Ramon Vilaró és periodista i escriptor, va ocupar corresponsalies a Tòquio, Londres i Nova York. Ha publicat 'Dòlars blancs' el relat d'una nissaga de catalans entre Cuba i Miami

Jordi Vilarrodà

Ramon Vilaró és periodista i escriptor, va ocupar corresponsalies a Tòquio, Londres i Nova York. Ha publicat ‘Dòlars blancs’ el relat d’una nissaga de catalans entre Cuba i Miami.

La relació de Cuba i Catalunya, que se’n parla a la novel·la, dona per molt. De fet, no va existir, però potser hauria pogut existir?
És ficció, però en van existir com ells molts d’altres. La petjada catalana a Cuba que deixa Carles III que fa que els catalans puguin anar també a les possessions colonials espanyoles. Elegeixen bàsicament Cuba i també Amèrica Llatina, Argentina, Uruguai, Mèxic i quan arriben normalment acaben controlant el comerç, però també hi ha nissagues que fan fortuna en el món del sucre, de la banca, farmàcia, per tant, era relativament fàcil per escriure una ficció barrejada amb els fets històrics inventar aquesta nissaga.

Hi ha un personatge, en Josep, que posa els fonaments en aquesta novel·la. Té un peu a Cuba i als Estats Units.
Encara no estava clar que els Estats Units seria una primera potència, però sí que era evident que el moment amb què Cuba esdevé independent el 1898, el patriarca de la família decideix deixar un fill a Cuba i enviar un fill a Miami que era quan estava naixent la ciutat. Allò era aiguamolls amb cocodrils, serps i res més, però l’expansió des del nord cap al sud dels Estats Units feia, ja que es veiés Florida i Miami com un futur centre econòmic i comercial.

A la novel·la es veu aquesta progressió
A la novel·la els personatges viuen unes vides de negocis, de traïcions, ambicions, amors i desamors dintre una saga familiar, però és evident que tot això passa en un context a on van passant i discorrent coses a un moment històric. El que faig és encaixar el moment històric amb la saga familiar inventada. El fet de tenir la base periodística fa que siguem acurats a l’hora de parlar, però la novel·la et dona llibertat d’inventar una mica com vols el personatge, si el fas bo, si el fas dolent i les situacions iguals.

El personatge central, però seria en Greg, que passa la vida traumatitzat per haver vist com mataven el seu avi.
El net d’en Josep és el que encaixa amb calendari perquè la novel·la és un fresc del segle vint des de la descolonització de Cuba fins a finals del segle vint amb totes les trames d’evolució i de blanqueig de diners que arrenquen amb la llei seca on hi ha un gran control de contraban entre Cuba i Estats Units i també amb l’arribada de la màfia a Amèrica i tots aquests temes. Per tant, el net va creixent amb la història i mor amb la història.

I veu com la màfia mata el seu avi.
Tots tenim una novel·la, el que passa és que algú l’ha d’encaixar i d’explicar. A tots ens passen coses que a vegades diem que seria una novel·la. En aquest cas jo com a escriptor l’he portada a terme i he procurat que hi hagi acció, enganxi i mostrar un petit panorama de com ha anat evolucionant el blanqueig de diners al llarg del segle vint, per això el títol, però de manera que si ha implicat ja no només el que coneixem per les sèries de televisió o pel·lícules sinó els nous elements menys coneguts, però que fan que això funcioni i continuï funcionant i creixent.

Una de les claus és com a en Greg la màfia li ofereix entrar al tràfic de la droga. Això ja molts anys que va començar.
Ell té problemes econòmics derivats del canvi de règim amb la revolució cubana quan Fidel Castro arribava al poder. Això és un impacte per a la família i no és una oferta per entrar al blanqueig addicional del món de les drogues com d’una manera molt més sofisticada.

Fa pocs dies hi va haver la cimera de Joe Biden i Xi Jinping van parlar del fentanil, de la droga.
Efectivament.

Un dels moments més significatius és la revolució cubana.
Per la novel·la he viatjat diverses vegades a Cuba. La primera visita va ser als anys noranta després de les corresponsalies del país a Brussel·les, Washington i Tòquio i he anat veient l’evolució de la societat cubana. Realment és un país que m’encanta, la seva gent, la manera de ser, els paisatges, però a la vegada et dona sempre un sentiment agredolç en veure que tu allà com a estranger i en divises et pots permetre qualsevol luxe, però veus que el cubà ho està passant molt magre i cada cop més.

La revolució era una esperança per a molta gent. Però aquesta Cuba no li veiem sortida no?
Jo faria un parèntesi amb el qual és la novel·la, ara em poso com a periodista. Impacte veure com un país ric, relativament gran, poc poblat perquè són onze milions ha set incapaç de no donar un creixement econòmic perquè pugui haver-hi un cert benestar. Tot ho atribueixen al bloqueig dels Estats Units, és cert que és terrible perquè les diferents administracions no han perdonat mai que Cuba fos el seu balneari. Cal dir també que la Unió Europea i altres potències han donat ajuda a Cuba i han intentat que coses millorin, però no hi ha manera. Conec altres part del món com Xina o Vietnam que he visitat amb moments de règims comunistes, però quan ara hi torno continua havent-hi problemes, però el creixement econòmic és espectacular.

I sense haver deixat de manar uns partits comunistes.
Els partits polítics encara que es diguin comunistes, segueixen al poder; no obstant això, han sabut jugar aquesta dinàmica. No és que nosaltres siguem l’exemple per creure que aquí vivim en el paradís ni molt menys, però les diferències entre societats més o menys desenvolupades i Cuba que amb una revolució no hagi set incapaç de fer aquest tram. Espero pel bé de tots els cubans que algun dia les coses millorin.

I la novel·la acaba al sud-est asiàtic un lloc que tu coneixes molt bé perquè vas ser dels primers periodistes que va informar des d’allà.
Després dels Estats Units vaig anar a Tòquio i vaig viatjar moltíssim per la Xina. Aleshores allò era la segona dècada dels vuitanta noranta on encara eren societats molt precàries i avui quan tornes allà veus el creixement i és espectacular. Unes dinàmiques que et fan veure que com a europeus vivim amb una dolça decadència. Creiem encara que som el centre de l’univers, però el món està canviant molt de pressa i els centres de decisió no estan a Europa.

Amb unes dècades has vist un salt molt gran.
Espectacular.

Vas veure l’ascendència de Reagan als Estats Units. Després de veure allò t’imaginaves que encara podria haver-hi una volta més i podríem veure un personatge com un Trump?
No, dir que sí seria mentir d’una manera descarada. Allò ens semblava, ja que era portar les teories del lliure mercat a extrems. Als Estats Units hi he anat sovint, gairebé he fet totes les eleccions de presidents, l’última va ser Obama. Un moment d’esperança per a molta gent sobretot pels més desfavorits, que són les minories, però el canvi que es produeix després amb la pèrdua de les eleccions d’Hilary Clinton i l’arribada al poder de Donald Trump amb una dreta ultra desesperada era impensable. El més greu és que això s’està reproduint a Argentina, Holanda, Hongria, no sabem què ens ofereix el futur. Les democràcies no és un fet que estigui guanyat de per si, s’han de lluitar dia a dia cadascú amb el seu punt de responsabilitat si no les conseqüències poden ser terribles.

Miquel Erra

Més enllà de tastar la seva cuina tradicional catalana, els comensals del restaurant Can Baumes, de Tavertet, tenen un altre motiu per entaular-s’hi: visitar l’exposició de bumerangs que hi ha instal·lada en una sala del primer pis i descobrir l’afició d’un dels millors llançadors de tot l’Estat.

L’agost passat, a través del projecte Repoblem, Francesc Vilajosana i Nadine Reguant –que fins llavors portaven el bar municipal de Marganell (el Bages)– es van animar a reobrir Can Baumes, que portava un temps tancat. Ara, Vilajosana (Súria, 1978) també ha aprofitat per traslladar-hi la seva passió pels bumerangs, a través d’una exposició d’allò més singular. Vilajosana va descobrir aquest món amb 12 anys “per casualitat”, després de tocar-li un estri d’aquests en una fira. Aquell bumerang li va durar quatre dies, però ja havia inoculat l’interès per una especialitat que, per ell, té un triple atractiu: “És un art, un esport i una ciència”. Mentre els seus companys d’escola jugaven a futbol, ell buscava espais oberts per Súria –tasca no sempre fàcil– per fer volar els seus bumerangs, que aviat va començar a construir ell mateix. “Els companys em deien el boig del bumerang”, somriu.

Amb 17 o 18 anys, internet li obre noves portes i contacta amb altres llançadors i constructors experimentats. L’any 1997 el conviden a participar al campionat francès de l’especialitat i descobreix un nou vessant d’aquest joc: la competició. L’any 2001, amb una trentena d’aficionats de tot l’Estat creen l’Asociación Española de Bumerán Deportivo –esport molt més arrelat en altres països europeus com França, Alemanya o Anglaterra–. Avui en el seu palmarès ja hi ha cinc campionats estatals, l’últim fa dos anys –l’any passat estava lesionat i no hi va poder participar–, a més d’un parell de rècords significatius: un d’europeu, el del màxim temps a l’aire (amb 2 minuts i 59 segons), i un Guinness compartit amb l’Associació Britànica de Boomerangs, pel bumerang més gran mai llançat (feia 2,71 metres de punta a punta).

Durant aquests anys ha continuat construint els seus aparells. Calcula que ja n’ha fet un miler, amb tota mena de materials, des de fusta fins a fibres de carboni i vidre, policarbonat, baquelita o materials de reciclatge, sempre dissenyats aerodinàmicament “per tornar a la mà del llançador”. Part d’aquests bumerangs, més altres que li han anat regalant, els exposa ara al pis superior del restaurant Can Baumes. També ho acompanya d’una breu explicació de la història, les singularitats o les modalitats de competició. La seva intenció és anar fent créixer la mostra. I el seu somni, que acabi prenent forma de museu: “Seria el primer i únic de tot Europa”, deixa anar. Paral·lelament, també imparteix tallers per ensenyar-ne a construir i a llançar.

Si aquests dies algú veu algun bumerang voleiant pels cingles del Collsacabra, que no s’estranyi. És Francesc Vilajosana entrenant. “Es necessita bona forma física i molta tècnica per participar en campionats”, adverteix. Actualment a tot Catalunya tot just hi deu haver una vintena de competidors. I un d’ells ha plantat les arrels a Tavertet.

David Osa

Aquest dimecres la pista de gel de Manlleu va començar a rebre els primers patinadors dels molts que hi donaran voltes mentre duri la fira Badanadal, fins al proper 7 de gener. Enguany, el gel de la pista serà sintètic, per fer-la més sostenible, i l’espai s’integrarà en un parc d’activitats equipat amb un circuit aeri d’aventures que té dos recorreguts, el Vailet (a partir dels 5 anys) i el Diamant (per a infants i joves de més d’1,30 metres). També hi haurà un tobogan gegant amb inflable i una haima amb activitats i tallers per als més petits.

L’expectació per posar-se els patins ja es va fer notar a primera hora, al voltant de les 11 del matí, quan els darrers preparatius de la pista coincidien amb la quitxalla esperant pels voltants de la plaça Fra Bernadí. La primera a entrar va ser l’Arlet, que venia acompanyada de la seva tieta Pilar, de Muntanyola. “Cada any venim i aquesta vegada també provarà el circuit d’aventura”, comentava la muntanyolenca. Més enllà, la família Roca, de Manlleu, aprofitava la pista perquè en Joel i la Clàudia s’hi estrenessin, compartint alguns passos amb alguna relliscada, “encara que amb la pista sintètica sembla que costa una mica més caminar”, deia la Sílvia, la tieta. És qüestió de temps: a mesura que passen els minuts, els patinadors van agafant confiança i rapidesa. La pista ha tornat.

Miquel Erra

“No tingueu por, ja ha esmorzat”. Dos infants s’acosten tímidament a en Brutus, un os gegant que es troben al sector de les Adoberies. Superats els recels inicials, s’abracen i es fan una foto. La bèstia, inofensiva, acompanya un grup de pagesos de la Vall d’Aran que, camí de Barcelona per canviar pomes per llibres, fan parada a Vic. Aquest és el segon any que la companyia de teatre Príncep Totilau, de Sant Martí de Tous, participa en els espectacles de carrer del Mercat Medieval. “L’any passat ja ens ho vam passar molt bé; la reacció de la gent sempre és molt bona”, assegurava Jordi Hervàs, un dels actors.

Més veterans entre els grups d’animació de la fira són els músics de Tarasca, de Sabadell. Fa set o vuit anys que venen a Vic. Amb les seves tarotes i sacs de gemecs inunden places i carrers de melodies medievals que han arranjat ells mateixos. Allà on paren, la gent fa rotllana. Aquest dimecres no n’era una excepció. Estan habituats a tocar per mercats medievals de dins i fora de Catalunya, “i el de Vic és un de les millors, està molt ben organitzat”, declaraven.

Que el Mercat Medieval de Vic, que dimecres va encetar la 27a edició, funciona i té atractiu ho testimonien els molts visitants que manifesten la voluntat de repetir. Ho diuen 9 de cada 10 entrevistats. “Vinc cada any”, exemplificava aquest dimecres Marcos Lázaro, veí d’Esplugues, en aquesta ocasió acompanyat d’un grup d’amics que s’estrenaven. “A mi aquest rotllo medieval m’agrada i passejar per Vic sempre és bonic.” Tres components són la clau de l’èxit: “L’ambientació, el fred i la ciutat”, deia. I això que aquest dimecres, de fred, no en feia massa. Uns altres habituals del Medieval són Carme Huelva i Juli Nevot, que després d’un temps a Barcelona tornen a viure a Centelles. “El món medieval sempre m’ha cridat l’atenció”, apuntava ell. “Les parades, la diversitat, la gent, la caracterització…”, resumia ella. A mig matí, alguns dels carrers del recorregut firal ja presentaven les habituals imatges de multituds. Com la rambla del Bisbat, recuperada després de les obres de reurbanització. En total, 411 parades per triar i remenar, acompanyades de demostracions d’oficis, un campament de recreació històrica, la possibilitat de practicar tir amb destral o de contemplar les aus del campament de falconeria. I aquest dijous encara hi ha la possibilitat d’accedir al claustre de Sant Domènec per visitar la nova edició de la Fira Pou, proposta que recull treballs artístics d’alumnes i exalumnes de l’Escola d’Arts i Oficis. La implicació d’entitats i col·lectius de la ciutat és un altre dels actius d’un Mercat que, fins diumenge, promet ser un no parar.

El 37è Mercat de Nadal se celebra a Caldes fins diumenge

L’encesa de l’olla més gran de Catalunya, amb 1.600 litres de capacitat, ha donat el tret de sortida, aquesta setmana, del 37è Mercat de Nadal de Caldes a la plaça de la Font del Lleó.

L’acte el va apadrinar l’escriptora Regina Rodríguez, autora de Les calces al sol, qui juntament amb la regidora de turisme, Carme Germà, i l’alcalde, Isidre Pineda, va encendre el foc on es cuinaran prop de 10.000 litres de brou termal, i hi va abocar aigua de la Font del Lleó.

El cuiner Jordi Bufí va explicar que per fer el brou caldrà un equip de 10 persones, i que el foc de l’olla ja no s’apagarà fins que no s’hagi acabat el mercat, diumenge.

El Mercat de Nadal de Caldes  repartirà un total de 30.000 racions de brou termal, 2.000 de llenties i 4.000 de carn d’olla.

Durant cinc dies, el centenar de parades i casetes de fusta que s’instal·len a la plaça de la Font del Lleó i als carrers de l’entorn, ofereixen articles nadalencs, d’alimentació, brocanteria i antiguitats.

Redistribució de les parades

Una de les novetats d’aquesta edició del mercat és la redistribució d’una part de les parades. Les que estaven situades al carrer del Pont s’instal·len a la plaça de l’Onze de Setembre.

El mercat es completa amb un ampli ventall d’activitats nadalenques, propostes termals i activitats familiars durant tots els dies.

Per elaborar el caldo termal es fan servir 150 naps, 300 xirivies, 260 porros, 20 apis, 8 caixes de carbasses, 80 quilos de pastanagues, 37 de patates, 100 cols, 160 quilos de llenties pardines, 200 quilos de cigrons, 180 quilos de falda de vedella, 50 quilos de costella de vedella, 120 quilos de mandonguilles amb farina sense gluten, ossos de vedella, dues caixes d’ossos de pernil, cent quilos de papades de porc, 100 quilos de caretes de porc i 160 peus de porc.

Entre les activitats complementàries del mercat hi ha, aquest divendres, el Taller Floc de Neu, amb Anna Ribot, l’espectacle Caga tió, caga cançons, amb Fefe i Companyia, la ballada de sardanes de Nadal amb la Jovenívola de Sabadell; l’espectacle Aisha, la lectora de cartes reials, amb Laberta Dlepobler i el Taller Corona per a la porta, també amb Anna Ribot.

Dissabte es farà el taller de fanalet durant, amb Anna Ribot, l’espectacle Camí de Nadal, amb la Bleda; La biblioteca del rei cantaire, amb En Clau de Clown i el taller girador del tió, amb Anna Ribot.

I diumenge, Anna Ribot torna amb el taller Targeta pop-up i també hi haurà un taller de manualitats nadalenques, el Fer cagar el tió, amb l’Esplai Grifoll; l’espectacle Repica i roda el Nadal, amb En Clau de Clown i un taller de joc de taula, de nou amb Anna Ribot.

EL 9 NOU

Sant Fost, Cànoves i Vallgorguina encetaran aquest cap de setmana la temporada de pessebres vivents al Vallès Oriental. El tret de sortida el donarà Cànoves, que divendres i dissabte a partir de les 6 de la tarda instal·larà la vuitena edició del seu pessebre als carrers i places del nucli antic. Hi haurà 38 escenes representades per unes 150 persones, que començaran a l’Era d’en Crous i acabaran a la pista esportiva. Diumenge al matí s’hi farà el pessebre infantil, representat per infants de 4 a 15 anys.

El Pessebre Vivent de Sant Fost, el més antic la comarca, obrirà la seva 57a edició diumenge a les 6 de la tarda al final del carrer Sant Jaume, on es tornarà a representar els dies 17, 23, 25, 26 i 30 de desembre, i 1, 6 i 7 de gener. Hi participaran 90 actors i una trentena de tècnics i voluntaris, i comptarà amb una vintena d’escenes que inclouran efectes especials. Les entrades es poden adquirir a través de la pàgina web de l’Associació Pessebre Vivent de Sant Fost.

El mateix diumenge de 6 a 7 de la tarda, Vallgorguina farà el seu 13è Pessebre Vivent a la plaça de la Vila. Tindrà 13 escenes que representaran una cinquantena d’actors i que es repartiran pels voltants de l’església. L’entrada serà lliure, amb possibilitat de fer donacions que serviran per finançar l’activitat de l’entitat organitzadora, l’Associació Cultural de Vallgorguina.

Pessebre vivent de Cànoves. Nucli antic. Divendres 8 i dissabte 9 de desembre, 18h.

Pessebre vivent de Sant Fost de Campsentelles. Final del carrer Sant Jaume. Diumenge 10 de desembre. 18h. Properament els dies 17, 23, 25, 26 i 30 de desembre, i 1, 6 i 7 de gener.

13è Pessebre Vivent de Vallgorguina. Plaça de la Vila. Diumenge 10 de desembre, de 18 a 19h.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

‘Sol’ Discmedi Blau. 1999

Els Pets són, per mèrits propis, el grup de pop més rellevant que hi ha hagut –i hi ha encara– als Països Catalans. Van començar a tocar el 1985 i des de llavors el trio format per Joan Reig, Lluís Gavaldà i Falin Cáceres mai ha plegat veles ni s’ha tirat els plats pel cap. S’han agafat alguns períodes de descans (el 2024, per exemple, no trepitjaran cap escenari) però sempre s’han mantingut fidels al seu públic i als seus principis. I a més, han tingut la virtut d’haver sabut evolucionar com ningú i sempre s’han adaptat als nous temps. Van començar fent rock irreverent i festiu i a mesura que s’acostava el segle XXI anaven tirant cap al pop d’autor costumista on són ara. El disc que va decantar definitivament Els Pets de la festa cap al pop endreçat va ser Sol, un treball guitarrer i rocker (s’hi nota la mà de l’enyorat Marc Grau) amb moltes cançons de pell de gallina i unes lletres espectaculars. Si a Raimon li va caure el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes algun dia també li haurien de donar a Gavaldà per textos com el de La vida és bonica (però complicada). El cançoner de Sol és magnífic i complet com en cap altre disc d’Els Pets. Si encara no coneixeu els de Constantí, doncs, comenceu per aquí. I després, el que vulgueu. Cada disc de Gavaldà i companyia és com una fotografia d’un temps i d’un país que va mancat de moltes coses però que almenys en música ja fa temps que és independent.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

ELS CATARRES
‘Invencibles’
Per culminar les celebracions del 10è aniversari, Els Catarres han unit en un sol disc 11 de les seves cançons més emblemàtiques i les han enregistrat de nou amb col·laboracions de luxe. Joan Dausà canta a Tokyo; Stay Homas i Zoo, a Vull estar amb tu; els Figa Flawas, en una renovada Jenifer; l’Escolania de Montserrat, a Diamants, o Lluís Llach, a Un sostre fet d’estrelles. El disc acaba amb una versió de Fins que arribi l’alba en format simfònic gravada al concert al Sant Jordi Club el 2019 i un bonus track amb el single Cor. Imprescindible pels seguidors més catarres.

REÏNA
‘Retirada a temps’
Reïna és un quartet de pop de Manacor que es va donar a conèixer l’any 2020 després de guanyar el Sona 9. Un any després van debutar amb l’àlbum Arts marcials i ara hi tornen amb un nou so més proper a la música dels anys 80 i 90 gràcies a la producció del músic mallorquí Jorra Santiago (Jorra i Gomorra, Roig!…). Per intentar consolidar-se i acabar de fer el salt, a més, la banda liderada per la veu de Carme Vives s’ha afincat a Barcelona. A veure si hi ha sort. El disc compta amb 10 bons temes i un títol que esperem que no sigui premonitori.

FORTUU
‘42’
Fortuu és un raper de Fornells de la Selva que ja es va donar a conèixer l’any passat en el panorama de la música urbana en català amb la publicació de quatre singles. El passat mes de juny va fer un pas més i va publicar el seu primer EP, titulat Dopamina, i aquest novembre finalment ha arribat el primer llarga durada amb vuit cançons que tracten temes com la família, l’angoixa, el pas del temps o l’amor. El títol del disc, 42, no és l’edat del raper sinó que reprodueix el nom del seu autor, Roger Fortuny, en anglès (four-two). Fortuu pels amics.

Jordi Sunyer

Jordi Sunyer

Primer grup o formació de la qual vas formar part? El cantautor Albert Ferrer.

Primer concert dalt d’un escenari? Un luxe. A la Cova del Drac de Barcelona presentant el disc Desitjos d’Albert Ferrer amb el mestre Francesc Borrull, Enric Ponsa, Gabriel Rosales i Quim Soler.

Primer disc que et vas comprar? It’s my Party, de Dave Steward i Barbara Gaskin, l’any 1981.

Quants discos tens? Uns 500.

Salva’n tres. Tommy, de The Who; Between the Line, de Janis Ian, i Gas I, de Jordi Gas.

Grups o músics de capçalera. Michael Jackson, Barbara Streisand i David Bowie.

Un concert (com a públic) per recordar. David Bowie al Mini Estadi de Barcelona el 1987.

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

‘Guerra i pau’
Lev Tolstoi
Ed. de 1984
Edicions de 1984 celebra el 40è aniversari amb una nova versió de Guerra i pau en català. Un dels dos grans clàssics de Tolstoi (al costat d’Anna Karènina). A través de les vides de dues famílies russes, els Bolkonski i els Rostov, i amb el rerefons de la guerra contra Napoleó, explica un món que parla de les grans passions humanes. En traducció de Judit Díaz Barneda.

‘Tres novel·les breus’
Lev Tolstoi
Club Editor
Els grans clàssics, evidentment, sempre estan d’actualitat. I Tolstoi és notícia també perquè s’han editat juntes tres novel·les breus que va escriure després d’Anna Karènina: són Mort d’Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat, en aquest cas en traducció d’Arnau Barrios. Tres obres mestres que el gran autor rus va escriure tot i pensar que ja ho tenia tot dit en la narrativa.

‘Islàndia, l’illa del vent’
Èric Lluent
Ara Llibres
Èric Lluent és un periodista català que viu a Islàndia i que darrerament ens ha narrat a les xarxes el dia a dia volcànic de l’illa. Ho feia mentre preparava el viatge a Barcelona per presentar aquest llibre, on parla no només d’una geografia modelada pel vent i el gel sinó de com s’hi ha adaptat la vida dels seus habitants, que troben la força en el sentiment de comunitat.

‘Exposades al vent’
Annabel Abbs
Angle Ed.
Les protagonistes d’aquest llibre es diuen Frieda Lawrence (de soltera, Von Richthofen), Gwen John, Clara Vyvyan i Daphne du Maurier, Nan Shepherd, Simone de Beauvoir, Georgia O’Keeffe i Emma Gatewood. Escriptores que a cavall dels segles XIX i XX van sortir de l’àmbit en què les dones estaven recloses per trobar en la natura un dels seus llocs d’inspiració.

‘Més que una samarreta’
Roger Cruz
Pagès Ed.
La història del Barça s’explica també a través de les diferents samarretes que han vestit els seus jugadors al llarg de la història del club. Sense deixar mai la identitat blau i grana, hi ha hagut 201 models entre els quals s’hi compten autèntiques rareses. Per no parlar de l’evolució dels materials o dels escuts. Un autèntic treball d’arqueologia barcelonista ideal com a regal culer de Nadal.

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

La veu dels Quadres / La voz de los Cuadros
Autora: Assumpció Forcada
Editorial: Visión Libros
Lloc i any d’edició: Madrid, 2023
Pàgines: 122

El llibre de poemes La veu dels quadres (Visión Libros) se suma a la llista de 34 llibres publicats de manera bilingüe per Assumpció Forcada, poeta, biòloga i cantautora. Al final del volum s’inclouen partitures musicals inspirades en alguns poemes.

En el projecte literari d’Assumpció Forcada trobem un bon nombre de llibres temàtics ja des d’Ecosistema, per posar un exemple de llibres inspirats en la seva especialitat acadèmica. Motius d’inspiració que en aquest darrer lliurament se centra en el camp de l’art, en la contemplació de quadres en visites a museus i exposicions, especialment al Museu Thyssen, ja sigui que l’autora s’hagi sentit atreta per obres clàssiques de la seva exposició permanent, ja sigui que admiri la mostra d’un artista rellevant, posem Claude Monet quan va viure un temps a Anglaterra i va pintar El pont de Charing-Cross: “Es difumina el pont dels somnis / en aquesta densa boira de les hores. // Sents la solitud de la teva barca / i no saps on et portaria / si finalment la llum / il·luminés de nou els teus ulls”.

En una breu introducció, escriu Assumpció Forcada: “Les obres d’art sempre parlen”. Ho fan sobretot en pintures figuratives que no només inviten a l’exploració dels objectes i escenaris pintats sinó que també conviden a escoltar-ne la veu a cau d’orella: són motiu de creació de poemes en paral·lel a l’impacte de la imatge com la del pont que en la densa boira apareix com en somnis.

La visió convida a la reflexió, i així s’esdevé en la contemplació d’una galeria de pintures d’autors, alguns de ben coneguts com Pierre Bonnard, Jean-Baptiste-Camille Corot, Edgard Degas, Raoul Dufy, Paul Gauguin, el ja esmentat Claude Monet, René Magritte, Emil Nolde, Camille Pissarro (l’única dona), Pierre-Auguste Renoir, Winslow Homer, Vincent van Gogh… i, encara, pintures que imanten la mirada com Retrat d’una dona, un anònim alemany del segle XV: “El tocat coneix els teus pensaments / més íntims i algun dia / també el guardaràs com un tresor / i lluiràs la cabellera al vent / com a símbol / de la llibertat que desitges”. Visió i posterior reflexió sobre temes transcendents a propòsit d’una visió colpidora, l’art sempre parla, però cal el temps de contemplació i escolta, com en aquestes visites d’Assumpció Forcada a museus de gran nivell com el Tyssen.

Eva Remolina / AMIC

En l’era digital actual, la varietat de joguines disponibles per als nens és més àmplia que mai. Des de les clàssiques joguines als moderns dispositius electrònics, els pares es troben davant d’una àmplia gamma d’opcions quan es tracta de triar què comprar als seus fills. Amb tanta oferta, és crucial considerar no només la diversió immediata que una joguina pot proporcionar, sinó també com pot influir en el desenvolupament del teu fill.

1. Etapa de Desenvolupament:
Quan triem una joguina, és essencial tenir en compte l’edat i l’etapa de desenvolupament del nen. Les joguines estan dissenyades per satisfer necessitats específiques en diferents fases de creixement. Abans de fer una compra, assegura’t de llegir les indicacions del fabricant i verificar que la joguina sigui apropiada per al teu fill.

2. Promoure la Creativitat:
Opta per joguines que estimulin la creativitat i la imaginació. Les joguines que permeten als nens crear i inventar fomenten el pensament crític i la resolució de problemes. Els conjunts de construcció, les joguines d’art i les titelles de guant, són exemples d’opcions que impulsen aquest aspecte del desenvolupament infantil.

3. Valor Educatiu:
Prioritza les joguines amb valor educatiu. Busca aquelles que ajudin els nens a aprendre habilitats noves, com les joguines d’encaix, els jocs de construcció amb nombres o les joguines que introdueixen conceptes científics de manera lúdica. Això no només proporciona entreteniment, sinó que també contribueix al seu creixement acadèmic.

4. Seguretat, en Primer Lloc:
La seguretat ha de ser sempre la principal prioritat. Assegura’t que les joguines compleixin amb les normatives de seguretat i evita aquelles amb peces petites que puguin ser inhalades. Llegeix ressenyes i recomanacions abans de comprar per assegurar-te que la joguina sigui segura i duradora.

5. Limita l’Exposició a Pantalles:
Si bé algunes joguines electròniques poden ser educatives, és important limitar el temps d’exposició a les pantalles, especialment en nens petits. Les joguines que fomenten la interacció social i el joc actiu són preferibles per al desenvolupament saludable dels nens.

Per tant, triar la millor joguina implica una combinació de consideracions pràctiques i pedagògiques. Opta per joguines que no només entretinguin, sinó que també contribueixin al creixement del seu desenvolupament. Recorda que les millors joguines són aquelles que inspiren la curiositat, la creativitat i el somriure dels nens.

Sergi Soler Ordeig

Estimar-se un mateix

Fa més d’una setmana que les nominacions al Goya van fer-se públiques, i entre elles el nom d’Isabel Coixet va colar-s’hi. La seva col·laboració amb Laia Costa no és nova, i val a dir que totes dues es troben, en aquesta ocasió, en estat de gràcia. Un Amor es tracta d’una obra sensible, que es construeix a partir de detalls i plans reveladors, on els seus personatges hi ronden com arquetips que ajuden a desenvolupar la psique de la protagonista.

Ens parla de l’arribada d’una urbanita a un poble. Una noia superada per les circumstàncies que busca refugi en un lloc idíl·lic —més aviat idealitzat— però que acaba topant amb una realitat brutal i asfixiant. Entre un artista de segona i manipulador de manual, una parella francament hipòcrita i esnob i un propietari fastigós i imbècil, un home honest, encara que sigui brusc, dur i distant, pot robar el cor d’una noia de ciutat amb la ment debilitada i l’autoestima soterrada. Sobre l’estretesa de mires dels veïns del poble, cal remarcar que sempre són un blanc fàcil en el cinema, tot i que no tots són tan curts en aquest film.

El poble és essencialment dur: la casa té goteres, cal tallar llenya per no passar fred, i també cal enfrontar-se a la soledat. D’entre tot això, ningú et garanteix una gent realment hospitalària o sincera i desinteressada; pots estar envoltada de gent hostil, provocant que el lleu narcisisme que qualsevol ciutadà de població gran porta incorporat, es converteixi en un òrgan sensible des d’on rebre totes les vexacions possibles. L’agraïment pels privilegis de viure bé i no passar gana ni haver de refugiar-se de cap conflicte violent és de metxa ràpida, i el tedi que ve sembla que tan sols pot salvar-se amb amor. És així que la protagonista s’hi llença, i és així com rodola més avall; l’enveja, la dependència, la inseguretat… El poble es converteix en un infern, i com més indefensa es troba, més abusen d’ella. Al final cal retrobar un amor; un de bell, sincer i durador…

Resumint, molt bon film, ben teixit i presentat. Amb actuacions fenomenals i direcció amb les idees clares. És la millor obra d’Isabel Coixet en molt de temps; ara que la independència es troba en hibernació, sembla més tranquil·la.

EL 9 NOU

Eva Remolina / AMIC

Originari d’Itàlia, el panettone és un delicat pa dolç amb una història que es remunta a la ciutat de Milà a la Llombardia, a principis del segle XX. Encara que les seves arrels són una mica incertes, es creu que el seu naixement es deu a un error en la recepta de pa tradicional. Llegendes locals expliquen que un pastisser de Milà va afegir per accident fruita seca i altres ingredients a la massa de pa, donant lloc a aquesta deliciosa creació.

El panettone és un element imprescindible a les taules durant les festivitats de Nadal i Cap d’Any, i la seva presència simbolitza l’amor, la unió i la bona sort. La tradició de compartir un panettone amb família i amics s’ha estès arreu del món, sent una de les postres més consumides durant les celebracions nadalenques.

El Procediment de Creació:

Fer un panettone, és tot un art. La massa es prepara amb farina, ous, sucre, mantega i llevat, però el que realment distingeix aquest pa dolç són els seus ingredients especials: fruits confitats, pinyons i panses. La fermentació és un pas crucial i pot durar fins a 36 hores, donant com a resultat una textura lleugera i una aroma irresistiblement dolça.

Tot i que el panettone clàssic amb fruits confitats és el més conegut, en els últims anys s’han creat diverses variants per satisfer diferents gustos, incloent-hi els farcits de xocolata, crema, fruits secs o fruita fresca. Les innovacions han convertit aquesta tradicional delícia en una canviant paleta de sabors, adaptant-se als gustos moderns sense perdre l’essència de la seva arrel italiana.

Capgirem els esquemes, no cal omplir la vida d'anys... sinó els anys de vida

Josep Ballbè i Urrit

El proppassat 29 de novembre, ens deia adéu en Joan B. Culla. Un fet que em fa sentir molt afectat, per diferents raons. Tinc la percepció que m’he quedar orfe. Era un dels meus referents com a articulista. Admirava profundament el seu mestratge, la precisió dels seus missatges i l’agudesa de tot el seu pensament. Per això em sento obligat a bastir-li unes línies de reconeixement i comiat. El cor m’hi obliga. Això sí, vull defugir l’avinentesa fàcil i oportunista de molts altres col·legues de la premsa –no cito noms concrets, per respecte i discreció– que només han aprofitat la notícia per fotre cullerada dins la vessant purament catalanista i/o independentista. Ho entenc com quedar-se en la closca superficial de la notícia. Aquest vell professor es mereixia que tots plegats intentéssim anar molt més enllà. Projectar la seva ombra dins i per damunt del baf d’un vidre entelat.

Era un extraordinari catedràtic universitari, un escriptor de molt nivell, un historiador com pocs, un immens analista polític i un tertulià de gran vàlua. La casualitat va voler que fóssim de la mateixa lleva, l’any 1952. Una raó més que m’ha frapat intensament i que em fa pensar –amb fondària total– en el tema vital bàsic de la mort. Massa sovint, la marxa trepidant de l’entorn social i històric que ens toca viure ens ofega. No deixa que arribem a valorar i copsar –en justa mesura– la feblesa del temps que s’esmicola…

És en aquesta conjuntura que em ve com anell al dit una cita textual d’un altre gran comunicador com el dermatòleg Xavier Sierra Valentí. El dia que estic bastint aquest article compleix també els mateixos anys, 71. El proppassat 29 de novembre, en la presentació del darrer llibre d’en Vicenç Villatoro, on Sierra ha redactat el pròleg, tancava la seva intervenció bo i recitant aquests versos: “Ara que el temps ja no és temps / que no sabem si el demà vindrà / com sol fer, puntualment / a trucar a la nostra porta. / Ara que l’ahir s’ha esmunyit / com s’escola l’aigua dintre d’un safareig. / Ara que no sabem res del cert / ni sabem si les hores / seguiran infantanrt minuts / o si els mesos, com mestres d’escola / seguiran tenint trenta dies a la classe, / Ara que l’esdevenidor / com una boira espessa / no ens deixa veure res. / Ara quan ho hem perdut tor, / és quan sabem / que l’amor és l’única certesa.”

En Joan B. Culla ha lluitat aferrissadament més d’un any contra una malaltia que l’ha vençut inexorablement. En Xavier Sierra passa també per un procés molt similar… Amb el coneixement ple, assumit i conscient que és a punt de cloure el seu pas per eixe món. Que arriba l’hora de la seva partença. Que li manca poc per acabar la cursa. Ambdós poden estar orgullosos d’haver donat –al proïsme– molt més del què van rebre al llarg de la seva vida. Gent com ells són molt necessaris en el món que ens toca viure. Un moment històric on primen altres valors que no pesen gens ni mica. Quan la classe i/o el nivell de la majoria de polítics que tenim fa figa per tot arreu.

No n’hi ha prou amb l’agraïment pel conjunt de la dilatada obra en ambdós casos. Cal projectar el nucli del què han creat envers l’aplicació pràctica de les hores que encara ens puguin quedar de camí. Tot plegat ens ha de sotraguejar i fer capgirar esquemes de funcionament. Si més no, no tant en la idea d’omplir la vida d’anys… sinó els anys de vida. En el cas de l’historiador, és prou fàcil –per mitjans telemàtics– de cercar articles seus de premsa i fer-los una nova ullada. Mitjançant el mateix sistema, també ho és per a aprofondir en el coneixement de múltiples temes, prou interessants, del doctor Xavier Sierra: seu és el blog d’Internet Un dermatòlogo en el museo.

Convido tothom a endinsar-se en aquest parell de fonts i a beure l’aigua d’un toll o abeurador. Allí tot és força, empenta, rauxa, esforç, positivitat i ganes de crear un camp més frondós i un cel més blau.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers