Després de 5 anys de silenci, tornen els Gossos amb 'A reviure', un cicle de deu concerts

Jordi Sunyer

Després de 5 anys de silenci, A reviure són deu concerts que tornaran a crear la connexió i complicitat que sempre hi ha hagut entre els músics i els seus seguidors més fidels. Per això, han preparat un repertori amb els hits de la seva carrera.

Trenta anys de Gossos.
Natxo Tarrés: Sí, gairebé en farem trenta-u. Passa molt de pressa. A celebrar la vida.

Per què heu decidit tornar?
N.T.: Quan vam marxar vam acabar dient a reveure en el sentit que deixàvem la porta oberta per poder tornar a dir alguna cosa. Ara tornem per dir a reviure. Ara més que intentar seguir una nova etapa com les que anàvem fent que d’alguna manera era disc rere disc ara teníem clar que tornar creant un nou disc, una nova gira no ens hi vèiem. Amb diferents xerrades que vam anar tenint aquests anys recordem el servei que tenien algunes cançons, diverses persones es van posar en contacte amb nosaltres i que ens deien que necessitaven les cançons de ‘Gossos’ i vam dir de trobar-nos per reviure aquestes cançons per fer valdre el llegat que teníem i regalar-ho en un format especial pels nostres seguidors.

De seguidors en teniu bastants, es pot veure en les entrades dels concerts anunciats com per exemple Vic…
Santi Serratosa: En aquesta gira hem buscat deu llocs que per a nosaltres són emblemàtics, que tenen alguna relació amb nosaltres especial i que s’ha anat cultivant durant aquests anys. Vic evidentment no podia faltar i quan vam veure la reacció vam pensar que encara hi eren. També heu d’entendre que quan un grup està com nosaltres, uns anys desapareguts on la vida va passant.

Les cançons però es queden.
N.T.: Era aquest el repte de veure si érem capaços de només fer aquests deu concerts, alguna localitat repetirem, però tenim clar que el missatge és que no tornem per a seguir sinó per a fer això. Tampoc volem tancar la porta a desaparèixer, però no tenim l’energia que cal.

Però potser un cop haureu trepitjat l’escenari us torna l’energia.
N.T.: No ho sé, jo crec que no.
S.S.: També ha canviat tant les circumstàncies actuals de la música que has de programar amb molt temps. Nosaltres ja en l’àmbit vital necessitàvem això, fer això sense trencar la nostra vida tant familiar com professional, això ho volíem cuidar molt. Pensar ara en un 2025 o 2026 s’hauria de programar amb molta antelació, per aquests motius i també per com culturalment s’està movent el món de la música. Per això, dèiem que el 2025 no hi serem i crec que serà així.
N.T.: Sobretot també és anar trobant el nostre lloc. Segurament el nostre lloc no és el que era fa vint-i-cinc anys. Ara t’adones que sostenir un projecte així moltes vegades necessites a deu o onze persones. Això no vol dir que la vida ens permeti buscar altres canals, altres maneres de fer coses…

Vau fer un concert improvisat a peu de carrer per anunciar aquesta gira. Va ser al mateix lloc on fa tres dècades vau començar a tocar?
N.T.: Sí, d’alguna manera en aquest lloc fa uns trenta anys vam descobrir que érem un grup. ‘Gossos’ vam néixer d’una manera molt espontània a Manresa, érem reciclats d’altres grups i projectes i de cop i volta vam agafar l’afició d’anar tocant al carrer perquè allò que fèiem era el millor lloc per fer-ho, però no érem un grup, érem una colla d’amics que teníem alguna cançó. I un dia que hi havia el Mercat de Música Viva de Vic i vam decidir passar per allà i fer una mica el mateix que fèiem, Vic ens va apadrinar a través del Mercat de Música Viva.

Quin millor lloc per anunciar-ho que al lloc on tot va començar no?
N.T.: Total, a més a més hi ha aquest sentiment de grup de comarques de què realment la nostra gent, el nostre públic està a les comarques.

No us va passar pel cap anar a Barcelona?
N.T.: S’hi ha d’anar perquè és la capital, però no sentim aquesta cosa. A la gira hi acabarem anant, farem un concert el 25 d’abril perquè s’hi ha d’anar, però el nostre gruix és a les comarques.

Quan decidiu que torneu?
N.T.: Jo crec que el Nadal de l’any 2022 és quan decidim arrencar el tema. Planificar el tema de dir-ho a Vic va ser molt fàcil, era oportú. Per a nosaltres després de tant temps tornar a tocar el carrer va ser com tronar a viure aquells moments. Dijous tenim el primer concert. I omplir l’Atlàntida és un autèntic regal.

Hi haurà els èxits de tota la vida?
S.S.: Hi ha novetats en el tractament d’algunes cançons perquè crec que com a músic també necessitàvem aquest incentiu de jugar amb les cançons. Volíem aquest incentiu de tocar i tenir la sensació de novetat. Per a nosaltres era molt important respectar el llegat i sobretot respectar-ho de cara el públic. Que vinguessin a escoltar el que han viscut sempre, el que ens han compartit sempre en l’àmbit personal no només quan toquem. Hem volgut respectar això perquè és el moment de tenir aquesta interacció,

La nostàlgia és un sentiment bonic
N.T.: Som molt conscients que moltes colles d’amics o amigues que potser fa anys que no es veuen i que decidiran venir el concert per reviure les trobades que feien. Estem aprenent a viure aquestes etapes i quina millor manera que fer-ho amb el nostre llegat. Després de tant de temps el que queda és això. Per exemple el ‘Corren’ és molt possible que d’aquí a un temps algú sàpiga la cançó, però no de quin grup és. Per això hem volgut donar un plus a les cançons, fer alguna cosa diferent però sense perdre l’essència. Hi ha cançons de fa trenta anys que no són fàcils de fer ara si no tenen un context, fins i tot frases de cançons.

Per tant, la gent veurà un concert cuidat escenogràficament?
S.S.: És que no ens vèiem amb l’energia per crear música nova, però el que no podem obviar és el sentit de l’estètica o de l’espectacle com a grup. Som un grup que sempre ho hem cuidat molt i com que no podíem dir res nou pel que fa a cançons sí que volíem embolicar-ho bé.
N.T.: Fer-ho amb afecte. Muntar una gira com aquesta requereix molt temps, dedicació, professionals, sense això no pots fer el que volem portar.

Us ha costat repescar alguna cançó?
N: Per sort les neurones tenen una memòria. El cos té una certa memòria. Hem fet gimnàs això.
S: Necessitàvem fer bicicleta. Ho hem fet bé amb temps. Era important cuidar el procés i que tothom estigués còmode. Algunes han costat més, però ens sortien molt fàcilment les cançons.

Hi haurà alguna cançó amagada?
N.T.: Curiosament, una de les cançons més escoltades a Spotify, no l’hem fet pràcticament mai en directe. És una cançó que va anar molt relacionada a una sèrie televisiva. Ara hem trobat el moment per fer-la. Aquí et poses molt al paper de quan vas a veure algun artista que t’agrada.
S: Aquesta sensació l’hem tingut en diverses cançons també, que quan les toques et remou alguna cosa per dins.

Serà un bolo llarg?
N.T.: Sí, les dues hores les farem i potser alguna cosa més. És molt complicat haver de dir que no algunes peces.
S: Imagina cinc persones debatent sobre això, més el nostre entorn.

Tu Santi vas entrar al 2002 no?
S.S.: Encara em tracten com el nou.
N.T.: El seu paper ha estat clau en la nostra història, aire fresc. Vam passar de ser un quadrat a un pentàgon. Va ser un moment clau.

Després de l’últim concert, que serà a la tardor, ja s’acabarà la gira ‘A reviure’?
N.T.: Sí, hem tingut altres opcions de fer-ho a altres llocs i vam ser puristes en el sentit de no enganyar a ningú. També hi ha al tema de com planteges la gira per a gent gran com nosaltres.

I després?
N.T.: Hem decidit no tancar la porta del tot, però és l’únic que podem arribar a dir. Plegar pel que fa a aquest tipus de format, gira és bastant probable però qui sap. Potser ens trobem per fer música per una pel·lícula o d’aquí a uns anys una proposta. No volem explicar una cosa que no serà.

Heu fet cançons tots, no em crec que no hàgiu fet cap cançó des del 2016. Hi ha alguna cosa al calaix?
N.T.: Hi ha coses. Jo estic preparant un projecte amb el Roger, està cuinat, però ara estem pel que estem. És una mica aquesta inquietud de no deixar de fer coses que t’agraden. Una altra cosa és com les portes al món, ara estem en un moment de transformació.

El grup aprofundeix en la combinació de sonoritats urbanes i electròniques amb melodies més emotives i sensibles

ACN

Oques Grasses han publicat aquest divendres el seu esperat sisè disc ‘Fruit del deliri’ (Halley Records), tres anys després del seu celebrat treball ‘A tope amb la vida’. El grup aprofundeix en l’àlbum amb la combinació de sonoritats urbanes (‘Gossejo’) i electròniques (‘Bambie’) amb melodies més emotives i sensibles tan remarcables com ‘Córrer pels camps’ o ‘Com el dia i la nit’. L’àlbum inclou una dotzena de cançons i les col·laboracions de Figa Flawas, Julieta i Al·lèrgiques al pol·len. “Tot això és fruit del deliri. La vida és fruit del deliri. Tu també ets fruit del deliri”, canten els osonencs a l’electrònica ‘Cap amunt’.

En aquest sisè disc d’estudi, el cantant i compositor Josep Montero canta a l’amor i al desamor en diverses cançons com per exemple ‘Com el dia i la nit’ acompanyat per Julieta o a l’electrònica ‘Molta tralla’: “T’enganyaria si et digués que ets l’amor de la meva vida. Si fes veure que em crec la meva mentida, carregant aquest pes, no podria viure”, diu el cantant.

També reivindica la puresa de la infantesa a la íntima ‘Córrer pels camps’: “Sé que no ho he fet bé 30.000 cops, jo també he estimat malament, se’m fa difícil reconèixer els meus errors. Jo vull córrer pels camps com quan tenia deu anys (…)”. Montero qüestiona les prioritats del món actual a ‘Jubilar-me’: “Ser feliç ja no importa, no està de moda, ara importa més tenir molta feina, molta pasta”.

Oques Grasses aprofundeixen en l’estil que va marcar els treballs ‘Fans del sol’ i ‘A tope amb la vida’ format per sonoritats més urbanes i electròniques. El nou disc ofereix ritmes accelerats i contundents que transiten per la música de ball electrònic a ‘Bambi’, pel rap a ‘Com està el patí’, pel reggaeton a ‘Gossejo’ (que té elements musicals propis dels films de Tarantino) o pel denbow a ‘Toca’, acompanyats pels Figa Flawas. Aquests estils es combinen amb melodies emotives i sensibles, més properes a temes com ‘La gent que estimo’, del seu disc anterior, com són per exemple ‘Córrer pels camps’ o ‘Com el dia i la nit’.

El segell destaca la producció del treball, on es poden sentir globus infantils, primeres preses, notes de veu de l’any 2020, megàfons, micròfons de saldo combinats amb micròfons d’alta fidelitat, campanes de dol, veus samplejades, ‘guitarleles’ fent de baixos o un gos que mossega una pilota.

Gira

Oques Grasses presentaran en directe les noves cançons en una gira que comença amb els concerts del Cruïlla DO Terra Alta el 20 d’abril; l’Strenes de Girona, el 27 del mateix mes i al Pirata Bech Festival de València el 25 de maig. Actuaran després l’1 de juny al Sensenom Festival de Palma de Mallorca; el 14 de juny, al Cabró Rock de Vic; el 22 de juny, al Calafell Beach Festival de Calafell; el 6 de juliol, al Canet Rock de Canet de Mar; el 12 de juliol, al Pirata Beach Festival de Gandia i el 13 de juliol, al Festival Cruïlla de Barcelona. La gira seguirà el 27 de juliol a l’Empordà Music Festival de La Bisbal d’Empordà i 4 d’agost, al Festival Sons del Món de Roses. La banda actuarà el 4 d’octubre a Madrid.

Els osonencs es van acomiadar dels escenaris a principis de 2023 amb un concert al Palau Sant Jordi que van veure 18.400 persones, una xifra que va significar el rècord d’assistència al recinte. En la seva trajectòria ha rebut guardons i discos d’or, sobretot des que van publicar el 2019 ‘Fans del Sol’ i posteriorment, el 2021, ‘A tope amb la vida’, que conté cançons com ‘La gent que estimo’, que és disc de platí.

El periodista manlleuenc Jaume Collell publica el llibre 'Serrat, la música d'una vida'

Jordi Vilarrodà

El primer tocadiscos que va entrar a casa de Jaume Collell, un regal de Reis, era un d’aquells portàtils que només podien reproduir els discos de 45 revolucions, els petits. Com una maleta en què la tapa feia d’altaveu. Hi havia uns quants discos i un d’ells, Cançó de matinada, un EP de Joan Manuel Serrat on s’hi recollia també la celebèrrima Paraules d’amor. Va ser el primer contacte del periodista manlleuenc amb el cantautor del Poble Sec, que s’acabaria convertint en un dels seus referents. Ara, amb l’artista ja retirat dels escenaris des de fa més d’un any, Collell publica Serrat. La música d’una vida (Rosa dels Vents), un llibre que ressegueix minuciosament les arrels i influències musicals que el van anar marcant al llarg de la vida.

“Les arrels musicals, sonores… i vitals, perquè al capdavall la identitat artística és fruit de la vida”, precisa Collell. En el cas de Serrat, és una identitat que es comença a forjar quan és ben jove, al mateix carrer Poeta Cabanyes on neix i en el context del barri. “És on em permeto de fer una certa recreació de la seva infància.” La mare de Serrat, aragonesa, és qui canta les coplas de Concha Piquer que també se senten a la ràdio (“ell és d’una generació que són fills de la ràdio”). Del pare, tot i que no en rep tanta influència, Collell destaca que cantava caramelles i tenia la cultura dels Cors Clavé, un gran moviment musical d’arrel popular. No és casual que un dels primers discos de Serrat sigui l’EP de Cançons tradicionals on hi havia “El ball de la civada”.

Això era el Poble Sec, i al costat hi havia el Paral·lel, que Collell coneix prou bé per haver estudiat la figura del compositor manlleuenc Joan Viladomat. “En Serrat viu encara un Paral·lel molt actiu, i hi descobreix la sarsuela i el género chico, s’hi havia passat tardes senceres.”

Tot va sumant, en aquest embolcall de referències, al qual més tard s’hi afegiran les influències que reben els cantautors de la seva generació, els companys dels Setze Jutges. Des de la chanson francesa amb un Serrat que només amb 19 anys viatja a París i coneix simultàniament Georges Brassens i Paco Ibáñez als aires italians del festival de San Remo. Passant per aquells Beatles dels quals correrà a comprar el primer disc petit que troba o pel folk americà de protesta de Joan Baez, Pete Seeger o Bob Dylan. “Per això en Serrat et pot fer una balada, una rumba, un tango o un pasdoble, és capaç de tocar qualsevol gènere, la paleta que té és única.” Sud-amèrica serà una altra finestra que se li obrirà. “Corre per Barcelona amb una cinta de magnetòfon d’Atahualpa Yupanqui… que ni recorda d’on l’havia tret.” I l’any 1969, quan va al festival de Rio de Janeiro, ja l’havia escoltat. I abans també de viatjar a l’Argentina, un altre lloc clau en la seva vida personal i musical. De fet, a l’hora de triar quins han estat els cantautors i músics cabdals per a Serrat, l’autor del llibre es queda amb tres noms de l’Amèrica Llatina: el mateix Yupanqui, el brasiler Chico Buarque i el cubà Silvio Rodríguez.

Serrat absorbeix i té molta informació, “però sap triar, si una cosa li interessa és la que ja se la quedarà per sempre”. Tot sense saber de solfeig, però amb una capacitat extraordinària per capturar músiques i també músics que són molt més que uns simples col·laboradors. “Cada un d’ells li aporta una cosa diferent.” I per això el llibre dedica un capítol sencer a parlar d’Antoni Ros Marbà, Francesc Burrull, Ricard Miralles, Josep Maria Bardagí, Josep Mas Kitflus i Joan Albert Amargós. Còmplices i amics.

La panoràmica sobre Serrat no seria completa sense l’altra cara de la moneda: què ha aportat ell als que venen al seu darrere, qui en fa versions i com. “I aquí surten tots els flamencs, el pop o els cubans amb aquell disc de Cuba le canta a Serrat… i els lírics des de Carreras fins a Caballé.” Serrat ha rebut i ha donat, i ha posat les seves cançons a la memòria d’un públic universal.

L’any 2023 va rebre 50.955 espectadors, la xifra més alta de les seves 14 temporades

Jordi Vilarrodà

L’any 2022 va ser el de la recuperació a la major part dels teatres, i L’Atlàntida de Vic va assolir gairebé el nivell d’assistència a espectacles d’abans de la pandèmia, superant lleugerament els 37.000 espectadors. I l’any 2023 ha estat el d’un espectacular salt endavant que va posar el llistó en 50.955 espectadors. Rècord absolut des que es va inaugurar, l’abril de 2010. La xifra es va donar a conèixer dimecres en la presentació dels actes del 14è aniversari de L’Atlàntida, que tindran lloc els propers dies.

El rècord no és només d’espectadors sinó de funcions, i un ajuda a explicar l’altre: durant el 2023 es van fer 125 funcions, corresponents a 99 espectacles diferents. “Alguns van doblar-les, altres les van triplicar o quadruplicar, com va ser el cas d’El búnquer d’en Peyu”, explicava Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida. S’ha convertit en habitual que en aquelles propostes que tenen més demanda del públic s’intentin fer més representacions. Des de la perspectiva de les gairebé 51.000 butaques plenes, Catllà va voler girar la vista quatre anys enrere, quan els teatres es van buidar. I agrair “els que es van mantenir fidels” i van tornar als teatres de seguida que va ser possible. “Va ser un moment que vàrem aprofitar per cuinar propostes per guanyar-nos nous públics.” I entre aquest, els joves, als quals ara s’adreça un 22% de la programació “que té joves com a protagonistes o que toca temes del seu interès”.

Precisament ells són també objectiu d’una part de la programació que s’ha preparat per al 14è aniversari i que es desplega fins a final d’abril. Començant per la segona versió del musical Deixa’t estar de romanços que Arnau Tordera va crear i estrenar per a L’Atlàntida ara fa un any i que reprèn la història de Sant Jordi i la princesa al lloc on l’havia deixada. Com han estat totes les produccions del projecte Fem Un Musical, farà pujar a escena els dies 19 i 20 d’abril joveníssims actors procedents de centres educatius de Vic i triats en un càsting. També dins dels actes de l’aniversari se situa l’estrena de l’Assalt al teatre, un encàrrec que L’Atlàntida fa a la Mambo Project, de Jordi Font i Nina Solà. I que consistirà a plantejar una visita a L’Atlàntida “per apropar-la més a la ciutadania, afegint-hi originalitat”, diu el programador Ramon Ferrer. La companyia ho ha plantejat “per als més grans de 10 anys i tots els públics” amb un argument: “Colar-se a L’Atlàntida, com si no ens haguessin de veure”. I passejar-s’hi amb auriculars “escoltant els ecos del teatre, els d’un dia de funció però amb les sales buides”, explica Jordi Font. Serà el dia 21 d’abril, i just el dia després visitarà el teatre, ja de manera més formal, el Consistori infantil. L’espectacle Crida als ocells de colors llampants d’Òscar Andreu o l’òpera Turandot de Puccini seran altres de les cites d’aquest 14è aniversari.

L'entitat reunirà mig centenar de balladors a la Porxada

Oriol Serra

L’Esbart Dansaire de Granollers celebrarà aquest dissabte l’Esbartiada que arriba a la divuitena edició. Es tracta de la diada de l’entitat, i d’una de les poques jornades en què els cinc grups que la formen poden ballar plegades a la ciutat.

Enguany sumarà 50 balladors i arriba carregada novetats tant pel que fa a danses com a complements visuals. “Fer l’Esbartiada és un repte que cada any afrontem amb molta il·lusió i amb moltes ganes. Sempre ens ve de gust sortir a ballar a plaça. Enguany, a més, tots els grups portaran novetats i això farà que sigui encara més especial”, destaca la presidenta de l’Esbart, Julieta Torrents.

Els actes de l’Esbartiada començaran a 1/4 de 2 del migdia amb l’ofrena floral als Jardins de Josep Sala, situats a la cantonada dels carrers Aragó i Magallanes.

L’acte central serà la ballada de tots els grups a la plaça de la Porxada, que començarà a les 6 de la tarda. Començaran les tres colles infantils, les Espardenyes, les Faixes i les Barretines. Les Faixes estrenaran enguany els complements del Ball de Peixateres. “Sortiran a ballar amb safates que simularan el peix fresc”, avança Torrents.

Quant a les colles d’adults, el Cos de Dansa reestrenarà el ball de La Disfressada de Sant Vicenç dels Horts, i els Veterans estrenaran El Cadril i la Jota de Reguers.

“La Disfressada és una dansa molt exigent i molt complicada. Aprendre-la a ballar correctament i portar-la a plaça suposa tot un repte per a l’Esbart. Però això ens fa contents, perquè són justament aquesta mena de reptes els que ens ajuden a mantenir-nos sempre actius”, afirma la presidenta de l’entitat.

Després de ballar, els membres de l’Esbart faran un sopar de germanor a la Casa de Cultura Sant Francesc a partir de les 9 del vespre. A 2/4 de 10 començarà una gimcana amb proves repartides per diferents punts del centre de Granollers.

“Aquesta activitat solia ser un complement de la ballada, però ara feia alguns anys que no la portàvem a terme. Enguany la recuperem, i això és una bona notícia perquè vol dir que l’Esbartiada torna a la seva estructura habitual”, apunta Torrents. La jornada s’acabarà amb un ball a la sala Sant Francesc, un cop acabada la gimcana.

Més de 90 anys d’història

L’Esbart Dansaire de Granollers es va fundar l’any 1931 i, per tant ja té més de 90 anys d’història i ha centrat la seva activitat en les ballades de carrer a Granollers molt lligades a la festa major o l’Ascensió.

A partir de 1995, amb la incorporació del mestre Carles Morales, es treballa per transformar les ballades habituals en espectacles.

Es pot dir que Batecs va ser el primer espectacle pensar per a ser representat en un escenari i amb incorporació d’elements escènics. Es va començar a treballar l’any 1997.

L’any 2003 va estrenar un nou espectacle de creació, Blaüncs, que va recuperar l’any passat per la festa major.

L’any 2006 va estrenar Eclèctic, que es va representar a 12 ciutats de Catalunya i Menorca.

L’any 2008 va estrenar Aleatori, amb diverses coreografies inspirades en una vintena de cançons escollides de Lluís Llach.

Ela següent estrena va ser A Granollers ballem! un espectacle de carrer que recull danses granollerines.

L’any 2014, el Cos de Dansa de l’Esbart Dansaire obté el tercer premi en el Festival de Música i Dansa de Cantonigròs. Va presentar a concurs les Corrandes, coreografia d’en Joan Serra i Aires de l’Ebre, de Carles Morales.

L’any 2017, els grups infantils de l’Esbart Dansaire van presentar l’espectacle Ballant al cel, com un estel.

Guillem Rico

L’any 2005, quan en feia tres de la mort de Segimon Serrallonga, va començar a celebrar-se l’acte amb què Torelló recorda la memòria de l’escriptor. Es compleixen, doncs, 20 edicions d’aquesta commemoració que enguany tindrà un format diferent: un passeig literari per indrets relacionats amb la seva vida i obra, que es farà aquest diumenge al migdia. L’Ajuntament i l’Aula Segimon Serrallonga el van presentar dimarts als jardins de l’Espona.

“No creguis res que en vers no entri”, un fragment del Poema universal de la negativitat, és el lema que s’ha escollit per a l’activitat. “Fa 20 anys, en la primera edició, ja es va fer un passeig literari i per això hi hem volgut tornar”, explicava Berta Faro, de l’Aula Segimon Serrallonga. Des d’aquí s’ha fet la tria de textos en prosa i poesia que es llegiran en diferents llocs del recorregut. Aquest és circular, començant a 2/4 de 12 del migdia des dels jardins de l’Espona i dirigint-se cap a les vores del Ges i el Ter. “És el que se’n deia la vila enfora, a l’aiguabarreig on abans acabava el poble”, explicava Faro. Uns llocs “on el silenci i la correntia de l’aigua conviden a la introspecció, i en ocasions a l’alegria”.

Després es tornarà al punt de partida, on s’entregarà als assistents un llibre editat per l’Aula i l’Ajuntament que recollirà els textos que s’hauran llegit i fotografies del torellonenc Antonio Rodríguez, a més d’altres d’antigues. La recitació serà a càrrec de Mariona Fontserè i la musical, de Marc Fernández, que volen simbolitzar també “la incorporació a l’acte de generacions més joves”. El llibre que s’entregarà estarà dins d’unes bosses del taller de costura del projecte d’integració laboral Punt a Punt.

EL 9 NOU

Un dels espectacles més trencadors i innovadors de la temporada, ‘[The frame]0, del col·lectiu Eléctrico 28, arriba aquest dissabte a Granollers. El públic estarà en un tram d’un carrer prèviament habilitat on, durant una estona, tot és una gran obra teatral que no acaba mai. La font principal de l’experiència prové de la trivialitat de les coses que passen. Quatre personatges, entrenats en les disciplines de l’observació i l’ordenació de l’espai, les coses i els éssers, sotmesos al vertigen del directe i del fluir, tradueixen i donen focus a tot allò que està passant en l’espai mitjançant un univers sonor i visual.

[The frame]’. Eléctrico 28. Carrer Nou amb Anselm Clavé, Granollers. Dissabte 13 d’abril, 11h i 13h.

Jim presentarà els seus nous temes a la sala Nau B1 de Granollers

Jim, la guanyadora de la segona temporada del programa de TV3 ‘Eufòria’, farà aquest dissabte a les 10 del vespre el seu debut musical a la sala Nau B1 de Granollers. El febrer passat va treure el seu primer senzill, ‘Vine’, després que l’any passat signés un contracte discogràfic amb Música Global. Jimena Gómez, que pren el nom artístic de Jim, canta, toca el piano i la guitarra, i es mou bàsicament en el gènere de rock. El dia 20 d’abril també té previst actuar a l’Strenes de Girona, en el que serà el seu primer concert a comarques gironines. També hi presentarà les seves primeres cançons pròpies i reviurà les millors actuacions del programa.

Jim. Sala Nau B1 de Roca Umbert, Granollers. Dissabte 13 d’abril. 22h.

Comèdia amb Miki Esparbé i Maria Rodríguez, al TAG

Miki Esparbé i Maria Rodríguez es trobaran a l’escenari del Teatre Auditori de Granollers aquest diumenge a les 6 de la tarda per representar la comèdia ‘L’illa deserta’. La història comença amb la trobada fortuïta dels dos personatges en una situació a porta tancada. El que no s’esperen és que n’obriran una altra de ben diferent: la porta a la imaginació, a un món irreal que té la possibilitat de materialitzar-se o de quedar perdut en un moment simple de les seves existències. La nova obra, escrita i dirigida per Marc Artigau, reflexiona sobre el valor de les relacions de la parella, sobre el seu inici i sobre el seu final. Un viatge entranyable que ens apropa a la idea que els bons finals també poden ser uns bons inicis.

‘L’illa deserta’. De Marc Artigau. Diumenge 14 d’abril, 18h.

La Calòrica representa ‘Els ocells’ al Teatre Auditori de Llinars

‘Els Ocells’ és un espectacle de creació col·lectiva de la multipremiada i brillant companyia La Calòrica a partir de l’obra d’Aristòfanes enfocada en l’auge del populisme neoliberal i els mecanismes emocionals que el fan funcionar. El jove empresari Pisteter i la seva companya Evèlpides no poden tornar a casa. Tampoc se’ls acudeix cap altre lloc on puguin anar a viure la vida còmoda, relaxada i lliure d’impostos que anhelen. La trobada accidental amb un innocent puput els portarà a plantejar-se un canvi d’estratègia: i si renunciessin a la seva condició humana i es convertissin en ocells? O encara més: i si convencessin les aus del món per crear una nova societat basada en els principis fonamentals d’Individu, Propietat i Competència?

‘Els ocells’. Companyia La Calòrica. Dramatúrgia: Joan Yago. Direcció: Israel Solà. Teatre Auditori de Llinars. Dissabte 13 d’abril, 20h.

Jordi Sunyer

CARLA
‘Eclipse’
La vigatana Carla fa el cim amb un discàs de pop electrònic amb nou temes estratosfèrics. Hi canta millor que mai i les cançons són més variades ja que ha obert el ventall estilístic (alguna peça fins i tot convida a ballar) i ara va força més enllà del dream pop de sofà. El so de l’àlbum, a més, és impecable i no té res a envejar a moltes propostes –molt menors– que ens arriben de països anglosaxons. Si la Carla fos dels Estats Units o d’Islàndia el personal faria cua per anar-la a veure als principals escenaris de festivals patrocinats per marques de cervesa.

ESTOPA
‘Estopía’
Els germans José i David Muñoz celebren les noces d’argent d’Estopa publicant el seu onzè disc d’estudi. Conté, com sempre, 12 temes i és segurament el que més s’acosta a l’homònim Estopa que fa 25 anys els va impulsar a la fama. Rumba i rock ben mescladets, lletres de barri i aroma de bar de l’extraradi barceloní. Per primera vegada, a més, inclouen un tema en català, La rumba del Pescaílla. La resta, el mateix de sempre però no cal retreure’ls res. La fórmula és evident que funciona. La portada, per cert, és una recreació del Jardí de les delícies de Bosch.

XARIM ARESTÉ
‘Un idioma nou’
Consolidat ja com un dels músics més interessants del panorama musical nacional, Aresté hi torna publicant una nova obra d’art: un disc de cançó-rock marca de la casa amb 12 peces que no són d’un idioma nou sinó que segueixen l’estela de les seves últimes entregues. Això sí, a l’hora de gravar l’àlbum es veu que va anar a l’estudi sense que els músics de la banda coneguessin res de les cançons. I van tirar pel dret. Frescor, energia i autenticitat. I en un temps en què tot està pregravat, encotillat i res és orgànic i analògic s’agraeix.

Jordi Sunyer

‘Per destruir aquell qui l’ha desert’ Discophon, 1970

A la tardor de 1970 es va publicar Per destruir aquell qui l’ha desert, un disc que marcaria un abans i un després en la trajectòria de Raimon amb una portada excepcional feta per Antoni Tàpies. Per primera vegada, el valencià deixava de ser un cantautor protesta i es capbussava en l’univers líric de poetes medievals com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi o Anselm Turmeda. Els qui l’havien volgut encasellar en la cançó més combativa, doncs, es van trobar amb un disc amb unes sonoritats inusitades –molt bona la feina feta per Lleó Borrell en els arranjaments– i un Raimon amb vocació pedagògica que es disposava a donar a conèixer al gran públic autors absents al carrer i a les escoles. Des d’un primer moment, Veles e vents, la peça més emblemàtica del disc i primer single, es va convertir en un himne i alguns censors de l’època van prohibir de seguida la seva interpretació. Com que no entenien la lletra, sospitaven que es tractava d’alguna diatriba antifranquista. “Veles e vents han mos desigs complir / faent camins dubtosos per la mar. / Mestre i ponent contra d’ells veig armar…” Versos, evidentment, antifranquistes i subversius. Que segles després de ser escrits una veu com la de Raimon els posés a l’abast de tothom és evident que era un acte revolucionari i contra el règim. La sola existència de la peça ja impugnava la raó de ser de la dictadura.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La guitarra.

Primer grup/coral del qual vas formar part. Trifásiko.

Primer concert en directe? A la sala Roja de Badia del Vallès.

Primer disc que et vas comprar? Radio Rabiamuffin, d’Hechos Contra el Decoro.

Quants discos tens aproximadament? Una vintena.

Salva’n tres. Pedrá, d’Extremoduro; Sultans of Swing, de Dire Straits, i l’homònim Kortatu, de Kortatu.

Grups o músics de capçalera. Los Muertos de Cristo, La Polla Records i Soziedad Alkohólika.

Un concert (com a públic) per recordar. Tinc molt bon record del de Toots and the Maytals a la sala Apolo de Barcelona.

Jordi Vilarrodà

‘Cremo!’
Maria Nicolau
Columna
“No hi ha plasmació física, cristal·lització més eficaç d’un instant de vida –individual, personal, petita; o col·lectiva– que una olleta de cigrons.” Podria ser aquest un bon resum de la filosofia culinària de Maria Nicolau, que recull en aquest llibre a manera d’enfilall de memòries als fogons. Hi ha receptes però no és un llibre de receptes… perquè no hi ha dues olletes de cigrons iguals.

‘L’altra Venècia’
Predrag Matvejević
LaBreu Ed.
Ara podem gaudir en català d’una petita joia. Un llibre que ens demostra que es pot escriure sobre un lloc del qual tants altres ja han escrit, com és Venècia. I no solament es pot, sinó que és possible crear una obra bellíssima fixant-se en els més petits detalls. “Mentre ens sembla que llegim un assaig, una descripció o un diari, en realitat s’ultrapassen els límits del gènere”.

‘Blackwater IV La Guerra’
Michael McDowell
Blackie Books
El seu autor va morir l’any 1999 deixant escrita una ingent obra literària, però és ara quan la saga de Blackwater ens arriba en català, en sis entregues, seduint milers de lectors. Una història ambientada al sud dels Estats Units a principis del segle XX, amb elements sobrenaturals, i de la qual ara rebem el quart volum. Qui s’hi ha acostat, diu que no hi ha manera de no sentir-s’hi atrapat.

‘La revolta contra la humanitat’ Adam Kirsch
Eumo Ed.
“Des de sales de reunions de Silicon Valley fins a comunes rurals, passant per departaments acadèmics de filosofia, es discuteix molt seriosament una idea aparentment inconcebible: que la fi del regnat de la humanitat a la Terra és imminent i que ho hauríem d’acceptar de bon grat”. Apòcalíptic o realista? En tot cas, una bona reflexió precedida del pròleg d’Eudald Carbonell.

‘Sant Jordi cap per avall”
Tina Vallès i Òscar Julve
Comanegra
La llegenda de Sant Jordi està sotmesa a relectures i interpretacions, i això és bo: la manté viva. Una de les darreres que es publica és aquesta, fruit del treball conjunt entre l’escriptora Tina Vallès i l’il·lustrador Òscar Julve. Per donar una idea de com es capgira la història, només cal dir-vos que comença amb el drac que encara no s’ha pogut desclavar l’espasa del darrer Sant Jordi.

Anna Tomàs Mayolas

La classe de grec
Autora: Han Kang
Traducció: Hèctor Bofill i Hye Young Yu
Editorial: La Magrana
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 174

La classe de grec és la nova novel·la traduïda al català de la brillant escriptora sud-coreana Han Kang. En aquesta ocasió la publicació ha anat a càrrec de La Magrana. Les d’abans les podeu trobar a l’editorial :Rata_ del grup Enciclopèdia. I totes són molt recomanables.

La classe de grec és el lloc on es troben els dos protagonistes del llibre, el professor de grec clàssic, un coreà de mitjana edat que va créixer a Alemanya i que ha tornat al seu país d’origen sense tenir-hi cap vincle. I una alumna també coreana i de mitjana edat. L’autora intercala capítols i personatges i de manera fragmentada ens va explicant qui és ell i qui és ella. Sense entendre gaire quin lligam tenen, fins que a poc a poc, pàgina a pàgina, ens anem fent la composició, la relació d’un mestre que quasi no hi veu i una alumna que s’ha quedat sense paraules.

El professor, condemnat per la genètica a quedar-se cec, retorna a la llengua mare, al país on no és un estrany, abans que la foscor l’aïlli del món. La dona, que s’ha quedat sense llenguatge per interpretar el món, s’amaga darrere un silenci que la protegeix de sentir. Enmig, el grec antic, una llengua complexa, amb un alfabet totalment diferent al coreà, els ancora a la vida.

Han Kang explica molt amb poques paraules, té la capacitat d’endinsar-te dins l’ànima humana dels seus personatges, de les seves reflexions, sobre els lligams de sang, sobre el llenguatge, sobre la paraula, sobre els records, sobre el dolor, sobre el trauma. Estructura l’obra en aquest anar i venir entre tots dos, a voltes poètic a voltes prosaic, dos fils vermells que resseguim fins que s’enllacen. Tots dos van estimar molt, tots dos van ser incompresos en el seu amor i van ser castigats per aquesta incomprensió. Les ferides de tots dos es troben, es reconeixen, es palpen les pors i les soledats.

És una meravella com l’autora ha escollit dos angles tan diferents, dues maneres d’enfrontar-se a la pèrdua dels sentits, per explicar el dolor emocional. La parla com a porta a la interacció humana, posant consciència a l’espai que ocupa la veu. El silenci del cos com una gran llàgrima que bloqueja les emocions insuportables. La ceguesa, la foscor, la incapacitat per preparar-s’hi, la necessitat de la fugida a l’origen per acceptar el destí familiar. L’aïllament per sobreviure, el contacte humà per tornar a viure. Us animo molt a llegir-la.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Una qüestió de fe cega

Després de competir al Festival de Cinema de Canes i guanyar el premi a millor música per Markus Binder al Festival de Cinema de Sitges, Club Zero de Jessica Hausner arriba als nostres cinemes. Es tracta d’una coproducció austríaca, britànica, alemanya, francesa i danesa amb guió de la mateixa cineasta i Géraldine Bájart que compta amb el protagonisme de Mia Wasikowska com a la docent Miss Novak, que s’incorpora a una escola privada d’elit per impartir un seminari innovador per canviar els hàbits alimentaris a través de la conscienciació.
La directora austríaca de la multipremiada Lourdes (2009) o Amour Fou (2014) torna a rodar en anglès després de l’especulativa Litte Joe (2021) i ens presenta un film visionari i enigmàtic sobre la qüestió de la nutrició duta fins a l’extrem, la no-ingerència d’aliments, i els seus imprevistos resultats. En un estil asèptic, fred, i una realització mil·limètrica, Hausner difumina els límits entre protesta i consciència ecològica i el comportament sectari i fanàtic que se’n deriva.
Així, a través de la fe, la creença cega, es pot arribar a no menjar res i purificar el teu cos i la teva ment. Aquests són els requisits per ingressar en el cercle tancat del Club Zero, segons aquesta professora il·luminada, i que et durà a un estadi elevat, quasi espiritual, una mena de reencarnació. Un film problemàtic i tèrbol, que fa un retrat punyent i inclement de les classes benestants i el seu esnobisme ecològic i alimentari, a través de les seves institucions d’ensenyança.
Un film pertorbador i desconcertant, de caràcter visionari i futurista, encara que ben arrelat en la nostra societat, que ressona com un crit d’alarma desesperat com si es tractés d’una distopia del nostre present. Descobrim un món on preval la manca de llaços estrets i emotius entre pares i fills sota l’embolcall de la superficialitat, la moda o el consumisme. Un camp abonat al predicament de qualsevol bajanada i al seu seguiment acrític que ens du a un estadi humà propens a l’autodestrucció.

Ara fa 30 anys, els Sau omplien amb 3.000 persones el Palau d'Esports de Granollers

Jesús Medina

Carles Sabater tenia 31 anys i Pep Sala, 33. Feia un any que estaven separats i ja havien viscut moments gloriosos com el concert històric al Palau Sant Jordi de Barcelona, juntament amb Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït, gairebé tres anys abans. Aquell abril de 1994, els Sau van arrencar la gira del seu sisè disc, Junts de nou per primer cop, al Palau d’Esports de Granollers en motiu del 50è aniversari del BM Granollers. Era el momentum de l’anomenat rock català i de sentir xisclar en la llengua de Josep Pla els i les adolescents fanàtiques del grup.

A quarts d’11 de la nit –òbviament, el concert va anar mitja hora tard–, s’hi respirava un ambient de germanor: “Hi havia pares i mares, tiets i tietes, germans grans i fins i tot padrins, que havien comprat l’entrada per acompanyar la filla, neboda o germana petita que es deleix per en Carles Sabater i en Pep Sala”, va descriure David Bassa, llavors periodista d’EL 9 NOU del Vallès Oriental, a la seva crònica titulada Adolescents en ple deliri. “Mentre els adolescents –sobretot noies– s’estaven a la pista, fent voleiar estel·lades i cridant cada cop que una ombra es movia a l’escenari, els més grans –prop d’un miler– s’estaven a les grades”, continuava Bassa.

A partir dels primers acords, Sau va tornar a recuperar la comunió amb el seu públic: “Era evident que la consonància entre artistes i públic no podia ser millor. Els xiscles que sentien cada cop que Carles Sabater s’insinuava corporalment, n’eren una prova. Una de les moltes mostres del deliri, lloança, amor, veneració i excitació que les adolescents granollerines senten per Sau”, va descriure el cronista d’EL 9 NOU. L’ànsia va fer inevitable quedar afònic cantant les cançons de Sau.

Després d’una hora i quart de concert, Sau van plegar veles i van fer mutis. Hàbils amb el públic en places i pavellons, Sabater, Sala i els músics que els acompanyaven no es van fer pregar gaire per oferir un bis intens de mitja hora més, sense interrupcions, el final d’una cançó va enllaçar amb l’altra fins a l’apotesi final. La festa va ser tot un èxit i, com diu la canço Boig per tu: “Quan no hi siguis al matí / les llàgrimes es perdran / entre la pluja que caurà avui. / Em quedaré atrapat / ebri d’aquesta llum / servil i acabat / boig per tu.”

Eva Remolina / AMIC

El mal alè és un problema incòmode que pot afectar la nostra confiança interpersonal i autoestima. Sovint, les persones que el pateixen poden sentir-se avergonyides o insegures. És important entendre les causes d’aquesta condició, així com els passos que es poden prendre per combatre-la i prevenir-la. A més, hi ha diversos remeis casolans que poden ser útils per alleujar el mal alè sense necessitat de recórrer a productes comercials costosos.

El mal alè pot ser causat per diverses raons, incloent-hi:

Higiene Bucodental inadequada: Una higiene oral deficient pot conduir a l’acumulació de bacteris a la boca, els quals poden generar olors desagradables.

Infeccions dentals o de les genives: Les infeccions bacterianes a la boca, com la gingivitis o la càries, poden contribuir al mal alè.

Consum de Certs Aliments: Aliments com l’all, la ceba i les espècies fortes poden causar un alè desagradable.

Tabaquisme: El tabac pot deixar una olor persistent a la boca i contribuir al mal alè crònic.

Problemes de Salut Subjacents: Algunes malalties com la diabetis, problemes gastrointestinals o problemes hepàtics poden causar mal alè.

Símptomes del Mal alè
Els símptomes del mal alè poden variar d’una persona a una altra, però alguns dels indicadors més comuns inclouen:

Una olor desagradable que es manté malgrat mantenir una higiene bucal adequada.
Un gust desagradable a la boca.
Sequedat bucal.
Placa dental o inflamació de les genives.

Com Superar el Mal alè
Per superar el mal alè, és important adoptar hàbits saludables d’higiene oral i identificar i tractar qualsevol estat mèdic subjacent. Algunes estratègies inclouen:

Rentar-se les dents correctament: fer-ho almenys dues vegades al dia amb pasta de dents que contingui fluorur pot ajudar a eliminar les partícules d’aliments i els bacteris que causen olors.

Utilitzar fil dental:  ajuda a eliminar la placa i les partícules d’aliments entre les dents i al llarg de la línia de les genives, reduint així el risc de mal alè.

Utilitzar un rasclador lingual: Rasclar la llengua amb un raspall o un raspador lingual pot ajudar a eliminar els bacteris que poden causar mal alè.

Visitar el dentista regularment: Les visites periòdiques al dentista poden ajudar a detectar i tractar problemes dentals i de les genives abans que es converteixin en una font de mal alè.

Beure Molta Aigua: Mantenir-se hidratat pot ajudar a combatre la sequedat bucal, que pot ser una causa del mal alè.

Remeis Casolans per al Mal alè
A més de seguir una bona rutina d’higiene oral, hi ha alguns remeis casolans que es poden provar per alleujar el mal alè:

Mastegar herbes fresques com la menta, la menta, el julivert o el romaní pot ajudar a refrescar la boca i emmascarar el mal alè.

Bicarbonat de Sodi: Fer gàrgares amb una solució d’aigua i bicarbonat de sodi pot ajudar a neutralitzar les olors i mantenir la boca fresca.

Raspall de Dents de Fusta: Rascar-se la llengua amb un raspall de dents de fusta pot ajudar a eliminar les cèl·lules mortes de la pell i els bacteris que causen mal alè.

Rínxols de Llimona: Mastegar o sucar rínxols de llimona fresca pot ajudar a estimular la producció de saliva i combatre els bacteris a la boca.

Infusions de Plantes: Infusions de plantes com la camamilla, el te verd o la sàlvia poden ajudar a combatre el mal alè gràcies a les seves propietats antibacterianes i antiinflamatòries.

Tot Sant Cugat / AMIC

Després de gaudir de dies relaxació, aventures i plaers gastronòmics durant les vacances de Setmana Santa, ara és hora de tornar a la rutina quotidiana. És moment de reajustar els horaris, reprendre les responsabilitats i, per descomptat, de cuidar la nostra alimentació per mantenir-nos sans i plens d’energia.

Pots començar a reintroduir-te en la rutina amb una selecció de plats equilibrats i deliciosos que t’ajudaran a recuperar la vitalitat i a mantenir-te en forma després dels excessos típics de les vacances.

Per començar el dia amb bon peu, res millor que un esmorzar sa i reconfortant. Una opció perfecta pot ser un batut de fruita fresca amb llet i un toc de mel o una torrada integral amb alvocat i ous escalfats.

A l’hora del dinar, podries triar un plat principal lleuger i ric en verdures. Una amanida d’espinacs, amb trossos de pollastre a la planxa, nous i formatge és una opció deliciosa i saciant. També pots provar un plat de peix a la planxa amb una guarnició de quinoa i verdures rostides al forn.

A la tarda, per aguantar la fi de la jornada laboral necessites un refrigeri saludable per mantenir-te concentrats i amb energies. Un iogurt grec amb fruita tallada o un grapat de fruits secs són opcions ideals per a aquesta hora del dia.

Finalment, per al sopar, pots buscar una recepta lleugera, però reconfortant que t’ajudi a relaxar-te i a preparar-te per al descans nocturn com una crema de carabassa amb una mica de gingebre fresc i un filet de salmó al forn.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers