Parlem de la jihad o el gihad. En principi, ens centrarem en la complexa anàlisi sociopolítica que genera el terme.
Jihad és un terme alcorànic que significa lluita o esforç. L’islam hi distingeix dues dimensions. Jihad major, que es refereix a la lluita o esforç, individual o de manera col·lectiva, que fan els musulmans per millorar la seva conducta. I jihad menor, que s’associa a la lluita o l’esforç per expandir i defensar l’islam.
A Occident els mitjans de comunicació solen recollir la paraula jihad en informacions relacionades amb el segon vessant, és a dir, sovint s’equipara al concepte de “guerra santa” (per defensar o estendre el domini de l’islam).
Com en diem i hem d’escriure aquest mot en català, doncs?
Igual que en altres llengües (francès o espanyol), hi ha fluctuacions en l’ús.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha optar per l’adaptació d’aquesta paraula al català amb j inicial, la jihad, perquè existeix una regla que diu la lletra iod (j) de les paraules semites (àrab, hebreu, arameu) en català es transcriu amb j. Això també ho recullen el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i el diccionari d’Edicions 62.
Ara bé, el Termcat i el Diec opten per la solució amb g, i en masculí, el gihad, igual que en àrab, francès o italià. Els defensors del mot usat en masculí diuen que el fet que alguns optin per la versió femenina és per influència del castellà.
Des del punt de vista de la normativa, doncs, no hi ha dubtes: el gihad. Només dir que la grafia dels noms comuns i propis procedents de l’àrab ha estat sempre un pou sense fons de debats. Com diu un gran filòleg “amb això sempre ens hi guanyarem la vida”.
Queda clar, però, que el que no pot ser és que la normativa vagi per una banda i la resta de la societat per una altra.
