Natàlia Peix

Xarim Aresté és un músic, pintor i escriptor català. Ha publicat diversos discs en solitari, el 2022 va publicar un nou disc titular ‘Ses Entreanyes’. A més a més, el passat 28 d’abril va publicar un nou single anomeant ‘Clarianes (Una Bofetada)’ que també forma part de l’últim disc. També va publicar una novel·la titulada ‘Tanit i les guerres púniques’.

Optes a un dels premis Alícia i competeixes contra Rosalia, Arnau Tordera, Joan Vidal, com et sents enmig d’aquests noms?
Són noms tan enormes, això només explica la bona salut que hi ha en el panorama català. Tot i que de vegades només en veiem una punta hi ha un substrat de genialitat i em sento molt orgullós de formar part amb aquests companys.

El premi Enderrock que vas recollir l’any 2022 com l’has rebut?
Bé. Sempre remou rebre una consideració, fa preguntar coses. Mai tu donen pel que estàs fent sinó pel que has fet. La música avança de pressa i de seguida el que has fet passa a ser el passat. Sempre remou.

El fet que sigui un premi de la crítica et diu alguna cosa? Li dones més valor a l’opinió del públic?
No ho sé, segurament eren gent gran. Si haguessin set més joves, l’hauria guanyat algú altre. La crítica és una cosa relativa també.

El teu nou últim single ‘Clarianes’ podem dir que parla sobre l’esperança?
No ho sé si dir l’esperança o del contrari. Parla de no tenir el tronc de l’arbre, sento que d’alguna forma la nostra civilització està en un punt així, en què els valors no estan ancorats en el terra, això fa que la sàlvia no pugui arribar a les branques i sigui difícil trobar la llum per un mateix. De sobte una petita cosa és fàcil que et pugui ensorrar, una factura. El que vull dir és que trobo que és un moment en què miro al meu voltant i veig dificultat per trobar l’esperança justament. La vaig fer per intentar que entrés llum a l’habitació perquè la música va d’això d’alguna forma. La música posa llum, però són cada cop moments més difícils per fer-ho, almenys ho sento així.

Per què penses que hi ha aquest poc arrelament?
Segurament per educació perquè estem més acostumats a seguir opinions que no pas sensacions. No estem gaire educats a conèixer les nostres pròpies sensacions ni el nostre propi cos. Sovint continuem arrelats amb coses que ni tan sols són nostres, que les hem sentit dir. Això fa d’alguna forma que es creï una mena de paral·lelisme entre el món intern i extern, que en realitat és la mateixa cosa. Veig aquesta fragmentació sovint allà on miro.

És un problema dels nostres temps, és a dir, anys endarrere aquests valors estaven més a terra?
Ho desconec, no ho sé. Sempre m’ha interessat molt la història antiga, però no ho puc saber. Sí que veig que a mi la música m’ha ensenyat, m’ha donat arrels, lianes, branques per poder comprendre o tenir la sensació de comprensió. La música ens dona ens fa aquest regal, escoltem música i comprenem alguna cosa, sol ser una sensació que no és de comprendre una cosa sinó de comprendre tot. La música pot resumir la vida. Té aquesta força de resumir tota l’experiència per fer que entenguem alguna cosa, encara que sigui un moment tan passatger.

Per què surt ara aquesta cançó? Forma part d’alguna cosa que ha de venir?
Espero que sí, però en realitat no. Venia amb ganes de posar una cançó extra en el disc i va ser com una mena d’excusa més aviat per trobar-nos tots els músics a l’estudi que és una experiència que gaudeixo moltíssim i va ser només això. Tenia ganes de fer algun regal.

A l’hora d’enregistrar la cançó, la vas portar a la banda sense que la coneguessin prèviament. Això ja ho havies fet altres cops. Per què ho vols fer d’aquesta manera sense deixar-los temps de conèixer les cançons?
Tampoc sento que sigui una decisió meva pròpiament, m’ho acabo trobant que és així. Sí que és veritat que sempre ha sigut així. L’altre dia el pianista de la banda, en Ricard em deia que mai li havia deixat arreglar res i fa deu anys que fem música junts. I és veritat, sempre li dono a gravar gairebé a traïció, però sí que és veritat que sento que en aquell moment no tenen temps de pensar, només tenen temps d’expressar allò que senten i amb ells trobo una honestedat increïble. Prefereixo jugar-mela perquè pot passar que no soni, però fins ara ha sonat. El disc el vam gravar amb un dia i mig. Quan estàs a flor de pell les coses travessen més profundament i en un estudi de sobte es crea molta tensió quan no se sap el que s’està fent, aquesta tensió si l’utilitzes pots aconseguir coses que no podries aconseguir amb el control ni controlant la situació.

Què és el que passa quan pots pensar, què es perd?
Per a mi es perd tot en realitat perquè quan el músic controla la música es nota molt i quan és la música que controla el músic no hi ha límit. Penso que les grans obres de la història s’han fet així, des de la follia i no des del control.

‘Clarianes’ dieu que també és un agraïment pels seguidors per tot el suport que rebeu pel disc ‘Ses Entranyes’. Què està passant en aquest disc?
Doncs no ho sé, és emocionant per a mi perquè rebo missatges molt bonics de gent que ha rebut aquesta música segurament en un moment fràgil i que els ha ajudat a transformar les seves vivències amb alguna cosa més positiva. També amb la banda sentim una unió que és molt divertida i llavors tot el que sigui per a mi adobar aquesta terra serà un regal per a mi i per a la banda també.

Ha estat diferent que en treballs anteriors?
Sí, bé per a mi ha set molt diferent perquè aquest treball està fet pràcticament en viu i, llavors havia d’assumir les meves mancances perquè no es pot falsejar. Estem acostumats a gravar els discos d’una altra forma en la qual fem més trampes i, en canvi, aquest cop no hi ha cap trampa i això ens feia sentir més vulnerables, però suposo que també per això ha arribat més a la gent que li ha arribat.

Què vols explicar en les cançons de ‘Ses Entranyes’ hi ha més aquesta introspecció també aquesta vulnerabilitat, quin és el missatge?
El missatge final és que la saviesa està en el cos i no en cap raonament o ni cap idea i que escoltant aquesta saviesa és com podem aprendre més substancialment. Sento que el nostre llenguatge que és tan ric ja ho demostra, només les paraules ja ho demostren. La nostra civilització d’alguna forma ha atorgat una categoria divina a l’ànima, en canvi, al cos l’ha demonitzat. Jo sento que hi ha una saviesa en el cos que la ciència encara no ha acabat de processar perquè ho considera subjectiu, però jo hi veig veritats absolutes en la saviesa dels cossos.

Seria l’instint o l’impuls?
Sí, es pot dir així. S’ha intentat explicar de moltes maneres diferents, però amb la música és molt fàcil de diferenciar. Per exemple en l’èxtasi de la música, és un èxtasi que comença per la vibració dels cossos i llavors pot acabar explotant en l’ànima.

Els concerts que teniu previstos són en pobles petits, és on et sents còmode tu?
No sem sento còmode enlloc jo. Per a mi la música està constantment domant un cavall salvatge que en qualsevol moment pot tombar-te a terra. No he aconseguit mai estar còmode, però m’encanta tocar on sigui. Als pobles sol ser molt bonic perquè a les ciutats venen aquells per dir-ho d’alguna manera, però als pobles hi ha tothom: la gent que passa per allà, la gent que li fa il·lusió que vinguis o la gent que no sap ni qui ets. Això pot ser difícil a vegades, però també és molt enriquidor. Sento que moltes d’aquestes coses desapareixeran i anant a llocs sento que soc testimoni.

Reivindiques també la música en locals petits, músiques de bar. Què està passant en els artistes emergents a Catalunya, d’on surten?
Tenim un problema amb això perquè Catalunya ha esdevingut una fàbrica de genialitat perquè tenim escoles increïbles que no paren de treure músics que ja venien en talent des de casa, però el problema és que es veuen expulsats en el buit de l’univers perquè no hi ha feina i cada cop es veuen menys instruments als concerts. No ho sé què passarà amb això.

També ets escriptor i pintor. Els processos creatius són similars?
Sí, tot i que per a mi la música sempre ha set una cosa molt expressiva i espontània i amb la literatura no pots escriure un llibre amb una hora, en canvi, pots pintar un quadre amb una hora, pots fer una cançó amb una hora, però una novel·la no, almenys jo no puc. Aquest amor i odi que es genera és molt més sòlid perquè es va refinant.

Amb la cançó no hi vas tornant quan la vas creant?
No, sol ser més de cop. Un dia l’estimes i l’endemà ja no, però ja està, ja l’has acabat, en canvi, amb la novel·la t’has d’obligar tornar-la a estimar. És una guerra, però m’ha ensenyat moltíssim. Ara per a mi és molt més difícil fer una cançó, he sigut conscient del poder de la paraula fent la novel·la.

N’hi haurà més de novel·les?
No ho sé, m’encantaria, però no és cosa meva.

Et vas iniciar a la música de petit?
Com tothom. De fet, amb la pintura passa igual. Tots els nens comencen cantant i pintant el que passa és que a la que comencem a estudiar matemàtiques ens n’oblidem. No hauria de ser així.

S’hauria de potenciar més aquesta part més artística a l’educació?
És perquè jo ho veig una mica malintencionat això. La música és una ciència molt complexa que pot explicar moltes altres ciències. És una art sí, però també una art la física. I veig tanta ciència a la pintura i en la música com en l’astrofísica o en la física quàntica, de fet crec que els avenços de la ciència en aquest sentit li donen la raó perquè cada cop veuen més que no saben el que és la música. Encara no hem arribat a comprendre la naturalesa de la música.

Quan decideixes que la música forma part o ha de formar part del teu camí?
Tampoc va ser una decisió. Em vaig trobar que de sobte amb la música aprenia coses sol només estan jo i la música. Escoltava una cançó i llavors ja era una altra persona i em va donar eines per continuar gratant i despullant-me a mi mateix. El meu poble és un poble molt petit i no hi havia massa coses a fer i la música era una forma de sentir-me unit a l’existència. Sense ella em sentia bastant sol.

Guillem Rico

Torelló es converteix aquest dissabte en la capital de la cervesa amb la setena edició del Pescabirres, el festival de la cervesa artesana, que comptarà amb 10 cerveseres i amb més de 50 cerveses diferents. Per la previsió de pluja els organitzadors ja van decidir a mitja setmana un canvi d’ubicació i en lloc de fer-se als jardins Vicenç Pujol es farà a la sala polivalent, a la zona esportiva. Segons Roger Morfulleda i Jordi Arnau, la d’aquest dissabte comptarà amb cerveses “de primer nivell català i estatal”. Apuntaven dimecres en la presentació que en arribar ja a la setena edició la fira ja és més coneguda i els és més fàcil “fer venir” cerveseres com Juguetes Perdidos, que va guanyar el premi mundial Wild Beer. Cerveses premiades al costat d’altres de locals com Kim Beer, que es fa a Manlleu. Morfulleda detallava que “s’ha buscat defensar tots els estils cervesers, sabem que el llúpol està molt de moda i també que el nivell de cerveses a Catalunya està a primera línia mundial, se n’ha après molt i això n’és una petita mostra”.

De fet, qui vulgui tastar les diferents varietats ho podrà fer amb un tiquet degustació que li permetrà passar per les diferents parades, que obriran a partir de les 4 de la tarda i no al matí com era habitual. El canvi d’horari ha estat a petició dels mateixos cervesers, detallaven Arnau i Morfulleda.

El Pescabirres és un festival també perquè no hi faltarà la música, amb actuacions de grups com Kerouac, Isaac Camara, Juantxhotos i els DJ Pate, Morfú, Abre i Jont Brown Sound.

I una altra novetat és que a banda de dissabte aquest dimecres i dijous ja es van fer dos actes paral·lels en col·laboració amb la llibreria La Distreta i el restaurant El Bistrot, amb la idea de crear “sinergies” amb el teixit comercial, deia la regidora de Comerç, Mercè Faja.

Jordi Vilarrodà

“Tinc un món tan gran a dins que no em cap a fora i l’ocupo amb cançons.” Aquest fragment de la lletra de Soc, el tema que obre el primer disc en solitari de Ferran Orriols, podria servir per explicar com ha nascut aquest nou projecte de l’excomponent de Nyandú. Quan el grup es va aturar indefinidament, va trobar temps per treure a la llum “les cançons que tenia acumulades” en un disc, Plata (Great Canyon Records), que es presenta aquest divendres a l’espai ETC de Vic.

Ferran Orriols va emprendre tot aquest projecte en solitari, gravant-se ell mateix les cançons en un estudi que va habilitar al seu poble, la Torre d’Oristà. Tot el procés, començant per escriure les cançons, ha estat “un procés bestial d’aprenentatge”. En part, perquè treballar d’aquesta manera implica “ser conscient de les pròpies limitacions, i descobrir coses de tu mateix”. Sempre li havien agradat els artistes que treballaven en solitari, però reconeix que hi havia “una qüestió de confiança” en la decisió de posar-s’hi. I ho va fer: cantant i tocant les guitarres, la mandolina, l’ukelele, el sitar, el banjo, teclats vintage… Ha comptat només amb algunes col·laboracions concretes, com la del baixista Àlex Pujols (ex-Txarango) i també amb la participació de la coral de la Torre d’Oristà en dues cançons que es van gravar a l’església. En el directe de presentació, també hi seran el mateix Pujols i dos altres músics osonencs, Edu Vergés i Alfred Tapscott.

Les 12 cançons incloses al disc es van començar a gestar l’any 2015 (Deixeu-me fer la meva és la més antiga). D’algunes ja se’n coneix també el vídeo, com Alendo, on es veu Ferran Orriols en el remolc d’un tractoret conduït pel seu germà que carrega tots els instruments utilitzats en la gravació. Hi ha des d’una íntima nana (en el procés, ha estat pare) fins a alguns temes lluminosos com Puto sol o Dies bons i fins i tot la protesta social de Propietat. La cançó El llamp està inspirada en la lectura de Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà. En el fragment concret en què un dels personatges centrals del relat diu que d’allò se’n podria fer una cançó. I Ferran Orriols es va agafar a la proposta. Al concert d’aquest divendres sonaran totes les cançons, i també algunes de noves –molt breus– que ha anat escrivint últimament. El disc s’edita en format de CD i també de vinil, en el segell discogràfic de Joana Serrat.

El cicle de concerts es farà del 2 al 4 de juny

Jordi Vilarrodà

El So de les Cases arribarà també als carrers. La setena edició del cicle de concerts en espais patrimonials de Vic, que tindrà lloc entre els dies 2 i 4 del proper mes de juny, s’escamparà per 12 escenaris, dels quals un serà el carrer de Gurb. “Sempre ens ha interessat la relació entre el patrimoni musical i el patrimoni construït, però no només parlem de l’arquitectura monumental sinó de l’anònima, que dona una atmosfera a la ciutat”, explicava Fabiana Palmero, regidora d’Urbanisme, en la presentació dei cicle al Casino de Vic. Sota el nom d’El So dels Carrers, en aquest cas, es farà un recorregut musical nocturn per l’arquitectura del carrer guiat pel compositor Jordi Domènech.

Aquesta serà la novetat principal del cicle, que permetrà accedir a concerts en escenaris que fins ara eren inèdits, com la Sala dels Armats de la Congregació dels Dolors, o l’església de la Santa Creu, actual Paranimf de la UVic-UCC. També se’n faran a les cases Bojons, Cortada o Pratdesaba, a l’església de l’Escorial, al claustre del convent del Carme (antiga biblioteca Joan Triadú) o a la mateixa Sala Modernista del Casino. Entre els artistes que hi participaran hi ha Gemma Humet, Henrio, Marc Vernis Trio, la Coral Canigó i el Cor Cabirol o Guillem Roma, que farà un altre dels concerts nocturns, al Pati de l’Ós del Seminari. Les entrades són gratuïtes però s’han de reservar: la meitat ja estan disponibles en línia, i la resta seran per a abans de cada concert.

Jordi Vilarrodà

Una dona gran que pateix Alzheimer no para de preguntar pel seu marit, que és mort. El fill que la cuida s’inventa una mentida blanca que no la faci patir, i li explica que és de viatge a París. Aquest és el pinyol argumental de París 70, el curtmetratge del realitzador osonenc Dani Feixas que acaba de començar de manera fulgurant el seu recorregut a les pantalles. A l’edició dels Premios Fugaz, els guardons més destacats del curtmetratge a escala estatal, hi arribava amb set nominacions i en va sortir amb quatre premis destacats: el de millor curtmetratge, millor director novell, millor actriu i millor banda sonora original, aquest últim també osonenc perquè l’autora és la centellenca Laura Cruells.

Dani Feixas feia aquí la seva primera incursió professional en el cinema de ficció. I ho feia tenint present una experiència familiar viscuda, quan l’àvia va tenir també una malaltia neurològica degenerativa “i la mare la va cuidar”. Nach Solís, el guionista de París 70, és també metge “i em va ajudar molt per donar veracitat a la història”. Pel director, l’Alzheimer és “la pitjor malaltia perquè afecta els pacients i també els cuidadors”. A aquests també els ha volgut homenatjar amb el film: “La història té una part inspiracional, emotiva, amb molt d’amor”. El personatge del fill es veu obligat a “aturar la seva vida” per cuidar la mare, i afronta situacions per a ell desconegudes, com les preguntes repetitives sobre el marit absent. Cada vegada que li diu que és mort, és un dolor nou per a ella, fins que la mentida pietosa del viatge a París li dona consol. “És una falsedat terapèutica, perquè si els treus de la seva pròpia realitat, aquests malalts poden patir molt”, diu Feixas.

Per al paper de la mare va escollir l’actriu Luisa Gavasa i per al del fill, Alain Hernández, amb una vinculació personal a Vic que Feixas no coneixia i que va descobrir al contactar amb ell per primera vegada. Quan li quedava pendent la qüestió de la banda sonora, va posar-se en contacte amb Laura Cruells, del grup XY. “Em va dir que no havia compost mai per al cinema, però va crear una música suau, minimalista, que ha estat perfecta.” La gravació es va fer a Centelles, a l’estudi del músic Alfred Tapscott. Els diàlegs es van rodar en català, i a la gala dels Premios Fugaz, que tenia lloc al Teatro Francisco Rabal de Pinto (Madrid), es va veure amb subtítols en castellà.

Feixas està assimilant encara l’èxit de París 70, en un certamen promogut per CortoEspaña, la Plataforma Nacional de Realizadores i la Coordinadora del Cortometraje que arriba a la setena edició però que ja s’ha convertit en la gran trobada estatal del curtmetratge. “Competíem amb gent com Leon Siminiani, que ha guanyat premis Goya i treballa per a grans plataformes digitals.” I aquest tot just és el principi: d’aquí pot venir una candidatura als Goya i també, tard o d’hora, un llargmetratge, projecte per al qual comença a buscar finançament i que es basaria en la mateixa història.

De documental a ficció

De ‘docu’ a ficció

Dani Feixas ha estat recentment d’actualitat per la direcció de documentals de gran ressò com Liverpool català o La Pilarín, tots dos emesos per TV3. No havia treballat la ficció, “a part d’algun curt que havia fet de més jove per al Festival Julius”, precisa. A la fotografia, en un moment del rodatge de París 70 donant instruccions a l’actriu Luisa Gavasa.

La mostra se celebrarà aquest diumenge al matí a la plaça Josep Umbert i Ventura

El 9 Nou

Sant Feliu celebrarà aquest diumenge al matí la 27a edició de la Fira del Rellotge. Una trentena de parades vingudes majoritàriament d’arreu de Catalunya, però també d’altres punts de l’Estat espanyol i de països com França, s’aplegaran a partir de les 8 i fins a les 2 del migdia a la plaça Josep Umbert i Ventura –en cas de pluja, l’activitat es traslladarà al Centre Cívic La Fonteta–. El mateix espai acollirà a les 12 del migdia una subhasta popular de rellotges que es farà des de dalt d’un camió antic.

“Si el temps acompanya, esperem gaudir d’una jornada amb molta participació. Fa molts anys que fem la fira, i els aficionats al món del rellotge ja saben que cada tercer diumenge de maig a Sant Feliu hi té lloc aquesta cita. Només hem fallat un any i va ser el 2020 a causa de la pandèmia. A més, la nostra és l’única fira de tot l’Estat que està dedicada íntegrament al col·leccionisme de rellotges. Això, a més de donar-nos singularitat, ens ha portat públic i expositors d’arreu de Catalunya però també de fora”, observa el president de la comissió que organitza la fira, Josep Vilanova.

Durant el decurs de la mostra també es lliurarà una placa de reconeixement a un distingit col·leccionista de rellotges i col·laborador habitual de la fira. L’organització no vol revelar de qui es tracta per “mantenir la sorpresa fins a l’últim moment”, en paraules del mateix Vilanova. L’homenatge es farà a la 1 del migdia. Tot seguit es farà l’acte de cloenda a la sala d’actes de la Biblioteca Municipal, on la coral local La Llum cantarà en primícia la cançó Tic-Tac, composta expressament per celebrar la passió pel món del rellotge al municipi.

Un rellotge de Pompeu Fabra

D’altra banda, el programa de la fira es complementarà un any més amb una exposició commemorativa al Museu del Rellotge. “Rellotges amb història” es podrà visitar de 10 del matí a 2 del migdia, i inclourà peces que diversos col·leccionistes i col·laboradors de la mostra han cedit expressament per l’ocasió. Destaca en aquest sentit un rellotge que havia estat propietat de Pompeu Fabra, i que el filòleg va cedir a un veí del municipi quan va haver de marxar a l’exili el 1939, un cop acabada la Guerra Civil.

“Pompeu Fabra solia estiuejar a Sant Feliu. Per tant, tenia relació amb el municipi i quan se’n va anar a l’exili va deixar aquest rellotge al poble. També hi haurà un rellotge antic que vàrem trobar a les golfes d’una casa de Sant Feliu, un altre que vam trobar al mercat de Les Puces de Saint-Ouen, a París. I també hi tindrem rellotges que ens han cedit cases de Sant Feliu de tota la vida”, apunta Vilanova. A l’exposició també s’hi podrà veure un rellotge de butxaca rus que el seu propietari original havia fet arribar a Occident tot tirant-lo per sobre del mur de Berlín.

Jordi Remolins

Els dos ripollesos que aquest diumenge contrauran matrimoni per l’Església durant el Casament a Pagès, Pierina Roig i Jordi Serrano, pensen que caldria treballar per aconseguir que la Unesco reconegui aquesta celebració com a patrimoni de la humanitat. La demanda l’ha llançat el mateix Serrano perquè considera que “és una festa única i diferencial respecte a altres celebracions tradicionals”. Oficialment, encara no s’ha fet cap pas en aquest sentit, i de fet Ripoll té obert un altre front des de fa vuit anys, perquè la mateixa institució reconegui la portalada del monestir.

El casament es farà durant la 56a edició de la Festa de la Llana que organitza el Centre d’Iniciatives i Turisme, i reprodueix un enllaç matrimonial a l’estil dels que les famílies benestants dels entorns de Ripoll celebraven al segle XVIII. Pierina Roig reconeix que “ens ho va proposar un amic, i encara que nosaltres ja estàvem casats pel civil vam pensar que era una oportunitat única per participar en una festa bonica i molt estimada al poble”. El pas per la vicaria els convertirà en el centre d’atenció durant tot un dia. Per Serrano no serà una experiència nova perquè “estic implicat en diverses entitats, i de fet em fa molta il·lusió”. En canvi, Roig no hi està tan acostumada, tot i que “sempre que m’han demanat de participar en projectes de poble hi he col·laborat”. El popular meteoròleg Francesc Mauri i la periodista Ruth Gumbau en seran els padrins, perllongant la tradició de personatges coneguts pel públic català.

Paral·lelament a la celebració nupcial, la plaça de l’Ajuntament veurà com hi arriba un ramat d’ovelles que seran esquilades per tal de fer una mostra d’oficis relacionats amb l’ofici de pastor, de filadores i de matalassers. La Festa de la Llana s’inicia a les 8 del matí amb l’esmorzar de pastor, el despertar dels trabucaires i l’arribada del ramat d’ovelles al cap d’una hora. Al matí es farà el 17è concurs d’esquilar ovelles.
Els nuvis es trobaran a la plaça Gran per dirigir-se al monestir, on un cop celebrat l’ofici religiós hi haurà un convit amb coca, llangonissa i vi. Durant el cap de setmana es faran activitats vinculades a la festa, com la trobada de música tradicional del Ripollès d’aquest divendres; la primera gimcana del pastor i campionat de munyir ovella ripollesa de dissabte al migdia, i el concert de les corals Orfeó Andorrà i Capella de Santa Maria de Ripoll de diumenge a la tarda.

EL 9 NOU

El Col·lectiu presentarà ‘De tu a tu’, Premi Feten 2023 al millor espectacle de nit, aquest diumenge dins el Festival Circ Cric de Sant Esteve de Palautordera. L’espectacle és un viatge a l’introspecció de les relacions personals que sorgeixen en el duet, quan un individu està enfront d’un altre, sense terceres persones ni interferències. Després d’aquest moment comencen a passar coses. Es tracta d’un espectacle de circ inclusiu i poètic. Les construccions impossibles impulsen els artistes a treballar de manera col·lectiva per assolir un objectiu comú. Es tracta de desconstruir un mur per edificar un nou món en què persones molt heterogènies puguin conviure en equilibri. Després da la funció, el Col·lectiu Mur durà a terme uns tallers familiars: un d’equilibri i manipulació d’objectes, i un de malabars i psicomotricitat.

‘De tu a tu’. Col·lectiu Mur. Festival Circ Cric. Sant Esteve de Palautordera. Diumenge 21 de maig. 12.00.

La màgia de Mag Lari i ‘Strafalari’, al Teatre Auditori de Llinars

El Mag Lari porta l’espectacle ‘Strafalari’, aquest diumenge en dues sessions al Teatre Auditori de Llinars. És un nou espectacle de màgia, al més pur estil Las Vegas, carregat de participació i grans il·lusions que fa passar l’estona volant als espectadors. Després de tants anys sobre l’escenari arriba el Mag Lari més Strafalari que mai,

‘Strafalari’, Mag Lari. Teatre Auditori de Llinars. Diumenge 21 de maig, 17.00 i 20.00.

Sergi Carbonell presenta ‘Refugi’ al Teatre Can Rajoler de Parets

Sergi Carbonell, cofundador i un dels compositors de Txarango, presenta el seu projecte en solitari, ‘Refugi’, aquest diumenge al Teatre Can Rajoler de Parets. En aquest treball s’allunya de la música festiva i convida a un sorprenent viatge cap a un univers poètic ple de sonoritats delicades i sensibles. Carbonell presenta el treball en format de banda i una gran posada en escena.

‘Refugi’. Sergi Carbonell. Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès. Diumenge 21 de maig, 19.30.

Jordi Sunyer

IVETTE NADAL
‘Les hores blaves’
Arriba el cinquè disc en solitari de la granollerina Ivette Nadal, una cantautora i poeta que amb Les hores blaves enceta nova etapa estrenant també nou segell discogràfic (Picap). Després d’haver treballat últimament amb Pascal Comelade, Nadal torna sola però molt ben acompanyada. Al tema que enceta el disc, per exemple, “Cançó per tu”, un dels millors de l’àlbum, canta al costat del seu bon amic Manolo García. Nadal, per primera vegada, també interpreta un parell de peces en castellà, “Olivo fértil” i “Mereces un amor”.

SENYOR PEIX
‘De la cabeza hasta los pies’
Senyor Peix és un grup d’essència alegre i festiva que va néixer el 2016 a Malgrat de Mar. Van treure un primer disc i al cap de poc, coincidint amb la pandèmia, van fer una aturada de gairebé dos anys. Ara tornen amb un segon treball i canvis importants a la formació i l’estil, una fusió entre mestissatge i música llatina passant pel reggae i els ritmes jamaicans. Entre els 12 talls del nou treball destaquen “Rumba de primavera”, amb la col·laboració de Joan Garriga i Carles Belda, i “Encenent fogueres”, amb la veu de Marta Casas. Festa, sentiment i rebel·lia.

SUASI
‘Peces d’antiquari’
Pep Suasi és un músic mallorquí conegut per haver liderat Fora Des Sembrat. El 2009, però, la banda va plegar i Suasi va començar a fer bolos en solitari i alguns enregistraments. Després d’uns temps d’ostracisme, el 2018 va tornar amb Equilibrista emocional i dos anys després va seguir amb Que triomfi l’amor. I ara torna amb Peces d’antiquari, un àlbum amb vuit peces de sonoritats folk americanes, textures sintetitzades i lletres personals i quotidianes. Un bon i sincer disc de pop-rock produït pel guitarrista Marc Grasas (ex-Bars i ex-Els Pets).

Sagi Serra

‘The Doors’
Electra Records 1967

El primer disc del grup californià The Doors es titula The Doors, i, tot i ser el primer, és un dels millors discos del grup. És tota una advertència que subliminalment vindria a dir “De moment hi ha això, espereu el que vindrà”. El teclista del grup, Ray Manzarek, impregna l’obra de The Doors d’un so personalíssim, únic. Completaven la banda Robby Krieger, guitarra; John Densmore, bateria, i Jim Morrison, líder indiscutible del grup, cantant i compositor de les lletres que els altres musicaven. Jim Morrison era tot un sex-symbol que a l’escenari provocava desvergonyidament amb les seves lletres sobre drogues i sexe, motiu pel qual va ser detingut diverses vegades. Al disc hi ha grans temes com “Light my fire”, “Twentieth Century Fox” o “Alabama Song (Whisky Bar)”, però segurament el més conegut és “The End”, un tema d’11.35 minuts, amb el qual Francis Ford Coppola introdueix la cèlebre pel·lícula Apocalypse Now. Jim Morrison va ser el primer a entrar al club dels morts als 27 anys. El van seguir Janis Joplin i Jimi Hendrix. La fotografia de la portada del disc és obra de Guy Webster, fotògraf especialitzat a captar estrelles del rock & roll, actors i actrius i artistes diversos.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? Als 16 anys vaig començar a tocar la guitarra electroacústica.

Primer grup del qual vas formar part? Akuspiks. Érem cinc i el nom era un joc de paraules entre Acústics i el sobrenom amb el que em coneixen molts, Kuspi.

Primer disc que et vas comprar? La flaca de Jarabe de Palo.

Quants discos tens? Uns 70. Salva’n tres. Clandestino, de Manu Chao; God Shuffled His Feet, de Crash Test Dummies; i Golosinas, de Pedro Guerra. Un concert (com a públic) per recordar. L’últim de Sílvia Pérez Cruz de la gira 11 de novembre. Va ser un dilluns 11 de novembre de 2013.

Pere Martí i Bertran

Una cançó per a cada ocasió
Autora: Núria Casas
Il·lustrador: Kim Amate
Editorial: Estrella Polar (Grup 62)
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàgines: 192

La periodista i escriptora Núria Casas (Badalona, 1987) recull, en un volum molt ben editat i il·lustrat, un conjunt de 36 cançons per als més petits, pensat bàsicament per a pares novells, però també per a avis, educadors… De reculls de cançons infantils, com la mateixa Núria deixa clar, n’hi ha hagut i n’hi haurà, perquè sempre s’ha cantat als infants. L’originalitat de la proposta rau en la varietat de la tria, però sobretot en els complements que ofereix a l’adult, que és qui les farà servir, perquè a més de la lletra, que no hi podia faltar, hi afegeix la partitura, el moment més apropiat per fer-la servir, l’origen de la cançó i una sèrie de recursos a l’hora de cantar-la.
Les cançons són majoritàriament “de la tradició popular catalana”, però també n’hi trobem de franceses i alguna d’anglosaxona; totes, però, adaptades al català. N’hi ha de totes les èpoques i de totes les mides, i d’unes quantes ens en dona versions, amb variants d’arreu dels Països Catalans. La varietat també la trobem en els comentaris que fa de cada cançó, ja que sovint hi explica anècdotes diverses i interessants, per als adults naturalment. Un bon exemple el trobem a “Cinc pometes té el pomer”, ja que hi repassa el pes que ha tingut en els grups de folk, la importància de la poma en la cultura occidental i fins i tot ens recorda que el col·lectiu “Ofèlia Dracs” la va utilitzar com a títol d’un dels seus llibres, concretament un de literatura eròtica (p. 124). Com he apuntat, les cançons s’agrupen, de dues en dues, segons el moment més apropiat per a cantar-les: dormir, alletar, banyar, anar amb cotxe, passejar… I a més cadascuna té un apartat, “Recursos”, en què l’autora fa una sèrie de suggeriments, força subjectius, com ella mateixa reconeix, sobre la possible posició del nen a l’hora de cantar-la, la millor edat perquè en gaudeixi o en tregui profit, la importància de la creació de rutines, a la qual pot ajudar una cançó determinada…
Les il·lustracions de Kim Amate són molt encertades, i agradaran a la majoria d’infants i adults. Hi predominen els animals (n’hi ha una trentena), de vegades personificats i sovint sense estar relacionats amb la cançó: guineus, ossets, esquirols, conillets, gossos, elefants, cabirols…
Un bon llibre que pot ser una bona alternativa a la típica peça de roba o joguina que tant es regalen arran del naixement d’un nadó.

Jordi Vilarrodà

‘Temps d’una espera’
Carme Riera
Ed. 62
No és moment de gaires novetats, després de Sant Jordi. Però sí de reedicions interessants, com per exemple aquesta d’un llibre escrit aviat farà 37 que s’anticipava al feminisme tal com el coneixem. Carme Riera va fer un diari de maternitat quan estava embarassada de la seva filla. Cada dia, durant els nou mesos, amb reflexions sobre maternitat i feminitat que avui són vàlides.

‘Entre Sant Peters
i Sant Pau’
A. Munné-Jordà / Males Herbes
Males Herbes també recupera un text. En aquest cas, una novel·la que va ser finalista del Sant Jordi de 1995, injustament oblidada. El protagonista és un noi del Raval, a Barcelona, amb un pare excombatent de la División Azul però catalanista i permanentment esporuguit en els anys de la dictadura. Quan el jove va prenent consciència política, el passat serà motiu d’enfrontament.

‘La propietat’
Rutu Modan
Ed. Finestres
La novel·la gràfica compta cada vegada amb més adeptes. I no és estrany, amb la qualitat d’alguns dels seus títols. Com aquest de la israeliana Rutu Modan, guanyador del premi Eisner. Una història d’àvia i neta, ambientada a Polònia, amb el rerefons de la recuperació d’una propietat confiscada pels nazis. I que parla de la complexitat de les relacions amb l’Holocaust de fons.

‘Eurovisió’
Jordi Ramos
Columna
És innegable que Eurovisió ha viscut una extraordinària revifalla en l’interès que desperta. I potser no sabem que Catalunya és el lloc d’Europa amb més eurofans per metre quadrat. Molts catalans hi han participat, encara que no ho hagin pogut fer representant a Catalunya (Chanel, la darrera). Totes les històries d’Eurovisió caben en aquet llibre, escrit pel periodista que més sap del concurs.

‘Contes complets’
Beatrix Potter
Beascoa
L’escriptora anglesa Beatrix Potter (1866-1943) és una de les autores clàssiques de literatura infantil, coneguda sobretot pel personatge de Pere el Conillet. Aquest volum reneix amb 23 relats i poemes de l’autora, presentats de manera molt acurada, en el mateix ordre amb què van ser publicats en el seu moment i fins i tot amb els mateixos dibuixos. Un llibre dels que no es faran mai vells.

Cristina del Puerto

“L’Aina i en Joan, del 18 d’abril de 2008, prometem veure’ns d’aquí a deu anys al lloc del nostre primer petó a 2/4 de 9 del vespre per tornar a veure una altra vegada junts una nova posta de sol.
Firmat i promès: Aina i Joan.”

Llegeixes la nota una segona vegada. Somrius amb innocència i amor com el dia que vau escriure la promesa junts. La guardes dins del sobre que l’ha estat protegint des de llavors i mires per la finestra. Intentes fixar la mirada en un lloc concret, però la velocitat del tren et supera.

Propera parada, Manlleu. Próxima parada, Manlleu.

T’aixeques intentant no desequilibrar-te. Tens les cames una mica adormides de tota l’estona que portes asseguda. Agafes la maleta amb força i, decidida, et dirigeixes a les portes automàtiques. Fa un moviment una mica brusc, es para i baixes. Es fa de nit. El terra és moll. Fa poc que ha parat de ploure.

Un calfred et recorre tot el cos. Des del dit petit del peu esquerre fins a l’últim cabell. Potser per la humitat i la frescor de les nits d’abril, o potser per l’olor de camp, l’olor de Manlleu, que fa tant temps que no sents, o potser pels nervis que estàs comprimint des de l’aeroport, o potser perquè el tornaràs a veure.

El tren se’n va fent ballar els teus cabells amb el seu moviment. La veus a l’altra banda de la via. Somrius, la mires amb franquesa i travesses.
“Míriam”, dius caminant cap a ella.

No et diu res. Us abraceu durant llargs segons, potser minuts. Us separeu i la mires. Té un posat ambigu, no saps reconèixer quina és la seva expressió exacta. Somriu, però plora. T’adones que tu tens la mateixa actitud.

Pugeu al seu cotxe. Estàs cansada, les hores de viatge t’estan passant factura. Et pregunta com ha anat tot el trajecte, que què se sent després d’haver estat tant de temps fora de casa, que si has trobat a faltar la teva terra, la teva llengua. Comenceu a parlar; contestes animada, però no acabes d’entrar a la conversa. Abaixes la finestra del copilot deixant que l’aire humit de la pluja tasti els teus llavis secs. Voldries tancar els ulls, et mors de son, però el cor et batega amb força. T’emociones recordant cada un dels carrers que, amb tanta naturalitat, està travessant la Míriam amb el seu Audi vermell, com si fos el més normal del món. Bé, per a ella sí que ho és, penses. Com has trobat a faltar el teu barri. La mires i li somrius, no para de fer preguntes. Respons que sí o que no amb el cap. T’agradaria dir-li que parés, que estàs cansada, però està tan animada que et sap greu. Com l’has trobada a faltar.

“Gràcies per venir-me a recollir a l’estació, Míriam.”

“Gràcies a tu per tornar, Aina.”

No saps si ho ha arribat a sentir, ni tan sols si ho has arribat a pronunciar. T’adorms al sofà llit improvisat que ha preparat per tu.
Notes com unes urpes et pugen per la cama dreta, sents pessigolles. Obres els ulls a poc a poc, com si les pestanyes pesessin tones. És el gat negre de la Míriam. Estàs tan fatigada que creus que no has ni somiat. Tens mal de cap. El jet lag.

Camines lentament cap a la cuina, amb els ulls mig tancats i tocant-te el cap amb la mà esquerra. Estàs una mica marejada. Hi ha una nota penjada a la nevera: “He marxat a treballar, plego a les 7. Pots esmorzar el que et vingui més de gust. T’he deixat una còpia de les claus de casa a l’entrada. Una abraçada de bon dia, Míriam.”

Li fas cas, no voldries quedar malament. Et prepares dues torrades de pa d’espelta que trobes congelades i et menges mitja llonganissa amb formatge. Fa tant temps que no menges embotit que quan el teu paladar ho recorda sembla que en lloc de salivar, plori. Acabes, però repetiries. Endreces la cuina i et vesteixes amb roba lleugera. Fa un bon dia, fa sol i l’aire és calent.
El sol t’il·lumina la cara. Potser per això mateix sents una escalfor interna incandescent, com una abraçada de benvinguda. Mires a la dreta, ara a l’esquerra. No saps cap a on anar. Observes les persones que passen pel teu voltant. Un dilluns al matí.

“Vine, et vull portar a un lloc”, et va dir agafant-te de la mà i sense dir res més. Era un dimecres a la tarda, no recordes ben bé l’hora exacta, només recordes els seus ulls blaus. Cada cop que et mirava et transmetia un fort desig de passió. De passió per fer qualsevol cosa, d’energia infinita. Estaves nerviosa, senties aquelles papallones a la panxa que a mesura que t’has anat fent gran s’han anat dissipant com el fum de les espelmes d’aniversari. Decideixes anar a baix al poble. És dilluns al matí i a la plaça hi ha el mercat setmanal.

I les seves mans estaven humides. Quan es posava nerviós sempre li suaven les mans. I et costava seguir-lo, caminava amb grans passes i anava ràpid com si estigués fugint d’alguna cosa. Potser de vosaltres mateixos. I recordes que es començava a fer fosc i ell cada vegada anava més àgil i a tu et costava més seguir-lo.
“On anem?”

I tan bon punt vas haver pronunciat aquella pregunta innocent, es va girar, et va somriure i et va fer un petó. I estaves tan nerviosa que volies amagar-te sota les pedres. I les papallones et van conquistar tot el cos, fins i tot senties que començaven a volar pel teu braç dret cap a la mà que estava connectada amb la d’ell. I li vas deixar la mà i ell es va sorprendre. “No tinguis por, confia en mi”, et va dir. I és clar que confiaves, i confies, en ell, però l’únic que no volies és que les papallones el conquistessin a ell, també. I et va tornar a agafar la mà amb més força que abans. I et feia una mica de mal, però no li vas dir res. I estaves segura que si parlaves semblaries un robot rovellat i no volies deixar-li veure que t’estaves morint per abraçar-lo.
“Aina, et puc dir una cosa?”

“Sí, és clar.”

“Estic molt nerviós ara mateix.”

I pensaves que el cor t’explotaria i que et moriries allà mateix. I et maleïes a tu mateixa perquè havies deixat que les teves papallones el conquistessin. I el cor bategava i bategava i bategava. I estaves convençuda que et sortiria del pit i que la cara et quedaria vermella per sempre.

I somrius en recordar aquell moment. Estàveu enamorats. Somrius, però t’envaeix un sentiment de nostàlgia. Des que us vau separar que no has tornat a sentir aquelles papallones juganeres. És l’única persona que t’ha fet sentir aquesta sensació tan intensa. Però no era ell com a persona, sinó vosaltres com a equip. Quan estàveu junts la vida pesava menys, el dolor es tenyia de pau i la felicitat era la música de cada dia.

I arribes a la plaça. Botigues, parades, gent i calor. Et fa mal el cap. El jet lag. No estàs tranquil·la, però tampoc nerviosa; estàs incòmoda. Tanta gent i no coneixes a ningú. Com si trepitgessis aquella plaça per primera vegada, et sents estrangera. Et pares a l’equador del mercat i fas un gir de tres-cents seixanta graus sobre tu mateixa. Com si fossis un gran planeta. Persones d’edat avançada preguntant quant valen les pomes verdes als venedors que no paren de cridar i cridar que el seu producte és bo i barat. I que vinguin a comprar que és bo i barat. I més enllà, unes noies més joves emprovant-se unes sandàlies. I al seu costat, dos nois que es miren un parell de pantalons. I una cua llarga que surt de la botiga improvisada de pollastres a l’ast. I recordes quan venies amb la teva àvia a comprar el pollastre aquells dilluns xafogosos d’estiu. I botigues, parades, gent i calor.

I et sembla veure’l. Espatlles amples, cabell castany. Està d’esquena a tu, a uns trenta metres. I el cor et fa un salt i et comença a bategar ràpid com el d’un pardal. I desitges que no sigui ell. I tens por que sigui ell i que es giri. I si es gira et veurà i no et pot veure i no vols que et vegi. I et fa mal el cap. El jet lag. I diries que és ell, que n’estàs convençuda. És inconfusible. I parla animadament

Estaves nerviosa, senties aquelles papallones a la panxa que a mesura que t’has anat fent gran s’han anat dissipant com el fum de les espelmes d’aniversari

amb una noia una mica més baixeta que ell. I deu ser la seva parella, penses. I és clar que deu ser ell i és clar que deu tenir parella, penses.

I recordes que de sobte es va aturar com si s’hagués cansat de caminar tan ràpid. I sabies perfectament on éreu. I éreu allà, al vostre lloc. I les papallones i el teu cor i els seus ulls i et va dir:
“En què creus, quan tot és cert?”

I no sabies què contestar. Aquesta frase és d’una cançó, vas pensar, i va afegir:
“Aina, per mi ara mateix la meva única realitat és que sento un amor infinit per tu. I sé que aquest amor és cert perquè cada cop que et miro el cor m’explota. I l’únic que penso quan crec que tot això és cert és que no vull que això s’acabi mai.”

I estaves nerviosa i sorpresa i enamorada i tot plegat et feia gràcia. Ell no era de paraules maques, mai no sabia què dir-te que fos una mica bonic, però aquell cop et va agafar per sorpresa. I et va agafar dels braços, a l’altura dels colzes, i va continuar:
“D’aquí a una setmana marxes a viure una nova vida, però no puc permetre que pensis que et deixaré d’estimar simplement per la distància. Així que a partir d’ara creem el nostre propi camí i prometem trobar-nos aquí mateix d’aquí a deu anys. I lluitem pel que realment volem i jurem d’aquí a deu anys tornar-nos a veure.”

I el sol es va amagar i us vau dir el “t’estimo” més sincer que has dit mai a la teva vida i vau anar corrents cap a casa i vau escriure la promesa junts, amb innocència i amor. I pensàveu que deu anys passen ràpid i que la gent no canvia gaire. Que en Joan i l’Aina de 22 anys serien els mateixos que l’Aina i en Joan de 32.

I nerviosa corres cap a l’únic restaurant que està obert. Té uns grans vidres, des de fora pots veure tot el local i des de dins pots veure tot el mercat. I mires per la finestra i camuflada els observes. Ara el veus de perfil. És ell. Se’n deu recordar que avui és 18 d’abril? I un cambrer t’interromp i et demana si vols alguna cosa. I li dius que sí, que t’agradaria dinar. T’asseus a la taula, obres el menú. Et fa mal el cap. El jet lag. I quin to deu tenir ara la seva veu? I com deu ser ara la seva veu quan et mira? I com deu ser ara la seva veu quan diu “t’estimo”? I es deu fer mai aquestes preguntes? I se’n deu recordar que avui fa deu anys d’aquell vespre d’abril?

I et porten el primer plat, demanes pa. L’has perdut de vista. No et pares de fer preguntes sobre ell. Tornes a mirar per aquella gran finestra i els tornes a veure. Estan caminant en direcció a la porta del restaurant. Deixes la forquilla al plat. Et porten el pa. Dones les gràcies al cambrer. Estan parats a l’entrada. Llegeixen el menú. Parlen entre ells. Es miren i continuen caminant. La teva taula està literalment al costat de la finestra, si no hi hagués aquesta barrera estaries exactament dins la plaça. Passen pel teu costat, us separa el vidre. Es para, mira a dins del restaurant i et mira als ulls. I els seus ulls blaus. I et congeles. I les papallones. I ell obre la boca com si volgués dir alguna cosa. I el cor et torna a fer aquell salt i torna a bategar i a bategar. I la seva companya l’agafa del braç i l’estira per seguir el seu rumb. I t’aixeques de la taula i ell se’n va.
S’ha deixat bigoti, penses. I no us hauríeu d’haver trobat, penses. T’hauries d’haver quedat a casa, penses.

I t’acabes el primer plat, et porten el segon i al final fas una infusió. Mires a l’exterior, estan recollint el mercat. T’aixeques, pagues amb targeta i tornes pel mateix camí per on has vingut.

I arribes a casa, són les 4 de la tarda. Fas la migdiada, estàs cansada. Sona el despertador, et fa mal el cap. El jet lag. Et fiques una dessuadora, és una tarda d’abril, comença a fer fresca. Inicies el teu camí cap al vostre lloc, la vostra promesa. Es comença a fer de nit.

I se’n deu recordar, que avui és el 18 d’abril?

Relat finalista del concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.

Jordi Remolins

La gent estem carregats de falòrnies. I ho dic amb coneixement de causa, perquè tinc un amic que habita dins el meu mateix cos que, entre prejudicis, manies, equívocs i rancúnies, acabaria amb més de la meitat de la població i encara li’n sobraria un noranta-nou per cent més. Amb els anys li he anat explicant que en realitat no val la pena que algú ens caigui més bé o més malament perquè tingui una ideologia similar a la nostra, o bé perquè sigui del mateix club de futbol, o ni tan sols perquè tingui més o menys cabells a sobre del cap. Suposo que de mica en mica m’anirà fent cas, i accedirà a socialitzar amb altres persones per l’empatia i el tracte que en rebi, més que no pas per detalls que en definitiva només tenen la importància que el nostre termòmetre d’irritabilitat vol donar-los.

Si hagués fet massa cas de la contracoberta del llibre Niño A (Sajalín) mai de la vida l’hauria llegit. El seu autor, l’anglès Jonathan Trigell, viu des de fa temps a Chamonix, on exerceix, a banda de periodista, com a professor d’esquí. En aquest punt, al meu detector de collonades ja li van saltar totes les alarmes, com si hi hagués cap impediment perquè un aficionat a l’esquí tingui la capacitat de ser alhora un excel·lent escriptor. Els estereotips que aplico sovint a aquest esport estan relacionats amb colors de roba estridents, cares rogenques amb els ulls perfilats de blanc per l’ús de les ulleres, i sobretot un interès nul per cap creativitat que no sigui traçar ratlles paral·leles sobre la neu a velocitats que no tinc cap mena d’intenció d’imitar. Doncs els estereotips em van tornar a fallar.

L’única obra que ha publicat Sajalín de Trigell és una excepcional narració, on un jove Jack, de 24 anys, surt del captiveri al qual havia estat condemnat des que de petit va cometre un assassinat. Inspirat pel cas del crim del petit James Bulger que dos preadolescents van perpetrar el febrer de 1993, el llibre indaga no només en l’encaix social d’un assassí després de ser alliberat. També ho fa en l’acarnissament que els tabloides britànics exerceixen sobre un individu del qual només el seu tutor coneix la nova identitat que ha triat per viure a Manchester, lluny dels seus orígens. Parla en definitiva de prejudicis i de rancúnies, però en aquest cas col·lectius, i ens posa a tots plegats davant d’un mirall que ni a mi ni a aquell rarot de qui us parlava a l’inici de l’article no sé ben bé quina imatge ens retornaria.

EL 9 NOU

AMIC

Fer activitats amb el gos és molt beneficiós per a reforçar la relació entre tots dos. Una d’elles és el senderisme, que permet viure experiències diferents, fer exercici i estrènyer aquest llaç perquè sigui més íntim. Però, com es pot fer senderisme amb el gos?

El primer que cal tenir en compte a l’hora de fer senderisme amb el gos és el seu estat físic. Evidentment, hi ha rutes que són molt llargues i amb molts quilòmetres i el ca pot cansar-se i tenir dificultats per a completar tot el recorregut.

D’aquesta manera, el primer que cal tenir en compte és la ruta que es farà. En aquest sentit, és clau començar a poc a poc per més que el gos sigui resistent i estigui acostumat a córrer o passejar.
I no sols cal tenir en compte la longitud del recorregut, sinó també la seva dificultat. És convenient triar rutes que no tinguin molts desnivells ni siguin rocoses o amb terrenys en els quals pugui danyar-se.
En el cas d’existir desnivells, és convenient assegurar-se que són aptes per a ell. A més, s’han de tenir en compte altres elements a evitar com a trams que estiguin prop de la carretera per motius de seguretat per si el gos s’escapa o bé surt corrent.

Si en el recorregut hi ha roques molt crespades, és zona d’escalada o bé s’està prop de la carretera, el millor és portar al gos amb corretja amb la finalitat d’evitar una caiguda aparatosa o un accident.

Som encara molt lluny de veure la plena llibertat democràtica i les ganes reals de viure en un món millor

Josep Ballbè i Urrit

El febrer passat es van complir 20 anys de la clausura de l’Egunkaria fins llavors l’únic diari d’informació general publicat íntegrament en basc. Té tot el sentit del món recordar-ho aquests dies de campanya electoral. Quina pena de món, quin fàstic de polítics i quanta injusticia! Als ulls de l’expresident José María Aznar, qualsevol vestigi informatiu d’Euskadi tenia lligams amb el terrorisme… De la mateixa manera que les seves ínfules de patriotisme fatxenda van imposar la tesi que el règim iraquià tenia armes de destrucció massiva. De resultes d’allò, s’encengué la guspira del conflicte bèl·lic, amb el rerefons de la fastigosa foto del 16 de març de 2003: els qui jo vaig qualificar com el Trio de la benzina, que no pas de les illes Açores (George Bush fill, Tony Blair i el propi Aznar). Ningú no va retre comptes en cap d’ambdues relliscades. Ni tan sols després de sengles sentències judicials on es demostrà la manipulació fastigosa d’uns i altres dirigents, allunyats de qualsevol esperit democràtic.

Sempre he estat partidari d’aplicar la famosa dita del qui la fa, que la pagui. Ja s’ha vist, però, que això és com demanar la lluna en un cove. El temps no ha guarit ni rescabalat les greus i irreparables conseqüències de cap d’aquestes dues malifetes mastodòntiques. Sense oblidar –en el cas del diari referit–  que Martxelo Otamendi, el seu director, fou sotmès a tortures per part de la Guàrdia Civil, amb vistes a obtenir presumptes proves que l’incriminessin. Evidentment, el diari no donava cap mena de cobertura a ETA.

El desvergonyiment d’Aznar va matar el tema bo i dient que havia estat l’Audiència Nacional qui havia clausurat el mitjà de comunicació… I es va quedar tan panxo. Posteriorment, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol pel fet de haver grinyolat clarament. Després, aquesta trepa de dirigents horribles solen omplir-se la boca amb expressions rimbombants: de l’estil que funciona l’Estat de dret. En aquest sentit, cal no oblidar la pena de garjola de l’alcalde Pacheco (de Jerez de la Frontera) quan digué que “la justícia era una conya total”.

¿Podríem imaginar-nos el Principat sense cap ni un diari en català, dessota la tesi que tots els periòdics de Catalunya s’orienten a defensar el dret a decidir? Som encara molt lluny de veure l’esclat de la cultura, la plena llibertat democràtica i les ganes reals de viure en un món millor. De tots i cadascú de nosaltres depèn la defensa del nostre idioma, amb ungles i dents. Jo procuro fer-ho dia rere dia.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers