Joan Espuny és un jove pianista que aquest dijous va fer un concert a l'Atlàntida de Vic on va començar pel romanticisme profund de Brahms i va acabar amb dos dels compositors més destacats de l'època de l'esplendor musical russa, Rakhmàninov i Prokófiev.

Jordi Sunyer

El pianista vigatà Joan Espuny (Vic, 2002) va oferir aquest dijous un concert a l’auditori Joaquim Maideu de L’Atlàntida. Format a l’EMVic, va passar per l’Escolania de Montserrat i el Conservatori del Liceu. Actualment està cursant el màster d’interpretació de piano amb una beca de la Fundació Liceu. També és intèrpret d’orgue.

Havies provat ja el piano de cua pel concert de l’Atlàntida?
Sí, tres dies el vaig poder provar. He tingut molt de temps.

Quin piano és?
És un Steinway de tres quarts de cua. No és una gran cua, però per la Sala 2 com que hi ha molta bona acústica es sent perfecte.

Ja havies fet altres concerts tu sol amb el piano. A l’Atlàntida era el primer cop?
Només havia tocat a la Sala 1 una peça, però sí que era el primer concert que era jo sol i que no hi havia ningú més.

En l’àmbit tècnic no és pas un concert fàcil…
No sé pas on em vaig posar!

Comences a tocar J. Brahms i fas unes variacions de Händel que acaben amb una fuga d’una dificultat tècnica molt difícil, però tu et veus capaç i ho fas.
És una peça que vaig començar a estudiar fa dos anys i l’any passat la vaig deixar perquè ja l’havia tocat. Ara l’he recuperat per aquest concert i sí que és una peça molt interessant perquè és un tema amb variacions fet per Händel. Brahms quan estava viu no podia buscar les partitures per al Google i es va trobar amb aquest tema de Händel per accident perquè es va publicar una suite de Händel que ell la va fullejar i es va trobar amb aquest tema. Com a curiositat, Händel té cinc variacions per aquest tema i, en canvi, Brahms no en va escriure cinc sinó vint-i-cinc i de postres hi havia una fuga extravagant.

Per què Brahms? L’elecció del repertori és teva al 100%?
Sí que ho és. Aquesta peça la vaig trobar en un viatge a Londres quan tenia dotze o tretze anys i em va agradar molt. Vaig veure que el tema era de Händel, no vaig mirar res més i el vaig comprar. Després quan era a casa em vaig mirar una mica les variacions, però vaig veure que potser havia d’esperar una mica.

Amb dotze o tretze anys ja miraves per tocar aquesta peça?
Sí, però tampoc vaig arribar gaire lluny perquè amb dotze anys vaig fer el que vaig poder i la vaig apartar. Van passar els anys i fa dos anys li vaig treure la pols i la vaig trobar.

I això va ser la primera part del concert, perquè aquesta peça és llarga.
Dura una mitja hora. És una peça llarga, però molt entretinguda perquè cada variació és diferent, hi ha una marxa fúnebre, una capsa de música, danses, hi ha de tot. És molt entretingut.

La segona part vas anar de Brahms a l’època daurada de la música russa amb dos autors de renom i que tenen també certa dificultat. Què vas tocar de Rakhmàninov?
Tres peces curtes, dos preludis i un estudi. Són tres peces molt romàntiques i molt explosives i jo crec que són precioses i molt difícils alhora. Per a mi és el que m’ha costat més d’entendre i de madurar.

Rakhmàninov és un dels més complicats de tocar amb piano?
Sí, per descomptat. És un compositor del segle XX, i no és pas conegut per ser virtuós sinó per romàntic i alhora complicat. És molt polifònic sobretot, hi ha de tot en les seves obres.

També on hi ha de tot és amb Prokófiev l’altre compositor rus.
Vaig tocar una sonata de guerra. Crec que és una ocasió per a pensar amb això. És una sonata que va escriure en contra de la guerra. La peça té tres moviments i és que Prokófiev va dibuixar la guerra en notes i és un moment que si tens clar el que és la guerra et pot emocionar no per romanticisme sinó que és perquè és horrible.

Es podria dir potser entre cometes que és un càntic a la pau.
Sí, al segon moviment jo crec que està basat en Schumann i és una mica el cant de l’esperança, però sense acabar de ser-ho perquè el tema es va retorçant i va afegint dissonàncies fins que al final ja no acabes de saber el que està passant fins que retorna al tema de l’esperança, però ha fet com aquest viatge enmig de la guerra. Tot i que hi ha esperança saps que no tot està del tot bé perquè estàs al mig d’una guerra.

Aquest concert ja l’havies fet algun altre lloc?
Sí, he tingut l’ocasió de tocar-lo a Gavà fa unes setmanes. Vaig fer el mateix programa, però en una sala més petita, menys públic i més íntim i em va servir per veure com ho portava. Va anar prou bé i amb això vaig poder acabar d’ajustar els detallets que faltaven.

Sonarà a altres llocs?
No tot aquest programa, però sí que algunes peces les he de tocar a Vidreres i a Barcelona també he de tocar una de les peces.

Com va començar tot? Vas començar a l’Escola de Música de Vic?
Vaig començar amb cinc anys i al piano amb sis.

Per què el piano?
La veritat és que no ho sé. Jo el que recordo és que la meva mare em va dir si volia tocar un instrument i em va ensenyar una llista que hi havia em sembla que a la pàgina de l’EMVic i per algun motiu vaig dir el piano.

No és perquè a casa teva tinguéssiu un piano?
No, res d’això. Vaig triar el piano per algun motiu que encara no sé i la broma ha arribat lluny.

Quins van ser els teus primers professors? Qui recordes?
A l’Escola de Música vaig començar amb en Joan Ribé que és un professor que m’ha acompanyat sempre. Vaig començar amb ell, i després vaig anar a l’Escolania de Montserrat i quan vaig tornar aquí a Vic el vaig tornar a tenir i ara encara de vegades quedem, parlem sobre música, projectes… És una persona que m’ha acompanyat molt en això de la música.

Mompou és una de les teves debilitats també?
Sí, fins a aquest cicle que va fer l’Atlàntida no havia tingut gaire l’ocasió d’explorar la seva música, però vaig anar a tres concerts dels quatre, a l’últim no hi vaig anar perquè no vaig poder, però hi hauria anat i la veritat és que van ser tres moments de desconnectar de tot i eren moments gairebé de meditació molt íntims.

Tot i que tampoc és que sigui molt difícil tocar Mompou, té el seu aire…
La dificultat de Mompou és trobar diferents colors i matisos en les veus i tot.

Últimament, creus que en la nova escena s’està perdent aquell esperit més llatí?
Clar, sempre hi ha el típic pianista que et pots trobar a YouTube que té milions de visites i que és brutal. Però quan vas a un concert en directe busques alguna cosa més, que t’emocioni, una varietat de sons, busques que t’arribi d’alguna manera. El repte que té el pianista és tocar, transmetre i donar les gràcies al públic que ha vingut, que ha comprat una entrada i que no s’ha quedat a casa sinó que ha vingut expressament. S’ha d’agrair d’alguna manera i s’ha de buscar també trobar diferents sons i emocionar el públic d’alguna manera.

També has penjat vídeos al YouTube tocant el piano.
Sí, i són vídeos que han penjat el Conservatori del Liceu que és on estic estudiant i sí, han penjat vídeos d’audicions i concerts.

L’Escolania de Montserrat et va servir per aprendre a tocar l’orgue no?
Sí, allà vaig començar a tocar l’orgue i el violí. Vaig fer tres anys de violí, tinc el grau elemental i sé com funciona l’instrument.

El toques de tant en tant?
No, no tinc pas cap violí, me’l van deixar allà a l’Escolania.

Tampoc deus tenir a casa una orgue no?
No, per desgràcia no tinc cap orgue a casa, però sí que a vegades tinc algun bolo que he de tocar l’orgue, fins i tot en alguna orquestra…

I quan practiques què fas?
Hi ha l’orgue dels Dolors, el de Sant Domènech, a l’Escola de Música també n’hi ha un però com que normalment el que toco amb l’orgue no és tan virtuós perquè el meu nivell no és tan alt doncs puc estudiar en un piano i llavors sí que és veritat que el tacte és diferent.

I l’orgue també es toca amb els peus.
La meva tècnica amb els peus l’he abandonada una mica, però és una cosa que tinc.

També t’hem vist remenant teclats al musical ‘Deixa’t estar de romanços’. Hi tornaràs a tocar també?
Sí, el 19 i el 20 d’abril.

Esteu assajant ja?
Sí, vam començar la setmana passada amb els actors només.

De cara a la tardor formaràs part d’un musical que també s’ha d’estrenar a l’Atlàntida. En pots dir alguna cosa?
Encara no s’ha anunciat, però és un musical que es va fer fa molts anys que el va fer Dagoll Dagom i que ara el tornem a fer nosaltres a l’Atlàntida i creiem que interessarà molt a la gent.

Ets de Carnaval tu?
No, mira al Carnaval crec que no hi he anat mai. L’únic que he fet és a l’escola quan tenia uns deu anys que ens deien d’anar disfressats. Sí que he sortit en altres festes, però el Carnaval no és una cosa que em cridi l’atenció.

I ets gaire de teatre?
No hi he anat gaire, però sí que he anat a veure alguns musicals.

Vas anar a fer concerts a mig món amb l’Escolania?
El primer concert va ser a Polònia. Vam anar a tot arreu a cantar i a fer turisme. Vam anar als Estats Units, a la Xina, de punta a punta del món.

La decisió d’entrar a l’Escolania tampoc ha de ser fàcil. Com va ser això?
Va ser una mica com quan vaig haver de triar el piano. Tenia un amic a l’Escola de Música que un dia va comentar que estava fent les proves i jo no sabia ni que era l’Escolania i ho van explicar una mica, però quan vaig sortir li vaig dir a la meva mare que volia anar a l’Escolania. Ens ho vam acabar de mirar bé, però hi vaig anar.

Allà fas un màster en música que en una escola convencional potser no l’hauries fet.
Exacte, van ser cinc anys de viatges però també de fer molts amics i sobretot de molta música.

També has guanyat uns quants premis…
El 2019 va ser quan vaig acabar aquí a Vic perquè justament vaig guanyar una beca per estudiar al Liceu i això va ser un gir fort a la meva vida.

Aquest va ser un moment de dir que això podia anar de debò?
Sí, tot i que la meva intenció ja era dedicar-me a la música, però això em va acabar de motivar. Vaig entrar al Liceu i és on he fet la carrera i ara estic fent el màster.

Quan s’ha d’acabar el màster?
El maig, no queda res.

Com et veus d’aquí a deu anys?
Com a concertista la idea és molt maca, però requereix moltes hores de feina que jo no tinc perquè tinc altra feina.

De moment, però bé que ho fas.
Sí, tanmateix, no sé fins a on pot arribar això. Hi ha moltes més coses que m’agraden com els musicals, acompanyar acords…

Tu ets el pianista oficial de l’Orfeó Vigatà, de la Coral Canigó, del Cor Cabirol i habitualment els acompanyes tu en directe.
Sí, ara amb l’Orfeó hem fet un concert al Teatre del Liceu, n’estem preparant un altre al Palau de la Música. Amb això es poden fer moltes coses interessants. D’aquí a deu anys em veig una mica com ara però encara més. M’involucro en molts mons, el coral, musical, òpera i alhora vaig preparant també els meus concerts com a solista.

Arnau Jaumira

Més de 4.300 persones, una xifra rècord, participaran aquest dissabte a la 46a rua del Carnaval de Terra Endins de Torelló. Rècord de participants però no de colles que en formaran part –el rècord estava per sobre la trentena–. Aquest any en seran 25, com l’any passat, 11 de la categoria A, les carrosses grans, algunes de les quals ja porten comparses que freguen les 400 persones. En categoria B, les que porten plataformes més petites de vuit metres de llargada, n’hi haurà 14 i d’aquestes, la que porta més gent té una comparsa de 250 persones. Des d’ACTE, l’organització del Carnaval, en destaquen també la procedència. La gran majoria són de Torelló i de la Vall del Ges, però també n’hi ha de la resta d’Osona –algunes de les quals van participar el cap de setmana passat a Centelles, de Santa Eugènia, Sant Hipòlit, Taradell i Sora–, però també de fora, de la Garrotxa –d’Olot i les Preses.

A aquestes carrosses s’hi sumarà el carrilet, que es recupera per portar el jurat des de la plaça de la Sardana, on es concentraran les carrosses des de les 4 de la tarda, fins al carrer Sant Miquel, per pujar al balcó des d’on veuran passar totes les colles participants. La darrera plataforma que passarà serà la dels guanyadors de l’any passat, els Triquinyolis & Descolla, quan es van imposar a la rua per primera vegada a la història. Com ha estat habitual la darrera dècada, com a guanyadors tindran l’honor de portar el rei Carnestoltes, però malgrat haver guanyat per primer cop, no serà nou per a ells, si més no per a una part de la colla. Ara fa cinc anys que dos grups carrossaires es van fusionar –d’aquí el nom del grup–. Uns eren els Triquinyolis, que es van crear el 1998 per portar el rei, llavors com a carrossa de l’antiga organització, el PIOC, una tasca que van portar a terme fins al 2013. Un any més tard –ara en fa 10– van començar a competir a la rua. Llavors feia 10 anys que s’havia creat la Colla Descolla, un grup que va néixer el 2004 encara que amb un altre nom i que era, en part, un relleu generacional de la històrica colla dels Privats. Aquesta vegada mantenen el que ha estat una evolució de la manera de fer carrosses, la incorporació de “tecnologia 3.0” en què evolucionen encara més que l’any passat, com explicaven aquest dijous Judit Quintana i Guillem Moral, membres del grup. Ho faran amb una carrossa que titulen Calamars a la romana i en què de nou hi haurà elements mòbils, un pes destacat de la il·luminació i en què tot estarà sincronitzat i programat mil·limètricament.

Tot plegat, però, estarà associat a la climatologia. Des d’ACTE, Marta Degès era optimista i confiava que malgrat les previsions la rua es podrà portar a terme ,“ens esperem pluja però poca cosa”. De fet, fins ara, mai s’ha suspès la rua per pluja, només es va ajornar per la gran nevada de l’any 1986.

Després de la rua, la gresca acabarà amb una nova edició del Terra Endins Festival a la zona esportiva.

L’organització apel·la al públic en la campanya de prevenció

“L’èxit del Carnaval també depèn de tu”. És el lema al qual fan incidència aquest any les entitats organitzadores del Carnaval i l’Ajuntament en la campanya “Per Carnaval tot s’hi val? Passa-t’ho bé sense passar-te”. Marta Degès, d’ACTE, deia que no es tolerarà cap tipus de violència masclista ni LGTBIfòbica. Hi haurà punts liles en tots els actes de la festa: aquest divendres, al casal de la plaça Nova i dissabte fins a la 1 de la matinada, al Punt Jove i a partir de llavors a la zona esportiva. Segons el regidor de Cultura, Marc Tienda, es tornaran a donar aigües gratuïtes a les barres i s’instal·laran fonts per reduir l’ús de plàstics. A més insistia en el fet que els participants als diferents actes tinguin cura dels objectes personals. D’altra banda, els Mossos intensificaran els controls d’alcoholèmia i drogues durant els dies del Carnestoltes.

L’actriu campdevanolenca Eva Ortega presenta el poemari ‘Amb la melsa a la butxaca’

Isaac Muntadas

Polifacètica. És l’adjectiu que millor defineix Eva Ortega. L’actriu campdevanolenca, de 36 anys, va saltar a la fama el 2021 amb les seves aparicions al Polònia de TV3, el programa humorístic de paròdia política catalana i espanyola. La seva imitació de la cantant Shakira és la més reconeguda, però també es posa en la pell d’una altra cantant internacional, la Rosalía, o de l’humorista Charlie Pee, a més d’un munt de personatges anònims.

La faceta d’actriu la comparteix amb la de poeta. Amb la melsa a la butxaca és el primer poemari en solitari d’aquesta artista polivalent. Fa un parell de setmanes va presentar l’obra al Casino de Campdevànol i divendres va fer-ho a la Lluerna Llibreria de Ripoll, en el club de lectura de poesia amb la també poeta Gemma Arimany.

Amb la melsa a la butxaca, que és Premi de Poesia Jove Gumersind Gomila 2023, és un llibre conformat de 19 poemes que parla d’estampes quotidianes com sortir de festa, regar les plantes o tornar al poble. Fets mundans i del dia a dia. Per no parlar del “cor trencat”, Ortega va decidir que l’òrgan protagonista de llibre fos la melsa, “ja que no en parlem mai i ens evoca altres imaginaris i a mons invisibles”. L’ésser humà pot viure sense la melsa, però “si se’t rebenta ja pots anar a l’hospital, perquè de la sang que perdràs pots perdre la vida. És una part tràgica”, contraposa la poetessa.

El cuc de la poesia li ve des que anava a l’escola, ja que li agradava escriure redaccions. La llavor es va germinar el 2017, quan un professor que tenia a l’Institut del Teatre, Albert Mestres, va fundar amb un grup d’amics una companyia de poesia escènica, La Decimonònica. Tota una declaració d’intencions, perquè en català correcte s’hauria de dir la vuitcentista. El 2020 va fer un curs de poesia amb Núria Martínez-Vernis, i només un any més tard va escriure el poemari Flama a quatre mans amb els versos de Mestres i els seus gravats en diàleg. “Per escriure només necessites un bolígraf, una llibreta i el silenci”, conclou.

Totes les colles de poblacions de la comarca viuen un bon moment amb la incorporació de noves parelles

Oriol Serra

El ball de gitanes mobilitzarà més de 1.600 persones arreu del Vallès Oriental al voltant de les festivitats del Carnaval. És una xifra superior a la de l’any passat, segons les colles consultades per EL 9 NOU, que coincideixen a afirmar que han crescut en nombre de balladors.

Més de 1.250 d’aquests balladors i balladores hauran sortit a plaça entre el cap de setmana passat i aquest cap de setmana que coincideix amb la celebració del Carnaval. I cal sumar-hi les gairebé 400 persones que ja van ballar el cap de setmana passat a Granollers i a Cardedeu.

Que bona part d’aquests nous membres de les entitats siguin joves referma no tan sols que les gitanes viuen un bon moment de popularitat, sinó sobretot que el seu futur està assegurat i que no cal patir pel relleu generacional.

A l’Ametlla es faran dues ballades, aquest dissabte i dilluns a les 6 de la tarda al pavelló d’esports. Hi participaran cinc colles: una de joves, una de grans i tres d’infantils, els plançons, els petits i els mitjans –aquesta última colla s’estrena enguany-. En total, sumaran més de 80 balladors, amb una quinzena de noves incorporacions.

A la Garriga, que ballarà gitanes el dia 18, hi participaran 64 persones. Montmeló també ballarà gitanes aquest diumenge, amb 75 participants, comptant una nova colla d’exballadors. I a Santa Eulàlia, on es ballarà el mateix dia, n’hi haurà 70.

El Ball de Gitanes també ha trobat nous adeptes a Sant Celoni, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera. A la capital del Baix Montseny, només aquest diumenge hi ballaran unes 330 persones de la colla dels grans –40 més que l’any passat– i de gairebé 190 a la dels petits. La ballada coincidirà amb el 15è aniversari de la creació de la banda de música de les Gitanes, la Principal del Ferro. A Santa Maria de Palautordera, la colla s’ha engreixat el doble –de 30 persones a 60– i tindrà un grup de nens per primera vegada a l’actuació, prevista pel dia 18.

En nombres absoluts, una de les crescudes més importants de la comarca és a Sant Esteve, que passa de 200 balladors a més de 260 només en un any. El nombre d’adeptes ha augmentat, sobretot, en la franja d’edat propera als 30 anys, segons explica un dels membres de l’organització, Quim Frigola. “Hi ha un gruix de gent que potser no va entrar a ballar quan tenia 18 o 19 anys i que ara, després d’un temps, s’està apuntant a la colla. Les Gitanes són un element vertebrador a Sant Esteve: la gent veu la ballada i després té ganes d’apuntar-s’hi.”

La renovació de balladors ha coincidit també amb un relleu generacional a l’organització. Els que ho havien muntat tota la vida han anat deixat pas als més joves de manera progressiva els últims anys. “Aquest any sí que és cert que hem començat a portar més la coordinació i la logística, però els grans hi continuen sent”, explica Frigola, que és dels joves. El nou grup està format per persones a l’entorn dels 25 i els 30 anys.

A Llinars, les gitanes tornaran a les places aquest diumenge de Carnaval, en la 32a ballada de la Colla Giola. Aquest anys hi haurà 58 parelles d’adults, 10 més que l’any passat, i 35 d’infantil, 3 més que el 2023. Tot plegat suma un total de 186 balladors.

Serà una de les edicions amb més parelles a la plaça, amb alguns antics balladors que s’han tornat a afegir i altres de nous. Les parelles que l’any passat van fer el salt de la colla infantil a la dels grans ja faran totes les danses. Com des de fa 31 anys, l’orquestrina la Principal Primera s’encarregarà de la part musical i tornarà a comptar amb la col·laboració d’alumnes de l’escola de música del poble.

A la Garriga i a l’Ametlla, les Gitanes estan d’aniversari. L’associació Ball de Gitanes de la Garriga celebrarà aquest cap de setmana els 200 anys de la primera referència documental d’aquesta dansa a la població. A l’Ametlla, la Comissió de Carnaval i Gitanes commemorarà el 140è aniversari de la primera ballada de la qual es té constància. Tot plegat passa en un moment dolç per a les dues entitats, que com la resta de grups de gitanes de la comarca han crescut en nombre de balladors.

La primera ballada documentada a la Garriga data de 1824. “L’historiador Jordi Llimargas va trobar un ban municipal d’aquell any en què l’alcalde d’aleshores, Vicenç Santigosa, introduïa restriccions a les festes de Carnaval. Cal tenir en compte el context històric. Veníem del Trienni Liberal i tornàvem a l’absolutisme. Per tant, les autoritats volien controlar totes aquelles festes i iniciatives populars que els feien por. El Carnaval n’era una, i tot i que es van prohibir molts dels seus actes, les gitanes sí que es van autoritzar. Per això sabem que es van fer aquell any a la Garriga”, explica Carles Riba, president del Ball de Gitanes.

El tret de sortida de la celebració del bicentenari serà una ponència del mateix Llimargas, aquest divendres a les 7 de la tarda a la Fundació Maurí. En acabat s’inaugurarà una exposició commemorativa a la sala Andreu Dameson, on es podran veure documents, fotografies, materials com ara mantons, faldilles, castanyoles o espardenyes, i testimonis audiovisuals dels 200 anys d’història del ball de gitanes a la població.

A l’Ametlla, la primera ballada de gitanes de la qual es té constància es va fer el 1884. “De gitanes ja se’n ballaven abans, al poble, però la d’aquell any és la primera que tenim documentada. S’hi va referir l’historiador Ramon Maspons en un article titulat “Miscelània folklòrica”, que va publicar el 1987 dins del Butlletí de l’Agrupació Excursionista de Catalunya. Entre altres coses, hi explicava que en aquella primera ballada hi havia participat una colla de Santa Eulàlia”, apunta Emma Puig, de la Comissió de Carnaval i Gitanes.

Amb motiu d’aquest aniversari, durant la ballada de dilluns vinent, que es farà al Pavelló d’Esports de l’Ametlla, es farà un homenatge a antics balladors nascuts entre 1940 i 1949. “Els reservarem un lloc per seure a primera fila, i a la meitat del ball se’ls dedicaran unes paraules de reconeixement i se’ls farà un obsequi”, avança Puig.

EL 9 NOU

L’exitosa comèdia sentimental ‘Austràlia’, d’Israel Solà, es presenta aquest divendres a les 8 del vespre al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. Solà, de La Calòrica, s’estrena com a autor en solitari amb aquesta comèdia dramàtica basada en fets reals. Es tracta d’un ‘road-trip’ sobre les maternitats i, sobretot, sobre els vincles familiars. L’Elena ha rebut una trucada des d’Austràlia on la seva germana Laia li pregunta si li donaria un òvul per poder tenir un fill amb el seu marit. Ella li contesta que sí, i ara és a punt de creuar mig planeta. La germana gran, la Mercè, també l’acompanya. Serà el primer cop en molt de temps que estan totes tres juntes.

‘Austràlia’. Israel Solà. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Divendres 9 de febre, 20h.

La Petita Brownie presenta el clàssic ‘El Patufet’ a Granollers

La Petita Brownie presentarà l’espectacle de titelles ‘El Patufet’ aquest diumenge a les 12 del migdia al Cinema Edison de Granollers dins la Roda d’Espectacles Infantils. El muntatge es basa en un dels contes més coneguts, protagonitzat pel Patufet, un nen petit com una llavor, que un dia se’n va a comprar tot sol a la botiga d’en Josepet.

‘El Patufet’. La Petita Brownie. Cinema Edison, Granollers. Diumenge 11 de febrer, 12h.

La Perla 29 aterra al Teatre Auditori de Llinars amb ‘Coralina, la serventa amorosa’

La companyia La Perla 29 presenta al Teatre Auditori de Llinars ‘Coralina, la serventa amorosa’, una obra de teatre de Carlo Goldoni plena de romanticisme, embolics, emocions, trucs i alegria. Després del gran èxit que va tenir en la primera temporada, torna de nou a fer gira, sota la direcció d’Oriol Broggi, i amb intèrprets com Mireia Aixalà, Joan Arqué Solà, Xavier Boada, Rosa Gámiz o Clara de Ramon.

‘Coralina, la serventa amorosa’, de Carlo Goldoni. La Perla 29. Teatre Auditori de Llinars. Diumenge 11 de febrer, 17h i 23h.

Circ de carrer a la Garriga amb la Jimena Cavalletti

La companyia Jimena Cavalletti actua diumenge a les 12 del migdia al pac de la Sínia de la Garriga amb ‘Las B.O.B.A.S.’ En aquest espectacle hi ha una humil banda musical, anomenada Banda Orquestral Benéfica de Actos Sepulcrales, que organitza cerimònies d’enterrament, però aquest cop el capellà i el mort no arriben. Aquestes tres músiques, durant el retard del difunt, comparteixen amb la família i les amistats al funeral una espera summament incòmoda i desastrosa.

‘Las B.O.B.A.S.’. Companyia Jimena Cavalletti. Parc de la Sínia, la Garriga. Diumenge 11 de febrer, 12h.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

EL ÚLTIMO DE LA FILA
‘Desbarajuste piramidal’
Un dels regals que més va triomfar aquest passat Nadal va ser Desbarajuste piramidal (goita, m’ha sortit un rodolí), un disc ideal per a nostàlgics amb ganes de reviure els grans èxits d’un dels grups més importants de l’escena ibèrica de finals del segle passat. 25 anys després d’haver plegat veles, el duet format pels amics Manolo García i Quimi Portet es va retrobar per regravar 24 dels seus hits i el resultat és excel·lent. Sonen més contemporanis però continuen sent atemporals. Divertiment o invent per fer bullir l’olla de cara a un retorn? Jo aposto pel primer…

MUSHKA
‘SexySensible’
Darrere de Mushka s’hi amaga Irma Farelo i Solé, una de les quatre filles de l’actor i presentador Eduard Farelo. Una de les seves germanes, per tant, és la cèlebre Bad Gyal i una altra és la Greta, la seva germana bessona, que sovint li fa de corista i forma part de l’equip als directes. Ara que ja estem situats, dir que Mushka té només 20 anys i que SexySensible és el seu segon disc, on explora una relació d’amor lèsbic des dels dos costats, el sexy i el sensible, a base de música urbana amb alguna balada però també ritmes ballables i festius.

CHANEL
‘Agua’
Chanel Terrero és una jove d’Olesa de Montserrat que va saltar a la fama després de representar l’Estat espanyol al festival d’Eurovisió l’any 2022. I un parell d’anys després, finalment publica un primer disc on busca seguir l’estela de grans dives del pop que a part de cantar també saben ballar com Janet Jackson o Britney Spears. A l’àlbum hi ha alts i baixos però alguns temes com l’inicial Clavaíto o la balada final, Agua, tenen números per sonar fort a les radiofórmules. I sí, també hi ha l’eurovisiu SloMo.

Jaume Espuny

Jaume Espuny

‘For Certain Because’ EMI, 1966

L’aparició dels Beatles va provocar que sorgissin a Anglaterra una allau de grups que tocaven beat. The Hollies és un dels que van excel·lir més. El primer disc el van gravar el 1964 i un parell d’anys després, a finals del 1966, gravaven ja el novè, això se’n diu anar per feina. Era aquest For Certain Because, probablement un dels millors del grup. Per cert, la casa discogràfica era EMI, la mateixa dels Beatles. For Certain Because va ser el primer àlbum dels Hollies en què totes les cançons eren originals seves. Fins llavors havien gravat moltes versions del rock més clàssic. Els compositors, el cantant Allan Clarke i els guitarristes Tony Hicks i Graham Nash, també cantants en alguns temes. El disc sona diferent als anteriors, molt més sofisticat, amb arranjaments més complets i amb força influència del folk-rock. La marca de la casa són les harmonies vocals, però les guitarres sonen la mar de bé. De les 12 cançons destaquen “Pay You Back With Interest”, “Clown” i “It’s You”, però l’estrella del disc és “Stop! Stop! Stop!”, amb un banjo molt potent, que va ser un èxit a mig món. Al cap d’un parell d’anys, un dels líders, Graham Nash, va abandonar el grup i se’n va anar a viure a Califòrnia. Allà va conèixer David Crosby i Stephen Stills i va néixer el supergrup més famós de la història: Crosby, Stills, Nash & Young. Però això ja és una altra història.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? El baix.

Primer grup/coral del qual vas formar part. Els Thímid’s.

Primer concert en directe? Amb els Thímid’s a la Trona.

Primer disc que et vas comprar? Abraxas, de Santana.

Quants discos tens aproximadament? No els he comptat mai, però diria que uns 2.000.

Salva’n tres. Sketches for My Sweetheart the Drunk, de Jeff Buckley; Blood Sugar Sex Magik, de Red Hot Chili Peppers, i Live Another Rockaz Moment, de Morgan Heritage.

Grups o músics de capçalera. Frank Zappa i Led Zeppelin.

Un concert (com a públic) per recordar. Ramones al Palau d’Esports de Barcelona l’any 1989.

Jordi Vilarrodà

Jordi Vilarrodà

‘La mestra i la bèstia’
Imma Monsó
Anagrama Llibres
Portem aquí la novel·la d’Imma Monsó després que hagi guanyat el Premi Òmnium a la millor novel·la publicada l’any 2023. “És una recreació del motiu de la bella i la bèstia d’alt voltatge literari, de lectura apassionant per la trama que desplega i per la caracterització acolorida dels personatges que envolten la figura principal”, afirma el jurat. I nosaltres no el contradirem.

‘Sotto voce’
Gal Gomila
La Campana
Aquesta novel·la va ser finalista de l’edició de l’any passat del Premi Ramon Llull. Un thriller ambientat a la Catalunya rural en què una inspectora dels Mossos investiga el misteriós assassinat d’un músic i va més enllà del seu deure. S’hi barreja una trama familiar amb les rancúnies que comporta, un nen que es crea el seu món particular i una casa maleïda, la Casa dels Llamps.

‘El crim del monestir’
Miquel Fañanàs
Columna
El punt de partida és ben real i està documentat: la matinada del dia 24 d’abril de l’any 1622 una explosió va destruir part de les dependències del monestir de Sant Esteve de Banyoles i va matar-ne l’abat. Però qui podia tenir motius per fer aquest atemptat? Fañanàs ens introdueix dins del monestir perquè ho vegem amb els ulls d’un nen de família humil que hi ingressa.

‘La llum deshabitada’
Antoni Tàpies Barba
Pagès Ed.
De poeta a poeta. Jordi Llavina ha cregut que valia la pena conèixer l’obra d’Antoni Tàpies Barba, galerista d’art i fill del famós pintor. Però poeta, també, un dels més interessants de la generació dels anys 70. Va passar un temps sense escriure i fa dos anys va tornar. Aquest volum recull una antologia necessària de la seva obra escrita entre l’any 1973 i l’actualitat.

‘No mataràs’
Bernat Dedéu
Fragmenta Ed.
Fragmenta segueix la sèrie de llibres dedicats als deu manaments, cada un dels quals a càrrec d’un autor. El filòsof Bernet Dedéu ens porta a reflexionar sobre No mataràs, potser el manament que ara mateix tindria més consens arreu del món… encara que no se’n faci cas. I també ha sortit No cometràs adulteri, manament molt més discutible, amb reflexió de la poeta Blanca Llum Vidal.

Joan Cuscó i Clarasó

Joan Cuscó i Clarasó

El penediment de Prometeu. Del regal del foc a l’incendi provocat
Autor: Peter Sloterdijk
Editorial: Arcàdia
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 108

Com bé diu el subtítol del llibre, Peter Sloterdijk es replanteja el vell mite de Prometeu analitzant la perspectiva tràgica (o dual) del foc amb relació a la vida humana i el seu desplegament. D’un foc que serveix per cuinar però també per destruir la natura. D’un foc que ens humanitza però que ens destrueix. D’un foc que fou un regal enverinat (com tot el que té valor). I és que els humans som uns incendiaris, diu Sloterdijk. I disfressem la nostra capacitat (i obsessió) de destrucció al·ludint al mite del progrés i de l’avenç de la civilització.

El llibre estudia com el foc i l’energia que en prové han estat cabdals des dels temps antics i fins als nostres dies i han determinat sistemes de valors, formes de relacions i relacions econòmiques i d’esclavatge. Explica des de l’aparició del concepte de sostenibilitat fins a com hem arribat a una societat en què existeixen els “sistemes fòssil-parasitaris” (com l’Aràbia Saudita, l’Iran i Rússia). És a dir: els “despotismes del petroli i del gas de l’est i del sud” a qui fa “por l’emancipació de les seves poblacions”.

El llibre es divideix en cinc apartats amb el fil conductor de la nostra relació amb la natura i amb les energies del foc. Ara bé, val a dir que els dos primers són de bona erudició i se’ls nota molt ben païts, mentre que, per contra, els dos següents semblen més improvisats i no acaben de portar-nos fins al fons d’algunes de les qüestions que s’hi plantegen. Amb tot, aquest és un llibre per pensar i per repensar. Per pensar-nos i per repensar-nos. I ofereix una perspectiva enriquidora sobre el mite del progrés de la humanitat que sustenta els nostres sistemes econòmics i polítics, a través del quals ens hem convertit en “consumidors de mercaderies supèrflues”. I en mentiders compulsius i professionals incapaços de veure com destruïm i anorreem la vida del planeta i, amb aquesta, la nostra. I és que el model actual de civilització ha fet que el 2021 s’extraguessin i es cremessin més de 8.100 milions de tones de carbó mineral (la meitat dels quals a la Xina), 4.300 milions de tones de petroli i 4000 milions de metres cúbics de gas.

La perspectiva narrativa i crítica de Sloterdijk té la gràcia de construir-se a partir del mite de Prometeu i de l’energia que necessitem i consumim de manera desaforada. De l’energia que ens va consumint com a humans i com a planeta. I així és com ens porta envers la pregunta fonamental: hi hagut un veritable procés d’alliberament? L’energia i la tecnologia ens han fet més lliures?

Diumenge 22 de juliol de 1984 Lloguer de la pel·lícula ‘La maestra va al mar con toda la clase’

Jordi Remolins

Quan sovint m’irrito per l’actuació d’una empresa ripollesa de comunicació que es dedica a copiar notícies alienes com si fossin les notes de premsa a les quals tanta devoció dediquen diàriament, m’oblido que precisament una de les cultures que més partit ha tret dels plagis i autoplagis és curiosament la que més admiro. Els italians són uns autèntics mestres a rendibilitzar al màxim no només les obres alienes sinó també les creades en el seu mateix territori.

En els primers anys de Hitler al govern li va quedar clar que el feixisme de Mussolini no seria segurament de gran ajuda per combatre en una hipotètica guerra mundial. En canvi les grans desfilades que organitzava el Duce a les monumentals runes romanes basant-se precisament en les dels seus avantpassats imperials podien ser exportables a l’hora de fer màrqueting del nazisme. Dictadures a banda, el cinema és el gran exemple sobre el qual la cultura italiana ha fet fortuna a l’hora d’emular els èxits d’altres països, sobretot els provinents de Nord-amèrica. Durant els anys setanta, després de qualsevol troballa comercial, els italians tenien sempre a punt la contrarèplica, ja fos de grans desastres aeris, zombis o monstres aquàtics.

Aprofitant la tirada que va aconseguir la comèdia a la italiana, a mitjans dels setanta es va produir un fenomen en què les aules de les escoles de secundària es van convertir en epicentre dels arguments de no poques pel·lícules on qualsevol excusa era bona per veure-hi estudiants ridiculitzant el director, professores esculturals prenent una dutxa mentre algú les espiava pel pany de la porta, o bufetades amb la mà ben plana. De fet no era res de nou, perquè el mateix Fellini ja els havia posat en antecedents a l’excel·lent Amarcord. La crítica ha menystingut habitualment aquest tipus de cinema, que en tot cas aconseguia omplir el pati de butaques de la sala La Molina de Ripoll durant els anys que va estar en funcionament als vuitanta, i que eren una aposta segura pels propietaris dels enyorats videoclubs, o de les primeres temporades d’emissions a Tele 5.

Personalment encara trec la pols als VHS i DVD que guardo d’aquest subgènere en què l’originalitat segurament brillava per la seva absència, però que a diferència de segons quina premsa local m’ha proporcionat no pocs minuts d’immensa felicitat.

Joan Millaret i Valls

L’èpica dels pioners

Procedent del Festival de Cinema de Venècia i després de passar per la secció Perles del Festival de Sant Sebastià, “La tierra prometida” de Nikolaj Arcel arriba als nostres cinemes. Aquesta estrena té lloc, també, després que “La tierra prometida”, adaptació del llibre “The Captain and Ann Barbara” d’Ida Jessen, triomfés en els recents Premis de l’Acadèmia del Cine Europeu on el film danès va obtenir tres guardons: millor actor protagonista per a Mads Mikkelsen, millor fotografia per Rasmus Videbaek i millor vestuari per Kicki Ilander.
La pel·lícula compta amb el protagonisme de Mads Mikkelsen, l’actor danès més internacional del moment. Darrerament, ha estat encasellat amb papers de pèrfid i maquiavèl·lic malvat en propostes comercials americanes d’alt voltatge com l’últim “Indiana Jones i el dial del destí” (2023) o “Casino Royale” (2006, Martin Campbell) de la saga James Bond. Però també és un rostre emblemàtic del cinema danès gràcies a la seva participació en importants films del seu compatriota Thomas Vinterberg com “La caza” (2012) i, especialment, “Otra ronda” (2020), la guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.
El director danès Nikolaj Arcel havia estat el responsable d’una candidata als Oscar pel seu país, “Un asunto real” (2012), i darrerament havia treballat ocasionalment a Hollywood amb un irregular film d’acció, “La torre oscura” (2017). Ara el director danès retorna al seu país i regala al fornit i carismàtic actor Mikkelsen el paper del capità Ludvig Kalen que el s. XVIII rep l’encàrrec reial de crear colònies agrícoles en uns improductius i estèrils erms danesos. Però en aquest quimèric projecte, Ludvig Kalen s’haurà de batre contra el cruel i despietat governador de la zona, Frederik de Schinkel (Simon Bennebjerg), un menyspreable senyor feudal.
Un film llarg, aspre i auster que reposa sobre l’atavisme i la salvatgeria del camp danès i que guarda evidents paral·lelismes amb el gènere del western i la seva èpica dels pioners. El resultat és un notable melodrama d’època que troba el seu ancoratge emocional en la redempció per l’amor de Ludvig Kalen envers una vídua, Ann Barbara (Amanda Collin), i la seva filla, dues dones que romanen al seu costat, conformant una improvisada família d’estrets lligams. Un enfocament que suavitza els contorns més aspres de l’adust Mikkelsen, imprimint vulnerabilitat i sensibilitat al seu personatge en una època d’escassa humanitat i empatia.

EL 9 NOU

Els músics Pep Poblet i Toni Pagès, de gira amb Bisbal i Manu Tenorio

el9nou

L’any 2002, després de l’esclat d’Operación Triunfo, un programa que llançava a la fama joves cantants, dos osonencs, el saxofonista rodenc Pep Poblet i el bateria centellenc Toni Pagès, van triomfar. Van fer la gira d’estiu de dues de les estrelles sorgides d’Operación Triunfo: David Bisbal i Manu Tenorio.

Poblet va debutar a Valladolid i Pagès, a Sevilla. Amb Bisbal, el saxofonista va fer-hi 75 bolos en quatre mesos -alguns amb Chenoa, una altra de les estrelles del programa televisiu i que va ser parella de Bisbal- i el bateria en va fer 56 amb Tenorio. D’aquests concerts, cap va ser a Osona i al Ripollès.

Sí que n’hi va haver un a Manresa, on van desplaçar-se molts veïns d’Osona i, en especial, de Roda de Ter. Fins i tot es van organitzar autocars. “Aquesta gira és una bogeria -explicava Poblet-; és com reviure les imatges en blanc i negre de l’època dels Beatles, però en color, i amb nosaltres com a protagonistes”.

Bisbal tenia moltes fans. I Poblet, com que l’acompanyava, havia de gestionar-ho com podia. Al concert de Manresa, que va estar a punt de suspendre’s per la pluja, EL 9 NOU el va acompanyar. Quan va anar dels camerinos cap a l’escenari havia de repetir a tothom qui trobava “tranquils, que el concert es farà”. Els qui el coneixien, explicava Mariona Casas a la crònica, l’ametrallaven a preguntes. I els que no, intuint que era algú proper al seu ídol, també. En menys d’un minut, tres adolescents li van fer entrega de tres ossets de peluix, que ell es va comprometre a fer arribar a Bisbal. “És el pa de cada dia”, explicava.

La gira va ser un èxit clamorós i es van vendre molts discs. Corazón latino va ser el més venut. Les botigues de discos d’Osona i el Ripollès certificaven que era una bogeria. “Mai en un sol dia s’havien venut tants discs d’un mateix cantant com ara”, deien des de Discos Torrent de Ripoll. A la Martulina Divina ho certificaven: “Hem batut records en tots els sentits”. “Sí, el primer dia vaig vendre 50 bisbals”, reblaven des del Mallot de la Margot.

Operación Triunfo, amb accent osonenc, va ser un triomf.

Tot Sant Cugat / Amic

El ritme circadiari, el rellotge biològic intern que guia els cicles de somni, vigília i diversos processos fisiològics, exerceix un paper fonamental en la nostra salut i benestar. 

El ritme circadiari és un cicle biològic d’aproximadament 24 hores que regula les funcions fisiològiques i comportamentals en els organismes vius, incloent-hi els humans. Aquest rellotge biològic intern se sincronitza principalment amb les variacions de llum i foscor de l’entorn.

El ritme circadiari influeix en la qualitat i durada del somni. Un cicle circadiari ben regulat ajuda a agafar el son més fàcilment i a gaudir d’un somni més reparador.

De la mateixa manera, la melatonina, una hormona clau per al somni, s’allibera en resposta a la foscor. El ritme circadiari regula la producció de melatonina, contribuint a un somni més profund i saludable durant la nit.

El ritme circadiari afecta l’alerta mental i la concentració. Estar alineat amb aquest ritme facilita l’agudesa cognitiva i el rendiment en tasques diürnes.

Així mateix, la sincronització adequada amb el ritme circadiari pot millorar l’eficiència i productivitat durant les hores actives del dia.

El ritme circadiari és un component essencial per a mantenir una vida saludable i equilibrada. Des del somni reparador fins a la funció immunològica i el rendiment diürn, el seu impacte abasta nombrosos aspectes de la nostra salut física i mental.

Tot Sant Cugat / Amic

Viure en un entorn que reflecteixi pau i serenitat és essencial per al nostre benestar emocional i mental. La creació d’un espai zen en la teva llar no sols és una tendència en disseny d’interiors, sinó també una forma efectiva d’establir un refugi tranquil.

Colors que transmeten calma: Si vols construir un espai de pau a la teva llar, opta per una paleta de colors suaus i naturals, com a tons terrosos, verds suaus i blaus serens. Aquests colors evoquen la connexió amb la naturalesa i creen un ambient relaxant.

Mobles minimalistes: Així mateix,tria mobles de línies netes i formes simples. El minimalisme contribueix a la sensació d’ordre i tranquil·litat. Opta per mobles de colors neutres i utilitza només els elements essencials per a evitar la saturació visual.

Elements naturals: Incorpora elements naturals com plantes, pedres i fusta. Les plantes d’interior no sols afegeixen frescor i oxigen, sinó que també simbolitzen la vida i la renovació. Les pedres i la fusta aporten una connexió amb la terra i un toc de calidesa.

Il·luminació suau: Utilitza fonts de llum suau i difusa en lloc de llums brillants i directes. Llums de paper, espelmes i llums LED fluixes contribueixen a crear una atmosfera tranquil·la i acollidora.

Espais buidats: Mantingues els espais buidats i lliures de desordre. El desordre visual pot generar estrès, per la qual cosa és crucial mantenir cada racó organitzat. Utilitza solucions d’emmagatzematge discret per a guardar objectes personals.

Zona de meditació: Dedica un racó de l’espai per a la meditació. Col·loca coixins còmodes o un banc baix per a crear una àrea on puguis asseure’t i meditar. Incorpora elements simbòlics, com una estàtua de Buda, per reforçar la sensació de pau.

Sons tranquils: Introdueix sons suaus i relaxants, com a fonts d’aigua, campanetes de vent o música ambiental. Aquests sons contribueixen a crear una atmosfera tranquil·la i poden ajudar en pràctiques de relaxació.

Aromateràpia: Utilitza aromes suaus i relaxants mitjançant espelmes, encens o difusors d’olis essencials. Aromes com la lavanda, l’eucaliptus o el sàndal poden crear una experiència sensorial que promogui la calma.

Eva Remolina / AMIC

A Catalunya, el dijous llarder marca l’inici d’un període especial: la Quaresma. És un moment de preparació, reflexió i abstinència abans de la Pasqua, una de les festes més importants per als cristians. Aquesta jornada tan destacada no només ve assenyalada per les cendres, sinó també per una tradició gastronòmica singular: menjar truita.

La truita de dijous llarder és més que un plat, és una pràctica cultural arrelada en la societat catalana. Per comprendre-la, cal explorar les arrels històriques i els significats simbòlics que l’envolten. El seu origen es remunta a èpoques antigues, quan la població vivia en sintonia amb els cicles de la natura i els ritmes litúrgics de l’Església catòlica. La truita de dijous llarder per tant, està carregada de simbolisme religiós. Els ingredients utilitzats en la preparació de la truita, com els ous i el bacallà, tenen connotacions cristianes profundes. Els ous simbolitzen el cicle de la vida i la resurrecció de Jesucrist, mentre que el bacallà recorda els peixos que Jesús va miraculosament multiplicar per alimentar a les multituds.

Tot i que la truita de dijous llarder és una tradició profundament enraigada a Catalunya, la seva popularitat ha transcendit fronteres i arriba a tots els racons del país. És un recordatori tangible dels vincles entre la gastronomia, la religió i la cultura, i com aquestes forces es combinen per crear rituals quotidians i celebracions compartides.

Lamento discrepar en establir la disbauxa i el mal gust com a norma de conducta

Josep Ballbè i Urrit

Sincerament, sóc plenament partidari de recuperar i mantenir tradicions. Lamento discrepar, tanmateix, en establir la disbauxa i el mal gust com a norma de conducta. Si fa o no fa, en línia amb allò que proclamen alguns dels nostres adagis: A Carnestoltes, totes les bèsties van soltes; qui és carcamal, tot l’any fa Carnaval; tenir bones paraules i fets de Carnaval; donar raó al gat, que farem Carnestoltes; la carn que no fa moguda per Carnestoltes, llença-la al rec; Carnestoltes fredes de poca virtut, sempre n’hi ha que ballen amb el ventre buit; Carnestoltes, quinze voltes… Vull pensar que, amb tot aquest polsim de cites de la nostra paremiologia se m’entèn sobradament el criteri que professo.

Crec que són molts els qui es deixen entabanar pel primer que passa. No coneixen –ni faran per saber-ho– l’origen, arrels i sentit ocult d’aquesta gresca. Després de quatre o cinc dies de descontrol, les rues de Carnaval acabaran el proper Dimecres de Cendra (el 14 de febrer de la setmana entrant). Mentre que uns celebraran l’inici de la Quaresma, molts d’altres aniran a enterrar una arengada. Tampoc no tindran ni idea del què s’hi escenifica. M’entristeix la buidor insípida de la gent amorfa. La pròpia desfilada de gent etiquetada d’un dol irònic fent aquesta paròdia no deixa d’ésser tota una provocació. Voler embolcallar-ho amb l’argument suposat de deturar els excessos carnals i donar pas a la puresa de costums és una riota en tota regla.

Se suposa que és un costum endegat a l’Espanya medieval. Sense cap base històrica, hi ha qui en situa l’esclat a Madrid, al regnat del rei Carles III, en ple segle XVIII. Un dels diplomàtics que tenía –en Jeroni Grimaldi– era conegut dessota l’àlies de la Sardina, en ésser prim com un secall. Poc abans d’endegar-se el temps quaresmal (40 dies de preparació per a la Pasqua), el monarca el va cessar. Llavors se’n tornà a Itàlia, acomiadant-lo els madrilenys amb una mascarada.

Diuen que l’enterrament de la sardina simbolitza la desaparició del Rei Carnestoltes. Continuo referint, però, que –per a mi– no deixa d’ésser una patxada ben hortera, tronada, mugrient i casposa. Qui no té feina, el gat pentina! Potser valdria la pena esmerçar el temps en coses de més nucli i projecció vital. Que ens puguin conèixer arreu per actes culturals farcits de bonicor, esveltesa, galania i prestància. Per temes que fan per acréixer el nivell mental del poble… Si li diem a la gent que el cervell és la millor de les aplicacions, assolirem que el facin servir. Que es cruspeixin la truita el Dijous Gras i també la sardina, sis dies més tard! Tard o d’hora, en cagaran l’espina.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers