Com arriba vostè a la història de Jedwabne, que fora de Polònia és molt poc coneguda, i menys per a un català?
A Polònia sí que ho és. Coneguda… i amagada. Jo vaig arribar-hi per casualitat absoluta, a través de les cartes d’una senyora jueva que vaig conèixer a Buenos Aires quan hi havia anat per presentar un documental. Aquesta senyora estava malalta greu de càncer i abans de morir volia saber què deien aquelles missives que s’havien enviat familiars seus que havien viscut a Polònia. Una part estaven escrites en polonès, i l’altra en jiddisch [llengua germànica dels jueus establerts a Alemanya i altres països del centre d’Europa]. Aquestes últimes, no les tinc encara totes traduïdes, és molt complicat perquè hi ha alfabets personals. Però vaig poder entendre que una part de la família havia quedat dins del ghetto jueu de Varsòvia i l’altra al ghetto de Bialystok. Els primers, sota domini nazi i els altres, sota domini soviètic. Les cartes expliquen la vida quotidiana de l’un i de l’altre… investigant vaig trobar que bona part dels jueus de Bialystok eren del districte de Lomza, on hi ha Jedwabne. I gratant una miqueta més, vaig trobar una cosa que no havia vist en vint-i-cinc anys d’investigació: que aquí no eren els nazis, els que havien matat jueus, sinó els veïns polonesos.
Quanta gent hi va morir?
En l’exhumació de l’any 2001, es van poder certificar 450 cadàvers. I només es va poder obrir una fossa perquè ho van parar tot. Tant per la pressió política de Polònia com també per la dels jueus mateixos, que per creences religioses no accepten exhumacions. Fent els arbres genealògics de les famílies, veient les fitxes dels que van testimoniar familiars desapareguts des de diferents llocs del món, crec que parlem de molts més.
Alguna d’aquestes famílies viu encara al poble?
Hi ha un dels supervivents que s’hi va quedar a viure, Srolke Gradowski. Va perdre la dona i tres fills, es va casar amb la seva veïna catòlica i van adoptar un orfe de guerra. Ell es va convertir al catolicisme, però els van fer sempre la vida impossible. A ell, a la dona, al fill i als nets. L’any 2008 vaig fer un viatge a Polònia amb la idea de trobar la casa d’aquesta família, on encara hi viu avui la seva jove, una dona també catòlica que es va casar amb el seu fill. I remarco que és catòlica perquè tot i això vivia pràcticament tancada; li llançaven ampolles de vidre a les finestres, li feien pintades… explico l’escena al llibre. Era increïble.
Tant com l’horror del que passa l’any 1941, impressiona la persistència de l’odi. L’alcalde que vol dignificar el monument que recorda les víctimes l’any 2001 ha d’acabar marxant de Jedwabne.
Portava tres mandats escollit democràticament. A ell sempre li havien explicat el relat que tot això ho van fer els nazis. Ara el govern polonès l’està tornant a reconstruir, està canviant els directors dels museus d’història. Quan preparaven el 60è aniversari dels fets, a l’alcalde li arriba informació que allò havia anat d’una altra manera, i tira endavant amb la dignificació del monument perquè ha d’anar-hi Aleksander Kwasniewski, el president de Polònia. Va ser l’única vegada que tant el president com l’arquebisbe de Varsòvia van demanar disculpes. I se li organitza tot el poble en contra, amb un comissió liderada pel capellà. El van amenaçar de mort a ell i la seva dona, mestra de primària de l’escola. Va aguantar fins al dia de l’acte, va dimitir l’endemà i se’n va anar a viure a Chicago. D’això fa poc més de vint anys.
El passat és molt present!
No estem parlant només de fets del passat, de la història, sinó de fets d’avui, i que són traslladables amb totes les precaucions possibles a altres contextos i situacions. Els descendents dels que van cometre la matança viuen a les cases dels jueus. En el fons, el que potser fa més basarda de tota aquesta història és que no està resolta. Si hi ha gent que continua pensant i creient el que creia llavors, potser és que aquesta gent hi ha estat sempre. I acceptar que hi ha un sector de la població que és així, per abordar-ho des d’aquesta perspectiva. No pensar que de tant en tant l’extrema dreta aflora, sinó que hi és sempre, esperant les circumstàncies propícies per aixecar el cap. Com ho arreglem? No ho sé. Potser amb educació, però quan el relat que ara s’està imposant és contrari, com es fa?
Els nazis van ser els instigadors, però el que fa diferent la matança de Jedwabne és el protagonisme absolut que hi van tenir els polonesos.
És obvi que darrere del que passa a Jedwabne hi ha les tropes alemanyes que avancen i donen carta blanca per cometre aquestes atrocitats. L’operació està organitzada per les noves autoritats municipals, instituïdes pels alemanys. Però després els veïns podrien decidir fer-ho o no fer-ho. I no ho van fer tots, és clar: van ser una cinquantena llarga, més els que hi arribaven des d’altres poblacions perquè s’hi apuntaven. Però el que sorprèn és que participin en aquesta massacre de gent amb qui s’ha conviscut: companys de feina o antics companys de pupitre, botiguers a qui els has anat a comprar la carn o el pa…. Gent molt humil, amb una vida mitjanament pacífica, d’un dia per l’altre es converteixen en persones horribles, amb una violència per sobre de la que es pugui imaginar. I que després tornen a una vida convencional, però que no accepten que ningú vagi allà a parlar-ne, i menys si ets estranger. Vindràs a reclamar? A retreure’ns el que van fer els nostres pares?
La descripció dels fets d’aquell dia 10 de juliol de 1941 faria esgarrifar qualsevol. Com es van succeir?
Per humiliar els jueus, a vegades els feien anar a la plaça del mercat, amb l’excusa de netejar-la. Igual com també els feien netejar els carrers. Ja hi estaven acostumats des del segle XIX, a aquesta mena de vexacions. Aquell dia els hi van portar a cops de pal, n’hi ha que ja no hi van arribar. Alguns dels veïns que hi intervenen ja s’han repartit prèviament les seves cases. Un cop els tenen a la plaça, els maltracten. Van agafar un grup de joves jueus –no està gaire clar per què, jo penso que són els que els fa més por que puguin adoptar una actitud d’enfrontament– i els van fer anar fins a una estàtua de Lenin que s’havia instal·lat durant el domini estalinista. Els la van fer enderrocar i passejar pels carrers com si fos una mena de processó, amb els rabins cantant al davant… això va durar hores. I a l’acabar, es van emportar aquests joves a un graner als afores del poble: els maten i els enterren allà mateix.
Què passava mentrestant amb la resta de la població?
Continuaven a la plaça. Allà van formant grups, els porten cap al mateix graner i els tanquen a dins. Tot això amanit amb molta violència, mentre un grup de músics va tocant. Una part de la població es queda a casa i no hi participa, dones que no deixen sortir els marits o d’altres que fugen. Imagini’s la situació: és un poble petit, d’uns tres mil habitants –ara en té 2.700 aproximadament–, amb quatre carrers i la plaça. I quan els tenen al graner, el que fan és calar-hi foc i cremar-los vius. Se n’escapen alguns pel camí, o del mateix graner. L’operació és en ella mateixa molt maldestra. L’executa gent molt senzilla, la majoria amb pocs estudis. Un cop han fet això, al cap d’un parell de dies torna Hermann Schaper, el comandant de les SS que estava a càrrec d’aquella zona, i que mentrestant estava organitzant altres poblacions del voltant per netejar-les de jueus i comunistes. Però fins i tot ell veu el desastre de Jedwabne i s’indigna: hi ha cadàvers, fa calor, tot es pot convertir en un problema sanitari, i pensa immediatament que allò s’ha d’arreglar.
La macabra eficàcia nazi…
L’experiència en altres llocs li demostrava que els jueus s’encarregaven del petit comerç, que la vida de les poblacions funcionés. Els jueus no podien ser pagesos, se’ls prohibia tenir terra, i es convertien en menestrals o petits manufacturers. Si els assassinaven a tots, les poblacions quedaven desabastides. Schaper havia proposat a les autoritats locals que triessin una família jueva de cada ofici per salvar-la, però ells van decidir que no calia, que les seves feines les podien assumir els no jueus. No va haver-hi cap concessió, ni tan sols quan els ocupants ho deixaven a les seves mans. Schaper va haver de formar un grup operatiu de treballadors perquè netegessin la zona, per raons sanitàries i per no deixar proves.
Com ha aconseguit tenir tanta informació sobre el que va passar a Jedwabne?
Em baso en el testimoni de set veïns que aconsegueixen salvar-se. S’escapen de diferents maneres, aguanten més o menys temps intentant sobreviure i que els ajudin, però arriba un moment que aquest ajut s’acaba. La gent té por que els delatin o bé odien els jueus. Els fugitius van acabar confluint en una sola casa, la senyora Antosha, que és pagesa i els coneixia a tots perquè tenia una parada de fruita. Aquí comença la part més d’intriga del llibre.
En un cas com aquest, més que fer una tesi n’hi ha prou d’exposar els fets, que parlen per ells mateixos?
L’objectiu bàsic era intentar entendre què passava: vaig examinar milers de documents, vaig fer 150 entrevistes… Al final vaig pensar que l’únic que podia fer era intentar escriure-ho, i que cadascú tregui la seva conclusió sobre què porta la gent a fer aquestes coses. Com que la documentació era tan gran, em permetia un grau de detall carrer a carrer, casa a casa, ofici a ofici. Em semblava que tot això era important per entendre de qui parlàvem, de gent molt normal. Vaig fer-ne una redacció d’una tirada, van sortir vuit-centes pàgines… i vaig reduir-ho per explicar-ho a un públic que vulgui entrar en una història que es pot llegir fins i tot com a novel·la o relat de no-ficció. I mantenir la segona part, la que va de 1945 fins avui, la que dona sentit al llibre. Com es va transformant el relat: a la Unió Soviètica li interessa un rave si només afecta jueus, i envien per investigar-ho un fiscal amb dos anys d’estudis primaris i que no sap el polonès. He llegit els seus interrogatoris i són lamentables, i la sentència té una pàgina i mitja. Acaben condemnant l’alcalde i el traductor, que ja són fora… i que no són de Jedwabne. Els altres van a la presó, poquet, perquè són tan sincers que d’entrada expliquen tot el que han fet. El que més, passa vuit anys a presó i torna a instal·lar-se a la casa dels jueus. La sort que tenen és que els jueus no tenen cap intenció de reclamar les antigues propietats de les seves famílies a Polònia. Què has d’anar a fer-hi, si està clar que et tornarien a fer el mateix si poguessin?
Sé que és una pregunta amb un punt d’innocència, però no van veure venir el perill?
Els familiars dels jueus de Ledwabne que havien marxa de Polònia en els anys previs, sí que els advertien. I molts estaven en tràmits per adquirir els visats i els passatges per poder marxar. Però eren cars, i per als visats molts països posaven impediments per rebre jueus.
