutat. Aquesta activitat es va recuperar el 1992, després de temps sense fer-se i amb la particularitat de refer-se, però amb una visió laica.
El Corpus s’ha fet durant aquests anys de manera consecutiva, a excepció dels anys de pandèmia, que es va optar per un altre format.
L’ideòleg de la recuperació va ser el mateix Josep Cot, que admet l’èxit per haver obviat el component religiós en favor de la laïcitat i, per tant, de fer la festa més inclusiva. “Fa 30 anys vaig entrar a la junta del Casal Cultural. No es feia Corpus i la proposta era trencadora, perquè no volíem fer una processó religiosa amb nens vestits de comunió.”
La seva iniciativa, a més de recuperar Corpus, va passar també per revifar la cultura popular en una ciutat que aleshores era un erm en aquest sentit.
Tres dècades després d’aquella proposta, el Casal Cultural pot presumir de fer una festa consolidada, amb persones i entitats implicades. Aquest any, justament, l’entitat també celebra el seu 60è aniversari. La passió a Mollet per les catifes és tal que la setmana passada una delegació de persones de la ciutat va participar en la Convenció Mundial de Catifaires, que es va fer a Guanajuato, Mèxic.
La Fundació Maurí de la Garriga acollirà la presentació del llibre Corpus. 700 anys de festa a Catalunya, aquest divendres a les 7 de la tarda. L’acte servirà per obrir els actes de Corpus a la Garriga, que duraran fins al diumenge 2 de juny.
El llibre que s’hi presenta, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat i coordinat pel director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Carles Freixas, tracta la importància d’aquesta celebració al nostre país. L’obra, de 350 pàgines, és el resultat d’una exposició que ell mateix va comissariar el 2022 i que s’endinsava en la festivitat de Corpus.
La presentació serà l’inici d’una sèrie d’actes. L’activitat continuarà dissabte a 2/4 de 6 de la tarda amb una plantada de gegants i posterior cercavila. El mateix dissabte a les 6 s’inaugurarà a la sala Dameson l’exposició del 38è Concurs de cartells de Corpus i es podrà votar el cartell que anunciarà l’edició del 2025. A 2/4 de 8, es faran els balls de lluïment a la plaça de l’Església.
Laia Miralpeix
Des del 23 d’abril Can Granada s’ha convertit en la seu del Taradell Jove i també s’hi pot trobar un jardí d’orquídies autòctones que ha realitzat el Grup de Naturalistes d’Osona i el Grup Orquidològic de Catalunya. Amb la supervisió de Pere Espinet, també hi ha col·laborat un grup d’alumnes de tercer d’ESO de l’Institut de Taradell en el marc de l’assignatura de Serveis Comunitaris.
La presència d’orquídies és un dels indicadors de la bona salut de les terres. Les orquídies constitueixen un dels elements més interessant de la biodiversitat de cada municipi, ja sigui per la seva biologia singular, la seva bellesa i la seva varietat. “Al jardí d’orquídies de Taradell hi volem reproduir uns hàbitats adients a les nostres orquídies, per preservar-les, estudiar-les i donar-les a conèixer”, explica Espinet, que afegeix que “es tracta d’un jardí d’orquídies autòctones de la comarca i inèdit, perquè no n’hi ha gaires, és una planta de mal conrear”.
Espinet, experimentat estudiador i coneixedor de les orquídies, explica que “a Osona n’hi ha 63 espècies” i que “als voltants de Taradell, més de 40”. Al jardí instal·lat a Can Granada (a la part que dona al carrer Ramon Pou) n’hi podem trobar una trentena d’espècies. Les orquídies són unes plantes que comencen a florir al mes de març i ho poden anar fent fins a l’estiu. Espinet explica que també hi ha excepcions ja que “per exemple, n’hi ha una que floreix a la tardor”.
Una de les peculiaritats del jardí d’orquídies de Taradell és que “hem intentat reproduir els tipus de terra d’hàbitats, els sòls”. Per exemple, hi podem trobar marga calcària típica de la zona de Mont-rodon; un altre espai amb la típica terra vermella-argilosa de la zona del Vilar, o gresos com els que hi ha a Rocafarigola o a l’Enclusa; la resta és la que ja hi havia al jardí de Can Granada, que es troba al centre de Taradell. El jardí, a banda de les orquídies, es complementa amb altres plantes típiques de Taradell.
Precisament, una de les rutes de Cultura en marxa d’aquest mes de maig servirà per descobrir les orquídies que habiten a Taradell. Serà el proper 30 de maig en una ruta que conduirà Pere Espinet i que començarà a les plaça de les Eres, passarà per la zona de la Codina i el Pujol i acabarà al jardí d’orquídies de Can Granada.
EL 9 NOU
El Grup de Teatre de Sant Hipòlit s’enfronta a un gran clàssic del segle XX, Bodas de sangre. L’obra, un dels cims de la dramatúrgia de Federico García Lorca, es podrà veure aquest cap de setmana en dues sessions al Teatre Municipal, en una versió dirigida per Sergi Marcos i María Morales.
“Feia anys que ho portava de cap”, explica el director, admirador de l’obra lorquiana. “Hauria de ser a tot arreu, i trobo que encara no és prou reivindicat”, afirma. Estrenada l’any 1933, Bodas de sangre és una tragèdia que transcorre en el context d’un casament i de l’enfrontament atàvic entre dues famílies. Un text exigent, en prosa i en vers, que el director no té por d’abordar “per reivindicar els clàssics des d’una mirada contemporània” i també “per posar en valor el teatre mal anomenat amateur”, que veu perfectament capaç d’assumir reptes com aquest. “A vegades l’única diferència amb el teatre professional és que ells tenen més temps per dedicar-s’hi.” Marcos ha comptat per als papers principals amb els actors Andreu Caritg (Leonardo), Lucía Guiral (la núvia), Maria Morales (la mare) i Oriol Villanueva (el nuvi), a més d’un extens repartiment del grup. No el preocupa la dicció del castellà, o d’un accent andalús: “Ens han ajudat a polir-la, però no intentem forçar res”. Per a l’escenografia, opten per una solució molt simple, i també intemporal, a base de dues tarimes que compliran diferents funcions al llarg de l’obra.
El Grup de Teatre de Sant Hipòlit, que està celebrant el 25è aniversari, ve de representar un altre clàssic –català en aquest cas– com és la versió teatral de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, que els ha reportat diversos premis. Una aposta per l’ambició que pujarà a l’escenari dissabte a 2/4 de 9 del vespre i diumenge a les 6 de la tarda, i que es repetirà la setmana que ve.
Una festa amb imatgeria popular de Vic estrena la rehabilitació de les dues primeres adoberies
Jordi Vilarrodà
Gairebé dues hores després d’obrir les portes, aquest dijous a la tarda, hi havia cua encara davant de les dues adoberies rehabilitades per entrar a veure-les. Fins al 9 de juny, el dia de les eleccions europees, hi haurà visites guiades gratuïtes, i gairebé estan plenes. La inauguració de les obres que s’han dut a terme des del setembre de 2022 a les dues primeres finques, de propietat municipal (vegeu EL 9 NOU de divendres), va ser el tret de sortida de la recuperació de la vida a l’antic barri dels pellaires.
“Tenim el més ben conservat de Catalunya, amb tots els elements”, deia l’alcalde, Albert Castells. Les cases, el rec, i fins i tot més avall el molí, testimonis d’un treball mil·lenari que va néixer al costat del Mèder. “No ha estat fàcil de rehabilitar”, reconeixia l’alcalde, que havia començat recordant el “clam popular” en favor de la conservació de les Adoberies. I el seu efecte primer, que va ser aturar els projectes immobiliaris d’una època febril que n’haurien alterat l’aspecte. “Va fer replantejar el creixement de la ciutat.” El gegant del Museu de l’Art de la Pell, en Quel Adober, i el Lleó del seguici festiu de la ciutat (figura vinculada al gremi dels pellaires documentada des del segle XVII) van ballar al final de la inauguració.
Roger Albert, ànima d’aquest seguici, va recordar el minut zero de tot plegat, quan els Maulets d’Osona, organització de la qual formava part, van cridar l’atenció sobre aquell patrimoni i van impulsar la plataforma Salvem les Adoberies. El llarg camí ha acabat preservant “un barri obrer que va ser en el seu moment el motor econòmic de moltes famílies de Vic”, va dir Albert.
Aquesta memòria adobera de la ciutat existia, i la rehabilitació de les dues adoberies ha estat el catalitzador per fer-la aflorar. “Qui no hi havia tingut el pare hi havia tingut l’avi, o algun hi havia treballat directament”, deia també Roger Albert.
Abans d’obrir les portes, ho havien pogut visitar persones vinculades al sector de la pell. Des del lloc on havien nascut, els adobers es van traslladar primer a fàbriques noves i van convertir la ciutat en un dels principals centre europeus d’aquesta indústria, que al final va acabar desapareixent d’Osona. Les Adoberies rehabilitades, on aviat s’espera que hi treballin emprenedors vinculats a l’economia digital i creativa, en quedaran com a testimoni.
Qui vulgui visitar les Adoberies ho ha de fer amb reserva prèvia (al correu turisme@vic.cat o al telèfon 93 886 20 91). Aquest dijous, els guies de l’Associació Vic Informadors regulaven l’accés dels visitants a un espai que té limitacions. Després del dia 9 de juny, les Adoberies s’afegiran al catàleg de visites a la carta. A la imatge, un grup de visitants mirant el vídeo introductori.
El circ, la música i les arts visuals, en escenaris gratuïts, prenen el protagonisme del festival
Jordi Vilarrodà
Allò comú. Aquest és el tema sobre el qual gira la 27a edició del Festus, el Festival d’Arts al Carrer de Torelló. Un lloc comú que pot ser la mateixa cultura. O en sentit físic, els espais públics a l’aire lliure on es desenvoluparan la majoria de la vintena de propostes que es despleguen entre aquest divendres i dissabte. “És sobre aquesta proposta que convidem els artistes”, explicava el director artístic del festival, Blai Marginedas, el dia de la presentació.
De l’agenda d’arts escèniques en destaquen espectacles de circ com Zloty, de la Cia. Pau Palaus, que portarà un aire tendre i nostàlgic de pallassos aturats en el temps a la plaça Nova. També la Cia. Pagans, que a la zona esportiva presentarà El valor de res, muntatge en què es convida el públic a un aquelarre “de llegir llibres enmig del bosc, jugant amb l’objecte digital i l’analògic”, diu Marginedas. Totes dues propostes seran tant divendres com dissabte. Yldor Llach, un dels millors acròbates sobre bicicleta, s’exhibirà a la plaça de la Vila divendres, mentre que els austríacs Vanholzers –l’única aportació internacional d’enguany– ballaran als jardins de Can Parella dissabte incorporant la tecnologia amb intel·ligència artificial. Sens dubte, una altra de les aportacions més singulars del Festus serà quan Moon Ribas i Quim Girón convidaran el públic –equipat amb un esquellot electrònic– a convertir-se “en una ramat de xais, en una comunió gregària”. La plaça Vella es recupera com a escenari amb la dansa de Du’K’to.
Tot i que el circ i la dansa, amb tocs de performance, ocupen una part important de la programació, també en destaca la música. Del divendres, en destaquen els osonencs Power Burkas, amb els temes del seu Naïf, potser (BCore, 2021). Però abans també l’extensa banda The Wale Trip i després, Mainline Music Orchestra en clau electrònica, tot als jardins de Can Parrella. El mateix escenari on dissabte hi haurà vermut musical amb Andrea Zarco i a la tarda, la reunió única d’un col·lectiu de músics procedents de diferents bandes (La Troba Kung-Fu, els mateixos Power Burkas, Els Surfing Sirles i altres) per reinterpretar un clàssic de la música experimental nord-americana del segle XX, In C de Terry Riley. La nit musical acabarà amb uns dels caps de cartell, el duet lleidatà Renaldo & Clara, amb el seu nou disc, La boca aigua. I abans també hi haurà hagut música a la plaça de la Vila amb el basc Amorante (Iban Urizar), que fa pocs dies era al festival EnCanta de Roda de Ter compartint escenari amb Los Sara Fontán i ara arriba a Torelló en solitari amb el treball Harri Herri Har.
En l’apartat musical, hi ha també dissabte dos escenaris d’aire off del Festus. Un és a La Carrera, amb concert a peu de carrer de sis bandes de punk, rock i hardcore fins a la mitjanit. I un altre és al pàrquing de l’Arxiu, programat des de Ràdio Ona i el col·lectiu Tant per Cent Música, pel qual passaran les formacions Nosbasko, Refugi, The Florr i Bernarda.
La nau dels Carrossaires, on es preparen les carrosses del Carnaval de Torelló, ha estat l’espai de treball de Jordi Mitjà, en una de les aportacions més singulars del Festus en les arts plàstiques. Amb materials de desfeta que aprofitava, ha creat escultures que es podran veure tant divendres com dissabte al pati de Can Parrella amb el títol de “Catarsi amb fuites”. Clara Nubiola, per la seva part, crearà “un pergamí gegant per allargar converses que passen dins de l’espai públic”. Una instal·lació permanent que transitarà pel centre de Torelló els dos dies del festival.
EL 9 NOU
El grup coral In Crescendo celebra aquest dissabte els seus 10 anys en un concert especial al Teatre Auditori de Granollers. D’aquesta manera celebraran la participació i la victòria al concurs televisiu ‘Oh Happy day’, els tres discos publicats, els més de 300 concerts a Catalunya i la gira per Europa, la participació en festivals i esdeveniments multitudinaris, els 50 videoclips publicats, les col·laboracions amb artistes catalans i internacionals, els tallers musicsls a més de 50 escola, els concerts amb orquestra i cobla, i les més de 2.000 hores d’assaig d’aquests 10 anys. Serà un concert inèdit, únic i irrepetible ple de sorpreses.
In Crescendo, 10 anys. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 25 de maig, 20h.
‘L’Auca delsenyor Esteve’, de Santiago Rusiñol i dirigida per Àngel Llàcer, arriba aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers, amb la granollerina Marga Alerm en el seu elenc. El muntatge és el resultat del procés de creació que es va poder veure al programa ‘La Puntual’ de TV3, i té una adaptació absolutament fidel al text original, una gran comèdia costumista que posa en valor l’artesania del fet teatral. És una obra modernista en la qual es poden veure reflectits tots els valors de la societat d’aquella època.
‘L’Auca del senyor Esteve-La Puntual’. Direcció: Àngel Llàcer. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 26 de maig, 18h.
Cardedeu celebra aquest cap de setmana la segona edició del festival Pell de Garitu amb un total de set espectacles amb més de 10 funcions. El festival aposta per l’escena contemporània de les arts escèniques per inspirar el públic i promoure una mirada oberta a conèixer tot tipus d’espectacles. Molts juguen amb la proximitat del públic, en un format preferentment petit i mitjà, i també ha programat dos espectacles al teatre, amb una aforament més gran. Aquests són ‘Història de la llana,’ de Rauxa, divendres a les 8 del vespre, i ‘Akri’, de Manel Rosés, dissabte també a les 8 del vespre. Al carrer es farà l’espectacle itinerant ‘Alter’, de Kamchàtka, divendres i dissabte al vespre, i ‘The frame’, amb Eléctrico 28, dissabte a 2/4 de 12 del migdia i a les 6 de la tarda a la plaça de l’Església. Entre altres espectacles hi ha ‘Lady Panda’, de Mumusic Circus.
Festival Pell del Garitu. Diferents espais de Cardedeu. Divendres 24 de maig, 18h i dissabte 25, 11h.
El festival El Ganxo arriba aquest dissabte a la sisena edició a Sant Feliu de Codines amb espectacles de petit format i diferents disciplines artístiques de teatre, dansa, música o circ, amb una mirada en femení. Tots els espectacles són gratuïts. El festival començarà dissabte a les 11 del matí a plaça Josep Umbert Ventura amb l’espectacle itinerant ‘El camàlic de contes’, de la companyia Santi Rovira. La itinerància acabarà al parc de Can Xifreda.També actuaran la companyia Jimena Cavalletti amb ‘B.O.B.A.S.’; la companyia José Luís Redondo amb l’espectacle de circ ‘Ricky, el professor de tennis’; Magic Pol amb ‘Màgia de prop’; o la companyia Joan Català amb la proposta de dansa i circ, ‘Pelat’, que ha estat reconegut en diversos festivals. El cartell es completa amb la companyia Marta Reyner i l’espectacle de circ ‘Mama Xtreme in Wonderland’, i la companyia Javier Ariza amb ‘Carman’.
Festival El Gaxo. Diferents espais de Sant Feliu de Codines. Dissabte 25 de maig, 11h.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. La flauta dolça, sense acabar d’aprendre’n.
Primer grup/coral del qual vas formar part. No he estat mai en cap.
Primer disc que et vas comprar? Thick as a Brick, de Jethro Tull.
Quants discos tens aproximadament? Uns 1.000.
Salva’n tres. The Joshua Tree, d’U2; qualsevol del pianista Bill Evans, i Éléor, de Dominique A.
Grups o músics de capçalera. El pianista Bill Evans, Ben Harper, James, Van Morrison, Brian Eno…
Un concert (com a públic) per recordar. The Bad Plus & Joshua Redman a Vitoria-Gasteiz.
Jordi Sunyer
EDUARD COSTA
‘Ben amunt!’
Els Amics de les Arts ara són un trio però van néixer com un quartet. La quarta columna era el banyolí Eduard Costa, que va abandonar el vaixell ja fa uns anys per arrencar una carrera en solitari amb el nom d’Últim Indi. El 2022, però, va aparcar els indis i va començar a firmar com a Eduard Costa amb una proposta a mig camí entre la cançó d’autor i el pop-rock. Ben amunt és ja el seu quart disc en solitari i conté només set peces que presenten l’amor des de diferents punts de vista, com la primera trobada íntima, l’atracció física o l’amor propi. Ell en va sobrat.
NÚRIA DURAN
‘A totes les parts de mi’
El tarragoní Eloi Duran va guanyar el prestigiós concurs Sona9 a finals de l’any 2023. I la guanyadora del Premi Joventut (que vindria a ser el segon guardó del certamen) va ser la barcelonina Núria Duran, que a part del cognom comparteix ben poques coses amb l’Eloi. I ara, mig any després, la Núria debuta autoeditant-se un primer disc amb 11 peces de pop electrònic i bedroom pop en català i anglès amb una proposta a mig camí entre el que factura Ferran Palau i el que broda la vigatana Carla. Ja veurem si dura.
EDUARD INIESTA
‘La comunitat’
Eduard Iniesta porta més de 25 anys acompanyant músics com a guitarrista (sobretot Marina Rossell) i també consolidant una trajectòria en solitari que amb La Comunitat arriba ja a la 13a referència. Al seu anterior disc d’estudi, Trajecte Animal (2020), ja va explorar terrenys propers al pop i el rock allunyant-se dels seus inicis a la world music, la música mediterrània o el folk. Ara segueix en aquesta línia i factura un àlbum amb 11 peces de pop ric i heterogeni. Ell toca i canta i explica què els passa als residents d’un bloc d’habitatges d’una ciutat.
Jordi Sunyer
ESQUIROLS ‘Fent camí’ Edigsa, 1975
L’any vinent farà mig segle del Fent camí, un disc que va consagrar els osonencs Esquirols com un grup que anava molt més enllà d’aquella colla d’amics que va començar adaptant cançons populars per anar d’excursió o amenitzar un foc de camp. A Fent camí la majoria de cançons ja eren pròpies (només n’hi ha un parell que provenen de melodies populars quan al disc de debut era a la inversa, només dues eren pròpies) i 50 anys després, a més, moltes d’aquelles peces mantenen tota la vigència. El disc s’obre amb “Fent camí”, un tema escrit per Joan Vilamala i Joan Crosas emblemàtic i atemporal amb un missatge missaire però encara avui del tot necessari. Després ve “El cucut” i la tercera és “Arrels”, una altra cançó escrita per Joan Crosas del tot imprescindible que fa uns anys fins i tot va servir per enterrar discogràficament els rockers Wildside. Al disc, amb 12 talls, també hi ha la preciosa “No us puc dir si plorava, perquè plovia”, la futurista “Any 2017” o el “Conte medieval”. L’àlbum, per cert, també és el primer amb la veu de Dolors Roca, una jove vigatana que ja havia triomfat anys abans amb el Duo Ausona i que es va incorporar als Esquirols a partir del Fent camí. El més bonic de tot, però, és que moltes de les cançons d’aquest disc es canten com si fossin populars quan tenen autor ben conegut amb noms i cognoms. Només per això, Esquirols ja s’han guanyat l’eternitat.
Jordi Vilarrodà
‘Coragre’
Nora Ephron
L’Altra Ed.
Allò que és aparentment tràgic, passat per la narrativa de Nora Ephron, pot treure’ns un somriure. Com el fet que la Rachel, a punt de parir un fill, sàpiga que en Mark, el seu home, l’enganya. I decideixi passar aquest dol cuinant. Les receptes de la Rachel transcorren al mateix temps que el seu dilema de lluitar per en Mark o engegar-lo a pastar fang, amb una ironia esmolada i intel·ligent.
‘Un bosc infinit’
Rosa Font Massot
Ed. Proa
Rosa Font és coneguda per la seva obra poètica, però aquí ens regala un relat curt i potent. Ens traslladem a l’Empordà d’abans de l’esclat turístic, però no imaginem un món idealitzat. Al contrari, hi trobem un nen, en Martí, que viu sota l’ombra d’un pare violent, una mare que n’és víctima i un germà gran. Fins que un fet els obliga a traslladar-se a la ciutat, on coneixerà la veïna…
‘Pasta fàcil’
Emili Bayo
La Magrana
Què passaria si tinguéssim un petit negoci de serveis lingüístics que malviu i, un bon dia, ens fessin l’encàrrec d’un text no gaire llarg pagat amb uns quants milers d’euros? Diríem que sí, és clar. Però i si el text encarregat fos una nota de suïcidi? Aquesta és la situació que planteja la novel·la d’Emili Bayo. Darrere de tot plegat hi ha grans interessos relacionats amb les renovables.
‘La travessia infinita’
Adam Martín
Ara Llibres
“He nascut dues vegades i he mort un cop.” Ho diu en Jere, el protagonista d’aquest relat basat en un personatge real que ens porta Adam Martín. En Jere va patir un accident d’escalada en què va morir un seu company, va estar en coma i va passar un any de rehabilitació, en el qual va entrar en contacte amb una entrenadora i amb el món de la natació en aigües obertes. I li va canviar la vida.
‘Laboratori Itàlia’
Anna Buj
Ed. Pòrtic
Diuen que Itàlia anticipa fenòmens polítics que podem acabar veient nosaltres. Ara fa un any que hi governa la nova dreta populista, de la mà de Giorgia Meloni. D’aquesta Itàlia actual en parla la que avui és corresponsal de La Vanguardia i RAC1 al país, i que ha arribat no només a descriure’l sinó a entendre’l. La mirada a Itàlia ens pot servir, però no la podem fer amb les nostres ulleres.
Teresa Costa-Gramunt
Paisatge Barroc. L’art a Catalunya durant els segles XVII i XVIII
Autora: Maria Garganté Llanes
Editorial: Farell Edicions
Lloc i any d’edició: Sant Vicenç de Castellet, Barcelona, 2023
Pàgines: 144
El barroc és un art de la representació, i sovint recarregada, però de la contemplació n’emergeix una subtilesa inesperada. Me’n vaig fer cabal els anys que amb la família vaig estiuejar al Priorat: em quedava encantada davant les portalades que contrastaven amb la factura més senzilla de les seves esglésies, així com vaig viure una l’apoteosi visual en la visita a la llavors en ruïnes cartoixa de Scala Dei: una immersió en les aigües de la monumentalitat barroca que es retallava en el cel blau i reverdia en les herbes enfiladisses que justament l’estètica barroca reprodueix amb la gran magnificència, per exemple, de les columnes salomòniques.
Amb aquestes imatges al cap a les quals he anat afegint els fastuosos retaules de l’esglésies de Cadaqués, Arenys de Mar i en la més propera de Santa Maria de la Geltrú, la porta del recinte del monestir de Santes Creus o la Capella dels Dolors de Mataró, vaig visitar el Museu del Barroc de Catalunya, que fa poc que ha obert les portes a Manresa.
Pintures, gravats, vidres, escultures, exvots i fragments de retaules omplen els ulls dels visitants en una festa de l’art dels segles XVII i XVIII, un paisatge artístic i cultural que sempre hem tingut a la vista i que amb una mirada postmoderna potser no hem valorat com caldria. En les peces exposades en aquest itinerari pel nostre barroc s’hi descobreixen, en efecte, les perles amagades en l’enlluernament i vistositat d’un art en què el pa d’or daurava imatges religioses i escenes bíbliques: figuracions de la història sagrada que vam aprendre a l’escola i a la catequesi i que ens retorna en imatges de bellesa tan serena com l’escultura de Santa Anna amb la petita Maria a la falda, o la de Sant Francesc jacent, o la més expressiva encara imatge de Sant Josep Oriol. En aquesta època d’un art tan representatiu ressalta el treball d’artesans de la ceràmica, dels esgrafiats, dels estucs, dels daurats.
Ara fa un any que la professora Maria Garganté va publicar un llibre de referència en aquest camp: Paisatge Barroc (Farell Edicions), que il·lustra de forma magnífica el barroc català present a tot arreu del país, també en la silueta de molts dels campanars de les seves esglésies, i en el record desgraciadament només fotogràfic de tants dels retaules que es van cremar durant la Guerra Civil.
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Apoteosi demencial de Coralie Fargeat a Canes
La directora i guionista Coralie Fargeat s’ha colat en la secció oficial amb un desmesurat film de terror a partir dels perills de la tirania del culte publicitari a la imatge de la joventut, The Substance. La cineasta francesa ha deixat en estat de xoc el festival de Canes amb aquesta proposta coproducció en anglès entre Anglaterra, França i els Estats Units. I això ho ha aconseguit després d’un contundent debut amb Revenge (2017), film guanyador del premi a millor direcció i premi Citizen Kane a la millor direcció novell al Festival de Cinema de Terror de Sitges. Coralie Fargeat se serveix d’una premissa genuïna de la ciència-ficció, la divisió cel·lular, que permet reproduir una versió millorada d’un mateix a partir de l’original.
La protagonista de The Substance és Elizabeth Sparkle (Demi Moore), una cèlebre actriu que ja té la seva estrella en el passeig de la fama de Hollywood, i que ara en l’edat madura condueix un exitós xou televisiu d’aeròbic. Aleshores començarà l’ocàs i l’oblit d’Elizabeth quan el cap de la cadena televisiva, Harvey (Dennis Quaid), un executiu grotesc i de mal gust, l’acomiada per buscar una dona més jove, espectacular i sexi per al programa. Una dolguda Elizabeth descobreix per atzar després d’un ingrés hospitalari per un accident de trànsit l’estranya organització The Substance, que a través dels seus productes et garanteix fabricar-te la teva pròpia versió millorada. El tractament és un èxit i Elizabeth es transforma en Sue (Margaret Qualey), cridada a ocupar gràcies al seu físic perfecte la vacant d’Elizabeth i rellançar el programa. En aquesta etapa, la versió millorada i la versió madura han de conviure de forma alternativa. Però l’ambició desmesurada per la fama i el reconeixement de Sue provoca l’abús de les dosis del tractament amb conseqüències devastadores.
The Substance aprofundeix la sacsejada oberta en la secció oficial de Canes per la Palma d’Or a Titane (2021, Julia Ducournau). I ara Coralie Fargeat proposa una sagnant reflexió sobre la dependència de la imatge pública amb un pacte fàustic a través d’un medicament que garanteix l’eterna joventut. El resultat és una boja i demencial sessió de body horror i cinema gore a partir principalment del motiu de l’escissió personal, la dualitat irreconciliable i competitiva entre la plenitud juvenil i el declivi de l’edat madura. És fàcil detectar temes del cinema de David Lynch o David Cronenberg, igual que el final apoteòsic de la pel·lícula recorda el bany de sang venjatiu de Carrie (1976, Brian de Palma), adaptació d’un primerenc relat de Stephen King. Una pel·lícula brutal que permet valorar també el talent de Margaret Qualey, actriu present en competició amb un altre títol contundent i complementari al de The Substance com és Kinds of Kindness, de Yorgos Lanthimos. La resta del repartiment el componen Hugo Diego García, Gore Abrams, Matthew Géczy, Daniel Knight, Phillip Schurer i Olivier Raynal.
AMIC / Belleza activa
Els qui dominen l’art del maquillatge realment fan màgia amb les seves mans. Hi ha vídeos de transformacions que són increïbles, segur que has vist algun. Però no fa falta tenir un nivell professional per a aconseguir efectes molt resolts; només necessites una guia de passos i temps per a posar-los en pràctica. En el cas de la mirada, un dels desitjos més estesos és tenir uns ulls més grans. A tu també t’agradaria aconseguir-ho? Agafa el teu necesser de maquillatge, que ens posem a la feina!
6 passos per a lluir uns ulls més grans, només amb maquillatge
Pren nota del pas a pas que proposa la maquilladora Cristina Lobato.
1. Comença per les celles
“En primer lloc, maquilla i falseja un pèl a pèl, sobretot a les zones més despoblades. A continuació, treballa les celles amb una pastilla de sabó i un gupilló. Per a això, humiteja el gupilló amb una boira, espina bé a la pastilla de sabó i pentina les celles, des de l’arrel fins a les puntes i en moviments ascendents. Una vegada realitzat aquest pas, agafa un pinzell de celles amb pinta i raspall. Amb la part del raspall pentina i ajuda a integrar el sabó i a llevar l’excés. Per a finalitzar, poleix la punta perquè quedi un resultat natural.”
2. Escull bé les ombres d’ulls
“Ombres en tons neutres suaus, càlids i d’acabat mat: préssec, marró clar o rosat. Amb una brotxa de pèl natural, de forma arrodonida i pèl solt, aplica aquesta ombra mat a la zona de la parpella superior i dispara aquest difuminat cap a la templa, fins i tot pots sobresortir una miqueta del marc de la parpella. Una vegada treballada aquesta ombra mat, maquilla la parpella mòbil. Per a aconseguir aquest efecte d’engrandir la mirada utilitza una ombra d’ulls en crema que tingui molta lluminositat, però que sigui un to similar al color triat per a la parpella superior. Després, segella aquesta ombra en crema amb una ombra en pols del mateix to.”
3. Domina l’eyeliner
“Maquilla una línia que vagi des de la línia d’aigua de la parpella inferior cap a la templa; la inclinació en aquest cas no serà cap a la cella sinó cap a la templa. Aquesta línia de guia l’has de connectar amb la línia de pestanyes de la parpella superior. Segella la connexió entre totes dues línies amb una ombra d’ulls marró fosc perquè creï un efecte fumat dins del propi eyeliner. Crea el degradat amb una lleu elevació horitzontal cap a la templa.”
4. Maquilla sota l’arc de les celles amb un il·luminador en pols
Aquest subtil toc de llum que proposa la maquilladora ajuda a destacar la zona i a crear la il·lusió d’uns ulls més grans i desperts. En il·luminar aquesta àrea, es genera un efecte d’elevació visual, fent que els ulls semblin més oberts i expressius. A més, l’ús estratègic de l’il·luminador també pot ajudar a ressaltar l’os de la cella, definint la forma i aportant un acabat radiant al maquillatge d’ulls.
5. Arrissa les pestanyes
“Insistint sobretot en la zona exterior per a respectar la forma de ventall. Es poden afegir pestanyes postisses des de la meitat cap a l’exterior. Marca bé amb la màscara de pestanyes dipositant el producte des de l’arrel i elevant cap a la punta. I després, sota les pestanyes inferiors, maquilla amb un pinzell molt fi amb l’ombra mat des de més o menys meitat de la parpella fins a connectar-lo amb el eyeliner. Amb el to més lluminós marca des de la zona del llagrimal fins a arribar a integrar-lo amb l’ombra mat.”
6. Poleix el resultat amb corrector
“Amb l’ajuda d’un pinzell pla, traça una línia amb el corrector sobre la part final del eyeliner en el tram que parteix des de la línia d’aigua de la parpella inferior en direcció a la templa. Això farà que millori la qualitat de la línia del eyeliner. La intensitat del to clar, a través de la llum que reflecteix en contrast amb les ombres, aconseguirà ampliar la proporció de les parpelles respecte al rostre. Un truc és intensificar aquest efecte visual amb un il·luminador corrector. Per a finalitzar, amb el mateix pinzell pla, traça una línia vertical amb el corrector o l’il·luminador que parteixi des del llagrimeal en direcció a l’aleta del nas.”
Tot Sant Cugat / AMIC
Tenir els armaris ordenats és bàsic per a una llar ben organitzada i funcional. Amb algunes idees senzilles, pots aprofitar l’espai d’emmagatzematge i tenir les teves pertinences en ordre.
En primer lloc, comença per buidar completament l’armari i avalua els articles que tens. Descarta els elements que ja no necessitis o utilitzis amb poca freqüència. A continuació, agrupa els articles per categoria, com roba, sabates o accessoris, per facilitar l’accés i la localització.
Empra solucions de magatzematge, com caixes, cistells o prestatgeries, per mantenir els elements ordenats i fàcilment accessibles. Les caixes transparents o etiquetes poden ser útils per identificar el contingut de cada contenidor.
Aprofitar l’espai vertical és clau en els armaris. Fes servir prestatgeries addicionals, ganxos o penjadors per aprofitar al màxim l’espai disponible. Així mateix, pensa en l’ús de solucions d’organització personalitzades, com armaris extraïbles o sistema de suspensió, per optimitzar l’espai disponible i facilitar l’accés als teus articles.
Finalment, estableix un sistema de manteniment regular. Dedica temps regularment per revisar i reorganitzar els teus armaris per mantenir l’ordre a llarg termini.
Amb aquests consells, podràs mantenir els teus armaris ordenats i funcionals, creant un espai acollidor i eficient a casa teva.
Eva Remolina / AMIC
La natura és plena de meravelles, i una d’elles és la planta anomenada cor sagnant (Lamprocapnos spectabilis), també coneguda com a cor de Maria o cor de Núria. Aquesta planta herbàcia pertany a la família de les Papaveraceae i és originària de l’Àsia oriental, concretament de zones com el Japó, la Xina i Corea. El seu nom científic, Lamprocapnos spectabilis, deriva del grec “lampros” que significa “brillant” i “kapnos” que significa “fum”, en referència a les petites flors pendents que recorden a fums brillants.
La història del cor sagnant es remunta segles enrere. Ja era coneguda pels antics japonesos i xinesos per les seves propietats ornamentals i medicinals i va ser introduïda a Europa al segle XIX. Avui dia, es pot trobar en jardins i parcs d’Europa i Amèrica del Nord, on les seves fulles verd brillant i les seves flors pendents són una visió comuna a la primavera.
El cor sagnant és una planta perenne que pot créixer fins a una alçada de 60 centímetres. Les seves fulles són compostes, amb tiges que emergeixen del sòl i floreixen en grups de flors pendents que semblen llàgrimes rosades o blanques, depenent de la varietat. Aquestes flors són petites, però sovint es reuneixen en inflorescències grans i vistoses.
El seu nom popular, cor sagnant, prové de la forma de les seves flors, que recorden a petits cors que pengen de les seves tiges, aparentment vessant llàgrimes. Aquesta imatge ha portat a una gran simbologia associada a l’amor i la passió, i en algunes cultures es considera un símbol d’amor etern.
El cor sagnant és una planta relativament fàcil de mantenir, però requereix algunes atencions. Es prefereix un sòl ric en nutrients i ben drenat, i una ubicació parcialment ombrejada, especialment en zones de climes més càlids. Durant els mesos d’estiu, s’ha de mantenir humit, però sense arrossegar-se en l’aigua, ja que pot ser propens a la podridura de les arrels. Una vegada que s’ha establert, no necessita molta cura addicional. Es pot dividir les plantes adultes a la tardor per estimular-ne el creixement i mantenir la seva vitalitat.
A més del seu ús com a planta ornamental, el cor sagnant també té algunes aplicacions medicinals i és que, com dèiem al principi de l’article, en la medicina tradicional xinesa, les arrels de la planta s’utilitzen per tractar problemes cardíacs, com ara l’arrítmia i la hipertensió. Tanmateix, cal tenir precaució amb aquestes aplicacions i sempre és recomanable consultar un professional de la salut abans de prendre qualsevol suplement a base de plantes.
Eva Remolina / AMIC
Ingredients:
350 g d’espaguetis
150 g de cansalada o bacó tallat a tires
3 ous
100 g de formatge parmesà ratllat
2 grans d’all picats
Pebre negre molt
Sal
Oli d’oliva
Preparació:
En una olla gran, bulliu els espaguetis en aigua amb sal segons les instruccions del paquet fins que estiguin al dente. Reserveu.
En una paella, escalfeu una mica d’oli d’oliva a foc mitjà. Afegiu la cansalada o el bacó tallat i saltegeu-lo fins que estigui cruixent i daurat.
Un cop la cansalada estigui feta, afegiu els grans d’all picats i deixeu-los saltar durant uns 2 minuts fins que estiguin daurats i aromàtics.
En un bol gran, bateu els ous i afegiu el formatge parmesà ratllat. Remeneu bé fins a obtenir una barreja homogènia.
Quan els espaguetis estiguin cuitats, afegiu-los a la paella amb la cansalada i els alls. Remeneu bé per combinar tots els ingredients.
Retireu la paella del foc i immediatament afegeix la barreja d’ous i formatge. Remeneu ràpidament perquè els ous es barregin amb els espaguetis i la cansalada. Si la salsa sembla massa espessa, podeu afegir una mica de l’aigua de cocció reservada per diluir-la.
Condimenteu amb pebre negre molt al gust i remeneu una altra vegada.
Serviu els espaguetis a la carbonara immediatament, guarnint-los amb una mica més de formatge parmesà ratllat i una mica de pebre negre extra si ho desitgeu.
Anem a toc de xiulet. Ens aclapara el soroll
Josep Ballbè i Urrit
Fa vuit dies es van complir 15anys de la mort del rei dels microcontes: l’incomparable Mario Benedetti. En cap mitjà informatiu no he vist la més mínima referència a la seva figura o el seu llegat. Quin desencís! Arribo a concloure que el món actual és fred, injust i oblidadís. Fins i tot amb els grans genis. Anem a toc de xiulet. Ens aclapara el soroll. No tenim temps de pausa. Tot ho fem corrent. Ens dominen les noves tecnologies. Ens és més fàcil asseure’s passivament davant d’un aparell de televisió que no pas esforçar-se a llegir un llibre. Quan esmerçarem un moment al sentiment? Hem de lluitar per frenar aquesta regressió. No em puc resignar a l’abatiment de veure que anem enrere, com els crancs…
Novel·lista de primeríssim nivell. Dramaturg, poeta i periodista, alhora. Ell i Juan Carlos Onetti formen el duet de figures més rellevants de la literatura uruguaiana del segle passat. Als qui mai no s’endinsen dins de cap llibre, els recomano que es deixin dur de la mà d’en Mario. Tot els serà fàcil, plaent i engrescador. Tibant d’una sentència seva, “són moltes les coses del passat que han desaparegut. Tanmateix, n’hem de trobar d´altres que ens obren una escletxa al futur, amb la finalitat de reconquerir-les”. Amb molta preocupació, m’esglaia pensar en el propi fenomen de la intel·ligència artificial. Suplantar el pensament humà es rendir-se al no res.
Soc un enamorat de l’escriptura. M’asserena, em conforta i em sedueix. Em permet projectar enfora la interioritat del meu interior. Em manté en diàleg constant amb la gent que m’envolta. De fet, escric com parlo. En aquest sentit, la figura d’en Mario és un far esplendent que intento sempre tenir com a referent. Fins i tot refereixo, no essent el primer cop que ho dic, que tots i cadascú de nosaltres estem cridats a ésser escriptors en potència. Una suposada manca d’autoestima no ha de suposar cap mena de fre a aquesta vocació innata de tothom. Llegir i escriure perllonga, sine die, el cabal personal de coneixements de cadascú. La força de la cultura empeny les tradicions i records del passat i transcendeix molt més enllà.
És bo i millor tenir el coratge d’ésser diferent o peculiar envers la gra massa humana. No ens hem de deixar vèncer per allò que en podríem dir el poder unànim de la uniformitat. De tant en tant ens cal nedar contra corrent. Àdhuc exposant-nos al rebuig de gent del propi entorn, que ens pot arribar a titllar ‘il·lusos. No vull considerar-me patètic, deixant-me arrossegar per la tesi fàcil del qui dia passa any empeny. Hem d’arribar a bescanviar-coses que millorin la societat que ens toca viure. Molt més quan cada dia que passa assistim indiferents a l´aparició de polítics de nivell més que dubtós que s’han encabit en un món que els és un modus vivendi. La gent del carrer els importa un rave. Justament per això mateix encapçalava el meu article amb un pensament d’en Benedetti: “Poques coses són tan ensordidores com el silenci.” Una cita literal més de l’autor que m’ocupa.
El Congrés dels Diputats i la gran majoria de cambres territorials autonòmiques s’han convertit en rings de boxa. Han desaparegut les bones formes i l’educació més elemental. Potser, doncs, que recomanem a tota aquesta trepa d´espavilats de nova fornada que s’alimentin, primer de tot, llegint obres del rei dels microcontes. Un altre gall ens cantaria.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
