Dàmaris Gelabert inicia una gira per despedir-se dels escenaris

Natàlia Peix

Dàmaris Gelabert és una pedagoga, musicoterapeuta, autora i cantant de cançons infantils. Des de 1998 ha editat uns setze àlbums i unes 270 cançons. Després de vint-i-cinc anys vol fer una pausa, ara inicia la Gira dels 25 per despedir-se.

Per què la decisió de dir adeu als directes i als concerts?
Doncs feia un temps que jo notava que necessitava fer un canvi i necessitava un temps de tornar a compondre i de produir altres coses que no tinc temps fent concerts en directe. Tenim l’agenda oberta tots els 365 dies i és molt difícil dedicar-se a altres coses i vaig pensar que els vint-i-cinc anys eren un bon moment i jo reivindico que els que fem música per infants, que és complicat pel que cobrem, hauríem de fer un any de concerts, un any descansant, però no ha estat possible perquè econòmicament és impossible. Al final aquest any vaig dir que necessitava una parada i dedicar-me a altres coses.

Està menys pagada la música familiar?
Molt menys, encara que siguin grups que estiguin funcionant molt bé, que omplen els teatres, escenaris la veritat és que el preu del qual cobrem és molt menor. Els grups infantils estem mal pagats.

Què creus que pot provocar això?
Jo porto lluitant per això des de fa molt de temps de fet hi ha una tradició de música infantil al nostre país que era com que qualsevol persona amb una guitarra ho podia fer. L’animació al principi era una cosa petita. Al principi un guitarrista es posava una plaça, després van començar a sortir alguns grups, però sempre el pressupost que té l’ajuntament per a fer coses per a nens sempre és més petit. Crec que avui en dia quan anem bandes de deu o dotze persones i s’omple tot s’hauria de revisar. Jo he anat intentant reivindicar tot això i sé que hi ha grups com El Pot Petit que també estan lluitant per això perquè els preus siguin més remunerats en el sentit del fet que el públic el tenen i el tenim.

Per on està previst que passi la gira dels 25 que ja ha arrencat?
Anirem per a molts festivals, estarem a l’escenari de Cap-roig, estarem a la Cerdanya, a Lleida, passarem per diferents festivals i voltarem bastant per tot Catalunya amb la il·lusió que moltes famílies vinguin. En els concerts que ja hem fet ha sigut bonic veure que venen també famílies amb infants que ja han anat creixent i que ara ja són adolescents o preadolescents, però que els hi va il·lusió veure l’espectacle.

És un adeu definitiu?
No ho tinc clar encara, vull que passi el temps i deixar fluir a veure com van les coses. Tinc ganes de donar suport com a productora també altres projectes. Sobretot vull estar al darrere de tot això, produint materials, continuant fent música per infants però des d’un altre lloc. El fet també de fer un musical em va obrir més aquesta oportunitat de treballar més com a compositora i no haver d’estar tant al davant.

Aquests concerts de la gira els comparteixes amb The Grow up singing Band que és un grup de música per infants que lideren els teus fills, la Leia i l’Adrià. És passar el relleu això també?
La primera vegada que em van preguntar això vaig dir que no, però després ho he anat pensant i vaig dir que no de seguida perquè ells en realitat estan fent les seves pròpies cançons, però sí que és cert que l’escènica de tot el que estan fent sí que té a veure amb tot aquest camí d’aquests vint-i-cinc anys i la veritat és que per a mi és un luxe que els nostres fills que són músics vulguin fer aquest projecte, que és un projecte internacional, que és una idea que porten al cap des de feia molts anys i que gràcies amb ells l’estem tirant endavant.

Amb la teva parella també comparteixes projecte des de fa molts anys i en els concerts també hi és present no?
Exacte, en aquests concerts dels vint-i-cinc anys hi ha tota la banda de The Grow up singing, uns ballarins i al teclat també hi ha l’Àlex que és també l’essència, ell m’ha acompanyat durant aquests anys.

Com la definiries la proposta de The Grow up singing? És equiparable al que fas tu?
Sí, però molt millor perquè són músics joves amb molta energia, moltes ganes amb una música molt fresca i molt nova. A mi m’agrada molt el que estan fent, és trencar també perquè no existeix molta gent en l’àmbit internacional grup que facin música pensada per a tota la família i amb molta qualitat i per a gent jove. Un dels meus reptes era que els músics volguessin dedicar-se a fer música per a les famílies perquè el que passa és que els músics surten i es posen a fer altres tipus de música, però per a la família no hi pensen. Un músic amb estima cap als infants pot fer perfectament música familiar. Per a mi és un luxe tenir aquest grup i espero que agradi moltíssim, sí que és cert que pot ser l’any vinent si van per Catalunya cantaran algunes de les meves cançons en català, però ells també tenen altres cançons pròpies, cançons en anglès i amb altres idiomes.

Hi ha un abans i després de Dàmaries Gelabert en la música per a famílies a Catalunya?
No sé si soc jo, però sí que és cert que s’ha canviat una mica el paradigma. Com deia abans no només en l’àmbit del qual es cobra, quan vaig començar ens posaven en escenaris petits amb equip dolent, les coses infantils era com tot petit i volíem tenir les mateixes condicions tècniques. Amb això hem hagut de lluitar molt i pot ser com que soc la més gran vaig ser de les primeres que vaig començar a reivindicar tot això, però després per sort per aquest país estan sortint grups que també van amb la mateixa línia, que s’ha de fer música de qualitat pels infants i, per tant, hem de portar a l’escenari bons músics i hem de fer que la música soni molt bé i, en conseqüència, hem de tenir equips bons, hem d’estar programats en llocs bons que se senti bé i crec que potser sí que per edat he sigut de les primeres.

Més o menys són 270 cançons són moltes no?
Sí, però clar han passat vint-i-cinc anys, ha donat per molt i de fet sempre ho he explicat, jo crec que hi havia com un buit d’aquest tipus de cançó en el nostre idioma hi havia molta poca cosa fetes i de fet era una demanda i una necessitat per part de les mestres sobretot quan anaves a preinfantil necessites la cançó perquè la cançó és una manera de comunicar-te amb els infants i ho veus molt clar quan estàs amb nens petits, ells et senten millor quan cantes, estan més contents quan cantes, s’ho passen més bé que cantes i els aprenentatges venen a través de la música, llavors faltava aquest repertori amb contingut pedagògic, i per això hi havia moltes cançons a fer.

YouTube s’ha convertit en un element clau per la difusió de la música de Dàmaris Gelabert. El videoclip de ‘Els mosquits’ supera els 395 milions de reproduccions i ‘Els dies de la setmana’ supera els 227 milions de reproduccions. En quin moment hi va començar a haver aquest èxit?
Des del principi que vam començar a fer els primers videoclips el canal va funcionar molt bé i de fet allà va ser quan vaig començar a muntar una banda gran i vam començar a girar. La primera gira ens la vam inventar nosaltres perquè ens semblava que hi havia gent que ens volia veure en directe i llavors vam començar a actuar als teatres, durant el mes de juliol vam llogar teatres i vam començar. Els videoclips al principi van funcionar molt bé perquè eren la forma d’arribar a les famílies, però fa uns anys que va haver-hi un boom perquè l’algoritme de YouTube va decidir que la cançó dels mosquits la va posar en un lloc perquè ho mirés molta gent.

Des d’on us han arribat inputs que s’han vist aquestes cançons?
De tot arreu, sempre em sorprenia perquè la cançó de ‘Els mosquits’ es veia molta a l’Índia, Indonèsia, Malàisia, Estats Units, Brasil a molts llocs i de fet en el meu Instagram tinc recollit nen de diferents parts del món cantant ‘Els dies de la setmana’ en català. M’escrivien les mares preguntant quin idioma era perquè els seus fills cantaven la cançó i m’enviaven els vídeos i era impressionant. Jo crec que ha estat una de les coses que més m’ha emocionat en aquests vint-i-cinc anys.

Com heu gestionat el canal?
Doncs la idea que el canal funcionava molt bé en l’àmbit internacional ens va donar la idea de fer cançons en aquest sentit pedagògic, amb aquesta concepció que tenim nosaltres de fer música de qualitat pensada per a tota la família perquè els pares quan l’escoltin els hi agradi, amb aquest sentit és com vam pensar de fer aquest projecte nou de The Grow up singing i també a través del canal de YouTube i Spotify intentar arribar lluny.

També hi ha la part positiva de difondre contingut pedagògic en aquests canals i no altres continguts que no són apropiats per infants.
Exacte, aquestes és una de les coses importants que en l’àmbit musical i per a infants que comences a mirar què hi ha a YouTube hi ha coses de molta poca qualitat, coses que no val la pena mirar-ho. Tenim molta aquesta consciència de crear contingut pedagògic i de qualitat perquè els infants i les famílies el puguin aprofitar.

Haurien de canviar els ensenyaments musicals a les escoles i instituts i també a les escoles de música?
Sí, fa molts anys que esperem que hi hagi un canvi en això i de mica en mica es van produint alguns canvis, però la música ha de ser molt més dimensionada. Els infants avui en dia necessiten fer música no que els hi expliquin com es fa. Quan les coses es fan és quan s’aprèn, això és el que sempre he dit. La nostra idea és aquesta, la música s’ha de viure i s’ha de fer abans de qualsevol teoria.

Afirmes que “No canto perquè soc feliç, soc feliç perquè canto”. La diferència és important no?
Sí, i de fet i crec molt en aquesta frase perquè de fet ho constaten estudis científics. Quan nosaltres cantem amb col·lectivitat s’alliberen les hormones de la felicitat. Les persones que canten molt se senten millor i estic molt convençuda d’això, també ho intento transmetre a les famílies. Cantar ens fa sentir bé, cantar ens uneix i amb moltes coses la música ens aporta moltes coses positives. La música és una expressió del que som.

T’envien missatges els nens per acomiadar-te?
Sí, molts dibuixos. Ells s’expressen a la seva manera i la veritat és molt bonic. No sé fins a quin punt saben que estaré fora perquè tampoc ho reben així. Tots els nens venen i m’abracen i tenen la sensació que em coneixen perquè sovint et veuen a l’escola perquè et posen les cançons i llavors és com si fos algú proper. Crec que no tenen la sensació que no em veuran perquè ens continuarem veient i escoltant.

La gira és de comiat, però sembla que s’allargarà bastants mesos?
Sí, de fet encara no hem posat la data límit. Es diu la gira dels 25 i jo pensava que potser faríem vint-i-cinc concerts, però no ho sé si serà així. Ho hem deixat una mica obert i no sabem quan s’acabarà.

EL 9 NOU

Sant Quirze de Besora enceta la temporada de festes majors estiuenques d’Osona i el Ripollès, i ho fa amb una doble dosi d’actes. Començarà aquest dissabte, una setmana abans que en les darreres edicions, i s’allargaran fins al diumenge dia 18. Això es deu, segons ha explicat la Comissió de Festes, al fet que enguany els actes quedaven reduïts a tres dies, i d’aquesta manera no s’hauran de trepitjar.

El programa inclou activitats per a tots els públics. Des de les desfilades de gegants i capgrossos, tot passant per tardes de balls internacionals, fins als correfocs que ompliran el cel d’espurnes i foc. Algunes de noves, però també de tradicionals, les que són arrelades al territori. Segons explica el regidor de Festes, Jordi Solà, des del primer any que la Comissió de Festes ha provat que les entitats del poble guanyin protagonisme, a fi d’aconseguir una proposta més diversa i atractiva.

“Hem intentat que tothom tingui el seu espai dins la festa major, incloses les associacions i entitats o altres iniciatives com ha sigut el campionat d’escacs”, explica. Més enllà dels concerts i espectacles nocturns, la gastronomia local també tindrà un paper destacat i es podran degustar productes típics de la regió.

Aquest dissabte es farà el primer tastet festiu, amb un torneig de tennis taula, un campionat d’escacs, una obra de teatre a El Centre i un concert de Rostolls Salvatges. Clourà la nit el discjòquei santquirzenc Alon Silva, que també actuarà dissabte que ve, 17 de juny. Diumenge es farà una caminada popular i un assaig a portes obertes de Pessic de Gòspel.

Els actes més rellevants començaran el 15 de juny amb la benvinguda a càrrec del Consistori Infantil, el pregó de la festa major, que enguany el farà l’Esplai (l’associació de gent gran del poble), i les tradicionals havaneres amb rom cremat. Divendres 16 de juny, un bon reguitzell d’activitats: des de la missa solemne fins al correfoc, tot passant per una festa holi, una ballada de sardanes i el sopar Nit de Gats. L’endemà dissabte 17 de juny, també hi haurà actes per a tots els públics, com per exemple espectacles infantils, el consolidat Vermut Musical –aquest any, amb Dan Peralbo–, un taller de licors catalans a càrrec de Ratafia Bosch, tarda de micròfon obert i carpa jove, amb el nomenament de l’hereu i la pubilla del 2023.

Durant la jornada també hi haurà dos actes clau: la inauguració de la nova piscina del municipi i, circumstancialment, la constitució del nou ajuntament.

La festa major clourà el diumenge dia 18 de juny amb, entre més actes, la cercavila de gegants, un vermut musical i el tradicional castell de focs.

Joan Vilamala reconsctrueix l'assassinat de tres treballadores de Folgueroles, l'estiu de 1858

Jordi Vilarrodà

Joan Vilamala (Folgueroles, 1949) havia sentit a parlar a casa del crim de les Degollades. La seva besàvia, Maria Serra, n’havia estat una de les supervivents. “Era la mare de l’avi, i de petits ell ja ens n’explicava la història.” Però ha volgut anar més enllà del que transmetia la memòria popular a Osona, o d’allò que ja estava escrit en algun article, i investigar a fons tant el crim mateix com també la repercussió extraordinària que va tenir a l’època. D’aquí n’ha sortit el llibre Les degollades de Folgueroles (1858), que el Museu del Ter de Manlleu ha publicat en paper i en versió digital.

Tot va succeir un dissabte a la nit, el 21 d’agost de 1858, quan les víctimes tornaven a casa després d’haver treballat en dues fàbriques de pobles veïns. La Maria Serra, l’àvia de l’autor, tenia llavors 13 anys, i venia de la fàbrica vella de Can Ricart, de Roda de Ter. Anava amb la Josefa Sala, de 14 anys, i la més petita, la Josefa Pous, de només 12 anys. El treball infantil a la filatura en aquell moment era molt freqüent. A l’altura de la Creu de Codines, es van trobar amb tres noies més grans que venien de la fàbrica de Malars, a tocar de Manlleu tot i que en terme de Gurb. Eren les germanes Disorgas, la Mariàngela, de 23 anys, i la Maria, de 14 anys. I la Teresa Fussimanya, de 19 anys. Sembla ser que aquesta última hauria rebutjat feia poc una relació amb Pere Masferrer, un rodenc de 28 anys. I va ser aquest noi, filador a la fàbrica de la Blava, qui acompanyat d’un còmplice, Sebastià Solà, les esperava a la roureda del Banús. Allà les van assaltar. No va ser ràpid: les van fer caminar fins al Sot del Cós, on les van apunyalar d’una en una. Possiblement quan van marxar les deixaven per mortes a totes.

Va ser la més petita, Josefa Pous, la que va poder aixecar-se i anar fins a la casa del Cós per alertar els masovers. “Portaven hores dessagnant-se”, diu Vilamala. La seva àvia i Maria Disorgas van ser les altres supervivents, tot i haver rebut l’una cinc punyalades i l’altra vint. Les altres tres havien mort. En aquell moment, la reacció de les autoritats va ser considerable i ràpida. Quan els assassins es van assabentar que algunes de les víctimes eren vives, van tenir clar que havien de fugir. Van pagar un contrabandista de Sant Pere de Torelló que els va indicar el camí cap a la frontera de França, passant per Beget i Rocabruna, travessant la ratlla pel coll de Malrem i arribant fins al poble de la Menera, al Vallespir. Però allà van aixecar sospites de seguida, a la fonda on havien fet cap. Sembla ser que un guardabosc havia rebut ja informació provinent del caporal dels Mossos d’Esquadra de Torelló que es buscaven els dos fugitius. Alertada la Gendarmeria, els van detenir al mateix hostal. Segons una crònica publicada pel Diario de Barcelona el dia 30 d’agost (tot just havien passat vuit dies dels crims), quan els van preguntar qui eren “respondieron que eran quintos”. És a dir, joves que volien escapar-se de fer el servei militar. Però quan els agents els van dir que eren sospitosos dels assassinats de Folgueroles “quedaron confundidos y confesaron públicamente que en efecto lo eran”.

L’anàlisi minuciosa que Vilamala ha fet de les fonts permet esbrinar més detalls que fins ara eren poc coneguts. A la mateixa crònica periodística, datada a Camprodon, es diu que Pere Masferrer havia presumit a l’hostal (per a més detall, davant d’un home de Llanars) que ells havien estat promotors “de la bullanga que decían sucedida en Manlleu”. El terme bullanga, al segle XIX, fa referència a revoltes populars, i Vilamala ho ha investigat. Sembla que podria ser una vaga famosa de l’any 1852, arran de la qual es deia que havia sorgit el terme esquirols. Al cap d’un any, el mateix individu havia estat sentenciat a presó a Vic per haver fet córrer el ganivet en una baralla. La presó de Vic, per cert, era llavors al castell dels Montcada, on al cap d’un temps es descobririen les restes del Temple Romà.

Fos com fos, sembla que els assassins ja eren gent tèrbola, però no fins al punt de cometre una atrocitat com la de les Degollades. Una vegada detinguts a La Menera, els van portar primer a Ceret i després a Perpinyà. I d’aquí, van ser extradits. El dia 6 de desembre passaven la frontera de la Jonquera i eren entregats a les autoritats espanyoles. El trasllat “va aixecar expectació per allà on passava”. A Figueres, a Mataró, i a Barcelona mateix, on els van tancar a l’anomenada Presó Vella, o de la Reina Amàlia. Les supervivents van haver d’anar a Barcelona a reconèixer els seus agressors. Però no era la primera vegada que trepitjaven la capital: un mes abans, mig recuperades de les ferides, “s’havien organitzat captes a favor seu”. La societat netejava la mala consciència permetent que anessin a teatres de Barcelona on el públic els feia beneficència. Van ser al Liceu, i al Teatre del Circ, en funcions benèfiques: “Las tres jóvenes, que estaban sentadas junto a la bandeja, suscitaron el interés, la compasión y la caridad…”.

Masferrer i Solà serien finalment sentenciats a mort en un ràpid judici, que va quedar vist per a sentència el dia 18 de desembre. Una setmana més tard, els traslladen a la presó de Vic, perquè s’ha resolt que siguin executats gairebé al mateix lloc dels fets. El dia 29 de desembre van ser executats, al garrot vil, a les Roques del Cós. Diuen les cròniques que hi havia deu mil persones, que havien vingut de tot Osona i també del Ripollès. Les supervivents estaven assegudes a primera fila i a l’acabar l’espectacle, les van convidar a dinar amb el fiscal. A partir d’aquell moment, van caure també en l’oblit del qual Joan Vilamala les ha volgut rescatar.

Els romanços, una gran font d’informació

Una de les aportacions més significatives de la recerca de Joan Vilamala és sobre la transmissió narrativa del crim, i com els detalls d’aquest anaven arribant a la població en publicacions escrites. El Crims de l’època eren els diaris, però d’aquests n’hi havia encara molt pocs. El més destacat, sens dubte, el Diario de Barcelona. A Vic no es publicava altra cosa que el butlletí del Bisbat, encara que d’aquí també en pot treure algunes dades. A Manresa, sortia La Antorcha Manresana, que uns dies després diu que hi ha hagut un crim a Bulgarolas, textualment.

“El que m’ha sorprès és la quantitat d’informació que pots arribar a tenir a través dels romanços, un gènere que competia amb la premsa.” L’autor recorda que només un 25% de la població sabia llegir i que aquelles publicacions en versos senzills eren més assequibles. “Era la premsa groga, explicaven sempre fets excepcionals, alguna gent hi aprenia a llegir.” I els que els escrivien i imprimien també eren ràpids: competien en velocitat amb els periòdics. Tot el procés, des de la detenció a l’execució de la sentència, es pot resseguir amb aquestes publicacions que es venien com a plecs solts. “Mentre els executen, estan corrent romanços al mateix lloc”, apunta Vilamala. La informació que contenen s’ha d’agafar amb precaucions, però pot ser útil. A través d’un romanço, per exemple, ell es va poder assabentar que les treballadores no anaven i venien cada dia d’algunes fàbriques, com la de Malars, sinó que s’hi quedaven a dormir. I si aquell dia feien el camí cap a Folgueroles és perquè era dissabte. “I les deixen marxar abans de la mitjanit.” Tots eren en castellà i amb títols llargs i cridaners: com ara Primera, segunda y tercera parte de la historia del asesinato de les seis jóvenes de Folgaroles. Escrita exactamente tal como la han relatado las tres que milagrosamente se salvaron. Tots s’imprimien a Barcelona.

El fet va tenir repercussió internacional: va aparèixer la notícia a diaris de tot l’Estat espanyol, i fins i tot a la premsa francesa: se’n van fer ressò diaris de Montpeller, Tolosa o París. “Era la primera vegada que el nom de Folgueroles sortia”, diu Vilamala. Jacint Verdaguer, que li donaria una altra fama al poble, tot just si tenia 13 anys. I no en va parlar mai en la seva obra, tot i que ho devia haver viscut intensament i era contemporani de les víctimes. “Penso, però, que això devia reforçar la seva vocació sacerdotal”, afirma Vilamala, expert verdaguerista.

“L’espant de les que han de treballar de nit és gran”

“La meva besàvia tenia 13 anys, com l’Elionor del poema de Martí i Pol, que n’acabava de fer 14 quan es posava a treballar”, diu Joan Vilamala. Darrere de la història de les Degollades, hi ha una història de treball infantil que en aquell moment era generalitzat. I de les dones com a força de treball de la filatura que creixi a les vores del riu. El paper femení a la industrialització és una prioritat d’estudi per al Museu del Ter, que ha publicat el llibre, i que fa cinc anys va promoure l’exposició “Xinxes, puces i fabricantes”, en al·lusió als noms despectius amb què es designava les treballadores.

Vilamala exhuma al llibre un document interessant en aquest sentit (i inèdit). Una carta que Francisco Turull, director de la fàbrica de Can Ricart, adreça a l’amor, Antoni Ricart, quan gairebé només ha passat un dia dels fets. Li diu que tres de les noies eren treballadores seves. Turull, molt diligent, es preocupa de l’organització de la feina amb “les quatre noies que han quedat de les contínues”. I gosa afegir: “L’espant de les que han de treballar de nit és gran”. Una d’elles, precisament, és la germana d’en Pere, un dels criminals, i “tot avui la una basca li troca [segueix] l’altra”. I especifica al final que “lo altre dela assasinos era filador de la Blava”.

Josep Paré

Centelles es tornarà a convertir aquest cap de setmana en capital catalana de la ratafia, de la mà de la 14a edició de la Fira de la Ratafia, que s’ha consolidat com un dels grans aparadors firals del poble.

Un dels grans actius de la fira tornarà a ser el concurs de ratafies, enguany amb un total de 75 fórmules inscrites d’aficionats d’arreu de Catalunya. Joan Mas, membre de l’organització, valorava aquest dimarts durant la presentació que hi ha contribuït “la promoció que s’ha fet des de l’Ajuntament; fins i tot tenim una participant de França”.

Per aquesta edició hi ha algunes novetats com el dinar popular de dissabte, obert a tothom. Just en acabar, es farà una selecció de ratafies fins arribar a tenir les 10 finalistes que es disputaran el premi final. Com sempre, la deliberació tindrà lloc al Passeig, a partir de les 7 de la tarda, i tot seguit es procedirà al lliurament de premis. Com a novetat, com a colofó s’ha convocat un concurs paral·lel de ratafies comercials. Jaume Guinovart, membre de l’organització, també va avançar que es retria un homenatge a Mercè Boix, recentment traspassada, “que participava sempre a tots els concursos”.

Altres propostes destacades són els tallers de ratafia i de remeis casolans. Pel que fa a xerrades, destaquen la de l’herbolari Santi Jàvega, que parlarà de principis actius i maneres de preparar plantes, o la d’Olga Domingo, sobre la figura de les trementinaires i les aplicacions fetes amb pi. Durant tot dissabte hi haurà espai firal al Passeig, que s’allargarà fins diumenge a les 2 del migdia. “Estem molt contents de com ha anat el muntatge i la feina de l’organització”, va voler remarcar l’alcalde, Josep Paré, durant la presentació.

Jordi Vilarrodà

Des que va estrenar l’òpera Ferides a L’Atlàntida, ara fa dos anys aproximadament, l’objectiu de Jofre Bardolet era tornar-a representar. “Ho teníem al cap des d’aquella mateixa nit, amb l’emoció i la bona rebuda que va tenir.” El jove compositor i director d’orquestra de Vic ho farà realitat aquest diumenge, també a L’Atlàntida, i en una versió adaptada a petit format que permetrà que l’espectacle pugui fer gira. Marcarà també l’inici del cicle Clàssica Jove d’enguany, que s’allargarà fins al 21 de juliol.

La reducció principal es notarà en els músics: si en la versió original era una orquestra clàssica de més d’una trentena, ara serà un ensemble d’11 instrumentistes (quartet de corda, quintet de vent-fusta, trompa i trompeta). “Aquí tothom és solista, i el resultat m’agrada encara més”, diu Bardolet. Tampoc comptarà amb l’Orfeó Vigatà i la Coral Canigó sinó amb una formació més petita i també jove, el Noctes Cor de Cambra, de Barcelona, dirigit per l’osonenca Maria Mauri. “Un dels pilars del projecte Ferides és també donar suport a músics emergents, de la meva generació.” Les veus solistes seran les de Judit Muñoz, Joan Mas, Marina Torra, Joan Garcia Gomà, Ainhoa Aguilar i Lluís Vergés, la major part dels quals van ser també a la primera estrena.

Ferides situa el seu argument en l’època de la Guerra Civil, a partir d’un llibret de Pol Blancafort. Ara fa dos anys, Bardolet parlava d’ajudar “a crear consciència col·lectiva d’un episodi de la nostra història que sembla que haguem oblidat massa de pressa”. Posa l’accent en el “component tràgic” de fets com la marxa dels soldats, la separació de les famílies, o el dolor femení, “que sembla que quedi més amagat en una guerra”. Però amb un missatge “d’amor i de vida” al final, perquè Ferides vol ser “una oda a la llibertat”. Musicalment, ha retallat algun fragment en una feina “de compressió”.

Amb la nova versió, Ferides està a punt per sortir a recórrer altres escenaris. De moment, ja està previst representar-la a Barcelona el dia 8 de setembre, al Casino l’Aliança del Poblenou, i més endavant es farà al Teatre Cirvianum. Per ajudar a la representació de Barcelona, s’ha obert també una campanya de micromecenatge. I és que Bardolet recorda que tot això s’està fent “sense ajuts públics”.

EL 9 NOU

El Festival Internacional L’Arlequí celebrarà aquest cap de setmana a Mollet la cinquena edició amb la participació d’artistes de primer nivell procedents de sis països diferents amb l’objectiu de potenciar les arts escèniques de carrer. Ho farà amb una gran varietat d’espectacles per a tots els públics, d’alta qualitat artística i que aniran des del çlown, el circ, les acrobàcies o la música fins als malabars. Al llarg de dissabte i diumenge actuaran vuit companyies. D’aquestes, n’hi ha sis d’internacionals procedents d’Alemanya, el Brasil, Cap Verd, el Japó i Itàlia, i dues de nacionals, el pallasso Tortell Poltrona de Sant Esteve de Palautordera, i la companyia molletana Dr. Bombolles. Les altres companyies són Cosmonautix, Naoko, The Pikapau, Dorianne Taw, Inkcircus i Agro The Clown. En total es faran 11 representacions i tres cercaviles, en les quals també hi participaran diverses entitats de la ciutat vinculades amb la cultura popular i tradicional, com el Ball de Diables, la Batucada Joves Mollet, els Castellers, la Colla Gegantera, la Cuca Molla, i les colles de Morats i Torrats. El Festival Internacional L’Arlequí també té la col·laboració del Casal Cultural.

Festival Artístic Internacional L’Arlequí. Places Prat de la Riba i Catalunya, i Parc de les Pruneres. Dissabte 10, de 12.00 a 22.45. Diumenge 11, de les 16.30 a les 20.30.

El festival Som del Montseny arriba a l’onzena edició

L’onzena edició del festival Som del Montseny arriba aquest dissabte a partir de 2/4 de 5 de la tarda a Can Balmes de Santa Maria de Palautordera. En aquesta ocasió actuaran Nöia, Distant Silhouettes, Lianna Llull, Aldrin y Collins, Runä, Només Tot i Prou!!! La majoria de les bandes són de la zona, però també n’hi ha de fora. Prou!!!, per exemple, està formada per membres de Sant Celoni i de Barcelona, amb un estil rocker metàl·lic i eclèctic. Només Tot són un duet de post-rock &hxc format a finals del 2021 als cims del Montnegre, mentre Lianna Llull, amb el seu folk/rock, prové de les Faldes del Montseny. Per la seva banda, Noia, una banda de punk rock, procedeix de Sant Feliu de Guíxols, i Aldrin y Collins portaran el seu rock melòdic post-pop des de Cerdanyola del Vallès. L’entrada costa 10 euros i hi haurà servei de barra i menjar.

Som del Montseny. Can Balmes, Santa Maria de Palautordera. Dissabte 11 de juny, 16.30.

Jaume Espuny

‘Lady in Satin’
Columbia, 1958

Lady in Satin és l’últim disc de Billie Holiday publicat en vida. La cantant va morir l’any següent, el 1959, de cirrosi. La gravació va ser difícil: Billie Holiday, amb només 43 anys, era conscient que el seu cos li deia prou després de tota una vida d’abusos amb l’alcohol i les drogues. Era la primera vegada que, en comptes d’un petit grup de jazz, l’acompanyava una gran orquestra, la de Ray Ellis. La veu de la cantant estava devastada i a cada moment feia parar la gravació perquè no es recordava de la lletra, però això afegeix dramatisme a cadascuna de les cançons del disc. Només cal escoltar la primera, “I’m a Fool to Want You”, per adonar-se que ens estem endinsant en una música en què el que prima per sobre de tot és l’emoció, la sensibilitat i fins i tot la tensió. Arriba un moment que no saps si Billie Holiday podrà acabar aquesta meravella. Però sí, l’acaba, i manté el llistó ben alt en la resta de les deu cançons. Ray Ellis no va quedar satisfet del resultat de Lady in Satin, a causa del contrast entre la veu de la cantant i el so refinat de l’orquestra. Precisament és aquest contrast el que fa que aquest disc figuri en la majoria de llistes com un dels millors del segle XX. Qui vulgui sentir cantar una persona que està al límit i que ho dona tot en cada frase, aquest és el seu disc.

Jordi Sunyer

CAÏM RIBA
‘El racó dels pensaments’
Quart disc del projecte en solitari del fill de Pau Riba un cop aparcat el projecte de Pastora. El treball continua amb la positivitat de l’anterior, Llunes de Plutó (2021), i compta amb 10 cançons inèdites de pop molt proper a la cançó d’autor i col·laboracions com la de Halldor Mar, que s’anima a rapejar, o Teresa Nogueron, que posa clarinets i segones veus. Als directes per presentar el nou àlbum Riba aparcarà les programacions i les bases pregravades i anirà acompanyat d’Àlex Tena (Jarabe de Palo) i Alexandre Rexach (Glaucs). Una garantia.

ADRIANO GALANTE
‘Toda una alegría’
Arriba el nou àlbum del cantant, músic i performer Adriano Galante, un barceloní nascut a Madrid fins ara conegut sobretot per ser el cantant del grup Seward. El disc, coproduït entre Galante, la cantant i compositora Judit Neddermann, el bateria Arnau Figueres i la cantant i pianista Meritxell Neddermann, compta amb les col·laboracions estel·lars de Sílvia Pérez Cruz, Ana Tijoux, Maria Arnal, Refree, Rita Payés, Pol Batlle, b1n0, Tarta Relena, Maestro Espada, Lucía Fumero i Júlia Colom, a més de les ja esmentades Judit i Meritxell. Un tro.

ROSER MONFORTE TRIO
‘Landscape Songs’
La saxofonista Roser Monforte, acompanyada del bateria Jordi Pallarés i del guitarrista Pau Mainé, ha parit un interessant disc amb vuit talls que parteixen del jazz contemporani i flirtegen amb el pop-rock i fins i tot el folk. Monforte, que es va formar amb Perico Sambeat, Dick Oatts o Javier Colina, és molt polivalent i fins i tot va ser membre de la Companyia de Teatre Comediants a l’espectacle Dimonis, que es va poder veure a mig món. També toca, entre d’altres, a l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics.

Jordi Vilarrodà

‘Jo mai mai’
Núria Fortuny
Rosa dels Vents
A banda de ser el títol d’una conegudíssima cançó de Joan Dausà, ho és de la darrera novel·la d’aquesta psicòloga barcelonina, que n’havia autopublicat tres fins ara. Un relat en què les protagonistes es troben a Begur per celebrar el casament d’una de les de la colla. I afloren records dels estius de platja i moto, de primers petons i amors efímers… i un casament una mica accidentat.

‘Il·luminacions’
Arthur Rimbaud
Ed. Proa
Els poemes en prosa d’aquest llibre són el punt culminant de l’obra d’un dels autors que, juntament amb Verlaine i Baudelaire, va revolucionar la poesia moderna. Tan intensa va ser l’experiència que després d’aquesta obra no en va escriure cap més. Ara ens retorna en la traducció que en va fer Josep Palau i Fabre, i en edició bilingüe, que permet comprovar-ne la fidelitat a l’esperit original.

‘Els Davenport’
Krystal Marquis
Elastic Books
Hi ha un gènere a l’alça, i és la novel·la romàntica per a joves. Elastic Books, segell d’Enciclopèdia, porta al català un títol que apunta a best-seller, i que ens trasllada al Chicago dels anys 10 del segle passat. Una ciutat on alguns afroamericans han aconseguit una posició acomodada, com els Davenport. Entrem en aquesta família, en els seus equilibris i, sobretot, en les qüestions d’amor.

‘L’escola, casa de lectura’
Mar Esteve Ràfols
Eumo
“Parlar de la lectura a l’escola tal com es fa aquí és anar contra corrent, perquè la lectura intrínsecament es contraposa –té alguna cosa d’acte de resistència– al món en què vivim”, diu l’autora d’aquest assaig. Ha arribat en un moment oportú, amb el debat obert sobre els nivells de comprensió lectora. Però més enllà d’això, defensa que la lectura acaba essent font de plaer.

‘El pany i la clau’
Jaume de Bargas, Rafael Dalmau
MNACTEC
L’autor és descendent d’una família de serrallers de Barcelona que es remunta a l’any 1890, i apassionat del seu ofici. Ha anat recollint la història del pany i la clau, mecanismes i estris quotidians als quals confiem la nostra seguretat però als quals es presta poca atenció. De Bargas fa història de com han evolucionat i també de la quantitat d’oficis que giren al seu entorn.

Cristina Anfruns

Ara que hi ha hagut relleu a la presidència del Parlament de Catalunya parlarem d’un verb que hi té relació: el verb nomenar, que no anomenar.

Nomenar vol dir “designar algú per a un càrrec o alguna cosa per a una funció”. No és correcta, doncs, la forma nombrar.

La nomenaran presidenta del Parlament de Catalunya.

Aquest verb no l’hem de confondre amb anomenar, que significa “dir el nom”. La forma nombrar també és incorrecta.

Durant el discurs van anomenar Carme Forcadell.

També cal fer esment del verb designar. Un dels significats que tenen tant el verb designar com el verb nomenar és “indicar alguna persona per a un càrrec o una funció”. La diferència és que el verb designar pot anar acompanyat de la preposició per a + nom (Van designar el meu company per a la comissió d’ensenyament), de per + oració d’infinitiu (Havien de designar algú per posar-se al capdavant del grup),  o de perquè + oració (Van designar el meu company perquè s’encarregués de la campanya).

En canvi, el verb nomenar no duu cap complement introduït per preposició:

Han nomenat Anna Erra nova presidenta.

LA DITA MAL DITA

“Donde dije digo, digo Diego”

En català, doncs, direm:

Ara diu blat, ara diu ordi

Quan no són figues, són raïms

Ahir deia blanc i avui diu negre

On vaig dir blanc, ara dic negre

Qui avui diu sí, demà diu no

Marc Gascón

El futur encara no existeix. El present és tan efímer que els científics fins a dia d’avui no han aconseguit posar-se d’acord per trobar la justa mesura dels seus límits. Un segon? Un nanosegon? El passat, en canvi, ho desborda tot. Arrela en l’infinit i floreix en el present. On comencen els temps? La gosadia del que va ser trenca les lleis temporals de la física per plantar-se com un esperit ancestral en l’ara, fent-nos creure als innocents habitants de l’aquí i de l’avui que som pioners, que viurem el que mai ningú altre ha viscut abans, que serem lliures. Fal·làcia o veritat absoluta? Som amos i senyors dels nostres pensaments, dels nostres desitjos i les nostres voluntats? Existeix doncs el lliure albir? Nostàlgics lletraferits acaronen papers corcats amb l’esperança d’invocar mons que creuen perduts, extingits, evaporats. Romàntics il·luminats! I si en realitat el passat mai s’hagués esvaït? Siguem més agosarats: i si el temps, en realitat, no existís i no fos res més que un ens inventat a qui poder culpar de tots els mals de la humanitat? Pels homes de ciència els temps passats són un cúmul d’efímeres i intranscendents emocions. A qui importen els plors o les rialles dels romans? Tanmateix, fins i tot els més ferms deixebles de sant Tomàs han d’admetre que el passat es pot tocar. Perdura atrapat en contínues tempestes de partícules solars que després de xocar amb el present surten constantment projectades vers les profunditats de l’espai. Vivències íntimes convertides en falanges de fotons que avancen eternament en formació cosmos enllà esperant trobar intel·ligències prou conscients com per saber-les interpretar. Grans savis de cabells blancs han gestat fórmules que teoritzen impossibles formes de plegar l’espai, de viatjar en el temps, d’existir alhora en dos llocs diferents. Desbocats unicorns alats que podríem cavalcar per propulsar-nos per sobre de la velocitat de la llum, avançant les marees de partícules que arrosseguen els records. Assolit l’objectiu, només ens restaria esperar, repapats en la superfície d’algun planeta llunyà, el xoc frontal de les nostres tafaneres retines contra els lúmens que en temps remots enlluernaren un present esdevingut passat. En realitat, potser l’ahir no ha anat mai tan enllà. Potser no s’ha mogut ni un pam. Que sigui oblidat no vol dir que s’hagi escolat per sempre claveguera avall. No ha deixat d’envoltar-nos ni un moment, com un regal perfumat, com una essència impregnadora de la qual han pouat els gens que determinen el nostre comportament. Ara, aquest perfum antic perdura perennement dins nosaltres i es filtra pels porus de la realitat creant una atmosfera embriagadora i falsament egocèntrica. Jo i nosaltres. Som i fem el que volem. De veritat? Si del no-res venim i cap a ell tornarem, potser ara tampoc som tan importants. Que breu i minúscul és el present davant de la immensitat del que ha marxat. Si la incredulitat vers les meves paraules us estaborneix, simplement mireu el vostre voltant. El passat és aquí. És present. El podeu tocar i sentir. Que no escolteu el cant dels pinsans? Els ocells són antics dinosaures emplomats que han aconseguit fugir de la petrificació meteòrica que va condemnar ferotges gegants. Milions d’anys més tard, com si el temps s’hagués congelat, aquests petits ovípars continuen encapsulant els seus hereus amb calç destil·lada dels cereals. Nosaltres, els humans, gaudim del préstec inconscient d’una mirada, un to de cabells, un somriure, una forma de nas i el posat d’algú que va viure fa prou anys com per fer que ningú recordi que va existir. La veritable mort és això. No ser recordat. La vida, un homenatge manllevat. Qui pot ser tan naïf per creure que el préstec vital ens sortirà de franc? Només un preu podem pagar: obeir la voluntat dels nostres creditors.

Vaig despertar sobtadament. El capità de l’aeronau acabava d’anunciar que ens apropàvem al nostre destí: Lausana. Els pensaments que us he descrit m’havien mantingut absent, aliè a les converses de la resta de viatgers i eixordat dels estridents reclams del conductor del carretó que feia les funcions de bar. Aquella tempesta existencial en alçada l’havia desfermat la darrera de les meves visites a casa de la mare. Una trobada familiar que com una brisa primaveral havia fet brotar les branques conegudes del meu arbre genealògic fins als vorals de l’any mil vuit-cents. La mare, frisant per veure’m després de mesos comunicant-nos per telèfon, m’havia avançat la notícia en la trucada prèvia que solíem fer la tarda abans de cadascuna de les meves visites. “Tinc una cosa que t’agradarà!”, va dir-me ella, amb la veu múrria d’un infant a punt de confessar un secret intranscendent que pensa que el farà mereixedor de les atencions dels grans. El misteri no va trigar a ser revelat. “M’ho ha portat la meva cosina”, va dir mentre em mostrava un paper tacat de tinta però carregat de sang. Una fe de naixement de la meva besàvia on constaven els noms dels seus pares i els seus avis així com el lloc de naixement de cadascun d’ells. Tots mil·limètricament nascuts al mateix poble. Quedava corroborada la meva teoria que jo era el primer aspirant a nòmada de la família. Les meves estades –encara estudiant– a Holanda i el Canadà s’havien viscut a casa amb neguit i cert desgrat. Cap d’elles havia servit d’excusa per fer sortir els pares de la seva apamada geografia. Quan definitivament em vaig establir a Lausana ni l’enyor per un fill va aconseguir arrencar els meus pares del terròs. Ara disposava d’una prova documental que justificava la seva crònica al·lèrgia a qualsevol desplaçament frontera enllà. Mai havien volgut viatjar més lluny d’Andorra per pròpia voluntat. Fins i tot aquest destí de vol ras requeria d’un justificat fi que no era altre que l’estalvi acumulat en un atapeït maleter d’automòbil: sucre, oli, galetes, licors, tabac i algun petit electrodomèstic. Només un perfil entre tots els dels meus avantpassats semblava haver gosat trencar aquella fixació familiar d’arrelar-se aferrissadament en un punt geogràfic concret. L’heroïna s’anomenava Francesca Masoliver i m’havia fet el favor de portar nou mesos al seu ventre el meu rebesavi. Ella era l’única de la meva estirp que no era nascuda al nostre poble, sinó muntanyes enllà. Era de Puigpardines. Mai m’hauria imaginat tenir arrels a la Vall d’en Bas. Una anècdota irrellevant però suficient per fer-me gravar el nom d’aquella dona en la meva ment. Ara sabia que la Francesca Masoliver havia existit, que era un personatge real. No havia mort. No havia marxat. S’havia fos en els seus descendents. Temporalment en mi. Un no mor fins que és oblidat i ara, ella acabava de ressuscitar com un fènix inconscient. Aquell papir parroquial, convertit metafòricament en un fràgil raid flotant, havia rescatat de l’oceà dels temps una nàufraga de principis del segle dinou que m’acompanyaria, amagada com un polissó en els meus gens i els meus records, fins al darrer dels meus moments. Abans de tornar cap a Suïssa vaig voler visitar Puigpardines. Suposo que volia veure els paisatges que havien embolcallat la Francesca Masoliver en vida. Sabia sobradament que les possibilitats de reviure una sola de les seves sensacions eren tan minses com les dels ridículs turistes que cada estiu pretenen posar-se dins la pell de Napoleó retratant-se amb la mà ficada entre els botons de la camisa en el punt exacte on l’emperador va dirigir la batalla d’Austerlitz. El trajecte des de casa els pares va ser curt. Un túnel en pendent em va recollir a l’altiplà i em va desembocar en una verda vall garrotxina. No em vaig plantejar baixar del cotxe. De fet, la vila on la Francesca Masoliver va veure les primeres llums ni tan sols disposa de nucli urbà. Simplement vaig contemplar embadalit les muntanyes dels voltants i la poca gent que vaig veure passar pels camins, possiblement amb l’esperança de trobar algun tret facial familiar. Per un moment em vaig imaginar que ella era asseguda al seient del costat mirant-me amb un somriure murri. “Què, tornem cap a casa?”, vaig dir-li en veu alta, com si realment anés acompanyat. L’avió cap a Lausana va sortir aquella mateixa tarda. Mentre volava em van envair la ment els pensaments que us he compartit. Aquella nit, un cop a casa, vaig continuar rumiant. I si tot estigués escrit? Realment havia sigut jo qui havia decidit visitar la vall on va néixer la Francesca Masoliver? I si tan sols m’havia convertit en un mitjà per apaivagar el seu enyor? La possibilitat d’existir com un mer autòmat em va glaçar. Al cap i a la fi, tots els mortals vivim damunt d’una gran massa rocosa que d’ençà del bigbang viatja propulsada per l’espai com una pedra llançada al vent per la mà innocent d’un nen. Pot la pedra triar la seva trajectòria un cop ha abandonat la mà? No són la força de l’infant, la resistència del vent i l’atracció de la gravetat els veritables decisors del lloc exacte on la pedra impactarà? No comparteix destí la Terra amb els seus habitants? Em vaig posar a plorar. Som uns simples avatars que viurem el nostre futur encadenats al passat. Només disposem d’una minsa concessió. Un esquifit espai de llibertat que no és altre que viure les circumstàncies amb les quals el destí ens ha beneït o embruixat amb emoció. És el meu plor el que em fa viu. Posats a caure en un lloc que no hem triat, fem-ho amarats de sentiment. Sense opcions pròpies, desapareixem com a objectes principals. Esdevenim fràgils contenidors de cristall limitats a donar aixopluc a la por, la ràbia, la gratitud, l’odi, l’enyor, l’eufòria, el desig, la supèrbia, l’enveja, la curiositat, la mandra, la generositat, l’admiració. Sentir és viure. Només les emocions es mostren immutables i eternes traspassant generacions. Immunes al pas del temps. Sé que algun dia esbrinaré més detalls de la vida de la Francesca Masoliver. No me’n sabré estar. Qui pot no voler conèixer un dels seus múltiples amos heretats? En propers viatges em tocarà visitar algun arxiu. Qui sap si algun dia trobaré un parent comú que en conserva un retrat. Mentrestant, ella torna a viure en el futur, al meu costat, a Suïssa. Una terra que algú altre ha triat. Una terra sospitosament semblant a la Vall d’en Bas.

Relat finalista del segon concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU

Rollen Frederick Stewart, conegut com a Rainbow Man, neix a Spokene, Washington 23 de febrer de 1944

Jordi Remolins

Com que fa temps que això de les religions em van semblar una merda, vaig decidir deixar de banda la Bíblia com a llibre per llegir abans de morir –com també ho he fet amb el Quixot o amb qualsevol novel·la sobrevalorada de William Faulkner– per centrar-me en literatura que realment m’aporti allò que espero quan dedico tots els sentits a una pàgina tacada de paraules. Aquesta setmana, però, he agafat l’exemplar que em vaig comprar per escriure les cites dels Versicles apòcrifs dels subcampions en sèrie –un llibrot de contes que vaig escriure fa gairebé vint anys– per recuperar-ne el fragment 3:16 de l’Evangeli segons Joan: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels que creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”. Hòsties, quin xantatge emocional! O sigui que o bé creiem en Crist o això de la vida eterna –que ara mateix tampoc sé si em convenç massa– la tenim fotuda.

Si hagués d’escriure el meu propi llibre sagrat, el primer que hi diria seria “allunyeu-vos dels dogmàtics”, per més que ja m’hi hauria convertit jo mateix. Durant la dècada dels vuitanta, en molts partits de futbol que retransmetien per RTVE hi havia una presència inquietant als estadis. No era cap de les pareidolies que sovint analitzen fins a l’intent de suïcidi a Cuarto Milenio, sinó una pancarta on hi figurava l’expressió “John 3:16”. Encenies el televisor i darrere d’una de les porteries hi apareixia aquest text, i pensaves que t’estaves perdent alguna cosa. Els locutors tampoc ho explicaven, com si fos un anunci més al costat dels de Fuji, Marlboro o Kodak. Però no, no ho era.

“John 3:16” va ser el vehicle que Rollen Stewart va utilitzar per entrar als principals espectacles esportius occidentals des de 1977, quan va aparèixer a les finals de l’NBA entre Portland i Filadèlfia. A partir d’aleshores va aprofitar una versió molt primitiva del Verkami per trobar finançament a través de donants de dòlars que creien que difonia un missatge apostòlic que valia la pena. I va funcionar, fins que la seva quarta esposa va denunciar-lo per intent d’estrangulament. S’hi van sumar els seus boicots amb bombes fètides a espectacles que li semblaven repulsius, i un segrest amb ostatges a l’aeroport de Los Angeles. El 1992 van condemnar-lo a tres cadenes perpètues que encara ara està complint. Si hagués acceptat un acord de culpabilitat, amb dotze anys hauria estat al carrer. I se n’ha penedit molt, tot plegat per entrar a espectacles esportius prescindibles, i per predicar una fe que, com totes, no porta enlloc. Però si a mi, ara per la raó que sigui, em plantegen dotze anys de presó, també els engegaria a prendre pel cul.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

El muntanyisme com a forma de vida

Arriba als cinemes la preciosa pel·lícula d’amistat masculina ambientada en l’alta muntanya “Las ocho montañas/Le otto montagne” dels cineastes belgues Charlotte Vandermeersch i Felix van Groeningen – el director de la pel·lícula nominada als Oscar “Alabama Monroe” (2012) -. Es tracta d’una coproducció europea entre Bèlgica, Itàlia, França i Gran Bretanya, adaptació de la novel·la homònima de Paolo Cogneti. Un film que va competir en Secció Oficial en l’edició de l’any passat del Festival de Cinema de Canes i que va ser mereixedor del Premi del Jurat del certamen internacional, concedit ex aequo al costat d’”Eo” del veterà cineasta polonès Jerzy Skolimowski.
“Las ocho montañas” explica la història ininterrompuda de camaraderia masculina a través dels anys entre un noi de ciutat, Pietro (Luca Marinelli – el protagonista de “Martin Eden” (2019) de Pietro Marcello -), i Bruno (Alessandro Borghi), un noi d’alta muntanya que viu en un poble oblidat a la Vall d’Aosta, als Alps italians. Una relació iniciada de nens i continuada de grans, sempre lligada a la muntanya, una amistat indestructible que es referma cada estiu, fins i tot en edat adulta. Una confraternització que es visualitza simbòlicament en les tasques de reconstrucció d’una borda enrunada, transformada en cabana habitable.
Es parla del sentit de la vida; de les eleccions particulars; de la família i el pes dels progenitors, sobretot, la figura muntanyenca del pare de Pietro; de les dificultats de la subsistència en les muntanyes allunyades o de la impossibilitat de la vida en les valls nevades en temps hivernal, pura naturalesa inhòspita. Una passió pel muntanyisme viscuda amb dues intensitats diferents, dues actituds complementàries, el vessant més salvatge de Bruno, lligat a la terra, i el vessant més viatger de Pietro, amb les seves estades tibetanes.
Un film espectacular de gran bellesa en què el rodatge cinematogràfic en escenaris naturals deixa moments que tallen l’alè per la grandiositat que imposa l’entorn així com la fisicitat que transmet el paisatge. Un film que, tot i els seus grans encerts, també incomoda per un discurs filosòfic new age acompanyat de temes musicals que ho fan un xic empallegós.

El restaurant Fermí Puig, de l'homònim chef de Granollers, fa 10 anys al carrer Balmes de Barcelona

Jesús Medina

El juny de 2013, ara ha fet una dècada, el cuiner de Granollers Fermí Puig li detallava a la periodista d’EL 9 NOU Teresa Terrades el seu nou objectiu professional, més aviat vital: “Obrim el nou restaurant amb l’objectiu de fer una cuina llaminera, basada en la cuina catalana moderna i fent una petita excursió cap a la cuina italiana i la francesa.” El nou restaurant es deia com ell mateix, “Fermí Puig“, i encara el complementava un afegitó no gens menor: “Cuina tradicional catalana”. Juntament amb el seu amic íntim Alfred Romagosa, ex cap de sala del mític restaurant Drolma, el chef granollerí es va atrevir amb una nova aventura gastronòmica al carrer Balmes de Barcelona i que tenia dues cartes a preu tancat, una al migdia de 35 euros (dos plats i postres) i una altra al vespre de 45 euros (tres plats i les postres). Deu anys més tard, La pilota a l’olla, com es diu el menú amb els plats més representatius de l’establiment, costa 75 euros i Els diumenges (o dissabtes) a la Fonda Puig, (dos plats i postres) surt per 60 euros.

El restaurant Fermí Puig ocupa les antigues dependències dels laboratoris Fornells Olo Crespo, de 300 metres quadrats. La remodelació va anar a càrrec del despatx de l’arquitecte granollerí Josep M. Botey i el resultat és un espai elegant, sobri i prou modern encara, amb, entre d’altres espais, dos menjadors per a 28 i 40 persones. Però és aquest menjador privat de la següent imatge el que potser singularitza un xic més el restaurant.

Aquest menjador privat per a 12 persones exposa la barana de fusta original que presidia el camp de les Corts [a la dreta de la imatge] i, just a sobre, una foto del president de la Generalitat Lluís Companys i del llavors president del FC Barcelona, Rafael Sunyol. A les parets del reservat, pengen un munt de fotografies, autògrafs i samarretes barcelonistes.

La falera de Fermí Puig pel futbol ve de molt i molt lluny. Quan al 2019 va presentar el seu llibre La pilota a l’olla, va explicar al periodista d’EL 9 NOU Toni Canyameras els seus inicis amb una pilota al peus: “Guardo records meravellosos de la meva època de futbolista i de l’esperit d’equip que hi havia [al CF Les Franqueses, entre 1976 i 1979, dos anys de juvenil i dos d’amateur]. Els dos anys posteriors vaig competir amb el CE Llinars i també vaig gaudir molt.”

Com el seu amic Romagosa, Fermí Puig (Granollers, 1959) va estar lligat durant molts anys al restaurant Drolma, a l’Hotel Majèstic de Barcelona. El juny de 1999, va ser el cuiner qui va convéncer la direcció de l’hotel que calia obrir-hi un restaurant de luxe, una proposta gens usual a la dècada dels 90 del segle passat. El Drolma va tancar el setembre de 2011. Puig havia estat cap de cuina de l’Hotel Majèstic i del Drolma, simultàniament, entre el 1995 i el 2003. I encara al 2008 també havia estat al capdavament del restaurant Petit Comitè.

Però els inicis de Puig, fill de l’empresari Paulí Puig, cal buscar-los al restaurant que Montse Guillén tenia al carrer Marià Cubí, 195 de Barcelona. I, casualitats de la vida, quan estava fent el servei militar a Cartagena, va coincidir amb Ferran Adrià als fogons de la Capitania General. Més tard, els dos chefs van tornar a coincidir a El Bulli.

Consells per evitar els efectes de les elevades temperatures

EL 9 NOU

Tot i les pluges i les temperatures moderades de les darreres setmanes, estem a les portes de l’estiu, que comença el dia 21 de juny. Davant el risc de temperatures extremes, com en els darrers estius, cal seguir tota una sèrie de recomanacions.

Qui ha de tenir especial precaució amb la calor?

-Les persones majors de 75 anys i els infants menors de 4 anys.
-Les persones amb malalties cròniques, amb discapacitats físiques o psíquiques i limitacions de mobilitat o autocura, i/o problemes mentals i de conducta derivats del consum de substàncies psicoactives o d’alcohol.
-Les persones que prenen medicaments amb efectes sobre el sistema nerviós central o diürètics.
-Les persones que realitzen una activitat física intensa i les qui treballen en ambients calorosos.
-Les persones que viuen soles o es troben en situació de pobresa.

I com es pot ajudar a aquestes persones?

-Els infants tenen una menor capacitat d’expressar la set i les persones grans, de percebre-la; per tant, és important que els oferiu aigua perquè estiguin hidratats.
-Al cotxe mai no hi deixeu infants, persones vulnerables o mascotes amb les finestres tancades.
-Eviteu exposar els nadons al sol durant les estones més caloroses del dia. Si sortir al carrer és indispensable, utilitzeu un para-sol que aturi l’efecte directe dels raigs, però mai no cobriu el cotxet amb algun teixit perquè dificulteu la circulació de l’aire.
-Si coneixeu persones grans o malaltes que viuen soles, manteniu-vos-hi en contacte freqüent i mireu de visitar-les almenys dos cops al dia. Si prenen medicació, reviseu amb el seu metge si aquesta pot influir en la termoregulació. És molt important seguir aquest consell, i més en aquesta època.

Com puc saber que algú pateix un cop de calor?

-Els símptomes més freqüents inclouen, entre d’altres, un augment de la temperatura corporal superior a 40º, mal de cap, nàusees i vòmits, pell envermellida, calenta i no suada, respiració i freqüència cardíaca accelerades, i alteracions de l’estat mental o el comportament, com ara confusió, irritabilitat o deliri.

Què he de fer si algú pateix un cop de calor?

-Allunyeu la persona de la font de calor.
-Abaixeu la temperatura de l’entorn: obriu les finestres o engegueu un ventilador, traieu-li l’excés de roba i mulleu la persona afectada amb aigua.
-Aviseu urgentment els serveis d’emergències (112).

Sabíeu que…

-La temperatura interna del cos considerada normal oscil·la entre els 36,1º i els 37,2º. Per mantenir-la constant, l’organisme disposa d’alguns mecanismes per equilibrar els guanys de calor, principalment originats per l’activitat muscular o les pèrdues, com ara l’evaporació de la suor o la respiració. Quan fa molta calor, la temperatura s’eleva de forma contínua.

Eva Remolina / AMIC

Ingredients:

12 làmines de lasanya
500 grams d’espinacs frescos
400 grams de formatge ricotta
200 grams de formatge mozzarella ratllat
1 ceba petita, picada
2 grans d’all, picats
2 tasses de salsa de tomàquet
1 culleradeta d’oli d’oliva
Sal i pebre al gust
1/2 culleradeta de nou moscada (opcional)

Instruccions:

Preescalfa el forn a 180 °C

Neteja bé els espinacs i retira les tiges si són molt grans. Pots deixar les fulles senceres o tallar-les en trossos més petits, segons la teva preferència.

En una paella gran, escalfa l’oli d’oliva a foc mitjà. Agrega la ceba i l’all picats i cuina’ls fins que estiguin daurats.

Afegeix els espinacs a la paella i cuina fins que es marceixin. Això t’hauria de prendre uns minuts. Si els espinacs deixen anar massa aigua, pots escórrer-les o pressionar-les suaument per a eliminar l’excés de líquid.

Agrega la sal, el pebre i la nou moscada (opcional) als espinacs i mescla bé. Retira la paella del foc i reserva.

En un recipient a part, mescla el formatge ricotta amb la meitat del formatge mozzarella ratllat. Agrega sal i pebre al gust i mescla fins a obtenir una consistència suau.

En una font per a forn de mida rectangular, estén una capa prima de salsa de tomàquet en el fons. Col·loca damunt una capa de làmines de lasanya.

Sobre les làmines de lasanya, col·loca una capa d’espinacs cuits. Després, distribueix una capa de la mescla de formatge ricotta i mozzarella per damunt.

Repeteix els passos 7 i 8 fins a utilitzar tots els ingredients, acabant amb una capa de làmines de lasanya en la part superior.

Aboca la resta de la salsa de tomàquet sobre l’última capa de làmines de lasanya i empolvora el formatge mozzarella restant per damunt.

Cobreix la font per a forn amb paper d’alumini i enforna durant aproximadament 30 minuts. Després, retira el paper d’alumini i enforna per altres 10-15 minuts, o fins que el formatge estigui daurat.

Retira la lasanya del forn i deixa-la reposar durant uns minuts abans de servir. Això ajudarà al fet que les capes s’assentin i sigui més fàcil de tallar.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers