Jordi Sunyer

Entrevista a Marc Puigdomènech i Miquel Solà membres del KOK (KOMISSIÓ ORGANITZADORA DE KONCERTS). Per celebrar els seus trenta anys el dia 4 de febrer actuarà Elliot Murpy a la Sala Rockòdrom

On éreu fa vint-i-cinc anys?
Marc Puigdomènch: Fa vint-i-cinc anys estàvem celebrant el primer concert d’Elliot Murphy als Hostalets.

Com va ser que Elliot Murphy aterrés als Hostalets ara fa vint-i-cinc anys? Com va anar això?
Miquel Solà: Insistència i persistència de la gent del KOK. Un parell d’anys abans va actuar en solitari, que és com ell actuava en aquell moment, al Mercat de Música Viva de Vic. Vam anar-hi amb en Pep Sallent i a partir d’aquí ens vam entusiasmar tant que vam dir que vam dir que havíem de contactar-hi. Quan es va acabar el concert vam aconseguir entrar al camerino, parlar amb ell i ja vam assentar unes primeres bases per aquest concert. No va ser el 1998 perquè ja tenia tancada l’agenda, però el gener del 1999 sí que vam poder fer aquest concert, que va ser excepcional.

Ja anava acompanyat d’un guitarrista, que aquest diumenge hi tornarà a ser.
M.S.: A partir del 1998 és quan va entrar el guitarrista que s’ha convertit en el seu braç dret. Serà la seva tretzena visita al poble i el seu catorzè concert.

Com s’explica això?
M.S.: Una de les visites vam aprofitar per presentar un dels seus llibres i a la presentació va fer un concert sorpresa. La gent que va venir a la presentació es va trobar amb un concert en acústic i va estar molt bé.

A una entrevista d’EL 9 TV del 2006 deia que quan anava a la península tocava a Bilbao, Madrid i els Hostalets.
M.P.: Els cartells aquells feien goig perquè veies la gira, ja no només estatal sinó europea i tot eren ciutats grans i llavors apareixia per allà els Hostalets de Balenyà.

Gràcies a vosaltres els Hostalets de Balenyà és una població internacional.
M.S.: Sí, hem marcat els Hostalets de Balenyà al mapa musical de molta gent gràcies a tot el que hem anat fent en trenta anys. De fet, també estem d’aniversari.

Tot i haver passat tants anys els bolos d’Elliot Murphy als Hostalets continuen igual, són dels més llargs, més seguits, intensos… Com s’explica això?
M.S.: Estem molt feliços d’això. Aquest comentari el fa públic i el fa l’artista. S’ha creat un lligam impressionant entre el públic i l’Elliot, és molt maco.
M.P.: S’ha intentat amb tots els artistes que se sentint el màxim de còmodes i de ben tractats. En Miquel cuida molt el tracte amb l’artista i això al final s’agraeix i fa que tornin a tenir ganes de repetir.
M.S.: Sempre ho hem comentat. Vam començar a organitzar concerts com a fans de la música, aleshores amb l’artista hem intentat donar un plus més no només la contractació sinó tenir-hi un contacte, compartir tot el que podem. L’any 2000 vam anar amb l’Elliot a un bar a prendre un Vhicy Catalan que és el que bevia i el que continua bevent i va comentar que tocar a grans ciutats és fantàstic, pel ressò mediàtic, però deia que arribava als Hostalets i se sentia com a casa.

Ell a més a més tenia ganes de tornar.
M.S.: Això ens ha passat ja amb altres artistes que alguna vegada en comptes de contactar nosaltres amb ells, han contactat ells directament. Hi ha una sèrie d’artistes que se’n recorden.

En el cas de Willie Neal és ell que us demana de tornar?
M.S.: Sí, és una satisfacció molt gran per nosaltres que encara funcionem per amor a la música trenta anys després, molt contents i feliços i amb moltes ganes encara de seguir.

En el concert d’aquest diumenge tocarà no només amb guitarra sinó amb banda.
M.S.: Sí, ve amb l’Olivier Durand, el guitarrista, en aquest cas ha incorporat a una violinista, la Melissa Cox, i també en un set de percussió Allan Fatras.

El concert es fa el mateix lloc que el de l’any 2006 i sona molt bé.
M.P.: Sí, és una sala complicada. L’Ajuntament ara hi ha fet unes millores pel que fa a posar-li uns panells a la paret perquè és una sala complexa per les puntes, cantonades i desnivells, però bé, tenim la sort que tenim un dels millors tècnics, en Guillem Bové, que el tindrem als comandaments de tot plegat.

Quants anys té l’Elliot?
M.S.: 74, en farà 75.
M.P.: Es podria haver jubilat ja fa temps.

Hi ha fama que els concerts que fa als Hostalets no baixen de les dues hores.
M.S.: Durant una època vam ser rècord, després hi ha una petita població a Bèlgica que també, però n’havia fet algun de més de tres hores. Ara evidentment no els farà tan llargs, però fa concerts llargs.

Quina és la planificació que teniu per aquest diumenge?
M.S: Ells ja venen el dia abans, el dissabte a la tarda volen tranquil·litat, encara hem de parlar si farem algun sopar. Llavors diumenge habitualment es fa una mica de relaxació i massatge a l’hotel i a partir del migdia hi ha les proves de so. Un cop hagi acabat el concert anirem a sopar per rematar-ho.

Quin ha estat el vostre concert preferit de l’Elliot als Hostalets?
M.S.: Diria tots, però ara diria el primer per tot el que ha suposat i pel que ha vingut després. Em quedaria amb el primer, recordo que vaig estar tota la setmana a l’oficina treballant i després de tot estava amb un núvol.
M.P.: Jo em quedo amb el duet Elliot Olivier que és l’essència més pura del que és ell. M’han agradat molt també els concerts amb banda.

Quanta gent més forma el KOK?
M.S.: En som 8: hi ha el Pep, l’Ignasi, en Joan, la Montse, en Vicenç i l’Iñaki.

Últimament aneu amb molta feina de concerts no?
M.P.: Aquest passat any jo hem fet rècord de concerts, així que contentíssims i amb ganes que tot continuï igual.

Quants concerts heu fet amb trenta anys?
M.P.: L’altre dia ho vam repassar i n’hem fet 93.

A part de l’Elliot, heu portat a molts artistes internacionals, també de casa… Si n’haguéssiu de triar quatre o cinc quins serien?
M.P.: El més emblemàtic va ser l’homenatge que vam fer Leonard Cohen.
M.S.: Hi havia un nivell molt ampli d’artistes de casa nostre i de l’escena americana. Va ser molt emblemàtic.

Han passat més noms no?
M.P.: Vam començar els primers anys amb l’onada del rock català i vam començar amb un concert d’Els Pets i la Dharma i vam continuar amb Lax’n busto, Sopa de Cabra…, i diferents grups de l’escena. També rock espanyol,
M.S.: Al principi de tot, la filosofia era de portar a grups catalans sense descuidar a gent de casa nostra. Després vam passar al rock espanyol i grups de la comarca i finalment vam passar amb el rock americà.

Podem avançar algun altre concert?
M.S.: Ara estem centrats en l’Elliot. A partir d’aquí hem de parlar a veure què fem.
M.P.: Quan ens vam plantejar què fèiem trenta anys unànimament vam dir que havia de venir l’Elliot i a partir d’aquest diumenge queda un any per a fer coses.

Unes 40 parades d'oli, pa i productes de proximitat s'instal·laran aquest dissabte a la plaça de Miquel Bosch

Josep Villarroya

Bigues i Riells del Fai celebra aquest dissabte la 12a Fira de l’Oli i el Mercat del Pa Artesà de 9 del matí a 2 de la tarda a la plaça de Miquel Bosch amb la participació prevista de 40 parades d’oli de la varietat vera i altres així com pa artesà amb farines antigues i productes de proximitat.

La fira arriba en un context difícil per als productors arran de la sequera que ha reduït dràsticament la collita d’olives. El vicepresident de l’Associació de Productors i Elaboradors d’Oli d’Oliva del Vallès, Marc González, explica que la producció d’aquest any ha estat de només el 10% de la mitjana. Tamé remarca que la fira és important per aconseguir nous compradors.

González ha posat de relleu que aquesta fira estrena nova imatge de l’associació, fruit de l’esforç de l’alumnat de l’institut Carles Vallbona, de Granollers. Un logotip que va presentar la directora de l’institut, Maria Jesús Bermúdez.

Per la seva banda, l’alcalde de de Bigues i Riells del Fai, Joan Galiano, destaca l’arrelament de l’oli d’oliva al municipi a través del trull de Can Sapera, que atreia pagesos i particulars d’arreu de la comarca que venien a premsar les seves olives.

I el president del Consell Comarcal del Vallès Oriental, Emilio Cordero destaca el treball conjunt del consell i l’Ajuntament per mantenir l’impuls de la fira. Per la seva banda, el conseller de la Xarxa de Productes de la Terra i alcalde de Tagamanent, Ignasi Martínez, posa sobre la taula la importància dels productes de proximitat que es podran trobar a la fira.

El programa de la fira inclou un tast d’olis a les 10 del matí al Teatre Auditori Polivalent, un show cooking a les 11 i un segon tast a les 12. A la 1 del migdia hi haurà la xerrada “Les farines de blats antics” a càrrec de Santi Olivé, productor de can Jornet, i Albert Bruno, nutricionista, al Casal d’Avis del Centre Cívic i Cultural El Rieral de Bigues. I durant tot el matí un jocs scape box de l’oli a la plaça Miquel Bosch.

Els dies previs a la fira s’han fet diverses activitats, com la mostra d’allioli de dissabte passat, amb Pep Salsetes, la jornada gastronòmica a l’Hotel Molí de la Torre de dilluns passat o el tast d’olis per a tots els públics de dimecres al Teatre Auditori Polivalent.

I aquest divendres, el mateix Teatre Auditori Polivalent acull una jornada tècnica dirigida als professionals del món de l’oli dedicada a la utilització de productes fitosanitaris en les oliveres.

Fins aquest diumenge es pot veure l’exposició fotogràfica “Ofici, esforç i tradició. Una retrospectiva de la Fira de l’Oli i el Mercat del Pa Artesà” al vestíbul del Centre Cívic i Cultural el Rieral de Bigues. I fins aquest divendres, la biblioteca municipal acull una mostra de diversos documents temàtics, com llibres i revistes, sobre el món de l’oli d’oliva i del pa artesà amb farines antigues.

L’obra, que es veurà al Teatre Municipal, és una reflexió en clau d’humor sobre els discursos de l’odi

Jordi Vilarrodà

De la mà d’una manlleuenca, una obra de teatre travessa l’Atlàntic des de Buenos Aires a Manlleu. Podria ser un resum del que ha passat amb Nos, l’obra creada i dirigida per Martina Cabanas que el setembre de 2022 es va estrenar a l’Espacio Callejón i que aquest dissabte a les 8 del vespre es podrà veure al Teatre Municipal de Manlleu, única parada que fa a Catalunya en la seva gira per l’Estat.

Nos és un muntatge que s’inscriu en el marc de la sàtira política. Un grup reduït de persones que es reuneixen clandestinament per crear un moviment polític. En la motivació de fons, el desencís i la indignació, però al darrere d’aquest clima antipolític, els que se’n volen aprofitar per portar-ho cap al totalitarisme. I aquí resideix el fons del missatge: “A les obres sempre em pregunto coses que no sé i intento respondre-les”, diu Cabanas. Entre altres, “per què algú pot arribar a defensar idees indefensables, com la de creure’s millor que algú altre”. Una reflexió que en alguns moments de l’obra adquireix tons onírics (quan els personatges actuen com rèptils).

L’obra es va gestar durant la pandèmia, com a resultat d’un projecte internacional impulsat des de l’Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID) en què es convidaven creadors de diferents països a participar en un WeLab, un laboratori en línia de creació a partir del tema comú del totalitarisme. D’aquí que el projecte ja fos en el seu origen catalanoargentí i que s’estrenés a Buenos Aires. “Amb gent d’un nivell increïble”, diu la directora i dramaturga de Manlleu. Allà van ser quatre intèrprets, una d’elles violoncel·lista que no ha pogut viatjar a la gira internacional. En conseqüència, aquí seran tres els intèrprets (Fede Buso, Silvina Kats i Júlia Rosell). La gira, a més de Manlleu, passa per Madrid, València, Logronyo i Vigo. “Però aquí em fa una il·lusió especial, perquè serà amb els espectadors que conec i en el lloc on vaig començar el meu contacte amb el teatre”, diu Cabanas.

El que no sabia ella, ni ningú, era que enmig dels preparatius de la gira un candidat que representa el populisme de dretes guanyaria les eleccions a l’Argentina. “Ara tot això agafa un sentit molt especial.”

La taradellenca debuta en literatura amb un relat sobre la identitat

Laia Miralpeix

La taradellenca Karima Ziali debuta en el món de l’escriptura amb Una oración sin dios, una novel·la que parla sobre la lluita en la construcció de la identitat. Ziali va arribar a Catalunya amb 3 anys, quan “encara hi havia molt poques famílies d’origen marroquí i menys de la zona del Rif”. Amb els seus pares i germans es van instal·lar al cap de poc a Taradell.

Llicenciada en Filosofia, va fer un màster per fer de professora de Secundària a València; va treballar en un projecte de bioconstrucció a Cantàbria; de professora de filosofia a Gran Canària, on també es va treure un màster en Investigació Antropològica, i actualment viu entre Granada –on està fent un doctorat sobre Estudis Migratoris– i Taradell. Té clar que “la carrera de Filosofia em va marcar”, i de fet a la seva primera novel·la hi trobem la figura d’un professor de filosofia (en Domènech) que orienta i ajuda en Morad, el protagonista de la novel·la, a arrencar-lo d’una ceguesa que li impedeix veure qui és i trobar el seu lloc en aquest món.

Un protagonista que és un jove barceloní d’origen rifeny que té entre 16 i 17 anys i que es troba en una etapa en la qual no sap situar-se en diferents espais: “Intento mostrar que la identitat no és mai única ni exclusiva, parlo de la sexualitat, de la família, de l’expulsió…”. De fet, Morad és com un mirall per a Ziali “pel context familiar on he crescut i per com la mare acaba influint sempre en les decisions. Hi ha moments en què les decisions han de ser individuals i normalment fan mal, ja que decidir és triar i en l’elecció sempre hi ha altres opcions que es queden als marges del camí pel qual seguim avançant”. Ziali, de 37 anys, realitza articles per a diverses revistes i ja està preparant una segona novel·la: “He trobat en l’escriptura el meu camp”.

Els protagonistes són personatges que queden atrapats per la pandèmia durant un retir al Pirineu

Jordi Vilarrodà

Les relacions humanes són el gran tema i la constant de l’obra literària de Blanca Busquets. I quina millor forma de posar-les a prova i en tensió que la convivència forçada que en molts casos es va donar durant la pandèmia? El confinament va ser l’espurna per activar definitivament una idea que l’escriptora tenia des de feia temps i que s’ha concretat ara en la seva última novel·la, Els dies robats (Proa), que es presentava dimarts a Barcelona.

L’escenari de la novel·la és un poble de muntanya del Pirineu (“aquesta vegada no és la Carena, és a dir, Cantonigròs”, precisa l’escriptora), en una casa on s’ha reunit un heterogeni grup de persones per fer una estada de pràctica de ioga i pilates. Fins que els sorprèn l’ordre governamental de confinar-se i tenen per davant un temps indefinit d’estar junts. Busquets explica que la idea era prèvia a la pandèmia, “però a mi m’agrada treballar sobre fets reals i amb decorats reals”. Aquest element que faltava li va proporcionar el confinament de la covid. “Llegit l’any 2019, què hauríem pensat?”, es pregunta. Allò que era una simple distopia es va convertir en la realitat de tots. Inclosa la mateixa escriptora, que assegura que va passar “un temps sense escriure”.

Els protagonistes d’Els dies robats són persones de fora del poble on s’estan, de diferents edats, amb la professora i un cuiner. N’hi ha que “viuen l’alegria de la seva vida en aquella tancada”, un temps per davant que no imaginaven poder trobar. Altres ho assumiran de manera més problemàtica, “i sortiran fets del passat que no havien tret mai”. I després hi ha la interacció amb la gent del poble, que no sempre serà plàcida. Una trama que Blanca Busquets no pot explicar sense avançar elements del relat que s’ha d’anar trobant el lector. “I al final, com sol passar, ho lligo tot.”

El nou títol de Blanca Busquets coincideix gairebé amb els 20 anys del seu debut amb Presó de neu (2003). Al llarg d’aquests anys ha publicat 12 novel·les, inclosa l’actual. Que si s’assembla a alguna, pel fet d’atrapar personatges en un lloc tancat, és a Tern a Puigcerdà, diu ella mateixa. Aquesta vegada, però, la reclusió forçada és més llarga.

El relat autobiogràfic porta els lectors a la vida d’un grup de joves de Vic, fa vint anys

Jordi Vilarrodà

L’any 2004, un dels millors amics de Ramon Mas es va suïcidar. L’escriptor i editor ha necessitat dues dècades per veure’s capaç de convertir el dolor profund d’aquell moment en literatura i el resultat és Els murs invisibles (L’Altra Editorial), relat fidel de les tres setmanes que transcorren entre el primer intent de llevar-se la vida i el que finalment va ser el definitiu. Un llibre que també retrata la vida d’uns joves osonencs que no encaixaven en els motllos i van buscar en l’skate o en la música una via per sentir-se ells mateixos.

No ha estat gens fàcil fer-ho. “Sabia que ho volia escriure, era com un deute perquè no se l’oblidi”, diu Mas. De fet, el suïcidi o la figura de l’adolescent que surt fora dels esquemes ja eren temes que havien aparegut en algunes de les seves obres. “Però això no ho volia fer des del dolor ni des del lament, ni per sanar-me a mi mateix.” Va ser fa quatre o cinc anys que va sentir que ho havia paït, i es va posar a escriure una novel·la de no ficció sobre els darrers dies de Raül Izquierdo, un dels seus grans amics. Ha calgut temps i reescriptura, i també la mirada externa de l’editora Eugènia Broggi per donar-li la forma definitiva.

“Hi ha una sola mirada, que és la meva, només hi apareix el que jo vaig viure, els altres tindran una manera de veure-ho diferent.” Ha evitat qualsevol cosa que pogués semblar un judici, o els remordiments. Simplement reconstrueix els últims dies que van passar junts amb l’amic i amb el petit grup del seu entorn. La trucada primera en què li diuen que ha desaparegut, el moment en què el troben dins del seu cotxe on s’ha intentat suïcidar, la recuperació aparent de la normalitat, les converses que van tenir i, finalment, el cop duríssim del dia en què finalment es va llevar la vida. En tot aquest curt i intens període, hi sura l’amistat de la colla que s’havia conegut patinant i que havia forjat uns llaços fortíssims. De l’skate al hardcore o els fanzines, aquells joves del tombant de segle havien anat sumant referents culturals fins a crear “una identitat molt forta, que s’acostava a la de les tribus urbanes” des d’un lloc tan poc urbà en aquest sentit com Vic. Era la família que s’havien triat, a l’edat en què els joves busquen un lloc propi en el món. I ells estaven més units perquè els unia el fet de no seguir el corrent de la majoria. Creaven “un país poblat només per amics, com si fos una societat secreta però a la vista de tothom”.

Fins que arriba el cop que esberla aquest món: el suïcidi, que era llavors i és encara un tabú. Imprevist, quan ja semblava que tot s’havia encarrilat. I s’aixequen els murs invisibles que donen títol al relat, els que sorgeixen entre ells mateixos, l’elefant que hi ha a l’habitació i que tothom fa com si no hi fos. “Trobar-te algú i que et vingui al cap aquella tercera persona que ja no hi és.” Uns murs que s’han d’anar enderrocant amb confiança i temps. “És un fet que no s’entén, s’hi aprèn a conviure i prou.”

Per això ha costat tant posar-ho tot negre sobre blanc. I tot i que no sigui ficció, explicar el relat dels fets dosificant-lo narrativament com si es tractés d’una novel·la. Que per al lector tingués el to d’una història “i no d’una confessió”. Evitar en tot moment recrear-se en detalls morbosos que no portarien enlloc, “perquè n’hi ha prou de suggerir”. L’exercici més dur i més intens que Ramon Mas ha fet com a escriptor.

Anna Tañà

“És una festa carregada d’història, tradició i cultura.” Així defineix la Festa dels Tonis de Santa Eugènia el seu president, Lluís Crivillés. Enguany, la festivitat compleix 135 anys i ho fa posant la mirada en tota la seva trajectòria. “En els seus inicis era una festa on tots els pagesos sortien amb els seus cavalls i els beneïen a la portalada de l’església”, recorda. Amb el pas dels anys, però, els Tonis han anat evolucionant i s’han convertit en “un passant on es mostren els carros i les eines amb les quals els pagesos feinejaven, o encara feinegen”.

Crivillés afirma que durant uns anys la festivitat “va perillar”, però ha anat resistint de forma ininterrompuda des que se’n té constància. “Es podria considerar la festa major d’hivern del municipi, tot el col·lectiu hi participa”, diu. Actualment, es complementa amb activitats culturals, exposicions i concursos per involucrar a tots els públics. “Cada any un artista ens fa la portada de la revista, enguany hem apostat per Toni Ortiz”, explica Crivillés.
Malgrat que els Tonis s’iniciessin amb un caire religiós, des de l’organització se li ha sabut donar la volta per convertir-los en una gran festivitat. El problema, reconeix, és la manca d’animals. “Cada vegada costa més de mantenir un animal d’aquest tipus i amb els anys s’acabaran reduint els passants”, diu.

Una de les principals novetats d’aquesta edició és l’inventari de tot el patrimoni material dels Tonis, que s’ha fet gràcies a la subvenció de la Diputació de Barcelona i al treball de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. En total s’han inventariat 364 peces. “Servirà com a llavor del futur Espai Tonis perquè les generacions futures descobreixin com era en el passat la vida al municipi”, explicava Cristian Parras, alcalde del municipi, aquest dimarts en una visita al local particular on actualment acumulen part del material.

Aquest Espai Tonis “serà un lloc obert a tothom on es rebran altres activitats culturals”. Parras assegurava que pròximament es reuniran amb l’entitat per decidir quina pot ser la millor ubicació. “La Villa Carmen és una de les més parlades”, admetia. L’objectiu, també, és convertir aquest futur espai en un motor econòmic pel municipi. “És un llegat que s’ha de preservar i amb aquest inventari esperem que els particulars que tenen material a casa seva, ens el puguin cedir”, afegia Eduard Autonell, coordinador d’exposicions dels Tonis. “Havia set un poble de pagesia i aquest material també és història de Santa Eugènia de Berga.”
“Tot l’equip de govern actual hem estat involucrats amb els Tonis”, apuntava Parras, tot reconeixent que la implicació de tot el poble és essencial per tirar endavant la festivitat. “L’essència i l’estima cap als Tonis que hi ha al carrer també la tenim dins l’Ajuntament.” Enguany, per agrair la col·laboració, els abanderats seran els representants de les tres entitats més antigues del poble.

Una de les novetats, que ja es va iniciar l’any passat, és la d’allargar les activitats durant tres dies. “Tothom s’ha de sentir protagonista de la festa.” De cara a diumenge, s’esperen una quarantena de carros, diverses activitats culturals i exposicions a la plaça Major durant tot el dia. Les Cantaires, com a novetat, faran un concert abans de l’inici del passant, que arrencarà a les 12 del migdia. La festa clourà a la tarda amb la tradicional ballada de sardanes al gimnàs 1 d’Octubre.

Josep Paré

Qui vulgui veure centenars de bruixes i bruixots –o millor dit, un munt de gent disfressada d’aquesta manera– aquest cap de setmana té una bona oportunitat al 26è Cau de Bruixes de Centelles, una iniciativa que va néixer gairebé de rebot, com a preàmbul del Carnaval, i que s’ha consolidat com la festa més participada del poble.

Tot i que és difícil de quantificar –no hi ha pràcticament actes de pagament– l’alcalde, Josep Paré, xifra el nombre de visitants “entre els 5.000, com a mínim, i els 10.000”, procedents d’arreu de Catalunya. En la presentació, Paré va recordar que “sempre hem tractat el tema de la bruixeria amb sensibilitat i sense demagògies”. I avui, el Cau de Bruixes “és una festa amb molt seguiment i molt consolidada”, va remarcar l’alcalde, tot agraint les diferents complicitats que ho feien possible.

La regidora de Cultura, Anna Chávez, va destacar les novetats. Entre d’altres, “el Pla del Mestre agafa protagonisme amb un espai de food trucks i amb activitats de 2/4 d’11 del matí a 11 de la nit”. Focus especial tornaran a tenir les actuacions de Pierrot Teatre i Gog i Magog, que faran tres sessions de l’espectacle El poder de les herbes, “per esponjar al màxim la gent”. Just al final de la tercera sessió es proclamarà la Bruixa de l’Any, a la plaça Major. Joan Pagés, de Pierrot Teatre, va detallar que el passant sortirà del Casal Francesc Macià i avançarà fins a la plaça Major, on hi ha les actuacions, amb més de 60 actors i actrius. Una altra novetat és que hi ha activitats amb llengua de signes catalana i propostes accessibles per a infants amb diversitat funcional.

Imma Puigdomènech, Bruixa de l’Any en curs, va manifestar que estava molt satisfeta d’haver exercit com a tal. “Són dies per passar-ho bé”, assegurava, tot recordant que “treballem des de fa temps per fer activitats diverses, ja sigui per a nens o altres col·lectius”. La seva presència s’allargarà des de mig matí fins al vespre. “No pararem fins a la proclamació de la nova bruixa, que sempre és un secret molt ben guardat”, deia. Per Maria Puigbó, bruixa de fa dos anys, “esperem amb il·lusió la nova bruixa, de ben segur que s’ho passarà tan bé com nosaltres”.

El Cau reuneix moltes activitats paral·leles que ja van començar dilluns, amb xerrades, exposicions o música. Enguany es pren com a fil conductor el tema de les plantes remeieres, amb exposicions i xerrades. No hi faltaran clàssics com el Mercat Màgic, amb un centenar de parades; els carrers temàtics, el ritual del romaní, el Joc del Llop o el Sopar Embruixat de divendres. L’àrea d’autocaravanes en preveu acollir més de 200.

EL 9 NOU

El grup Antònia Font farà una parada aquest cap de setmana al Teatre Auditori de Granollers dins la gira que els portarà per diversos teatres del país. Tant el concert de dissabte com el de diumenge a la tarda tenen les entrades exhaurides. Aquests concerts arriben després d’haver fet una gira curta de concerts de gran format, en què va ser evident que les cançons d’Antònia Font havien transcendit generacions.

Antònia Font. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 27 de gener, 20.00. Diumenge 28 de gener, 18.00.

Dansa i poesia per a infants a Can Palots de Canovelles

El Teatre Auditori Can Palots de Canovelles acull aquest dissabte ‘Filar’, un espectacle de dansa contemporània i poesia visual per a infants d’Antonella Ascenzi. El muntatge parla sobre el poder de la relació entre els cossos i els objectes, una relació que es desenvolupa des de la distància dels fils. Aquests fils són els que ens uneixen amb les nostres famílies, els amics o les persones amb les quals es comparteixen camins. L’espectacle oferirà, una hora abans, un taller de manualitats gratuït per a les famílies que assisteixin a la funció, al Teatre Auditori Can Palots.

‘Filar’, d’Antonella Ascenzi. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 27 de gener, 18.00.

Julieta presenta ‘Ni llum ni lluna’ a la Nau B1 de Granollers

Julieta, considerada la nova cara femenina de l’escena urbana catalana, presenta dissabte a la Nau B1 de Granollers el seu últim mini àlbum ‘Ni llum ni lluna’, on experimenta amb sonoritats variades com l’electrònica, el reggaeton, el pop o el indie. Els seus temes combinen el pop energètic amb lletres d’amor i desamor, basades en reflexions sobre la vida quotidiana, les petites coses, els petits gestos i detalls en minúscules que utilitza per parlar de temes en majúscules.

‘Ni llum ni lluna’, Julieta. Nau B1 de Roca Umbert, Granollers. Dissabte 27 de gener, 22.00.

Torna La Conquesta del Pol Sud al TAG

La Conquesta del Pol Sud torna al Teatre Auditori de Granollers, del qual va ser la companyia convidada la temporada 2018/2019. En aquesta ocasió presenta ‘Guardianes del corazón de la Tierra’, un poema escènic sobre la relació entre l’ésser humà i la Terra. A escena es combinen la música i el conflicte filosòfic tradicional amb la dansa contemporània. Paral·lelament a això, discorre la mirada documental de la companyia.

‘Guardianes del corazón de la Tierra’. La Conquesta del Pol Sud. Teatre Auditori de Granollers. Divendres 16 de gener. 20.00.

Jordi Sunyer

CALA VENTO
‘Casa linda’
Un dels discos més interessants del 2023 va ser Casa linda, el nou treball del duet de rock format pels empordanesos Joan Delgado (veu i bateria) i Aleix Turon (veu i guitarres). Cala Vento van apostar fort i van gravar amb tres o quatre productors (als crèdits hi apareixen Youth, Emili Bosch, Santi García i Jordi Mora) per assegurar-se que el resultat fos òptim, cosa que es pot comprovar amb perles d’indie-rock com No hay manera. També hi ha col·laboracions de nivell com Amaral a Teletecho o Gorka Urbizu a Passar pantalla.

THE GRAMOPHONE ALL STARS
‘Call Your Friends’
The Gramophone All Stars habitualment ja són una bona colla, però en aquesta ocasió han trucat a parents i amics per muntar una autèntica big band i gravar un disc súper ambiciós i multitudinari. La primera convidada és Judit Neddermann, vocalista titular del grup durant deu anys que hi torna per cantar Shit Happens. També passen pel micro altres cantants que han col·laborat en les últimes gires del grup, com Saphie Wells, Tonia Richii o Kelly Isaiah (Koers), i pitos com Pol Omedes a la trompeta, Alba Pujals al trombó o Irene Reig al saxo alt. Un festival.

CARLES BELDA
‘Ciclisme aborigen. Vol. 1’
Aquest és un disc simple i sorprenent perquè està gravat únicament amb un orgue Hammond i els 14 talls que hi ha són tot temes instrumentals dedicats a esdeveniments, espais o personatges clau de la història del ciclisme als Països Catalans. Hi ha cançons per a Melcior Mauri, Joan Martí, els germans Timoner, per a l’equip Kelme… Es nota que l’acordionista Carles Belda, un dels músics més inquiets del panorama folk català, és un malalt de la bici. Per cert, se n’ha fet una edició limitada en vinil amb un llibret il·lustrat per Toni Benaiges i textos de Julià Guillamon.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El piano.

Primer grup/coral del qual vas formar part. L’Escolania de Montserrat.

Primer concert en directe? L’any 2012 a Polònia, amb l’Escolania.

Primer disc que et vas comprar. Tinc una font inesgotable de discos en el meu pare.

Quants discos tens aproximadament? A casa en tenim un miler.

Salva’n tres. Teaser and the Firecut, de Cat Stevens; You Want It Darker, de Leonard Cohen, i Time Out, de Dave Brubeck.

Grups o músics de capçalera. Els pianistes Grigory Sokolov i Martha Argerich.

Un concert (com a públic) per recordar. Daniil Trifonov al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Jordi Vilarrodà

Jordi Vilarrodà

‘Riu de safirs’
Marc Pastor
Ed. 62
Any 1998. A la vora d’un poble de Madagascar, hi troben safirs. Neix la mineria, creix la ciutat, un lloc sense llei. O amb la poca que intenta aplicar el tinent Tahiri, un policia que, si més no, encara té principis i fa el que pot amb una tropa d’agents corruptes o ineptes. La ciutat d’Ilakaka és una olla de pressió, i allà hi arriba una dona misteriosa, que sembla que pot preveure les morts.

‘Allò que només els passa als altres’
Andreu Martín / Ed. Clandestina
Quan el degà de la novel·la negra en català publica un nou títol, atents els amants del gènere. Martín torna amb una història de la Barcelona sòrdida postindependentista. A una banda, un advocat d’ofici en hores baixes que ha de salvar un jove d’una acusació greu. A l’altra, un jutge que és sospitós d’haver fabricat aquesta acusació. I enmig, un clan mafiós que trafica armes i drogues.

‘Fins a l’última pedra’
Berta Creus
Ed. Males Herbes
Males Herbes és una editorial especialitzada a trobar perles. La darrera és aquesta jove escriptora de Sant Martí de Tous que debuta amb aquesta novel·la. O recull de contes, segons com es miri. Algú que arriba a un poble abandonat, una vella que el convida a escoltar les pedres, històries que ressonen parets endins i enfora… A mig camí de la llegenda i amb un vocabulari riquíssim.

‘La dansa dels dies’
Àlex Susanna
Ed. Proa
En els últims anys, l’escriptor i gestor cultural Àlex Susanna ha teixit una de les obres de prosa memorialística més interessants de la literatura catalana actual. Ara ens en lliura una nova entrega, que comprèn un any, del febrer de 2021 al febrer de 2022. Hi ha cultura (arts, literatura…) però també viatges, natura, amistat i notes d’un espectador atent a la realitat del món.

‘Les petjades de la memòria’
Josep M. Muñoz / L’Avenç
Durant 24 anys, Josep M. Muñoz va estar al capdavant de la revista L’Avenç. I durant aquest temps va publicar moltes entrevistes, una selecció de les quals integra aquest volum. Són testimonis d’un moment però, a la vegada, documents històrics: amb Joan B. Culla, Bernardo Atxaga, Miquel Barceló, Antonio Franco, Núria Sales, Carmen Claudin… el mosaic que dibuixa uns temps.

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

REVISTA EXLIBRIS NÚM. 77
Autors: Diversos
Editorial: Associació Catalana d’Exlibristes
Lloc i any d’edició: Tarragona, 2023
Nombre de pàgines: 40

Acaba de sortir de l’obrador el darrer número 77 de la revista Exlibris, publicació d’història, teoria, col·leccionisme i tècnica de l’exlibris. Aquesta revista, de la qual surten dos números a l’any, ja fa 35 anys que es publica d’ençà la fundació, l’any 1989, de l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE). La revista Exlibris és portaveu de l’ACE.

Aquest número 77 és monogràfic i està dedicat a l’artista Luisa García-Muro, que ha fet 80 anys. Quina millor manera d’homenatjar una de les sòcies de l’ACE que reunir en la revista Exlibris el seu treball exlibrístic que està reproduït en aquest número especial. Cal celebrar el nombre d’exlibris realitzats, 240, com cal admirar la seva tècnica: el gravat calcogràfic, el seu estil inconfusible i la seva personal iconografia.

Amb el títol Luisa García-Muro, artista i exlibrista, s’obre aquesta publicació que dona fe de l’obra realitzada en el camp de l’exlibrisme per part de l’artista. La reproducció dels exlibris està acompanyada de textos dedicats al treball de l’autora signats pel crític Josep M. Cadena (en signa dos), Marià Casas (president de l’ACE), qui escriu aquest article (exlibrista i fundadora de l’ACE), el crític Ramon Casalé i el crític Arnau Puig.

Tots coincidim a destacar els trets sobresortints de l’estètica de Luisa García-Muro: la seva lluminositat i harmonia compositiva, la sensació de calidesa i intimitat que desprèn la seva iconografia composta d’elements senzills, quotidians, com jo mateixa escric en el text: “Llicenciada en Belles Arts en les especialitats de pintura i gravat, docent en aquests àmbits i artista de llarga trajectòria en el nostre entorn cultural, Luisa García-Muro ha desenvolupat una sòbria, sensible i original obra plàstica en què l’estudi on treballa i tot el que s’hi mou s’erigeix protagonista. En aquest escenari insòlit de l’espai interior del seu taller, García-Muro hi organitza els seus bodegons, sovint construïts amb els propis estris i materials de treball: teles, llibres d’estudi o consulta, pots de pintura, pinzells, tinters, llapis i burins”.

“L’originalitat de Luisa García-Muro [en les seves pintures, en els seus gravats, en els seus exlibris] es troba en la senzillesa dels seus plantejaments temàtics”, afirma Josep M. Cadena, i no es pot dir millor.

Eva Remolina / AMIC

Els escape rooms s’han convertit en una activitat molt popular i aquesta tendència s’ha estès més enllà dels espais comercials, motiu pel qual ara és possible recrear aquesta emocionant experiència a casa, fins i tot per als més petits. Muntar un escape room per a nens a casa pot ser una activitat entretinguda i educativa que fomenta el treball en equip i la resolució de problemes. A continuació, t’expliquem com pots organitzar un, pas a pas.

1. Escull un Tema Atractiu:
Decideix el tema del teu escape room. Podria ser una aventura pirata, un viatge a l’espai o la recerca d’un tresor perdut. Assegura’t que el tema sigui adequat per als nens i que desperti la seva imaginació.

2. Desenvolupa una Història:
Crea una història emocionant relacionada amb el tema escollit. Pots incloure personatges interessants, misteris per resoldre i un objectiu final. La història serà el fil conductor de tot l’escape room. Si no tens el temps suficient o la creativitat no és el teu punt fort, sempre pots descarregar algun d’aquests jocs a internet, solen estar llestos per a imprimir i jugar.

3. Disposa l’Espai:
Selecciona una habitació o àrea de la casa on puguis muntar l’escape room. Assegura’t que sigui segur i accessible per als nens. Utilitza la imaginació per decorar l’espai segons el tema escollit, amb adhesius, llums i objectes relacionats, tot per a crear una immersió total en el joc.

4. Crea Puzles i Desafiaments:
El cor de l’escape room són els puzles i desafiaments. Desenvolupa activitats que siguin apropiades per a l’edat dels nens. Pots incloure enigmes matemàtics, endevinalles, tastos sensorials o jocs de lògica.

5. Elabora Pistes i Claus:
Divideix la història en diverses etapes i crea pistes i claus que els nens hauran de seguir per avançar. Fes servir objectes o notes amb pistes per anar-los guiant pel camí correcte.

6. Prepara Material de Suport:
Proporciona als nens les eines necessàries per poder afrontar els desafiaments. Poden ser mapes, cartes del tresor, planells… Tot ha d’estar preparat abans que comencin l’escape room.

7. Assigna Rols i fomenta el Treball en Equip:
Si hi ha diversos nens, assigna’ls diferents rols o responsabilitats dins de la història. Això promourà la col·laboració i el treball en equip, elements clau dels escape rooms.

8. Premia l’Èxit:
Finalment, no oblidis celebrar quan els nens completin l’escape room amb èxit. Pots preparar un petit premi com ara llaminadures, un diploma o un petit detall, qualsevol cosa serà suficient per a afavorir la seva motivació.

Lectura de ‘Cop mestre’, de Lionel White Diumenge 6 de setembre de 1992

Jordi Remolins

L’any 1984 vaig fer les primeres col·laboracions periodístiques per a EL 9 NOU, a la redacció del carrer Berenguer el Vell de Ripoll, amb feinotes com trucar a la funerària perquè em diguessin “els morts” de la setmana. Aquesta expressió feia força gràcia al coordinador i altres col·laboradors de l’època, però no prou perquè em trobessin a faltar quan vaig deixar d’anar-hi. Quatre anys més tard, el responsable d’esports al Ripollès em va demanar si hi volia tornar a participar, i no ho vaig dubtar. Sempre m’ha fet il·lusió ser una mena de personatge de còmic tipus Tintín o Peter Parker, tot i que a l’hora de la veritat les emocions són força més contingudes. Una de les alegries més grans de ser pseudoperiodista, a banda de treure els draps bruts de personatges que es creuen socialment immunes, ha estat la col·lecció de gent que hi he tingut l’opció de conèixer.

Un company de feina de principis dels 90 era Josep Maria Sebastian, que havia fet una mica tots els papers de l’auca a l’empresa abans d’esdevenir un bon periodista. Durant una de les nostres converses nocturnes a l’exterior del local que teníem al carrer Progrés, em va inocular la passió per la novel·la negra, després de recomanar-me efusivament el 1280 ànimes de Jim Thompson. Va ser a partir d’aleshores que vaig començar a devorar compulsivament els títols que Edicions 62 publicava a les Seleccions de la Cua de Palla.

Gràcies a aquella obsessió vaig conèixer autors imprescindibles com el mateix Thompson, Burnett, Hammett o Goodis. Un dels que em van captivar més va ser Lionel White i el seu Cop mestre. L’autor novaiorquès va inspirar amb aquesta excel·lent novel·la breu Stanley Kubrick per realitzar Atracament perfecte (1956), tot just un any després de l’estrena literària. Un expresidiari reuneix un grup de malfactors per perpetrar un robatori a l’oficina d’apostes d’un hipòdrom. En un centenar i mig de pàgines hi planteja, desenvolupa i resol una història rodoníssima, on com gairebé sempre et posiciones al costat dels criminals i contra la policia. White va ser considerat un dels autors més pessimistes del gènere negre, especialitzat en personatges torturats per la seva activitat delictiva, l’addicció a l’alcohol o l’amor no correspost. Mil reverències per a ell.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

La banalitat de l’horror
Del director britànic de la pertorbadora fantasia “Under the Skin” (2013) amb una Scarlett Johansson com a extraterrestre arriba als nostres cinemes una coproducció entre els Estats Units, Regne Unit i Polònia, l’esfereïdora “La zona d’interés”. Un extraordinari film que va aconseguir el Premi del Jurat al passat Festival de Canes i que compta amb un guió del mateix Glazer tot adaptant la novel·la homònima de Martin Amis. Un film que retrata el dia a dia del comandant d’Auschwitz, Rudolf Höss (Christian Friedel), i la seva dona, Hedwig (Sandra Hüller), un matrimoni ben avingut que viu amb els seus fills i el servei domèstic en un pavelló amb un jardí al costat mateix dels murs del camp d’extermini.
Un film glacial, de planificació geomètrica, de format cerebral, serveix per posar de manifest la vida tranquil·la d’una família alemanya completament aliena a l’horror que es viu a l’altra banda de la tanca. El genocidi no es mostra mai en pantalla amb imatges mentre queda sempre relegat fora de pantalla, un espai en off. Una manera indirecta de presentar la bestialitat humana la qual es fa present, sobretot, a través d’una impecable i implacable banda de so, però també a través de les converses i accions de la família de Höss o les reunions d’alts comandaments per planificar la gegantina carnisseria nazi.
Un treball extraordinari del so, gentilesa de Johnnie Burn i Tam Willers, que busca l’esgarrifança. Bona aposta també per una fotografia aclarida i lluminosa, feina cabdal de Lukasz Zal, que contrasta amb la foscor de l’ominós que no es veu. A més, amb idees estètiques ben trobades com el recurs de deixar la pantalla a vegades buida d’imatges, simplement amb un fons blanc o vermell. També inclou fragments fantàstics, com imatges d’un negatiu fotogràfic, associades al món dels contes.
Un terrorífic film que parla de la banalitat del mal, apel·lant a la formulació de la pensadora Hannah Arendt, obviant l’explicitat gràfica de la barbàrie. Una apel·lació a la intel·ligència per parlar de l’horror, però, que no sé si podrà arribar a un públic més propens a l’efectisme i educat en la demostració gràfica de qualsevol disbarat en la pantalla. Una important pel·lícula que, novament, ens deixa una interpretació d’altura de l’actriu alemanya Sandra Hüller, precisament la intèrpret de la pel·lícula guanyadora del passat Festival de Canes, “Anatomía de una caída” de Justine Triet, també als cinemes.

el9nou

La top model Cristina Piaget, el presentador de televisió Jesús Vázquez, la cantant Alaska i un doble de Michael Jackson van ser els protagonistes de la batejada com a Nit de la Bogeria que es va fer al Roc 34, una desapareguda discoteca de Vic, per acomiadar l’estiu de l’any 1996. Drag-queens, go-gós i humoristes van intervenir en una festa que va aplegar unes 2.500 persones.

“Jesús Vázquez va ser el que va tenir més èxit ja que un bon nombre de noies s’aplegaven al seu voltant per aconseguir un autògraf i, sobretot, un petó del jove presentador”, recollia Víctor Palomar a la crónica que signava a EL 9 NOU del dilluns 23 de setembre de 1996. Juntament amb la model Piaget, explicava Palomar, van ser bombardejats pels flaixos dels fotògrafs. Piaget, sorpresa, deia que “no m’imaginava que hi hagués un ambient així”.

I és que la música a tot volum, llums de colors, fum i centenars de joves ballant al ritme de les últims novetats musicals dibuixaven una nit especial. “Tenia ganes de fer una cosa així, una festa com aquesta no es veu cada dia”, deia Pere Monells, propietari del complex Roc 34.

AMIC

La teïna i la cafeïna són alcaloides pertanyents a la mateixa família química, i totes dues són estimulants que afecten el sistema nerviós central. La principal diferència entre elles rau en la seva font d’origen. La cafeïna es troba de forma natural en les llavors, fulles i fruits de diverses plantes, especialment en el cafè, el te i el cacau. Per altra banda, la teïna és simplement una forma de referir-se a la mateixa substància quan es troba en el te. D’un punt de vista estricte, la teïna i la cafeïna són equivalents des del punt de vista químic.

Efectes sobre el Cos Humà

Tant la teïna com la cafeïna tenen la capacitat de millorar l’estat d’alerta, reduir la fatiga i augmentar la concentració. Aquestes substàncies actuen bloquejant els receptors d’adenosina, una substància que indueix el son i la relaxació. Així, el consum moderat pot millorar la capacitat cognitiva i augmentar el rendiment físic.
No obstant això, un consum excessiu pot tenir efectes adversos com nerviosisme, insomni, i irritabilitat. És crucial entendre, per tant, els límits individuals i ajustar el consum segons les sensibilitats i necessitats personals.

Els experts en salut generalment coincideixen que un consum moderat és segur per a la majoria de la població adulta. Es considera que fins a 400 mil·ligrams de cafeïna al dia (equivalent a aproximadament quatre tasses de cafè) és una quantitat segura per a la majoria de les persones. No obstant això, aquesta xifra pot variar segons factors com la sensibilitat individual, l’estat de salut general i altres factors com l’embaràs.

L’amic és aquell que et presta les ales quan les teves s’han oblidat de com volar

Jordi Ballbé i Urrit

Sempre he pensat que els amics se’ls podia comptar amb els dits d’una mà… i encara me’n sobraven. No anava gens errat. Ans al contrari. Fins i tot, coincidint amb la pandèmia de covid-19, he passat de l’encís al desencís en algun cas concret. I confesso que m’ha trasbalsat i sorprès moltíssim. Mai no m’ho hauria esperat. A l’extrem de bescanviar el terme amistat pel de toxicitat… I ho sento, de debò.

L’amic és aquell que et presta les ales quan les teves s’han oblidat de com volar. Com deia n’Albert Camus, “és aquell que arriba quan tots els altres ja han marxat”. Els vertaders amics es diferencien de la boira en el fet que mai no desapareixen quan canvia la direcció del vent. L’amistat no són 500 coneguts en una xarxa social. Ho són els cinc amics que es van quedar amb tu quan les coses no t’anaven bé.

Amic és aquell que et dona la mà quan la necessites, però que també sap demanar-te-la. És ací quan em sotragueja íntimament una frase del malaurat Josep Maria Espinàs: “El més important entre dos amics ho són els moments de silenci.” L’amistat ve a ser com una clau del més fràgil cristall. Obre les portes de la companyia i tanca les de la soledat. Si aquesta clau es trenca, però, ningú no la pot arreglar. Un amic és aquell que creu en tu, encara que tu hagis deixat de fer-ho.

En l’entorn social d’un món tan convuls com l’actual, és ací on pren tot el seu sentit una sentència cabdal d’Aristòtil: “Si la gent practiqués molt més l’amistat, no tindria tanta necessitat de la justícia.” Amb un amic al costat, cap camí és massa llarg… Amb tot aquest seguit de reflexions, m’insto a superar el dol de la pèrdua que comentava a l’inici del meu escrit. Tant sí com no. Sense deixar d’arrelar-me en la idea que val més tenir un amic a la porta… que un parent a Mallorca.

Un altre dia hauré de tenir el coratge sincer d’al·ludir a les fugues traumàtiques esdevingudes al camp dels lligams de consanguinitat. Per tot se’n fan de bolets, quan plou. Quina llàstima, oi?

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers