Jordi Vilarrodà

Quimi Portet va actuar la setmana passada a L’Atlàntida de Vic, en un concert en què celebra els 25 anys de l’inici de la seva carrera en solitari. Va ser l’any 1998, tot just dissolt El Último de la Fila, quan va publicar el disc ‘Hoquei sobre pedres’, i des de llavors ja acumula deu treballs de pop-rock amb un segell personal i inconfusible. La celebració coincideix amb l’anunci que ha tornat a l’estudi amb Manolo García per regravar cançons.

Són 25 anys de l’Hoquei sobre pedres, però abans n’hi havia hagut un altre. Es deia Persones estranyes, i no el va presentar mai en directe.
Deu anys abans, exacte. D’aquest en fa 35 anys. Es va gravar l’any 1987, en un petit impàs d’El Último de la Fila, per un accident que va tenir en Manolo. Vam estar aturats un mes i mig, i com que teníem un estudi contractat vaig gravar el Persones estranyes.

Quan va començar aquesta aventura fa deu anys, tot just dissolt El Último de la Fila, intuïa o sabia cap on el portaria la seva carrera?
En absolut. Sol, ja sabia que seria una carrera de magnitud molt diferent a la d’El Último, però era una mica improvisat tot. Emocionalment o intuïtivament han anat sortint les cançons, els discos, les gires… però sense cap objectiu fixat. En aquell moment jo pensava que ja era gran, tenia 40 anys!

Però ara mira enrere tot el que ha fet en aquest temps, i està content de la seva trajectòria en solitari?
Sí, jo sempre soc optimista. Sobretot hi ha els d’aquesta època de La terra és plana i Matem els dimarts i els divendres, que és la més pertorbada, en què a vegades no em reconec . M’agraden, i potser són els que més em motiven, però penso “aquest ets tu?”.

Venia d’una història tan bèstia, un fenomen tan gran com va ser El Último de la Fila. Va canviar l’estil, va canviar l’idioma… va voler dir “mireu, aquest soc jo i això és el que us oferirà en Quimi?
He de dir que l’altre, el soci del Manolo, també era jo, i m’hi trobava absolutament confortable. Però tenia ganes d’explorar les meves possibilitats en solitari, que és molt diferent de treballar en equip. Quan treballes en equip, els defectes queden dissimulats i les virtuts, potenciades. En un treball en solitari, a l’inrevés. Però ja deia que tot això no era molt racional. Soc músic: ho era a El Último de la Fila, ho era abans i ho he estat després. I sempre continuaré essent músic d’una manera o una altra.

El va entendre tothom, el gir que va fer?
Home, va costar. Quan vaig començar tenia poc públic, menys que ara. Als seguidors d’El Último, el que feia jo els podia sonar molt marcià, però sempre hi ha hagut gent que ha vingut als concerts, que ha comprat els discos. I sí, aquest soc jo… però no vol dir que aquell altre no fos jo.

Ara l’ha fidelitzat, el seu públic.
Sí, diria que sí. Tenint en compte que la gent que són coetanis meus ja no van als concerts, o hi van poc, només a veure Bob Dylan i Bruce Springsteen. Jo tinc 65 anys, ara en faré 66, i ja hi ha artistes que tenen aquesta edat, però no és gaire habitual. Ara bé, en aquests 25 anys he pogut anar fent salts de generació en generació. A l’últim concert que vaig fer, a Tarragona, el públic era sobretot d’entre 30 i 40 anys, i se’ls veia ben contents. Si més no, no ens van tirar cap objecte contundent a l’escenari. O sigui, que en aquest aspecte i en aquesta professió ets un afortunat que saltes per sobre del que s’esperaria de tu i dels teus coetanis. En altres coses, les que no són professionals, continues essent un tio de 65 anys amb els seus avantatges i inconvenients.

En aquell primer disc, hi havia La Rambla, una cançó que molta gent se sap, que s’ha convertit en un dels seus clàssics.
Això no ho decideixes mai tu, és aquesta part aleatòria que hi ha en la composició de cançons. Vaig estar a punt de no posar-la al disc, no m’agradava la veu… no la veia clara. I vaig trobar aquest efecte de telèfon. De cop, la cançó va agafar sentit, la vaig trobar graciosa. I va ser el que va permetre incloure-la. Amb els anys, també ha anat evolucionant i adaptant-se als temps. És senzilla, com moltes de les que queden en la música popular. I és un plaer tocar-la, la continuem fent.

També ha quedat aquella versió d’Em dius que el nostre amor, de Toti Soler. Una de les poques vegades que ha inclòs en un disc una cançó que no és seva.
Aquesta, i Wendy dels Beach Boys que vaig incloure a La terra és plana. És una cançó preciosa de Toti Soler, que l’hem cantada en moltes gires. Un homenatge a una cançó que m’impressionava de jove i que ho continua fent ara, que també va versionar Maria del Mar Bonet. I més gent. Amb la nostra vam fer el que vam poder, amb la sort que la guitarra la tocava el mateix Toti Soler.

En els seus discos hi ha hagut diferents tons i registres, però amb uns trets comuns. La base pop-rock, la ironia i el punt de surrealisme de les lletres… Això el fa reconeixible.
Soc músic, però m’agrada molt escriure. No em considero un escriptor ni un poeta, però escriure cançons de música popular m’ha agradat sempre. Venint d’El Último, potser sí que hi havia una mica de voluntat d’acotar. La part de mainstream ja l’havia tocada, i en aquesta carrera meva aspirava a altres coses. A expressar-me d’una manera potser més complexa, o que no tenia per què ser per a tots els públics. Coses més personals o un humor una mica críptic, que serveix per a les persones que estan més a prop teu. Això crea un món molt especial, no només per al que ho escolta sinó per al que ho fa. Vaig arribar al fons d’aquesta qüestió amb els dos discos que abans esmentava, potser una mica incomprensibles, però que mirats amb el temps trobo que tenen una gràcia especial. Perquè hi ha una voluntat de no posar-se límits, ni en els textos, ni en la música ni en la manera de produir. Això ho pots fer si abans has tingut la sort de treballar amb El Último. Molta d’aquesta carrera meva, que ha pogut ser tan lliure, la dec a la difusió que vam tenir en aquells anys amb el Manolo.

Són discos amb molta feina d’estudi abans de donar-li forma. Una feina que fa molt en solitari i que disfruta especialment.
M’agrada tant fer discos que a vegades em fa pena acabar-los. Si fos per mi, un disc no l’acabaria mai i continuaria gravant. Òbviament, per qüestions professionals l’has d’acabar i publicar. I un cop l’he publicat, també m’ho passo molt bé assajant i anant de gira. I em permet recuperar l’entusiasme per fer un treball nou. No tothom s’ho passa tan bé, ho reconec, hi ha músics de directe a qui no els agrada l’estudi. Jo hi estic molt bé: fas el que vols, ningú no t’empipa, graves el que et ve de gust, i si no et satisfà ho pots esborrar.

Grava a casa seva, o a Music Lan, a l’Empordà, l’estudi amb qui sempre ha treballat?
Una cosa mixta, gravo sobretot a casa, però també a Music Lan i mesclo pràcticament sempre allà. Fins i tot últimament gravo coses en els concerts i després les utilitzo en els discos.

Com són els concerts dels 25 anys com aquest, hi haurà cançons de tots els discos? I dic són perquè ja n’ha fet algun, com el juliol passat a Sant Hipòlit de Voltregà, al cicle Artot.
Hi ha pràcticament tots els discos. La selecció és de les cançons que ens ve de gust tocar. Hi ha alguns hits –si se’m permet– però també d’altres que no ho són i no les volem oblidar. Ens regim molt per la sensació de grup, a l’escenari, més que per la de cantant en solitari. Toco amb els de sempre, amb Ángel Celada a la bateria, Antonio Fidel al baix i Jordi Busquets a la guitarra. Hi ha cançons que les toquem perquè sona molt bé la base rítmica, o altres perquè sonen bé les guitarres… el repertori també pot variar segons el que veiem en el públic.

Això, per la complicitat que hi ha en el grup? Complicitat que donen els anys…
Amb el Fidel, des de Los Rápidos l’any 1979; amb el Celada, des del 1986, i amb el Busquets, el més jove, des de 2004, que ja són anys! I pels mateixos anys, amb Àngel Nogueras, el tècnic de so. Tocar amb gent així, amb qui som amics, és un plaer absolut. Hi ha un punt una mica pueril, en la nostra manera de plantejar-ho, com si anéssim de colònies sempre amb la mateixa gent. Pràcticament no hi ha diferència entre quan sopem primer, quan som a l’escenari o quan desmuntem a l’acabar. El dia de bolo és com un petit stage que comença amb la prova de so i s’acaba quan ens n’anem tots a casa. El concert és una etapa d’aquest procés, un fruit d’aquesta mena d’inconsciència, per més que estigui molt assajat.

Han passat els anys, però tenim la sensació que aquest gaudi a l’escenari no ha canviat…
És una professió meravellosa, he tingut la sort de poder-m’hi dedicar i la disfruto a cada minut. I sí, quan començava tenia més musculatura i flexibilitat, i podia fer més espectacle diguem-ne cinètic, però estava igual d’esvalotat que ara. Emocionalment és el mateix: la música és inexplicable, per més que en parléssim no arribaríem enlloc. S’ha de fer o s’ha d’escoltar, per veure el que provoca en aquest primat que som nosaltres. Un primat que fa una cosa que no té cap sentit, com la música, però que en el fons acaba essent el que té més sentit. Potser ara no tant, però nosaltres venim d’una època en què la música ho era tot: era en color, mentre que la resta era en blanc i negre.

Parla de professió. D’ofici. Es diu que és perfeccionista, que cada actuació –de la més petita a la més gran– ha de ser una bona experiència per a l’espectador.
També venim d’una tradició en la qual es valora que els discos estiguin ben produïts i els concerts sonin bé. Quan vaig a un concert, per més bé que estiguin les lletres, si el so no és correcte o si els músics no estan ben conjuntats i afinats, no el disfruto. L’ofici és això. Poden fallar moltes coses, però has de respectar el que fas, sabent que és la teva professió, en la que et guanyes la vida. La gent fa un esforç per venir, i t’has de posar en el seu lloc.

A part de la regravació d’El Último de la Fila, fa cançons noves com a Quimi Portet? Ho dic perquè no solen passar gaire més de tres anys entre un disc i l’altre, i el darrer va ser Si plou ho farem al pavelló el 2020.
Estic fent un disc, però fa moltíssim. Vaig a poc a poc. Potser pel que deia abans, que em sap greu acabar-los i m’estic fent un homenatge. Però la veritat és que ha estat embolicat i no tan concentrat en el disc com altres vegades. Fins que no m’hi poso al cent per cent no ho acabo. No tinc data per treure’l.

La gira dels 25 anys tindrà més concerts?
Sí. La veritat és que ara fem concerts sempre, no lligats només a un disc que acabi de sortir. Hem oblidat una mica el sistema amb què funcionàvem abans. Quan ens truquen, ens mudem i anem a fer un concert.

“Amb El Último és un retorn discogràfic”

Quimi Portet diu que està agradablement sorprès de la repercussió que ha tingut l’anunci que havien tornat a l’estudi amb Manolo García per revisitar 24 cançons d’El Último de la Fila. Una aventura que va començar quan van regravar Aviones plateados per a un programa d’homenatge que TV3 dedicava al periodista Àngel Casas arran de la seva mort. “Ens ho vam passar tan bé que vam continuar.” Ara són 24 els temes que pel desembre sortiran en el disc Desbarajuste piramidal. Per ara, “és un retorn discogràfic” que no està previst que es traslladi als escenaris. A la fotografia, una actuació a Vic el 27 de febrer de 1993.

Discografia

1997
Hoquei sobre pedres
(Perro Records/Chrysalis)

1999
Cançoner electromagnètic
(Quisso Records/Chrysalis)[6]

2001
Acadèmia dels somnis
(Quisso Records)

2004
La Terra és plana
(Quisso Records/Música Global)

2007
Matem els dimarts i els divendres
(Quisso Records/Música Global)

2009
Viatge a Montserrat
(Quisso Records/Música Global)

2012
Oh my love
(Quisso Records/Música Global)

2016
Ós bipolar
(Música Global)[7]

2018
Festa major d’hivern
(Quisso Records/Fina Estampa)[8][9]

2020
Si plou ho farem al pavelló
[10]

Laia Miralpeix

El taradellenc Xevi Solé ha aconseguit el primer premi de la 7a edició del Concurs de Literatura Eròtica DO Penedès amb l’obra Que t’aprofiti. Es tracta d’un relat que “narra l’arriscat periple d’un gra de raïm al llarg del cos d’una dona nua mitjançant una prosa poètica amb certes dosis d’humor”, diu l’autor. I ho fa en primera persona, és a dir, que és el mateix raïm qui explica les seves vivències “i la seva capacitat de supervivència en el cos de la dona”.

El lliurament de premis es va fer dissabte al celler A.T. Roca de Sant Sebastià dels Gorgs i Solé es va emportar un premi de 500 euros i un lot de 12 ampolles de vi de diversos cellers de la DO del Penedès. Els 13 relats finalistes es publicaran en un llibre. El certamen està organitzat per la Fundació Futura Penedès i no és la primera vegada que Solé el guanya. Fa quatre anys ja ho va fer amb Garnatxa negra i també ha estat guardonat en altres premis com el Solstici de Taradell o el Pacte de Sant Sebastià a Santa Eulàlia Riuprimer.

EL 9 NOU

Torna un dels productes de proximitat emblemàtics d’Osona. El cap de setmana passat va arrencar el primer dels quatre diumenges que conformen el programa de la 29a edició del Mercat de la Patata del Bufet. L’entorn dels jardins de la Rectoria acull venda directa dels productes i actes d’animació durant tot el matí.

Per aquest diumenge hi ha previst un espai Re-Crea, amb jocs de fusta creatius i enginyosos i, a les 11 del matí, un taller de baldufes a càrrec del Museu de la Torneria de Torelló. De les 10 del matí a la 1 del migdia també hi haurà una petita mostra gastronòmica. El mercat continuarà els diumenges 22 i 29 d’octubre. La calor i la sequera també han afectat el volum de producció d’aquest any, constaten des de l’Associació de Productors de la Patata del Bufet.

Jordi Vilarrodà

Al cap de vint anys d’haver començat a funcionar com a espai d’exposicions, la Cabanya del Castell de Montesquiu es replanteja. Continuarà acollint artistes, però a partir d’ara ho farà amb un fil conductor de totes les activitats, que serà el de la natura i l’entorn. Blai Marginedas i Anna Dot, coneguts per la seva trajectòria en la gestió cultural i la curadoria artística, es fan càrrec de la programació en aquest singular edifici situat al costat del castell, on el proper dia 21 d’octubre s’inaugurarà la primera exposició de la nova etapa.

La Cabanya “ha funcionat molt bé tot aquest temps”, explica Carles Àngel Hernández, director del Parc Natural del Castell de Montesquiu. Amb exposicions temporals que duraven un mes i es feien gairebé a demanda dels mateixos artistes que hi volien portar la seva obra. “Però tenia més sentit que es relacionés amb el que és el parc”, afirma. L’art i l’educació ambiental es donaran la mà en la nova etapa, que posarà l’objectiu en les escoles. Per això passarà d’estar només obert els caps de setmana a fer-ho també en dies feiners. I amb una idea “que tingui coherència i continuïtat”, de manera que el visitant “sàpiga què hi trobarà, encara que cada exposició sigui diferent”.

Aquesta és la feina de Marginedas i Dot, que entenen l’espai com una part més de l’oferta del parc i volen convidar-hi creadors que treballin a partir del seu entorn natural. I si pot ser, “de proximitat amb el territori”. Ho faran com a membres de Morir de Frío, un col·lectiu artístic que portava un temps en pausa en la seva activitat i que han rescatat per al nou encàrrec. Les exposicions tindran ara més durada, de tres mesos, coincidint amb els trimestres del curs escolar. I l’estiu es continuarà reservant als artistes locals, que exposen en el Bisaurart.

EL BOSC, DE NIT

L’artista i ambientòloga Paula Bruna és qui estrenarà l’etapa nova de la Cabanya. I ho farà amb “Mil ulls m’observen”, una exposició que utilitzarà com a matèria primera les fotografies obtingudes per una dotzena de càmeres de fototrampeig que el parc té instal·lades dins dels seus límits. “L’espai expositiu es convertirà en un bosc nocturn”, explica Dot. Amb els ulls dels animals “que quan tu entres al bosc, ells ja saben que ets allà encara que no els vegis”. Paula Bruna ja havia treballat el tema en el festival Art & Gavarres, i ara ha fet un pas més en aquesta línia, comptant amb la col·laboració del personal del Parc Natural del Castell de Montesquiu. L’exposició s’acompanyarà d’una activitat didàctica pensada per a les escoles. I tindrà un repte: enfosquir un espai que es caracteritza per la llum que hi entra per la seva gran arcada.

EL 9 NOU

Fins al dia 17 de novembre està obert el termini de presentació d’obres per a la 43a edició del Concurs de Portades d’EL 9 NOU. El certamen convoca els creadors a presentar un disseny de la portada per a l’extra de Nadal que es publicarà el dia 15 de desembre. El premi per a l’obra guanyadora és de 1.000 euros, a més de la difusió del treball en les portades de les edicions d’Osona-Ripollès-Lluçanès-Moianès i del Vallès Oriental.

Al certamen s’hi poden presentar persones de més de 16 anys, nascudes o residents en qualsevol de les quatre comarques de difusió d’EL 9 NOU. Cadascun ho podrà fer amb una obra única que s’ha de presentar físicament muntada sobre un suport rígid. El disseny ha de ser pensat per ser imprès en quadricomia, sota la capçalera del diari, i el tema és lliure.

El jurat, format habitualment per professionals del disseny, artistes o docents, farà públic el veredicte el dia 1 de desembre, i el premi s’entregarà durant el mes de gener, coincidint amb l’exposició de les millors obres presentades segons la tria que faci el mateix jurat.

El Concurs de Portades d’EL 9 NOU ha esdevingut una cita destacada, sobretot per als dissenyadors joves. L’any passat, el premi el va guanyar Rossend Vall, alumne de l’Escola d’Art de Vic. L’evolució estètica i temàtica dels treballs que es presenten al concurs ha acabat essent un retrat de cada moment de les darreres quatre dècades, com es va evidenciar en l’exposició itinerant que es va muntar amb motiu dels 40 anys de l’inici del premi.

Jordi Vilarrodà

Què passa quan a un programa d’intel·ligència artificial se li demana que creï un re-trat realista d’una persona de Sud-àfrica? I quan se li proposa fer música tranquil·la… per a una exposició sobre la ja famosa IA? Són dos dels exemples de com la ja famosa IA pot interactuar (o hauríem de dir interferir?) amb el món artístic, i que es poden contemplar a l’exposició “IA: això no és art”, que es pot veure aquests dies a l’ACVic, Centre d’Art Contemporani.

L’origen de l’exposició és una activitat que s’emmarcava dins del projecte Osona Lab City. Un grup de persones es van apuntar voluntàriament al que elles creien que havia de ser un curs sobre intel·ligència artificial. I en certa manera, ho va ser, però el que se’ls va proposar era que utilitzessin els programes per crear els materials de l’exposició. I utilitzant les formes, els llenguatges o les presentacions habituals en les exposicions. “Volíem obrir camps de reflexió crítica sobre la IA, basada en la creació cultural, i el llenguatge artístic és una gran base”, explica Joan Soler-Adillon, creador i investigador de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un dels artífexs de la proposta.

Els resultats permeten observar, per exemple, com els retrats fotogràfics que es demanen a la IA tenen “uns biaixos culturals molt clars”, sempre en la línia de la posició dominant de qui controla l’eina tècnica. Es pot portar la IA al límit demanant-li, per exemple, que faci una música de “Kurt Cobain tocant un sintetitzador de 8 bits tot intentant imitar l’estil de Beethoven amb John Lennon cantant de fons”. Una manera de mostrar que “anar donant codis a l’eina pot ser absurd: si no en saps gens, no et servirà de gaire per crear… i si en saps molt, tampoc”, diu Christian Penedès, també investigador i docent. El text d’entrada a l’exposició, el que habitualment sol escriure el curador o un crític d’art, també s’ha generat per IA. Un codi QR permet que el visitant accedeixi a tota la conversa que va ser necessària per arribar a un resultat plausible. I ho és, tot i que va costar. L’espai juga amb elements que podríem trobar en exposicions d’art contemporani: unes pantalles amb auriculars on el visitant pot veure creacions en vídeo. “N’hem dit el panell d’experts”, diuen els comissaris.

Qui vagi a l’exposició trobarà també un espai de treball on ell mateix pot manipular programes d’IA que incidiran en l’exposició. “És un discurs obert a la manipulació, que revisarem setmanalment”, diuen els dos curadors. L’experiència tindrà una continuïtat a partir del 4 de novembre, també a l’ACVic. Quatre creadors que, aquests sí, utilitzen conscientment les eines de la IA, presentaran “Art digital: transitant les escletxes”. Seran Alba G. Corral, Roc Parés, Mónica Rikic i la vigatana Joana Moll.

EL 9 NOU

La cantautora vigatana presenta el seu cinquè àlbum, ‘Hardcore from the heart’, un disc introspectiu, emocional, commovedor i fins i tot dolorós. Aquest treball li ha fet guanyar fa poc el Premi Enderrock al millor disc de l’any en altres llengües, el Premi Altaveu 2021 i el Millor Disc de l’Any a la revista Ruta 66. En aquest disc l’artista es confronta a si mateixa.

‘Hardcore from The Heart’. Joana Serrat. Cafè del Centre. Caldes de Montbui. Diumenge, 15 d’octubre, 20h.

Espectacle musical de Las Migas al teatre Can Rajoler

El Teatre Can Rajoler de Parets del Vallès acull aquest diumenge a 2/4 de 7 de la tarda l’espectacle ‘Libres’ del grup Las Migas. Aquest quartet camaleònic ofereix un flamenc clar, modern i comprensible per a un públic molt ampli que les segueix des de moltíssims racons. Ara tornen nues d’ànima a donar tot el que tenen, a crear noves emocions i a convidar els oients a un viatge per mil llocs que esclaten amb cadascuna de les noves cançons, que fan olor de mar, de terra, d’aire i de foc, d’amors lliures, d’esperança i de dones fortes. Són guanyadores del Latin Grammy 2022 i Premi de la Música Independent (MIN) 2023 al Millor Àlbum Flamenc pel seu treball ‘Libres’.

‘Libres’. Las Migas. Teatre Can Rajoler de Parets. Diumenge 15 d’octubre. 18.30.

Preestrena de ‘Conspiranoia’ a Sant Celoni

El Teatre Ateneu de Sant Celoni acull la preestrena/assaig general de l’espectacle ‘Conspiranoia’, que s’estrenarà el 20 d’octubre a Vilafranca del Penedès i posteriorment farà gira per tot Catalunya. És una comèdia dramàtica plena de teories de la conspiració, secrets, mentides i amistats a punt d’esclatar. Heu tingut mai ganes d’agafar per la solapa a una amiga i dir-li que el que està pensant és totalment equivocat? Heu tingut mai la sensació que els vostres amics jutjaven d’amagat les vostres conviccions polítiques? Si tenim una visió del món completament diferent de la que tenen els nostres amics, és fàcil continuar sent amics? Hem d’intervenir en la vida i els pensaments de la gent a qui estimem? En aquesta obra, uns amics intervenen a una amiga que creu que la terra és plana. Totes aquestes preguntes anteriors portaran els personatges a descobrir trets de la seva personalitat que mai abans s’havien imaginat tenir.

‘Conspiranoia’. Direcció: Jordi Casanovas. Amb Eduard Farelo, Àurea Márquez, David Vert, Mia Esteve. Teatre Ateneu Sant Celoni. Diumenge 15 d’octubre, 18.00.

Jaume Espuny

‘GP’
Reprise, 1973

Gram Parsons és l’autèntic pare del country rock. I aquest disc, GP, el primer –i penúltim– que va gravar en solitari, n’és una mostra irrebatible. Als 21 anys, Parsons va ser fitxat per The Byrds per substituir David Crosby, i amb ells va gravar el que seria l’últim disc del grup, Sweetheart of the Rodeo, del 1968, amb unes clares reminiscències del country que tan bé dominava Parsons. Al cap de res, va formar els Flying Burrito Brothers, d’on va ser expulsat després de dos discos pels seus problemes amb les drogues. I tot seguit va gravar en solitari aquest GP l’any 1973. Entremig va tenir temps de fer-se amic dels Rolling Stones i participar en la seva obra mestra, Exile on Main Street. En aquell temps, al món del rock tot anava molt de pressa. GP és una meravella total i actualment encara influeix en els nous grups de country rock, com els famosos Wilko. Cap de les cançons és fluixa, però cal destacar la romàntica, i tan ben cantada, “A Song for You”. La banda que l’acompanya, immillorable i, a sobre, va descobrir Emmylou Harris, que amb el temps es convertiria en una de les grans dames del country i que aquí hi fa les veus. A Parsons el van trobar mort de sobredosi el 19 de setembre de 1973 en un motel del desert californià de Joshua Three. Tenia 26 anys i acabava de gravar el que seria el seu últim disc, Grievous Angel.

Jordi Sunyer

MERITXELL NEDDERMANN
‘Suelta’
La pianista, cantant, productora i compositora maresmenca Meritxell Neddermann (germana de la Judit, sí) passa per un moment dolç. Continua sent la pianista de la gira internacional de Jorge Drexler i a més ara s’ha tret de la màniga un segon disc en solitari que és una delícia. El treball passa del pop AOR a l’electrònica alternativa i la música experimental. També en destaca el bon ús del vocoder en algunes peces –no és gaire habitual que aquest recurs es faci servir a fi de bé– que converteix la veu en un instrument més.

JULIETA
‘5AM’
Va ser una de les sorpreses del darrer Mercat de Música Viva de Vic amb un directe que buscava acostar-se a les grans dives del pop internacional. Tot i la seva joventut (Julieta Gracián és una jove barcelonina de només té 22 anys), ja ha publicat tres LP (un amb la banda Vittara) i una bona col·lecció de singles (és l’autora del Tu juru ju). I ara hi torna amb 5AM, un àlbum nocturn de bon pop electrònic on analitza diferents fases de l’enamorament i que ha dividit en tres parts (amb Lowlight a la producció). Aquesta noia arribarà lluny.

LAURA SIMÓ I TETE MOTOLIU TRIO
‘Together again’
Sorpresa. La setmana passada es va publicar Together again, un disc que recull un directe del trio habitual de Tete Montoliu dels seus darrers anys, amb Horacio Fumero al contrabaix i el desaparegut Peer Wyboris a la bateria, i la cantant Laura Simó. El concert es va fer al festival de Calella el 1994 i és l’únic testimoni enregistrat que ha quedat d’aquelles gires. El repertori consta d’estàndards que triaven entre Montoliu i Simó i també inclou una versió de Lush Life de Strayhorn. “Si vols cantar jazz amb mi hem de fer aquesta. Si no, res”, li va dir Montoliu a Simó.

Teresa Costa Gramunt

El tejido de los sueños. Obra escrita
Autora textos i pintures: Remedios Varo
Edició i introducció: Isabel Castells
Editorial: Editorial Renacimiento
Any i lloc de publicació: Sevilla, 2023
Pàgines: 252

Estem obrint el cofre de tresors que conté la pintura de l’artista Remedios Varo. Nascuda a Anglès, Girona, l’any 1908, va morir exiliada a Ciutat de Mèxic l’any 1963. La seva trajectòria es va desenvolupar en un temps de grans cims de geni creatiu, així com enmig de dues guerres: la civil espanyola i la segona mundial. En l’època parisenca Remedios Varo es va relacionar amb els surrealistes André Breton, Paul Éluard i Marx Ernst. En l’època barcelonina es va relacionar amb la gent de l’ADLAN. L’any 1936 va participar en la famosa exposició col·lectiva “logicofobista”.
La dona que teixeix és una de les figures simbòliques que sovint són representades en els quadres de Remedios Varo. Té un precedent vital: “L’àvia paterna li va ensenyar a cosir; des de molt aviat, Remedios es va crear els seus vestits amb un gest més simbòlic que econòmic, i va utilitzar l’activitat del teixir com a metàfora de l’existencial. El fil, els teixits i els brodats, els cabdells, els cordills i les xarxes es van convertir en una font de reflexió i d’inspiració, de presència constant en la seva pintura”.
La simbologia de l’activitat teixidora que remet a la mítica figura de Penèlope i a la de les tres moires, igualment d’imaginari grec, que en la seva funció teixeixen i tallen el fil de la vida, és el leit motiv del discurs d’un llibre de publicació aquí molt esperada per la seva rellevància a l’hora de confegir un retrat més complet de la personalitat creativa de Remedios Varo: El tejido de los sueños. Obra escrita (Editorial Renacimiento), de Remedios Varo, en l’edició i introducció d’Isabel Castells, que ja n’havia publicat un primer aplec l’any 1997 a Mèxic.
El tejido de los sueños és una recopilació molt completa de l’obra escrita de Remedios Varo. La professora Castells hi ha reunit, comentant-los, els documents escrits apareguts després de la mort prematura de l’artista: cartes, somnis, receptes humorístiques, exemples d’escriptura automàtica i projectes textuals inacabats de Remedios Varo en la seva activitat creativa en el camp de la paraula, convertint l’autora en una creadora total, ja que l’expressió plàstica i l’escrita es complementen sobretot pel que fa a les anotacions que va fer de les seves obres: aquests apunts ajuden a la comprensió de les seves enigmàtiques pintures.

Jordi Vilarrodà

‘Fucking New York’
Laura Calçada Barres
Amsterdam
“A casa em deien ‘No vas pel bon camí, que la vida no són flors i violes’. Però jo vull reivindicar aquest camí”, diu Laura Calçada a l’inici d’aquest relat ja polèmic, a mig camí entre la novel·la i la memòria. La protagonista, l’autora, marxa a Nova York fugint d’una relació tormentosa amb el seu conegut pare. Allà es mourà en els límits, però li servirà al capdavall per trobar-se a ella mateixa.

‘El jardí de l’àvia’
Lolita Bosch
La Campana
També de la realitat beu el llibre de Lolita Bosch. En aquest cas, de la figura de la seva àvia, Lolita Sellarès. “El dia que va morir la meva àvia vaig escriure que el seu jardí era un jardí parlat.” I en aquest jardí hi habiten flors i arbres, però sobretot hi habiten records. I entrellaçant uns i altres, és com Lolita Bosch construeix el retrat d’una dona forta per a qui la família és el lloc segur.

‘L’únic problema’
Muriel Spark
LaBreu Ed.
Una novel·la en to d’alta comèdia, divertida, però amb una reflexió fonda sobre la fatalitat de la vida. Davant de la qual la ironia és l’única arma per enfrontar-s’hi. Una obra signada per una de les millors escriptores de la literatura britànica del segle XX, que per primera vegada arriba al català en una traducció de Míriam Cano. LaBreu ja havia publicat La plenitud de la Senyoreta Brodie.

‘Pau de Gósol’
Iñaki Rubio
Ed. Comanegra
L’any 1906 un jove Pablo Picasso va passar tres mesos a Gósol, als peus del Cadí. El poblet del Berguedà va exercir una profunda influència en la seva evolució. De fet, es considera un moment de ruptura creativa que inicia una revolució en l’art contemporani. Picasso va arribar a Gósol amb una mula, acompanyat per Fernande Olivier, el cavallet i les pintures. Allà va començar tot.

‘Érem feres’
Oriol Riart
Pagès Ed.
L’historiador Oriol Riart ha estudiat 40 diaris escrits per soldats del bàndol republicà i del franquista que van viure la Guerra Civil. El títol prové de la frase que un d’ells, Josep Manau, va escriure: “Els homes no eren homes, eren feres”. És una síntesi de la deshumanització de la guerra, de les pors però també de les esperances d’aquells joves immersos en el remolí de la història.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

La favorita

Després d’inaugurar el 76è Festival de Cinema de Canes, “Jeanne du Barry” de la cineasta francesa Maïwenn, una de les poques dones que han assolit la fita d’inaugurar aquest certamen internacional, arriba als nostres cinemes. La directora, guionista, actriu i productora Maïwenn, responsable de films com “Polisse” (2011) o “Mon roi” (2015), afegeix una nova versió cinematogràfica a un personatge de la cort francesa que ha comptat amb pel·lícules tan destacades com la fastuosa versió de l’alemany Ernst Lubitsch, “Madame du Barry” (1919), o versions de Hollywood a càrrec de Sam Taylor el 1930 o William Dieterle el 1934.
En el sisè llargmetratge de la directora francesa, Maïwenn es reserva per a ella mateixa el personatge principal del film, Jeanne Vaubernier, la futura Madame du Barry, succeint així a actrius com Pola Negri, Norma Talmadge o Dolores del Río que li han donat vida al cinema. Amb quatre pinzellades, Maïwenn explica la transformació d’una nena d’ascendència humil en una jove atractiva i desitjable que ben aviat es converteix en l’amant del comte de Barry (Melvil Poupaud). El film s’estructura sobre el clàssic esquema narratiu de l’ascens i la caiguda d’una persona sense llinatge que, gràcies a la seva intel·ligència i el seu encant, aconsegueix pujar en l’escala social fins a convertir-se en la preferida del rei Lluís XV (Johnny Depp).
Jeanne esdevé una concubina reial, plena d’atencions i de regals valuosos, que es passeja descaradament de bracet del Rei davant de tothom. Un escàndol més o menys consentit que provoca però l’animositat de les filles del Rei o l’hostilitat de membres de la cort de Versalles. Tot i això, Jeanne troba complicitat entre el Delfí del Rei, el futur Lluís XVI i la seva promesa, Maria Antonieta, la futura reina, anys abans d’acabar tots guillotinats. En aquest context, l’amistançada del Rei és convidada a casar-se formalment amb Barry per poder adquirir el títol de comtessa i poder accedir a la cort versallesca sense tantes suspicàcies.
Maïwenn aplica una mirada sobre el grotesc dels protocols de la Cort a partir del comportament infantil i innocent de Jeanne, que posa de manifest la ridiculesa i l’artifici de tot plegat. El relat sembla prendre el caire d’una faula o un conte, en què una noia senzilla acaba trobant el seu príncep blau. Un film on la combustió sexual i l’erotisme està absent tenint en compte que es tracta d’una relació carnal de plaer i plena de meravelles sensuals. Al contrari, resta una història més propera al romanticisme rossa que no pas al relat passional i luxuriós. Maïwenn restitueix d’alguna manera la figura controvertida i polèmica de Johnny Deep i li regala aquest paper reial que l’actor americà interpreta des d’una insulsa contenció. Maïween es converteix en reina per un dia en aquesta ensopida festa versallesca. L’escàndol de Jeanne i Lluís XV esdevé en el film un discret, insuls i avorrit foc d’encenalls.

Tecnonews / AMIC

En el marc de l’esdeveniment Meta Connect recentment celebrat, Mark Zuckerberg va presentar la nova generació d’ulleres intel·ligents Ray-Ban Meta, nascuda de la col·laboració entre la companyia que dirigeix i EssilorLuxottica, el grup que posseeix la mítica marca d’ulleres estatunidenca.

Respecte al model predecessor, les noves smart glasses de Meta experimenten una completa transformació del seu disseny, per a això l’equip encarregat de dissenyar-les s’ha inspirat en les opinions de la comunitat i s’han centrat a millorar aspectes com la qualitat multimèdia i la comoditat.

Estèticament, segueixen els cànons de les imitades Wayfarer, al costat de les Aviator, els models més icònics de la signatura estatunidenca, però també introdueixen el nou disseny Headliner i opcions de personalització a través de la plataforma Ray-Ban Remix. També ofereixen compatibilitat amb lents graduades. En termes de comoditat, s’ha optimitzat el seu pes i distribució, incorporant també una major resistència a l’aigua (IPX4).

Internament, el motor que mou aquestes ulleres és el processador Qualcomm Snapdragon AR1 Gen1, especialitzat en aplicacions de realitat augmentada. I gràcies al seu estoig de càrrega, més compacte que en el model anterior, garanteixen fins a 36 hores d’autonomia.

Busquen millorar la qualitat de l’àudio incorporant uns altaveus dissenyats a mesura per a pal·liar el so extern en entorns sorollosos, també s’han integrat algunes característiques noves, que podem trobar detallades en el lloc web de Meta.

Per a captar imatges i vídeo, compta amb una càmera ultraampla de 12 Mpx que ofereix la capacitat de gravar vídeos a 1080p de fins a 60 segons. En integrar-se amb l’app Meta View, que és l’encarregada de facilitar la comunicació entre el telèfon intel·ligent i les ulleres, i d’utilitzar unes certes funcionalitats per part de l’usuari, és la que també facilita que puguem compartir les fotos i vídeos captats per les ulleres en Internet, d’una forma molt simple.

Això es pot fer a través del touchpad, amb el qual busca garantir una resposta ràpida i precisa, permetent la transmissió en viu a través d’Instagram o Facebook.

Però, sense cap dubte, la novetat més interessant d’aquesta nova generació és la intel·ligència artificial, que permet que puguem “parlar-li” a les nostres ulleres per a poder preguntar coses i, fins i tot, mantenir una conversa amb elles.

En l’app Meta View també podem trobar les opcions de privacitat, un tema sempre sensible quan es tracta de les iniciatives de la companyia de Mark Zuckerberg.

Eva Remolina / AMIC

Deixar de fumar és un repte difícil, però amb determinació i el suport adequat, es pot aconseguir i millorar la teva salut.
Aquests són alguns consells per ajudar-te en aquest procés:

Estableix una data per a deixar-ho i compromet-te amb aquesta data.

Comunica-ho als altres: Informa familiars, amics i companys de treball sobre la teva decisió perquè puguin donar suport i comprendre quan estiguis passant per moments difícils.

Cerca suport: Uneix-te a un grup de suport per a deixar de fumar o busca l’ajuda d’un terapeuta o un coach de cessació tabàquica. Parlar amb altres persones que han passat pel mateix, pot ser molt útil.

Identifica les teves raons: Pensa per quina raó vols deixar de fumar. Les raons personals i de salut poden ser una motivació poderosa.

Allunya’t dels llocs i situacions que et temptin a fumar, com ara bars o esdeveniments on es fumi.

Troba substituts: Tria alternatives saludables quan tinguis l’impuls de fumar. Això pot incloure pastilles de nicotina, xiclets, snacks sans o beure aigua.

Fes exercici: L’activitat física redueix els antògens i millora l’estat d’ànim.

Intenta canviar les rutines que et porten a fumar, com ara prendre el cafè o fer una pausa. Pots optar per fer una altra cosa, com ara prendre una infusió o fer una passejada.

Prepara’t per als desitjos: Les ganes de fumar poden ser intenses, però solen passar en pocs minuts. Troba maneres de distraure’t, com ara respirar profundament o comptar fins a 10.

És normal tenir recaigudes en el camí. No et castiguis si recaus, simplement aprèn de l’experiència i tira endavant el teu compromís de deixar de fumar. Sigues positiu.

Estableix metes i recompenses per a tu mateix a mesura que aconsegueixis passar temps sense fumar. Això pot motivar-te a continuar endavant.

Si ho trobes massa difícil per fer-ho tu sol, parla amb el teu metge. Hi ha medicaments i teràpies disponibles que poden augmentar les teves possibilitats d’èxit en deixar de fumar.

Eva Remolina / AMIC

Hi ha molts mites i creences populars relacionades amb els aliments que hem cregut durant molts anys i que finalment han resultat ser confuses o incorrectes. Per a evitar aquests pensaments, és important sempre fer servir informació basada en evidències científiques i en cas de dubte, consultar amb un professional de la salut o un dietista/nutricionista, doncs les creences errònies sobre els aliments, poden tenir un impacte negatiu en la salut si no són abordades adequadament. 
Alguns dels mites alimentaris més coneguts, són:

Els ous són dolents per a la salut del cor: Abans es creia que els ous eren dolents a causa del seu contingut en colesterol, però ara s’ha demostrat que poden ser part d’una dieta saludable en quantitats moderades, doncs són rics en proteïnes i altres nutrients essencials.

El pa integral no té calories: És cert que el pa integral és més sa que el pa blanc degut al seu contingut de fibra i nutrients, però encara té calories. Cal controlar les porcions per mantenir un pes saludable.

La fruita engreixa: La fruita és una part important d’una dieta equilibrada i generalment no provoca un augment de pes quan es consumeix amb moderació. La fruita proporciona vitamines, minerals i fibra.

Tots els greixos són dolents: No tots els greixos són iguals. Els greixos saludables com els que es troben a l’oli d’oliva, els fruits secs i els peixos com el salmó són beneficiosos per a la salut. Si en canvi cal evitar els greixos saturats i trans en excés.

Beure sucs de fruita és tan saludable com menjar fruita sencera: Els sucs de fruita sovint contenen additius com sucre afegit i no tenen la mateixa quantitat de fibra que la fruita sencera. És millor consumir fruita real.

El menjar picant causa úlceres d’estómac: Aquest és un mite comú. Les úlceres d’estómac són causades principalment per una infecció per Helicobacter pylori o l’ús excessiu d’antiinflamatoris no esteroides (AINEs), no per menjar aliments picants.

Saltar-se l’esmorzar fa perdre pes: Saltar-se l’esmorzar pot provocar que tinguis més gana al llarg del dia i menjar més en altres àpats. No es recomana com a mètode per perdre pes de manera saludable.

Les dietes extremes són eficaces per a perdre pes: Les dietes molt restrictives poden ser perjudicials per a la salut i, sovint, no són sostenibles a llarg termini. És millor optar per un enfocament equilibrat i sostenible per perdre pes.

No hi ha coses sense interès. En tot cas, tan sols persones capaces d’entendre-les

Josep Ballbè i Urrit

El nom de Catherine L’Ecuyer es correspon al d’una escriptora i pedagoga canadenca. Per cert, val a dir que està establerta a Barcelona. Té publicat, de fa cinc anys, un llibre amb una immensa fondària. Duu el títol Educar en el asombro (editorial Plataforma) i el recomano encaridament. El nucli central de la seva posició remarca la importància d’educar en la sorpresa i en la realitat.

Heus ací, al seu entendre, el què qualifica de millor via –des de ben petit– a fi que l’infant i/o alumne sigui capaç de conèixer a fons el mateix entorn. Per tant, la capacitat de sorprendre esdevé el motor de la motivació.

L’autora es pregunta com podem despertar l’interès. En aquest sentit, una cita de Chesterton és molt eloqüent: “No hi ha coses sense interès. En tot cas, tan sols persones capaces d’entendre-les.” Què fer, doncs?

L’interès és desig, per damunt de tot. I allò que desperta el desig no és altra cosa que la bellesa, el sentit, el perquè i per a què es fa una cosa. No es tracta de preguntar què és una cosa o una altra. Cal acoblar-hi un bri de curiositat. Fins i tot, de certa tafaneria, arribant fins al punt de programar-ne una visita. Malgrat que pugui sorgir la veu discordant de qui arribi a entreveure-hi la morbositat negativa d’un paparazzi.

El bon periodista ha de tenir aquesta inquietud al seu ADN. Si vol arribar al nucli d’una notícia, ve obligat a parar l’antena, obrir els ulls i l’oïda com pàmpols i desenvolupar un esperit analíticament crític. Assolint aquest perfil captarà més fàcilment l’atenció dels lectors. Alhora, trobarà l’ham seductor que els embolcallarà i podrà vendre millor el producte final.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers