Entrevista Ernest Villegas, que protagonitza l'obra de Shakespeare al Lliure

Jordi Vilarrodà

El Teatre Lliure ha estrenat Macbeth, en una versió dirigida per Pau Carrió. L’actor Ernest Villegas dona vida a un dels personatges més foscos creats per William Shakespeare. Un repte per a qualsevol intèrpret, compartint protagonisme amb Laia Marull com a Lady Macbeth. En el repartiment hi ha un altre actor osonenc, Moha Amazian, que debuta al Lliure.

Ha fet uns quants shakespeares com a actor. Recordo un Ricard III d’Àlex Rigola, entre d’altres. Sempre és especial, fer aquest autor?
Sobretot en aquest Shakespeare, en què em toca agafar les regnes. Un clàssic té aquesta connotació perquè diu coses que tenen vigència. Macbeth parla de la voluntat i l’afany de tenir poder. I ja podem veure què passa en el nostre temps, com tanta gent que té poder es corromp, o no el sap gestionar. És la condició humana, i com a actor o com a espectador et ressonen moltes coses del text.

A Macbeth el tempta el poder, però també dubta i té pors…
És el personatge de Shakespeare que dubta més, fins i tot més que Hamlet per a mi. Ha de prendre decisions molt ràpides: fets, fets… Però tot ho fa des de la por, i la por no és vida. Curiosament, té una evolució. El rei sap que Macbeth i el seu millor amic Banquo han obtingut una gran victòria en la croada. Tornant de la batalla, es troben uns esperits (unes bruixes que en la nostra versió recorden les monges d’un hospital de campanya) i diuen a Macbeth que serà comte, i que serà rei algun dia. Li fa un clic en la seva ment, se li dispara algun ressort.

El ressort de l’ambició, que és molt poderós.
Però no és una ambició dolenta, d’entrada: vol respectar els passos. La seva dona, Lady Macbeth, potser sí que vol córrer més. Aquesta és la grandesa, el viatge que faig cada nit a la funció: veure algú en qui em puc reconèixer, aquesta persona que té una ambició (jo també vull treballar, o fer aquest paper, o disfrutar…). Però si algú al seu costat li diu: “Mira, si ens carreguem el rei…” I quan ha matat el rei Duncan i s’ha embrutat les mans, Macbeth ja no pot tirar enrere, no pot parar.

Inicialment, Macbeth havia de ser Julio Manrique, fins que el van fer director, precisament, del Teatre Lliure. Va ser llavors que li van oferir a vostè el paper?
A mitjans d’octubre m’ho van dir. Al gener començaven els assajos… normalment, un projecte tan gran com aquest l’hauria hagut de saber abans, però tenia prou temps com per posar-m’hi i treballar. Sabia que Julio Manrique estava preparant un projecte de direcció per al Lliure, però això depèn de que guanyis el concurs, i paral·lelament com a actor tenia l’encàrrec de Macbeth. Quan el van escollir director al cap de dos dies em va contactar Pau Carrió per oferir-me el seu paper a l’obra. I en Julio em truca al cap de deu minuts. Que sigui ell, a qui admiro moltíssim, que m’hi vegi fent el seu Macbeth és un regal immens.

Treballar amb un director com Pau Carrió, shakesperià fins al moll de l’os, com ha estat? És exigent?
Li agrada molt i molt. Tenia al cap el Macbeth que volia fer, i volia que funcionés com un metrònom: començar a poc a poc per anar ràpid després. Perquè hi ha moltes coses, en el text, que si no les dius a poc a poc se t’escapen. Ell volia el present, l’aquí i ara, i per això demanava que penséssim a partir del vers, respectant-lo. És un gran director d’orquestra, Pau Carrió, i aprenc moltes coses amb ell. T’ajuda a treballar la incomoditat, et fa anar més enllà i et fa créixer. A més, també sabia com volia el vestuari, la il·luminació, l’espai sonor…

Van amb vestuari militar, però sobretot negres, molt negres!
Els actors fèiem broma i dèiem que tots negres i en un espai negre no ens veuria ningú. Fins que et trobes amb la llum meravellosa que hi ha posat Raimon Rius. I el vestuari de Sílvia Delagneu és perfecte.

No es fan gaire produccions amb 14 actors, com aquesta. Només els teatres públics se les poden permetre?
I jo no ho sabia, però el director la volia fer amb 24 actors! Algun dels actors doblen els personatges, en la versió actual. Però entenc que aquesta és una responsabilitat dels teatres públics: no pots convertir això en el monòleg de Macbeth. Ha de ser així.

Fer un Macbeth requereix estar en un moment determinat de maduresa com a actor? I no parlo només de l’edat cronològica, sinó de tenir els recursos actorals per fer-ho.
Sí, i ara m’hi sento. És clar que hi ha un punt de vertigen quan et plantegen fer això. Ja sé com funciona la nostra feina. Però penses: tinc 47 anys, i no vull aguantar la llança en el teatre. Jo he somiat amb dir el “Tomorrow, and tomorrow and tomorrow” d’aquesta obra i ara ho puc fer cada dia davant de tot el públic del Lliure. Com a actor, has d’ambicionar sanament fer aquests personatges. Qualsevol obra és un repte, però em sento més fort i valent, has passat per molts llocs i és un pas més: fer el Macbeth a la sala Fabià Puigserver del Lliure! Però m’he sentit tranquil, hi hem baixat sabent el que havíem fet a la sala d’assaig.

El director, Pau Carrió, va parlar el dia que es presentava Macbeth, del talent que tenim a casa nostra en tots els nivells i que a vegades no sabem valorar prou. Hi estaria d’acord?
Totalment. Hi ha molt talent i falten recursos. Un dos per cent del pressupost per a Cultura, per exemple. A molta d’aquesta gent jove amb talent se’ls presenten propostes molt precàries. I n’hi ha que tenen la sensació que no hi ha lloc per a tothom i ho deixen… perquè necessiten pagar el lloguer! Falta un procés d’obertura que, per sort, torna a aparèixer.

Obertura, en quin sentit?
Doncs que l’any passat vam fer a la Beckett un muntatge com Animal negre tristesa, dirigit també per Julio Manique, que va tenir l’explotació que jo crec que ha de tenir: sis setmanes en sala a Barcelona, després a Madrid, altre cop a Barcelona i gira. Pots estar un any i mig fent això, no havent de fer quatre o cinc coses per sobreviure. La gent que puja, molt talentosa i molt formada, necessita això. I també hi ha gent de la nostra edat que té moltes històries per explicar.

Ernest Villegas ve del teatre amateur. També deu saber què és això…
Sí. I sempre has de pensar que estar fent ara el Macbeth al Teatre Lliure no t’assegura que demà tinguis feina. És així. Si tinc un restaurant, cuino bé i vaig innovant, segurament aniré tenint clients i ho podré passar a una altra generació. En la nostra feina, no. I ara ho veig aquests dies parlant amb veterans grandiosos com Pep Cruz o Carles Martínez: hi ha pocs papers per a gent com ells, van desapareixent. I ja no parlem de les dones, que a partir dels 45 anys ho tenen molt complicat per la imatge. Ens interessa més explicar històries de joves? No dic pas que no, però una història d’una dona madura és tant o més estimulant. Són històries diferents. Quan dic tot això, no em queixo per mi, que he tingut la sort d’anar treballant força. Però el que la gent no veu són aquells mesos que has estat sense cap perspectiva, i malament si no has fet de formigueta i no has estalviat.

Ve de fer sèries, a més de teatre. El vam veure a Feria de Netflix, que va acabar abruptament tot i que s’esperava una segona temporada.
Es va acabar la primera temporada amb voluntat de continuació, estava plantejadíssima, però algú va decidir a Netflix que anaven per una altra cosa. Però les plataformes són un altre món: el pressupost d’una temporada d’una sèrie com Feria pot doblar el del TNC. A Netflix ja he fet El silencio i Feria… és feina, i és bo que hi hagi tants productes perquè dona feina a molta gent del sector. Va ser una bona experiència: i és una sort poder compaginar audiovisual i teatre.

El veurem d’aquí a poc a les pantalles grans, perquè s’estrena La abadesa d’Antonio Chavarrías, pel·lícula que parteix de la història de l’abadessa Emma on hi ha tingut un paper destacat…
És un director molt honest amb la seva feina i amb les seves idees de rodatge. Treballa amb llum natural, per exemple. Fa un any érem al castell de Loarre, a Osca, amb neu i fred. Daniela Browh, que fa el paper de l’abadessa, amb un temporal de neu i tremolant! Vol la veritat de l’actor, i també barreja actors professionals i no actors. Serà especial i singular, ara es presenta al festival de Màlaga i el 22 de març als cinemes.

Quin és el seu personatge en aquesta pel·lícula?
Faig el paper de l’Eduard, un clergue que fa com de tutor de l’abadessa quan la porten al convent, de molt jove. Ha d’endreçar els comptes del monestir, ajudar-la a subsistir en aquella vida però sense jutjar-la. Emma comença a voler modificar la vida del monestir, a mirar cap enfora.

Presenten una ruta per Vic a l’entorn de la fundadora de la Congregació de Germanes Carmelites de la Caritat, en el marc del seu 200 aniversari

Miquel Erra

No va néixer ni va morir a Vic, però el pas de Joaquima de Vedruna (Barcelona 1783-1854) per la ciutat marcarà la seva trajectòria i el seu llegat humà i espiritual. Va ser a la capital d’Osona on va fundar la Congregació de Germanes Carmelites de la Caritat. Ara, en el marc dels actes de commemoració dels 200 anys de la seva fundació, la Fundació Vedruna Catalunya Educació ha editat la “Ruta Joaquima de Vedruna per la ciutat de Vic”. Dimecres es va presentar a la Sala de la Columna, en un acte que va estar presidit per l’alcalde, Albert Castells.

Es tracta d’un mapa amb 15 parades que permeten conèixer “espais que va trepitjar i van inspirar moltes de les seves decisions durant prop de 40 anys que va viure a Vic”, va remarcar la germana Montserrat Espinalt, presidenta de la fundació. “La història no és un simple relat de fets sinó, també, poder resseguir itineraris humans rellevants, en aquest cas d’una dona pionera, coratjosa i d’una vida evangèlica exemplar”, va destacar la germana Mabel Burgell, autora de la ruta juntament amb l’historiador i exdirector del col·legi Escorial de Vic Ramon Rial. De fet, tots dos ja van ser els artífexs, l’any 2011, de l’edició del tercer volum de la col·lecció “Itineraris de Vic”, dedicat a Joaquima de Vedruna, material que ara els ha servit de base. El mapa, que inclou un codi QR en cada una de les parades per accedir a un web amb més informació i imatges d’aquells espais no visitables, es pot recollir a l’Oficina de Turisme.

Actes culturals i muntanyencs se succeiran des d’ara fins a la tardor

Jordi Vilarrodà

L’any 1886 es fundava l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, i al cap de poc, l’any 1888, Jacint Verdaguer ja consta com un dels seus primers socis. Carme Torrents, presidenta d’Amics de Verdaguer, recordava aquesta dada com a prova de l’interès del poeta per la muntanya, en la presentació dels actes “Verdaguer excursionista” que tindran lloc a Vic des d’ara fins al mes d’octubre. La Unió Excursionista de Vic ha entomat enguany una iniciativa que va iniciar l’any 2004 la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i que en les darreres edicions ha estat itinerant. L’any 2019 va ser Folgueroles qui va acollir-la, en format d’un sol dia.

Dues conferències obriran els actes aquest mes de març: la primera, el dia 7 a càrrec del filòleg Francesc Codina sobre “Verdaguer, territori i viatges” i la segona, el dia 14 amb Xavier Roviró amb el títol de “Verdaguer, el poeta dels pobres”. Per als mesos d’abril i maig, estan previstes sortides amb component literari al Matagalls i al santuari de la Mare de Déu del Mont, a l’Alt Empordà, on Verdaguer va fer estada. També dins dels actes de la Festa Verdaguer de Folgueroles es farà una ruta circular entorn del poble. El juliol es dedicarà a l’alta muntanya, amb sortides al Pic Verdaguer i la Pica d’Estats i amb un tram (de Ribera de Cardós a Esterri d’Àneu) de la gran travessa que va fer el poeta per assolir el cim de l’Aneto. Finalment, el 20 d’octubre es tancaran els actes amb una sortida a Montserrat. “Són activitats per cultivar valors, també de la cultura”, explica Núria Macià, presidenta de la Unió Excursionista.

Xavier Roviró, reconegut verdaguerista, va remarcar que Verdaguer va ser “un dels excursionistes més importants dels inicis del moviment”. Amb la peculiaritat que aquest interès per conèixer i estudiar la muntanya “era cosa de les ciutats, a finals del segle XIX”. I Verdaguer era de poble. En tot cas, l’excursionisme li va servir per conèixer més a fons la geografia i la llengua que incorporava després a les seves obres. “Quan feia travesses, llegia tot el que s’havia escrit abans sobre aquell lloc, estudiava la geografia.” I després, per exemple, podia descriure a Canigó el Pirineu “som si l’estigués veient des de dalt, com si ara tingués un dron”.

La programació amb perspectiva de gènere de Vic afegeix una vintena d’activitats paral·leles

Jordi Vilarrodà

La dona als escenaris, i la dona en una constel·lació d’activitats paral·leles. Durant quasi dos mesos, L’Atlàntida es tenyeix de lila en la quarta edició del cicle #Ambveudedona, la programació pensada amb mirada de gènere. Enguany, a més dels espectacles ja previstos, hi afegeix “una vintena d’activitats paral·leles que venen a reforçar el discurs feminista”, explicava Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida, en la presentació que dimecres es feia a l’escenari de la sala Joaquim Maideu. Tenyit del color del cicle i amb presència majoritària de dones representants de diferents col·lectius amb qui s’han buscat complicitats. “Més de 130 persones participen en la part artística de #Ambveudedona, de les quals un 75% són dones”, apuntava Catllà.

Les activitats incidiran en qüestions com l’edatisme, “que té incidència especial en el cas de les dones”, les maternitats i també les cures, que històricament han recaigut també en elles. Alguns d’aquests temes s’aborden en la primera proposta del cicle, la videocreació Liquen, que el mateix dimecres es podia veure a l’espai digital Sala 4. La seva autora, Núria Planes Llull, aborda la malaltia autoimmune del liquen esclerós que dona nom a l’obra, i que pateixen sobretot dones. “És una patologia que afecta dones en un 95%, i per això pensem que hi ha un biaix en la investigació”, va dir Planes, a qui L’Atlàntida li va fer l’encàrrec. La setmana vinent, el cor femení Nàiades hi reestrena A flor de pells –un espectacle que havia presentat l’any passat a Manlleu– i Emma Vilarasau hi portarà Laly Simon, amb text de Sergi Belbel, en què la protagonista és una actriu que –fora de focus– assumeix el rol de cuidadora de la seva mare. La versió que Oriol Broggi ha dirigit de Coralina, la serventa amorosa de Carlo Goldoni –amb treball de text de l’actor osonenc Ramon Vila– o l’estrena del nou disc de Carla Serrat, Eclipse, són altres propostes del cicle. Es tancarà a mitjan abril amb una nova edició de l’Escenari Secret –recorregut teatralitzat per dins de L’Atlàntida– que en aquest cas es farà amb usuàries del Casal Cívic Mossèn Guiteras de Vic.

Aquesta edició de #Ambveudedona compta també amb la col·laboració de l’Escola d’Art de Vic amb dues creacions. Al vestíbul de la sala Joaquim Maideu ja s’hi poden veure les obres de “Transferència”, fetes per estudiants “a partir de l’escolta activa de dones que han patit assetjament o maltractament”, segons la professora Montse Salcedo. A l’espai que ja es coneix com L’Aparador –visible des de fora per la gent que transita a través de L’Atlàntida– hi ha creacions fetes per alumnes de Disseny de Muntatges Efímers. Les regidores de Cultura i Igualtat, Bet Piella i Anna Alemany, van destacar la transversalitat de la programació i les “complicitats” amb agents culturals de la ciutat.

La Fira és un gran aparador del producte gastronòmic estrella de la Garriga durant dos dies

Paula Aviñoa

La Garriga celebra la dotzena edició de la Fira de la Botifarra aquest cap de setmana. Aquest divendres al vespre es farà la inauguració oficial a Can Luna. En aquesta edició, l’Ajuntament ha decidit apostar pel talent jove, recuperant la figura del Botifadrí amb el reconegut xef Bernat Iglesias, qui porta una trajectòria destacada en el món gastronòmic.

A més, la fira comptarà amb el suport d’un altre jove talent, Marta Clot, sommelier i divulgadora del vi català. Aquest any, l’espai de restauració, el ButiTast de la plaça de l’Església, serà gestionat pel Gremi d’Hostaleria del Vallès Oriental, que oferirà diverses opcions de botifarres de la Marca Botifarra de la Garriga.

La Fira ofereix una àmplia gamma d’experiències i activitats, com ara descobrir els secrets de la regió a través de tasts d’olis locals, degustar vins de la zona o realitzar maridatges amb cerveses artesanes i formatges.

Però la Fira no només ofereix experiències gastronòmiques, sinó també activitats per a tota la família, com tallers d’elaboració de botifarres i hamburgueses, itineraris guiats per conèixer el patrimoni local i activitats esportives com la marxa nòrdica.

La Fira es repartirà pels carrers i places del centre del municipi, incloent-hi el carrer del Centre, el carrer dels Banys, la plaça de l’Església i la plaça de Can Dachs. Àlex Valiente, segon tinent d’alcaldia i responsable de Desenvolupament i Promoció de la ciutat, destaca que la fira té com a objectiu no només promoure la botifarra sinó també donar a conèixer la Garriga com a destí turístic i gastronòmic. “La fira de l’any passat va comptar amb 25.000 visitants i, malgrat que hem fet una ampliació de 10 paradistes, per espai, no podem preveure una participació molt major a la de l’any passat”.

No obstant això, Valiente també va apuntar que en les darreres setmanes s’ha registrat un recompte de 180.000 visites a internet per informar-se de la 12a edició de la Fira de la Botifarra. “Malgrat ser la 12a edició, el nombre de visitants no ha anat decaient sinó que s’ha mantingut o ha crescut. A més, tenim un comerç singular i de qualitat i aquest tipus de fires van bé per donar a conèixer tot el nostre comerç”, afirma l’alcaldessa, Meritxell Budó.

LES CANSALADERIES, PROTAGONISTES

La botifarra de la Garriga, emblema culinari de la localitat, pren vida cada any amb la celebració de la Fira de la Botifarra, un esdeveniment que ressona amb la riquesa gastronòmica i la tradició locals. Però darrere la gresca, les activitats i els tasts que s’hi preparen, hi ha un homenatge clar a totes les carnisseres del municipi.

Can Torrents, La Moreneta i La Perla són les carnisseries que tindran parada a la fira i ja fa setmanes que es preparen per a aquest gran esdeveniment que, més enllà de la promoció que els fa dels seus productes i botifarres, els permet donar a conèixer una professió que cada cop és menys popular. Les propietàries de totes tres carnisseries han expressat la dificultat de trobar gent que es vulgui dedicar a aquesta professió:

“És important promoure tots els oficis perquè les màquines poden fer mil coses, però les persones són insubstituïbles. Evidentment que es pot industrialitzar el procés de fer una salsitxa, però el resultat mai serà com el nostre”, diu la propietària de La Perla, Yolanda Preseguer.

Les expectatives que les tres cansaladeries tenen del cap de setmana de fira són bàsiques: bon temps, molts visitants i veure com la gent gaudeix dels seus productes.

Des de La Moreneta, preparen amb molta il·lusió els últims detalls per a la fira: “Malgrat ser una professió on la tradició és fonamental, nosaltres ens considerem una carnisseria molt innovadora i moderna. Sabem que és un esdeveniment que només és un cop l’any i, per això, sempre ens esforcem molt a portar a la fira nous sabors de botifarra. Aquest any hem preparat una desconstrucció de pizza com a producte estrella”, explica Tània Huesa, de La Moreneta.

També des de La Perla, preparen una elaboració força original: la japonesa. Una botifarra d’ou amb espècies japoneses que li donen al producte un gust únic.

Des de Can Torrents, treballen amb una àmplia varietat de sabors tradicionals com són els calçots o els bolets. “Per nosaltres, la Fira és important perquè és un esdeveniment ja molt consolidat on venen força visitants de fora. Per tant, és l’oportunitat idònia perquè gent de fora tasti la botifarra i després torni a la Garriga a comprar el producte”, apunta la propietària de Can Torrents, Carmen Ralla.

Amb una mirada cap al futur i un peu ferm en la tradició, aquestes cansaladeries de la Garriga continuen encantant els clients amb els seus productes de qualitat i sabor incomparables. Totes tres són molt conscients d’allò que fa única la botifarra del municipi: la naturalitat del producte: “Treballem amb productes de proximitat, sense afegir cap mena d’additiu i tenint una cura impecable del procés d’elaboració. Això només pot donar com a resultar una botifarra.

Un Botifadrí molt jove

La Fira de la Botifarra recupera la figura del Botifadrí amb una clara iniciativa: la d’apostar pel talent jove. En aquesta 12a edició, el paper l’encapçalarà Bernat Iglesias, un jove xef de 22 anys de Santa Eulàlia de Ronçana.

Iglesias ha expressat la il·lusió que sent d’haver estat anomenat Botifadrí a la Garriga: “Aquest estiu vaig participar en la Fira del Tomàquet de Santa Eulàlia, però en ser el meu poble potser no va ser tan sorprenent com aquesta trucada de la Garriga”, explica el xef vallesà. Tot i que no podrà assistir físicament durant els dies de la fira a causa dels seus compromisos professionals, la seva figura com a representant de l’excel·lència culinària serà ben present.

Iglesias va començar el seu camí més professional treballant al prestigiós restaurant Lasarte de Barcelona, de Martín Berasategui, amb tres estrelles Michelin. Va ser aquí on es va adonar que el món de la pastisseria era el que més l’apassionava.

Tanmateix, va enriquir la seva experiència culinària al restaurant Colani de Sant Moritz, a Suïssa, amb una estrella Michelin, i, actualment és part de l’equip del Cheval Blanc de Peter Knogl a Basilea, també amb tres estrelles Michelin. “Malgrat que m’havia de quedar a Suïssa fins a l’abril, no podia rebutjar l’oportunitat que m’ha sorgit a Basilea i no vaig dubtar a dir que sí”, assegura Iglesias.

Tot i la seva joventut, Bernat Iglesias destaca pel seu esforç en un món tan exigent com és la cuina de màxima categoria. Aquesta trajectòria amb tan sols 22 anys, s’entén, segons ell només amb una paraula: disciplina. “Per mi la disciplina és el que ha de caracteritzar un bon xef. Una cosa ben feta una vegada li pot sortir a tothom. El més difícil és fer-ho bé sempre i això és el que em proposo jo dia a dia. Els comensals que tenim són sempre diferents i, per tant, cal fer el millor cada dia. A vegades, et quedes sense un producte i cal saber improvisar, i sense disciplina és impossible”, apunta el xef. Tanmateix, creu que tot és més fàcil quan un es proposa un objectiu clar: “He tingut èpoques de tot, però ara estic molt centrat, així que no vull perdre de vista el meu objectiu. Això em faria sentir perdut o estancat.”

Iglesias ha revelat també el seu compromís amb els productes locals de qualitat. Tant a casa com al restaurant, sempre intenta treballar amb els productes de més proximitat. Explica que, abans de marxar a viure fora, li agradava molt anar a comprar als mercats de la comarca, com Granollers, Mollet i Santa Eulàlia.

El xef reconeix que la botifarra de la Garriga té quelcom d’especial que no tenen les altres: “No sé si és la millor, però puc assegurar que és boníssima. Sempre que la tasto ho penso”, confessa el xef. Amb la iniciativa de l’Ajuntament pel talent jove, la fira posa de manifest la seva voluntat de continuar innovant i fent propostes fresques.

És la 34a edició de la programació que organitzen els Amics de la Música

EL 9 NOU

L’actuació de Vespres d’Arnadí al Teatre Municipal obrirà aquest divendres la 34a edició del Cicle de Concerts de Manlleu, que organitza Amics de la Música.

Ho farà amb la veu del contratenor Xavier Sabata com a solista i sota la direcció del clavecinista Dani Espasa, i sota el títol d’Invisibili. Aquest fa referència a compositors invisibles o poc coneguts que treballaven a Itàlia a principis del segle XVIII, un moment en què l’òpera començava a viure grans canvis. I entre aquests, l’aparició de les àrees da capo, que acabarien tornant-se més complicades i donant origen al bel canto. Entre els autors més coneguts que formen part del programa del concert hi ha Alessandro Scarlatti o Tomaso Albinioni.

El 34è Cicle de Concerts de Manlleu inclou un concert mensual des d’ara fins al desembre, amb pausa estiuenca durant l’agost i el setembre. Són un total de set actuacions, entre les quals hi haurà les de Cosmos Quartet, la mezzo Anna Alàs amb l’actor Xavier Boada com a rapsode, el pianista Àlex Alguacil o la Cobla Sant Jordi amb la Coral Cantiga.

EL 9 NOU

Segona proposta d’òpera de la temporada a Granollers amb aquesta obra que explora temes com l’amor, l’ambició i la influència corruptora de la riquesa i el luxe. La història està ambientada a l’època històrica coneguda com “la Regència”, entre 1715 i 1721. La història d’aquesta òpera és un fidel reflex de la hipocresia d’una societat corrompuda a totsels nivells. Manon Lescaut és una jove a qui la seva família ha decidit tancar en un convent, però abans d’arribar-hi coneix Des Grieux. S’enamoren i fugen. Però en el segon acte veiem la noia com a mantinguda del ric Geronte di Ravoir, que li dona la vida luxosa que a ella li agrada. De nou decideix fugir amb Des Grieux, el seu amor genuí, però és arrestada abans de poder-ho fer. És condemnada a ser deportada a Louisiana, on acaba morint en ple desert al costat.

‘Manon Lescaut’. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge, 3 de març, 18h.

El Femac dona protagonisme a la veu femenina, a Canovelles

El Femac-Festival de Música Acústica de Canovelles celebra dissabte l’11a edició amb la mirada posada en la veu femenina. A les 7 de la tarda, al Teatre Auditori Can Palots començarà el festival amb Anaïs Vila, i continuarà amb Gessamí Boada i Clara Gispert. Vila serà l’encarregada d’arrencar el Femac amb els temes d’’Ara i sempre’, un àlbum de format acústic, poètic i madur. És una mescla de pop indie senzill i profund amb una producció acurada on la veu i les guitarres faran un retrat de les barreres i anhels dels que viuen la dècada dels 30. El festival continuarà cap a les 8 del vespre amb la cantant i compositora Gessamí Boada, que presentarà el seu nou directe, ‘L’art d’estimar’. Ho farà amb una posada en escena cuidada, emotiva i delicada amb un format acústic i un discurs propi, buscant la complicitat del públic.
La vetllada acabarà amb Clara Gispert, que després del seu àlbum de debut, ‘On and o’n, torna amb el seu trencador segon disc,’ La Petita Mort’.

Femac. Anaïs Vilam Gessaní Boada i Clara Gispert. Teatre Auditori Can Palots. Canovelles. Dissabte 2 de març, 19h.

Concert d’Enemy al Granollers Jazz Festival

Kit Downes, pianista britànic d’una llarga trajectòria, serà aquest cap de setmana a Granollers per actuar al Festivl de Jazz. Aquest divendresa les 8 del vespre al Casino actuarà amb el trio Enemy, que visita per primer cop el país, en un dels concerts més esperats del festival. El grup està format, a més de per Downes, per Peter Eldh, al contrabaix, i James Maddren, a la bateria, considerats tres dels músics més creatius i avantguardistes del jazz europeu. El trio arriba a Granollers amb el seu nou disc, ‘The Betrayal’ (WE Jazz records), sota el braç, i després de rebre excel·lents crítiques del seu àlbum anterior, ‘Vermillion’. Enemy oferirà un concert ple de contrastos i intensitat, amb un diàleg constant entre els tres integrants del trio.

Enemy. Jazz Granollers Festival. Casino. Divendres 1 de març, 20h.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La guitarra.

Primer grup del qual vas formar part. Time Out, ja fa uns anys. Actualment, amb algun dels músics que ja tocàvem aleshores, canto amb The Capsigranys.

Primer concert dalt d’un escenari? A la festa esportiva de Lliçà de Vall, amb Time Out.

Primer disc que et vas comprar? Un de Roxette.

Quants discos tens? No ho sé, tropomil…

Salva’n tres. Uff! En salvaria molts. Escolto de tot i m’és molt difícil quedar-me només amb tres…

Grups i músics de capçalera. Nina Simone, Ella Fitzgerald, Brandi Carlile…

Un concert (com a públic) per recordar. Tinc molt bon record d’un dels concerts de Bruce Springsteen a Barcelona.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

GINESTÀ
‘Vida meva’
Quart disc ja dels Ginestà, la banda dels germans Júlia i Pau Serrasolsas. En aquest cas, han fet un treball conceptual com els d’abans, amb cara A i B. A la primera part hi ha cançons d’amor cap a la parella, amb un començament eufòric que acaba amb un trencament que dona pas a la cara B. Aquí el disc pren forma de comiat i comença un procés que té com a objectiu tornar a estar bé amb un mateix. Per traçar aquest camí, Ginestà abraça el pop però també aposta per ritmes més electrònics i fins i tot alguns temes que s’apropen al rock.

JOANA DARK
‘Lo secà’
Darrere de Joana Dark s’hi amaga Ariadna Rulló, filla del mític Ton Rulló (Coses, TR, La Rural…). I tot i que va començar fent punk-rock i després es va passar a l’electrònica, ara aposta pel folk d’aire contemporani amb similituds al que facturen Tarta Relena, Marala o el duet Maria Arnal i Marcel Bagès. Per crear Lo secà explica que va començar fullejant el costumari de Joan Amades que hi havia a casa del seu pare. Si és així, beneïda sigui aquesta connexió entre rullons que s’afiança a “El mosso”, on també canta Ton Rulló.

THE HARLOCK
‘Retorno al Low Fi’
Després de debutar publicant dos discos que podríem entaforar al calaix del folk-rock, l’any 2023 els barcelonins The Harlock van fer un cop de timó cap a un so més agressiu, van canviar l’anglès pel castellà i van publicar El fabuloso retorno de las maquetas de cassette. Un any després, per si algú en tenia dubtes, la banda certifica el seu gir cap al punk amb Retorno al Low Fi, un treball amb vuit peces que van de dret a barraca a ritme de punk-rock i garatge i una mirada àcida i burleta cap a tot allò que ens envolta.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

‘Salomé’ Belter, 1968

Maria Rosa Marco Poquet va néixer el 1939 a Barcelona i a principis dels anys 60 es va convertir en Salomé, una cantant que si hagués nascut al segle XXI segurament hauria triomfat a Eufòria o a programes similars que es poden engolir en cadenes generalistes ibèriques. A partir de 1962 ja va començar a gravar singles i es va presentar a un grapat de concursos de cançó tant als Països Catalans com fins i tot a Polònia, al Brasil o a Malta. I arreu se’n va sortir airosa. El 1963, per exemple, amb la mítica “Se’n va anar”, va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània. En aquells temps, cantar en català no era el més habitual i Salomé ho feia amb tota naturalitat. I fruit del seu compromís amb la llengua, el 1968 va gravar Salomé, un disc de llarga durada amb 12 peces totes en català on va recollir la majoria d’èxits de la seva trajectòria, des del “Se’n va anar” fins a “Com el vent” a més de peces aleshores molt populars com la mítica “L’emigrant”, amb lletra de Jacint Verdaguer. Després de treure el disc li van proposar de representar l’Estat espanyol a Eurovisió en substitució de Joan Manuel Serrat. Salomé, però, també va ser vetada tot i que un any després, el 1969, sí que hi va anar i a més va guanyar amb Vivo cantando. La cançó lleugera sovint s’ha titllat de gènere menor però la feina que va fer Salomé –que cantava prou bé– per dur el català als grans escenaris mereix un reconeixement. I encara s’hi és a temps.

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

PER QUÈ, DALÍ?
Autors: Javier Sierra, Antonio López, Montse Aguer i altres
Editorial: Planeta i Fundació Gala Salvador Dalí
Any i lloc d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 190

Després d’haver declarat amb el seu histrionisme habitual: “El surrealisme soc jo!”, quan Salvador Dalí va tornar dels Estats Units per establir-se definitivament a la casa de Portlligat l’any 1951 va pintar una obra de factura clàssica i d’un gran preciosisme tècnic. Aquesta pintura esdevinguda icònica va significar un gir en la seva trajectòria artística. El Crist de sant Joan de la Creu està inspirat en el dibuix d’una visió mística de sant Joan de la Creu que Dalí va admirar en una visita al monestir de l’Encarnació, a Àvila, buscant traces de Teresa de Jesús, les seves experiències extàtiques i aquell camí de perfecció que en la seva cara estètica el pintor Dalí aplicaria a la seva obra futura.

El quadre El Crist de sant Joan de la Creu ara el podem veure per primera vegada, després de més de 70 anys, al Teatre-Museu Dalí, de Figueres, procedent de la col·lecció de la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow. Dona detalls de l’adquisició i conservació després d’un atemptat salvatge a la tela, Duncan M. Dornan, el cap de Museus i Col·leccions de Glasgow en un dels textos que componen Per què, Dalí?, una publicació que complementa la visita al Teatre-Museu Dalí d’El Crist de sant Joan de la Creu. En la base d’aquesta tela es veu una tan somniosa com de perfecta execució pictòrica vista de Portlligat. És per aquest motiu que Montse Aguer, directora dels museus Dalí, anomena aquest quadre El Crist de Portlligat, títol que dona nom a la mostra en solitari d’aquesta peça que es va inaugurar el 25 d’octubre de 2023 i que es podrà veure fins al 30 d’abril de 2024.

Al llibre Per què, Dalí?, trobem en primer lloc els textos de Montse Aguer i Duncan M. Dornan. A continuació s’hi pot llegir una saborosa entrevista al pintor Antonio López a càrrec de Montse Aguer, així com podem llegir un conjunt de textos a cura de Pippa Stephenson, Carme Ruiz, Rosa Maria Maurell, Irene Civil i Laura Feliz, que des de les seves especialitats i criteris componen un relat per acostar-se a l’enigma de Dalí com a provocació en l’art. Arrodoneix aquesta aproximació a Salvador Dalí i el seu Crist un assaig creatiu de l’escriptor Javier Sierra: Carta en cinc entregues a Salvador Dalí “Per què, Dalí?”, pregunta transcendental sobre la motivació i composició d’El Crist de sant Joan de la Creu.

Núria Tomàs Mayolas

EL FIL DE LA VIDA
Autor: Davide Cali
Traductor: Pau-Joan Hernàndez
Il·lustrador: Serge Bloch
Editorial: EntreDos
Lloc i any d’edició: Blanes, 2023
Nombre de pàg.: 54

Aquest petit àlbum il·lustrat per a tots els públics, en un format quasi de butxaca, com un sobre estret i allargat, és un cant a la vida. Els dos autors ens recorden que la nostra vida forma part d’un cicle força previsible, amb un fil narratiu que es va repetint generació a generació: naixem, creixem i mentre el nostre cos es va transformant i el nostre pensament va madurant –supeditats sempre a unes circumstàncies polítiques, socials i culturals que ens afecten directament (el fil forma part d’un teixit o xarxa)–, passen coses, moltes coses, com ara que coneixem persones extraordinàries, que ens enamorem, que ens aparellem, que tenim fills (o no), que aquests fills es fan grans, que ens desenamorem, que emmalaltim, que ens sentim sols i soles, etc., fins que arriben els nets, els nebots o els fills dels amics, on la vida recomença amb un nou fil que esperarà ser estirat, nuat, tallat, teixit, o estrebat. És una història que ja coneixem, només ens cal esperar que tot vagi esdevenint, amb el pas del temps. Així ens ho evoca l’escriptor suís Davide Cali, amb les justes paraules, per tal que, amb gran habilitat, l’il·lustrador francès Serge Bloch en compongui metàfores visuals a través d’uns dibuixos de traç fresc i espontani, fets amb ploma i tinta xinesa, que dialoguen amb el pla de la superfície de la pàgina i la imatge real d’un fil de brodar, un fil de cotó, simbòlicament vermell, que s’estira i s’arronsa segons la conveniència del text, compenetrant-s’hi de manera absoluta, i deixant molts espais en blanc, les el·lipsis, que cada lector omplirà amb la seva imaginació i experiència.

El títol d’aquest àlbum il·lustrat en francès és Moi, j’attends. Es va publicar a França el 2005, i va rebre aleshores el Premi Baobab a la Fira del Llibre de Montreuil. Ens l’ha introduït al mercat català la jove editorial catalana EntreDos, en mans de tres dones que sumen una llarga trajectòria professional en el camp de l’edició i la distribució de llibres, de les biblioteques escolars i de la gestió cultural. Comparteixen l’afany apassionat de publicar llibres il·lustrats de qualitat, recuperant, si cal, títols emblemàtics de la literatura infantil i juvenil com el que us estem recomanant, per tal que en gaudim i ens el regalem, de grans a petits (i viceversa), per rellegir i reflexionar sobre la història a la qual passem pàgina cada dia.

Jordi Vilarrodà

Jordi Vilarrodà

‘La Germandat de l’Àngel Caigut’
Jaume Clotat / Destino
El Premi Josep Pla, concedit el dia de Reis, va ser enguany per a aquesta novel·la del periodista Jaume Clotet. Una història que es mou entre finals del segle XIII i l’actualitat. Amb els ingredients que desperten l’interès del lector de best-sellers: a l’època històrica, els templers que marxen de Terra Santa i a l’actualitat, policies i monjos de Montserrat, amb el futur de l’abadia en suspens.

‘Raschimura’
Francesc Bellart
La Campana
Hi ha històries reals que tenen aires de novel·la. I les tenim sense sortir de casa nostra. Raschimura era el nom que va adoptar Pedro Vivancos, exitós ballarí de flamenc a Barcelona als anys 70, quan un dia va donar a la seva vida un tomb radical. Dels tablaos va passar a les arts marcials i d’aquí a crear una mena de secta i fer gala de curacions miraculoses. Fins a una mort poc clara.

‘Contes romans’
Alberto Moravia
Ed. Comanegra
Hi havia poques traduccions al català del gran narrador italià Alberto Moravia, i a poc a poc es va omplir aquest buit. Ara ja podem llegir els Racconti Romani (1954), una de les seves obres més estimades pels lectors. Relats escrits en primera persona que tenen com a escenari la Roma popular i la gent que hi viu. O potser, ben mirat, aquesta Roma és un personatge més dels contes.

‘El passat’
Tessa Hadley
Ed. de 1984
Una nova traducció al català de l’autor de Cap al tard. L’escenari és un poble anglès, a l’estiu. La casa familiar on, quan els pares ja han traspassat, tornen quatre germans amb les parelles i amb noves incorporacions. Sorgeixen els records i també les tensions de quan s’ha de fer l’enterrament de tot un món. I les famílies també són un món, a vegades el més complicat.

‘Botànica màgica’
Joan Anton Oriol Dauder
Ed. Sidillà
Fa trenta anys que es va publicar aquest llibre, com a part d’un conjunt de sis treballs que giraven entorn de les plantes. En aquest cas, era el corresponent a les seves propietats més màgiques, inclosos els beuratges i fórmules que podien semblar fruit de la imaginació i tenien, en alguns casos, un cert fonament. La revisió de què ha estat objecte ens l’acosta amb tot el rigor actual.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Problemàtic joc de miralls

Després de competir en la Secció Oficial del 76è Festival Internacional de Cinema de Canes, arriba als cinemes Secretos de un escándalo, de Todd Haynes, traducció no massa encertada del títol original May December, expressió que fa referència a relacions amoroses entre persones d’edats molt dispars. Es tracta d’un estrany i juganer melodrama inspirat en l’escàndol de Mary Kay Letourneau de mitjans dels anys noranta als Estats Units, adaptat al cinema pel guionista Samy Burch –nominat a millor guió als Oscars– en què una professora casada i fillada va ser condemnada a presó per tenir relacions sexuals amb un dels seus alumnes de 13 anys. Després de sortir en llibertat, Kay va quedar embarassada del noi i va haver de complir una nova condemna ara per violació.
Ara, vint anys després, una actriu de Hollywood, Elizabeth Berry (Natalie Portman), es vol preparar el seu paper per fer una pel·lícula sobre aquesta història passada i es disposa a passar unes setmanes a casa de la feliç i enamorada parella formada per Gracie Atherton-Yu (Julianne Moore) i Joe (Charles Melton), 23 anys menor que ella, i amb fills adolescents. El resultat és un duel interpretatiu fantàstic entre dues grans actrius, Julianne Moore, que treballa per quarta vegada amb el cineasta americà Todd Haynes després de films com Wonderstruck (2017) o Lejos del cielo (2002) que ara dirigeix el seu onzè llargmetratge. Natalie Portman desplega un interessant i problemàtic joc de mimetisme amb Julianne Moore, un apassionant joc de miralls, un dels elements més significatius d’aquest atípic i distant melodrama.
Lluny de la posada en escena preciosista i esteticista de melodrames d’època preciosos i magistrals com l’esmentada Lejos del cielo o Carol (2015), aquí Haynes aplica una realització més plana, però que conserva la seva elegància, i amb una fotografia esclarida, com deixant-se impregnar de l’assolellada i tòrrida Savannah, escenari de la trama. L’actriu indaga per preparar el seu paper a la pantalla burxant perillosament en els secrets i debilitats del matrimoni per esbossar un mapa laberíntic de dominació i manipulació sota una capa d’atractiva aparença popular. També se’n desprèn un retrat d’un Hollywood vampíric, atret per històries sensacionalistes per ficar-hi cullerada i apropiar-se-les, sense massa consideració.

Els garriguencs Gertrudis feien al 2002 el seu primer concert, ara han anunciat la seva disolució

Jesús Medina

Hey, Joe és un estàndard del rock que forma part del patrimoni popular nord-americà. No està gaire clar qui el va crear, però no cal donar-li voltes que va ser Jimi Hendrix el primer que la va convertir en un clàssic, en una llegenda. La lletra de la cançó, que és un diàleg entre dos personatges, diu al final de tot:
–Hey, Joe, serà millor que fugis.
–Marxo cap al sud. Adéu a tothom.
Potser per aquesta referència al sud, potser perquè quan s’és jove les coses es veuen clares i de forma profètica, Hey, Joe va ser un temes que va tocar el grup Gertrudis, de la Garriga, al concert que van fer a la desapareguda sala As de Copes de Granollers l’abril de 2002. Ara no fa gaire, 25 anys després de la creació de la banda, els Gertrudis han anunciat que pleguen. El seu comiat es fa amb una última gira de concerts, Ens veiem a les places, que començarà el 20 d’abril al festival Cruïlla DO Terra Alta i acabarà el 23 de novembre a la sala Razzmatazz de Barcelona.

Com era aquella banda que s’estrenava a l’escenari de la sala As de Copes? Segons Jaume Camprubí, periodista musical d’EL 9 NOU, era força desimbolta desimbolts, “una colla de joves principiants que acaben d’autoeditar-se les primers cançons en un disc compacte de promoció. Un treball de debut que sona força madur per ser el primer , i que segueix les passes dels seus admirats Dusminguet. La comparació estilística de Gertrudis amb els seus germans grans és inevitable a primer cop d’orella, però la seva manera d’entendre la combinació rítmica es decanta més cap a la rumba.”

Feia un parell d’anys que tota una colla de preadolescents (Albert Rafart, Olaguer Vilardebó, Xavi Freire, Xavi Ciurans i Edu Acedo) havien començat a tocar junts. Al cap de poc, es va incorporar el teclista de la Roca Marc Mas (abans Perro Patxingo) i després s’hi va afegir el baixista Denys Sanz.

Els Gertrudis van agradar a l’As de Copes de Granollers l’abril de 2002 i, al cap de pocs mesos, el setembre de 2002, enlluernaven a la 12 edició Rockallerona, el festival de Llerona, a les Franqueses, en que, a més de Gertrudis també van actuar els francesos Spook and The Guay, els andalusos Mártires del Compás i els Sargon, de Santa Eulàlia de Ronçana. El Rocallerona havia aconseguit un rècord d’assistència dos anys abans amb l’actuació dels ara també desapreguts Los Sencillos i Dusminguet, que havien tocat la mateixa nit i van convocar uns 4.500 espectadors al camp de futbol. Els Gertrudis i companyia van esmicolar el rècord anterior amb una nova fita de 6.000 espectadors.

Segons el periodista Camprubí a EL 9 NOU, “per als aficionats de la comarca, la gran descoberta l’èxit d’enguany ha estat l’entrada a l’escena musical de Gertrudis, que aquest any [2002] no ha parat d’actuar i s’ha situat en una posició més que merescuda. Per tant, la seva presència al festival més important que es fa a la comarca era obligada”. La crònica d’EL 9 NOU d’aquell Rockallerona apuntava la glòria que aconseguirien els garriguencs amb el temps: “Els de la Garriga van ser els millors teloners possibles per als Spook and The Guay ja que el seu públic va connectar amb els ritmes mestissos de les seves cançons”.

Tot Sant Cugat / AMIC

L’exposició prolongada a les pantalles blaves, provinents dels dispositius electrònics com ara telèfons intel·ligents, tauletes, computadores i televisors, pot tenir diversos efectes en la nostra salut. Aquests són alguns dels principals efectes negatius associats amb la llum blava que les pantalles provoquen en nosaltres.

Alteracions en el somni: L’exposició a la llum blava pot interferir amb la producció de melatonina, una hormona que regula el cicle de somni-vigília. L’ús de dispositius electrònics abans de ficar-se al llit pot dificultar agafar el son i afectar la qualitat d’aquest, la qual cosa pot provocar insomni i trastorns de la son a llarg termini.

Fatiga visual: Mirar fixament pantalles durant llargs períodes de temps pot causar fatiga ocular, sequedat ocular, irritació, visió borrosa i maldecaps. Això es deu a l’esforç addicional que realitzen els ulls per a enfocar-se i a la reducció del parpelleig, la qual cosa condueix a una menor lubricació ocular.

Impacte en l’estat d’ànim: L’exposició excessiva a la llum blava també pot afectar l’estat d’ànim i el benestar emocional.

Risc de trastorns metabòlics: L’exposició nocturna a la llum blava pot interferir amb el ritme circadiari i la producció d’hormones relacionades amb el metabolisme, com la insulina. 

Per tal de mitigar aquests efectes negatius, es recomana limitar l’exposició a pantalles blaves abans de ficar-se al llit, especialment durant la nit, reduir la lluentor de les pantalles, utilitzar filtres de llum blava o aplicacions que ajustin la temperatura del color de la pantalla cap a tons més càlids en les hores nocturnes, així com prendre descansos freqüents per descansar els ulls durant l’ús prolongat de dispositius electrònics.

Eva Remolina / AMIC

En els darrers anys, el te Matcha ha guanyat posicions entre els aficionats del te arreu del món.

El que fa que el Matcha sigui tan especial és el seu procés de cultiu i elaboració. Les fulles de te són protegides de la llum solar durant les últimes setmanes abans de la collita, fomentant així la producció de clorofil·la i altres nutrients. Després, les fulles són recollides a mà i triturades en un pols finíssim, donant lloc al característic pols verd intens que és el Matcha.

Una diferència clau entre aquest i altres tes és que, en lloc d’infondre les fulles en aigua calenta i més tard retirar-les, amb el Matcha, les fulles són consumides senceres. Això significa que totes les propietats saludables del te, es conserven i es poden absorbir completament.

Quant als beneficis per a la salut, el Matcha és ric en antioxidants, especialment en epigalocatequina galat (EGCG), que pot ajudar a combatre els radicals lliures i reduir el risc de malalties cròniques com el càncer i les malalties cardíaques. A més conté teanina, un aminoàcid que pot promoure un estat de relaxació i calma mental, mentre que, al mateix temps, pot millorar la concentració i la claredat mental.

El seu consum regular ajuda a millorar la salut metabòlica i suportar la pèrdua de pes, ja que pot augmentar el metabolisme i ajudar a regular els nivells de sucre en sang. A més, és una font natural de clorofil·la, que pot ajudar a desintoxicar el cos i millorar la salut intestinal.

A banda dels seus beneficis per a la salut, el Matcha també ofereix una experiència sensorial única. El seu sabor fresc i herbaci és suau i subtil, amb notes dolces i una lleugera amargor que s’uneixen en una combinació harmoniosa. La seva textura sedosa i el seu color verd brillant fan del Matcha una beguda no només deliciosa, sinó també visualment impressionant.

Tot Sant Cugat / AMIC

Els sofàs i mobles entapissats en vellut han estat sempre una elecció popular en la decoració d’interiors, gràcies a la seva suavitat, elegància i versatilitat. Aquest 2024, els mobles de vellut estan en el cim de les tendències decoratives, oferint una àmplia gamma d’opcions per a aquells que busquen un mobiliari atractiu i luxós.

El vellut, conegut per la seva durabilitat i facilitat de neteja, també ofereix beneficis addicionals com aïllament tèrmic, resistència als raigs ultraviolats, al foc i a la humitat, la qual cosa el converteix en una opció ideal per al mobiliari de la llar. Aquest teixit s’utilitza comunament en la tapisseria de sofàs, butaques, butaques i altres mobles, així com en la confecció de cortines i coixins.

Els mobles de vellut no sols transmeten una sensació de luxe, sinó que també són còmodes i versàtils, la qual cosa els converteix en opcions ideals per al saló i altres estades de la llar. Amb una àmplia varietat de colors disponibles, és fàcil trobar mobles de vellut que s’adaptin a l’estil i la paleta de colors de qualsevol espai.

Combinar mobles de vellut amb altres elements decoratius en el mateix material, com a coixins i cortines, pot crear una atmosfera de confort i sofisticació en qualsevol habitació. Aquests mobles es barregen perfectament amb altres materials com la fusta o el metall, la qual cosa permet crear espais elegants i originals.

Eva Remolina / AMIC

Entre els carrers empedrats i els vells ponts de Porto, emergeix una delícia culinària única: la Francesinha. Aquesta obra mestra gastronòmica, originària de Portugal, és una veritable festa per al paladar i un emblema de la cuina portuguesa. Amb les seves capes de carn, embotits, formatge i salsa picant, la Francesinha captiva els sentits i es converteix en un imprescindible per a qualsevol viatger que visita la ciutat.

La Francesinha va néixer a mitjan segle XX a Porto, una ciutat amb una rica tradició culinària. Encara que no hi ha un consens clar sobre qui va ser el creador d’aquest plat, la seva popularitat va créixer ràpidament, convertint-se en un símbol de la gastronomia local. El nom “Francesinha” significa “francesa petita” en portuguès, i es diu que va ser inspirat en el gust francès de la salsa que cobreix el plat.
La preparació de la Francesinha és una obra d’art culinària. Es comença amb un parell de llesques de pa gruixut que serveixen com a base. I per sobre d’aquesta base es van apilant capes generoses de carn de vedella, pernil, xoriço i salsitxa fresca. Després, el plat es cobreix amb una capa de formatge, que es fon lentament sota el grill, creant una capa de cremositat irresistible.

Per coronar aquesta creació, s’afegeix una salsa especial, elaborada amb tomàquet, cervesa, pebre i altres espècies secretes. Aquesta salsa pot variar lleugerament segons el lloc on es prepari, donant lloc a diverses versions de la Francesinha. Sovint, el plat s’acompanya de patates fregides, proporcionant una textura cruixent que complementa la seva riquesa.

Una curiositat interessant sobre la Francesinha és la seva relació amb la famosa “Super Bock”, una cervesa portuguesa. Molts llocs que serveixen aquest plat el mariden amb una Super Bock ben freda, creant una combinació perfecta de sabors.

A Porto, hi ha una àmplia varietat de restaurants i tavernes que ofereixen la seva pròpia versió de la Francesinha. Algunes de les adreces més populars inclouen el famós Café Santiago, la tradicional Cervejaria Brasão i el clàssic Bufete Fase.

Els preus de la Francesinha poden variar segons el lloc, però en general, és un plat molt assequible que oscil·la entre 9 i 12 euros.

El pilar de la llibertat d'expressió és absolutament innegociable

Josep Ballbè i Urrit

En Gary Lineker és un antic futbolista del Barça, ho va ser entre el 1986 i el 1989. Sempre palesà un gran carisma i fair play. Havia estat fent de comentarista esportiu al programa Match of the Day, de la BBC, fins que la cadena el va suspendre i foragitar. Motiu? Infringir suposadament els seus estàndards d’imparcialitat. La realitat pura i dura es trobava en tuit que va penjar que criticava la llei migratòria que volia tirar endavant el govern britànic. Concretament, el tuit carregava contra la pràctica que prohibiria als refugiats –per a mi, desplaçats– de fer una sol·licitud d’asil arribant al país, creuant el canal de la Mànega sense autorització. Fins i tot, val a dir que la pròpia ONU havia criticat aquella llei pel que podria contravenir la Convenció del Refugiat de 1951.

Textualment, Lineker va escriure: “Això és més que horrible.” Al rerefons, un vídeo on Suella Braverman, ministra d’Interior britànica, referia que aturaria els vaixells. I alhora es queixava del dineral que costa allotjar els nouvinguts. Per si no en tenia encara prou, retreia –a aquests milers de persones– de fer un viatge il·legal, que es traduiria en la deportació a Rwanda o altres països segurs. Lineker enllestia la seva crítica mullant-se: Aaquest llenguatge no és diferent del que feia servir Alemanya als anys 30. Estic sent inapropiat?”

A requeriments de la cadena de televisió, òbviament es va negar a esborrar el tuit. A més, val a dir que ell tan sols es dedicava a fer cobertura esportiva en un espai on no es tractava de política. Té pebrots que la BBC li retreguès que calia tenir cura especial amb assumptes controvertits. Què es pensaven…? Intentant assumir una postura personal empàtica amb aquest fet, em remunto a la meva etapa laboral al sector de l’estalvi. Què hauria de pensar sobre un alt directiu de l’empresa si m’atonyinava per escriure un article dur (de caire social o polític), quan sempre feia per donar el màxim a la feina?

Al món dels mass media, n’hi ha de centenaris, amb un prestigi contrastat. Tots representen un referent, màxim dins la meva col·laboració com a columnista. Indubtablement, la cadena britànica ho era. A la BBC l’hi vaig fer creu i ratlla. Aplicar la mesura d’un doble raser hipòcrita i fastigosament menyspreable no fa altra cosa que generar un descrèdit creixent. Més encara quan pivota sobre el sector públic, on se suposa que han de primar valors com el respecte, el compromís, l’ètica i l’empatia amb la gent.

Tal faràs, tal trobaràs! Si et deus als teus oients, I’incompliment d’aquests criteris et mena al pedregar. Al cap i la fi, és el que et mereixes. El pilar de la llibertat d’expressió és absolutament innegociable. Esdevé un fonament bàsic de la gran assignatura dels drets humans. Si perdem aquest nord, trontolla tot el sistema.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers