Era el conservador del Museu de Lleida el dia que hi va entrar la Guàrdia Civil a emportar-se les peces d’art de la Franja, i això el va fer conegut entre el gran públic. Però Albert Velasco (Lleida, 1975) és sobretot un reconegut expert en l’art medieval, doctor en Història de l’Art, que acumula una grandíssima experiència dins d’aquest àmbit. Les seves investigacions i descobertes són ara la base del llibre ‘A la recerca de l’obra perduda’ (Ed. Pòrtic).

Va deixar de ser conservador del Museu de Lleida l’any 2019. Què fa ara Albert Velasco, segur que en el món de l’art…
Sí, sí. Continuo vinculat al sector públic com a professor a la Universitat de Lleida i a la Universitat Oberta de Catalunya, però aquesta no és la meva ocupació principal. Com dic col·loquialment, ara soc un mercenari de l’art medieval. És a dir, em dedico a fer assessoria per a col·leccionistes, cases de subhastes, antiquaris, galeries o també per a museus. És a dir, vaig allà on em demanen.

Aquest llibre vol ser divulgatiu, entenent que els coneixements sobre art medieval sovint es queden en el món acadèmic?
Aquest és l’objectiu principal del llibre: fer que un historiador de l’art com soc jo surti de la torre d’ivori que és l’acadèmia i el món científic. Que és un lloc on, de fet, s’hi viu molt bé. Estem acostumats al món de les notes a peu de pàgina, la bibliografia i les revistes especialitzades. Fer un producte que acosti l’ofici a la gent que no és de l’ofici és un repte. Però és necessari. Massa vegades, els investigadors –i abans que res, jo soc un investigador– ens tanquem en el nostre món i no complim amb l’objectiu de fer transferència del coneixement.

Això vol dir, també, encomanar la passió? El rigor és obligat, però A la recerca de l’obra perduda va més enllà.
Els que em coneixen saben que soc un persona intensa, i que m’agrada viure les experiències al límit. M’agradaria encomanar a la gent l’estima pel nostre patrimoni, per la història. Les ciències humanes són fonamentals per a aquesta societat, i això s’oblida. No salvem vides, però els historiadors, arqueòlegs, historiadors de l’art, geògrafs o lingüistes tenim les nostres maneres de contribuir que la nostra societat sigui millor. L’objectiu és que la gent passi per davant de l’església del seu poble o contempli el retaule que hi a dins i entengui que allò són ells. Que aquelles peces o edificis ens parlen del que hem estat, el que som i el que serem, conformen la nostra identitat. El patrimoni, sense la identitat i la gent, no és res .

Ser fill d’un antiquari, viure envoltat d’objectes patrimonials i del passat, va ser important per a la seva vocació?
Va ser fonamental. El meu pare, que ara ja està jubilat, es dedicava al negoci de les antiguitats. Voltàvem per les fires, havíem vingut diverses vegades al VicAntic, per exemple, o a la Fira d’Antiguitats de Cardedeu. Tinc molt bon record de tota aquella època: el pare muntava la seva parada i a mi me’n muntava una altra, a la vora, amb les meves peces. Amb vuit o deu anys, gestionava un petit negoci. I des d’aquell moment jo estava en contacte amb calaixeres velles, peces de ferro forjat o de vidre català, quadres o imatges religioses… i al final, el virus es va inoculant. El mateix virus que pretenc d’inocular a la gent que llegeixi el llibre.

“Posar nom a tot allò que no en té. Aquesta és una de les coses més apassionants del meu ofici”, afirma vostè.
És una de les coses que a mi m’obsessionen. Una peça pot estar durant cinc-cents anys en un lloc determinat, però si no sabem qui l’ha feta, qui l’ha pagada o quina és la seva història, és com si no existís. Posar nom a les coses és tornar-les a la vida, i algun cas que explico al llibre penso que n’és un bon exemple.

Expliqui-me’n algun dels més curiosos, o més estimats per vostè.
Una ampolleta de vidre que vaig trobar a l’església de Santa Maria de Cap d’Aran. Havia estat allà mil anys sense que ningú sabés què era. El dia que la vaig trobar i vaig identificar-la com una ampolleta persa del segle IX, tornava a la vida: segurament era propietat d’una família cristiana que, al ser un objecte apreciat i valuós, la van donar a l’Església perquè servís com a contenidor de relíquies i que amb elles es consagrés un altar al segle XI.

El primer que un es pregunta és què carai hi fa una ampolla de perfum persa a milers de quilòmetres del lloc on l’han feta!
Doncs l’ampolleta ha permès reconstruir una gran història que ens parla de les relacions comercials entre l’occident europeu i el món oriental, de com arribaven determinades produccions fins al lloc més recòndit del Pirineu, de com els cristians apreciaven aquestes produccions fetes per infidels com a objectes de luxe. Tant, que fins i tot acabaven embolcallant relíquies cristianes. És una història fantàstica, que tinc la sort que m’hagi passat a mi.

Descobrir l’autoria pot ser tant o més important que descobrir la datació. Parla del cas d’una pintura flamenca –un Sant Francesc– que sortia a subhasta per una quantitat modesta, uns 9.000 euros. Però era un sleeper, o sigui, una peça dorment. Què vol dir això?
Cada dia es fan moltes subhastes al món. I a cada una d’elles hi ha un sleeper, una peça mal identificada. Els catalogadors de les cases de subhasta no l’han sabut identificar correctament perquè, evidentment, no poden saber de tot. Bona part dels beneficis dels antiquaris que es mouen en les subhastes venen d’aquests sleepers que han de saber detectar per comprar-los barats i vendre’ls cars. Una peça sense identificar té un preu, i si és d’algun artista reconegut té un altre preu.

Era el cas d’aquest Sant Francesc…
Jo era a Madrid, on havia anat per fer una feina a uns antiquaris. Un d’ells em va dir si el podia acompanyar a una casa de subhastes per veure aquesta peça flamenca, que trobava d’una qualitat excepcional. Efectivament, ho era. No la vaig saber identificar, però va sortir a 9.000 euros i es va rematar a 85.000 euros. Uns mesos després, mirant un catàleg de subhasta de Christie’s a Nova York, veig la mateixa peça… atribuïda a Joos van Cleve, un dels pintors més importants de la ciutat d’Anvers al segle XVI. El preu, és clar, havia canviat: era d’entre dos i tres milions d’euros. Com dic al llibre, aquell dia Joos van Cleve me la va jugar.

Però després es va revenjar…
La revenja va trancórrer a Instagram. Aquí hi ha històries que passen a Nova York, Londres, París, Lleida… o a les xarxes socials. Vaig veure un antiquari de Barcelona que hi penjava una peça de Van Cleve. Després del que havia passat, hi tenia l’antena parada. La vaig detectar. Ell no sabia de qui era aquella Mare de Déu amb el Nen que havia posat per felicitar el Nadal. Vaig avisar un client a qui sé que li interessa aquest tipus de pintura, i ell la va comprar. Ara en publicarem un article a The Burlington Magazine amb la màxima experta mundial en aquest pintor. És un molt bon final: hem donat vida a la peça… que a més ha resultat que no és una qualsevol! Havia estat propietat del cardenal Flavio Chigi, que tenia una de les col·leccions d’art més importants a la Roma del segle XVII. Vaig poder trobar fins i tot els inventaris a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, on consta la pintura. Al llibre explico aquests aspectes més vivencials, els que no puc explicar quan vaig a un congrés acadèmic.

Les nostres obres, les catalanes, també s’han escampat pel món. Parla, per exemple, d’un retaule d’Escalarre que es va fragmentar. Ens porta a Nova York, Verona, Harvard, Lucerna i al castell de Glevenagh, a Irlanda. I Albert Velasco, com un detectiu, seguint durant vint anys el rastre dels compartiments del retaule!
I no s’ha acabat! El retaule gòtic es va vendre a principis del segle XX, en aquest context de desídia patrimonial, de problemes econòmics de l’Església, d’un mercat de l’art intens i molt interessat a comprar aquest tipus de patrimoni, no només a Catalunya. I també, no ho oblidem, d’una legislació que no el protegia. Es va escampar per tot el món i porto vint anys intentant reconstruir-lo, n’he trobat unes quantes peces i me’n falten unes quantes més. En pandèmia, en vaig trobar tres, i d’una d’aquestes fa poc em va contactar el propietari perquè li’n faci l’estudi. Té la intenció de vendre-la, i ho podrà fer amb tota la documentació.

Una història fascinant!
Preciosa, perquè ens parla de l’ultralocalisme i a la vegada de la globalitat. Com una història que comença en un petit llogarret del Pallars acaba voltant pel món.

Des de la perspectiva actual, ens costa d’entendre que es venguessin les peces. Anem a Sant Miquel de Cuixà i encara ens sobta que la meitat d’aquell claustre sigui a The Cloisters de Nova York. Ho hem de mirar amb els ulls del seu temps?
Exacte. No podem fer presentisme, i analitzar aquelles situacions amb els nostres codis de coneixement al voltant del patrimoni. La noció que en tenim ara no es correspon amb la de fa cent anys o més, quan s’estava forjant. Insisteixo en el que he dit de la legislació, que no va arribar fins a l’època de la República. I molta demanda: a Barcelona no hi havia casa de la burgesia que no tingués peces d’aquest tipus. Els fascinava l’edat mitjana, en la qual Catalunya trobava les seves arrels. I a les cartes que els rectors intercanviaven amb els bisbes explicaven que s’havien de vendre l’altar perquè l’església els queia a trossos i necessitaven recursos.

Però hi havia gent que salvava. Algú que va fer una foto del retaule d’Escalarre que li ha permès seguir-ne el rastre .O un mossèn Josep Gudiol de Vic salvant el que podia pel Pirineu…
El llibre és també un homenatge a tota aquesta gent. Primer, un homenatge a la meva professió, tornar-li una part del que m’ha donat. I l’agraïment a les persones que van vetllar pel patrimoni. Alguns implicant-se en la salvaguarda l’any 1936.

Deixi’m comentar una altra de les històries, amb final feliç. A Abella de la Conca, hi havia dos retaules, vostè ho sabia. Un el van robar i tornar, però vostè va i demana per l’altre. Li neguen rotundament, gairebé el fan fora del poble!
El volia estudiar perquè formava part de la meva tesi doctoral. La clau va ser fer-ho públic, a través de la periodista Anna Sáez, del diari Segre. Es van activar tots els recursos: Generalitat, Bisbat de la Seu… I on era el segon retaule? Doncs repartit per totes les cases del poble!

Per evitar que s’emportessin aquest, també…
Quan el van recuperar després del robatori, a Nova York, el retaule robat no va tornar a Abella. Es va quedar al museu de la Seu d’Urgell, jo crec que amb bon criteri. Això havia generat un conflicte al poble, que va arribar al punt que el bisbe va haver de marxar per cames un dia que hi havia anat a fer confirmacions. La reacció de la gent va ser visceral, però també l’entenc: us heu quedat un retaule, però l’altre no us l’emportareu! El van desmuntar en quatre parts i se’l van repartir entre quatre famílies. I així va estar-hi trenta anys, fins que surt el reportatge i arran d’això apareixen els quatre fragments. El retaule es va restaurar, l’església es va restaurar i s’hi va posar una alarma, i a dia d’avui es pot anar a visitar.

A vostè ja el reben més bé, a Abella de la Conca?
Em van convidar el dia de la inauguració, perquè fes la conferència per parlar del retaule i del seu pintor, Pere Espallargues. Fins aquell moment, jo no havia estat gaire ben rebut al poble. Era el bocamoll que havia activat l’alerta del retaule desaparegut! Però aquell dia els vaig demanar disculpes i ho van entendre. Tot va ser a fi de bé.

Tornem per un moment al dia que al Museu de Lleida hi arriba el seguici acompanyat per la Guàrdia Civil i s’endú les 44 obres que havien d’anar a Sixena. En recorda la indignació i la tristesa, però també que “aquell dia el Museu va arrelar”.
És així. Vam rebre moltes mostres de suport. Gent que va estar aguantant estoicament tota la nit a fora, amb pluja. Era un 11 de desembre, recordem-ho, dos mesos després del referèndum i amb una situació política molt calenta. Les mostres de suport en els dies subsegüents van ser infinites: declaracions i manifestos i comunicats d’entitats i professionals. Tots de Catalunya. D’Espanya, ni una: dels companys d’ofici i de l’àmbit cultural, ni una. Però des d’aquell dia, el Museu de Lleida és un referent patrimonial a tot Catalunya. Les imatges van arribar a tot arreu, fins i tot a Taiwan News. I continua essent un gran museu: el MNAC ha fet un gran dipòsit de peces procedents del Museu de Lleida per tapar aquells buits. La Generalitat i la Diputació estan fent adquisicions.

El temps els ha donat la raó? Ara si anem a Sixena, no les podrem ni veure les peces que es van endur.
La raó judicial no, però la raó moral sí. No es pot desvestir un museu públic (de tots els espanyols, fins i tot dels aragonesos) per entregar-les a una comunitat religiosa, un ens privat, que no resideix al monestir. Tot això ha generat, què? Que les peces estiguin en un monestir tancat. La comunitat que hi vivia, de rellogats, ha marxat com a conseqüència de l’arribada de les obres. La situació és kafkiana. Però tot aquest odi li ha servit de poc, al president aragonès Lambán: ha perdut les eleccions. Una irracionalitat més de totes les que hi ha hagut al voltant d’aquest cas. I soc pessimista: es tornaran a obrir litigis d’aquest tipus.

• El 9 Nou