Entrevista a Jordi Ginesta que ha començat la seva carrera com a cantautor

Jordi Sunyer

Quan es va acomiadar Bonobos?
Vam plegar el 2018, ja fa cinc anys, el temps passa molt de pressa. Tenim la sort que vam acabar molt bé, vam recórrer els països catalans molt alegrament, vam poder tocar a molts llocs que sempre havíem somiat tocar i vam tenir la sort de poder acabar molt bé. Un projecte vital com aquest no podia ser que ens tanqués portes individuals. Jo per exemple en el meu cas era un projecte en el qual podia sentir còmode, però era un projecte molt assembleari i cadascú tenia ganes d’experimentar una mica amb les seves vides musicals i no musicals. Alguns ara tenim fills, alguns tenen feina no relacionada amb la música. Va ser un projecte que ens va donar moltes experiències, ens va fer créixer moltíssim. Des del 2018 vam deixar de ser companys de grup per ser amics.

Ara teniu temps de fer sopars…
Una de les grans frases que ens deien que sempre que tocàvem és que semblàvem amics de l’institut i que ens havia anat molt bé la cosa. I és que és això, érem un grup d’amics de l’institut de Centelles i que vam tenir la sort de recórrer un camí intens que fa que encara siguem amics i que siguem els de la colla.

Com a cantautor vas publicar la cançó ‘T’he fet una cançó’ per a qui anava aquesta cançó?
Jo el que em passa amb el món de la música és que tinc un complex de no músic. No em sento intèrpret, m’agradaria molt més dominar un instrument com la guitarra que és el meu instrument. M’he envoltat de tanta gent que són tan bons músics… que m’he sentit més proper a la part de la comunicació. A casa meva tinc un germà periodista, el meu pare havia sigut sempre una persona que ens havia portat a aquest terreny. A mi sempre m’agrada embolcallar les cançons amb el missatge i no vull que estigui només a la part musical. Per aquest motiu m’agrada que les cançons tinguin un missatge clar. Cançons com aquestes són bastant literals que van dirigides a algú. Aquest algú són els meus fills. Tenia moltes ganes que quedés molt clar qui soc, volia que fos un acte de sinceritat. Ser pare és una certesa que tinc immensa i que tenim tots. Alhora també penso que volia es mostrés la meva faceta com a persona que estima la música. Volia fer una cançó que se sabés que era pels meus fills, però que no sonés alliçonadora.

Un cop aparques Bonobos, comences a fer ja cançons per a tu. Com va ser aquest procés?
Jo tinc la sensació que les persones busquem sempre maneres de canalitzar les penes i les alegries. En el meu cas sí que tinc molt la sensació que ho canalitzo molt a través de les cançons, de l’escriptura o d’aquest vessant més comunicatiu. Sí que és veritat que quan vam acabar amb Bonobos una de les preguntes que em feia més sovint és que aportava jo en el grup que pogués continuar aportant. Tinc la sensació que en les cançons que vaig participar més de Bonobos si les desvesteixes l’essència és de Jordi Ginesta. El que aportava jo més a Bonobos crec que era més el vessant de donar la cara, d’aportar lletres i ara tinc la sensació que ho puc continuar fent. Mai he deixat de fer això, potser, però vestim les cançons de manera diferent.

Quan és que comencés a pensar amb ‘T’he fet una cançó’?
Quan em plantejo d’on vinc, per a la branca del meu pare vinc molt de la música festiva, la música popular de revetlla. Per part de la meva mare, però ella sempre havia escoltat molta música d’autor, sempre ha set molt fan del Serrat, del Llach, de Maria el Mar Bonet. També un gran factor és que un dels millors amics de la família és el Josep Maria Puigdomènech, que és un cantautor. L’altre dia parlant li vaig dir que creia que la primera guitarra que vaig agafar a la vida era la seva. Potser mai havia manifestat tant aquesta faceta de cantautor, però sempre l’he portat a dins perquè és un tipus de música que sempre he escoltat i m’ha agradat molt. Soc molt fan de molts cantautors.

Recordes haver vist de petit a Puigdomènech com a cantautor?
Jo sempre els hi faig la broma que l’artista que he vist més cops en directe és el seu fill, en Marc, amb el seu grup de versions [Boys Damm]. Al Josep Maria també i tinc molts vídeos de quan era petit i molts cops tinc la imatge del cantautor, amb gent al voltant i amb una guitarra. Això sempre ha estat present a la meva vida i encara hi és. La guitarra sempre ha vingut amb mi. És molt important reivindicar instruments com aquests a la cultura catalana.

Juntament amb l’ajuda de Ferran Orriols, vau fer una versió de la cançó ‘Terra’. Com va anar el primer cop que la va sentir en Josep Maria Puigdomènech?
Va ser molt bonic i sobretot el procés. Jo sempre poso molt en valor la figura d’en Ferran perquè a part de ser un molt bon amic, penso que és un músic que té una sensibilitat especial i poder-ho fer amb ell ha sigut un procés creatiu molt bonic. A en Josep Maria li vaig ensenyar la cançó quan ja hi havia el videoclip fet, i la veritat és que li va agradar moltíssim, es va emocionar i m’ho va agrair molt. Ha sigut un tancament de cercle, donar-li a la música una cosa que m’ha donat ella, és com un acte d’amor.

Per què ‘Terra’?
Per diferents motius. Per a mi aquesta és la cançó més representativa seva. Ell és pagès i cantautor i les cançons que parla de la terra molts cops tenen una connotació molt patriòtica i tinc la sensació que malgrat que jo em sento un gran defensor del nostre terra aquesta cançó té aquell punt just que et parla de la terra com la nostra mare, com la nostra llar. Trobo que és una cançó molt rodona en quant com està escrita, en què es diu, qui l’ha composta i tinc la sensació que la cançó el representa molt. Per altra banda, jo soc una persona que defensa molt la nostra identitat col·lectiva i individual. En el meu projecte si he de parlar de qui soc jo, soc una persona molt arrelada al meu país, a la meva comunitat i això en molts moments ha sigut un gran reforç i estímul. Per tant, vull que les meves cançons estiguin impregnades d’aquest sentiment de pertinència a Osona, Catalunya i els Països Catalans.

Quins són els teus projectes?
De moment estic ampliant el repertori perquè d’aquí a un temps em faria molta il·lusió fer un disc i poder presentar-lo en directe. Sí que és veritat que ara soc molt fan del petit format, com un duet o un trio, però això encara està en construcció. Tard o d’hora espero que hi hagi disc i presentació en directe.

El 2024 podria aparèixer?
Tant de bo, però tinc la necessitat que flueixi orgànicament i de fer-ho amb amor i amb sinceritat que penso que són com han de ser les coses. Espero tornar amb un disc a la mà.

Tens cançons preparades?
Sí, de fet amb el Sebastià Gris, que és el guitarrista que em va produir ‘T’he fet una cançó’, en vaig gravar un altre amb ell que estic pendent de quan sortirà perquè vull gravar també un videoclip i potser de les tres cançons és la que s’assembla més a Bonobos, té un punt una mica més festiu, però és cançó d’autor. Amb aquestes tres hauré fet el 2023 i a partir d’aquí que no pari la música.

Miquel Erra

Després de recórrer tot Europa des de ben jovenet, l’any 1977 el manlleuenc Ramon Faja Subias, en Subias, com el coneix tothom, va decidir fer un salt de continent amb una colla d’amics i es van plantar a Tailàndia, a bord d’un viatge organitzat. Aquell país el va captivar i va tenir clar que hi tornaria. Però que no ho faria com “el típic turista”. Dit i fet. Els dos anys següents va repetir destí, però ja amb una renovada mirada i un incipient pol d’atracció: el món de l’art i la cultura locals.

L’any 1979, instigat per l’aleshores alcalde de Manlleu, Joan Usart, es va animar a mostrar, a l’antiga sala d’exposicions de Caixa de Manlleu, un tastet de les primeres peces que havia anat adquirint, “i ja va ser tot un èxit”. Des de llavors, en Subias no ho parat. Ni de viatjar per tot “l’Orient Extrem” a la recerca de preuades obres d’art, ni d’exposar-les arreu de Catalunya. Fins al proper 5 de novembre se’n pot visitar una mostra a la sala de Can Sebastià, a Tona. Feia més de tres anys que no exposava a Osona.

“Aquí només hi veureu una tercera part del que acostumo a portar; la sala és petita”, apuntava la setmana passada durant la inauguració. Hi mostra figures, quadres o objectes procedents de Myanmar, Cambodja, la Xina, Indonèsia, Filipines, l’Índia o Sri Lanka. “Són peces d’un gran valor”, assegura. En destaquen les diferents imatge de Buda: “Treure’ls d’allà és complicat, calen molts permisos”. Alguna té més de 200 anys d’antiguitat.

En Subias escull molt bé les sales on exposa i mai no participa en col·lectives. “Ha de ser un lloc net, sense pols; en això soc molt meticulós”, somreia. Durant aquests més de 40 anys ha protagonitzat al voltant de 300 exposicions per tot Catalunya. “És una cosa única i singular; no en conec cap altra d’aquestes característiques”, es vanta.

Delineant projectista de professió, actualment jubilat, la faceta de col·leccionista d’art oriental sempre l’ha concebut “com un hobby”. Per això, no acostuma a vendre’s peces i algunes “tampoc me les vendria”. Si ho fa, puntualment, és “per cobrir despeses i poder comprar-ne de més qualitat, no per fer negoci”, remarca.

La seva singular afició l’ha portat a viatjar any rere any per tots aquests països. “Quan treballava hi anava dos cops l’any; ara que m’he jubilat, només un.” Això sí, “m’hi acostumo a passar entre tres mesos i tres mesos i mig; i sempre se’m fa curt”. La propera sortida la té programada per al gener. “La base l’establiré a Tailàndia, i d’allà viatjaré a Cambodja i a les Filipines; l’any següent vull tornar a la Xina.” En Subias té clar que la seva és una manera “diferent” de visitar aquests països. “Miro d’adaptar-me al tarannà de cada persona local, a l’estil de vida de cada país per així, a poc a poc, anar-me guanyant la confiança de nous artistes, antiquaris o qualsevol persona relacionada amb el món de l’art.”

Ramon Faja (Manlleu, 1946), conegut a Osona i el Ripollès per haver estat un dels impulsors i ànimes del futbol aficionat, continuarà corrent la banda: “Les millors obres d’art oriental no venen mai soles; sempre hi ha algú que va obrint el camí de la recerca”, escriu a la felicitació de Nadal de 2024. Com un insòlit rei de l’Orient.

Jordi Vilarrodà

A la ja llarga llista de figures del rock que han desfilat per Balenyà en els concerts del col·lectiu KOK s’hi afegeix ara el de Steve Wynn, que hi actuarà aquest divendres. El cantant, guitarrista i compositor californià, exmembre de The Dream Syndicate, actuarà aquest divendres a 2/4 de 10 a l’Ateneu, en l’únic concert que farà a Catalunya de la seva gira europea.

Aquest serà un concert en acústic i en solitari, en què Wynn revisarà temes de tota la seva trajectòria de quatre dècades als escenaris. Va saltar al capdamunt de l’escena del rock independent dels Estats Units quan The Dream Syndicate va debutar amb l’àlbum The Days of Wine and Roses (1982), tot i que com a grup van tenir una vida efímera: es van dissoldre l’any 1988 amb quatre discos editats.

Wynn va fer el projecte al cap de trenta anys, però mentrestant no va parar de treballar en solitari o en altres formacions que ha liderat com The Baseball Project, compartit amb la seva dona, Linda Pitmon, i, entre d’altres, amb Mike Mills, exbaixista del R.E.M. El concert començarà a 2/4 de 10 del vespre.

Jordi Vilarrodà

Hauria tocat celebrar-ho fa dos anys, si no fos perquè la pandèmia ho va espatllar tot. No ha estat fins ara que Teatre d’Emergència ha pogut celebrar com cal el trentè aniversari de la seva creació. El grup de Ribes ho commemora amb l’estrena del muntatge Sempre nens, que la setmana passada ja es va poder veure al Teatre Municipal i que torna aquest cap de setmana amb dues representacions últimes que es faran dissabte i diumenge.

Sempre nens és una obra de creació pròpia de Teatre d’Emergència, amb guió i direcció d’Àngel Aguerri, un dels seus components històrics. L’escenari és el d’una escola de P3, però “l’atractiu és que hi ha una inversió de papers, amb nou adults que fan el paper de mestres, monitors i tot el personal de l’escola i nou nens i nenes que fan d’adults”, diu l’autor. El to de comèdia impregna tot el text, que s’emmarca en dos actes i dos moments temporals: el primer, del dia del començament de curs “dramàtic per a pares i nens” i el segon, en l’última jornada d’escola, el del clàssic festival que en aquest cas dona peu a fer participar el públic cantant. La connexió amb totes les generacions no és difícil: “Sempre tenim un nen a dins nostre, i diuen que quan ens fem grans ens tornem com nens”.

Els papers dels adults els fan nens i nenes d’entre 6 i 11 anys (Magalí Barnils, Maria Domènech, Maria Roma, Bruna Isern, Ona Puigmal, Júlia Vilaplana, Mar Méndez, Laia Olmo i Liam Barnils), “els autèntics conductors de l’obra”. Al seu costat els petits interpretats per Eva Casanova, Olga Vilanova, Cristina Perpinyà, Marga Lucas, Verónica Ruiz, Gabi Vilaplana, Lluís Masramon, Jordi Solano i Joan Vilaplana, vestits amb les clàssiques bates de ratlles blanques i blaves –ells– i roses –elles– tot i que l’ambientació vol ser atemporal. Entre aquests, hi ha veterans de Teatre d’Emergència, però també alguns que per primera vegada pugen a l’escenari.

Va ser durant la pandèmia que Àngel Aguerri, integrat a Teatre d’Emergència poc després de la seva creació, va començar a pensar en una obra que, per celebrar els 30 anys del grup, permetés la implicació d’una bona colla d’intèrprets. I per contrast amb el pessimisme del moment havia de ser “un text divertit”. Sempre nens s’afegirà així a la llarga llista de produccions que Teatre d’Emergència ha portat a l’escena des del desembre de 1991, quan es van estrenar amb Aquí no paga ningú, adaptació de Non si paga, non si paga! de Dario Fo, sota la direcció de Juli Lázara. “Entre petits muntatges i obres, devem haver fet una trentena d’espectacles”, diu Aguerri.

En recorda el que va suposar “l’eclosió del grup”, un espectacle basat en Fulgor y muerte de Joaquín Murieta de Pablo Neruda, l’any 2000, que els va permetre fins i tot viatjar a Xile i representar l’obra allà, al Centre Català de Santiago. Fins i tot va donar peu a un nou espectacle creat a partir d’aquella vivència, Chilemoción. A part de les obres, Teatre d’Emergència ha estat un important dinamitzador de la vida cultural i festiva de Ribes, des de la Nit del Clavell Groc que organitzen cada any per Sant Joan fins a la celebració del Carnaval –Santa Truja– amb el rei Carnestoltes ideat per Eudald Casals, cada any esperat pel seu caràcter punyent.

Jordi Vilarrodà

Han passat gairebé quatre dècades, que no és poc, des que Avikultores Modernos va treure el cap en una escena musical osonenca molt inquieta. “Però he fet escoltar les seves cançons a músics joves, i els ha sorprès com sonen d’actuals.” Qui diu això és Jordi Freixa Nore, promotor del petit i actiu segell discogràfic Chesapik, que acaba de fer una reedició en vinil dels temes més emblemàtics d’aquesta banda. Un disc per posar-los definitivament en el lloc que els pertoca dins de la història del pop-rock fet a Catalunya, pioners també de la introducció del català en les lletres.

Avikultores Modernos es va formar a Montesquiu a principis de la dècada dels 80, amb Joan Serrarols (veu), Ernest Barniol (guitarra), Marcel,Xena Carrera (baix), Tino Peralbo (batería) i el desaparegut Tomàs Busoms (guitarra). Van donar-se a conèixer l’any 1984 amb un single que incloïa Fils, un tema en català d’aire new wave que va començar a sonar amb força. Vindrien després dos discos de llarga durada, 120 mb (1984), que va editar el segell PDI, i Con el rabo entre las piernas (1989), per Sam Records. Aquí es va acabar la història. Amb Busoms mort, l’any 2002 van recollir en una edició molt limitada temes que haurien format part d’un tercer treball que no va sortir, sota el títol de Spiral. Res de tot això havia quedat en gravació digital, ni tan sols se’n podien aprofitar els masters analògics en cintes.

La remasterització que s’ha fet per editar el vinil actual és a partir dels discos editats en el seu moment. S’han triat cançons emblemàtiques del grup, però també d’altres menys conegudes “perquè el que volíem era trobar el nostre so del grup”, explica Marcel Carrera. Cadascú va fer una llista de les que hauria volgut incloure, i la feina va ser per “establir l’ordre i quadrar-ho amb el temps del vinil”, diu Joan Serrarols, que era l’autor de les treballades lletres. Busoms i Carrera eren els que aportaven més la música. “Amb el poc que sabíem de tocar, ens arribàvem a conjuntar bé”, diuen ara els excomponents del grup. Curiosament, el tema Fils va ser dels pocs que van fer en català aquells músics que, en certa manera, se sentien influenciats per Sisa i Pau Riba.

Saber d’on venim

Els Avikultores Modernos es van anar diluint amb discreció, sense fer comiat. Ja en plena eclosió del rock català, cada un dels seus components es va dedicar a altres projectes, alguns de molt d’èxit: Tino Peralbo a Brighton 64, Marcel Carrera a Aurelio y Los Vagabundos… Com a Avikultores van fer una reaparició única i fugaç en un concert a la sala El Moscou de Torelló l’any 2019, i ara no es plantegen tornar a l’escenari. S’estimen més que quedi per a la posteritat la seva música en l’acurada carpeta i el vinil blanc amb què l’ha editat Chesapik. El color del disc, del qual s’han fet 300 còpies, vol homenatjar la guitarra transparent que Tomàs Busoms s’havia construït, també en vinil. “Els editors i gestors culturals tenim el deure de recuperar la nostra història, contextualitzar-la i fer-ne difusió perquè se sàpiga d’on venim”, afirma Nore.

Isaac Muntadas

Les carbasses gegants seran el gran atractiu de la 12a Fira de la Carbassa de Sant Joan d’aquest diumenge, que es farà a la plaça Anselm Clavé des de les 11 del matí fins a les 6 de la tarda. L’Associació de Carbassaires de Sant Joan, que organitza el certamen, no vol revelar els pes dels fruits que portaran els cultivadors per mantenir l’expectació. Amb tot, Anna Soler, organitzadora de la fira, va assistir al concurs de carbasses de Sant Llorenç de Morunys fa unes setmanes i allà “hi havia exemplars d’entre 450 i 500 quilos, i la majoria dels cultivadors són els que venen aquí”.

El rècord a Sant Joan està per sobre d’aquestes xifres i el té des del 2017 el cultivador de Valtierra (Navarra) Rubén Mendi, que va dur un exemplar de 805,5 quilos. Enguany, també s’ha batut el rècord del món, que ara és de l’americà Travis Gienger amb un fruit de gairebé 1.247 quilos de pes. La més gran del Ripollès es va quedar en 339 quilos. La clau per cultivar carbasses tan grosses és “tenir una genètica de llavor bona, analitzar la terra on la plantaran, protegir-la del sol perquè no creixi de cop i donar-li molta aigua”, enumerava Soler. La fira repartirà un total de sis premis. Tres seran per les carbasses foranes més grosses (de 400, 300 i 200 euros respectivament).

Es donarà un premi comarcal de 100 euros i un de local, de 200. També es premiarà la carbassa més original per la mida, color o forma amb 100 euros. La fira també comptarà amb més d’una vintena de parades amb productes relacionats amb la carbassa, tallers infantils, una degustació de crema de carbassa i una escultura sorpresa feta per l’escultora Xiu a partir d’una carbassa de 150 quilos.

Miquel Erra

Tavèrnoles viurà aquest cap de setmana la seva 4a Festa Remença, que manté el format de les tres anteriors edicions i que tindrà en la posada en escena de La presa del castell de Savassona el seu principal atractiu. Com a novetat, aquest any les dues representacions es concentraran el diumenge al matí (a les 10 i a 2/4 d’1).

El programa ja arrencarà dissabte amb l’esmorzar que donarà el tret de sortida al tradicional concurs de bolets per l’entorn del poble. A les 10 s’inaugurarà l’exposició “Les masies de Tavèrnoles i les seves famílies”, i a les 8 del vespre hi haurà una xerrada titulada “Històries de les Guilleries”, a càrrec del folklorista Xevi Roviró.

Diumenge serà el dia central de la fira. A banda de les dues representacions de La presa del castell de Savassona –amb una cinquantena d’actors revivint en diferents espais del poble uns fets reals ocorreguts a Tavèrnoles a finals del segle XV–, des de bon matí els carrers s’ompliran amb la fira d’artesans i oficis, exhibicions de forjadors, tallers infantils o una visita guiada a l’església, entre d’altres. Paral·lelament es disputarà la 15a edició de la Cursa de Sant Galderic, i els amants de la fotografia podran participar a un concurs d’Instagram.

EL 9 NOU

Anacrusa Produccions presenta ‘Les dues estacions de Vivaldi’ un espectacle teatral que reflexiona sobre el canvi climàtic mitjançant l’ús de tres disciplines interconnectades: música, dansa i paraula. A través d’aquestes es pretén simbolitzar la pèrdua de la primavera i la tardor, les dues estacions que s’escurcen any rere any a causa del canvi climàtic.

‘Les dues estacions de Vivaldi’. Anacrusa Produccions. Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. Dissabte 21 d’octubre, 21h.

Jorge Da Rocha presenta ‘Metamorfosi’ a la Garriga

El músic Jorge da Rocha serà el protagonista aquest cap de setmana al Teatre El Patronat de la Garriga amb la presentació de Metamorfosi, un recull dels temes propis que formen part de la seva discografia, “To Drop and Let Go” o “Blau”. És un projecte singular que se situa entre l’acústica i l’electrònica, carregat d’originalitat, sensibilitat i reflexions sobre el món actual. En aquest concert, Da Rocha ha convidat el músic garriguenc Guillem Callejón, que tocarà la guitarra elèctrica i el pedal steel guitar. També comptarà amb la participació especial del pianista Ismael Dueñas.

‘Metamorfosi’. Jorge Da Rocha, Amb Guillem Callejón, guitarra elèctrica i ‘pedal steel guitar’, i Ismael Dueñas, piano. Teatre El Patronat de la Garriga. Dissabte 21 d’octubre, 20h.

Una obra a quatre veus, al Llevant Teatre de Granollers

Llevant Teatre de Granollers acollirà dissabte a les 8 del vespre la representació de ‘Paradís’, una comèdia explicada a quatre veus, en forma de road movie, i dirigida per Xavi Núñez. La història, però, és relatada per un sol actor, el mallorquí Sergio Baos, que desenvolupa els quatre personatges que van descobrint una història divertida i emotiva des de quatre punts de vista diferents. L’obra a ha estat guardonada amb el Premi ATAPIB a la Millor Dramatúrgia i a la Millor Interpretació Masculina i el Premi Ciutat de Palma de les Arts Escèniques 2022.

‘Paradís’. Direcció: Xavi Núñez. Interpretació: Sergio Baos. Llevant Teatre, Granollers. Dissabte 21 d’octubre, 20.00.

L’Orquestra de Cambra de Granollers uneix música i ciència

L’Orquestra de Cambra de Granollers afronta diumenge un altre repte dins la seva trajectòria musical amb el seu primer concert de la nova temporada, ‘Música i ciència’. La formació, en versió d’orquestra de corda, estarà acompanyada en aquesta ocasió pel reconegut físic i divulgador científic Eugenio Coccia a l’escenari. L’Orquestra interpretarà la música de grans compositors com Beethoven, Mahler, Sollima, Ravel i Vivancos per ajudar a entendre la música del cosmos de la qual els Pitagòrics ja parlaven. Serà un viatge sorprenent amb una projecció de llums per explorar plegats el Cosmos, el Temps i la Ciència a través de la música i de la mà de Coccia. La proposta comptarà, a més, amb la presentació prèvia del musicòleg Xavier Chavarria a les 5 de la tarda, així com amb el concert familiar Vibra amb les cordes, també a les 5.

‘Música i Ciència’. Orquestra de Cambra de Granollers. Amb el científic Eugenio Coccia. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 22 d’octubre, 18h.

Jaume Espuny

‘Eldorado’
Jet Records, 1974

L’Electric Light Orchestra, la ELO, possiblement va ser el primer grup de pop-rock a incloure-hi una secció de cordes –violins i violoncels– de manera permanent. I sonaven la mar de bé. Aquí, en aquest Eldorado, el seu quart disc d’estudi, van anar una mica més lluny i hi van afegir una orquestra sencera, dirigida per Louis Clark. Les 10 cançons de l’àlbum estan compostes pel líder i ànima del grup, Jeff Lynne, i tenen la virtut que tan bon punt les escoltes, al cap de pocs minuts ja les pots taral·lejar. Entren directe al cap. Quan el disc va sortir, alguns crítics el van comparar amb el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band dels Beatles, publicat set anys abans, per la barreja d’estils però sempre amb una melodia clara. Després d’una introducció apoteòsica amb “Eldorado overture”, sonen les primeres notes del gran èxit del disc, la balada “Can’t Get It Out of My Head”, que les emissores musicals es van fer un tip de radiar. Destaquen també “Boy Blue” i el tema que dona nom al disc. La densa capa d’instrumentació no enfarfega gens, una altra virtut d’Eldorado. A finals dels vuitanta, Jeff Lynne va abandonar el grup i es va dedicar a produir discos d’unes quantes figures, com George Harrison, Tom Petty o el supergrup Traveling Wilburys, i sonen més o menys com la ELO. I a la portada, les sabates de la nena, Judy Garland, a El mag d’Oz.

Jordi Sunyer

AVIKULTORES MODERNOS
‘Avikultores Modernos’
La discogràfica Chesapik ha decidit treure la pols al llegat dels osonencs Avikultores Modernos remasteritzant i recopilant algunes de les cançons més emblemàtiques del seu repertori en un fantàstic vinil transparent d’edició limitada. La banda, que va néixer ja fa quasi 40 anys, tenia el carismàtic Joan Serrarols de cantant –i lletrista– i es completava amb Tino Peralbo (bateria), Marcel, Xena, Carrera (baix) i els guitarristes Ernest Barniol i Tomàs Busoms, mort el 2002. El 2019 ja van fer un bolo de retorn. A veure si amb l’excusa del disc en ve algun altre.

MARIA HEIN
‘Tot allò que no sap ningú’
Han passat dos anys des que Maria Hein es va donar a conèixer amb Continent i contingut, un excel·lent àlbum de debut on barrejava folk i pop. I ara arriba Tot allò que no sap ningú, un disc on la cantant i compositora mallorquina aposta pels elements electrònics i una producció molt més minimalista. La veu, però, màgica i sensual alhora, segueix sent l’instrument principal que vertebra cadascuna de les 13 cançons que detallen el camí d’una relació, des del principi fins al final. Amb Hein no hi ha dubtes. Enamora. Fins al final.

RICKY GIL & BISCUIT
‘Artefactes sonors de…’
Ricky Gil és un històric de la música nostrada. Segueix actiu amb Brighton 64 i amb Artefactes sonors de l’underground català (aquest és el títol sencer del disc) dona continuïtat a una carrera en solitari que va encetar amb Infinites rutes invisibles. Gil, però, no ho fa sol. Toca acompanyat dels rockers Biscuit i ha comptat amb les col·laboracions de Joana Serrat, Namina, Jordi Batiste o Manel Joseph. Ell mateix detalla que el treball vol ser un homenatge “necessari” a artistes com Sisa, Ia & Batiste, Gato Pérez, Pau Riba, Melodrama o Motta. I l’encerta de ple. Bingo.

Joan Cuscó i Clarasó

L’ART D’ESDEVENIR HUMÀ
Autor: Rob Riemen
Editorial: Arcàdia
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 276

El filòsof Rob Riemen (Països Baixos, 1962) és un dels autors estrangers amb més presència en la cultura catalana actual, tant per la traducció de les seves orbes al català com per la seva presència física a Barcelona, sobretot per participar en conferències (per exemple l’organitzada fa ben poc a l’Ateneu Barcelonès). La seva és una obra singular. Una reivindicació de l’humanisme ben argumentada. Una lluita contra la mentida i la postveritat argumentant a partir d’un coneixement rigorós del segle XX i de les bases culturals i religioses de la civilització europea.
L’art d’esdevenir humans és un llibre que es divideix en cinc parts i que amb un estil proper i amè vol introduir el lector en els difícils problemes de voler comprendre allò que som i allò que ens fa com som: de voler ser humans. I és que, com diu al final del capítol preliminar: “Cada cop sabem menys coses de l’essència de la humanitat. I també de l’art de fer-se humà.” I aquests seran els dos temes que s’aniran desplegant i entrellaçant en els quatre següents capítols. Problemes que ens haurien d’interpel·lar a tots i que hauríem de tractar amb un mínim de paciència. Cosa gens fàcil en la societat de l’ara mateix i de la connexió immediata, la qual comporta, com bé analitza ell (i sintetitza a les pàgines 186 i 187) “el sentit del buit”. Contra el que el llibre el revolta.
Amb relació als capítols, podem dir que són desiguals en l’estil i en el volum: si bé els primers són prou desenvolupats, els dos darrers són molt breus. Però aquest fet també dona un bon tempo global a la lectura del text. En ells: els autors clàssics dialoguen amb els contemporanis, fugint de l’erudició i demostrant que ha paït allò de què parla, i la ficció serveix per donar aire a un assaig que tracta temes profunds.
El problema del llenguatge, de l’educació, de la democràcia i de la memòria, tots ells ben vistos fa anys des de Catalunya per Jaume Serra Húnter, són uns dels pilars sobre els quals bascula el text. Problemes propers. Problemes que patim dia rere dia a través de la mentida, la demagògia, un sistema educatiu mort pel pes del pedagogisme, una democràcia populatxera i corcada… I és que com diu Riemen (i havia escrit Serra Húnter): “Un cop el llenguatge hagi esdevingut mentida, aviat els valors morals també es convertiran en mentida.” I la corrupció, l’engany i totes les misèries humanes imaginables ho embafaran tot amb un alè pestilent. I l’art de fer-se humans haurà perdut la batalla (i la guerra).

Jordi Vilarrodà

‘Com estimar la teva filla’
Hila Blum
Ed. 62
Israel també pot ser notícia per l’excel·lent literatura, en moments com aquests. Ens arriba traduïda al català la guanyadora del darrer Premi Sapir. L’escriptora de Jerusalem ens parla a través d’una història familiar –mare i filla desconnectades de fa temps– com hi ha un moment on l’afany protector passa la fina línia cap a l’intrusió i es trenquen uns lligams que semblaven eterns.

‘Els fills adormits’
Anthony Passeron
L’Altra Editorial
Una de les obres més personals (i colpidores) que s’han escrit en quatre dècades de lluita contra el VIH. L’autor indaga en la pròpia història familiar perquè vol saber qui era l’oncle Desiré, que als anys 80 va morir de sida i sobre la figura del qual s’ha imposat una mena de silenci. A través d’ell, viurem la cursa per trobar aturador a una epidèmia que llavors tampoc semblava tenir remei.

‘Una vegada va ser estiu la nit sencera’
Elisabet Riera
Males Herbes
“Diuen que no hi ha dues petjades iguals en tota la capa de la Terra –i quina és la meva?” S’ho pregunta la protagonista del relat mentre travessa les Alberes a l’hivern, amb la figura de la trobairitz Alba de Peralada a la ment. I la recerca, després d’un sotrac vital, a preguntes de les que són sovint al moll de l’os de la literatura: les que es fan sobre l’amor, la vida i la mort.

‘L’ombra de les hores’
Jordi Solà Coll
Ed. Proa
Guanyador del Premi Miquel de Palol d’enguany, aquest recull poètic tracta sobre la relació amb els altres (l’alteritat, que ens defineix per confrontació) i la relació amb la natura (que defineix una manera d’estar en el món). Una nova fita en el camí d’aquest escriptor i fotògrafa que va debutar en poesia l’any 2017 guanyat el Premi Miquel Martí i Pol a Roda de Ter amb Ulls de glaç.

‘Si Beethoven pogués escoltar-me’
Ramon Gener
Ara Llibres
Coincidint amb els primers passos del programa Això no és una cançó a TV3, Ramon Gener ens deixa compartir la seva passió per la música. I no solament això, sinó que a través de la seva pròpia història podem veure com aquesta transforma una persona. I com Verdi, Wagner, Rossini o Mozart poden ser també els mestres de vida d’algú, si sabem parar l’orella amb consciència.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Sororitat

La pel·lícula gallega amb coproducció europea de la cineasta donostiarra Jaione Camborda, “O Corno”, Concha d’Or a la millor pel·lícula del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, arriba als cinemes. “O Corno” és una estimable i sensitiva obra sobre la solidaritat femenina en temps difícils i obscurs – l’Illa d’Arousa durant el tardofranquisme – en què la idea de la sororitat preval per damunt de tot.
Una pel·lícula feta del dolor i del patiment d’una dona partera, d’una noia que interromp el seu embaràs – amb l’ús de sègol banyut, un fong paràsit de les espigues dels cereals, el títol del film – o la protagonista (Janet Novás), una dona embarassada que ha de fugir a Portugal a la recerca de la llibertat, lligada indestriablement a les altres dues dones. Una pel·lícula de gran fisicitat, feta de proximitat i sensibilitat, al voltant dels cossos i els anhels de les dones i d’idees antagòniques com la concepció i la mort.

Mujeres.es / AMIC

A pesar que tothom sap del perjudicial que pot resultar el tabac per al nostre organisme, cada any milions de persones s’inicien en aquest hàbit. El tabac no sols afecta la nostra capacitat pulmonar, sinó també a altres àmbits. A causa de tot això, és important mentalitzar-nos de la importància de deixar de fumar.

El principal problema que troben els fumadors a l’hora de deixar el tabac, és que en molts casos no saben com fer-ho, per això cal demanar ajuda professional.

Com us podreu imaginar, són molts els beneficis que ofereix deixar de fumar. El que no tothom sap, és que aquests beneficis es comencen a experimentar al cap de tan sols unes hores. Vegem-los:

Millora de la salut general.

El tabac incorpora centenars de substàncies que són nocives per al nostre organisme. Deixar de fumar, ens permetrà que la salut del nostre organisme millori tan sols 24 hores d’haver fet aquest pas.

Redueix el risc d’infart.

Les persones que fumen tenen una major probabilitat de sofrir algun infart al llarg de la seva vida. Deixar-ho farà que aquesta probabilitat es redueixi considerablement.

Millora en el sentit del gust.

Quan es deixa de fumar, el sentit del gust va recuperant la seva capacitat per a distingir els sabors de forma més eficient. També l’olfacte, podent percebre olors que abans ocultava el tabac.

Millora de la condició física.

El tabac afecta directament la nostra capacitat pulmonar, cosa que es tradueix a l’hora de realitzar alguna pràctica esportiva, amb menys capacitat i resistència. Quan es deixa el tabac, aquesta capacitat es va recuperant.

Millor higiene bucodental.

En deixar de fumar, el color blanc de les dents tornarà a aparèixer, comptarem amb genives més sanes i també desapareixerà el mal alè.

Reducció de sofrir algun tipus de càncer.

Deixar el tabac ens ajudarà a reduir l’aparició d’alguna mena de càncer, a més d’altres malalties greus.

Eva Remolina / AMIC

El Fengshui és una antiga disciplina xinesa que es basa en la creença que l’ambient que ens envolta influeix en la nostra salut, benestar i prosperitat. L’objectiu principal del Fengshui és harmonitzar l’energia vital, coneguda com a “chi,” en els espais on vivim i treballem, de manera que aquesta energia flueixi de manera suau i beneficiosa.

Principis i conceptes del Fengshui:

La Chi: La chi és l’energia vital que es troba a tot arreu i que flueix a través dels espais. El Fengshui busca assegurar que la chi es mogui de manera equilibrada i beneficiosa, evitant bloquejos o excessos.

Yin i Yang: El Fengshui es basa en la interacció de les forces del Yin (energia femenina, passiva) i el Yang (energia masculina, activa). L’equilibri entre aquestes forces és fonamental per aconseguir una harmonia òptima en un espai.

Cinc elements: El Fengshui utilitza cinc elements (fusta, foc, terra, metall i aigua) per equilibrar l’energia d’un espai. Cada element té les seves característiques i associacions específiques, i es poden fer servir per afegir o reduir certes energies en un lloc.

El Bagua:  és una eina que es fa servir per avaluar l’energia en les diferents àrees d’una llar o espai. Es divideix en vuit àrees que corresponen a diferents àmbits de la vida, com la família, la salut, la riquesa, la carrera, les relacions, la creativitat, el coneixement i la fama.

Orientació i disposició: L’orientació i la disposició dels mobles, objectes i elements en un espai són importants. Es busca crear un flux d’energia harmoniós i evitar elements que bloquegin aquest flux.

Simbologia: El Fengshui fa servir simbologia i objectes amb significat especial per afavorir la bona energia, com ara miralls, fonts d’aigua, plantes, escultures i colors específics.

Desordre i neteja: Mantenir l’ordre i la neteja en un espai és essencial en el Fengshui, ja que l’acumulació de desordre pot bloquejar l’energia positiva.

El Fengshui es pot aplicar a la decoració d’interiors, l’arquitecturo o el disseny de jardins. L’objectiu final és millorar la qualitat de vida de les persones que ocupen aquests espais mitjançant l’harmonització de l’energia i la creació d’un ambient propici per al benestar i l’èxit.

Eva Remolina / AMIC

El lliri de la Pau, el nom científic de la qual és Spathipyllum, pertany a la família de les Araceae. És originària de les selves d’Amèrica Central i del Sud i per tant, es tracta d’una planta tropical. Les seves fulles són perennes, grans i lanceolades de color verd fosc i brillant. Les seves flors són petites i de color blanc, envoltades per una espata (una espècie de bràctea que sembla una fulla) de color blanc o verd pàl·lid. Aquesta espata és la que li dona el nom comú de “Lliri de la Pau”. Pot arribar a aconseguir una altura d’entre 30 cm i 1 metre, depenent de les condicions de creixement i del tipus de planta.

La Spathipyllum és una planta bastant resistent, capaç de sobreviure en condicions de llum i humitat variables, per la qual cosa es converteix en una excel·lent opció per a persones que no tenen experiència amb les plantes.

Entre les cures més destacades, es troben:
• Il·luminació: Prefereix la llum indirecta brillant, però evita la llum solar directa, ja que pot danyar les seves fulles.
• Reg: Has de mantenir el substrat lleugerament humit, però evita l’excés d’aigua. Rega-la quan la capa superior del substrat estigui seca al tacte.
• Temperatura: Es desenvolupa millor a temperatures entre 18-24 °C. Evita corrents d’aire fred i temperatures extremadament baixes.
• Fertilització: Pots fertilitzar-la amb un fertilitzant equilibrat durant la temporada de creixement (primavera i estiu) cada 4-6 setmanes.

El Lliri de la Pau és conegut per ser purificador de l’aire i ajuda a eliminar toxines comunes de l’aire, com el formaldehid i el benzè. És important tenir en compte, no obstant això, que és una planta tòxica si s’ingereix, per la qual cosa ha de mantenir-se fora de l’abast de nens i mascotes.

Eva Remolina / AMIC

Els ous a la benedictina és un plat deliciós i tradicional que consisteixen en ous escalfats servits sobre una base d’english muffin (un tipus de pa petit i rodó) i coberts amb salsa holandesa.

Ingredients (2 persones):
2 ous 
2 english muffins o panets rodons
4 llesques de pernil dolç o bacó (opcional)
Oli d’oliva
Sal i pebre al gust

Per a la salsa holandesa:
3 rovells d’ou
150 g de mantega
1 cullerada de sucre
1 cullerada de vinagre blanc
Sal i pebre al gust
Suc de llimona (opcional)

Preparació:
Comença per fer la salsa holandesa. En una cassola petita, fes fondre la mantega a foc mitjà baix. No deixis que comenci a bullir. Un cop fosa, retira-la del foc i deixa-la reposar una mica.

En un bol, s’han de batre els rovells. Afegeix el sucre i el vinagre blanc, i continua batent fins que la barreja estigui més lleugera i pàl·lida.

A continuació, posa a bullir aigua en una olla. Quan l’aigua comenci a bullir, retira-la del foc i deixa-la reposar durant uns 5 minuts. Això serà per a escalfar els ous.

Mentre escalfes els ous, pots començar a torrar els english muffins i a fregir les llesques de pernil dolç o bacó, segons sigui la teva preferència. Reserva.

Per escalfar els ous, treu-los de l’olla d’aigua i esmicola’ls delicadament en un bol amb una escumadora. És important no trencar les gemmes. Salpebreu els ous.

Ara, munta la salsa holandesa: per a fer-ho, cal de nou posar la mantega fosa a foc baix i comença a afegir a poc a poc la barreja d’ou, batent constantment amb una cullera de fusta fins que s’obtingui una salsa suau i espessa. Si la salsa sembla massa espessa, pots afegir una mica d’aigua calenta per ajustar la consistència. Si ho desitges, pots afegir una mica de suc de llimona també per a donar-li un toc cítric.

Munta el plat: posa mitja llesca del pernil dolç o bacó al mig del panet. A sobre, col·loca un ou escalfat i cobreix-ho tot amb una generosa quantitat de salsa holandesa.

Serveix immediatament.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers