Montse Ayats és coordinadora del Pla Nacional del Llibre i la Lectura. Amb experiència en el sector ha estat presidenta de la Setmana del Llibre en Català i de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana

Jordi Vilarrodà

Montse Ayats és coordinadora del Pla Nacional del Llibre i la Lectura. Anteriorment havia estat presidenta de la Setmana del Llibre en Català i de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Sant Jordi és un dia de llibres, i els editors i llibreters diuen que no han anat malament. Ja ens agradaria que tot el que hem comprat aquests dies ho llegíssim, no?
Sí, però tot ajuda. Trobo que és una festa meravellosa, que si no la tinguéssim, ens l’hauríem d’inventar, això de la rosa, l’amor, els llibres, el regal… Té tota aquesta cosa que és molt bonica. Ara, després no ens podem refiar que la lectura vagi més bé o més malament en funció de les vendes. Això, de fet, passa amb tot, és a dir, passa amb tot allò que necessita alguna cosa més que el producte que sigui venut. I, per tant, el que també ens n’hem adonat amb el pla i amb altres feines que he fet, és que durant molt temps s’ha recolzat molt la indústria, però per fer lectors no n’hi ha prou.

Hi ha els detractors i enamorats d’aquesta festa també.
Ja, perquè jo crec que a vegades ens hem de queixar, però, és una festa preciosa, amb totes les coses que li vulguis criticar. Per mi, la balança sempre és a favor. El Pla Nacional del Llibre i la Lectura, per situar-nos, se suposa que ens ha d’estimular a això, llegir, per exemple, aquests llibres magnífics que ens vam comprar el 23 d’abril.

Quin és el sentit del Pla? Es va fer per estimular la lectura?
Globalment, hi ha més gent que sap llegir i escriure que en moltes altres èpoques. Altra cosa és si sabem interpretar el que llegim, i si ho sabem imaginar-nos a partir del que llegim, i si entenem el que llegim. Això, quan vam començar el pla no ho teníem tan clar, però Pisa ens ha demostrat que en la comprensió lectora no anem prou bé. Això ja ho havíem detectat, i per això el govern, d’alguna manera, va impulsar que treballéssim conjuntament cultura i educació per millorar tots aquests aspectes, per millorar uns índexs i per arribar més a la qualitat. És a dir, és important això que venguem, i que Sant Jordi sigui un èxit, però el que és important també és que llegim, amb qualsevol dels formats, i que allò que llegim ho entenguem, ens suggereixi coses, ens faci gaudir…

Els catalans, sí que escrivim molt, publiquem molt llibres també, però som molt o poc lectors en relació amb l’entorn europeu?
Bé, una de les dificultats que hi ha ara cada vegada més amb les dades és tenir-ne que puguem comparar. Ara mateix, Europa feia un estudi comparatiu entre països que l’ha aturat des de fa quatre o cinc anys, per tant, no tenim dades. Els països nòrdics que deu tenir a veure amb la cultura, però potser també amb el temps, amb la foscor, són molt més lectors que nosaltres. Països que han invertit molt perquè els seus creadors tinguin més possibilitats de viure d’això i, per tant, estem en una mitjana relacionada amb aquells moments que ens podíem comparar. Però bé, el problema de la crisi lectora i de competència lectora és mundial. En conseqüència, la crisi de les Humanitats té unes conseqüències importants amb la lectura en l’àmbit mundial.

I com s’hi lluita amb això? En quin sector s’ha d’incidir més?
Clar, en el pla ens vam proposar que hi participés tots els àmbits i, per tant, les famílies, les escoles, les biblioteques, la indústria, els creadors, etc. És a dir, les dues conselleries es deuen també a tots aquests sectors i, per tant, d’alguna manera allò que féssim hi havia de contribuir a dir-hi la seva i a fer aportacions, tots els agents dels dos sectors i això havia de fer propostes que anessin al llarg de la vida. Des que neixes fins que ets una persona gran. I a partir d’aquí vam construir els grups de treball, que d’alguna manera pensàvem quins reptes teníem i quines propostes podíem fer per encarar aquests reptes. És evident que per fer lectors o per acompanyar la lectura has d’haver estat lector. Això té unes dificultats, perquè si ets un pare o una mare que no ho has estat difícilment acompanyaràs als teus fills o filles. Per tant, la primera qüestió és aquesta, pensar que tenim aquesta dificultat que per fer llegir has d’haver llegit, però que alhora tenim mediadors culturals, gent del món de la gestió… Cada dia hi ha més dinamitzadors, més gent, les biblioteques… tenim moltes oportunitats. Llavors, el que hem fet és accions per a cadascun d’aquests àmbits. Si comencem per la base el programa es diu “Nascuts per llegir”, i l’objectiu és que la gent del món de les llevadores, els pediatres, conjuntament amb les biblioteques, recomanin lectura, és a dir, que les famílies, en un moment que estan especialment sensibles pel fet de tenir una criatura, doncs tinguin algú que els digui que això de llegir val la pena.

Això sí que és començar per la base.
És una mica aquesta idea que les famílies també han de ser sensibles. Aquí tots hi tenim responsabilitats. Tot això es pot fer a l’escola, es pot fer a les biblioteques, però em sembla que si soc lectora en part, també té a veure amb els contes que m’explicava la meva mare quan me n’anava a dormir, tot això contribueix. Per tant, d’alguna manera, de cara a finals d’aquest any, començant de l’any que ve, farem accions més concretes perquè es visibilitzi. I a partir d’aquí anem creixent, l’escola també té la seva feina, les biblioteques escolars…

Les biblioteques escolars van una mica coixes?
Vol dir que som un país que tenim bones iniciatives. Les biblioteques escolars en una època concreta, que és la del tripartit, creixen de manera exponencial, que gairebé no hi ha cap escola que no en tingui, i fins i tot som referència per a altres comunitats de l’Estat. Però després, no sé en quin moment, es tallen els recursos. Per tant, això és difícil de fer-ho avançar. S’hi suma el fet del valor que deixem de donar als llibres moltes vegades, tota una crisi sobre el llibre de text, si és l’eina més adequada o no per a l’escola, etcètera. I, al final, ja per rematar-ho, s’hi suma la pandèmia, que el que fa és dir: heu de tenir nens a l’escola, que això era molt positiu, però alhora heu de tenir-los més esponjats. Per tant, la biblioteca pot ser un espai per utilitzar. Llavors, l’última enquesta es fa en aquests moments i això dona uns resultats nefastos. Les biblioteques escolars necessiten també famílies i mestres que les valorin i que diguin que són importants. En la mesura que això creixi, des del Pla i des del Govern, segurament les podrem dotar i la voluntat és de fer-ho amb aquest Pla Pilot que hem començat.

Les pantalles són enemigues dels llibres, sobretot quan arriba l’adolescència?
Les pantalles són enemigues de tots. Jo, quan m’enganxo gaire a les xarxes, llegeixo menys, em concentro menys, perquè el problema ja no és si llegeixes o no, sinó la teva capacitat de concentració. A mi em passa durant la setmana, que no em concentro i llavors al cap de setmana sí. En tot cas, hi són, i per tant no podem dir que les prohibirem, perquè no és viable, ja ho veiem, que tenen molta força. En conseqüència, potser ho hem de combatre amb aquesta idea de vincular la lectura al temps de calma, al temps de repòs, a uns altres valors. I és el que també hem intentat fer amb el pla i que farem una campanya genèrica aquest juny-juliol i que d’alguna manera. En Daniel Casany deia que llegir amb paper és com anar amb tren, gaudir del paisatge i, en canvi, llegir en digital és com anar amb avió. Em va semblar que era una comparació maca i cadascú de nosaltres, ell deia, necessitem les dues. Llegir continua sent, en paper o en digital, molt important, encara que tinguem els mòbils i les tauletes. Precisament ara necessitem més que mai saber llegir.

Què ha de ser la Casa de les lletres?
Bé, ha de ser un espai llargament reivindicat per les entitats autorals, les agrupacions d’escriptors i traductors, que en aquests moments estan ubicats a l’Ateneu Barcelonès, però que necessiten un espai, més. Ha de ser un lloc de trobada per a la creació i per, d’alguna manera, també prestigiar i acompanyar els escriptors i traductors i els creadors. Hi ha altres mesures, i un edifici no ho és tot, però és important tenir un espai en el Pla. Hi ha altres mesures com les beques de creació, que augmenten de dotació, un programa específic per autors novells. Però també n’hi ha un que és l’espai físic.

El Pla Nacional del Llibre i la Lectura es continuarà complint passi el que passi en aquestes eleccions?
En el procés d’elaboració ens vam entrevistar amb els principals partits, vam fer una compareixença parlamentària i per tant ho coneixen. Ens consta que n’han parlat en alguns espais quan es parla de cultura en positiu. I després hi ha una qüestió, quan tu fas una cosa en què fas participar els agents del sector que estan organitzats, d’alguna manera tens aquestes garanties, perquè al final seran els agents del sector. Els escriptors, els editors, les associacions de famílies… Tothom qui ha participat en el pla, d’alguna manera, se’l sent seu, i d’alguna manera estem convençuts que voldrà que continuï. Hi ha plans municipals i comarcals de lectura que es beneficiaran i que el que busca és que treballem conjuntament tots els agents. Estic convençuda que això continuarà.

El músic torellonenc torna amb el seu projecte Verge Santa i cinc temes, tot i que no farà directes

Jordi Vilarrodà

Quan algú viu la música com Santi Carcasona, és difícil que aquesta no respiri d’una o altra manera. I a part de la seva dedicació professional, centrada des de fa anys en els drum circles i altres dinàmiques musicals per a grups, de tant en tant el percussionista i compositor torellonenc ens sorprèn amb nous temes. El seu projecte actual, Verge Santa, va aparèixer ara fa tres anys amb un primer EP (Ouiea, Temps Record) i ara torna amb un segon, Valga’m Déu, que el mateix segell discogràfic publica aquest divendres. Són cinc cançons en què Carcasona mostra el seu vessant crític i irònic, en registres diversos. Cinc cançons que només es podran escoltar en gravació perquè, en principi, no hi haurà concerts.

Dels molts esbossos de cançons que té al calaix, quatre van anar arribant a madurar i va ser quan va decidir gravar-les. Una cinquena va sortir, gairebé sense voler, mentre estava immers en el procés al costat del productor Sergi Riera, amb qui ja té una llarga col·laboració. “Des del primer moment la intenció no era entrar en cap circuit ni fer directes, estem en una pantalla diferent”, diu Carcasona. Sí que volia ser tot més senzill i es va acabar amb mescles acurades i fins i tot amb dos videoclips realitzats per Xef Vila. “Deu ser que no sé fer les coses a mitges”, ironitza. En tot cas, reconeix que “m’ho he passat molt bé gravant i produint, i ho publico perquè em ve molt de gust”. Queda enrere el temps de Pësh, amb què va intentar fer el salt als escenaris l’any 2016, i que malgrat els elogis unànimes que va rebre no va arribar a consolidar-se,“entre altres motius, per falta de suport de la indústria al darrere”.

I precisament una crítica a aquesta indústria i al mainstream és la que obre l’EP amb Me’n faig creus, el primer tema que es va donar a conèixer. “El foc sempre el guarden ells”, diu en un moment la lletra. I aquests ells és un mainstream “sota un mateix logo” que senyoreja als cartells de festivals i deixa poc espai “perquè emergeixin altres propostes”. L’acompanyen cançons com Veterinario carnisser, la darrera que es va afegir al disc, o Prou nens quillos, “el relat d’algú que ha passat per aquestes fases” farcit d’expressions boomer. De fet, aquestes dues cançons juguen amb les paraules fins al punt que justificarien l’etiqueta de rock semàntic que algú va proposar per a l’estil de Santi Carcasona. L’exercici d’estil dona un tomb més a Xocolata desfeta: s’inspira en un llibre homònim de Joan-Lluís Lluís, que a la vegada prenia com a referència Raymond Queneau i que consistia a explicar una mateixa història de formes diferents. I el disc es tanca amb Ball occidental, una ironia –també semàntica– sobre la rivalitat vallesana entre Sabadell i Terrassa.

El cuiner es recupera a l'Hospital Clínic d'una malaltia greu

Oriol Serra

El xef de Granollers Fermí Puig té previst jubilar-se i deixar el seu restaurant homònim de Barcelona aquest mes de maig. El cuiner s’està recuperant d’una malaltia greu a l’Hospital Clínic de Barcelona.

Ho va anunciar dimarts el cap de sala Alfred Romagosa, amb qui Puig ha compartit la gestió de l’establiment. El restaurant faria l’últim servei a finals de mes, però abans oferirà un menú d’homenatge amb alguns dels grans èxits gastronòmics de la carrera del xef. Segons fonts properes al cuiner, la societat propietària del restaurant estudia la viabilitat futura de l’establiment.

Nascut a Granollers el 1959, Fermí Puig es va iniciar en el món de la cuina al restaurant que regentava Montse Guillén al carrer de Marià Cubí de Barcelona. Després de passar per diferents restaurants de renom, com ara El Bulli, el cuiner vallesà va arribar a l’Hotel Majestic de Barcelona, on va engegar el restaurant Drolma.

L’any 2002 va ser guardonat amb una estrella Michelin. Paral·lelament, va obrir i dirigir el restaurant Petit Comitè. L’any 2013 va obrir el restaurant Fermí Puig al número 175 del carrer de Balmes de Barcelona. “Va ser un somni fet realitat”, declarava Romagosa, amb qui el vallesà va sumar esforços després d’haver treballat plegats al Drolma.

Entre tots dos, van consolidar l’establiment com un dels restaurants de referència de la cuina tradicional catalana a la capital catalana. Romagosa havia treballat en establiments tan mítics com Can Fabes i el 2020 va ser nomenat millor cap de sala per l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició.

“És una proposta molt atractiva, basada en la bona cuina a l’abast de tothom”, va comentar Puig al moment d’obrir el restaurant. Situat al local que havia acollit els antics laboratoris Fornells Olo Crespo, l’establiment va ser remodelat al seu dia per l’arquitecte granollerí Josep M. Botey.

El resultat va ser un espai elegant, sobri i molt modern, amb dos menjadors per a una trentena i una quarantena de persones, respectivament, i un tercer menjador privat amb capacitat per a 12 comensals.

Un gran divulgador gastronòmic

A banda de destacar com a cuiner, Puig també és un gran divulgador gastronòmic i ha publicat diversos llibres parlant de la seva cuina. El 2009 va treure Cuinetes, un recull de les receptes que compartia al programa El món a RAC 1.

Eren receptes tradicionals que el xef vallesà volia transmetre a les futures generacions. El seu objectiu, preservar un tipus de cuina que ell mateix considerava únic i ancestral, perquè no es perdés.

El 2011 en va publicar un segon volum, Més cuinetes, una nova entrega que mantenia l’estil i la vocació del primer llibre. I el 2013 va escriure una tercera obra, La pilota a l’olla, un recull de receptes de la secció homònima que feia a RAC 1 i que comptava amb textos de personalitats com els periodistes Jordi Basté i Tatxo Benet, entre d’altres.

El periodista de Granollers Joan Besson, amic personal del xef, publica un article sobre Fermí Puig en l’edició d’aquest divendres d’EL 9 NOU del Vallès Oriental.

“A mig matí d’un dia de l’hivern del 2013 em va trucar el Fermí Puig a la feina, a Barcelona, i em va preguntar si podíem dinar aquell dia, que em volia parlar d’un tema. Ens vam citar a la confluència Diagonal-Balmes i quan ens vam trobar em va dir: “Apa, som-hi, que ja tinc el local per al restaurant.” Vam entrar al número 175 del carrer Balmes i em va ensenyar l’espai on hi havia hagut les instal·lacions d’una de les oficines d’uns laboratoris d’anàlisis clíniques. Mentre voltàvem per l’espai, atrotinat, anava pensant que el Min, un altre cop, s’havia sortit amb la seva perquè volia un local “tres carrers amunt, tres carrers avall de la Diagonal, entre passeig de Gràcia i Francesc Macià”. Vaja, al rovell de l’ou d’aquella àrea”.

“I així, el 5 de juny del 2013, el Restaurant Fermí Puig obria les portes gràcies a l’empenta del cuiner de Granollers i d’uns amics que durant 11 anys li han fet costat creant la societat que regenta l’establiment. Per cert, el restaurant es va inaugurar el Dia Mundial del Medi Ambient, data que m’ha servit tots aquests anys per recordar-li al meu amic la celebració de cada aniversari (ha, ha, ha…). I tot això va passar després que el Fermí deixés l’Hotel Majèstic –amb el prestigiós Drolma, primer, i amb el Petit Comitè també, més endavant– quan va recuperar i traduir la idea primigènia de muntar un restaurant inspirat en la cuina tradicional catalana en un local prou acollidor i estratègic perquè la clientela se’l fes seu de pressa. I amb preus ben competitius”.

“Per il·lustrar-me sobre la seva idea, aquell dia d’hivern em va portar a menjar a Il Giardinetto, al carrer veí de la Granada del Penedès, i em va advertir que em fixés bé en el servei i en el producte perquè precisament allò, però amb la seva proposta gastronòmica, era el que volia oferir, amb un menú 30 o 32 euros tot inclòs, i carta al marge. Aquell mes de maig el Restaurant Fermí Puig iniciava una fase de prova on el xef, amb l’Alfred Romagosa al seu costat ja des de llavors, va convidar grups de persones a menjar durant tot el mes per afinar el servei i comprovar si calia alguna correcció o no en el local, després del condicionament acurat fet per l’equip de l’arquitecte Josep Maria Botey, oncle del Fermí“.

“I des d’aleshores l’establiment ha tirat com un tro, amb una clientela fidel i bones crítiques gastronòmiques sempre. I també alguns moments delicats, com els que va viure tot el sector durant la pandèmia, com la majoria de negocis. Un cop obert es va convertir de seguida en local de referència, amb un menú generós que obliga a un gran esforç per fer la tria i amb un preu que, 11 anys després, continua sent competitiu. A més, propostes com els dissabtes i diumenges a la Fonda Puig han permès arribar a un públic diferent, o el sopar de duro –que es va posar en marxa amb motiu del cinquè aniversari–, estimulant la feina a la nit quan a Barcelona hi una competència ferotge”,

“La trajectòria professional d’aquest home a qui li arriba ara la jubilació comença i acaba a Barcelona, però deu-n’hido les voltes que ha arribat a fer. Al Montse Guillén, del carrer Cubí, arrenca un trajectòria que el portarà a El Bulli (Roses), La Ciboulette (Barcelona), San Marco (Sevilla), Costa Brava i La Riviera (Tenerife), Carlit (Llívia) o Mirador de les Caves (els Casots, l’Alt Penedès), fins que torna a Barcelona per muntar l’empresa d’assessorament culinari GSR. Aquesta feina d’assessor li posa en safata fer-se càrrec de la cuina de l’Hotel Majèstic, un cop la família Soldevila es compromet a muntar-li un restaurant independent, el Drolma. I amb l’estrella Michelin del 2002 li arriba el seu reconeixement definitiu com un dels grans cuiners catalans”.

“Com han fet tots els xefs, el Fermí ha convertit el seu restaurant durant tots aquests anys en una escola de formació excel·lent que l’Alfred, soci i maître, complementa a la sala a la perfecció. L’amistat amb el malaurat Santi Santamaria i amb el Ferran Adrià, els dos primers cuiners catalans que van trencar tots els motllos, té molt a veure amb aquesta faceta formativa –imperceptible sovint pel públic– perquè han begut de la mateixa mamella i és una senya d’identitat. És complicat viatjar per Catalunya i trobar professionals que no hagin treballat amb ells”.

“Espais com Les Corts, el menjador privat que hi ha al fons del restaurant, amb una decoració que és tot un cant d’amor i admiració a la fe barcelonista, que ell professa amb devoció, és la translació total de l’establiment que havia imaginat el Fermí, amb visió i també per la seva gran afició al cinema. Sempre li han encantat aquelles pel·lis de gàngsters on tota banda té el seu restaurant de preferència. Potser és per això que els amics de Barcelona l’anomenin el Padrí… Un espai on es menja, però on també es fan altres coses mentre es degusten els plats i s’assaboreixen bons caldos. Amics, homes de negocis o polítics que acostumen allà a fer llargues sobretaules, parlant de temes diversos, com els que el xef escoltava a casa, de petit, en boca del seu pare Paulino, fent d’amfitrió, en una taula atapeïda de les delícies que preparaven la Rafaela, la seva mare, o l’àvia Neus, envoltats de família i amics”.

“Amb la seva prodigiosa memòria, ja tinc ganes que surti de l’actual aturada al taller, ben recuperat, i m’esmeni aquest article dient-me: “Aquí t’has deixat aquest personatge” o “t’has oblidat aquesta data”. I és que als seus 65 anys, per a segons quines coses, el Fermí continua sent un nen ben adorable“.

Miquel Erra

El número 8 posat en horitzontal fa pensar en el símbol del concepte d’infinit. Jugant amb aquesta semblança, la vuitena edició del festival internacional Una Tona de Màgia s’encomana al lema “De Tona a l’infinit” i ho materialitza amb un programa reforçat, que omplirà el poble de màgia durant tot aquest cap de setmana.

“Tindrem més propostes que mai, gairebé infinites”, destacava en la presentació el director artístic del festival, el tonenc Jordi Pota. Els grans protagonistes tornaran a ser la vintena d’artistes, locals i internacionals, que actuaran en diferents espais del poble amb tot un ventall de “maneres d’entendre i executar la màgia”. A la Gala Internacional de dissabte, “la perla del festival” –amb doble sessió a les 6 de la tarda i a 2/4 de 10 del vespre–, hi passaran noms com Artem, Celia Muñoz, el Mag Edgard i Janna Felicitas, amb l’actriu i música Raquel Molano com a presentadora. “Per primera vegada en aquesta gala hi intervindran més magues que mags”, destacava Pota. Visibilitzar la irrupció de la dona en aquest vessant artístic, sovint protagonitzat per homes, és un dels reptes del festival, que també continua apostant pels artistes emergents.

Irradiar la programació del festival per tot el poble és dels “canvis de rumb” que hi va introduir la coalició de govern d’Aixequem Tona i ERC, ja des de l’anterior mandat. En aquesta línia, enguany s’estrena el Camp de les Lloses com a nou escenari (vegeu complement). “Volem que aquest sigui un festival obert a tot el poble, inclusiu i pensat per a totes les edats”, insistia en la presentació la regidora de Cultura, Judit Sardà. I aquest caràcter intergeneracional tant implica els més joves –amb l’habitual Gala Infantil de diumenge o un taller de màgia que conduirà Álvaro Oreja, dissabte al matí– com la gent gran –amb dos mags que actuaran a les residències de gent gran els migdies de dissabte i diumenge.

El programa ja arrenca aquest divendres al matí, amb l’espectacle Sense paraules, d’Àlex Gilabert, adreçat als escolars del poble i usuaris del centre ocupacional. A la tarda, alumnes de l’escola de màgia del mateix Jordi Pota oferiran un doble tastet a la plaça Major. I a la nit, segona edició del Màgia Golfa, l’únic espectacle per a majors de 18 anys, a càrrec dels mags Ramó i Àlex Gilabert. Dissabte i diumenge arribarà el gruix principal de propostes. Com a novetat, i de cara a fomentar aquest caràcter non stop, o sigui, infinit, s’incorpora un vermut musical dissabte i diumenge al migdia; i un vespre musical, dissabte a la nit, tot a la plaça Major.

El mateix lema d’aquesta edició, l’infinit, també vol servir per “deixar constància de la infinitat de records que s’han pogut generar al llarg d’aquestes vuit edicions”, apuntava Pota, convençut que, nou anys després de veure néixer el festival –amb l’aturada per la pandèmia pel mig–, “hem superat totes les expectatives; ha estat tota una aventura arribar fins aquí”. Una aventura que està a punt de viure, aquest cap de setmana, el vuitè capítol.

Jordi Pota tancarà el festival amb el seu nou muntatge

El mateix Jordi Pota serà l’encarregat de tancar el festival, diumenge a 2/4 de 7 de la tarda a La Canal, amb l’estrena del muntatge A què juguem? SHOW. Es tracta d’un espectacle que combina màgia i joc, dues especialitats que, precisament, han esdevingut icòniques dins de l’oferta lúdica i cultural del poble.

Des dels rituals…

Els mons ibèric i romà eren proclius als rituals. Era la seva manera màgica de retre culte a la Terra i buscar els favors dels Déus. “Sense aquests rituals, potser avui no existirien ni el teatre ni la màgia”, defensarà Jordi Pota durant la Ruta Màgica que aquest dissabte, a les 12 del migdia, conduirà pel jaciment del Camp de les Lloses, al costat d’Imma Mestres i Montse Duran, directora i conservadora de l’equipament. Els objectes que exposa aquest centre d’interpretació seran el fil conductor d’un recorregut tamisat d’humor i de màgia, que el faran inèdit i singular. Paral·lelament, el jaciment serà escenari durant el cap de setmana d’algunes actuacions puntuals de màgia. Amb la incorporació d’aquest nou escenari, Tona vol aprofitar l’aparador del festival per difondre i visibilitzar “una peça clau del nostre patrimoni”, remarcava la regidora de Cultura, Judit Sardà. La Ruta Màgica, que durarà una mitja hora, es podria mantenir més enllà del festival si hi ha demanda. A la foto, Pota i Duran, aquest dimarts a la sala d’exposicions. En primer terme, un càlat de ceràmica ibèrica. Servia per conservar-hi el greix o la mel, però avui fa pensar en un barret de copa, la indumentària clàssica dels mags. Casualitat?

EL 9 NOU

Concerts de petit format en el mateix entorn on pastura el seu ramat de cabres. En essència, aquesta és la proposta del nou festival (P)Ausa, que del 28 de juny al 26 de juliol oferirà cinc propostes a Muntanyola. El cartell del festival l’integren noms tan coneguts com Els Catarres, Obeses, Quimi Portet, Marina Rossell i Albert Pla, amb la particularitat que cada un d’ells anirà precedit d’una proposta d’altres arts escèniques: l’actor i clown Guillem Albà, l’humor del mateix Peyu, el mag Sanyes, la ballarina Laura Marsal i la improvisació d’Impro Side.

“La intenció és oferir un altre tipus de festival”, explica el mateix Peyu. Amb un aforament reduït a les possibilitats del lloc (un centenar d’espectadors en grades provisionals) i incorporant-hi també productes alimentaris osonencs, a més d’una demostració de pastoreig. “Intentem ser coherents amb la nostra filosofia”, explica. La mateixa que els va portar, per exemple, a fer temporada teatral a Calldetenes amb l’espectacle L’il·lusionista, aquest hivern. Les entrades per al nou festival ja estan a la venda a la web de la productora El Corral.

Jordi Vilarrodà

Superada la fita del 25è aniversari, el Festival de Jazz de Vic continua. Fins al dia 12 oferirà una vintena de concerts per confirmar que la celebració de l’any passat va ser només “un punt i seguit” en la vida del tercer festival més antic de Catalunya en el seu àmbit, després de Barcelona i Terrassa.

Una programació que continua fidel a la idea de “buscar els límits” d’un concepte musical prou difícil d’encasellar com és el del jazz. Així ho explicava Jordi Casadesús, president de la Jazz Cava, l’entitat que l’organitza amb el suport de l’Ajuntament. Enguany es presenta amb la novetat de l’ampliació dels escenaris: a més de la mateixa Cava i l’escenari Momentos Alhambra que se situa a la plaça del Carbó, es faran incursions a la Biblioteca Pilarin Bayés i a un lloc tan poc habitual com l’església dels Dolors. “A Vic hi ha molts espais potencials, i és una manera que tenim des del festival de fer ciutat”, diu Casadesús.

El festival no abandona la seva mirada cap al nord d’Europa i el seu jazz d’avantguarda, que és marca de la casa. Amb Horse Orchestra, que reuneix músics de tot Escandinàvia i d’Islàndia, o amb el projecte personal del seu teclista, el danès Jeppe Zeeberg. I d’Islàndia arribarà també Ragnarök Trio, en les fronteres del jazz amb el punk, el rock o l’atonalitat. Del panorama internacional també arribarà el britànic Kit Downes, amb l’orgue dels Dolors combinat amb projeccions immersives, una de les propostes més trencadores del festival. Downes és part del trio Enemy, que també són en la programació i per primer cop actuen a Catalunya. De l’escena catalana, en destaca el trompetista Raynald Colom, tan estretament vinculat a la Jazz Cava; l’homenatge a Marianne Brull –ànima de la música improvisada a la Barcelona dels 90– de la mà d’un duet de saxo i bateria, o el trio liderat pel pianista Xavi Torres.

El festival continua donant oportunitat als més joves, amb el clàssic concert de combos de l’Escola de Música de Vic o els talents emergents del Young Barcelona Quintet. I a més dels concerts, una conferència: la que farà aquest divendres a la biblioteca el divulgador musical Àlex Gómez-Font, resident a Vic, sobre l’anomenada Ona Laietana, avantguarda musical catalana dels anys 70. La xerrada comptarà amb il·lustracions musicals de David Viñolas (piano) i Montse Uran (saxo).

El pianista i el condemnat a mort

El Pianíssim, el concert per a piano sol que inaugura tradicionalment el festival, s’ha revestit aquest any de reivindicació social. El pianista granollerí Albert Marquès el va protagonitzar in situ, a la Jazz Cava. Però l’actuació va tenir un altre protagonista: l’activista afroamericà i poeta Keith LaMar, condemnat a mort als Estats Units, que espera l’execució de la sentència en una presó de l’estat d’Ohio.

Marquès s’ha proposat donar visibilitat a la causa de LaMar i a la de l’abolició de la pena de mort, en una col·laboració insòlita entre tots dos que es va concretar al disc Freedom First (2022). I aquest dijous, el públic que omplia la Jazz Cava va viure impressionat un concert en què Albert Marquès tocava les seves peces al piano mentre Keith LaMar recitava des de la seva petita cel·la del corredor de la mort (“petita com aquest escenari de la Cava”, deia Marquès) aprofitant l’estona en què li permeten fer una trucada telefònica. Amb l’execució posposada fins al 2027, però amb data fixa, LaMar admet que “em trobo al caire de la meva existència”.

Però al mateix temps, en el missatge de les seves paraules hi ressonava l’esperança que li ha dut la música (el jazz en concret, al qual es va introduir a través de la figura de John Coltrane) i també la lluita col·lectiva per la seva causa, que LaMar identifica amb la dels afroamericans passats i actuals.

EL 9 NOU

El Festival Minibeat celebrarà aquest diumenge la setena edició a Roca Umbert de Granollers amb l’objectiu de fer gaudir tota la família de la millor música alternativa del moment. Organitzat per l’Arcada Koncerts, el festival retrà homenatge aquest any a Tina Turner. Entre els cantants i bandes que tocaran en els set escenaris preparats i des de 2/4 d’11 del matí i fins a les 7 de la tarda hi ha Joan Colomo, Remei de Ca la Fresca, The Black Wizards, Gas Drummers, Paüra, Pachingo o Sunfruits. També hi haurà un espai de música electrònica amb l’Electrobeat i amb actuacions com les de Bee Boys, Trompeta o IOU3R. Com a activitats paral·leles es faran diversos tallers.

Festival Minibeat. Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Diumenge 5 de maig. De 10.30 a 19.00.

Monòleg de Pep Plaza al Teatre Can Rajoler de Parets

Pep Plaza presenta ‘El substitut’, un monòleg que no és un monòleg, en companyia de més de 50 personatges que hi són, però que no hi són. És un espectacle inimitable que combina l’humor, la sàtira i la música. El públic que assisteixi a l’espectacle podrà descobrir si serà capaç de dir que no al president del Govern quan vulgui que el substitueixi en el pròxim viatge oficial. O com s’ho agafaran en Quim Masferrer i en Xavier Sardà quan els digui que no pensa conduir més els seus programes fent-se passar per ell. Però allò més important és si el públic riurà quan surti a l’escenari sent ell mateix.

‘El substitut’. Director: Pere Anglas. Intèrpret: Pep Plaza. Teatre Can Rajolers. Diumenge 5 de maig, 19.30.

Teatre familiar i immersiu a Cardedeu amb La Curiosa

La companyia La Curiosa presenta el muntatge ‘Textures’ en dues sessions aquest diumenge al Teatre Auditori Cardedeu. És una proposta escènica immersiva per a primera infància basada en l’experimentació visual i sonora. A través d’un llenguatge interdisciplinari i un espai escènic íntim i proper, l’espectacle trasllada el concepte de textura, associat al tacte, cap als camps de l’oïda i la vista, i desplega una experiència sensorial delicada i envoltant. En la seva nova creació de la companyia amb segell cardedeuenc, el quadre sonor esdevé tridimensional i embolcalla el públic, en una experiència 360º pensada per a infants de 0-5 anys i les seves famílies, que suggereix possibilitats de joc, descoberta i experimentació ulteriors en el públic menut i gran.

‘Textures’. La Curiosa. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 5 de maig, 16.30 i 18.00.

Jordi Sunyer

MARIA LAMATA
‘Ella diu’
El nou disc de la mataronina Maria Lamata és una radiografia sobre què és ser una dona de 30 anys, on canta sobre les seves relacions interpersonals a través de deu cançons escrites per ella mateixa. Amb sons frescos i ritmes groovy, aconsegueix fer ballar i alhora també reflexionar i emocionar. Després d’engolir el disc se sobreentén que Lamata lamenta no haver tractat el seu cos, i a ella mateixa, com es mereixia. I fa una crida a estimar-nos més. Doncs vinga, serà qüestió de prendre’n nota. I si t’ho recepten amb música, encara més.

LAS KARAMBA
‘Te lo digo cantando’
Las Karamba són mitja dotzena de pubilles que es van trobar a Barcelona el 2021 per publicar Camino así, un primer disc amb el qual ja van voltar mig món. Amb Te lo digo cantando doblen l’aposta partint de nou de la música cubana amb incursions al bolero, la salsa, la rumba i ara també el rap. Una mescla multicultural amb peces de caire positiu i optimista que conviden a ballar que conviuen amb d’altres de més íntimes amb missatge i compromís. A un dels temes, “Me lo dijo el silencio”, hi col·labora Rita Payés.

ÖLIVIAS
‘Que baixi el cel’
El duet format per Clàudia Balletbó i Isabel Archs ha fet un disc experimental que pretén retre culte a la mort i al dol. Ho fan a través de nou cançons sensibles i tendres amb protagonisme per la veu, quatre cordes i algunes bases electròniques. Els orígens d’Ölivias cal buscar-los el 2020 quan, amb el nom d’Ölivia Musyk, ja s’havien donat a conèixer publicant Antich Ventura i Clamare, dos treballs bessons que també anaven sobre la mort i l’absència. Ara, a la tercera, han escurçat el nom i hi han tornat amb més i millor.

Jaume Espuny

‘Wish You Were Here’ Capitol, 1975

Per a més d’un aquest Wish You Were Here és el millor disc de Pink Floyd. Publicat dos anys després de The Dark Side of the Moon, el seu gran èxit històric, va instal·lar el grup dalt de tot del pedestal del rock dels anys setanta. Són Pink Floyd en estat pur. El disc comença amb una meravella, “Shine on You Crazy Diamond”, un llarg tema de més de 13 minuts on brilla sobretot la guitarra de David Gilmour. Per a un servidor és la millor cançó de l’àlbum, amb aquell començament tan misteriós. Tot seguit, soroll de màquines a “Welcome to the Machine”, amb una insistent presència del sintetitzador que aquí hi queda molt bé. La tercera cançó és la més comercial, “Have a Cigar”, on canta Roy Harper com a convidat d’excepció. Es tracta d’una crítica precisament a la indústria discogràfica, perquè els costava molt que els directius els deixessin fer la música que volien fer. Tot seguit la cançó que dona nom al disc, l’acústica “Wish You Were Here”, dedicada a l’exlíder de Pink Floyd, Syd Barret, que ja feia un grapat d’anys que havia abandonat el grup per problemes greus de salut mental. El títol ho diu tot: “Tant de bo fossis aquí”, en traducció al català. I la festa s’acaba amb la segona part de “Shine on You Crazy Diamond”, tan llarga com la primera. I com sempre, una portada cridanera. S’hi veuen dos senyors donant-se la mà i un d’ells s’està cremant. Literalment.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra i la flauta.

Primer concert en directe? Al carrer durant un Festus de Torelló.

Primer disc que et vas comprar? Vine a la festa, d’Els Pets, i The Battle of Los Angeles, de Rage Against the Machine.

Quants discos tens aproximadament? Entre 300 i 500, no ho tinc clar. Ara només compro vinils.

Salva’n tres. Summerteeth, de Wilco; Freedom’s Goblin, de Tay Segall, i Are You Experienced, de Jimi Hendrix.

Grups o músics de capçalera. Wilco, Hendrix, Tay Segall, The Clash, bandes amigues…

Un concert (com a públic) per recordar. Leftöver Crack al Festus de Torelló quan era adolescent.

Jordi Vilarrodà

‘El miratge’
C. Läckberg / H. Fexeus
Columna
Torna la parella formada per Mina Dabiri i Vincent Walder, la investigadora i el mentalista que van atrapar molts lectors a El mentalista i La secta. En aquesta tercera novel·la signada a quatre mans pels dos autors suecs, ens trobem amb les amenaces que rep el ministre de Justícia, la troballa d’un munt d’ossos al metro d’Estocolm i més misteris. La resolució d’una trilogia.

‘La ciutat i les seves muralles incertes’
H. Murakami / Empúries
Els lectors de Murakami segur que esperaven el seu retorn, al cap de sis anys de la darrera novel·la La mort del comanador. Ara ens arrossega cap a un món on la realitat i la ficció es confonen. La realitat és la de d’un noi que veu com la noia de qui està enamorat desapareix. Ella li parlava d’un altre món, d’una ciutat emmurallada. Ell acabarà veient que allò que semblava irreal no ho és.

‘La disputa de Barcelona’
Josep M. Quintana
Pagès Ed.
L’any 1263 s’organitza a Barcelona un debat entre un jueu convertit al cristianisme, el dominic Pau Crisià, i el rabí Mossé Ben Nahman (Nahmànides). L’auspici a el rei Jaume I és instigat per Ramon de Penyafort, i al darrere hi ha l’inici de la pressió als jueus perquè abandonin la seva fe. És el punt de partida d’aquesta novel·la històrica que vol ser una denúncia a la intolerància.

‘Més execrables que mai’
Malcolm Otero / Santi Giménez
Rosa dels Vents
La secció dels “Il·lustres execrables”, cada dissabte al Via lliure de RAC!, és addictiva per a milers d’oients. Els seus dos responsables s’han fet un tip de desmitificar personatges històrics buscant el seu costat més fosc. No és el primer llibre en què els recullen, i aquí hi trobarem des de la reina Elisabet II d’Anglaterra al futbolista Pelé, passant per Mercè Rodoreda o Saint Exupéry.

‘Història de Catalunya segons Chat GPT’
Chat GPT / Nexum Ed.
Què passaria si li donéssim dades sobre la història de Catalunya al Chat GPT, amb un punt d’humor i el deixéssim fer? Així explicaria, per exemple, l’arribada dels grecs a Empúries: “…el capità grec, mirant la costa d’Empúries, es gira cap a la seva tripulació i diu: – Companyons, he trobat el lloc perfecte per al nostre nou projecte d’Airbnb cultural!”. Doncs això, i més.

Pere Martí i Bertran

Tu voles, Max?
Autor: David Cirici
Il·lustradora: Montse Tobella
Editorial: Edebé
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Nombre de pàgines: 122

David Cirici (Barcelona, 1954) és un intel·lectual polifacètic (professor, guionista, publicista…) que, com diu la nota biogràfica que tanca el llibre que avui us recomano, sobretot “és i vol ser escriptor” (p. 121). No cal dir que ho ha ben demostrat amb les més de vint novel·les que ha publicat, tant per a adults com per a infants i joves, algunes de tan llegides i premiades com L’esquelet de la balena (Empúries, 1986), Molsa (Edebé, 2013) o El setè àngel (Proa, 2017). Amb la darrera, Tu voles, Max?, torna a demostrar el seu bon ofici i la capacitat d’emocionar, reivindicar, crear personatges entranyables i d’allò més humans… L’obra, que l’editorial recomana per a lectors a partir de 10 anys, és una metàfora magnífica de la diferència i, sobretot, de la por que genera i dels intents per erradicar-la, negar-la, per part dels qui es consideren “normals”.
Cirici ens torna a demostrar la seva capacitat de recrear, o actualitzar, els mites i la tradició i ens presenta un nen, en Max, que un bon dia descobreix que pot volar. Aquest fet, que d’entrada podria semblar divertit i fins i tot útil, aviat l’angoixa, li sembla una desgràcia, es culpabilitza: “Jo no volia volar. Jo volia ser com tothom” (p. 28). Pors i dubtes aviat se li accentuen quan s’assabenta que el fet de poder volar s’hereta (p. 56), que a la seva família n’hi ha hagut casos, que és molt perillós i, doncs, que cal fer tractament, que cal rehabilitació. El pare dubta, però es deixa convèncer, i en Max, convençut que els grans volen el millor per a ell, també. I, resignat, accepta d’entrar en un centre de rehabilitació on viurà un veritable malson: “els moments més tristos i més durs de la meva infantesa” (p. 71). Paro, perquè no voldria desvelar més coses del compte, només us diré que, com a bona novel·la per a infants i joves, acaba bé, perquè en la literatura infantil i juvenil sempre hi ha d’haver una porta, de vegades només una escletxa, a l’esperança.

Cirici ens commou, ens fa pensar, denuncia… I ho fa fent-nos adonar que la diferència ha estat perseguida, amagada al llarg de la història, i que en comptes de “volar” hi podem posar moltes altres diferències que han estat, i per desgràcia encara són, rebutjades, perseguides, negades…
Una novel·la per compartir en família, a l’escola, a l’esplai, perquè pot ser una font de diàleg interessant i necessària.

Joan Millaret i Valls

‘Match Point’

Rivales, de Luca Guadagnino, és un electritzant i juganer triangle juvenil ambientat en el món competitiu del tennis que es debat entre l’amor, el sexe, l’amistat i l’ambició. La història arranca amb el primer set d’una partida de tennis amb Tashi Duncan (Zendaya) a la graderia entre els atents espectadors, una antiga estrella del tennis que ara és la dona i entrenadora d’Art Donaldson (Mike Faist). Art és un jove tennista que travessa una mala ratxa esportiva i necessita guanyar aquesta final com sigui per donar l’empenta definitiva a la seva carrera professional, esperonada també per Tashi. I el contrincant d’Art a la pista és Patrick (Josh O’Connor), ara un tennista arruïnat que necessita urgentment els diners del premi, anteriorment company i amic inseparable d’Art fins que Tashi va entrar com un cicló en les seves vides.
El director italià de la celebrada Call Me By Your Name (2017), film que va rellançar a l’estrellat el seu protagonista, Timothée Chalamet, ha dirigit aquesta història a partir d’un guió de l’escriptor Justin Kuritzkes, qui pràcticament s’estrena en cinema. Després d’un remake elegant i vistós del clàssic del terror italià Suspiria (2018), Guadagnino dirigeix un relat trossejat, un autèntic trencadís, un film que es reconstrueix i se solidifica enèrgicament a cada nou flashback. A partir d’un inici dispers i artificiós, sovint amb floritures cinematogràfiques, el film avança imparable de forma sinuosa, sensual i addictiva, també, mentre s’encaixen totes les peces d’aquesta notable i torrencial mosaic que és Rivales.
Se’ns fa inevitable pensar en Woody Allen quan feia servir metafòricament un element del llenguatge esportiu del tennis a la seva esplèndida comèdia romàntica i criminal Match Point (2005). I entre els molts encerts de Rivales, com la fantàstica banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross –guanyadors de l’Oscar per la música de La xarxa social (2010, David Fincher)–, cal esmentar el treball extraordinari dels actors components d’aquest tòrrid i sexy tercet. Tenim l’actriu nord-americana Zendaya al capdavant, ara també als cinemes en el repartiment de la superproducció Dune Part 2, de Denis Villeneuve, i productora també de Rivales; l’actor britànic Josh O’Connor, també en cartellera amb un altre preciós i màgic títol, La quimera, d’Alice Rohrwacher, i tercer, Mike Faist, actor britànic provinent del teatre musical que fa poc el vam poder veure al remake de Spielberg del clàssic West Side Story (2021).

Tot atresorant creativitat un se'n surt fàcilment, dels problemes

Josep Ballbè i Urrit

M’ha colpit fortament conèixer la notícia de la mort d’en Paul Auster. Ell referia que “escriure no li produïa gran plaer, malgrat que se sentia pitjor si no ho feia. Sobretot perquè un llibre no acabarà pas amb la guerra o alimentarà 100 persones… Això sí, pot nodrir la ment de força gent i ajudar-la a canviar”. Al rerefons d’aquesta sentència, hi entreveig un compromís molt arrelat envers els seus lectors. Potser, fins i tot, més lluny dels EUA (on va néixer) que no d’altres països del vell continent.

Les seves novel·les molt imaginatives esdevingueren una amalgama o compendi de realitat, autobiografia i ficció. Amb aquest ham atreia l’atenció de força gent. Està clar, però, que alhora hi va tenir molt a veure la gran publicitat que li reportà ésser nomenat Cavaller de les arts i les lletres a França (2006) i rebre el premi Príncep d’Astúries (2006).

Dissortadament ara sorgiran alguns despistats que faran per descobrir-lo, quan ja no és entre nosaltres. Potser compraran Baumgartner, la seva darrera obra: una mena de comiat avançat, quan ja intuïa com a molt propera l’hora del seu adéu. El seu llegat mai no morirà. Al cap i a la fi, sempre va pensar que “escriure no era pas una qüestió de lliure albir, sinó tot un acte de supervivència”. En el benentès que sempre penso que tots i cadascun de nosaltres som escriptors en potència.

La perspectiva vital de qualsevol ésser s’amplia força quan s’hi posa una forta dosi d’imaginació. Entenc que aquest ha estat el cas d’Auster. Qui mai no té problemes al llarg de la seva existència? Tanmateix, tot atresorant creativitat un se’n surt fàcilment, a la recerca d’una via de solució reeixida. Penso en dues  tasques que, en principi, són a l’abast de tothom: llegir i escriure. En la seva essència, ambdues tenen quelcom que no ens aporta ni la música ni qualsevol altra forma d’art. Són experiències de gaudi personal, íntim i intransferible.

Són molts els qui arriben a parlar de la mort lenta de la literatura. L’esclat de les xarxes socials, les noves tecnologies i la digitalització generen apatia, mandra i nul·litat d’esforç entre massa gent. Sense voler mostrar-me molt negatiu, però, és un fet que em preocupa i m’entristeix. Tant de bo que la pèrdua d’un autèntic crack literari com en Paul Auster faci per anar revertint la situació! 

I en acabar, vull palesar la meva sorpresa pel fet que Auster s’hagi mort sense haver assolit el guardó del Premi Nobel de literatura. Molt sospitós i estrany!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers