Ser un diumenge a la tarda a Ripoll pot ser una prova més complicada que acabar una marató suportant la pudorassa de suat que desprenen la resta de participants o que anar a la teva entitat bancària sense assassinar-ne el director. Si això passa ara, doncs imagineu-vos com havia de ser l’any 1982, tot just un any després que Tejero i els seus demòcrates de tota la vida intentessin avortar la pseudodemocràcia que s’estava instal·lant a l’Estat espanyol perquè pensaven que no respectava prou els principis elementals del feixisme. Per estrany que sembli aquells diumenges eren considerablement més animats que els d’ara.
una banda, Ripoll tenia un milió i mig més d’habitants. Per una altra, hi havia suficients entreteniments on passar l’estona, entre els quals les discoteques River’s i El Forat, nombrosos bars, pubs i un parell de cinemes. Per a un jove d’11 anys, aquesta última alternativa era ideal, malgrat el perill que representava haver-te d’asseure al costat d’un desconegut en una època en què la pederàstia no estava del tot mal vista socialment.
El cartell de la pel·lícula italiana Quien tiene un amigo tiene un tesoro, dirigida per Sergio Corbucci, ja era una invitació irrenunciable per entrar aquella tarda al Comtal, si no fos perquè la setmana anterior ja n’havíem vist el tràiler. El buscavides Alan, interpretat per Terence Hill, s’embarca a la nau de Charlie (Bud Spencer) fugint d’uns apostadors a qui deu 15.000 dòlars. La seva arribada a una illa suposadament hawaiana espoliada per uns moderns pirates del mar suposa tota una revolució per a la petita comunitat que hi viu, inclòs un japonès que encara no sap que s’ha acabat la Segona Guerra Mundial.
El caràcter vitalista de Hill i el mal humor de Spencer, rèpliques modernes de Laurel & Hardy, van afavorir que la meva infantesa, i la de molts altres joves del segle XX, fos molt menys fosca, malgrat el caràcter de subproducte que inevitablement tindrà sempre més la pel·lícula que més vegades he revisitat.
