Anna Ruiz Mestres
UN LLUM QUE CREMA
Jordi Llavina
Editorial: Proa
Lloc i any d’edició: Barcelona 2023
Nombre de pàgines: 96
Aquest any serà lluminós per sempre en la poètica de Jordi Llavina. No es guanya cada dia el Carles Riba. L’obra premiada és d’una bellesa aclaparadora en la forma i en el contingut.
El llibre s’estructura en set parts i un pròleg de R. Andrés. Llegir els versos rigorosament travats, de mètrica perfecta, amb rima consonant i assonant, amb combinatòria de versos breus i llargs, i una rica varietat d’estrofes que passa fins la tanka japonesa, que tant va estimar Riba (una picada d’ullet al mestre i referent), és un goig per als delerosos de bona poesia. Però no oblidem la poètica que es desplega en el vers llarg, quasi narratiu, que tan bé domina.
El Jordi Llavina, que no deixa res a l’atzar, ha tingut una cura exquisida dels epígrafs, que obren els temes dels poemes que segueixen. Fragments de Josep Maria de Sagarra o de J. Renard, el descriuen a ell i a la seva manera d’escriure a la perfecció. Cites de Lucreci o de Safo ens vinculen a la natura, a les bresques de les abelles, als raigs de sol que ens il·luminen l’entorn per explicar-lo.
Passejant per les tresqueres del Penedès, ens explica, ens acosta, ens poetitza la nostra quotidianitat i el vers esdevé el pretext per parlar de coses profundes, filosòfiques, universals.
Dels derelictes del naufragi del transatlàntic Endurance, al raig de la lluna que il·lumina els cossos morts al terra d’Ucraïna, ens arriba el compromís amb el món que li ha tocat viure.
Llegint sentim l’encant de les tipologies del paper (paper de fil, d’estrassa, de bíblia…) i l’enigma de les antigues cases deshabitades, vestigis de la força amb què s’hi va viure, juntament amb la sempiterna presència de la magrana.
Les flors, que coneix i estima, (…n’ha aspirat fondament l’aroma/ com aquell qui s’endú la flor…) amoroseixen el camí. Els arbres com l’olivera i l’ametller, o els pàmpols de les vinyes, (…abrusats pel sol de juny…) creen la cartografia del llibre, amb el batec del pas del temps en Rellotge de sorra i clepsidra.
Tot s’impregna del llum que crema, de la bugie, de l’espelma, que evoca la flama dels quadres de G. de la Tour. I com un tel de fum que es passeja pel llibre, l’art va cobrint els versos de la natura morta de Morandi i les seves paneres, a la manera de Caravaggio o d’A. Gentileschi. L’ànima del Barroc s’entremescla amb versos de Vinyoli, Foix, o Tanizaki.
La dicotomia llum i foscor, alba i crepuscle van mostrant la intimitat del poeta, que és la nostra, i mentre se’ns despulla l’ànima en la lectura, i es vesteix d’estrofes, ens alimentem, àvids, de perfecció i beutat.
