“Les llengües poden morir… si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fins a l’últim alè” S. Espriu
LLENGUA I IDENTITAT NACIONAL
Autor: Jordi Martí Monllau
Editorial: Edicions del 1979
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàgines: 168
Ara que ens ha deixat Carme Junyent, tenim en el Jordi Martí Monllau un defensor de la llengua com a element imprescindible de la nostra identitat. El seu llibre és una mirada nova, fresca i estimulant, que ens endinsa a través d’aquest assaig imprescindible i lúcid vers la dificultosa situació que viu la llengua als Països Catalans. El llibre s’obre amb un pròleg de Gerard Furest i consta d’una introducció, tres parts i un epíleg.
L’autor ens convida a deixar d’“assumir el marc mental de l’adversari, l’anticatalanisme”, que vol naturalitzar el castellà com una llengua pròpia dels catalans, i ens mostra que el català és “el darrer baluard que ens queda” si volem existir com a nació. La seva reflexió passa per l’engany del bilingüisme que ens fa assumir que si parles castellà no cal que parlis català als PPCC. Insisteix que parlar i viure en català és un “dret”, que ni França ni Espanya respecten malgrat que s’anomenin “democràcies”.
L’anàlisi passa també per revisar arreu com la dominació d’un poble sobre un altre s’ha valgut sempre de l’assimilació o desaparició total de la llengua i la cultura que es vol dominar. No s’oblida de la importància de l’escola en aquesta tasca. Queda clar que llengua i continguts han de ser els propis de la nostra història i cultura i no els imposats per l’Estat dominant. També s’aprofundeix en la immigració i en com aquesta s’ha d’integrar a la llengua catalana dins l’escola i la societat.
Per abordar la normalitat del català ens proposa que posem en valor la llengua dins el camp de l’economia, però també de la justícia, i ens crida al desvetllament: “No triar i callar és atorgar”.
El fet de tenir una llengua i un territori és el que ens dona dret a l’autodeterminació, i som una de les minories més grans normalitzades d’Europa, i si els catalans “volem ser” hem d’assumir que els canvis porten “conflicte”, i que el moment de fer això és ara, no podem delegar més en les generacions futures.
Llegir el llibre és ampliar la nostra visió del conflicte, i adonar-nos que cal posar fil a l’agulla cap a la nostra normalitat de manera lúcida i valenta, sent conscients que en la nostra llengua rau la nostra identitat i la possibilitat de poder ser. I com deia Espriu i cita JMM: “Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi”.
