INTERNAMENT
Autora: Mònica Ramoneda Rueda
Editorial: Angle Editorial
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Nombre de pàg.: 231
Mònica Ramoneda ens explica en aquesta primera novel·la la baixada a l’infern de la seva protagonista, la Maia. Un camí que comença durant l’adolescència amb un trastorn alimentari invisible i la construcció de la cuirassa que dificultarà l’empatia de qui l’envolta. Un camí molt dur, que travessa crisis d’ansietat, autolesions, depressió, visites a psicòlegs, psiquiatres i internament en un hospital. Un viatge que fa en paral·lel a una vida d’aparença perfecta als ulls de moltes persones, bona feina, bona parella i tres bons fills.
Un llibre escrit en primera persona, com una conversa amb una amiga davant de qui es va despullant explicant amb detall aquesta capa profunda de dolor emocional, de desconnexió d’ella mateixa i de qui l’estima. Un monòleg que com a lectora he anat escoltant, empatitzant en el patiment, en la vulnerabilitat, en la cuirassa i en la dificultat de trencar-la, de confiar i demanar ajuda.
És una lectura colpidora, profunda, que t’atrapa i no et deixa anar fins al final. Afilada i tendra, que t’obliga a parar de tant en tant per agafar aire i vessar alguna llàgrima. I que m’ha deixat amb cert enuig i neguit. Enuig per formar part d’una societat tan cega que tendeix a conformar-se amb l’aparença i mira poc al fons dels ulls, una societat que es permet poc el crit d’auxili i que difícilment sap com entomar-lo.
Amb aquesta novel·la, Ramoneda ens mostra totes les ombres de la Maia, la foscor que en qualsevol moment ens pot aparèixer a tothom. I ho fa amb absoluta naturalitat, sense edulcorants ni eufemismes. Alhora és un crit a la visibilització de les malalties mentals, una oportunitat i una eina per normalitzar l’esqueixament de l’equilibri emocional. Una obra valenta i necessària, que ens permet apropar-nos a la part amagada de tantes persones, i a les nostres pròpies fragilitats. Que ens demana saber, conèixer, compartir, agafar consciència, aprendre a escoltar, aprendre a demanar, apamar el dolor propi i l’aliè, normalitzar el que ens pot passar, permetre’s mostrar-se amb les ferides obertes, saber acompanyar-nos.
I tot plegat, amb una escriptura que sedueix, a la qual hi entres i de seguida t’hi sents còmode, sense estralls ni sorpreses estilístiques, una prosa que t’embolica amb amabilitat perquè l’atenció la posis tota al fons, a la història, a la vida de la Maia. Us la recomano moltíssim.
