Pep Tines i Pep Simon presenten al Casino de Vic l'espectacle satíric 'Catalunya + que 1 club'

Jordi Sunyer

Catalunya és més que un club, és una afirmació no?
Josep Simon: Sí, absolutament.
Josep Tines: Hi ha molta barreja d’interessos, moltes coses que estan passant, però és un club important, més que de primera divisió. Jo diria que és de Champions League.

El vostre espectacle pot ferir alguna sensibilitat i cal prendre precaució no?
Joseph: Sí, nosaltres i el públic. La gent que s’atreveix a venir ha de ser conscient del risc.

A Torelló l’èxit va ser esclatant, i ja vau prendre precaucions. I a Vic, en teoria es farà el casino de Vic, però l’entrada no serà l’habitual, prendreu precaucions.
J.T.: No pot ser-ho. Hem demanat a la gent que s’encarrega a veure si podíem tenir a un altre lloc, per estar més segurs tothom. I la gent, sobretot, som els que tenim més interessos pel mig, els que portem una mica la veu cantant. Si ens atrapen tots els cossos de guàrdia dels agents patriòtics, qui més pagaria les conseqüències són nosaltres. El públic simplement ve allà i t’agafen en un lloc il·legal subversiu però ja està.

No hi ha constància que entreu la llei d’amnistia.
J.T.: No ho hem trobat.

Quin personatge feu en l’obra?
Joseph: En Joe és historiador i gran filòleg.
Joe: I ell antropòleg i costumista, i llavors busquem tots aquests orígens, tant de l’antropologia, dels costums populars, de les llegendes, de les cançons, dels romanços.

I el català que ha desaparegut i la història de Catalunya, que és un vestigi del qual ja pràcticament no s’encanta ni gall ni gallina, vosaltres el voleu recuperar.
J.S.: Aquest és el nostre anhel. I llavors el que fem és un treball d’investigació aprofundit en tots els àmbits. Aquesta reunió que farem aquests dies al Casino, bàsicament es tracta de la poesia patriòtica catalana.

Per tant, voleu recuperar aquells versos que ens exaltin. En el cartell de l’obra podem veure personatges com Franco, Pujol, Puigdemont, Guardiola…
J.T.: Són gent important que ha tingut el país durant aquests segles. Encara falta identificar-los una mica. Va haver-hi un moment que el nou ordre mundial ho va fer desaparèixer tot. Tot el que hem hagut de trobar ho trobem com podem. Les interpretacions històriques són gairebé un treball d’arqueologia.

Però no és un treball convencional sinó que és un fart de riure
J.T.: Tot el que hem fet és amb el rigor i seriositat. La gent que ve allà són els pocs que queden que encara parlen català. I llavors intentem també, els demanem, si saben alguna cançó, alguna llegenda, que puguem recuperar. És com un trencaclosques. Per això dels que hi ha al cartell no podem afirmar-ho del tot. Ja ho trobarem.

És una història real de Catalunya però vestida amb molta broma.
J.S.: S’ha de dir que els que vinguin no poden entrar així com així. A part del que l’entrada és secreta, clandestina, també reben una contrasenya. I si no diuen la contrasenya, no poden entrar. I ara tampoc la podem dir. Com que som conscients de la nostra feina no la podem dir.

Quan secretisme i misteri…
J.T.: Ens hem trobat en algun cas complicat, l’altre dia Ripoll, per exemple.

Què va passar, Ripoll?
J.S.: Uns que van marxar abans que acabéssim. El fill que els coneixia, saps? Llavors, nosaltres vam marxar abans. Hem d’estar al cas amb totes les prevencions i les precaucions possibles.

El que està clar és que el 2099 hi ha qui persegueix que s’escampi la història d’un país que pràcticament està extingit.
J.T.: Ja ho expliquem, havíem arribat a ser independents, l’any 2060, 2065. Hi va haver uns intents, començaments del segle XXI, però no va acabar d’arribar. Però l’empenta ja hi era, llavors va desaparèixer, la gent es va desanimar, tot plegat, però després va tornar a rasurar allà mitjans del segle, i va haver-hi llavors uns líders que ho van tirar endavant, i que van poder aconseguir aquesta independència. Així i tot en acabat, al cap de poc un nou ordre mundial, tot va canviar, i tot desaparegut, ja només va quedar el llenguatge que parlem ara.

2099, hi ha hagut un cataclisme mundial Catalunya ja pràcticament no existeix.
J.T.: El nostre objectiu és aquest, explicar-ho, perquè és la nostra història i la gent hi ha que saber.

I vosaltres a base de petits granets d’arena, donar a conèixer aquesta història que ens han prohibit i que ens han vetat, a base d’un espectacle perillós, i arriscant la vida cada cop que us poseu a dalt d’un escenari, perquè a veure, si us descobrissin o us pesquessin, aquí podria anar malament la cosa.
J.T.: Jo no vull ni pensar, no ho sé. Tants companys perduts pel camí que han desaparegut, és que no vull ni parlar-me perquè em poso nerviós.

El que està clar és que qui vingui dissabte i diu que és al casino sí que recuperarà poemes, cançons…
J.S.: Molta gent, quan acabem ens abraça plorant emocionada. Li hem despertat aquesta emoció interna que tenia adormida. És un trencaclosques, és una investigació.
Quants anys us ha costat?
J.T.: Trenta anys, com a mínim. Ens vam trobar, que es va fer el seu camí, no ens coneixíem de res.

Un fragment d’algun poema que es podrà veure aquests dies?
J.T.: Potser l’Oda a Espanya.
J.S.: Espanya, Espanya?
J.T.: Espanya, digame!
J.S.: Ah, escolta, Espanya, a la veu d’un fill que parla.
J.T.: ¿Cómo? No entiendo nada. Hable en español, por favor.
J.S.: No, en llengua no castellana. Aquesta llengua poc està poc parlada

Teniu la voluntat de portar-lo arreu dels països catalans per continuar recuperant una història que ens van ventilar?
J.T.: Ja en fem referència, perquè va ser un moment, en parlem en algun moment, però, clar, també és una cosa molt localista, i al final cadascú que renti la roba a casa, perquè duc poc.

Conclusió, que Catalunya, més que un club només voltarà per Catalunya?
J.T.: En principi sí.
J.S.: Hem de dir que també hi ha poesia d’aquesta mena de llengua variant del català. Però que també hi ha poesia per València i això i les Illes, sí.

Quant topeu tots dos? Quant coincidiu? Com va anar això?
J.T.: Amb els nostres estudis, vam coincidir en un postgrau d’interpretació, perquè buscàvem també el joc escènic en què introduir cada element d’aquests, cada poema i també sabíem que molts poemes o moltes cançons s’interpretaven d’una manera determinada, hi havia com un ritual, com uns cànons estipulats per dir o per representar aquella poesia, llavors vam fer un taller que ens va ensenyar tot aquest ritual més escènic i de recordació.
J.S.: Sí, de fet, quan ens vam conèixer fa temps, ell no era de Torelló encara. En aquells moments era del Bages.

Aquest any Josep Tines deixarà de programar el teatre de Torelló?
J.T.: Plegaré quan fa trenta anys que vaig començar. Va ser un gran partit. i no hi haurà cap problema.

El 43è Carnaval de Centelles, amb una vintena de carrosses i comparses, enceta la temporada de rues a Osona

Josep Paré

Les previsions s’estan complint i fins aquest dijous ja hi havia 18 colles entre carrosses i comparses, amb un miler de persones disfressades, que participaran aquest dissabte a la rua del 43è Carnaval de Centelles, el que obre la temporada carnavalesca a Osona.

Segons ha explicat la regidora de Cultura, Anna Chávez, la majoria de participants provenen del mateix poble, si bé “també hi ha gent de la comarca i pobles dels voltants”. El col·lectiu Yerbabuena va ser l’impulsor d’aquest carnaval, l’any 1980, que després es va convertir en la Comissió del Carnestoltes, de 1981 a 1986. Quan el grup Yerbabuena va plegar, es va plantejar que l’Ajuntament organitzés la festa i l’any 1989 la Regidoria de Joventut va recuperar la festa i va propiciar una nova comissió. Des dels seus inicis, el Carnaval de Centelles se celebra una setmana abans del que marca el calendari –inicialment per no coincidir amb el de Torelló, nascut un parell d’anys abans–, i aquesta tendència s’ha mantingut per permetre als centellencs poder gaudir dels carnavals d’altres municipis.

El programa arrencarà aquest divendres amb la Rua de Carnaval de les escoles, a partir de les 10 del matí, amb la participació dels alumnes de les quatre escoles del municipi, que es concentraran a la plaça Major.

Pel que fa a la Gran Rua de Carnaval, arrencarà a partir de les 5 de la tarda amb el mateix recorregut que l’any passat, amb sortida des de la Residència Sant Gabriel, per avançar pel Passeig, els carrers Clavé i Peñaplata, l’estació, la ronda dels Esports i final al pavelló. Es renuncia així a passar pel mig del poble per tal de reduir la ruta i la durada de la rua. Enguany s’ha determinat un tram tranquil des de l’estació de Renfe fins al pont de la via del tren, en què es reduiran els estímuls visuals i auditius per afavorir que les persones hipersensibles puguin gaudir del carnaval. Un cop al pavelló hi haurà servei d’entrepans i a partir de 2/4 d’11 de la nit, Ball de Carnaval amb DJ Puig i DJ Kuru. Els premis es faran públics pels volts de 2/4 de 12 de la nit al mateix pavelló.

Ribes obre el foc al Ripollès amb la Santa Truja

L’arribada del rei Carnestoltes i l’aparició de la Santa Truja aquest dissabte a la tarda a Ribes de Freser donaran per iniciat el calendari de carnavals al Ripollès.

La representació porcina que des de fa més d’una dècada anima els carnestoltes ribetans ha pres cada vegada més protagonisme, fins al punt que l’Esbart Eudald Coma li dedicarà el Ball de la Mort del Porc, mentre que la plaça del Mercat s’animarà amb la música de DjEnre9 i un berenar de sucamulla. L’activitat d’aquest primer cap de setmana de carnaval, que tindrà continuïtat la setmana entrant, culminarà diumenge al migdia amb la inauguració “del monument o el que sigui” que presidirà tota la festivitat fins que serà cremat al cap de set dies. La celebració dominical comptarà amb component gastronòmic amb un vermut, i música i ball amb els gegants de la població i el conjunt Els Godalls.

L’estudi és el resultat de la col·laboració del Museu del Ter i el Centre d’Estudis del Voltreganès

Jordi Vilarrodà

L’any 2014, les excavadores van enderrocar la major part del conjunt industrial que s’havia conegut com les fàbriques de Gallifa, al terme de les Masies de Voltregà. L’any 1997 s’havien aturat les darreres màquines a les naus, que en poc temps es van degradar. S’acabava d’aquesta manera una història de més d’un segle que va quedar recollida en una exposició al Museu del Ter l’any 2017, i que ara ha pres forma de llibre. Les fàbriques de Gallifa, una història a la intempèrie forma part de la col·lecció d’edicions digitals del museu, i es va presentar divendres a l’Ajuntament de les Masies de Voltregà. L’estudi és obra de la historiadora Marina Cirera.

Les fàbriques de Gallifa van entrar en funcionament l’any 1890. El nom que van rebre es devia al fet que no era un sol edifici sinó dos de principals (la fàbrica vella i la fàbrica nova) i una altra construcció, un obrador de tissatge. Eren “una peça més de tot un entramat d’infraestructures hidràuliques i fabrils que es va anar articulant a l’entorn del paisatge fluvial de les Masies de Voltregà”, explica Cirera al llibre. En pocs quilòmetres, s’hi sumaven Ca l’Escolà i Can Riva, riu avall. I riu amunt, La Farga Lacambra i Conanglell, tot i que la primera era metal·lúrgica. El nom de Gallifa no era casual: l’hereu del mas del mateix nom, Pau Gallifa, va ser un dels socis de la primera fàbrica, la de la societat Gallifa Rierola a la fàbrica vella. L’any 1910 va obrir la segona, Font, Viguer i Pascual (també de matriu voltreganesa) a la fàbrica nova. Al llarg dels anys hi hauria diversos canvis de propietats, però el que encara molts voltreganesos recorden és el nom de les dues últimes fàbriques, Hilaturas Marquet i Hilaturas Voltregà. Totes dues van presentar el que llavors era suspensió de pagaments, l’any 1990. S’iniciava una decadència que acabaria en el tancament, malgrat l’intent fracassat de gestionar-les a través d’una cooperativa en els darrers dos anys.

L’estudi de Marina Cirera posa l’accent en la perspectiva de gènere: com en moltes altres fàbriques del tèxtil, a partir de mitjan segle XX la mà d’obra majoritària és femenina, cosa que demostren els padrons de Sant Hipòlit i les Masies en què pràcticament no queda cap home en la categoria de filador. Cirera també constata que no va haver-hi cap moviment significatiu per salvar les fàbriques de l’enderroc. Avui hi ha encara algunes restes de parets o edificis auxiliars, i al costat hi ha un observatori d’ocells.

Jordi Vilarrodà

En una vida com a grup que va ser més aviat curta, i que es va estroncar sobtadament ara fa 25 anys, Sau va deixar petjada. Encara ara Pep Sala se sorprèn “de la longevitat que té la música que vàrem crear”. Conservar aquest llegat és el propòsit de la Fundació Sau, una iniciativa en què s’ha estat treballant des de fa uns anys i que la setmana passada rebia el vistiplau del Departament de Justícia per constituir-se. Dimarts es va presentar públicament a la que serà la seva seu, l’edifici polivalent El Despujol, que havia acollit l’escola del mateix nom a les Masies de Voltregà. Tot això gràcies a un acord amb l’Ajuntament, que els cedirà l’ús d’aquest espai.

Pep Sala i Joan Capdevila, que va ser lletrista de Sau i peça indispensable del grup, buscaven “un lloc on entenguessin el nostre projecte i poguéssim treballar colze a colze”. Un concert que va fer l’estiu passat a les Masies de Voltregà el va posar en contacte amb l’alcaldessa Verònica Ruiz i va haver-hi una sintonia immediata. “Ens hem entès molt bé”, diu el músic. A la planta baixa de l’edifici s’hi adequarà un estudi de gravació (el que actualment té Pep Sala a Santa Eulàlia de Riuprimer) i també s’hi farà un auditori on es puguin portar a terme actuacions en directe. A la planta superior, es preveu d’habilitar-hi un espai que recordi la vida de Sau utilitzant tecnologies immersives i de realitat virtual que facin possible “un viatge al passat” i que el visitant “pugui assistir a un concert de Sau”, entre altres experiències.

El projecte té una tercera finalitat, que és la de vincular la Fundació Sau amb investigacions i teràpies relacionades amb la salut mental. “A tractar patologies que pateixen els músics, com les depressions quan deixen la seva carrera, o les addiccions.” Fa temps que Pep Sala també té la inquietud de saber com funcionen les relacions entre la música i les emocions, “un camp on hi ha molt per estudiar”. Ell col·labora habitualment amb Osonament, Sant Tomàs i altres institucions que treballen en aquest àmbit i ha comprovat “fins a quin punt la música, que són unes formes d’ona, és capaç d’emocionar”.

Una de les fonts d’ingressos de la Fundació Sau seran els drets que generen encara les seves cançons o els derivats de contractes discogràfics “que encara són vigents”. També disposarà del segell discogràfic L’Indi Music. A banda de les aportacions que pugui rebre de la col·laboració amb empreses privades. També el projecte actual Sau 30, la banda que es va articular pel trentè aniversari de la creació del grup, estaria vinculada a la fundació. L’activitat de l’estudi de gravació, Pep Sala la veu com “una manera d’ajudar amb les eines que tenim a la música d’Osona”. Es vol instituir una convocatòria anual per a nous grups que tingui com a premi la gravació d’un disc. “Ara ho tenen més difícil que nosaltres quan vàrem començar”, diu Pep Sala. L’escenari farà possible que es pugui articular una programació estable de petit format, que a més de música pot ser de teatre o d’altres arts escèniques. “Hem tingut molta sort, ara és el moment de tornar a la societat, que ens ha tractat molt bé, el que n’hem rebut, i ho podem fer compartint la nostra experiència”, explica Pep Sala.

PATRONAT DIVERS

La Fundació Sau estarà encapçalada per Pep Sala com a president i per Joan Capdevila. A banda d’ells dos tindrà una composició diversa. En formaran part Marc Verdaguer, exalcalde de Calldetenes i actual diputat a la Diputació de Barcelona; l’exalcalde de Vic Josep M. Vila d’Abadal; la metgessa i presidenta de la Fundació Puig-Porret, Anna Maria Carbonell; el també metge i regidor de l’Ajuntament de Vic Xavier Farrés, i l’empresari empordanès Esteve Guerra, vicepresident de Pimec Turisme. “Per la vinculació que tenia Carles Sabater amb l’Empordà creiem que hi havia d’haver algú que el representés”, va dir Pep Sala. Ivette Vila actuarà com a secretària del patronat.

Les primeres converses per crear una fundació que donés contingut i projecció a Sau en el temps es remunten “a fa set o vuit anys”. La complexitat dels tràmits i el filtre rigorós que passen les fundacions abans no són autoritzades ha fet que s’allargués fins ara. La casualitat ha volgut que fos en uns dies especialment simbòlics.

La companyia de teatre Carnamolles escenificarà aquest diumenge l'arribada del rei Carnestoltes a la ciutat

Oriol Serra

Mollet encetarà aquest diumenge els actes del Carnaval. Ho farà tot commemorant el 20è aniversari de la recuperació del Ball del Barraló, un dels elements que històricament han identificat la celebració d’aquesta festivitat al municipi. Serà a 2/4 d’1 del migdia a la plaça Prat de la Riba. L’Esbart Dansaire s’encarregarà de fer el ball, que com de costum acompanyarà l’escenificació de l’arribada del rei Carnestoltes a càrrec de la companyia de teatre Carnamolles. Enguany, amb motiu d’aquest 20è aniversari, la ballada s’allargarà amb activitats complementàries i fins i tot se servirà una nova beguda espirituosa feta especialment per a l’ocasió, la molladeta.

“El Barraló és una de les singularitats del Carnaval molletà. És un ball colorista i estrambòtic del qual tenim referències que daten de finals del segle XIX i principis del segle XX. El 2004 es va reintroduir a la festa tot integrant-lo dins del ritual de l’arribada del Carnestoltes a la ciutat. Enguany, per celebrar el 20è aniversari de la seva recuperació, hem volgut posar de manifest el seu aspecte més transgressor”, explica el president de l’Esbart Dansaire, Jaume Noró.

El Barraló solen ballar-lo tots els membres de l’Esbart, que a hores d’ara suma una quinzena d’integrants. Enguany, però, s’ha convidat també a balladors històrics que havien fet aquesta dansa en el passat. D’aquesta manera, seran una trentena les persones que ballaran diumenge a plaça.

Un cop ballat el Barraló i rebut el Carnestoltes, es farà una cercavila fins al parc de Can Mulà, amenitzada amb una batucada. Serà en aquest punt on el Manyó, el personatge que encapçala la comitiva del Carnestoltes, llegirà un pregó abans de servir-se la molladeta. Una sessió de DJ Maceta Sound Beat allargarà la festa fins a les 5 de la tarda.

“La molladeta és una beguda feta amb el vi com a ingredient bàsic. S’inspira en altres begudes antigues que també tenien el vi com a base però de les quals no tenim documentats la resta d’ingredients. Partint d’això, s’ha fet aquesta nova recepta que presentarem diumenge i que esperem que agradi”, apunta Noró. La rua de Carnaval de Mollet es farà el dia 11 de febrer a les 5 de la tarda, amb l’avinguda Gaudí com a punt de partida. Durant tota la setmana vinent es faran activitats prèvies com ara visites del Carnestoltes a les escoles o un concurs de disfresses al Mercat Vell.

El tradicional passant i les curses de cavalls i rucs, principal atractiu de la Candelera

Roser Reixach

Les festes de la Candelera tornaran a omplir el cap de setmana d’activitats en una nova edició de la Festa del Cavall del Lluçanès, tradició i cultura, que tindrà els actes centrals diumenge. Després de l’esmorzar, la benedicció del bestiar i la missa, es durà a terme el passant de carruatges i la cercavila amb l’acompanyament de bastoners i geganters del Lluçanès. Tot seguit la Cobla Berga Jove oferirà una audició de sardanes i a la tarda hi haurà les sempre concorregudes curses de cavalls i rucs al camí de Can Carbó.

L’animació, però, començarà en dies previs i aquest divendres al matí ja hi haurà un esmorzar popular. A 2/4 de 6 de la tarda, a Cal Prats, es presentarà el conte La mallerenga blava i el camí de la llet. Una aventura a Perafita, a càrrec dels autors, Anna Obiols i Subi. Es tracta del primer d’una sèrie de relats per a públic familiar que publicarà el Consorci del Lluçanès i que tindran relació amb la comarca. L’edició dels contes es farà des del Consorci del Lluçanès i el primer ha comptat també amb el suport de l’Ajuntament de Perafita. Aquest mateix dia es podrà comprar el conte signat pels autors i properament es trobarà a diferents establiments del Lluçanès i agents vinculats a la Ruta de la Llet.

El mateix divendres al vespre el grup de teatre La Trebinella representarà l’obra No us quedeu muts. I per a l’endemà dissabte hi ha previst, al matí, una ruta amb cavalls, un torneig d’escacs, la inauguració de la mostra d’art d’Emi Ribera i finalment, al migdia, la trobada de bandes de l’EMAL. A la tarda el cafè del Mig acollirà el campionat local de botifarra i tot seguit la Banda Sonora Quartet oferirà un concert al pavelló, en una jornada que finalitzarà amb un sopar i ball al mateix local.

EL 9 NOU

El musical d’’El Petit Príncep’ fa 10 anys i aquest cap de setmana aterra a Granollers. L’espectacle que presenten Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29 combina música, cançons d’estils diversos, intèrprets, so de 360º i una escenografia visual espectacular amb mappings, projeccions i animacions. És un espectacle creat per a infants de totes les edats, des dels 4 fins als 100 anys, que apropa d’una manera única a la narració d‘Antoine de Saint-Exupéry.

‘El Petit Príncep’. Teatre Auditori de Granollers. Divendres, 2 de febrer, 20.00h. Dissabte, 3 de febrer, 12.00, 17.00 i 20.00h.

La Ludwig Band tanca la 20a edició del Tastautors de Cardedeu

Un concert del grup La Ludwig Band al Teatre Auditori Cardedeu tancarà aquest divendres a les 10 de la nit la 20a edició del cicle Tastautors. La formació empordanesa presentarà el seu tercer àlbum, ‘Gràcies per venir’ (2023), que la crítica especialitzada ha rebut amb gran entusiasme i que referma la banda com una de les grans revelacions del pop rock català contemporani. Abans, a les 9 del vespre, els músics participaran en una tertúlia a la sala Sarau.

La Ludwig Band. Tastautors. Teatre Auditori Cardedeu. Divendres 2 de febrer, 22.00.

Una comèdia intergeneracional al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles

La comèdia intergeneracional Cat falling (aka Katfollin) es presenta aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. L’obra de la companyia Botarga retrata amb humor una curiosa relació basada en la tolerància. Aquesta relació és la que mantenen la Rita, un noia de 25 anys amb la carrera d’Antropologia però que dona classes de bateria i toca en un grup de rock punk, i l’Ignasi, un jubilat de 70 anys que s’apunta a fer classes amb la Rita. Els dos construiran una ferma amistat a partir de situacions divertides.

‘Cat falling (aka Katfollin)’. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 3 de febrer, 20.00.

Pérez, Arnedo y Los Fumero, al Granollers Jazz Festival

El quartet format per Dani Pérez, el mític contrabaixista Horacio Fumero, el bateria barceloní Guillem Arnedo i la jove pianista i cantant Lucía Fumero actuarà aquest divendres a les 8 del vespre al Casino dins el Granollers Jazz Festival. Els músics interpretaran composicions pròpies seves, algunes de les quals amb arrels de la música tradicional argentina, a més d’estàndards de la tradició jazzística amb arranjaments propis.

Pérez, Arnedo y Los Fumero, Granollers Jazz Festival. Casino, Divendres 2 de febrer, 20.00.

Jordi Sunyer

PELAT I PELUT
‘Termomix’
Pelat i Pelut va néixer fa vuit anys a la Plana de Vic com un duet de versions de rumba format per Xevi Abril (Pelat) i Jacint Torrents (Pelut). Aviat van començar a fer temes propis i a ampliar la banda fins a convertir-se en un dels grups més interessants i originals del panorama festiu nacional. Amb Termomix redoblen l’aposta, fan un Gertrudis aparcant la rumba i s’envolten de col·laboradors de luxe com Alguer Miquel (amb qui canten Camina lluny, un tema que Abril dedica a Torrents, que va deixar la banda) o Alba Armengou. Curt però imprescindible.

ALBERT VILA TRIO
‘Reality Is Nuance’
Reality Is Nuance és el setè disc en solitari d’Albert Vila però el primer que grava en format de trio. Als nou talls que hi ha a l’àlbum la guitarra de Vila –a qui no s’ha de confondre amb l’osonenc Albert Vila, que havia sigut baixista de Brams, entre d’altres bandes– està acompanyada del contrabaixista Doug Weiss i del bateria Rudy Royston. Jazz d’alta volada facturat per un dels músics més internacionals de l’escena nostrada que ha gravat també al costat de patums com Aaron Parks, Doug Weiss o Jeff Ballard.

ROCK PER XICS
‘El rock és salut’
El rock no té edat i si algú en dubta que escolti el segon disc de la banda gironina de rock per a públic familiar Rock per Xics. La base sona potent i contundent i les lletres, en comptes de parlar de sexe o drogues, parlen d’hipopòtams, vikings o de com aprendre a anar en bici. Al primer àlbum les peces de Rock per Xics eren adaptacions de clàssics del rock amanides amb algunes lletres del cançoner popular català, però en aquesta ocasió tota la música i les lletres són del guitarrista i cantant Ismael Berengena. Un pas més.

Jordi Sunyer

‘Cuplets tradicionals catalans’ Picap, 1974

Encara avui hi ha qui associa Núria Feliu amb caspa i carrincloneria. I sí, va ser més cantant que cantautora (a l’SGAE no hi ha cap peça registrada al seu nom) i sovint la seva imatge de tieta de Catalunya va anar per davant de la faceta artística, però el llegat que ens va deixar és excepcional. Quan pràcticament ningú ho feia, a més, va popularitzar estàndards de jazz cantant-los en català i també es va envoltar de grans músics per popularitzar i recuperar clàssics de la cançó i la tradició catalana de tots els temps. En aquest sentit, Cuplets tradicionals catalans és una obra mestra de referència.

Hi recupera 11 cuplets (més una versió instrumental de La desitjada) que triomfaven al món del teatre musical i de varietats de finals del segle XIX i principis del XX. Peces que formaven part de la memòria col·lectiva d’un país que durant 40 anys va viure en la foscor i que Feliu va rescatar i deixar per a la posteritat en majúscules: ben interpretats, ben arranjats i ben enregistrats. Clàssics com La Marieta de l’ull viu, Els Tres Tombs de Sant Antoni (ara que estem en època de Tonis és imprescindible), El vestir d’en Pasqual o Les caramelles ja són eterns gràcies a una Feliu que ens va deixar el 2022 però que segueix entre nosaltres gràcies també a la reedició en CD que la discogràfica Picap va fer d’algunes d’aquelles memorables gravacions.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La flauta dolça.

Primer grup/coral del qual vas formar part. L’Orquestra del Conservatori de Badalona.

Primer concert en directe? Va ser amb l’Orquestra del Teatre Lliure.

Primer disc que et vas comprar. Mecano.

Quants discos tens aproximadament? De discos de vinil ja no en tinc. Només tinc els CD preferits.

Salva’n tres (de discos). Les suites de Bach tocades per Pau Casals, Achtung Baby d’U2 i True Blue de Madonna.

Grups o músics de capçalera. Leonard Cohen, Oques Grasses, Manel, Bach, Tom Waits.

Un concert (com a públic) per recordar. Parov Stelar al Cruïlla de Barcelona.

Jordi Vilarrodà

‘Ofert a les mans, el paradís crema’
Pol Guasch / Anagrama
Poeta i narrador, el jove escriptor Pol Guasch va conquerir els lectors amb el seu fulgurant debut, Napalm al cor. Ara torna amb aquesta novel·la que té com a protagonistes dos amics, la Rita i en Liton, que intentaran viure aquesta amistat en un món que camina cap al col·lapse. Un relat màgic, fascinant, que és servit per l’autor en una llengua brillant. S’augura un nou èxit.

‘Un home bo costa de trobar’
Flannery O’Connor / L’Altra Ed.
A l’autora se l’ha comparada, als Estats Units, amb William Faulkner. A mitjans dels anys 50 va publicar aquest recull de contes que retrata l’estat de Geòrgia, d’on era ella. Un lloc del sud del país marcat per la decadència i una violència que impregnava l’ambient. “És tan bona que et llegeixes els contes a poc a poc per no acabar-te el llibre ràpid”, n’ha dit l’escriptor Carlos Zanón.

‘La nit més clara’
Marc Parera
La Magrana
De dia, un noi aplicat en els estudis que cuida l’àvia. De nit, un noi que no sap com omplir el buit que li ha quedat després de la mort del seu pare i es prostitueix. La doble vida d’en Damià, en aquest relat que té com a escenari la ciutat de Barcelona… potser tan buida com el cor del protagonista. I malgrat tot, una història que s’explica amb delicadesa i que té llum.

‘Papers de la roda del món’
Joan Francesc Mira / Pòrtic
Que Joan Francesc Mira (València, 1939) és un dels nostres intel·lectuals més rellevants fa temps que no ho dubta ningú. Assagista, historiador, novel·lista i molt més. Ara s’edita una selecció dels més de 700 articles seus publicats entre 2010 i 2017 en diversos mitjans, des de l’Avui fins a El Temps. Una tria feta per Carles Fenollosa que, com en un mosaic, retrata l’autor.

‘Cròniques de Trístia’
Quim Curbet
L’Avenç
Una ciutat tristoia i grisa, enmig de la boira i en un país sotmès després de la Guerra Civil. Una ciutat que es pot identificar amb la Girona de l’autor però que també podria ser altres de la Catalunya de l’època. Una mirada impregnada d’aquesta tristesa, a través de records familiars i propis, però també d’un punt irònic, il·lustrada en blanc i negre pel mateix Quim Curbet.

Pere Martí i Bertran

Les seqüències de la llum
Autora: Isabel del Pilar Valero Herrera
Editorial: Comte d’Aure
Col·lecció: “La Garonne”, 76
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Nombre de pàg.: 64

Isabel del Pilar Valero (Arroyomolinos, 1957) en poemaris anteriors ens havia parlat del pas del temps (Tessel·les, 2019) o de la música i el silenci (Finestra oberta al vol dels ocells, 2021). A Les seqüències de la llum, com apunta a l’epíleg la seva filla Mireya, filòloga i psicòloga, s’endinsa en “episodis autobiogràfics capitals a la vida de l’autora” (pàg. 63). I ho fa com una necessitat, com ens deixa veure en un poema exclòs del poemari, però present a la contracoberta: “L’instant precís / en què la llum nova / obrí una escletxa, / un caramull d’imatges / es deia i es desdeia. // Tindré una veu nova / per poder dir-les?”. Hem de concloure que sí, que ha trobat una veu, en alguns aspectes certament nova, que li permet d’agrupar i donar vida poètica a aquest “caramull d’imatges” que li apareixien i desapareixien i que amb l’escriptura aconsegueix de fixar.

Ho fa mitjançant 45 poemes sense títol i quatre proses poètiques, estructurats en dos grans apartats, “Sol ullerós cansat de llumejar” i “Fantasies efímeres”, títols provinents de versos de dos poemes del recull (pàg. 15 i 53). Cada part està subdividida en tres més, només apuntades: a la primera, per tres haikus; a la segona, per tres proses poètiques breus. Els poemes gosaria dir que tenen una gran càrrega barroca, tant per les imatges, les perífrasis, les antítesis o les paradoxes, com per la presència d’elements vegetals (heura, molsa, fruites, flors…) i també d’àngels. Només dos fragments, que m’han semblat significatius del que dic: “Els ulls ploren mel d’entranyes, / bressats per lligabosc lletós” (pàg. 43) i “Es va teixint la fosca, lentament, / sento com passa, per senda lluminosa, / àngel tel·lúric, errant, fosforescent” (pàg. 45).

Acabo aquesta breu ressenya amb el final de l’epíleg esmentat, ja que sintetitza les dues parts de l’obra i ens convida a llegir-la, com s’ha de fer en qualsevol lectura literària, a poc a poc, mirant de no perdre’ns res: “En l’àmbit psicològic, els versos de l’autora es converteixen en una eina molt poderosa d’alliberament d’angoixa i tristor per una banda i expressió d’alegria i joia per l’altra. Es tracta d’un diari d’abord [sic] que farà que el lector reflexioni sobre temes transcendentals i que es vegi immers en un camí de penombres que cal recórrer a poc a poc i observant-ne cada element” (pàg. 63).

Mariona Fontarnau

En Luca preferia ser titllat de pedant que de vulgar. I mentre acabava de penjar un tweet amb la nova cançó psicodèlica plena de sintetitzadors que havia descobert recentment, entrava a la seva habitació i deixava anar delicadament l’agulla sobre un apreciat vinil dels Beatles. Un que va heretar d’un tiet un bon dia de primavera —Té nano, escolta això… això és de la meva època, és música de veritat. Aquell mateix dia en Luca duia una samarreta de Joy Division, més tard s’assabentaria de qui eren.

En fi, l’agulla es passejava per les línies melòdiques del preat elapé, el de la portada curiosa… el famós Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. La rodeta encarregada d’apujar el volum anava girant i el ritme s’apoderava de les cames d’en Luca, qui començava a moure’s amb els ulls tancats.

Sense vacil·lar ni una mica es dirigia cap al seu armari, recorregut que coneixia de memòria i, amb el seu ball incessant, obria la porta i trobava el seu capritx embolicat i amagat al tercer calaixet… En efecte, el seu porret de les set de la tarda. Més tard seria conscient que havia deixat altre cop la finestra tancada, provocant que l’olor de marihuana s’estengués fins a la cuina.

—Cantava—: Luca in the sky with diamonds… tot deixant anar el fum per la boca, mentre recolzava l’esquena en una butaca prou còmoda que havia trobat una tarda pel carrer. Una estranya sensació l’envaïa… cal puntualitzar que tampoc havia menjat massa i la cançó que sonava només feia que afavorir el viatge a un altre món, el d’estar flotant pel cel envoltat de diamants. Els ulls s’anaven tancant, aquest cop amb pes afegit i, mentre queia en una son profunda, pensava en una frase que havia escoltat els últims dies a la seva classe de filosofia —L’acció és fràgil, l’acció és quelcom irrepetible; imprevisible i fugaç, només passa una vegada —murmurava suaument—.

Aquestes paraules l’entristien. La tristesa no entén d’edats. Ni de res en general.

Feia deu anys que la seva mare havia mort, ja gairebé no recordava la seva cara ni el color dels seus ulls. Tampoc la forma en què les seves mans acariciaven la seva cabellera rossa. Tanmateix, tenia una vaga reminiscència d’ella que havia escrit a la seva llibreta; així almenys el temps no se l’enduria mai. ‘Les vesprades càlides a les platges de Llançà’. Aquell precís moment on la línia de l’horitzó, barrera que separa el cel de la Terra, es desdibuixava amb l’atzur incandescent de l’aigua del mar i la gent començava a recollir tovalloles i sacsejar sabates plenes de sorra. Era aleshores quan, aprofitant el desplegament dels banyistes, corrien a capbussar-se. Bé, més aviat, ell es passava tota l’estona dins l’aigua i la seva mare, des de la tovallola, l’observava amb una dolça mirada tranquil·litzant. Una mena d’admiració i afecte profund era el que els unia. Eren els moments únics que passaven junts a les platges despoblades de Llançà.

Però tot això tan sols formava part del conjunt de ‘les coses viscudes a la vida d’en Luca’. Llavors vivia amb els seus avis materns a Vic. Per aquesta raó, per molta flaire de marihuana que es pogués propagar a les sales de casa, aquesta passava desapercebuda davant l’olfacte rovellat dels ancians.

Ningú havia posat mai cap objecció, de fet, tothom semblava una mica més content i relaxat sense saber com ni per què. El seu pare s’havia desentès d’ell després de l’accident de trànsit. La sensació de culpa i ofec per haver-ne sortit viu i la seva companya de vida no l’acompanyaria per sempre.

Els matins inundats de boira, pensava en ell i en el moment que li va prometre que així estaria millor. Mesos més tard posaria fi a la seva pròpia existència, però el seu fill d’això se n’assabentaria més tard.

Com qui es troba al capdavall d’un abisme, en Luca es despertà sobtadament. Havia caigut de la butaca i la seva samarreta de ratlles havia quedat plena de cendres. Hauria de demanar per enèsima vegada a la seva àvia qui tant estimava que, per favor, li cuses els forats tímids i ennegrits de quasi totes les peces de roba del seu armari. L’agulla del tocadiscs feia aquell soroll molest quan la música ja s’ha acabat. —Potser és això —va pensar— qui sap si el pare va arribar al seu final, pensant que aquí ja no hi feia res, no va trobar més camí on passar per sobre… I amb la parsimònia d’algú que s’acaba de despertar i està de mala llet, s’incorporà i s’espolsà les restes del seu cigarret amb espècies. Li venia de gust escoltar el vinil d’un artista emergent. L’agulla ja lliscava novament, i unes línies de baix en l’estil funk encetaven l’àlbum. Escoltar aquell inici era com els petits plaers que el feien viure, com qui respira el primer alè del dia per la finestra; o troba un disc vell entre andròmines; o fa una abraçada amb força a un ésser estimat… No era feliç, però s’aferrava a les coses que, en mil·lèsimes de segon, l’omplien increïblement. Mirat d’aquesta manera, la seva vida es basava talment en això, en conviure amb coses que no havia escollit i que hagués rebutjat totalment si un vident amb una bola de cristall li hagués narrat punt per punt tots els esdeveniments del futur. Tot formava part d’un joc i malauradament ell no havia escrit les normes. —L’acció… — tornava a repetir— Allò que succeeix una vegada, i ja està…

Davant la brutal manca d’empatia dels individus que tenia al costat, intentava trobar-la entre les figures més grans. Era molt recurrent pensar en John Lennon, el qual considerava com el gran incomprès, jutjat per seguir els passos del seu cor. Li venien al cap els versos tan reveladors de God, cançó que al seu entendre era un comiat, un adéu dedicat als Beatles i tot el que en formava part.

“I was the Walrus, but now I’m John. And so dear friends, you just have to carry on. The dream is
over.”

Allò que ja ha succeït s’instaura en el passat, o està en procés de fer-ho. Tot està condemnat a un mateix destí: acumular-se en juxtaposició. Les coses, una darrere l’altre, es configuren en el curs del temps. Si us dic que el nostre protagonista va intentar acabar d’una vegada per totes amb la producció de noves accions, l’opinió general que es generarà és que ha tingut una vida realment desgraciada, però… i qui no? Va fer un gran pas: acceptar una depressió conduïda per tots els successos fatals i irrepetibles que formen part del seu camí, però una barreja d’impotència i ràbia es ficava dins el seu cos i no hi veia més remei. Malgrat tot, acabar com ho havia fet el seu pare, no era marxar de la manera més virtuosa, i la virtut s’havia convertit en un hàbit, en un intent constant de voler actuar bé en tot moment.

Dins la tristor, la melancolia, la soledat… la infelicitat a la qual tothom té dret, apareixia com qui no s’ho espera una escletxa de llum… en aquell cas era una boleta peluda i càlida que miolava desesperadament buscant l’atenció del seu amo. Dos ulls grossos i curiosos treien el cap per la porta i observaven detingudament en Luca, qui ja havia tornat totalment a la realitat. Enmig un intens duel d’esguards, el gatet decidia fer el primer pas realitzant un afectuós acostament. No va dubtar en adoptar-lo quan topà amb un anunci d’una casa de pagès, on s’havien vist totalment desbordats per la inesperada ventrada de sis gats. La matinada que es va endinsar en la història de Joy Division, va servir per quedar fascinat per la trajectòria del líder i vocalista Ian Curtis, de tal manera que va decidir batejar el felí amb el mateix nom d’aquest. La idolatria que professava cap als qui considerava déus i deesses de la música era força desmesurada. En Luca va sentir aquell refrec acompanyat d’un ronc i ja sabia que venia després. Es va agenollar per agafar al seu amic i va prosseguir a acariciar-lo afablement. El recordava a la sensació d’una mà passant finament per sobre un braç i, a l’instant, l’arribada d’una agradable esgarrifança on l’esquena s’encorba i els pèls s’ericen.

Els dos es trobaven en una cambra pràcticament buida. Poques coses omplien l’espai, sols les que considerava com a imprescindibles: el tocadiscs i la col·lecció de vinils; un armari; una butaca; un llit… poca cosa més. La finestra era la seva part preferida. Quan vesprejava, un retall de llum s’imprimia sobre la paret i la seva silueta quedava reflectida. Estava acostumat a fixar la mirada en punts de claror, on acabava abocant tota mena de pensaments i idees, però sobretot li agradava repassar memòries, les que sabia que ja mai més tornaria a viure. Només pensar-hi, un fort sentiment de melangia s’apoderava d’ell. —Tornaré mai a residir en els moments més feliços de la meva existència? Seré capaç de percebre nous sentiments?. S’aguantava les llàgrimes que volien sortir dels seus ulls. —Quan respires als cims dels turons més alts, tocant les estrelles que brillen i callen, voles alt i res t’atura —deia una veu interior— voles alt i des d’allà observes els laments i desgràcies dels qui un dia també eren aquí. Aquells que anhelaven tranquils i vivien amb el cor sense pensar amb el cap. Però el pitjor de tot és baixar, ser conscient que tard o d’hora toparàs amb racons on hi han anat a parar els somnis amargs. A llarg tret, qui planeja ha de tornar i quedar-se a viure arran de terra.

Tot fent un salt estrany, el gat havia caigut amb elegància sobre una pila de llibres i llibretes que també formaven part del conjunt d’objectes que emplenaven aquella sala. De manera silenciosa, deixava la marca de les seves petjades per sobre les cobertes i en Luca, que se n’adonava, el feia fora. Com si es tractés d’un moviment automàtic, començava a fullejar alguna de les lectures que tenia amuntegades. Al principi d’una manera banal, però al final sempre s’engrescava i arreplegava un llapis per tal de subratllar les parts que creia importants. Un neguit s’instal·lava a l’estómac quan, a través dels seus ulls, interpretava coses amb què connectava tant. Just en aquell instant apareixia la necessitat d’escriure, era com un ritual. Agafava la seva llibreta predilecta i en una pàgina qualsevol, ja que mai seguia un ordre concret, intercanviava la mina per la ploma i hi vomitava els pensaments que duia dins.

Cinc anys més tard, tornava al conjunt de paraules que havia deixat el bloc ben carregat de textos. No sabia escriure, tampoc intentava fer-ho bé. Tan sols plasmava les paraules tal com volien sortir.

És per això, que es dedicava a guardar com tresors les memòries dels dies que potser semblaven insignificants, però que no volia oblidar mai. Tenia la impressió que per a molta gent, com a ell també li passava, la vida són només successos que recordem perquè un dia ens van fer bategar el cor amb força, o, justament al contrari, ens el va trencar. Potser el què hi havia escrit era tan sols suggerent i buit d’intenció, però era una forma de conservar el seu passat i poder retornar-hi en qualsevol moment. Amb un plor intens, difícil d’aturar, llegia els darrers mots que havia escrit aquell capvespre:

“Crec en l’art de fingir, o dit en altres paraules, en utilitzar la mentida per a viure en un fals prestigi.
Soc una ànima nua més, coberta de capes banyades de traumes, il·lusions, somnis, enamoraments… que realment no han existit mai. Utilitzo l’engany per sobreviure, perquè sense això no seria res més que un miserable humà que viu una vida sense sentit. Tanmateix, intento tenir consciència d’allò que tant mal fa: no soc les coses que no han existit, soc el que més fort m’ha fet, i visc en l’ara i aquí. Fins que arribi la mort.”

Quart concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.

Revista ‘El Víbora’, núm. 232 Dissabte 5 de juny de 1999

Jordi Remolins

Abans que els coneguéssim com a còmics, en dèiem tebeos o patufets. Però aleshores eren sobretot artefactes al servei de la diversió infantil, juvenil i dels milions d’afectats per la síndrome de Peter Pan que volten pel món. Però el 1973 John Romita ja va trencar esquemes en l’episodi 121 de The amazing Spider-man, quan el Duende Verde llança la guapíssima xicota de Peter Parker del pont de Brooklyn, i quan l’alter ego aràcnid d’aquest intenta aturar-ne la caiguda només aconsegueix trencar-li l’espinada. El drama adquiria proporcions èpiques tot i tractar-se només de dibuix imprès sobre paper, però obria la porta a altres situacions igualment dràstiques.

Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel·les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú la generació X i el moviment grunge de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Ho era des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat als costats, fins a les ulleres estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir diners, fornicar o que el convidin a drogues.

Apestoso, també conegut com a Leonard o Stinky en la sèrie original, reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels personatges que es movien pel còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 (al nostre país amb dos anys de retard) Bagge va decidir liquidar Apestoso, en lloc d’escapar-se’m una llàgrima només vaig experimentar una lleugera erecció. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch, el germà feixistoide de Buddy, van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey.

Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia traspassat el mateix pare de Buddy, després d’una llarga malaltia. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella, i que el primer dissabte de cada mes es va convertir durant anys en el contingut més llaminer de la desapareguda revista El Víbora.

Joan Millaret i Valls

Empoderament femení

Després d’una provocadora trajectòria en el cinema grec, Yorgos Lanthimos va apostar per visions futuristes de caràcter distòpic que van significar el seu salt al cinema internacional i de gran pressupost a films com La langosta (2015) i El sacrificio de un ciervo sagrado (2017). Després el realitzador grec va viatjar al passat amb La favorita (2019) a través d’un extravagant retrat històric allunyat de les mirades més convencionals i encartonades.
Ara Yorgos Lanthimos estrena la magistral Pobres criaturas, en què transcendeix la típica producció d’època per crear un temps imaginari, alimentat alhora d’elements de ciència-ficció i de passat victorià.
Pobres criaturas és una luxosa i bigarrada producció britànica que adapta la novel·la homònima de l’escocès Alasdair Gray i en la qual Lanthimos repeteix de nou amb Emma Stone després de La favorita per regalar-li el millor paper de la seva carrera artística, més enllà del seu rol també com a productora.
L’última follia creativa del cineasta grec, rodada de nou en anglès, és una meravellosa bogeria frankensteniana plena d’imaginació desbordant i d’idees radicals que esbossen l’empoderament femení d’un cos de dona renascut i modelat a cops de bisturí, Bella Baxter (Emma Stone).
La pel·lícula compta amb una reformulació de la figura del Mad Doctor, aquí un deformat i grotesc Doctor Godwin Baxter (Willem Dafoe), pare artístic de la pobra criatura Bella. Bella és un experiment que aprèn de viure de nou i que opta per defugir el matrimoni per llançar-se a l’aventura amatòria amb un seductor Duncan Wedderburn (Mark Ruffalo) a la recerca de la llibertat plena i la transgressió de totes les normes. Completen el repartiment d’aquesta pel·lícula absolutament enlluernadora actors i actrius com Hanna Schygulla, Margaret Qualey, Ramy Youssef o Christopher Abbott.
Pobres criaturas és una visionària i estrambòtica pel·lícula de caràcter feminista, estèticament enlluernadora, amb profusió de plans distorsionats i amb un disseny de producció excepcional. I és que el film de Yorgos Lanthimos va guanyar en el Festival de Venècia, es va exhibir en rang de projecció especial de la Secció Fantàstica del Festival de Sitges, i ara, arribat el moment de la seva estrena en sales de cinema, veiem com acaba de rebre 11 nominacions als Oscars de Hollywood, entre les quals, millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu.

EL 9 NOU

Ara fa 30 anys, l'actor de Sant Feliu de Codines Pep Parés donava vida al personatge del Capità Enciam

El 9 Nou

“¡No olviden supervitaminarse y mineralizarse!” (El Super Ratón) “¡Eso es to’, eso es to, eso es todo amigos!” (Loonely Tunes) “A mi no em pot guanyar un mic filós de pa sucat amb oli!” (Bola de Drac) “Ah, vale” (Plats bruts) Són frases glorioses de programes de televisió que, segurament per allò que el cervell dels nens i els adolescents és una esponja, estan gravades a foc a la memòria d’unes quantes generacions, fins i tot de les que tenen cabells blancs. “Els petits canvis són poderosos” és una altra d’aquelles frases televisives que ara justament ha fet 30 anys i que servia d’ham per difondre conceptes com ecologia, reciclatge o sostenibilitat entre els més petits. La deia el Capità Enciam, un personatge que interpretava l’actor de Sant Feliu de Codines Pep Parés.

TV3 emetia Les aventures del Capità Enciam cada dia cap a les 2 del migdia, abans del TN Comarques, des de començaments de 1994. Durava tres minuts i es va fer una primera tongada de 66 capítols. Al capdavant com a protagonista hi era un vell conegut dels televidents més petits de TV3 perquè a Pep Parés l’havien vist també a les sèries Les aventures de Pol Nord i a Oliana Molls.

En una entrevista a Jordi Ramos, periodista d’EL 9 NOU, Pep Parés detallava el 1994 que el seu vestit estrafolari de Capità Enciam era una barreja “entre Robin Hood i Superman d’anar per casa” i que el seu era “un programa de reflexió, sense que sigui una pallissa. Una cosa on tothom se senti identificat”.

Dirigia la sèrie ecologista Miquel Calzada, Mikimoto, a partir de les propostes i idees del biòleg i assessor científic Jordi Miralles, que va ser l’inventor de la mítica frase: “Els petits canvis són poderosos.” Tot i que le panorama audiovisual de mitjans del anys 90 del segle XX era ben diferent de l’actual en el nombre de canals, Les aventures del Capità Enciam van arribar a aconseguir 307.000 espectadors, amb un 21,9% de quota de pantalla.

AMIC

La cafeïna, una substància estimulant present en el cafè, te, refrescos i altres productes, és una part integral de la vida diària per a moltes persones. Encara que el consum moderat de cafeïna pot tenir alguns beneficis, és essencial comprendre la importància de reduir la seva ingesta per a mantenir un estil de vida més equilibrat i saludable.

En primer lloc, la cafeïna pot afectar negativament la qualitat del somni. Reduir el seu consum, especialment en les hores de la tarda i nit, pot contribuir a un somni més reparador. 

D’altra banda, l’excés de cafeïna pot augmentar els nivells d’ansietat i estrès en algunes persones. En reduir la cafeïna, es pot experimentar una disminució en els símptomes relacionats amb l’estrès, com la irritabilitat i la tensió muscular.

Així mateix, moltes begudes amb cafeïna tenen propietats diürètiques, la qual cosa pot portar a la deshidratació si es consumeixen en excés. Optar per opcions més hidratants, com aigua o infusions d’herbes, contribueix a una millor hidratació.

L’excés de cafeïna pot contribuir a un augment en la freqüència cardíaca i la pressió arterial. Reduir la cafeïna pot ser beneficiós per a la salut cardiovascular, especialment en persones sensibles a aquest efecte.

Finalment, en algunes persones, l’excés de cafeïna pot causar problemes gastrointestinals, com acidesa estomacal o irritació. Reduir la cafeïna pot ajudar a millorar la salut digestiva en aquestes persones.

AMIC

En aquest article, explorem algunes idees creatives per a decorar amb plantes d’interior, afegint un toc de natura a cada racó de la teva llar.

Parets verdes: Crea una paret verda utilitzant prestatges flotants o suports específics per a plantes. Col·loca tests amb plantes penjants o instal·lacions verticals per a un efecte sorprenent.

Tests penjants: Aprofita l’espai vertical penjant tests del sostre o prestatges. Això no sols estalvia espai, sinó que també agrega dinamisme visual a l’habitació.

Terraris creatius: Dissenya terraris únics en recipients de vidre transparent. Combina suculentes, cactus i pedres decoratives per a crear mini paisatges fascinants.

Centres de taula botànics: Crea centres de taula amb plantes en lloc de flors. Col·loca tests petits o gerros amb branques verdes i fullatge per a un toc natural.

Penjadors de paret per a plantes: Instal·la penjadors de paret específics per a plantes. Aquests suports poden exhibir tests individuals o fins i tot sistemes modulars per a múltiples plantes.

Plantes en lletres: Crea missatges o paraules utilitzant lletres decoratives i col·loca petits tests en cada lletra. Aquesta idea ofereix un toc artístic i personalitzat al teu espai.

Ja sigui amb instal·lacions verticals, tests penjants o jardins en cistelles, aquestes idees creatives t’inspiraran a incorporar la natura de manera innovadora en la teva llar.

Miquel Erra

Aquests dies, al pic de la campanya de la tòfona silvestre, tot just es recullen entre 10 i 20 quilos a la setmana a tot Catalunya, “i la meitat no té prou qualitat, i se’n va a la indústria”. És l’evidència, en dades de Pere Muxí, propietari de SoTaTerra, una empresa de producció i comercialització de tòfona negra a Torà (el Solsonès), que aquesta tornarà a ser una pèssima temporada per trobar aquest preuat fong a boscos, i que el mercat ja depèn, bàsicament, del seu cultiu. “Sort tenim de la truficultura”, reblava el cuiner Nandu Jubany.

Muxí i Jubany van participar aquest dijous a la primera jornada de l’Acadèmia de la Tòfona, una de les “joies” del Trufforum, en paraules del seu director, Daniel Oliach. I és que res millor per difondre els valors gastronòmics de la tòfona que donar-la a conèixer als futurs prescriptors: els cuiners. Entre dijous i aquest divendres hi passaran més de 300 estudiants d’hostaleria d’arreu del país.
L’Acadèmia de la Tòfona donava el tret de sortida a aquesta “festa de la tòfona i la gastronomia”, com diu el subtítol, en la sisena edició que se celebra a Vic, per segon any consecutiu al recinte firal del Sucre. Fins diumenge, Vic es tornarà a posicionar com “la capital europea de la tòfona”, vaticinava la regidora de Fires i Mercats, Bet Piella.

El repte principal, apropar el diamant negre de la cuina al públic en general. “La mare dels ous és perdre-li la por”, insisteix Jubany en el documental El misteri de la tòfona que es va projectar aquest mateix dijous, en una iniciativa de l’Associació de Productors de Tòfona de Catalunya, el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal i l’Agència de Desenvolupament Local de Solsona i Cardona, comarques on s’ha anat implantant el cultiu de tòfona. “Ho veiem com una oportunitat en zones de mitjana muntanya que tenen terres menys productives”, defensava Oliach. “Vam començar a plantar-ne perquè del bosc era impossible viure del món de la tòfona”, confirmava Muxí aquest dijous. En aquests moments els productors n’estan cobrant uns 500 euros al quilo, “un preu prou digne”. Al mercat, però, aquesta xifra s’enfila fins als 800 o 1.000 euros. “Sovint haurem d’escollir entre preu i qualitat”, va advertir Muxí davant dels estudiants de cuina. La millor pista és clara: “El més important de la tòfona és l’aroma; si no fa olor, no val per res”.

La fira es reprèn aquest divendres novament amb la gastronomia com a fil conductor. Hi ha propostes troncals que repeteixen, com el Mercat de la Tòfona –amb una vintena d’expositors–, l’Aula de la Tòfona o la Cuina de la Tòfona, amb noms com el mateix Nandu Jubany; Martina Puigvert, de Les Cols; Jordi Vilà, del restaurant Alkimia de Barcelona, o el xocolater osonenc Lluc Crusellas. Osona Cuina hi tornarà a servir un esmorzar popular, diumenge al matí. Entre les novetats, una nit de tòfona i música, dissabte, amb David Carabén.

En l’apartat de reconeixements, el cuiner Joan Roca rebrà aquest divendres al vespre, coincidint amb l’acte inaugural, el títol d’Ambaixador d’Honor de la tòfona; i Anna Erra, excaldessa de Vic i actual presidenta del Parlament, la Tòfona d’Or. També s’instauren dos nous premis: al millor restaurador divulgador de la tòfona i els vins catalans, i el Premi Internacional Inotruf, per posar en relleu algun fet innovador relacionat amb la tubercultura. No hi faltaran el Congrés Internacional de la Tòfona Negra, el Xics & Tòfona o el 5è Campionat de Catalunya de gossos tofonaires, diumenge al migdia per tancar l’edició.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers