Vicenç Lozano va publicar fa unes setmanes el seu nou llibre titulat "Vaticangate" on es descobreixen les intrigues per l’assalt contra el Vaticà del Papa Francesc

Jordi Vilarrodà

Vicenç Lozano ha publicat “Vaticangate”, un llibre on es descobreixen les intrigues per l’assalt contra el Vaticà del Papa Francesc

Fa temps que no et veiem a TV3 des que et vas jubilar, però només en començar llibre ja notem que no t’has jubilat, que et mantens molt i molt al dia de què és el que passa en el Vaticà.
Un periodista no es pot jubilar mai. A més he portat un tema que és molt interessant almenys per a mi i, sobre el tema del Vaticà jubilar-se és molt difícil. Jo segueixo l’actualitat i arran d’això i de dos anys d’investigació ha sortit aquest llibre.

Fa deu anys, quan va sortir un Papa argentí et va sorprendre?
Sí, realment va ser sorprenent, ningú s’ho esperava. Molts periodistes diuen que ja ho sabien, però és mentida, els periodistes sempre ens equivoquem sobretot quan parlem sobre qui serà el nou Papa. Va ser sorprenent, en definitiva va ser una autèntica revolta la que hi va haver al col·legi de cardenals. Sobretot en els cardenals europeus i italians que estaven implicats en l’escàndol, que va ser el que va provocar la renúncia del Papa anterior. A més a més es volia un canvi a l’església, el que passa és que aquest canvi molts que van votar al Papa Francesc, volien que fos un canvi purament cosmètic. Quan han vist que no era purament cosmètic i els hi ha tocat certs interessos i certs privilegis se li han girat en contra. Fins i tot alguns dels que li van donar suport.

Ens trobem en un final pontificat perquè parles sobre les especulacions sobre la salut del Papa. Estem en aquest moment?
Sí, estem en un moment de fi de pontificat, això és evident, l’ambient del Vaticà és aquest. El que passa és que aquest Papa ha dit molt clarament que no descarat renunciar i de moment no veu cap necessitat de fer-ho mentre ell es trobi físicament i mentalment en condicions. Ell ho ha dit molt clarament que l’església no es governa amb el genoll, sinó amb el cervell. Per tant, ell encara té molta feina per fer, però sobretot per plantar una llavor que sigui la llavor una mica de la reforma de l’església que després en un futur ja es veurà com s’acabarà. És la conspiració que explico aquí en el llibre.

Tot i que tal com has dit diu que no es governa amb el genoll, però si amb el cervell, diu que quan li falli el cervell que l’avisem.
Sí, ell de fet té firmada la denúncia des del principi del pontificat, per si es trobés amb males condicions o no pogués ser conscient del que està fent en un moment donat, per així poder establir una renúncia immediata. Però també una de les millors amigues del Papa li va preguntar si renunciaria i ell va dir que ni boig ho faria. És a dir que de moment ell vol fer i acabar la feina que molts cops ha estat entorpida pel camí i que no ha pogut acabar de fer.

Hi ha persones que mai han vist amb bons ulls al Papa Francesc. Hi ha ja un moviment per organitzar qui serà el nou Papa?
Sí, primer de tot hi ha un moviment per desprestigiar la figura del Papa Francesc, primer en l’àmbit personal i en l’àmbit religiós,consideren que és un heretge, això són acusacions gravíssimes. A més a més, també s’està intentant que renunciï, forçar la seva renúncia, cosa que jo crec que és bastant impossible. I, en tercer lloc, si això ja no és possible volen que el pròxim Papa sigui d’un signe molt diferent del Papa actual.

Hi ha certs moments que ens sorprèn la poca compassió que hi ha en moments com aquests. Hi havia gent important en el sopar en què se sap que durant l’operació li van desitjar que li passés el pitjor?
Hi havia gent important, gent important de la cúria, cardenals, gent vinguda de fora de Roma, cardenals nord-americans…, He de dir que jo no soc partidari de les conspiracions, però fent aquest llibre he volgut corroborar que realment això existeix i que hi ha un autèntic complot de la ultradreta internacional que té una base exterior del Vaticà juntament amb una conjura interna d’aquesta ultradreta dins mateix el Vaticà de part dels cardenals més tradicionalistes de l’Església catòlica.

Un dels llocs claus d’aquesta conspiració és als Estats Units. El catolicisme a l’hora de predicar s’ha tornat molt conservador?
Sí i això ens dona la clau del tema de l’oposició al Papa. L’oposició al Papa està revestida de temes religiosos, teològics, però en el fons és una qüestió purament econòmica. Als Estats Units veuen amb els ulls un líder internacional que és ecologista, lluita contra el canvi climàtic, un líder que critica el capitalisme salvatge que genera frustració i que posa emfàsis en la marginalitat i la pobresa. El papa critica això, i per tant és una pedra a la sabata en el projecte que hi ha el món de construir un món més neoliberal i en el fons neofeixista. És per això que hi ha una figura important als Estats Units que juntament amb les fundacions ultraconservadores catòliques i cristianes que operen als Estats Units amb un finançament absolut per part de milionaris nord-americans, i a partir d’una figura important com és Steve Bannon, una figura que va ser un exassessor que portava la Casa Blanca el president Donald Trump i, que continua assessorant a la ultradreta en l’àmbit internacional. Ell és l’artífex del canvi de llenguatge que té l’extrema dreta, del canvi d’imatge que té aquesta extrema dreta. Estem parlant de Georgia Meloni, del mateix Donald Trump, estem parlant de Vox a Espanya. Estem parlant d’aquest personatge que té molts amics cardenals a dins al Vaticà, és el que veu la figura del Papa Francesc que molesta i que fa nosa en aquest projecte de futur.

Hem de recordar que Steve Bannon, no només parla als Estats Units, també a Europa amb aquests moviments, concretament a Itàlia des d’un convent que tu hi vas anar.
Un convent que finalment no ha reeixit el tema perquè realment el Papa si va posar a fons, perquè no podia ser que un convent que és patrimoni cultural fos la universitat d’on es formessin els líders del planeta. A més Bannon ha estat treballant amb lobbies importants, ell intenta destruir el que és el projecte europeu que considera que és un projecte que també forma part de la gent de l’ONU del 2030 i que provoca molts problemes al factor financer nord-americà i, per tant, la figura de Steve Bannon té un vessant polític, però també aquest vessant es projecte cap aquest territori que és el que jo estudio que és el del Vaticà.

La figura del Papa és una figura simbòlica molt important, però també es pot convertir en objectiu de gent que està pensant en estratègies globals com l’Steve Bannon no?
Sí, jo crec que el Papa és un líder ètic i moral del segle XXI. Per exemple, Nelson Mandela ho era però, va morir fa anys, ara n’hi ha molt pocs de líders ètic i morals que parlin de la pobresa, de la marginalitat, de l’ecologia, i de l’escalfament global del planeta com un problema gravíssim que té en aquest moment la humanitat.

Dir que el Papa és d’esquerres seria una simplificació, però no és com Casaldàliga no?
No, no ho és i no ho ha estat mai, ell es va sumar a la teologia del poble. Aquesta en definitiva és una branca de la teologia de l’alliberament, el moviment llatinoamericà que va néixer i que defensava una església pobra al costat dels pobres, aquesta frase també l’ha dita el mateix Papa, la va dir a la reunió que vam tenir amb tots els periodistes quan va ser escollit. En definitiva és un personatge que busca la justícia social i que a través d’aquesta justícia i situant l’home com a centre de la humanitat és més un humanista que no pas un marxista que és del que se l’acusa.

És curiós que això ja molesti a la gent.
Sí, perquè és la pedra a la sabata d’aquell projecte.

També parles de com en alguns afers internacionals el Papa s’ha possessionat, quina és la postura del Papa en la guerra d’Ucraïna?
Ell la considera el seu gran fracàs. De fet, és un fracàs, però aquest no és pas culpa de la seva actitud que va tenir, trencant tots els protocols. Vladímir Putin s’ha negat rotundament al fet que el Papa actués com a mediador, ell s’ha ofert, però no vol anar a Kíev sense anar a Moscou. Ha parlat amb el president nord-americà, amb autoritats russes, tot i que Putin no se li posa al telèfon. Tot i això, ha triomfat amb moltes coses també importants com per exemple en la relació entre Cuba i els Estats Units on el Vaticà va ser el mediador i també ha ajudat amb molts conflictes internacionals.

Un dels millors amics del Papa és un rabí jueu?
Sí, però són amics des de fa molts anys. Quan ell era arquebisbe de Buenos Aires fins i tot tenien un programa junts, on es parlava de tot, no només de religió sinó que també de la vida quotidiana, de l’atur juvenil, l’avortament, el divorci, la gent gran i es van fer molt i molts amics.

Se n’està sortint el Papa Francesc amb la reforma, és conscient de totes les amenaces que té?
Sí, evidentment la seva formació jesuítica li permet molta intel·ligència i veure el vas més aviat ple que no pas buit, intentar positivar les situacions més dramàtiques, intentar avançar a poc a poc per fer un pas més gran, és molt complex tot. Aquesta església no veu la necessitat de la reforma. El Papa té dos elements claus, la seva filosofia que és que vol tornar l’església als principis de l’evangeli i intentar implementar el que ja es va aprovar fa seixanta anys en el concili vaticà segon que els dos pontificats anteriors, van acabar diluint totalment. Ho fa amb dificultat, però ara ha accelerat. En els últims mesos ha accelerat aquest procés de reformes, s’ha aprovat la reforma de la cúria que implica que laics i dones puguin acabar el govern de l’església, això és molt important. Està intentant fer una reforma de la institució des de dins, però, també intenta que a l’Església catòlica hi hagi sacerdots casats, que cada cop n’hi ha més, fins i tot a l’Àfrica hi ha sacerdots que no tenen una dona sinó més d’una. És una realitat del segle XXI, i aquesta realitat, aquesta moral sexual ha estat qualificada de relativisme. Que l’església s’adapti a la qualitat farà que l’església no vagi perdent aquest conjunt de persones que han deixat d’anar a missa perquè l’església ha deixat de banda a les persones que s’han divorciat, a dones que han avortat, a catòlics que són homosexuals… Tot això el Papa ho intenta recollir i intenta que aquests milions de catòlics puguin tornar en el si de l’església, això és crucial. Les reformes han estat lentes i criticades per a la gent més conservadora, que les continuen criticant, però també ha estat criticada molt injustament per a les persones que volien aquestes reformes i que pretenien que fossin molt més accelerades, a l’església no hi ha acceleració. Quan entres el Vaticà el rellotge, no et serveix de res, hi ha un altre tipus de tempo.

Miquel Erra

Des de fa uns anys, el diumenge de Pasqua també és sinònim de cultura popular a Malla. I en concret, d’exhibició falconera. Enguany, a més, amb regust d’aniversari. La colla local, els Falcons de Malla, encetaven la seva quinzena temporada. I ho van fer demostrant que l’aturada hivernal no ha diluït l’empenta amb què van acabar l’anterior, quan van completar per primera vegada una pira de 10, el seu sostre falconer. Diumenge la van poder presentar per primera vegada a casa.

“Aquesta plaça és especial per nosaltres; és on fem vida, on assagem, on fem colla”, destacava l’actual cap de colla, Xavier Redorta. Els Falcons s’hi presentaven amb 30 efectius, una xifra “excepcional”, es felicitava Redorta. I és que la colla s’ha refet plenament de la sotragada que van viure arran de la pandèmia i l’any passat ja van “recuperar” efectius. Actualment són al voltant de 25 membres estables. “Estem més bé que mai”, insistia Redorta.

Les ganes de represa es van evidenciar amb un programa exigent. Especialment celebrada va ser la pira de 10, que van plantar amb seguretat. L’havien aixecat per primera vegada l’octubre passat, a Moià, convertint-se en la cinquena colla de falcons del país a aconseguir aquesta figura. També van estrenar figura nova, els dos volts coronats de 3. En quarta ronda van fer un intent desmuntat de torrassa, i finalment un rellotge amb pilar de 3 i ventiladors. La jornada es va cloure amb una escala de 8 conjunta amb la colla convidada, els Falcons de Vilanova i la Geltrú. “Ara toca a polir coses i plantejar nous reptes durant la temporada”, animava el cap de colla.

“Portar 15 anys d’activitat falconera és un mèrit i cal celebrar-ho”, els havia felicitat abans l’alcalde, Eudald Sentmartí, en una matinal que també va incloure el repertori de corrandes de Lluís Muntal –recitades en lloc de cantades– i el tradicional sorteig de productes.

Qui no va poder assistir a la jornada va ser el principal impulsor del fet falconer a Malla. Es tracta de Ramon Redorta, cosí de l’actual cap de colla. Va ser ell qui, voltant pel país amb la colla de bastoners del poble, havia descobert l’encant d’aquesta manifestació de cultura tradicional catalana, amb més arrelament al sud del país. Els falcons tenen els orígens en uns grups gimnàstics txecs creats a Praga el 1862 i van arribar a Catalunya durant el primer terç del segle XX. Redorta es va animar a impulsar una colla al seu poble. L’estiu de 2008 començaven els primers assajos, amb una quinzena de persones, i el 7 de setembre d’aquell any la primera colla de falcons que havia existit mai a Osona: els Falcons de Malla. I l’única, encara.

Que 15 anys després la colla continuï tan activa “és gairebé un miracle”, assegura Redorta, que hi continua col·laborant puntualment com a músic. “No volia fer una colla castellera perquè ja n’hi havia, a la comarca; a mi m’interessaven els falcons pel valor que transmeten de disciplina, coratge, esforç o solidaritat”. Redorta es confessa un “apassionat” de la memòria històrica i, en concret, “dels valors de la República, del bàndol roig”. En aquest sentit, segons ell, els falcons també representen “cooperativisme i compromís amb el poble català”.

Redorta entén que per a la pervivència i consolidació de la colla va ser clau el fet que, en el seu moment, membres de Nyerros de la Plana –la colla castellera que va acabar desapareixent l’any passat– s’afegissin al projecte. Actualment també hi col·laboren membres dels Sagals. “Falcons de Malla és una colla acollidora on qualsevol persona que vulgui fer construccions humanes i no vulgui competir pot participar de la festa, créixer com a gimnasta i com a ciutadà”, remarca Redorta, tot destacant el paper del seu cosí, l’actual cap de colla, “que ha cregut en el projecte i l’ha mantingut actiu.
Els Falcons de Malla tenen previst convocar més endavant un acte de celebració de l’aniversari, de caràcter més intern, amb membres i exmembres de la colla.

Jordi Vilarrodà

L’any 1999, quan es complien sis anys de funcionament de la Jazz Cava, els seus promotors van voler fer un salt endavant amb la creació d’un festival de jazz que complementés la programació habitual. Així va néixer el Festival de Jazz de Vic, que enguany arribarà a la 25a edició, convertit ja en el més antic de Catalunya després dels de Barcelona i Terrassa. Amb el nom actual d’Alhambra Festival de Jazz, pel patrocini d’aquesta marca de cerveses, se celebrarà entre els dies 4 i 14 del proper mes de maig amb un total de 15 propostes. L’edició de l’aniversari, que dimecres es va presentar a la Jazz Cava, tindrà un caire especial.

El programa inclou nous destacats de l’escena catalana i internacional del jazz i les músiques improvisades. “Anar a trobar les fronteres amb altres estils és el que ens ha donat projecció”, recorda Jordi Casadesús, el director artístic del festival. Un tomb que es va produir a partir de l’edició de 2003, després d’haver començat en una línia menys avantguardista. Precisament serà un dels inspiradors d’aquesta nova línia, el pianista noruec Bugge Wesseltoft (fundador també del segell discogràfic Jazzland) el que obrirà la programació el dia 4 d’abril amb el clàssic concert solista de piano, el Pianíssim. El jazz nòrdic, que ha estat molt present en el festival, tindrà enguany a Vic un altre dels seus símbols, el grup Jaga Jazzist. Una formació de vuit membres “que feia anys que volíem portar”, diu Casadesús. I si hi ha algun altre músic que es pot considerar cap de cartell, aquest serà el britànic Tehon Cross. Toca la tuba, un instrument poc habitual en el jazz, i junt amb el seu quartet l’aproxima a influències africanes. “És el primer tast d’una nova línia del festival. La presència internacional es completa amb la trompetista finesa Linda Fredriksson i el bateria nord-americà establert a Berlin Joe Smith, en format de trio, que gravarà en directe un disc a la Jazz Cava per al segell Underpool Records. Del panorama nacional, destaquen els pianistes Jordi Matas i Roger Mas amb les seves formacions, les saxofonistes Irene Reig i Kika Sprangers o el bateria Òscar Domènech. La Jazz Cava també recuperarà una formació pròpia, la Jazz Cava Ensemble.

A L’ETC I L’ATLÀNTIDA

Una novetat del festival és que alguns dels concerts es faran fora de l’entorn de la Jazz Cava, a l’ETC (Theon Cross) i a L’Atlàntida (Jaga Jazzist). “La xarxa d’equipaments culturals de la ciutat es posa a disposició de tots els projectes”, diu Bet Piella, regidora de Cultura.

Jordi Vilarrodà

Osona, boira i música és el nom amb què es presenta el concert que L’Atlàntida acollirà aquest divendres, dins dels actes commemoratius dels 175 anys del Casino de Vic. Duble Buble, Quimi Portet, La Iaia, Joana Serrat i Power Burkas, representants de diverses generacions del rock osonenc, seran alguns dels grups que actuaran durant el concert.

El Casino va promoure el concert perquè volia fer visibles “les activitats que s’hi poden fer”, entre les quals la música ha ocupat sempre un lloc destacat. A més, tots els artistes del cartell han actuat al local en un moment o altre de la seva trajectòria. Mònica Jofre, de la junta de l’entitat, destaca que aquest serà l’acte “més multitudinari i obert” dels que tenen lloc en la programació dels 175 anys. Tot i això, les 800 localitats de la Sala Ramon Montanyà ja fa dues setmanes que estan exhaurides.

A part dels que hi seran presents, i que interpretaran tres cançons cada un (quatre, en el cas de La Iaia), les transicions es faran amb testimonis audiovisuals d’altres músics osonencs. “Es parlarà d’aquesta vinculació del fet musical a Osona”, diu Jofre. Entre aquests hi haurà intervencions d’Els Catarres, Edna Sey, Guillem Ramisa, Dani Rifà o Laura Cruells, entre d’altres. Els Duble Buble comptaran també amb la col·laboració especial de Carla Serrat a la veu. Laura Duran, a la direcció artística, ha creat el fil del concert, partint de la idea de la fertilitat musical de la comarca, que ja va inspirar per exemple el documental Liverpool català de Dani Feixas.

Els actes dels 175 anys del Casino inclouen també, dissabte a les 5 de la tarda, l’activitat familiar “Pilarín Bayés, Roser Capdevila i les set diferències”.

La Iaia es torna a trobar, quatre anys després d’haver plegat

La Iaia no havia fet un comiat formal, però va abandonar els escenaris després de la gira de presentació del seu últim disc, Tornar a ser u (2017). Des de l’any 2019 no s’havien reunit per tocar junts, tot i que els tres components (Ernest Crusats, Jordi Torrents, Turre, i Jordi Casadesús) continuen les seves respectives trajectòries musicals. La Iaia va debutar amb el disc Les ratlles del banyador (2011), un any després d’haver-se constituït, i va continuar amb On és la màgia (2014). No està previst, però, que el retorn de la formació de pop rock vagi més enllà d’aquest concert.

Jordi Vilarrodà

Diuen que la condició indispensable perquè una novel·la pugui ser considerada negra és que hi hagi un crim. En conseqüència, Taradell serà aquest divendres i dissabte el lloc amb més densitat de crims de Catalunya –literaris, òbviament– coincidint amb la celebració del segon Taradell Negre. El festival literari que va arrencar amb força l’any passat, també en vigílies de Sant Jordi, tornarà a reunir les principals plomes del gènere en taules rodones que seran també presentacions dels títols publicats en els darrers mesos.

“No ens acabem de creure que tenim bons autors”, explica Núria Martínez, comissària del festival. Eva Leucó, directora de la Biblioteca Antoni Pladevall, que acollirà els actes, remarca que el festival vol, sobretot, “donar difusió als autors catalans”. Martínez destaca que les vuit taules rodones previstes en aquesta marató negra cobreixen tots els aspectes, des dels relats més clàssics “fins a les distopies, les utopies, els històrics, els autors novells, o els relats que no són ben bé negres però sí foscos”.

L’inici, dissabte a les 11 del matí, serà amb la taula rodona “Salvatges videojocs a la nit de Barcelona”, de novel·les situades a escenaris molt contemporanis. Una altra estarà dedicada als ambients marginals (“Quinquis, friquis, iguanes i altres espècimens”), amb escriptors de referència en el gènere com el mallorquí Sebastià Bennassar i la seva darrera novel·la Quinqui connection. Hi haurà una taula centrada en les escriptores (“Elles també maten”), amb Mariló Àlvarez, Dora Muñoz, Raquel Gámez i Rosana Andreu.També amb protagonisme femení serà la taula rodona en què es presentarà Eixavuiros, de la manlleuenca Irene Solanich (vegeu pàgina 35), al costat de novel·les de Susana Hernández i Anna Maria Vilallonga. I una altra de novel·les amb rerefons històric, on compartiran espai des de Jordi Fernando amb L’assassí del Tirant fins al camprodoní Oriol Molas amb El llapis vermell, sobre els abusos en un internat religiós als anys 80. La jornada es tancarà amb dues veus taradellenques, les de Ferran Garcia i Aniol Florensa, amb les novel·les Guilleries i Lladrucs a les estrelles, respectivament

La narrativa del true crime, basada en casos reals, ha fet forat a les graelles de ràdio i televisió, sobretot arran de l’èxit del programa Crims de Carles Porta. L’interès que ha suscitat en l’audiència fa que els festivals, com el Taradell Negre, també el tinguin present. Així, seran a Taradell els periodistes Tura Soler i Jordi Grau presentant el seu Sense càstig, sobre crims no resolts, i el també periodista Yago García, amb el llibre Qui va matar Helena Jubany?, un altre assassinat del qual encara no s’ha pogut trobar el culpable malgrat les sospites. Tots tres compartiran una taula rodona dissabte a la tarda, moderada per Marc Orra. El festival també dedicarà un record especial a l’escriptor mallorquí Agustí Vehí, que va morir el passat mes de març.

Taradell Negre començarà aquest divendres amb els actes dedicats als joves. A 2/4 de 8 del vespre, la biblioteca acollirà la final de l’slam de relats negres, concurs en què participen els estudiants de segon curs d’ESO de l’institut de Taradell. Després s’entregarà el premi al millor aparador de l’Associació de Botiguers. I és que el festival “és un projecte cultural, però també econòmic, que la gent s’ha fet seu i que transforma l’escenari”, diu la regidora de Cultura, Míriam Martínez.

EL 9 NOU

L’artista Pepa Plana, un referent de l’escena del circ a Catalunya, presenta aquest dissabte al Teatre Auditori de Granollers ‘Si tu te’n vas’. L’espectacle el va preparar en una residència durant els mesos de setembre i octubre al TAG i a Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Plana estarà acompanyada a l’escenari de Nan Valentí i de Lola González, actriu i pallassa, integrant i fundadora de la companyia Lolita Corina. Totes tres formaran un trio de pallasses tradicionals que reviuran els números més coneguts del repertori clown, amb una història que els donarà unitat. És un espectacle d’humor i clown amb una clara mirada femenina, protagonitzat per tres heroïnes oblidades que ens expliquen la seva història amb la voluntat de viure, per sempre més, en la nostra memòria.

‘Si tu te’n vas’, Pepa Plana. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 15 d’abril, 20.00.

Imanol Arias protagonitza a Granollers ‘Muerte de un viajante’

El conegut actor Imanol Arias protagonitza l’adaptació al teatre de ‘Muerte de un viajante’
d’Arthur Muller, aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers. Miller va personalitzar la seva crítica al capitalisme, al somni americà i a la manca d’humanitat. Arias, que és també el productor de l’espectacle, actuarà al costat de Cristina de Inza i el seu fill, Jon Arias. Rubén Szchumaher és el director de l’adaptació, de Natalio Grueso. L’adaptació del clàssic teatral del segle XX és totalment respectuosa amb el text d’Arthur Miller i Arias interpreta a Willy Loman, el viatjant de comerç que amb 63 anys està exhaust i veu com la seva posició a l’empresa on treballa trontolla.

‘Muerte de un viajabte’, d’Arthur Miller. Amb Imanol Arias. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 16 d’abril. 19.00.

Baró d’Evel inaugura el festival Circ Cric amb un espectacle per a Pallasssos sense Fronteres

El Festival Circ Cric s’inaugurarà aquest divendres a les 8 del vespre amb l’actuació de Baró d’Evel, que presentarà ‘Yal·lah’. L’espectacle servirà per celebrar els 30 anys de Pallassos sense Fronteres, i la recaptació que s’obtingui es destinarà a aquesta ONG. Entre gira i gira, la companyia s’atura al Circ per preparar l’expedició al Líban, ‘Som-hi! (Yal·lah)’. Abans de marxar presenten l’espectacle que durà a terme als camps de refugiats del Líban, on es presentaran del 17 al 23 d’abril. Blai Mateu i Camille Decourtye estan acompanyats en aquesta aventura per Noëmie Bouissou, Julian Sicard, Martí Soler i Guillermo Weikert.

‘Yal·lah!’. Baró d’Evel. Festival Circ Cric. Sant Esteve de Palautordera. Divendres 14 d’abril, 20.00.

Produccions Yllana porta ‘Maestrissimo’ a Parets

Producciones Yllana actua aquest diumenge a 2/4 de 7 de la tarda al Teatre Can Rajoler del Parets del Vallès amb l’espectacle ‘Maestrissimo (Paganini 2)’. Es tracta d’una obra que es troba a mig camí entre el concert de càmera i la comèdia satírica. El muntatge està protagonitzat per quatre músics de segona fila, però amb molt de talent, que intenten fer-se un lloc en la difícil època que els ha tocat viure. Els personatges fan reflexionar sobre el valor de l’art i la cultura, la importància de la creació, la genialitat i el talent, al mateix temps que repassen moments culminants de la música clàssica. Els intèrprets són Eduardo Ortega, Jorge Fournadjiev, Isaac M. Pulet i Jorge Guillén.

‘Maestrissimo (Paganini 2)’. Produccons Yllana. Teatre Can Rajoler, Parets. Diumenge 16 d’abril, 18.30.

Jaume Espuny

‘Moondance’
Warner Bros – 1970

Moondance és el tercer disc de l’irlandès Van Morrison i, per a un servidor, el millor. Hi ha pocs discos a la història del rock que comencin amb una seqüència de cançons –les cinc de la cara A del vinil original– tan perfecta com en aquest: primer “And It Stoned Me” i després, seguides, “Moondance”, “Crazy Love”, “Caravan” i “Into the Music”. Totes seguides, totes enlluernadores. Les cinc que segueixen fins a arribar a les deu del disc no arriben a tant, però gairebé. I com sempre quan es tracta de Van Morrison, hi ha de tot: rock, jazz, swing, blues, gòspel… Aquí un piano, per allà un saxo, ara una guitarra. Simplement, música de primera categoria. I, és clar, la veu de negre de Van Morrison en primer terme. Amb aquest disc, Morrison mantenia la qualitat que tenia l’anterior, Astral Weeks, per a moltes revistes especialitzades un dels deu millors discos de sempre, però amb una mica més de comercialitat. D’aquesta manera, aconseguia una cosa que també és important per a un cantant, que és vendre com més discos millor. Des de llavors, no ha parat i s’ha convertit en un dels músics més prolífics: als seus 73 anys ja va per la cinquantena de discos. Això sí, sempre mantenint el llistó ben alt. Però qui vulgui saber com sona Van Morrison, ha de començar per aquest, Moondance.

Jordi Sunyer

THE TYETS
‘Èpic solete’
The Tyets s’han convertit en un dels grups més representatius del nou urban en català gràcies al seu to desenfadat i a la seva capacitat d’empatitzar amb el públic més jove. Aquesta capacitat de fer amics també la desenvolupen amb artistes com l’espectacular Julieta, amb qui canten Clar que t’he trobat a faltar, o amb Mushkaa, amb qui comparteixen Bomba de fum. El disc, que té 11 talls, es tanca amb Èpic solete, en col·laboració amb Figa Flawas (últims guanyadors del Sona 9), i Let me Alive, un reggae en tota regla.

VEN’NUS
‘Bocaterrosa’
Valèria N. Saurí és una cantautora de Sabadell de 22 anys que va començar a cantar a l’habitació de casa seva en plena pandèmia. Des d’aleshores no ha parat d’evolucionar i ara publica un primer disc amb 10 peces de pop alternatiu i col·laboracions destacades com les de Meritxell Neddermann, Ferran Palau o Flashy Ice Cream. Una de les cançons més destacades és Guerra, on Ven’nus fa referència a diferents artistes que l’inspiren com Raimon, Maria Mercè Marçal o Mercè Rodoreda. Està bé que les generacions joves facin l’esforç de saber d’on venim.

HELENA CAMPS
‘Viu’
Arriba una nova veu a tenir en compte en l’escena de la cançó-jazz a casa nostra: Helena Camps. A Viu, el seu primer disc, hi conviuen temes propis –tots molt lligats a la natura– amb versions de clàssics del jazz, una bossa nova (“Chovendo na roseira”), un bolero (“Amapola”) i fins i tot “La dansa de la primavera”, de Maria del Mar Bonet. El ventall és molt ampli, fins i tot pot semblar que massa, però la veu càlida, pulcra i impecable de Camps s’encarrega de posar-hi un segell propi i de fer que tot plegat tingui una unitat i un sentit.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? L’harmònica.

Primer grup del qual vas formar part? El Grup de Folk.

Primer disc que vas escoltar? Algun de Renato Carosone o potser el Cançó d’amor i de guerra.

Quants discos tens? No ho sé perquè n’he regalat molts. Potser 200 o 300. Salva’n tres. Un concert de Bach, un de la Creedence Clearwater Revival i el primer de l’Orquestrina Galana.

Un concert (com a públic) per recordar. N’hi ha molts. Però recordo especialment un de Mikis Theodorakis al Palau d’Esports de Barcelona i també, em sembla que al mateix lloc, un de Daniel Viglietti.

Teresa Costa-Gramunt

EL CANT D’UNA TERRA
Autora: Fe Ferré Ferraté
Autors fotografies: Diversos autors
Editorial: La Banya Edicions
Lloc i any edició: Altafulla, Tarragona, 2023
Nombre de pàgines: 166

Quan pensem en la Terra, més enllà del planeta veiem una terra: la nostra terra, la nadiua, la familiar, o la terra de la qual ens enamorem i, en comunió, hi fem arrels. La poeta Fe Ferré Ferraté està molt arrelada a la població prioratina de Cabacés (o Cabassers, la denominació que estimava l’historiador Vicenç Biete). I inspirada com en aquell cant o himne a la terra que forma part de les antigues escriptures vèdiques que diuen: “Terra! Prepara per a mi la mel de la paraula”, amb la mel dolcíssima que prové de la intel·ligència de cor, la poeta ha escrit El cant d’una terra (La Banya Edicions), donant a entendre que cada terra té la seva pròpia cançó, com tenen la seva pròpia cançó indrets tan emblemàtics dels encontorns del poble com l’ermita de Sant Roc o l’ermita de la Foia, on cada 5 d’agost s’hi fa l’aplec festiu que celebra la festa de les Neus, així com el pont Vell i el de Cavaloca, i esmento aquests llocs per ser-me ben coneguts, ja que quan els fills eren adolescents passàvem a Cabacés les vacances d’estiu i Setmana Santa en una casa llogada al carrer Major, molt a prop de l’església amb el seu retaule gòtic. Conec l’encant, l’atractiu d’aquesta població al peu del Montsant: el silenci de les tardes càlides i l’alegria serena que encomana la contemplació de les roques nues que s’enlairen com catedrals.
“Portes la llum del sol / l’encís que somia la terra”, escriu Fe Ferré Ferraté en un dels poemes d’El cant d’una terra. Les oliveres de Cabacés, en terreny de secà, produeixen un oli de primeríssima qualitat. El llibre ha partit d’una inicial idea de Cabacés turisme i l’Ajuntament, que, com diu la poeta en el seu pròleg, va plasmar en una exposició “part d’aquests bocins de paradís en una exposició fotogràfica i poètica”.
El cant d’una terra es divideix en cinc capítols: “Camins de pedra i aigua al peu del Montsant”, “Al peu del Montsant”, “Les ermites”, “Racons d’ahir i d’avui” i “Conreus”. Aquest sentit cant a una terra escrit per Fe Ferré Ferraté s’il·lustra amb fotografies dels llocs, algunes de principis del segle XX que mostren l’evolució del poble. Amb les imatges i els poemes de Fe Ferré Ferraté veiem i escoltem per lloar-ne la bellesa el cant profund d’aquesta “terra agresta, conreada i feréstega, que m’abraces i regales el teu present”.

Jordi Vilarrodà

‘Seré el teu mirall’
Lluís Anton Baulenas
Ed. Comanegra
Amb aquesta obra, Baulenas va guanyar recentment el Premi Santa Eulàlia de Novel·la de Barcelona. I la ciutat n’és protagonista. En concret, les anomenades remuntes que es van fer per aixecar l’alçada d’edificis modernistes. Anys més tard, en la Barcelona del Fòrum de les Cultures, un arquitecte ric i penedit d’aquells desastres estètics els vol comprar per tirar-los a terra.

‘Carta a la reina d’Anglaterra’
Vicenc Pagès Jordà
Empúries
La mort de Vicenç Pagès Jordà ha despertat la necessitat de recuperar la seva obra. El segell Empúries reedita una petita novel·la de l’any 1997 sobre la immortalitat que pot ser un bon portal d’entrada a l’escriptor per a qui encara no el conegui. El protagonista ha travessat tota la història des de l’edat mitjana, ha après que l’avorriment i l’Estat són enemics… i ara escriu a la reina d’Anglaterra.

‘El passat que vindrà’
Jordi Sierra i Fabra
Univers
El prolífic Jordi Sierra i Fabra ens porta una novel·la ambientada també a Barcelona, en aquest cas l’any 1943. Als nazis se’ls comença a capgirar la guerra i alguns veuen possibilitats de fer caure el règim de Franco. Hi trobem un afinador de pianos que subsisteix fent classes al fill d’un falangista, la seva família i un abrandat militant del Front Nacional de Catalunya que torna de l’exili.

‘Del ring a les trinxeres’
Josep Pons Serra
Fed. Catalana de Boxa
Una federació de boxa editant llibres? Doncs sí. Aquesta edició commemora el seu centenari, i amb motiu d’això s’ha dut a terme un exhaustiu treball de recerca sobre els boxejadors catalans que van participar a la Guerra Civil lluitant contra el feixisme. Se n’han trobat més d’un centenar. Barcelona era als anys 30, juntament amb París i Londres, una capital europea de la boxa.

‘Aliades’
Txell Feixas
Ara Llibres
Un llibre oportú en la setmana del Dia de la Dona. La corresponsal de TV3 a l’Orient Mitjà ens explica les històries d’un modest equip de bàsquet. El formaven nenes i naixia al camp de refugiats de Xatila. Amb l’esport les noies van veure que el seu món no es reduïa a casar-se en un matrimoni forçat. Deu anys després de conèixer-les, la periodista mira què ha passat amb les nenes.

Jordi Sedó

Ajagut, amb el tronc lleugerament incorporat, observo, escruto l’indret que tants cops he contemplat amb delit. La remor tossuda de l’aigua m’omple de goig. La monotonia del seu frec amb l’arena, el seu constant anar i venir és una carícia per als sentits. Per al record… És l’evocació d’un temps que va ser feliç. El dring de les petites pedres que arrossega, materials que encara no han estat del tot meteoritzats i els sords espetecs de l’escuma que produeix el seu moviment incansable, sobretot quan s’enretira, concedeixen a la platja el do de la paraula. Una veu que m’explica a cau d’orella que encara s’hi pot sentir l’olor del pa amb vi i sucre, el tacte suau de les aspres mans de l’àvia, l’amorós reny prudent de la mare i els esglais de la tieta que té por de tot.

Tast de platja solitària a la tarda. Peus descalços. Humits. Bruts de sorra que s’hi enganxa i s’hi queda fins que no te’ls tornes a mullar i te’ls fregues amb aigua neta. Pare absent. Amarga dolçor. El camí del cementiri on vam dir l’últim adeu a l’avi s’enfila per la muntanya, que cau vertical damunt del mar.

Sovint, em deixo embolcallar per la màgia d’aquest meravellós punt del món i els records d’infantesa se m’acumulen malenconiosos a la memòria. I em fascinen. Hi neden retalls d’un passat que, sens dubte, va ser millor; fragments de vida que no podré recuperar mai més… Què serà de mi quan ja no pugui recuperar ni tan sols els records…?

La monotonia del seu frec amb l’arena, el seu constant anar i venir és una carícia per als sentits. Per al record…

Un estol d’ocells sobrevola l’indret. Són corbs marins, ocells compactes, pesants, de color negre. Un d’ells s’ha llançat en picat al mar, ha desaparegut uns instants sota l’aigua i, després, n’ha sortit amb un reflex argentat al bec. Ara s’ha aturat damunt d’una roca, immòbil, amb les ales esteses al sol tebi del mes de maig. La seva silueta interromp majestuosament l’horitzó i ornamenta l’indret. El corona com si fos un magnífic monument a la vida.

El cel, blavíssim, lluminós, esquitxat adesiara de breus, vaporoses taques blanques, es torna blau fosc quan s’emmiralla al mar, però a la vora de la platja, on la profunditat esdevé més tímida, aquest li guarda la transparència i cobra tons del color de la turquesa. Aquí, l’aigua, immaculada, revela gelosa els secrets que atresora. Pedres, arena, els subtils i sinuosos moviments de la vida que abraça, fugissers reflexos, ombres vacil·lants, punts foscos, misteris i perills que les roques escriuen al fons marí…

A la platja, una mica retirades del mar, unes breus dunes s’ho miren tot des d’una moderada alçada. Es mantenen en un segon pla, però la seva presència és inequívoca; i al seu llom, hi cavalquen aquelles plantes de tija punxeguda que mai no vaig saber com es deien. El pare, quan encara vivia a casa, solia arrencar-les amb una extraordinària facilitat. Se’n menjava la part de baix de tot, la que hi havia sota terra, que era blanca i carnosa. La treia miraculosament neta de sorra i me’n donava a tastar. “Això refresca”, deia. Era un acte que s’havia convertit en costum cada cop que anàvem a la platja, que era gairebé cada dia, de maig a octubre. No m’agradava gaire el sabor més aviat insuls que tenien, però me les menjava pel pare, perquè allò era una mena de ritual que seguíem sempre quan marxàvem, mai quan arribàvem… I és que jo em delia perquè el pare fes alguna cosa amb mi. Arrancàvem dues o tres d’aquelles tiges de color verd, sempre sota les prevencions de la mare, que deia que ves a saber què era allò i que ves a saber si s’hi havia pixat cap gos. Però no li fèiem cas. Ens en menjàvem la part de sota, que costava tant d’acabar de mastegar del tot perquè era molt fibrosa. Era un acte de complicitat amb el pare. “Jo soc el teu fill i em descobreixes secrets que tu coneixes, pare. Jo confio cegament en tu perquè ets el meu pare. La mare no hi entén i està carregada de punyetes… Oi, pare…? Oi, pare…?” I el pare, que mai no contestava. Continuava caminant sense concedir-me l’aprovació que jo anhelava, encapçalant la comitiva, carregat amb la major part dels estris, l’ombrel·la, les cadires, el fusell… Caminava de pressa, el pare. O m’ho semblava a mi. Em costava de seguir-lo, però jo sempre procurava anar al seu costat, amb els estris de nedar per sota l’aigua de tots dos a les mans. La mare, l’àvia i la tieta, al darrere, amb les tovalloles humides i brutes de sorra.

I sortir a nedar amb ell, tots dos amb les ulleres, el tub, les aletes als peus i el seu aparatós fusell de pescar. Mirar les roques del fons, descobrir secretes cavitats, moviments de diminutes bestioles… Travessar peixets menuts, molt més petits que l’enorme arpó que disparava. I eixir del mar amb aquells trofeus minúsculs, amb les ulleres damunt del front i caminant enrere perquè dúiem posades les aletes. Lamentar íntimament la brutal mort dels pobres animals. Secretament. Sempre sense dir-ho a ningú perquè em semblava que no devia estar ben fet que em sabés greu. Perquè el pare n’estava orgullós, de la pesca. I, al vespre, sopar qualsevol cosa i, al final, com de propina, aquells peixets, que la mare fregia enfarinats. Si no n’hi havia per a tots, se’ls menjava el pare i me’n donava un tros a mi. I era com un premi perquè em feia l’efecte que jo també els havia pescat.

I desempallegar-nos dels estris i tornar a entrar al mar a banyar-nos tan sols amb el vestit de bany, alliberats de la incomoditat de les ulleres i les aletes. I clavar els dits a la sorra, sota l’aigua, on hi havia només dos pams de profunditat, per buscar-hi petxines. I obrir-les allà mateix amb les ungles. Menjar-nos-les de viu en viu per assaborir aquell autèntic, intensíssim gust de mar. Gust de pare. Havíem d’anar amb compte de no ensopegar amb algun cranc que es defensés de l’agressió i ens clivellés un dit. Al pare no li passava mai. Ell sabia com evitar-ho. A mi em feia pànic, però el superava perquè significava fer alguna cosa amb el pare, que no me’n deixava fer gaires… Fins aquell dia, en què va desaparèixer de casa i no va tornar mai més. I res no va a tornar a ser igual que abans.

Més enllà, on la platja fina, es veu la via del ferrocarril. Un tren amb màquina de vapor de les d’abans embruta harmoniosament de fum l’ambient, omple l’escena de moviment i esberla el silenci amb aquell soroll entranyable: txu-cu-txu, txu-cu-txu… Aquell soroll d’abans… I el xiulet, que no era com els d’ara. L’autèntic xiulet d’un tren: auuu, auuu…! Ara s’allunya ja parsimoniosament, esbufegant, amb el seu lent catacrec-catacrec característic i el vagó del carbó, sempre negre, i quatre o cinc vagons més de fusta marró mig desballestats, acabats en una petita jardinera. No gaires més, que no els hauria pogut arrossegar… I, novament, el silenci de la platja a mitja tarda, esquerdat per la remor de l’aigua que atordeix els sentits de tal manera que ja no la sents perquè sembla que no hi sigui. Com el respirar. Que te n’adones que respires només quan deixes de fer-ho.

Després, travessar les vies rectíssimes, brillants, que es perdien, a banda i banda, darrere d’un misteriós tel de vapor que les desfigurava lleugerament i tornar a casa amb la pell roent i tibant de sal. Travessar-les amb la cara d’espant de la mare, que sempre temia que sortís un tren impossible de no se sabia on i ens feia anar de pressa, de pressa, no fos cas que… De tot, teníem por en aquella època…! Trepitjar la grava que es clavava als peus i buscar aviat les travesses, que t’estalviaven les pedres, però cremaven i feien olor de fusta torrada pel sol i ennegrida pel carbó. Tornar a trepitjar grava passant-hi de pressa pel damunt per alleugerir el dolor a les plantes. I davallar pel caminoi que les passes dels caminants havien obert entre la vegetació baixa. I, al final, la carretera. Travessar-la també i obrir la porta de casa. I entrar-hi corrent perquè sí, sense pressa, deixant enrere els pares perquè ells tanquessin la porta gran. I aturar-me en sec a la cuina, davant dels fogons de carbó a veure què hi havia per sopar.

Bussejo en els meus records, que ara besen amargament el meu cos marcit

El mar d’aquest indret sempre fa olor de sal, de iode, de peix, de joventut, de força, d’il·lusió, de família, d’àvia i de tieta sempre soltera, i sobretot, fa olor de tota una vida per davant… Bussejo en els meus records, que ara besen amargament el meu cos marcit. Els vull retenir, però hi reboten i se m’escapen de nou mar endins, endins…, allà on ja no podré arribar mai més.

Em vull aixecar de la tovallola tacada de sorra i córrer cap al mar, però les cadenes que em fan presoner del meu cos m’ho impedeixen. Voldria córrer cap on les ones es desfan… Només que fos fins on es tornen rebels i es cargolen. Aquell punt en què ja no poden avançar més i s’enretiren per agafar embranzida de nou i tornar-ho a intentar un cop i un altre. I deixar que m’acaronessin la pell, igual que abans, i que m’hi rebolquessin com quan feia mala mar i la mare i la tieta cridaven des de la sorra que no anés més endins. I jo avançava uns centímetres més. “Veieu que soc valent…?”. Llavors una onada furtiva abatia el meu cos fràgil i jo m’hi deixava endur exagerant la caiguda perquè era divertit. I m’ennuegava amb aigua salada com ara m’ennuego amb els meus records. I la mare o la tieta, alarmades, feien el gest d’alçar-se i tornaven a seure quan veien que ja m’havia posat dret. Aleshores, jo les mirava rient, mostrant sense vergonya els forats que m’havien deixat les dents que ja m’havien caigut, segurament per mentider.

I, al fons, lluny, molt lluny, la ratlla. A casa, sempre en dèiem “la ratlla”. O potser era que els grans ho deien només quan parlaven amb mi… Una ratlla blava, recta, sempre a la mateixa distància per molt que nedessis cap endins. Una ratlla misteriosa, inabastable, que posava fi a tot el que podia dominar amb la mirada i que jo intuïa que separava el mar del cel. Ara miro aquesta ratlla i sé veure-hi més enllà, però no hi puc arribar perquè estic lligat al meu cos. Ara només puc tocar-la. Resseguir-la amb el dit. Palpar l’aigua sense mullar-me. Acariciar el plomatge del corb de les ales esteses sense que aquest vulgui alçar el vol. Ensumar l’escuma, ignorar l’olor de cel·lulosa i imaginar l’aroma salat de l’aigua. I capbussar-m’hi amb el pare i el seu fusell un altre cop. Capbussar-me en el record.

Ara m’assalta de nou la por, el pànic d’aquell moment, que ja m’han anunciat que ha de venir, en què ja no seré capaç de retenir els records i aquests naufraguin en alta mar. Em corprèn, em terroritza arribar a no saber veure-hi més que el mar, aigua anònima, tèrbola, buida de tot, aigua que ha d’empassar-se la meva memòria. Sento dolor i em vull tombar. Faig un gest, però els meus ossos cansats em recorden violentament que ho he de fer amb ajuda. Se m’escapa un sord gemec i em deixo anar vençut. Els meus dits deformats per la malaltia a penes són capaços de pitjar el botó de l’alarma, però, de seguida, apareix la infermera a la porta, em pren la fotografia suaument i la deixa damunt la tauleta de nit de color blanc. Em passa un braç afectuós per sota del cos i m’ajuda a tombar-me. Que bé, ara…! “Ai, gràcies, senyoreta! Oi que serà tan amable d’acostar-me la foto un altre cop abans d’anar-se’n…?”.

Diumenge, 25 de juliol de 2021 El Festival Nits de Cinema Oriental de Vic tanca la divuitena edició

Jordi Remolins

Un dia de finals de segle passat em va arribar una trucada del Quim Crusellas. No ens coneixíem de res, però arran dels meus articles a EL 9 NOU em va demanar si podíem quedar una estona. Un diumenge a la tarda vaig baixar fins al Pocket Bikes de Vic, i vam estar xerrant sobre videoclubs, pel·lícules de sèrie Z i altres aspectes que segurament interessaven a un percentatge ínfim de la població del Ripollès i d’Osona en aquella època, i menys encara en l’actual. En Quim em va semblar afable i apassionat, i sobretot un freak d’unes proporcions que ja m’agradaria a mi assolir abans de deixar aquest planeta.

Les trobades es van convertir en més o menys regulars, i vam iniciar un intercanvi de cintes VHS de les quals encara en conservo alguna. Eren altres temps, internet no havia entrat a les nostres vides, i plataformes com Filmin segurament tot just començava a prendre forma molt embrionària dins del cervell dels seus creadors. En canvi, estic plenament convençut que en Quim ja tenia entre cella i cella això de crear un festival de cinema oriental, com el que ja fa 18 edicions que treu de la zona de confort cinèfils de tot Catalunya. La transcendència inicial de les Nits Asiàtiques a Vic podia prendre’s com una anècdota més o menys afortunada, però la longevitat de la iniciativa, la seva perseverança, i sobretot l’acollida que en el decurs dels anys l’han convertit en un dels referents culturals de la ciutat han permès que Crusellas i el seu equip siguin per dret propi uns outsiders amb molt de pedigrí.

Mai fins ara no he acudit a les Nits de Cinema Oriental. La rutina diària complica desplaçaments, i la meva indolència/indigència intel·lectual fa encara més complicada la tasca de refugiar-me en una experiència que no es queda mai en el simple reclam cinematogràfic, sinó que et fa viatjar molt més enllà sense necessitat de moure’t de Vic. Però el simple fet de saber que el 2022 n’hi haurà una nova edició, ja és suficient per saber que en Quim continua vetllant per nosaltres. Ho ha fet des del Cineclub Vic, col·laborant en altres festivals de referència, i participant en l’edició de llibres que reclamen l’atenció sobre cinemes minoritaris en el nostre país. I en el meu subconscient persisteix aquella primera cita, on la meva militància subcultural es va veure potenciada per un més d’una tribu, on anys més tard també s’hi van afegir els companys torellonencs del fanzín Elforat. Gràcies, moltes gràcies, per existir, Quim, i sobretot pel teu etern somriure.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

La vida i res més
L’actriu i realitzadora francesa Mia Hansen-Love – “Le père de mes enfants” (2009); “Eden” (2014) o “El porvenir” (2016) – estrena als nostres cinemes “Una bonita mañana” després de participar en la Quinzena dels Realitzadors en el marc del Festival de Cine de Canes de l’any passat. Aquí, la Sandra (Léa Seydoux), és una traductora, mare jove i vídua que cria la seva filla, i que ha d’enfrontar-se als maldecaps creixents de la malaltia neurodegenerativa del seu pare, Georg (Pascal Greggory). El retrobament amb una antiga amistat, Clément (Melvil Poupad), desemboca en una reparadora història d’amor, però de difícil recorregut, ja que ell és un home casat.
Mia Hansen-Love és una cineasta que destaca per un estil personal i inconfusible: naturalista, transparent, lluminós. I a “Una bonita mañana” tornar a filmar una història propera des de la serenitat i la contenció. El resultat és una preciosa i delicada pel·lícula, clara i límpida, sobre l’impasse vital d’una mare atrafegada. Una pel·lícula que parla del meravellós i dolorós espectacle quotidià del dia a dia, de la mà d’una deessa terrenal com Léa Seydoux.
Parlem d’una de les estrelles franceses més internacional, una actriu icònica, una bèstia cinematogràfica, que tant pot treballar en el cinema d’autor més radical -”France” (2020, Bruno Dumont) -, el cinema d’autor més vistós – “The French Dispatch” (2020, Wes Anderson) – i blockbusters americans com “Spectre” (2015, Sam Mendes ), de la saga James Bond -. I és que a “Una bonita mañana”, Léa seydoux ens ofereix un paper commovedor en la seva senzillesa i la seva humanitat.
També podríem ressenyar que “Una buena mañana” es col·loca al costat d’altres films francesos i europeus que aborden recentment el tema de la demència associat a la vellesa, com l’Alzheimer, des de diferents enfocaments. Només cal recordar la dura “Amor”(2012) de l’austríac Michael Haneke, la corprenedora “Vortex” (2021) de Gaspar Noé o “El padre” (2020) del britànic Florian Zeller, amb Anthony Hopkins.

Una sessió de fotos de la cantant Beth a Palautordera va acabar amb denúncies creuades el 2003

Jesús Medina

Beth, catapultada a la fama en la segona edició del concurs Operación Triunfo (OT), ha tornat a l’actualitat aquests dies gràcies a la festa en què van actuar 14 dels 37 candidats al concurs d’enguany d’Eurovisió i que es va celebrar al Sant Jordi Club de Barcelona aquest 25 de març passat. Després de 20 anys, la cantant de Súria va tornar a interpretar Dime, la cançó amb la qual va participar a l’Eurovisió de 2003. En clau eurovisiva tenia cert morbo perquè Beth havia exclòs la peça del seu repertori durant dues dècades.

En clau vallesana, aquest retorn eurovisiu de Beth serveix per recordar una sessió de fotos promocionals que va acabar com el rosari de l’aurora a Palautordera ara fa 20 anys. Tal i com va relatar el periodista d’EL 9 NOU Salva Mas, allò que havia de deixar un book d’imatges bucòliques amb el Montseny de fons va acabar amb un creuament de denúncies a la comissaria dels Mossos de Sant Celoni. Protagonistes? Els representants de la companyia discogràfica i l’arrendatari dels camps on es van fer les fotos per al nou disc de la que llavors acabava de ser finalista OT.

Tot va començar al quilòmetre 8 de la carretera BV-5301, que enllaça Santa Maria de Palautordera i Montseny. A les 8 del vespre, nou persones, entre fotògrafs, maquilladors, perruquers i mànagers de la discogràfica Vale Music, prenien imatges de Beth en un camp entre Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera. L’arrendari del camp, Blai Panareda, els va veure i els va convidar a marxar perquè justament allà havia sembrat alfals. La discussió va anar pujant de to i va acabar a cops de puny, segons un dels denunciants, càmera de televisió de la productora Gestmusic que enregistrava la sessió de fotos. El pagès, en canvi, va denunciar que l’havien intentat subornar oferint-li diners a canvi que els deixés estar i va insistir que no va pas agredir ningú.

Sigui com sigui, Beth i Montseny van conjugar-se en clips musicals com aquest

El cantant David Bisbal, en aquest cas de la primera edició d’OT, també havia aprofitat feia uns mesos el Montseny per gravar un dels vídeos promocionals del seu primer treball discogràfic. Va ser a finals d’octubre de 2002 que va anar al pantà de Santa Fe, al cor del Parc Natural del Montseny. Bisbal es va convertir en un cavaller medieval que vivia al Montseny. Tot i el fred, el cantant va haver de banyar-se despullat per exigències del guió a Santa Fe.

A veure si es compleix que 'l'aigua d'abril omple la gerra i el barril'

Josep Ballbè i Urrit

La sequera m’amoïna moltíssim. No és, però, un maldecap sobtat. Es veia a venir. Al llarg de molts anys, l’hem patit un fotimer. Anys enrera, a grans trets, diré que existia una conciència col·lectiva sobre el tema. L’aigua és font de vida, mentre que la nostra classe política no està per la feina. Es lleva tard i sol anar a batzegades. Els preocupa més la foto inútil de la portada d’un diari que no pas l’eficiència contundent d’agafar el brau per les banyes. L’actualitat del proppassat divendres 31 de març passava per la cimera de l’aigua convocada pel president de la Generalitat, a fi de fer front a la sequera. Val a dir que anava més tard que d’hora. La trobada es va cloure sense cap acord entre govern i formacions polítiques. El desacord principal rau en les sancions als ajuntaments.

El decret de sequera, que el Parlament vol convertir en projecte de llei, fa recaure la responsabilitat en el poble. Com sempre. Sobretot quan li retreu que no tanca l’aixeta en rentar-se les dents. O potser pel fet de no optar per la dutxa en comptes d’omplir la banyera. No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. A Catalunya, som 6 milions els habitants als qui ens volen fer passar d’una fase d’alerta a la d’excepcionalitat. Poca broma! Mentrestant, dic una aberracció flagrant pel que fa al seu consum en el camp del turisme massiu, on es fan l’orni: de mitjana, cada creuer que amarra al port de Barcelona, consumeix o malbarata més de 600.000 litres. En aquest punt, no hi ha cap proposta a fer? O, si no, què me’n diuen de la cantarella recorrent de la sostenibilitat? Els convé passar-ho per alt. Les taxes impositives recaptades els fan molta patxoca. És clar que ordenar les prioritats no s’escau al seu cervell.

L’aigua és bona quan hi ha eixut. Si n’hi ha massa, tururut! Si el terreny està sec, se la beu. Per contra, quan està prou banyat, l’aigua s’escola i pot endur-se terra o marges. Fidel al meu encís pel món dels refranys, estableixo un desig triple. L’aigua d’abril omple la gerra i el barril / A l’abril, cada gota val per mil / Una pluja de maig i tres d’abril valen més que els bous i el carril… El rerefons principal de l’entrellat se sustenta en l’àmbit educatiu. Ja des de ben petit. Malgrat tot, la mentalització sobre el tema hauria d’haver-se llevat molt abans i contundentment. Àdhuc quan tan sols sobreeixia, un bri, la punteta del campanar de Sau.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers