Marta Marco i Viñas és una actriu catalana. Ha treballat en teatre, cinema i televisió. El teatre de Sant Miquel de Balenyà, acollirà Bèsties, una obra que va sobre una psicoterapeuta que repassa les repercussions d’un cas extrem: la filla de vuit anys de la seva pacient vol posar-se pits

Jordi Sunyer

Marta Marco i Viñas és una actriu catalana. Ha treballat en teatre, cinema i televisió. El teatre de Sant Miquel de Balenyà, acollirà Bèsties, una obra que va sobre una psicoterapeuta que repassa les repercussions d’un cas extrem: la filla de vuit anys de la seva pacient vol posar-se pits.

Amb ‘Bèsties’ has trepitjat gairebé tots els teatres de la comarca d’Osona.
Em sento molt afortunada. Crec que és una comarca que realment m’estima o és que jo em sento molt estimada per ella i això em fa molt feliç perquè he fet molt teatre aquí, és molt gratificant.

I aquest dissabte al teatre de Sant Miquel de Balenyà, que això és gairebé com jugar a casa.
Això és jugar a casa directament sobretot perquè m’ha programat l’Ernest, la meva parella, que fa aquesta tasca d’intentar que la gent vegi coses de qualitat en un teatre petit d’un poble petit.

Que un poble com Sant Miquel de Balenyà tingui la programació que té és tot un luxe.
Sí, crec que s’han ajuntat diversos factors, primer que des de l’Ajuntament es recolza que hi hagi aquesta programació i després que hi ha tres persones com l’Ernest Villegas, en Llopis i en Quim Blancafort, que són gent vinculada a la cultura i a la producció, i, sobretot al poble, perquè ho fan desinteressadament per fer que passin coses al seu poble.

Arreu on has anat, has tingut èxit.
Estic contenta perquè realment és un tema que jo crec que els qui som mares o pares ens toca i ens toca de prop i com a societat crec que està bé que ens fem aquestes preguntes sobre la hipersexualització dels nens.

De què va l’obra?
Jo soc una terapeuta que es diu Tesa, i m’assignen un cas arran d’una mare que se li ha retirat la custòdia a la seva filla perquè l’ha operat amb vuit anys i li ha implantat pits. La nena li va demanar i la mare va anar a Sud-amèrica i els hi va posar.

A partir d’aquí es parlen de moltes coses que tenen relació amb el que deies.
Parla de moltes coses, de les pantalles, de la dona virtual, de la pornografia, de la transsexualitat, del gènere, de la identitat, obre molts temes la Monica Dolan, l’autora del text.

L’objectiu de l’obra no és trobar resposta sinó remoure consciències no?
Curiosament, recordo una de les primeres entrevistes de les primeres prèvies que vam fer a Barcelona que una periodista em va dir que venia amb uns dubtes predeterminades molt clares perquè el seu posicionament sobre el que anava a veure era una percepció i quan va sortir de l’obra em va dir que no em preguntaria res del que tenia previst perquè havia canviat tota la concepció. Crec que això és el més interessant que proposa el text.

La grafia del cartell ens recorda a la pel·lícula de ‘Barbie’. Hi ha alguns paral·lelismes?
Sí, busca jugar amb aquesta cosa que tenim sobre com ha de ser una dona, de la dona hipersexualitzada, la dona que necessita anar a la cirurgia plàstica, que necessita reconvertir-se ella mateixa per buscar la seva identitat. Això és una part que a mi m’agrada molt quan ho explica la psicoterapeuta, diu que estem construint les nostres identitats des de fora amb l’ajuda d’uns pocs milers d’anuncis i crec que té molta veritat.

Has vist ‘Barbie’?
No, ha sigut un any d’aquells que ens ha costat molt. Anar al cinema és tot un repte. M’agradaria anar-hi, abans hi anava molt d’ençà que hem sigut pares i mares ens costa una mica més. Em falta ‘Barbie’, ‘Oppenheimer’ i ‘La sociedad de la nieve’.

La pel·lícula et fa un plantejament que et permet mirar-ho en prismes diferents.
Jo de petita havia tingut moltes ‘barbies’ i el primer que veiem era els pits que tenia, el cos que tenia i sobretot hi havia també una mirada masculina. Jo tinc un germà i la mirada era masculina sobre la Barbie. Crec que hi havia un parany aquí.

‘Bèsties’ planteja que depèn d’on es mirin certes coses la visió pot canviar. Entendre una mare que posa uns pits a una filla de vuit anys costa. Però en algun moment del teu monòleg t’ho planteges?
No, jo crec que el meu personatge intenta empatitzar amb la mare, l’intenta entendre, però sobretot intenta entendre que no és només culpa seva sinó que també posa els interrogants en la societat.

No hi ha només un culpable perquè si no seria molt fàcil trobar solució.
Clar, qui ven sostenidors per a nenes a partir de vuit anys amb push-up? Per què? Quin sentit té això? Per què la roba que es ven a les nenes ja és hipersexualitzada o les revistes on apareixen o els Tik Toks?

A més tu ets mare.
Sí, però d’un nen i el que intento és donar-li aquesta mirada oberta sobre el feminisme, sobre el que s’ha avançat i el que queda per fer i que sense la seva ajuda no es podrà fer.

Hi haurà més ocasions de veure l’obra al llarg del 2024?
Segur, ara de fet faig aquests bolos, però faig una parada perquè reprenem ‘La trena’ però just després torno a tenir tota una tongada de bolos. L’altre dia un company em deia que aquest monòleg és com tenir alguna cosa a la cartera i que pots anar utilitzant quan et ve de gust.

‘Merlí’ va ser tot un èxit no?
Sí, va ser una de les primeres sèries que va entrar en plataforma i això va fer que tingués molt ressò. La recordo amb molt d’amor, molt afecte, ens ho vam passar molt bé amb el Francesc, que és un gran company, i amb tots els nois que ho van donar tot.

La posada en escena de ‘Bèsties’ és senzilla no?
Només necessitem una taula i una cadira i de fet no ho necessitaríem, però a mi em va bé perquè hi puc posar aigua i els apunts.

Costa fer cine?
Costa, i a les dones de més de quaranta anys ens costa més. Ja es fan coses, però sempre es busca que hi hagi la solvència d’un nom al darrere, nosaltres aquí a Catalunya sí que ens coneix tothom, però a la resta del territori és més difícil. És complicat.

‘La trena’ que es farà a Torelló el 2024 hi haurà algun canvi?
Cap, quina alegria de muntatge. Ha set un regal d’aquells que passen dues o tres vegades en tota la carrera, però és un regal.

Toques el violoncel?
Faig el que puc, vaig estudiar molts anys al Conservatori de Badalona i vaig tocar molts anys el violoncel, però també fa molts anys que no faig violoncel, però de tant en tant li trec la pols.

Vas a gaires concerts?
Ho intento, a l’estiu sí, intento anar a festivals, m’encanta la música, però sí que estàs tu treballant costa.

Quin ha estat l’últim concert al qual has anat?
Va ser el Cabró Rock, recordo que hi havia Triquell, Joan Dausà…

Aniràs al d’aquest any?
Espero que sí, jo soc molt fan d’Oques Grasses així que esperem que sí.

Què més et regalarà aquest 2024?
He de dir que encara no puc dir-ho, però tinc dos projectes més que són molt emocionants.

Teatrals o televisius?
Teatrals. He rodat una sèrie d’Oriol Paulo que tinc una intervenció petita que crec que serà molt xula i si que he de dir que un d’aquests dos projectes teatrals ens retroba amb l’Emma Viladesau que feia molt temps que no treballàvem juntes i recuperem ‘El matrimoni de Boston’.

Això quan seria?
Això és 2024, però cap a l’octubre, novembre, però em fa molta il·lusió.

Ja hi heu començat a treballar?
Bé, jo soc una persona que sí que m’agrada arribar al primer dia amb el text sabut. Normalment, són dos mesos d’assajos i encara no ho sabem. A mi m’agrada tenir dos o tres mesos abansaquesta aproximació al text i recuperar.

Com que ja la tens a la memòria potser t’encordaràs.
No ho sé, perquè hi ha vegades que necessites buidar aquests calaixos per entrar noves coses. Ara que estic recuperant ‘La trena’ i estic amb ‘Bèsties’ hi ha cops que costa. En tinc moltes ganes.

I l’altra proposta?
Aquesta no la puc concretar tant, és d’una autora que és d’aquí i som molt amigues.

La passada dels Tres Tombs i el Ball de Plaça són els plats forts de la celebració, diumenge, però hi ha diverses activitats més durant tot el cap de setmana

Roger Rams

Com ja és tradicional, quan Sant Antoni Abat cau en dia feiner, a Caldes la festa als carrers se celebra el cap de setmana següent, per tal d’aplegar més assistents en tots els actes. En aquest sentit, per aquest dissabte i diumenge, s’han programat més d’una desena d’activitats per a tots els públics.

Els actes emmarcats en el programa ja van començar el 9 de gener passat, dia en què es van repartir els panets beneïts a les cases dels socis de la Facultat i al llarg de tota la setmana s’han dut a terme els assajos del Ball de Plaça al Casino de Caldes, que culminaran dissabte al vespre amb un assaig general ja a la plaça de la Font del Lleó, escenari de l’actuació.

Dimecres es va celebrar la missa de difunts, que va guardar un sentit record a tots els membres i familiars de la Facultat desapareguts en el darrer any. Aquest dissabte l’activitat es concentrarà a la tarda. D’una banda amb l’actuació del grup dansaire a la residència de gent gran de la Fundació Santa Susanna, que oferirà una mostra del Ball de Plaça a les persones que hi viuen.

D’altra banda, al punt de les 8 del vespre, es farà l’assaig general a la plaça. Ja diumenge, a partir de les 8 del matí les cavalleries i carruatges es concentraran per fer plegats l’esmorzar del traginer, abans de començar la tradicional passada dels Tres Tombs, que es preveu, un any més, multitudinària.

A 3/4 de 10 del matí es farà un acompanyament del portabandera fins a l’Església, que comptarà amb la presència de la Unió Filharmònica del Prat de Llobregat.

Un altre dels fets destacats d’aquest diumenge és que la missa que tindrà lloc a les 10 del matí a l’Església de Santa Maria de Caldes serà a càrrec de Salvador Cristau, bisbe de Terrassa, que presidirà l’ofici calderí per primer cop. Entre 2/4 de 12 i les 2 de la tarda desfilaran els Tres Tombs pels carrers de Caldes que acabaran a la zona del Tint.

A la tarda del mateix diumenge, el protagonisme serà per a la música, amb el Ball de Plaça a 2/4 de 5, amb l’actuació de totes les colles participants i del grup dansaire de la Facultat. En aquesta ocasió l’encarregada d’interpretar la música serà la Cobla Ciutat de Granollers.

A partir de 2/4 de 7 i fins ben entrada la nit, el Casino de Caldes serà l’escenari d’un concert a càrrec de l’orquestra Costa Brava, el tradicional sorteig de la Rifa del Porc, i l’acte de lliurament de la bandera als abanderats de 2025 que acomiadarà els actes emmarcats en la celebració de Sant Antoni Abat.

Tot i que el gruix dels actes de celebració de Sant Antoni Abat de Caldes es concentraran aquest diumenge, ja fa dies que han començat alguns dels més tradicionals. Un va ser la missa de difunts que es va celebrar dimecres, a la qual van assistir els abanderats d’enguany, i d’altres edicions, i bona part dels membres de la Facultat de Sant Antoni.

Els quatre abanderats són, de fet, els grans protagonistes de la festa. Els d’aquesta edició són Miquel Alzina, que farà de portabandera; Mariona Balaguer, que serà capitana de bandera, i Martí Brunat i Eduard Coll, que seran els cordoners. Tots ells expliquen que ser abanderat és tota una experiència i que fa anys que esperen aquest moment, ja que tots quatre han ballat el Ball de Plaça des de ben petits i tenen un vincle especial amb la festa. Tot i això, no amaguen que el fet de ser abanderat requereix molta preparació i un cert esforç.

De fet, des del mes d’octubre passat han assajat els passos del Ball de Plaça setmanalment, i des de fa uns dies estan practicant la munta dels cavalls, tot un repte, ja que tres dels abanderats no havien pujat mai damunt d’un cavall.

375 anys de la celebració

Aquest 2024 es commemoren els 375 anys de la celebració de Sant Antoni a Caldes, segons apunten els documents que s’han recopilat. Aquesta efemèride arriba amb canvis en la junta de la Facultat. El fins ara president Joan Bellavista ha passat el relleu a Jordi Canet, vinculat des de fa més de vint anys a la junta. Canet explica que la presidència és tot un repte, ja que s’han de tenir en compte molts detalls de cadascun dels actes. Des del mes de setembre passat Canet explica que han estat treballant amb tots els actors implicats per poder presentar el programa.

Pel que fa als Tres Tombs, l’activitat més participativa, com és habitual s’espera que apleguin participants dels dos Vallès, i d’altres punts del país. Segons apunta Canet, està previst que transitin pels carrers del centre de Caldes una cinquantena de carruatges, un centenar de cavalls muntats, i una vintena de carrosses de tracció mecànica.

Aquestes xifres certifiquen la de Caldes com una de les passades més nombroses. Segons Canet, la festa a Caldes és un èxit en part gràcies a l’aposta que se’n fa tant des de l’entitat com des de l’Ajuntament, ja que en molts municipis, s’ha reduït significativament el pressupost destinat a aquesta festa, mentre que a Caldes s’ha mantingut. Aquest fet situa la vila termal com un dels pobles amb un Sant Antoni més viu.

Sobre la nova llei de benestar animal que regula els Tres Tombs, Canet diu que en la passada “es compleixen estrictament tots els protocols”, ja que durant tota la cavalcada hi haurà dos veterinaris assistint els animals, es demanarà la documentació de tots els animals participants i s’instal·laran punts d’aigua per abeurar els cavalls.

Un repic de campanes, un brindis i la commemoració del 140è aniversari del naixement del mestre Pecanins, novetats de la festa major de Prats, que dilluns viurà el dia central

EL 9 NOU

Prats comença l’any amb la celebració de la festa major de Sant Vicenç, en honor al patró del poble. La cultura popular tornarà a ser la gran protagonista, entre una àmplia proposta d’activitats culturals per a totes les edats i alguna novetat puntual.

El pregó, a càrrec del docent de l’institut Castell del Quer Lluís Forcada i Comas, que malgrat la seva jubilació manté el vincle amb el centre a través del projecte de teatre de 4t d’ESO, marcarà el tret de sortida aquest divendres a 2/4 de 9 del vespre, a l’Espai. Durant l’acte, també s’anunciarà la persona homenatjada d’enguany.

El mateix divendres, a les 10 del vespre, el pavelló municipal anuncia Festa Grossa, un espectacle del duet Fel Faixedas i Carles Xuriguera per celebrar els seus “25 anys de penes i glòries” dalt dels escenaris. La festa continuarà al mateix espai, amb les actuacions de kiwi_rumba i PD Salas Xic. I dissabte, a partir de 2/4 d’1 de la nit, qui tingui ganes de ballar està citat de nou al pavelló, amb el concert de Sicuta Versions i Pelukass. Tancarà la vetllada la música del DJ Calvins.

Diumenge a les 12 del migdia, cita especial a la Sala Polivalent, amb l’acte de commemoració del 140è aniversari del naixement del mestre Joaquim Pecanins Fàbregas, amb la participació de l’Associació Coral de Prats de Lluçanès, la coral de l’EMAL i Lluçaveus, i la presència de Glòria Ballús Casòliva, estudiosa del mestre. I a la tarda, espectacle familiar al pavelló, amb la companyia Orelles de Xocolata.

La festa major viurà el seu dia central dilluns, Sant Vicenç, amb els actes més tradicionals. La jornada començarà a les 11 del matí, davant de l’Ajuntament, amb la formació del seguici acompanyats dels gegants de Prats i l’Orquestra Maravella, per dirigir-se a l’ofici solemne, cantat per l’Associació Coral de Prats a l’església parroquial. Tot seguit es cantaran els goigs de Sant Vicenç i una ballada de gegants donarà el tret de sortida al recorregut fins a la plaça Vella, per viure el moment més esperat: la representació de la Trencadansa i els ballets de Sant Vicenç. A continuació, als jardins de Cal Bach, hi haurà l’estrena d’un brindis de festa major. El programa es reprendrà a 2/4 de 6 de la tarda amb el concert i les sardanes amb l’Orquestra Maravella. Més tard, a les 10 del vespre, a l’Espai, el mateix conjunt oferirà la tradicional serenata i, a la nit, el ball de gala al pavelló.

El regidor de Cultura i Festes, Jordi Batriu, destaca que la programació d’aquest any gira al voltant de les propostes més tradicionals, com són la Trencadansa i els ballets de Sant Vicenç, però també hi ha “algunes novetats” com la recuperació del repic de campanes d’inici, divendres a la 1 del migdia, o el brindis de festa major.

Miquel Erra

La Vicentada, l’inèdit format de trobada gegantera que la colla local va estrenar amb èxit l’any passat, tornarà a ser un dels actius destacats del programa de la festa major d’hivern de Sant Vicenç de Torelló, que enguany s’allargarà un dia. Aprofitant que dilluns és festa local, s’ha convocat una matinal d’inflables per a la canalla al pavelló.

La Vicentada tindrà lloc diumenge a partir de 2/4 de 12 del migdia. Com a singularitat, al pas pel carrer Lloriana els dos gegants, en Vicenç i la Lloriana, avançaran a pes de braços per damunt dels caps dels geganters. Enguany hi haurà els gegants de Montblanc com a colla convidada i la cercavila estarà amenitzada per la cobla Cani-go!.

Si aquesta va ser la gran novetat de l’any passat, enguany n’arriben més. D’una banda, dissabte al matí, després de la tradicional caminada popular, se servirà una xocolatada –fins ara reservada a la festa major d’estiu–. També s’estrena una tarda de jocs de taula per a totes les edats, a partir de les 4 al pavelló, que servirà de presentació d’una nova entitat del poble, els Helheim Osona. A les 8 del vespre hi ha previst un castell de focs a la plaça Onze de Setembre, a càrrec dels Diables del Ges.

I a la nit arribaran dues novetats més. D’una banda, un sopar de carmanyola en què tothom s’haurà de portar el menjar de casa, però hi haurà unes graelles per a qui s’hi vulgui rostir carn; i per tancar el dissabte, un divertit bingo musical, al mateix pavelló, amb algunes sorpreses anunciades. Tots els actes programats són gratuïts.

Es farà de l'1 al 4 de febrer i entre les novetats hi haurà un punt de degustació amb propostes dolces i salades

ACN

La capital d’Osona acollidrà de l’1 al 4 de febrer una nova edició del TrufforumVic, la festa de la tòfona, que enguany creixerà en espai firal i programació. Es farà al recinte firal El Sucre de Vic i inclourà el tradicional mercat de tòfona fresca i productes trufats que enguany guanya més espai. Entre les novetats, destaca la creació d’un espai gastronòmic, La Tòfona al Plat, on els visitants podran degustar diferents plats al llarg de la jornada i que comptarà amb diversos restaurants i establiments convidats que oferiran propostes dolces i salades. El certamen inclou programació per a professionals, com un congrés internacional de tòfona, i també per a visitants.

La tòfona negra (Tuber melanosporum), seleccionada i de diferents territoris d’origen, tornarà a ser la gran protagonista del TrufforumVic. Als espais d’activitats, l’Aula de la Tòfona i La Cuina de la tòfona, es podran descobrir tots els secrets de la tòfona amb activitats que inclouran tasts i aniran a càrrec de reconeguts professionals. Enguany, se n’ampliarà la capacitat per donar cabuda a més participants. També hi haurà més activitats per a infants i l’Espai tòfona i ciència tindrà un programa d’activitats i espai específic.

No hi faltaran altres activitats habituals com el 5è Campionat de Catalunya de Gossos Tofonaires; activitats per a professionals com el Congrés Internacional de la Tòfona sobre el seu conreu; l’Acadèmia de la Tòfona, que s’amplia a dues matinals d’activitats formatives per a estudiants d’hostaleria; i premis i reconeixements com l’Ambaixador de la Tòfona o la Tòfona d’Or, entre altres novetats. El diumenge també hi haurà l’esmorzar popular amb tòfona amb Osona Cuina i Taula Dolça

El TrufforumVic està organitzat per l’Ajuntament de Vic, el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, la Llotja de Contractació i Mercat en Origen de Vic, l’European Mycological Institute (EMI), la Diputació de Barcelona, l’Associació de Productors de Tòfona de Catalunya (PROTOCAT), el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya i el Consell Empresarial d’Osona.

Jordi Remolins

L’any 1994 un grup de joves de la Plana van començar a trobar-se per fer cerveses i tocar hardcore, la seva peculiar manera d’interpretar el metal. Tres dècades més tard, la base sobre la qual van fundar els Monos de Chocolate continua mantenint-se, revitalitzada gràcies a un últim enregistrament on les guitarres sonen més potents i musculoses que mai.

Els sis temes que formen part d’Amaga les vergonyes, un EP que ja es pot trobar al seu espai de Bandcamp, resolen en poc més de dotze minuts la crítica envers el gènere humà i les contradiccions i disfuncions que diàriament mostrem, amb les lletres esmolades marca de la casa. Al tema Volverá a ocurrir fan referència a un antic monarca ibèric com a “prófugo, fratricida, borracho, mataelefantes”, i a la portada, obra de Gabi Guix, s’hi veu un equilibrista passant per sobre de tot allò que odien de la societat, com ara constructores, nuclears, Instagram, McDonald’s, línies d’alta tensió o les religions.

Combinant el català i el castellà tal com han fet durant la seva trajectòria, aquest disc està definit per una producció més metal que les anteriors, gràcies al so que li han imprès a l’estudi Moontower de Terrassa. El baixista Àlex Roca explica que “per ara és el disc que més m’he escoltat després de tots els de la banda, no carrega gens”. La formació la completen l’antic membre de Crusher i cantant Pep Maians, el bateria Toni Lira i el guitarrista Xevi Parés. Malgrat la coincidència amb el trenta aniversari, els Monos no tenen previst incrementar l’activitat. De fet, l’any passat “vam fer més concerts per poder-nos pagar l’enregistrament del disc”, diu l’Àlex, però per ara aniran fent com sempre sobre la marxa.

Amaga les vergonyes és el novè treball de Monos de Chocolate. Dos anys després de la seva formació ja va arribar la seva primera maqueta. Els discos Irritante (1998), Órgano pobre/Vida rica (2000), Hipmonotizados (2004) i 13 (2007), a més del que van compartir amb Taquicardia i No Name (2004), van donar pas a la seva etapa més recent, on les gravacions s’han publicat directament en format digital. És el cas també de Banyes i goles (2012) i d’Un cel encès (2019). Tot aquest temps els ha permès constatar que cada vegada és més fàcil entrar a un estudi i acabar sonant bé, i que, en canvi, resulta força més complicat trobar locals on tocar d’una forma mínimament digna.

Afortunadament, Monos de Chocolate no competeix ni per guanyar-se la vida ni per arribar a un públic excessivament més ampli del que ja tenen. Encara són quatre homes, amb trenta anys més a sobre però amb un esperit tan o més jove que aleshores, que es troben, fan unes cervesotes i engrapen els instruments per extreure’n la música que realment els agrada.

Miquel Erra

“Les festes dels Tonis són identitat, són orgull de ciutat, són tradició i són memòria històrica. L’hivern manlleuenc no seria el mateix sense aquestes festes que trenquen el gris de gener i ens recorden d’on venim.” Són les paraules que ha escrit Arnau Rovira al Llindar de la revista d’enguany; diumenge viurà el seu primer passant com a alcalde de Manlleu. L’any 2019 va ser declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional.

El programa ja va arrencar divendres passat amb el pregó de Guillem Roma i va continuar aquest dimecres amb una missa en honor al sant, al migdia, i al vespre la tradicional cercavila nocturna dels traginers, amenitzada per la banda Riverter.

Per segon any consecutiu, la plaça Fra Bernadí acollirà aquest dissabte la Fireta de Sant Antoni, amb diferents activitats familiars. L’objectiu, difondre la festa entre les noves generacions. Hi haurà passejades en poni i el carro, tallers de manualitats i xocolatada. Funcionarà de les 10 del matí a la 1 del migdia. Un bon preàmbul per afrontar, diumenge, la jornada central. A les 8 del matí ja hi haurà l’esmorzar de traginers a Mas Roca. A les 10, missa solemne a la parròquia de Santa Maria, cantada per la família Ramírez. I a la sortida, benedicció de les cavalleries i inici del passant dels Tres Tombs, novament amenitzat per la banda Riverter.

Paral·lelament, a les 12 hi haurà una ballada de sardanes amb la Cobla Lluïsos i a la 1, la tradicional representació del Ball del Ciri, a la mateixa plaça Fra Bernadí.
La festa viurà tres epílegs: el divendres 26, a 2/4 de 10 del vespre, amb la representació de l’obra Besos, al Teatre Municipal; el dissabte 27 hi haurà el Sopar de Tonis, i l’11 de febrer, la presentació del llibre Memòries de Ricardo Ardèvol Llorens.

EL 9 NOU

La reconeguda companyia El Espejo Negro presenta aquest dissabte a 2/4 de 8 del vespre a la Sala Polivalent La Torreta de Montmeló l’espectacle de marionetes per a adults ‘El verdugo’, amb guió original de José Luis García Berlanga i Rafael Azcona, i adaptació teatral i direcció d’Ángel Calvente. Amb aquest nou muntatge, la companyia consolida la seva trajectòria de 35 anys, farcida d’espectacles provocadors, innovadors i tècnicament impecables. Tots ells, com aquest basat en un clàssic de Berlanga i Azcona, ajuden a marcar un estil i una forma de fer teatre que identifiquen la companyia com a creadora d’un nou estil de teatre de marionetes amb un segell molt original.

‘El verdugo’. El Espejo Negro. Sala Polivalent de la Torreta, Montmeló. Dissabte 20 de gener, 19.30.

El Pot Petit actua a Parets amb ‘Les aventures del lleó vergonyós’

El Pot Petit presenta a al Teatre Can Rajoler de Parets un espectacle amb titelles i música en directe per descobrir les emocions de la mà d’un dels seus personatges més emblemàtics. El lleó, a través d’aquest viatge trepidant, es farà amic del tigre, el cavall, l’hipopòtam i el gall, entre d’altres. Junts experimentaran emocions com la por, l’alegria, la tristesa o la ràbia, les accepten i les comparteixen i, sobretot, s’ajuden els uns altres altres quan les emocions són difícils de gestionar.

‘Les aventures del lleó vergonyós’, El Pot Petit. Teatre Can Rajoler. Parets del Vallès. Diumenge 21 de gener, 18.00.

Joan Pera aterra a Parets amb ‘Tot l’any pot ser Nadal’

Joan Pera puja als escenaris amb aquest muntatge en una gran exercici interpretatiu per posar-se a la pell del personatge més icònic de Charles Dickens, el famós Ebenezer Scrooge. L’obra explora el mític ‘Conte de Nadal’ de Dickens des d’una perspectiva mai vista. Pera no només encarnarà el famós avar del relat. sinó que, a banda de donar veu, cos i ànima a la resta de personatges de l’auca, viurà tota la narració des de la perspectiva de l’Avi Joan, l’alter ego d’Scrooge.

‘Tot l’any pot ser Nadal’, de Jaume Viñas. Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès. Dilluns 22 de gener, 19.00.

L’Orquestra de Cambra de Granollers presenta ‘Simfonia de simfonies’ al TAG

L’Orquestra de Cambra de Granollers torna aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers per presentar el concert ‘Simfonia de simfonies’. Es tracta d’un recull dels grans ‘hits’ de la música clàssica, des de Mozart i Beethoven fins a Mendelsshon i Brahms. La proposta és un experiència única i immersiva en què una part del públic podrà viure la música compartint faristol amb l’orquestra, per sentir i compartir les emocions i sons que senten els músics. Abans hi haurà una funció familiar.

‘Simfonia de simfonies’. Orquestra de Cambra de Granollers. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 21 de gener, 18.00.

Jaume Espuny

‘Berlin’ RCA 1973

Berlin, el tercer disc de Lou Reed en solitari després de deixar la Velvet Underground, és possiblement el disc més depriment de la història del rock. Al llarg de les 10 cançons de l’àlbum, Reed explica la història d’una parella de bohemis drogoaddictes, ell i ella, que bàsicament s’alimenten de drogues en un Berlín decadent i fosc. Tot això amb una música i arranjaments sobrecarregats de guitarres, teclats, trompes, cordes i bateria. I entre els músics, dues figures com Jack Bruce a la guitarra i Steve Winwood als teclats. Pel que s’ha dit, Lou Reed no toca cap instrument, ni la guitarra. Es va limitar a compondre unes quantes cançons precioses i a cantar-les.

El disc, quan es va publicar el 1973, va ser rebut gairebé amb insults per la crítica. Mig segle després, està considerat un dels grans discos de Lou Reed –per mi, el millor–, però ja se sap, a vegades els crítics tenen pa a l’ull. El tema més famós del disc és “Caroline Says”, que té dues versions, una de rapideta i una de molt lenta i trista. També estan molt bé “Lady Day” i “How Do You Think It Feels”, però les dues joies apareixen al final del disc. Una és la llarga “The Kids”, amb el plor d’un nen real inclòs, i la que tanca l’àlbum, “Sad Song”, que malgrat el títol (“Cançó trista”) infon una mica d’esperança a tanta desesperació; no tot és tan negre, home.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

VARIS ARTISTES
‘Els teus amics. Disc homenatge a Llongue’
Una trentena de músics han volgut retre homenatge al sabadellenc Josep Maria Llongueras (Llongue pels amics), que va morir de forma sobtada el passat juliol, a través d’un disc que compta amb 16 versions del mateix Llongue acompanyades de tres sorpreses: una cançó inèdita de La Madam titulada Vilma; una peça escrita per Aleix Creus, de La Madam, Un dia com avui, amb una lletra dedicada al seu excompany de formació, i una versió de Lonely Avenue interpretada per Montse Llaràs i Miquel Prats (Bars). Un gran record.

PETIT MAL
‘Como que nada ocurrió’
Petit Mal és un projecte de pop-folk liderat pel valencià Suso Giménez amb gairebé dues dècades de trajectòria. Giménez, però, no viu de la música sinó que exerceix de pneumòleg i això li permet agafar-se la carrera amb certa tranquil·litat i sense urgències. Ara publica Como que nada ocurrió, un tercer disc (tres en 20 anys no és un ritme gaire prolífic) que és una peça d’orfebreria que convida a seguir endavant i que farà les delícies dels que perden l’orella per propostes com les de Sufjan Stevens, Iron & Wine o Dawn Landes.

ZOMBI PUJOL
‘Imbecil·litat tàctica’
L’any 2012 un grup de veterans de l’escena vallesana provinents de bandes com Suicidal Vailets, Budellam o Orgy of One es van unir per crear un projecte de punk amb el tallagespa pasturant permanentment per la llengua. Que no es tallen ni un pèl, vaja. I aquell experiment que ells mateixos definien “de pocasoltisme garatgero i punk rock merdós” arriba ja a la tercera entrega amb 11 noves peces que no tenen pèrdua. L’àlbum arrenca amb “La merda que fas tu” i acaba amb “Pterodàctils”, un recitat amb to de pregària. La portada és d’Ignacio Murillo.

Guillem Freixa

Guillem Freixa

L’ARMADURA DE LA LLUM
Autor: Ken Follett
Editorial: Rosa dels Vents
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 832

Ken Follett és un gran narrador d’històries. De fet, podríem dir que Follett és un gran narrador de la història, i ho torna a demostrar en la seva última publicació, L’armadura de la llum, el cinquè volum de la saga d’Els Pilars de la Terra, on Kingsbridge torna a ser l’epicentre de l’acció per entendre un moment decisiu per a la humanitat. De fet, el reconegut escriptor gal·lès arrenca el llibre amb una sincera dedicatòria a la feina dels historiadors conscient que en la seva gran trajectòria dins la novel·la històrica els acadèmics hi han jugat un paper decisiu. I a la seva manera, Follett també contribueix amb els seus llibres a entendre d’on venim i esbrinar cap on anem.

En aquest cas, les pàgines del llibre ens traslladen a un dels moments més convulsos al vell continent com és el pas del segle XVIII cap al XIX. Un temps de canvi. I uns canvis que afecten tots els estrats socials en un debat constant entre els antics règims i la voluntat de progrés i modernitat. L’evolució més evident i que forma la columna vertebral de la trama de la novel·la és la revolució industrial: l’escenari de producció tèxtil artesanal a Anglaterra es veu amenaçada –o si més no sacsejada– per l’aparició de la màquina de vapor i la seva aplicació a les fàbriques a través de telers que permeten produir més i amb menys treballadors. Els protagonistes –com la filadora Sal Clitheroe, el revolucionari Jarge o l’astut i espavilat Kit– visualitzen la fi d’un món on el poder de la noblesa agonitza a través de la repressió i això comporta l’aparició de sindicats de treballadors i l’inici de la consciència de classe.

En paral·lel, Follett també introdueix un dels capítols més intensos de la història d’Europa, com és l’expansió de l’imperi de Napoleó: el punt àlgid d’aquesta descripció arriba amb la batalla de Waterloo, on es torna a fer evident que els temps estan canviant. Amb un relat dur i cruel, l’autor et capbussa en un escenari en què queda clar que l’estratègia militar també va fer un tomb al segle XIX: les velles maniobres d’origen medieval quedaven anorreades per la consolidació de la pólvora i l’artilleria moderna al camp de batalla.

La història s’amaneix amb grans dosis de vida quotidiana: l’homosexualitat o l’amor real per davant del de conveniència hi són ben presents. Perquè els temps estan canviant.

Jordi Vilarrodà

Jordi Vilarrodà

‘Li diré Llibertat’
Joan Bibiloni
Rosa dels Vents
Som a finals del segle XIX en la Mallorca rural. El fill d’uns jornalers humils, barallat amb el seu pare, s’embarca com tants d’altres feien en aquell moment cap a les Amèriques. A Cuba. L’acompanyen la seva egua i un altre jove jornaler. Una història d’amor prohibit que l’autor havia sentit explicar ja fa anys i que sempre havia volgut escriure. És el seu debut en la narrativa.

‘La ferida imaginària’
Berta Dávila
Ed. Les Hores
Una de les veus més interessants de la jove literatura gallega és la de Berta Dávila, en narrativa i en poesia. La seva darrera novel·la transcorre al poble de Soutelo, al nord de Galícia, i té com a protagonistes dues germanes amb les seves parelles, que s’han allunyat. Quatre personatges que fugen endavant en un dia en què està anunciat un eclipsi total de sol. A cap d’ells no els fascina gaire.

‘L’assassí de la muntanya’
Anders de la Motte
Columna
Si us semblava que ja havia periclitat el fenomen de la novel·la negra escandinava, estàveu equivocats. Anders de la Motte, policia primer i després director de seguretat d’una multinacional, ha conegut tota mena de delinqüents. I és el creador de la inspectora Leo Asker, que aquí s’enfronta al repte de resoldre desaparicions de persones que apareixen en una maqueta de tren.

‘Entre la nostàlgia i el populisme’
Carles Viñas / Ed. Fonell
A Catalunya semblava que no hi havia lloc per a l’extrema dreta (o la seva variant contemporània de la dreta radical populista). Però hem comprovat que no, i s’ha vist com pot arribar a les institucions. Carles Viñas, possiblement un dels millors coneixedors d’aquests entorns que tenim al país, analitza d’on ve, en quins paràmetres ideològics es mou i quines en són les cares visibles.

‘Des de dins’
E. Arranz-Bravo / J. Garrido
Ed. Comanegra
La mort inesperada del pintor Eduard Arranz-Bravo el passat mes d’octubre va agafar aquest llibre al final del procés de producció. L’escriptor Jordi Garrido pren la veu de l’artista per bastir la seva memòria. La d’un incansable treballador a qui mai no li havia agradat explicar la seva vida. Però que malgrat això té una de les trajectòries més interessants dins del món de l’art a Catalunya.

Teresa Martí

Al balcó, l’oïda s’aguditza: vol saber d’on venen. No com a gest de control –ara no és temps de censura– , sinó per verificar que hi som tots i que els que hi som continuem bé, que no falta ningú. Ànsies de reconèixer-nos per primera vegada en la mateixa causa, en un mateix gest. Tots, fins i tot els que no acostumen a ser-hi, avui també són al balcó. L’oïda reconeix el veí del quart pis, amb qui ja desitja trobar-se, i a les del tercer segona, que ara sembla que aplaudeixen amb més ímpetu que mai, si això fos possible. També a les nenes –o són nens?– del cinquè de la vorera del davant. S’imagina com somriuen! No es veu res, tothom mira. Ningú no sap res, tan sols intueixen. Fins que arriba el dia: “Una hora menys de confinament!”, fan broma alguns. Aquesta hora que canvia, la que de vegades molesta tant, d’altres, desorienta. La que trenca el ritme vital dels més petits i dels més grans, però que sempre, de forma inevitable, ens porta la primavera. Aquest any, la nova estació arriba plena de rostres, de salutacions i d’abraçades des de la distància. Reconeixement i sorpresa de nous coneguts i dels ja sabuts. I l’oïda dona pas a la vista: eren nenes! Ara sí, els ulls veuen somriures, intueixen veus i fins i tot crits. Uns ulls que retenen els rostres perquè, quan ens retrobem al carrer i a les escales, no ens deixem de saludar, ni tan sols amb aquests que mai no hi eren.

Sento vergonya per tants dies, massa, sense haver atès el reclam de les marees blanques. “Això no va amb mi, jo ja vaig sortir el dia que em tocava.” Tants dies, tants anys, tants carrers buits, tantes pancartes sostingudes per braços exhausts, fatigats, a la recerca de mans amigues. Cossos que ara lluiten orfes d’equips de protecció, que doblen horaris per compensar els companys acomiadats i les plantes tancades, els sous rebaixats i les demandes incompreses. Ja ho deien: “No només ho demanem per a nosaltres, és per a tothom, per a tu també”, cridaven veus esgotades per les guàrdies mal pagades, els dobles torns i les nits de descans no descansades. I ha arribat el moment, tard, molt tard, de reconèixer l’error i de saber que, malgrat tot, ara són aquí, els nostres blancs, verds, blaus i estampats per als més petits. Ells que ara ens senten aplaudir “i ho agraeixen, per descomptat” i ens diuen que ara és moment de posar l’espatlla i de sentir-se reconeguts. D’acord, però que l’oblit no ho esborri tot quan el carrer recuperi els nostres passos. Que siguin moltes les mans per compartir, aleshores, el pes de la lluita.

Una rosa de paper el dia de Sant Jordi i un pastís de fruites el diumenge “per això, perquè és diumenge i cal celebrar-ho”. Una picada de timbre i uns passos corrent. De lluny, una rialla, la més desinteressada que recordo, la més còmplice i afectuosa. Clara, Alina, que també podrien ser Marc, Laura, Jan o Mireia: els nostres veïns, amb qui ens creuàvem cada dia, carregats amb carteres, bosses d’esport, cares de son, mal humor, cansament acumulat… Tantes vegades una salutació, una carícia, per mostrar que els coneixes, que els saps a l’altre costat de la paret, que els sents jugar, riure i plorar, que els intueixes alegres o enfadats; tranquils, nerviosos o cansats. Els teus veïns, els que aquests dies juguen, riuen i ploren com sempre, però que ara també aprenen a cuinar i que el treball de casa es duu millor si és compartit. Ells que enyoren els seus amics, amb qui es comuniquen per les pantalles que, ara, s’han convertit en la vida, ells que enyoren tant els avis, amb els quals comparteixen receptes i manualitats i a qui enregistren vídeos per felicitar-los el dia del seu aniversari. Elles, les meves veïnes, que segueixen a l’altre costat de la paret, que són les primeres a l’hora de sortir al balcó a aplaudir. Elles que ho entenen tot molt més del que creiem, elles que aguanten aquest moment que ningú hauria d’haver viscut. Elles que, com ningú, saben embellir aquest temps amb roses i amb pastissos per celebrar això, que avui és diumenge.

Les mans temoroses subjecten l’aparell que arriba urgentment des de la zona bruta, d’aquella on ho vas deixar tot abandonat. Allà on va quedar la teva forma de vida, els teus mobles, la teva nevera plena, els teus records i aquell vell telèfon amb el qual cada nit confirmaves que els teus fills continuaven bé i des d’on senties que els teus nets t’enviaven un petó abans de caure baldats al llit. Avui ha arribat des de la part bruta un artefacte nou. Tant de temps negant-t’hi i ara, quantes hores d’espera! T’han dit que podràs veure’ls, també els teus nets, i no comprens com pot ser tan fàcil entre tants cables, màscares i tubs. Però ha arribat aquest aparell nou ficat en una bossa de plàstic i en ella, les cares dels teus. I et venen ganes de cridar que tens molta por, que el cos t’està fallant, que no saps si en sortiràs, d’aquesta, i que els estimes amb tota l’ànima del món i que quan això s’acabi els abraçaràs més que mai. Però res no surt a través dels teus llavis, només un breu “us estimo” i un gràcies etern per haver connectat amb tu en aquest moment de la vida. I ells et miraran i et diran que t’estimen, sense dir-te que mai més viuran sense dir-t’ho cada dia, que et pensen en cada minut i en cada moment. I us mirareu als ulls, allà on us reconeixeu, allà on els gens acostumen a encapritxar-se, amb una mirada que diu tant, però que avui es descobreix curta, escassa, insuficient.

El temps, aquest estrany fenomen que s’allarga i s’escurça al seu gust. El temps que s’escapa quan hi ha presses, però que s’aferra en l’avorriment, el temps de l’enyor i el de l’oblit, el que sempre esdevé excessiu en el sofriment i insuficient en el plaer. Un temps, el d’ara, que permet rellegir un llibre, retrobar-se amb velles aficions, finalitzar feines eternament inacabades, redescobrir el plaer de trucar a la família i els amics, gaudir d’un dinar amb sobretaula, oblidar el rellotge, trobar un lloc de la casa per a cada cosa. Temps per aprendre i experimentar, temps també per no fer res, per contemplar i escoltar el silenci. Temps per exercitar, relaxar i tenir cura del cos. Quin gran regal aquest temps!, sobretot quan d’altres ni tan sols el tenen en arribar a casa, dutxar-se, ficar-se al llit i esperar que l’endemà sigui més lleu, més suportable, menys trist. Que la jornada que comenci tingui algun sentit, més enllà del plaer de tornar a compartir-lo amb els companys de l’hospital.

On aneu carregats d’estrelles, creus i galons? Què preteneu mostrar, vosaltres que no sou polítics ni periodistes. Vosaltres, que ni tan sols formeu part de la societat civil, sorpresa de veure-us enfilats en aquesta tarima, destinada a transmetre informació i no pas por. Sapigueu des d’ara mateix que no us volem. Que no caurem en les vostres urpes metal·litzades, que no ens espanten els vostres uniformes ni tampoc el vostre llenguatge bèl·lic. Nosaltres ens quedem amb les altres medalles, les dels treballadors que s’han vist obligats a deixar-ho tot i les dels que continuen treballant des de casa amb una feina que s’eixampla davant de tanta demanda de famílies desesperades. Ens quedem amb els sanitaris, amb els mestres, amb el personal de neteja, amb els carters, amb els professionals que continuen atenent a gent gran, menors i presos, amb els transportistes, amb els escombraires, amb els agricultors, amb els empleats de farmàcies i botigues de queviures que ens continuen abastant els productes de primera necessitat. Nosaltres ens quedem amb els que es mereixen, però no guanyen, una medalla cada dia. Torneu a les vostres casernes i comissaries de les quals mai no hauríeu d’haver sortit.

L’art té el seu propi temps de confinament, de solitud i de recolliment que permet la creació, la recerca, temps per afinar els instruments, enregistrar, preparar el material, deixar reposar i refer el que no ens agrada, el de tornar a començar. Després, arriba el període de mostrar les primeres pàgines, una estrofa, un primer esbós, d’explicar el nostre projecte, de temptejar una nova tècnica, el de polir; temps d’escoltar, acceptar, discutir, defensar, reajustar i completar. Finalment arriba l’esperat moment d’exposar, de publicar, de cantar, tocar i actuar. Moment per la complicitat, aplaudiments i felicitacions; també per les crítiques i els desenganys. Avui, centenars d’artistes surten de l’anonimat i de la intimitat per regalar la seva obra inacabada, per cantar des dels balcons i ballar des dels terrats, per compartir peces musicals en pantalles convertides en mosaics de boques, veus i instruments. Per compartir fotografies, pintures, escrits, obres de teatre, poemes i contes. I amb ells, els espais més quotidians es transformen en escenaris, llibreries, sales d’exposició, auditoris i sales de cinema. A la tornada, tots tenim un deute amb ells, aquesta vegada més que mai. Llavors caldrà buscar la manera que l’art travessi la nostra pell, que la mirada s’enamori davant les seves obres, la ment es perdi entre paraules, les oïdes es remoguin amb els sons i que les nostres mans aplaudeixin, aplaudeixin i aplaudeixin.

El cel es descobreix transparent i ens regala imatges que mai no hauríem imaginat. Un cel que, per primer cop, ens mostra el que és capaç d’oferir si els cotxes continuen aparcats, si les fàbriques abandonen els fums i els transports redueixen les emissions. Aquest cel, que ara mostra la plenitud dels seus colors, es conjura amb la natura per avisar que no hi ha perill, que els humans són a casa, que els sorolls ja no existeixen, que els riscos han desaparegut. I la natura respon amb cants d’ocells, “els més bonics i forts que havíem sentit mai”, amb l’expedició d’animals a platges buides, parcs plens de flors i carrers desèrtics. Quines sensacions deuen envair les seves ments? Quines pors i sensacions deuen aflorar en aquest moment d’incerta llibertat? Tant de bo el seu instint animal els avisi quan el perill aparegui de nou. Tant de bo haguem après alguna cosa perquè aquest sigui el més lleu possible.

Quart concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Intransigència vaticana

El veterà cineasta Marco Bellocchio no deixa la primera línia cinematogràfica i presenta un nou film ple de contingut, El rapto, coescrit per ell mateix i Susanna Nichiarelli. El cineasta italià sempre s’ha mostrat preocupat per qüestions polítiques tal com va posar de manifest la seva anterior proposta, Exterior noche (2022), projecte televisiu que completava conjuntament amb el llargmetratge Buenos días, noche (2004) el seu interès per un tema nacional com el segrest i execució d’Aldo Moro per les Brigades Roges.
Bellocchio ens deixa a El rapto un sòlid, ric i contundent film històric sobre la intransigència del papat romà a la segona meitat del segle XIX a partir del segrest del nen de 7 anys Edgardo Mortara l’any 1858, al barri jueu de Bolonya, després d’una ordre de la Santa Inquisició. L’excusa per a la seva retenció era que el nen havia estat batejat en secret per una noia del servei domèstic quan només era un nadó. A més, la llei papal resulta inflexible en el punt que un nen batejat ha de rebre una educació catòlica. Un melodrama sostingut sobre un acte de violència tremendament agressiu que destrossa la vida dels pares d’Edgardo, de fe hebrea, desconcertats i impotents per recuperar el seu fill Edgardo (Enea Sala), el qual ha estat traslladat en secret a Roma.
A mesura que el nacionalisme italià reunifica el país i foragita l’autoritat papal a ciutats com Bolonya el 1860, els pares podran portar a judici la Santa Inquisició local, però no podran aconseguir la restitució del seu fill. Els pares hauran d’esperar a l’alliberament de Roma el 1870, però aleshores ja serà massa tard perquè Edgardo (Leonardo Maltese) ha deixat de ser un nen i s’ha convertit en un jove capellà catòlic, devot fervent del sant pare, Pius IX (Paolo Pierobon), el seu segrestador.
Ara és quan Bellocchio aprofita per retratar en tota la seva profunditat i amplitud el trasbals interior de la conversió catòlica d’Edgardo confrontat al dolor i el patiment dels seus familiars. Bellocchio ens deixa una obra dura, densa, i alhora captivadora, sobre el fanatisme religiós. Un film majestuós de realització brillant amb un gust exquisit pels enquadraments i per la reconstrucció d’atmosferes.

Núria Espert obria el segon Festival de Trobadors i Joglars de Granollers el 1993. Ara l'actriu s'acomiada dels escenaris

El 9 Nou

L’illa de l’Aire és un illot deshabitat que hi ha al sud de Menorca, just al davant de Punta Prima, al poble de Sant Lluís. I La isla del aire es titula l’obra de teatre, dirigida per Mario Gas, que segurament es tracta de la darrera oportunitat de veure dalt d’un escenari Núria Espert, de 88 anys. Ara fa una mica més de 30 anys, l’Espert s’encarregava d’obrir el segon Festival Internacional de Trobadors i Joglars al Centre Cultural de Granollers, ara reconvertit en el Cinema Edison.

Núria Espert forma part del selecte club d’actrius que el públic reconeix amb l’article: la Xirgu, la Carulla, l’Espert, la Sardà, la Lizaran, la Vilarasau… Va arribar a Granollers en plenitud de facultats i amb l’encàrrec d’interpretar poesia, el motiu del Trobadors i Joglars, que havia de dur a la ciutat autors de renom com Joan Margarit, Antoni Puigverd o Narcís Comadira. El mateix crític teatral d’EL 9 NOU, Francesc F. Angelats, se’n feia creus de la dificultat: “És una jugada arriscada, sobretot si tenim en compte que poetes i poesia no són pas producte de consum majoritari.”

L’Espert va aconseguir que l’acompanyessin al seu recital granollerí un centenar llarg d’espectadors i, com tantíssimes altres nits, va triomfar sense necessitat de trampes ni cartró. Les poesies del recital Poetes catalans contemporanis les va seleccionar Joaquim Molas entre l’obra de Carner, Fox, Riba, Sagarra, Salvat Papasseit, Espriu, Brossa i Gimferrer. Segons el crític Angelats, “és cosa sabuda, tal com va remarcar Espert, que la poesia demana una intimitat i una concentració difícil d’obtenir des d’un escenari. La recitadora va aconseguir una comunicació intensa amb el públic, que permetia l’adequada comprensió del poema”.

La crítica no ha deixat del tot bé La isla del aire. Reuneix dalt de l’escenari tres generacions de dones [l’àvia (Núria Espert), dues filles (Vicky Peña i Teresa Vallicrosa) i dues netes (Candela Serrat i Claudia Benito)], però els conflictes que s’hi representen s’han trobat tous, apocats, més aviat insubstancials. A l’obra només brilla l’Espert, una llum que no s’apaga “guanyada función a funció, gira a gira, al llarg de la seva llarga i exitosa carrera”, com diu la crítica Luz Perales.

Abans no sigui massa tard, tenen l’oportunitat de veure l’Esper a La isla del aire al teatre Calderon de Valladolid (del 16 al 18 de febrer), a l’Olympia de València (del 21 al 25 de febrer), al Francisco Chirvella de Catarroja (el 23 de març) i a l’Auditori Cornellà (14 d’abril).

AMIC

La Teràpia Assistida amb Gossos, també coneguda com aCanisteràpia, implica l’ús de gossos ensinistrats en sessions terapèutiques per millorar la salut emocional i psicològica dels pacients. Aquests gossos poden ser de diferents races, tot i que sovint es prefereixen aquells amb una personalitat calmada i afectuosa.

Les sessions de Teràpia Assistida amb Gossos poden prendre diverses formes, adaptant-se a les necessitats específiques del pacient. Algunes de les pràctiques més comunes inclouen:

Activitats físiques: Jocs, passejades o exercicis amb el gos poden afavorir la connexió emocional i millorar la salut física del pacient.

Interacció social: El gos actua com a mitjà per fomentar la interacció social, especialment en aquells amb dificultats per relacionar-se amb altres persones.

Relaxació: La presència tranquil·la d’un gos pot ajudar a reduir l’ansietat i l’estrès, creant un ambient relaxant.

Entrenament d’habilitats específiques: Alguns gossos estan entrenats per ajudar en tasques específiques, com ara recordar al pacient quan ha de prendre la medicació o proporcionar suport emocional en situacions d’angoixa.

Avantatges de la Teràpia Assistida amb Gossos

Millora de l’estat d’ànim: La interacció amb gossos augmenta la producció de neurotransmissors com la dopamina i la serotonina, millorant l’estat d’ànim i reduint la depressió.

Fomenta la comunicació: En pacients amb dificultats per expressar-se, la presència d’un gos pot facilitar la comunicació i afavorir la conversa.

Reducció de l’ansietat: La sensació de calma que proporcionen els gossos pot ajudar a reduir els nivells d’ansietat, especialment en situacions clíniques o terapèutiques.

Estimulació física: Les activitats físiques amb els gossos poden afavorir la coordinació motora i millorar la condició física general.

AMIC

Els cacauets són petits tresors alimentaris que no només són deliciosos sinó que també ofereixen una gamma impressionant de beneficis per a la salut. Aquests llegums, tot i la seva petitesa, estan carregats de nutrients essencials com les proteïnes, greixos saludables, vitamines i minerals. Contenen àcid fòlic, niacina, tiamina, riboflavina, vitamina E, calci, magnesi, fòsfor, i potassi, entre altres. Aquesta combinació de nutrients fa dels cacauets un aliment complet que pot contribuir al funcionament òptim del nostre cos.

2. Beneficis per al Cor:
Els cacauets contenen àcids grassos omega-3, àcids oleics i altres greixos saludables que ajuden al cor a mantenir-se saludable. Els estudis han suggerit que el consum regular de fruits secs com els cacauets pot ajudar a reduir els nivells de colesterol LDL (el “dolent”) i augmentar el colesterol HDL (el “bo”), reduint així el risc de malalties cardíaques.

3. Antioxidants i Propietats Antiinflamatòries:
Els cacauets contenen antioxidants com la vitamina E i resveratrol, que combaten els radicals lliures i reduieixen l’estrès oxidatiu al cos. Això pot tenir beneficis antiinflamatoris, ajudant a prevenir malalties cròniques relacionades amb la inflamació.

4. Control del Pes:
Contràriament a la creença popular, els cacauets poden ser una ajuda en la gestió del pes. Les seves fibres, proteïnes i greixos saludables ajuden a mantenir una sensació de sacietat, reduint així la probabilitat de picar entre hores i ajudant en la pèrdua de pes.

5. Suport per al Sistema Nerviós:
Els cacauets contenen nutrients com el magnesi i el zinc, que són essencials per al funcionament saludable del sistema nerviós. Aquests minerals poden ajudar a reduir l’estrès i millorar la qualitat del son, contribuint al benestar general.

6. Beneficis per a la Pell:
La presència de vitamina E i altres antioxidants als cacauets ajuden a mantenir la pell saludable, prevenint el dany causat pels radicals lliures i col·laborant en la producció de col·lagen.

Com a periodista procuro no perdre mai de vista la 'referència' de sant Francesc de Sales

Josep Ballbè i Urrit

Quan jo era un marrec, recordo rebé els diferents gremis professionals bo i celebrant llurs festes patronals. Ara, de força anys ençà, tot ha anat canviant. La pròpia laïcitat social ho motiva. De cara a posar alguns exemples, els fusters s’encomanaven a sant Josep. Els paletes, a sant Antoni Abat. Els mecànics i metal·lúrgics, a sant Eloi. I –en allò que m’interessa especialment– els periodistes, a sant Francesc de Sales. Quins temps, aquells! Els enyoro moltíssim, amb una emoció continguda.

Avui, el calendari ens marca la festa d’aquest darrer sant. D’acord amb això, em decep força l’oblit absolut que se li professa ara. Encara sort n’hi ha del ferm testimoni de la congregació religiosa dels salesians! Són ells qui mantenen ben viva la seva essència i les arrels del seu missatge. Un gran personatge de finals del segle XVI i principis del XVII. Com a bisbe de Ginebra, s’enfrontà amb els calvinistes a través d’un nodrit i treballat llistat d’articles d’opinió, on certificà un carisma d’escriptor destacat.

L’excés d’informació i les campanyes d’intoxicació ens han convertit en una societat desinformada i alhora desorientada. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació del fast food, les fake news i també els grups de pressió mediàtica generen que cada cop hi hagi més convençuda de determinades coses. Que no volen escoltar arguments contraris del què pensen. Arriben a considerar que no els aportarà res. S’immobilitzen.

No cal alarmar-se, però. Tot només ve a ésser com un foc d’encenalls. La propaganda substitueix la informació de qualitat. La tàctica, la ideologia. Fins i tot, hi ha periodistes (homes i dones) que es venen al postor de fer de portantveus i actors d’espots. Pel sol fet de cobrar i sense creure en el nucli del què prediquen. El que passa no és tan transcendent. D’aquí a quatre dies ja no se’n parlarà. Motiu de més  –per tant i al meu entendre– perquè tots els qui ens movem per aquests viaranys renovem el nostre compromís vocacional i deontològic amb els lectors que ens segueixen.

Per a cloure la meva reflexió, confesso que, cada dia que passa, aprenc a escriure, escrivint. En aquesta tessitura, procuro no perdre mai de vista la referència de sant Francesc de Sales. Ho faig amarat pel doble prisma del seu estil literari i la fermesa dels valors educacionals que vaig rebre com a antic alumne salesià.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers