La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.

Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€

Contingut exclusiu per a subscriptors

Paper + Digital

EL 9 NOU cada dilluns i divendres a casa teva

Digital

Llegeix cada dilluns i cada divendres l’edició impresa d’EL 9 NOU en línia.

Digital EL 9 NOU + La Vanguardia

Accés il·limitat a tot el contingut digital d’el9nou.cat i de lavanguardia.com i a les edicions digitals dels dos diaris de paper.

Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't

+9 – N.16

06/03/2023 - 10/03/2023

Diàlegs

Nandu Jubany, a la cuineta de Can Jubany

"El nom d''Hincha' lliga tant amb Messi com amb l'esperit de la família Jubany"

Miquel Erra

Nandu Jubany fa dies que torna a anar de bòlit. Res de nou dins el seu univers professional. Però ara n’ha estat preparant una de sonada. Ha embastat el projecte que el vincula amb un nom de ressò mundial, el del futbolista argentí Leo Messi. Es tracta dels restaurants Hincha. El primer obre la setmana que ve al centre d’Andorra.

L’Hotel Majestic ha estat l’enllaç entre vostè i Leo Messi en aquest projecte?
Tot parteix d’un projecte de col·laboració que mantinc amb el Majestic des de fa 11 anys; els ajudo amb tota l’oferta gastronòmica…

Com a simple assessor?
Sí, és un assessorament, allà no és casa meva… i sempre els dic que no tinc temps, però mai han volgut que deixés la col·laboració. Avui ja és una relació d’amistat i a ells els ha anat molt bé. Als hotels els costa que els surtin els números amb la restauració. Els hotelers són hotelers i els restauradors, restauradors. Amb aquesta col·laboració hem aconseguit que el Majestic sigui un hotel amb una oferta gastronòmica molt satisfactòria i les dues parts n’estem molt contents.

D’aquí que l’hagi convidat a formar part d’aquest nou projecte amb Leo Messi?
El Majestic ja va encetar fa uns anys una relació amb Messi. De quan ell i el seu family office decideixen invertir en hotels i els del Majestic els hi gestionen. Són els hotels MiM, les inicials de Messi i Majestic. Normalment compren hotels a segona línia, que s’hagin de reformar, i que per tant la part immobiliària ja els surti a compte. El primer que van obrir va ser a Sitges, amb aquesta idea d’hotels de quatre estrelles amb una relació qualitat-preu molt bona i que siguin rendibles. En aquell moment ja em van oferir que els ajudés, que els fes la carta de la terrassa, que és espectacular, però els vaig dir que no.

I doncs?
Era un hotel de quatre estrelles i a mi em convencia més un de cinc; vaig pensar que no era el meu lloc.

Mentrestant la marca MiM continuava creixent…
Sí, després de Sitges van comprar hotels a Mallorca, Eivissa, Baqueira, Andorra i aquest any, a Sotogrande. Han comprat sis hotels en quatre anys. I crec que en compraran més; per ells és una manera d’invertir i la relació Messi-Majestic els funciona molt bé.

I quan torna a aparèixer en escena, vostè?
A principis de l’any passat em venen a buscar i em diuen, escolta, tenim algun dels hotels que, ara sí, podrien ser un cinc estrelles i volen una restauració que estigui al nivell. I em tornen a proposar que els porti l’oferta gastronòmica…

I ara els diu que sí…
La veritat és que em van fer una proposta molt bona, gairebé com si fos copropietari de la part de la restauració. Soc amo, però sense necessitat d’invertir. O sigui, sense el risc de tornar-me a emmerdar com havia fet sempre fins ara.

I el Majestic aposta sobre segur amb vostè…
Penso que per part seva és una bona jugada. Són conscients que obrir ells un bon restaurant dins l’hotel els costaria molt. M’han fet un tracte a mida, i crec que n’anirem bé les dues parts. És un tracte que no s’acostuma a fer als hotels, però que amb el temps n’hi haurà més, segur. Per als propietaris la inversió és la mateixa i el compte d’explotació de la restauració se’ls multiplicarà per quatre.

I aquí neixen els restaurants Hincha. D’on surt la idea del nom i el projecte?
Portem tot un any treballant-hi. Tot ho hem fet bastant des de Vic, amb els de Zoo Studio. La veritat és que avui costa molt una marca que no estigui registrada a escala internacional i nosaltres volíem fer aquesta picada d’ullet al món del futbol i als seus seguidors. Per en Messi, és clar, però que jo també m’hi sentís còmode. I sí, a Jubany també tenim els nostres supporters, per això l’any passat van muntar La Família Jubany. La marca vol ser això, un guinyo a aquest vincle Messi-Nandu.

No hi haurà un Hincha a tots els hotels MiM, oi?
No, d’entrada n’obrirem tres. Ara, el d’Andorra; a finals de novembre, a Baqueira, i la primavera del 2024, a Sotogrande. En aquests dos últims s’aprofitarà el final de la temporada d’esquí i d’estiu per fer-hi les obres.

I els restaurants sempre aniran lligats als MiM?
Poden anar més enllà. Si tenen èxit, algun dia també podem muntar un Hincha fora dels hotels o per un altre grup. Al capdavall, això és una línia de restauració lligada a aquest vincle Messi-Nandu. Podem créixer el que siguem capaços de créixer.

En format cadena?
Cadena acostuma a ser una paraula molt lletja. El més interessant és crear marca i poder muntar uns restaurants replicables. No seran ben bé iguals, com els McDonald’s, però sí germans. L’Hincha d’Andorra, per exemple, s’assemblarà molt al de Baqueira, però en aquests dos gairebé no farem peix i en canvi a Sotogrande hi haurà més peix que carn. Té lògica. Un és davant del mar i els altres dos, a tocar d’estacions d’esquí. La idea és més la de crear una unitat de negoci que es pugui replicar, tipus Four Seasons, uns hotels amb uns estàndards i una cuina excel·lents. El que no podríem és replicar Can Jubany o el Pur. Fins ara sempre he creat marques o línies de negoci que són úniques. No tindria sentit obrir un altre Can Jubany, perquè Can Jubany el fan la meva dona, el Quico, la Marina… el fan totes aquestes persones. En canvi, al capdavant de cada Hincha hi posarem un director general, una persona que vetlli per la qualitat, un encarregat de l’operativa…

Això també el pot anar descarregant a vostè de la pressió de ser a tot arreu?
Fins ara tots els restaurants eren parits per mi i exigien la meva presència; si no hi vaig un mínim d’un cop per setmana, no funcionen. I això té data de caducitat. No puc estirar més aquest model; la meva vida no dona per més. D’aquesta manera, d’aquí a un temps pot créixer una unitat de negoci en què jo no sigui imprescindible. Una línia amb uns estàndards de qualitat definits i estudiats, en què jo no hi hagi de ser cada dia. És una manera d’enfocar el futur diferent.

Què es menjarà a Hincha?
No hem fet un restaurant de cuina argentina… Tots els plats són meus. Sí que farem aquesta picada d’ullet a Messi. Sabem que li agrada molt la pasta, doncs farem pasta fresca. Uns raviolis, per exemple. Però uns raviolis de llamàntol. O una pasta de tòfona i d’ous de reig, quan sigui el temps. També hem creat els macarrons Messi. A ell li encanta la bolonyesa, però els farem barrejats amb els macarrons cardinal que feia el Gaig, amb una crema de formatge parmesà. Estaran farcits d’una bolonyesa feta amb galta i secret de porc ibèric…

I pizzes?
I tant. El forn presidirà el menjador. Vam tenir la sort de conèixer una pizzera siciliana que va estar amb nosaltres a l’Hermitage, i hem creat les pizzes plegats. Ella ha fet la massa, la més bona que pots trobar, amb una fermentació de 72 hores, molt fàcil de pair. Farem pizza tipus mallorquina, amb sobrassada i mel; de gambes a l’allet; de calçots amb romesco; de moixernons amb foie; de garoines amb botifarra negra i caviar… També tindrem tot un assortiment de carns del món, entre les quals vedella de la Bassola de Castellterçol o de vaca Wagyu de Tavertet. Les postres seran molt ben parides i tota una selecció de còctels…

Per tant, el perfil de clients pot ser molt ampli.
El concepte és fer un restaurant molt juvenil, que hi pugui menjar tota la família. Per això també hi haurà amanides molt xules i la posada en escena hi ajudarà. Tot estarà ambientat en el món del futbol i els símils futbolístics. El personal anirem amb un vestit semblant al que portava la selecció holandesa els anys 80 i 90, amb el 10 a l’esquena. Tots serem el 10. Les cartes juguen amb els colors de les seleccions i posarem a la venda tota una línia de marxandatge…

Es coneixen personalment amb Leo Messi?
Encara no. El conec de servir-lo tres o quatre vegades quan portava l’Hermitage, a Andorra. Ell hi venia sovint de client, amb la família. Són gent molt senzilla i nosaltres respectàvem molt la seva privacitat. Allà ningú no els atabalava, ni el servei ni la gent de fora. Crec que s’hi sentien molt a gust, com a casa… però ell no em coneix d’allò. Jo el que tinc és la confiança del Majestic i de la persona de confiança de Messi, però amb ell encara no ens coneixem.

Quan comencen a parlar-ne Messi encara jugava al Barça. El fet de marxar a París va posar en perill el projecte?
No, no. A més, penso que ell només té al cap tornar a Catalunya. Casa seva és Castelldefels, aquí hi té la família i els amics… els seus nanos han nascut aquí. Penso que a ell li va caure molt gros haver de marxar, i estic segur que a la que pugui, tornarà.

Ell ha intervingut en res en el projecte gastronòmic?
No. Zero. Ell de moment es dedica a jugar a futbol [riu]. Però crec que el dia que vingui fliparà. Segur que no és conscient del que estem fent i quan ho vegi quedarà parat. Ell sap que hi ha aquest projecte i d’aquesta relació, però no és conscient dels restaurants que tindrà i del potencial que poden tenir. Ara estem pendents que vingui un dia d’aquests. Serà el moment de fer-nos una foto.

A Andorra vostè ja hi té el restaurant Diamant.
Sí, i n’estem molt contents; el vam fer tot nou l’any passat. Com a cap de cuina hi tinc un dels meus col·laboradors de confiança, Maties Coll, que també serà la meva mà dreta en aquest primer Hincha d’Andorra.

A fons

Els actors que posaran en escena 'Ruscoca.23'

Manlleu 'ressuscita' El Rusc

El grup de teatre on va participar Jacint Sala es reuneix de nou per representar 'Ruscoca'

Jordi Vilarrodà

Corria l’any 1979, temps d’efervescència del teatre que volia trencar motllos. El Rusc, un grup de Manlleu en aquesta sintonia, estrenava el muntatge Ruscoca al Teatre Centre de Manlleu. Van tenir èxit, fins al punt que els van seleccionar en la primera campanya de teatre que organitzava La Caixa a escala de tot el país. Un dels impulsors del grup era el poeta Jacint Sala, i ara el muntatge torna a escena per homenatjar-lo en la commemoració de l’aniversari de la seva mort. Serà aquest dissabte a les 9 del vespre, amb bona part dels mateixos protagonistes i en el mateix escenari –ara renovat– del Teatre Centre rebatejat oficialment com a Teatre Municipal. L’obra també s’ha rebatejat i ara es diu Ruscoca.23

“En Jacint ens va arrossegar a tots, ens va influir, ens va fer conèixer poetes…”, explica Josep Dalmau, un dels històrics d’El Rusc que torna a pujar a l’escena. Al seu costat hi seran gent com Xavier Boada, Jaume Collell, Maite Pujol, Marta Pujol o Jordi Casadevall, entre d’altres, amb Pep Poblet, Jordi Puigví i Joan Ramon Puntí en l’apartat musical. L’actor Lluís Soler hi posarà la veu en off, i se n’hi afegiran de joves, com Neus Colomer o Laura Domènech. Fins i tot Jaume Parramon, l’antic propietari del bar Parramon, hi farà “un cameo”. I justificat: ell va participar en l’estrena de Ruscoca creant un còctel específic per a l’ocasió, que es podrà tornar a tastar.


Ruscoca es basava en el joc de l’oca, com suggereix el títol. “Eren set escenes que ara hem reduït a cinc, traient-ne algunes que estaven molt arrelades en la història del moment i pensant que el públic de llavors no és el d’ara”, explica Dalmau. Irònicament, l’acció “la situem en un geriàtric”. El fil que lligava les escenes era “el combat entre la vida i la mort”, i entremig s’hi encabien textos literaris d’autors molt variats, des de Calderón de la Barca fins a Salvat-Papasseit, passant per Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol i d’altres. “Tot era molt trencador”, recorda Jaume Collell en el text del programa de mà. Ell mateix recorda que Jacint Sala va crear un personatge –Josep Gudrat i Estiamon– que interpretava Joan Solà i que era “el millor surrealisme” de l’obra. Ruscoca, amb un cartell també modern de Lluís Colomer, va voltar pel país, tot i que El Rusc no es va poder consolidar com a grup professional. En la mateixa promoció hi havia uns altres osonencs, La Gàbia, que sí que van fer una companyia estable.

La representació única i irrepetible d’aquest dissabte tancarà els actes d’homenatge a Jacint Sala, que han inclòs la presentació del primer estudi sobre la seva obra, a càrrec de la també poeta Raquel Santanera, la presentació dels inèdits de Fes-te’n pagues i un recital poètic.

A fons

Nona Arola, amb Tempus Trio (Marta Tió, Ricard Rovirosa i Ferran Bardolet)

25 anys de clàssica a Moià

Joventuts Musicals ha organitzat més de 500 concerts des de la seva creació i manté una programació regular

Jordi Vilarrodà

El dia 3 de maig de 1997, un jove Albert Guinovart feia un concert de piano a l’auditori de Sant Josep de Moià, amb peces pròpies i d’Enric Granados. Era el primer que organitzava la nova delegació de Joventuts Musicals (JJMM), i la notícia d’EL 9 NOU explicava que l’entitat “aviat tindrà legalitzats els estatuts”. Al cap de més de 25 anys, continua viva i a aquell concert n’han seguit molts més, fins a mig miler llarg. La celebració és aquest dissabte amb un d’extraordinari, tant per la formació –Tempus Trio, ara vinculats a Moià com a grup resident de JJMM– com per la peça que interpretaran, el Triple concert de Beethoven.

Nona Arola és l’actual presidenta de JJMM a Moià, càrrec en què va rellevar l’històric activista cultural Enric Oliveras. Ja formava part de la junta, ha treballat professionalment al voltant del món de la música clàssica, i creu que “l’èxit nostre ha estat tenir una programació regular”. Mantenir-la durant 25 anys en una comarca petita com el Moianès és gairebé un miracle. I de fet, es manté com a únic grup de JJMM constituït entre les comarques del seu entorn (a Vic n’hi havia hagut fa molts anys, i a Súria també, però va desaparèixer). “És una cursa de fons, subsistir no és fàcil i a vegades els ajuntaments mateixos són els que fan la competència com a programadors de concerts.” No és el cas de Moià, “perquè aquí tenim el seu suport”. JJMM de Moià es manté gràcies als seus 168 socis –no només de la comarca mateixa sinó també del Bages i d’Osona– que paguen uns mòdics 30 euros a l’any. I per aquest preu, tenen l’entrada gratuïta en els concerts, excepte els festivals.

Des de JJMM de Moià es fa un concert mensual a l’Auditori de Sant Josep, excepte a l’estiu, s’organitza el Festival Internacional Francesc Viñas (anterior a la mateixa entitat, i que enguany celebrarà la 40a edició) i el Cicle de Joves Talents Maria Vilardell. També es promou el Moianès Sona, que vincula música i patrimoni en diferents llocs de la comarca, i el Festival a Granera. Sense oblidar la part de formació amb el Campus Musical del Moianès. Comptant només els concerts, l’any 2022 es van realitzar 42 activitats. Estar dins de JJMM és formar part d’un moviment internacional que ho facilita. Creat com a Jeunesses Musicales a Brussel·les l’any 1940, en plena Segona Guerra Mundial i amb les ganes de donar esperança als joves a través de la música, té presència arreu d’Europa i organitza concursos d’on surten nous talents. “Els premis, més que els diners, són les gires: per a músics acabats de formar, poder fer gires d’una vintena de concerts és excepcional, serveix de detonant de moltes carreres musicals”, diu Arola. Ells mateixos ho han vist a Moià: van veure de més joves figures com el mateix Albert Guinovart, com els germans Tomàs del Quartet Casals o com el pianista Daniel Ligorio, i ara van veient “una segona generació”, la dels deixebles d’aquests artistes que s’han convertit en figures indiscutibles.

El cas de Tempus Trio és un d’aquests: la relació que ja hi tenien ha fet que es convertissin en el primer grup resident de JJMM de Moià, una vinculació que s’ha establert per tres anys i que inclou concerts o activitats formatives. “Escollir el Triple concert de Beethoven ho vam fer conjuntament, ells van dir que els agradaria, però feia falta una bona orquestra. “Tots hi vam posar el coll i hem pogut complir el somni, sentirem a Moià un concert que difícilment es pot escoltar fora de Barcelona”.

Si una cosa lamenta Nona Arola és que havent-hi tot aquest entorn es perdés l’Escola Municipal de Música de Moià, que va ser víctima de la greu crisi econòmica que patia el seu ajuntament i va tancar l’any 2012. Va ser l’any en què per poc no es perd també el festival Viñas: l’edició de 2011 no es va arribar a fer, també perquè va fallar el suport institucional. Però tot això queda enrere. Aquest dissabte a Les Faixes, JJMM de Moià demostrarà que els 25 anys li proven bé.

La consolidació de Tempus Trio

La crítica l’ha descrit com una de les formacions de cambra més prometedores de la seva generació i arriben a les portes del seu cinquè aniversari en plena forma: recollint nous premis d’àmbit internacional i a la recta final del selectiu Màster de Música de Cambra, que han cursat a la Universitat Mozarteum de Salzburg. Tempus Trio, amb dos dels seus tres membres osonencs, actua dissabte a Moià, en qualitat d’artistes residents de Joventuts Musicals. I ho fan interpretant una de les grans obres de repertori per a trio, l’exigent Triple concert de Beethoven.

Tempus Trio ha començat aquest 2023 sumant dos nous guardons al seu currículum: un primer premi ex-aequo al concurs internacional Cità di Padova, a Itàlia; i un altre primer lloc al Concurs Internacional Petrichor, als EUA. La progressió que està experimentant la formació, però, no la marquen només els premis –n’han recollit mitja dotzena– sinó el màster que han estat cursant els últims tres anys a Salzburg, a les ordres de Cibrán Sierra, violinista del Cuarteto Quiroga –al setembre completaran l’audició final–. “Aquest màster ens marca un abans i un després”, admet Ferran Bardolet (violoncel), que juntament amb Maria Tió (violí) i Ricard Rovirosa (piano) completen la formació –els dos primers, osonencs–. Ara mateix el trio es marca com a objectiu “seguir creixent” i aprofundint en el seu repertori. En aquest sentit, no tanquen cap porta i exhibeixen versatilitat: tant es mouen a gust amb els grans compositors clàssics i romàntics, com s’ofereixen a col·laborar amb joves compositors actuals, com ja han anat fent en els seus últims concerts –el cap de setmana passat, per exemple, van estrenar una peça de Marc Migó a Madrid–. Un altre dels reptes, a mitjà termini, serà editar el seu primer CD.

De moment, per aquest cap de setmana afronten tot un repte musical: el Concert per a violí, violoncel i piano en Do Major de Beethoven, el popular Triple concert, una de les peces més emblemàtiques per aquesta formació. Ho faran acompanyats per la Camarata Penedès, amb la violinista Elena Rey de concertino. El concert tindrà lloc a l’Espai Cultural Les Faixes, a partir de les 6 de la tarda. L’endemà tocaran el mateix concert a Vilafranca del Penedès.

A fons

Jordi Ortiz i Romà Alonso, segon i quart per l'esquerra, respectivament, amb la resta de guardonats

Mones de campionat

Miquel Erra

Algunes de les millors mones del país s’elaboren en obradors de la comarca d’Osona. El forn i pastisseria de Cal Parra, d’Olost, ha obtingut el primer premi a la segona edició del concurs a la Millor Mona de Pasqua de Catalunya, en la categoria de tradicionals; i l’obrador de xocolata de Sant Tomàs, ubicat al centre ocupacional de Calldetenes, la segona posició en la categoria de xocolata. El veredicte del concurs, obert a pastissers i flequers d’arreu dels Països Catalans, es va donar a conèixer dilluns a Barcelona.

Romà Alonso, forner de Cal Parra, ja s’havia presentat al concurs l’any passat, sense sort. Aquest any, en canvi, s’ha imposat en la categoria de mones tradicionals per davant del Forn Gil (Barcelona) i Panes Creativos (Barcelona). L’aspecte, el gust i la cocció de la massa van ser algunes de les característiques més ben valorades pel jurat. La mona premiada estava feta a base de brioix clàssic, “reduint les quantitats de mantega i introduint l’oli com a ingredient per enriquir la massa”, diu Alonso. Farines de qualitat, aigua de flor de taronger o rom són altres ingredients de l’èxit. Alonso ja havia estat guardonat en altres certàmens com el del millor llonguet de Catalunya o a la millor coca salada de la Fira Orígens.

En la categoria de millor mona de xocolata-ou de Pasqua, la medalla de plata va ser per a la proposta de Sant Tomàs titulada “Cap ou sense ploma”. Es tracta d’una peça que “ret homenatge a la mona tradicional, simbolitzada amb un ou i on les plomes, en aquest cas de xocolata, també es poden menjar”, detalla el mestre xocolater de l’obrador, Jordi Ortiz. El jurat en va valorar l’originalitat, la tècnica i l’aspecte general. El primer premi en aquesta categoria va ser per a L’Atelier (Barcelona).

El concurs està organitzat per l’agència gastronòmica Sr y Sra Cake amb el suport de la marca Fills de Moretó, el Gremi de Flequers de Barcelona i província, els flequers artesans de les comarques gironines, el Gremi de Flequers de Lleida, l’Ajuntament de Barcelona i el Gremi de Pastissers de Girona. Aquest any, i com a novetat, a més d’un jurat professional també n’hi havia un de popular. En total hi van prendre part 25 mones d’arreu del país. L’organització havia demanat als aspirants que, a més de la mona del concurs, n’elaboressin un segon exemplar per lliurar a l’ONG La Casa de Sofia, vinculada a l’Hospital Sant Joan de Déu.

A fons

Part del personal que va obrir el Com tu fa 23 anys

El retrobament de la 'família' del Com Tu

Miquel Erra

Va escriure un dels capítols de la història de la nit osonenca. Un capítol curt, però intens. L’11 de març de 2000 obria les portes la discoteca Com Tu, a les Quatre Carreteres de Tona, en un local que anteriorment havien ocupat Aigua i Dawn. Va tenir una acollida notable però només va durar cinc anys; va tancar el 2005. Dues dècades després, s’ha convocat una festa remember d’aquella etapa. Serà aquest divendres.

“El Com Tu va ser un punt de trobada del jovent d’Osona; i moltes parelles actuals es van conèixer allà”, recorda Joni Mancera, que juntament amb Miquel Pla, que ja figuraven entre els promotors de la sala, s’han encarregat d’organitzar el retrobament. Primer faran un sopar amb antics treballadors i col·laboradors –que aplegarà una cinquantena de comensals– i tot seguit aniran a la discoteca Saravà, on podran punxar i ballar música que sonava fa més de vint anys al Com Tu.

Alguns dels promotors del Com Tu van encetar nous projectes noctàmbuls, mentre que la sala l’ocuparia, durant una temporada més, la mítica Karibú, que uns mesos abans havia deixat l’emplaçament original als Hostalets.

A fons

Maria Nicolau

La cuinera Maria Nicolau canvia d'etapa

Miquel Erra

Maria Nicolau (la Garriga, 1982), la mediàtica cap de cuina del restaurant El Ferrer de Tall, de Vilanova de Sau, tanca aquesta etapa. El proper 31 de març serà el seu últim dia als fogons d’aquest establiment, on ha treballat els últims sis anys. Ho va anunciar dimarts en directe al Tot es mou, el programa dels matins de TV3 que presenta Helena Garcia Melero i del qual és col·laboradora habitual.

El dia abans ja havia avançat, amb un tuit, la inquietud d’haver de comunicar “una cosa” l’endemà durant el programa. “Fa temps que això es va coent, va bullint i ha arribat el dia. La meva vida ha canviat molt, moltíssim, en els últims anys i he de dir que em trobo a la tessitura d’haver d’escollir, de poder escollir, gràcies a la feina feta durant tant de temps”, va començar. Després de 25 anys dins el món de la cuina, al qual va entrar amb tot just 14, “canvio de camí”. Un nou periple professional “que em fa moltíssima il·lusió”, va remarcar, sense concretar de què es tractava. Es va limitar a dir que eren projectes “molt grossos”, per a ella “inimaginables fa cinc o deu anys”, i han anat madurat gràcies a “molt temps d’anar sembrant, perquè ara tot rutlla perquè al darrere s’hi treballa”. La popularitat de Nicolau va fer un salt exponencial arran de la publicació del llibre Cuina! O barbàrie (Ara Llibres, 2022) –“ha funcionat moltíssim i ha estat una alenada d’aire fresc, per mi”–, fet que li ha permès consolidar la presència habitual en mitjans diversos.

Nicolau va reconèixer que tancava amb un punt de tristesa l’etapa a El Ferrer de Tall. “M’hi he sentit a casa. Hem fet equip, hem fet família, a les dures i a les madures.” Nicolau va arribar a El Ferrer de Tall l’any 2017 “gairebé de rebot, sortint d’un projecte fallit”, i la propietària, Lídia Mongay, “va tenir el coratge de confiar en mi i de donar-me carta blanca”. I ella es va conjurar a recompensar-li amb tota una declaració d’intencions: “Us posaré Cal Ferrer al centre de la cuina tradicional catalana d’aquest país. I ho he fet. Ho hem fet plegats”.

Nicolau va reconèixer que ja feia temps que parlava amb la propietària del seu futur. “Fins ara sempre m’ha donat llibertat total i m’ha fet fàcil tot el que m’estava passant.” Però estava clar que tot plegat tenia data de caducitat. “En un restaurant s’hi ha d’estar i s’hi ha de cuinar, perquè si no les coses s’acaben difuminant.” A l’hora de posar data, “no els volia deixar penjats just abans de la temporada d’estiu”. I és que “no podíem posar en perill la viabilitat de Cal Ferrer, amb més de 50 anys d’història al darrere, només perquè la Maria Nicolau vol anar a congressos”. Segons ella, aquest restaurant “necessita algú que s’hi entregui i que s’hi deixi els bigotis”. I això és el que ja fa uns dies està buscant la propietat.

Anem-hi

El ballet estrenarà 'Chronos'

El Ballet de Barcelona estrena 'Chronos' a Sant Esteve de Palautordera

EL 9 NOU

El Ballet de Barcelona torna per quart any a Sant Esteve de Palautordera per presentar la gran gala de dansa. En aquesta ocasió, diumenge a 2/4 de 6 de la tarda presentarà un espectacle divers per a tots els públics, amb diferents peces de repertori clàssic, contemporani i neoclàssic. A més de ballar grans coneguts com ‘L’ocell blau’ de ‘La Bella Dorment’, hi haurà l’estrena de ‘Chronos’, amb música de Kirill Richter i coreografia de Ross Freddie Ray. És un ballet on exploraran qüestions relacionades amb el temps a través d’una sèrie de moviments neoclàssics que desafiaran i emocionaran ballarins i públic. El públic podrà veure poderoses combinacions de grup barrejades amb delicades passes a dos i intrigants moments en solitari. Els aspectes visuals seran minimalistes, sense decorat físic, però centrant-se en el disseny de la il·luminació per crear efectes impressionants.

Gala de dansa amb el Ballet de Barcelona. Teatre Pare Casals, Sant Esteve de Palautordera. Diumenge 12 de març, 17.30.

La Barcelona Art Orquestra s’uneix a Joma en el concert ‘Osmosi’

El Jazz Granollers Festival es trasllada aquest dissabte al Teatre Auditori per presentar ‘Osmosi’, un espectacle conjunt entre la Barcelona Art Orquestra i Joma. El dibuixant i el compositor Lluís Vidal proposen la creació d’un poema visual en vuit moviments i un epíleg amb la tècnica del dibuix en transformació –animació stop motion– i la composició d’una obra per a big band a partir de les imatges proposades per ser interpretada en directe simultàniament a la projecció dels vuit clips resultants. Un motiu musical breu a la manera de leitmotiv serà desenvolupat per diversos solistes de la big band en duets d’improvisació de solista-dibuixant. En aquests set moments d’enllaç entre els vuit temes projectats, el dibuix es farà en directe, sobre tela, a l’escenari, en diàleg amb el solista improvisador corresponent. Al final del concert es podrà adquirir la peça única de Joma creada durant l’espectacle.

‘Osmosi’. Barcelona Art Orquestra i Joma. 33è Jazz Granollers Festival. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 11 de març. 20.00.

Julio Manrique dirigeix ‘Animal negre tristesa’ al Teatre Auditori de Granollers

‘Animal Negre Tristesa’, dirigida per Julio Manrique, arriba aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers. L’obra mostra un petit i privilegiat grup d’éssers humans que, amb la imprudència d’una colla de nens que juguen despreocupadament a l’ombra dels arbres, ignorant qualsevol perill, obren les portes de l’infern. L’argument explica com quatre homes, dues dones i un nadó van d’excursió a un bosc. Són gent bonica, rica i creativa. Discussions cíniques i el perenne joc de l’amor i la distància marquen les converses. Aquesta vegada els personatges han abandonat conscientment la ciutat per veure què els espera una nit enmig de la natura. Tot d’una, salta una espurna que desferma un
incendi infernal i l’únic que compta és salvar la pròpia vida. L’experiència de por mortal, soledat
i la pròpia vulnerabilitat davant la natura desfermada llança els supervivents a una vida
quotidiana que no estan en condicions d’afrontar.

‘Animal negre tristesa’. Director: Julio Manrique. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 12 de març, 19.00.

‘Animal negre tristesa’

Delafé, In Crescendo i Samantha Collado, al desè festival Femac a Canovelles

El Festival de Música Acústica de Canovelles celebra el desè aniversari aquest dissabte al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles amb celebrarem amb tres actuacions. Samantha Collado serà l’encarregada d’obrir la nit amb la presentació del seu primer àlbum immers en sintetitzadors psicodèlics i un imaginari de sons que defineixen un univers únic. In Crescendo actuarà de nou a Can Palots presentant la música d’una gran nova etapa, a més de les cançons que han definit els seus 8 anys de trajectòria sobre els escenaris. I per tancar la nit, Delafé presentarà el seu format més íntim, acústic i multi instrumental, acompanyat d’Andrea Mir. Una bona oportunitat per gaudir molt de prop de la poesia d’un dels lletristes més personals i reconegut del panorama nacional.

10è Femac. Delafé, In Crescendo i Samantha Collado. Teatre Auditori Can Palots, Canovelles. Dissabte 11 de març, 19.00.

Delafé serà el cap de cartell

Sons

El clàssic | Derek & The Domino’s

Sagi Serra

‘Layla and Other Assorted Love Songs’
Atco i Polydor Records – 1970

Després del frenètic període de Cream i Blind Faith, Eric Clapton necessitava una mica de descans. El va trobar reunint una colla d’amics de la banda de Delaney & Bonnie –a qui ja coneixia perquè havien sigut els teloners als concerts als EUA de Blind Faith–, amb l’excusa de “tenir alguna cosa per tocar” i ser només un guitarrista d’acompanyament. Però d’aquesta “cosa per tocar” va sortir-ne Layla and Other Assorted Love Songs, considerat per la premsa musical un dels millors treballs de Clapton. Els amics van ser: Bobby Whitlock, teclats; Jim Gordon, bateria; Carl Radle, baix, i Duane Allman, el guitarrista de The Allman Brothers Band. El tema estel·lar del doble àlbum és “Layla”, dedicat a Pattie Boyd, aleshores dona de George Harrison. Els riffs de guitarra i piano que obren les dues parts del tema són lletres d’or a la història del rock. No hi falten clàssics del blues com “Nobody Knows You When You’re Down And Out”, “Have You Ever Loved A Woman”, “Key To The Highway” o una versió del clàssic de Jimi Hendrix “Little Wing”. La portada del disc és una reproducció d’una pintura de Frandsen-de Schomberg que Eric Clpaton va veure a casa de Giorgio Gomelski i va observar alguna semblança entre la noia de la pintura i Pattie Boyd.

Sons

Novetats discogràfiques

Jordi Sunyer

GUILLEM ROMA
‘Postureo real’

El setè disc del cantautor osonenc Guillem Roma és un retorn als orígens. Aparca –tot i que no abandona del tot– els sons més electrònics que embolcallaven Kiribati (el seu penúltim treball) per abraçar de nou l’aire més analògic i orgànic dels seus inicis. I com sempre, l’encerta amb unes cançons que encomanen benestar i alegria tot i que no s’està de posar el dit a la nafra ni de criticar els postureos postissos. Antològiques les col·laboracions de Rita Payés a Inteligencia artificial i de Pedro Pastor a Imaginar. Imprescindible.

ANA ROSSI
‘Una casa’

A l’argentina Ana Rossi la vam conèixer fa quatre anys gràcies a un disc preciós que va editar al costat de la violoncel·lista osonenca Marta Roma (germana d’en Guillem, sí). Ara Rossi, barcelonina des del 2000, hi torna en solitari amb el seu primer àlbum de composició pròpia on canta 12 peces, totes amb un deix llatinoamericà i amb la virtut de semblar tonades populars. El disc, a més, té una sorpresa amagada: Cançó 7a en colors, un clàssic de Pau Riba inclòs a la segona part del mític Dioptria. La veu de Riba, per cert, hi apareix i ressuscita. Màgia.

LOWIS
‘Low Is’

Darrere de Lowis hi ha Lluís Borrell, un músic, productor i il·lustrador –la portada del disc és seva– de Sabadell que també és membre fundador de Curos i que a més fa de baixista de Marina Herlop, Alizzz, Meritxell Neddermann o de Vic Mirallas. A tot això, ara hi suma un disc de debut en solitari amb nou peces en català que ha construït des de la seva habitació amb una paleta sonora variadíssima que va des de l’electrònica fins al hip-hop, passant pel funk o el pop, entre d’altres. Low Is, traduït al català, seria ‘greu és’. Es nota que Borrell és baixista.

Soc així

El test | Jaume Guardia

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? Aprendre a tocar bé, cap. Però vaig començar a rascar la guitarra.

Primer grup del qual vas formar part? La Catximba.

Primer concert en directe? Amb La Caitximba en el marc del Giramúsics que es feia al Ripollès. Devia se cap a l’any 2004.

Primer disc que et vas comprar? Ben endins, de Sopa de Cabra.

Quants discos tens? Uns 300. Salva’n tres. Viaje a ninguna parte, de Bunbury, Honestidad brutal, de Calamaro, i Coses importants de Jordi Comerma.

Un concert (com a públic) per recordar. Andrés Calamaro a Razzmatazz de Barcelona. Fa 5 o 6 anys.

Lletres

Novetats editorials

Jordi Vilarrodà

‘Aterratge’
Eva Piquer
Club Editor
Eva Piquer torna a la novel·la al cap de més de 20 anys d’haver publicat la primera. I ho fa amb un relat de supervivència. La pròpia, sí. I en paral·lel, la d’un cas insòlit, un avió pilotat per un jove inexpert que l’any 1973 va caure a Islàndia. Les restes de l’accident, en què no va morir ningú, són avui lloc de visita. L’atzar de la vida, l’atzar de la mort. I com aterrar després d’una tragèdia.

‘Contra el mon’
Pere Antoni Pons
Empúries
De “demencial” qualifica l’autor mallorquí l’inici de la seva darrera novel·la. Una catàstrofe fa desaparèixer la serra de Tramuntana. I què passa quan desapareix allò que et defineix? Tres personatges s’hi encaren: Maties, exdirector d’hotel; Miquel, ecologista, i Sebastià, artista. En el fons, Pons creu que d’aquí a un parell de dècades Mallorca serà postapocalíptica, tal com la descriu.

‘La societat literària…”
Mary ann Shaffer, Annie Barrows
Ara Llibres
El títol complet és La societat literària i del pastís de pela de patata de Guernsey, i és una petita delícia de novel·la per a qui vulgui sentir-se de bon humor. Iniciada per Mary Ann Shaffer i completat per la seva neboda Annie Barrows, ens porta a una illa del canal de la Mànega ocupada pels alemanys a la Segona Guerra Mundial. A una societat literària que hi neix… i a un pastís de pela de patata.

‘Viatge pel país de la sang’
Per Nyholm
Saldonar
Ara que fa un any de l’inici de la guerra d’Ucraïna, una bona forma de saber-ne més és aquest llibre del veterà periodista danès Per Nyholm. Amb l’arma del reporter, la llibreta, i el seu bagatge en molts altres conflictes, viatja per Ucraïna. I narra com viu la gent aquesta lluita entre un imperi que vol eixamplar les fronteres i un país que intenta resistir. Amb fotos de Jan Grarup.

‘El Gran Buit’
Léa Murawiec
Ed. Finestres
El Gran Buit, de Léa Murawiec és un còmic que explica la història de Manel Naher, una noia que treballa en una petita llibreria. No obstant això, existeix una altra Manel Naher, una famosa cantant que posa en perill la vida de la nostra protagonista. El món distòpic que escenifica aquest còmic premia l’anomenada presència de les persones, de manera que si ningú pensa en tu, desapareixes.

Lletres

Un llibre ple de bon humor, alegria i vitalitat

Cristina Correro

AMB SABATES DE MOLSA
Poemes amb sentiments
Autora: Joana Raspall
Il·lustradora: Anna Clariana
Editorial: Pagès Edicions
Any d’edició: octubre 2018
Nombre de pàgines: 144

Amb sabates de molsa. Poemes amb sentiments de Joana Raspall és el tercer volum de l’antologia poètica sobre aquesta autora elaborada per Josep Maria Aloy. En aquesta ocasió es recullen 118 poemes sobre sentiments, que s’acompanyen, com en els llibres precedents, amb les atractives il·lustracions d’Anna Clariana que permeten al lector apropar-se i assaborir encara més tot el conjunt de valors i qualitats d’aquests poemes. En el pròleg, escrit per l’escriptor i professor Pere Martí, se’ns presenta el potencial inqüestionable de l’obra poètica de Joana Raspall com a eina pedagògica, social i artística. Les tres pàgines introductòries del manresà Aloy són una excel·lent síntesi de la figura d’aquesta poetessa al servei del poble que ofereixen una nota biogràfica, un recompte i una classificació dels més de 600 poemes escrits ja en plena maduresa d’aquesta amant de les paraules, així com un repàs de la seva obra que passa per l’anàlisi de temes i d’alguns dels seus versos més representatius.
Si en els volums precedents es recollien poemes sobre bestioles, a Bestiolari de Joana Raspall (2014), o sobre arbres, plantes, flors i fruits, a Olor de maduixa (2016), en aquesta ocasió a Amb sabates de molsa (2018) els protagonistes són les emocions i els sentiments amb una clara intencionalitat d’encomanar al lector un sentiment positiu. L’antologia s’ordena alfabèticament pel títol de cada poema i es conclou amb unes pàgines en què Aloy evidencia la complicitat entre l’obra de Raspall i la tradició poètica catalana, i com els sentiments i temes més íntims es transformen en universals. La proposta s’acompanya de tots els elements necessaris per ser un bon treball antològic: una excel·lent selecció de poemes, un ampli llistat de referències i de la procedència de cada poema i una edició acurada. Cal reconèixer, doncs, el bon treball del recopilador i dels editors en aquesta ordenada edició que ens ha permès gaudir de la màgia dels versos a través d’experiències vitals i personals de Joana Raspall, que ara podem compartir gràcies a “uns follets amb sabates de molsa que ens han fet més tou el camí”.

Escrivim

El valor d'un ronyó

Irene Solanich

El soroll del despertador repica fort dins el meu cap. La nit anterior l’alcohol va fer estralls en les meves neurones i ara el martelleig es deixa notar a les temples. La poca il·luminació que traspua a través de les petites escletxes de la persiana em penetra a través de les parpelles com si fossin agulles de quiròfan. La raspor dels llençols em danya la pell. Sembla que m’hagin clavat una bona estomacada. Tot em fa mal.
Abans de seguir suportant més tortures, m’aixeco per anar a la cerca d’una aspirina i em torno a estirar al llit amb el cap sota el coixí. Un son reparador té la finalitat d’arreglar el cos, i, amb una mica de sort, unes hores més m’arreglaran el cap. Merda, el puto vibrador del mòbil. La vibració de l’aparell el fa serpentejar per damunt la tauleta de nit i fa impossible reiniciar el descans reparador que tenia intenció d’aconseguir.

Amb els ulls mig clucs i intentant fixar tant com puc la mirada desbloquejo l’aparell, abaixo la brillantor insuportable de la pantalla i veig el símbol de WhatsApp a la pantalla. No paren d’aparèixer pop-up de missatges entrants. El remitent és un número desconegut que comença per un +34, però que acabava amb un “…” de tanta llargada que té.

“Com estàs?”
“Què tal la festa d’ahir?”
“Quina turca que vas agafar, no?”
“Ahir ho vas donar tot!”

Les llacunes de memòria que l’alcohol ha creat en la meva ment acullen potser el secret de la identitat d’aquell número. Havia sortit amb amics, però, evidentment, el mòbil en reconeixeria el número si fos algun d’ells. Ara bé, és evident que qui hagi escrit sap que ahir vaig sortir de festa. Que com estic? Cardat. Això em fa pensar que potser ja tinc una edat… Intento recordar la nit d’ahir. Recordo entrar a la discoteca cap allà a les 2 de la matinada, després d’un sopar i una primera ronda de copetes de limoncello. Recordo tot el que va passar abans, però res del que va passar després. Un sobresalt em fa incorporar al llit i comprovar on soc. És evident que soc a casa meva, però no soc gens conscient de com, quan i amb qui hi vaig entrar.

“Molta ressaca o què, tio? Ahir anaves desfasat, eh!”

No en quedava cap tipus de dubte. No només sap que he sortit de festa, sinó que hi era, i em va veure! Intento obrir la foto de perfil de l’aplicació i afinar al màxim les pupil·les per distingir-hi alguna cosa. Res de res. Només hi ha una porta d’entrada a un edifici. Qui collons té la imatge d’una porta com a foto de perfil?

“Qui ets?”

De miracle encerto les quatre tecles del teclat per mirar de saber la identitat del meu interlocutor.

“Et recomano que apartis el despertador de la tauleta de nit i et prenguis la pastilla que hi ha al darrere. Ara encara no notes el dolor, però si no te la prens el notaràs”.
Què collons diu, aquest imbècil? Quina mena de broma és aquesta. Tan despert com es pot estar amb ressaca, aparto de seguida el despertador i per sorpresa meva hi trobo una pastilla.

No me’n fio gens. Algú de la colla s’ha llevat graciós i em vol jugar una mala passada. Ahir estava amb tots ells i saben que ahir ja tenia intenció de donar-ho tot.

“Ets en Genís, oi? Què pretens? No en vas tenir prou ahir vespre amb la farra que vam muntar? Vols seguir amb la gresca?”

No podia ser res més que una broma. No tenia cap mena de sentit, però ja em diràs què hi cardava una pastilla allà al darrere. Segur, només podia ser una altra de les jugades d’en Genís o d’algú del grup.
“No soc en Genís, ni cap del teu grup d’amigotes. Només et recomano que et prenguis la pastilla abans que el teu cos comenci a sentir els símptomes de l’operació”.

Perdona?! “Operació”? Què collons passa aquí? Tinc el cos fet una coca i el martelleig incessant de dins el cap sembla no tenir fi, però tots sabem que això és l’alcohol. El primer impuls, tot i així, és el d’inspeccionar-me el cos. I per sorpresa meva descobreixo un tros de gasa enganxada amb esparadrap a l’esquena. Ara sí que la broma ha deixat de fer gràcia. M’inunda una suor freda i em comença a tremolar tot el cos, encara mig incorporat sobre el llit. Descalç i mig despullat me’n vaig al lavabo i, davant del mirall, enretiro a poc a poc l’embenat. La meva cara d’horror absolut en haver deixat al descobert una cicatriu gegant encara morada per les cosides augmenta el meu mal de cap. Però el meu temor l’ignora per tornar cap al llit a buscar de nou el mòbil.

“Què collons està passant? Qui ets? Què m’has fet? Què collons vols de mi?”

Espero una resposta, no puc fer res més, el cos no m’ho permet i el tremolor i la por, tampoc. Sota el número de telèfon interminable hi apareix i desapareix la paraula “escrivint”. Passen uns quants minuts llargs. Desbloquejo ràpidament la pantalla cada cop que s’apaga. I l’“escrivint” va apareixent i desapareixent.

“Que què vols, tros d’imbècil? Què vols de mi i què m’has fet?”

La impaciència em supera i em predisposo a fer un missatge de veu. M’aclareixo el coll com puc per poder projectar tota la meva ira, ràbia i impotència. No tinc temps per fer bona veu ni tan sols per pretendre-ho:

“Escolta, fill de la gran puta! Què coi vols de mi? Qui ets i per què m’ho fas, això?”

Ara sí. De seguida apareixen les respostes. O la contundència o la insistència l’han fet garlar.

“T’hem extirpat un ronyó, però no pateixis. El tenim conservat i l’operació és fresca. Mira, tu pren-te la pastilla. És un calmant que no et deixarà sentir el dolor.”

“Perdonaaaaaaa! Tu estàs flipant o què? Però seràs fill de puta! I per què m’hauria de refiar de tu? Potser en lloc de ser un calmant és alguna droga i m’acabes de rematar!”

Collons, collons, collons! Què està passant? Per què a mi? No he fet res malfet a ningú, no? A veure, fes memòria. Què va passar ahir a la nit? Recordo entrar a la discoteca. Tenia un gintònic a la mà i ens ho estàvem passant bé amb un grup de noies. Recordo anar al lavabo amb una d’elles. Era una tia fàcil. Recordo que al lavabo ens vam començar a liar, i després tot borrós i, finalment, negre. I m’he despertat aquí. Hòstia puta! Aquella guarra em va fer alguna cosa! Sí, podria ser! No li devia costar gaire ficar-me alguna cosa a la beguda! Serà filla de puta! Torno en si i obro el WhatsApp. Els cabrons del ronyó no han dit res més. Busco entre els contactes.

“Tio, Genís! Ahir a la nit, què va passar? No recordo res de res.”
Vaig assumir que en Genís no respondria de seguida. Ell també havia tingut una nit mogudeta. Vaig marcar el seu número amb l’esperança que el vibrador de l’aparell el despertés o que s’hagués oblidat de posar-lo en silenci. I així degué ser. No em va agafar la trucada, però pocs segons després de penjar el mòbil va aparèixer un pop-up del WhatsApp.

“Cabró! Tu sí que t’ho saps muntar, eh! Què la tia aquella? Ho fa bé o què? ;)”

“Collons, no recordo res de res. Per això t’ho deia! M’he despertat i tenia un missatge anònim que em diu que m’han robat un ronyó i tinc la cicatriu a l’esquena, i tio, que no recordo res de res d’ahir! Qui era la pava aquella?”

“Què collons dius? Vols dir que encara no vas begut, tio?”

“Que no, collons! Que tinc una ferida cosida a la puta esquena!”

Ara sona el telèfon. Trucada entrant del mòbil d’en Genís.

— Tio, m’has d’explicar què va passar ahir. M’he despertat i tinc una cicatriu gegant a l’esquena. Un sonat m’està dient per WhatsApp que em van extirpar un ronyó. Et juro que si és una parida teva o del grup us penjo pels ous!

—Hòstia puta, Guillem! Però què collons t’empatolles, ara! No cardis broma, amb això, que és molt d’hora i la ressaca no em deixa distingir entre la conya i la realitat.

—Que no tio, que t’ho dic de veritat! Explica’m què va passar ahir! Ara et passo la foto per WhatsApp i veuràs que no estic de conya.

—Hòstia! Però què collons…! D’acord, vinc de seguida cap a casa teva i mirem de fer memòria tots dos.

Penjo el telèfon. Potser acompanyat puc passar millor el mal tràngol. Torno a obrir el Whatsapp i torno a escriure a l’anònim.

“M’has de dir ara mateix qui collons ets i què collons vols!”

La resposta triga un segon a arribar.

“Mira, tal com t’hem dit, tenim el teu ronyó. Te l’hem extirpat no fa gaire i si t’afanyes a procedir tal com et diem segurament te’l podràs reimplantar.”

“Però tu estàs sonat o què?”

“Ep, xaval!, que no estàs en posició d’insultar. Mira, de veritat. Fes una cosa. L’únic que volem són 4.000 euros. Tu fes un ingrés de 4.000 euros al número de compte que t’enviarem i de seguida trobaràs el teu ronyó esperant-te a la recepció de l’hospital que et direm quan rebem els diners.”

“Hem”, “rebem”, “volem”. Són més d’un? No m’ho puc creure!

“No tinc aquests diners, ara mateix.”

“Ja ho sabem. Però també sabem que ets llest i tens recursos. Espavila’t. El teu ronyó no aguantarà més de 8 hores dins un pot amb glaçons. I si no acceptes el tracte digue-ho, perquè abans que es faci malbé el vendríem al mercat negre.”

El dit es desplaça amb celeritat per la pantalla a la cerca del contacte de l’Anna. Li truco i de seguida em despenja el mòbil:

—Ei, carinyo, escolta. Necessito que confiïs en mi i que em facis una transferència urgent de 4.000 euros.
—Ep! Para el carro! Què collons dius? Què passa? M’estàs demanant molts diners!

—Et juro que te’ls tornaré, em sembla que l’he liada i necessito la pasta per sortir d’aquest merder. De veritat, algú m’ha obert i m’ha pres un ronyó i em demanen 4.000 euros.

—Hahahahaha! Molt graciós. Hi ha en Genís per aquí, oi? Què passa, que la festa se us ha allargat fins ara? Au vinga, Guillem! Se’t podria haver ocorregut qualsevol cosa, per fer-me picar, però un ronyó? De veritat?

—Collons, Anna, t’ho dic de veritat. Et passo foto per WhatsApp.

—Ja, i com sé que això no és una foto de Google!

—Hòstia puta, Anna, t’ho dic de veritat! Fa quatre anys que anem junts i mai no et faria una jugada així. Tu fes-me la transferència i et juro que t’ho tornaré.

El portàtil! Necessito el portàtil. M’aixeco trampolejant i esquivant amb rapidesa els objectes del pis, agafo el portàtil de sobre la taula del despatx i me’n torno corrent cap al llit. Només d’obrir el navegador ja rebo un missatge automàtic; l’Anna ja m’ha transferit els 4.000 euros: de seguida faig els moviments de cursor pertinents per ingressar la quantitat al nou número de compte que m’han passat. No sense abans rebre un altre missatge recordant la urgència que requereix la situació.

“Més val que t’afanyis xaval, si no vols perdre el ronyó.”

“Transferència feta. Aquí, captura del moviment. Ara digues a quin hospital he d’anar.”

“…”

Cap resposta, res de res. El molt cabró ha agafat els diners i ha callat com un puta.

“Eh! He fet el que m’has dit. Compleix el que has promès.”

“Tranquil, Guillem. No pateixis. El teu ronyó encara està dins el teu cos. La cicatriu és totalment superficial i els punts et cauran sols d’aquí a uns dies.”

“WTF!”

“Soc en Joan. En Joan Parrilla. Portes 3 mesos sense pagar-me el lloguer del pis i començava a dubtar que ho fessis. Potser ara te’n recordaràs que a finals de mes has de pagar si vols continuar tenint un sostre. Si no, podem rescindir el contracte quan vulguis. Només m’ho has de dir i quedem per posar fi a la relació.”

L'outsider

L'egocentrisme periodístic

22 d’octubre de 1998 Simon & Schuster publica The Rum Diary gairebé mig segle després de ser escrita per Hunter S. Thompson

Jordi Remolins

Quan anava a estudi, sempre que hi havia una conversa entre diversos companys n’hi havia un en concret que donava la raó a pràcticament tot el que es deia, de manera que en cas que hi hagués opinions contraposades ell havia de fer equilibris per posicionar-se a favor dels que deien blanc i també dels que deien negre. I si hi havia una tercera opinió es convertia en un mag del llepaculisme per encaixar-hi la seva benedicció. Aquest company, evidentment, era un merda i ho ha seguit sent en el decurs de la seva vida. El que més m’estranya és que no s’hagi dedicat a la política.

Hunter S. Thompson, l’inventor del periodisme gonzo, va ser l’antítesi de la grisor. L’any 1970, el millor amb diferència de la meva vida, va presentar candidatura a xèrif del comtat de Pitkin, de l’estat de Colorado, amb un partit que portava l’inequívoc nom de Freak Power. Malgrat plantejar un programa amb propostes tan visionàries com aterrar els edificis alts que priven la visió de les muntanyes, canviar el nom de la fastigosa Aspen per Ciutat Gorda, o bé despenalitzar el consum de drogues, gairebé va aconseguir derrotar el seu antagonista republicà.

Amb aquest antecedent no és estrany que Thompson, que ja es dedicava al periodisme tot i haver estat acomiadat de diverses revistes i que havia escrit a inicis dels seixanta la brillant novel·la El diari del rom, que no va ser publicada fins a final de segle, anés un pas més enllà i estigués en l’epicentre del periodisme que situa l’autor en el centre absolut de la narració. Per aconseguir-ho no va estalviar alcohol, estupefaents o provocacions gratuïtes, que posteriorment es van convertir en autèntiques delicatessen pels seus lectors. Diu la llegenda que el seu primer article utilitzant aquesta tècnica va esdevenir quan a punt d’acabar-se el termini per enviar-lo a l’editor de la revista esportiva Scanian’s Monthly, va arrencar els apunts que havia pres i els va ensobrar sense fer-hi cap retoc, i així i tot van felicitar-lo.

La involució del periodisme ha provocat que cada vegada sigui més complicat trobar autors interessants. La rèplica a imatge i semblança del lloro més estúpid ha fet que les capçaleres de premsa es trobin més còmodes davant d’un imbècil que copia els comunicats oficials d’ajuntaments i empreses que no pas de qui els pot posar en un compromís. Per això m’estranya que el meu company d’escola no es dediqués a la política o, en el cas de saber llegir i escriure, al periodisme.

Pantalles

“Triangle of Sadness” de Ruben Östlund

Joan Millaret i Valls

Rols socials trastocats

El suec Ruben Östlund conqueria La Palma d’Or en el 75è Festival de Cinema de Canes amb la comèdia gamberra i nihilista sobre el sistema capitalista “Triangle of Sadness”, – una decisió, però, que no va trobar gaire consens entre la premsa especialitzada -. Östlund, amb aquesta nova descàrrega de mala llet i misantropia, assolia la fita d’obtenir la seva segona Palma d’Or després d’una altra diatriba social com va ser “The Square”(2017). El guardó de Canes l’ha catapultat també a estar nominada als propers Oscars 2023 com a millor pel·lícula, millor director i millor guió original.
Ruben Östlund, que va sorprendre a tothom amb un sorprenent primer film, “Turist” (2014), aprofundeix la seva mirada inclement i demolidora a “Triangle of Sadness”. Un film estructurat amb tres grans blocs, amb un primer capítol consagrat al món de la moda i centrat en la relació entre Carl (Harris Dickinson) i Yaya (Charlbi Dean Kriek), també influencer, una història de parella dominada per les relacions de poder entre ells dos, els malentesos i els prejudicis. Un primer tram, el millor, sense dubte, on descobrirem l’enigmàtica procedència del títol del film, terme de l’àmbit de la moda que fa referència a una part del front.
El segon bloc se centra en un creuer per a rics, on viatja també la parella del primer tram, vaixell dirigit pel comandant Thomas (Woody Harrelson), borratxo i marxista, amb un passatge format per, sobretot, oligarques russos. Una tempesta posarà en risc la vida dels milionaris ociosos i dels treballadors i marineria. Aquest episodi, nucli del relat, ens deixarà una antologia del gamberrisme i el sarcasme més descarnat i, també, repulsiu. El dia del sopar de gala amb el capità del vaixell, una jornada especial, el menjar i la marejada general per la mala mar acabarà amb tothom vomitant i, uns pocs, borratxos perduts.
“Triangle of Sadness” és una sàtira ferotge del món de l’opulència i el luxe, i, per extensió, tant del nostre sistema capitalista occidental com del capitalisme d’estat rus. Aquí trobem un dels moments més inspirats, un debat d’idees portat al ridícul i a la riota entre el discurs marxista del capità i el discurs capitalista de l’empresari rus. Una llarga seqüència farcida d’humor corrosiu i gags hilarants, tot i que estira un xic els gags més destructius, perdent el nord per moments.
El vaixell no s’enfonsarà per la tempesta, finalment, sinó per l’atac d’uns pirates del mar, precipitant el film cap al tercer bloc, reunint a uns pocs nàufrags en una illa perduda, i on el protagonisme recaurà en la lluita per la subsistència i, sobretot, per l’aliment. Moment propici pel cineasta suec per jugar amb l’alteració de l’ordre establert i la inversió dels rols socials a través d’una empleada de la neteja del creuer que passarà a ser la comandant de la nova situació mentre instaura, alhora, un matriarcat, escollint el jove model per passar les nits amb ell. Östlund dispara amb canonades i tot que encerta força dianes també llença molta pólvora en l’escomesa.

El retrovisor

D'esquerra a dreta, el president de la Diputació, Manuel Royes, la dona del pintor, Teresa Barba, l'artista Antoni Tàpies, i l'alcalde, Joan Castaño, a Sant Celoni el 2003

Tàpies, Sant Celoni, Montseny

El pintor va estrenar la mostra antològica 'Antoni Tàpies, cos i lleguatge' a la Rectoria Vella de Sant Celoni

Jesús Medina

Per què ens sembla bell un paisatge? Això mateix es preguntaven els comissaris de l’exposició “Antoni Tàpies, cos i llenguatge” que es va estrenar a la Rectoria de Vella de Sant Celoni el març de 2003. Es tractava d’una mostra itinerant que va aplegar gravats i escultures de dues dècades d’Antoni Tàpies (1923-2012), un artista universal i al mateix temps molt vinculat al Baix Montseny pel mas que tenia la família Tàpies Barba als afores del nucli de Campins.

L’exposició va ser tot un èxit i, segons relatava el periodista Josep Barbany a EL 9 NOU, “la presència de l’artista barceloní va causar una gran expectació a Sant Celoni. El vestíbul i les diferents sales de l’antiga masia es van omplir de gom a gom de coneguts i curiosos, així com de fotògrafs i càmeres de televisió. Van ser molts els que van voler parlar amb Tàpies, que es va mostrar molt afable i comunicatiu en tot moment, malgrat els seus 80 anys”. Tàpies va morir al cap de nou anys d’aquesta inauguració, al seu domicili de Barcelona.

D’esquerra a dreta, Teresa Barba, Antoni Tàpies i Joan Castaña, a la Rectoria Vella de Sant Celoni el 2003 / Montse Sanz

Però allò què dèiem: “Per què ens sembla bell un paisatge?” I Tàpies respon ràpid a l’hora que la seva obra informalista que un paisatge sembla bonic “tant per allò que veiem com per les percepcions que ens proporciona el conjunt dels sentits: olors (de les plantes, de la terra…); tacte (el que vent que ens acaricia), sons (els ocells, la remor de l’aigua…), el gust (fruits i altres aliments…).”

L’exposició a Sant Celoni la formaven 42 gravats originals i dues escultures de bonze i concretava els termes, símbols i formes més significatives de l’obra d’Antoni Tàpies. Calia donar a conèixer l’obra d’un artista a la recerca constant de l’equilibri entre l’èsser humà i l’univers. Despres de ser a Sant Celoni, aquesta exposició, organitzada i patrocinada per la Diputació de Barcleona, va viatjar fins a Vilafranca, Manresa, Igualada, Terrassa o Vic, entre d’altres capitals. En total, va aconseguir prop de 13.000 visitants a les 16 ciutats on es va exposar.

Antoni Tapies, davant dels seus gravats, a la Rectoria Vella de Sant Celoni el 2003 / Montse Sanz

A la inauguració de l’exposició a Sant Celoni, Antoni Tàpies va coincidir amb el científic ambiental i geògraf Martí Boada, un dels més grans experts del Parc Natural del Montseny i de la seva gent. Quan li demanaven a Tàpies què volia dir per a ell el Montseny, responia: “Montseny, boscos, matinades, capvespres amb cants de rossinyols, passeigs per laberints d’alzines amb el meu gos estimat. Caminar, peu, sabates, bastó. Nits de boira, nits d’estrelles, nits d’ira, nits dialongant amb els companys, fent projectes, nits sentint música, nits d’amor…”

L’escriptor Marià Manent, al seu llibre L’aroma d’arç, explica que la masia de Tàpies a Campins és “deliciosa, amb molt de bosc propi al voltant, racons acollidors, un vella premsa al jardí (del 1768), plantes de lavanda franesa, iuca florida. (…) Les fagedes nues eren de color gris moradenc i, a més a sota, esclataven l’or i l’aram de castanyers i rouredes”. El Montseny inconfusible, el mateix Montseny que Tàpies reclamava salvaguardar-lo com un tresor delicat…

Cartell d’Antoni Tàpies dedicat a la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Indrets

Fonts amb ressó literari: la font del Desmai

Xavier Roviró i Carme Rubio

La Font de la Torre de Morgadès va canviar de nom el 19 de juny de 1867. En aquesta data, el grup de joves que formava l’Esbart de Vic, una colla d’amics lletraferits i amants de la poesia, encapçalats per Jacint Verdaguer i Jaume Collell, van decidir rebatejar-la com a Font del Desmai i fer les seves trobades en aquell indret. I ja sempre més se l’ha conegut amb aquest nom.

Descripció
El broc de la font, emmarcat dins una construcció que és del tipus capella, es troba sota el nivell del terra i és accessible gràcies a uns quants esglaons que hi davallen. A la part de llevant, a frec de la font, hi ha un aljub que recull l’aigua; és força profund i està revestit de pedra i cobert amb dues lloses. A un nivell determinat, el dipòsit es buida i l’aigua raja pel broc de la font. Ara bé, en els darrers anys han estat ben poques les vegades que el dipòsit s’ha omplert, tot i que l’aigua es veu lliscar per sobre les lloses del peu de la font. L’aigua que surt pel broc, quan ho fa, i també la que brolla per sota, s’escorre a ponent per una canalització soterrada fins al torrent de la Font Vella.
La Font de la Torre de Morgadès ha estat en ús des que se’n té memòria. La feien servir els pagesos que treballaven els camps dels voltants, els masovers de la Torre i els traginers que anaven i venien pel camí ral de Vic a Folgueroles. Tots s’hi aturaven a beure i descansar. A més, la gent de Folgueroles hi anava a beure l’aigua i a fer la berenada i els masovers en treien l’aigua que calia per beure: la necessària, per al bestiar, i la sobrant, per omplir un safareig i una bassa, dues peces indispensables per a una masia. Però la font no és tan coneguda per l’aigua que aporta, sinó perquè aquest racó bucòlic presidit per un desmai, que va reunir Verdaguer i altres poetes, s’ha carregat de ressons literaris.

Com arribar-hi
La Font del Desmai és una font de plana, semblant a una illa envoltada de camps de conreu. L’accés és fàcil i el paisatge, agradable. Es troba al municipi de Folgueroles a prop del de Vic, a pocs metres de l’antiga masia de la Torre de Morgadès, i no gaire lluny de la de Can Tona. Abans era ben visible des de l’antic camí ral, i ara també ho és des de l’Eix Transversal. Si l’aproximació a la font es vol fer amb cotxe, es pot deixar el vehicle a 10 o 15 minuts de la font. Si el camí es vol fer a peu, es pot arribar a la Font del Desmai des de Vic en uns tres quarts d’hora, passant pel pont d’en Bruguer i seguint el camí ral de Vic a Folgueroles. Des de Folgueroles el trajecte fins a la font no arriba a mitja hora.

Llegenda
Malgrat que s’han anat plantant desmais un any sí i un altre també, cap d’aquests no ha arribat mai a arrelar fort. ¿Per què els desmais no es fan grans a la Font del Desmai i, en canvi, sí que hi creixen els oms, les negundos, els prunus, o els lledoners? La resposta no és fàcil de concretar. Segons una llegenda urbana coneguda a Folgueroles, es diu que mentre una tal persona sigui viva, no sobreviurà mai un desmai a la font. Ara bé, com que ningú no sap qui és aquesta tal persona, això vol dir que aquesta persona inconeguda no morirà mai, i, en conseqüència, tampoc no viurà mai un desmai a la font.
El dubte que resta és per què ha pres aquest nom, si en aquest lloc cap desmai no ha arribat mai a fer ombra? La raó pot ser perquè l’arbre del desmai representa la poesia i també els joves poetes que, reunits a la font el 1867, la van batejar amb aquest nom. Jacint Verdaguer trobava en la font un lloc de refugi, de lectura i probablement d’inspiració. En tot cas, a la Font del Desmai se la coneix més com a lloc de cultura i punt de celebració d’efemèrides i de festes que no pas com a font on satisfer la set.

Fonts d’interès literari al massís del Matagalls
Al massís del Matagalls hi ha una vintena de fonts dedicades a escriptors i poetes: la Font de Mossèn Cinto, la Font de Sant Andreu –en homenatge a Pompeu Fabra–, la Font de Bosch i Jover, la Font dels Cims –en record de Josep Maria Folch i Torres–, entre altres. També La Font de les Paitides, probablement la més emblemàtica de Viladrau, està dedicada a Guerau de Liost, el pseudònim de Jaume Bofill i Mates, el poeta que va cantar al paisatge, els ocells, les plantes i les fonts del Montseny. Aquesta font duu el nom del poema La Font de les Paitides que Guerau de Liost li va dedicar:

Entre les feixes esgraonades,/ cada una d’elles com un retall,
brollen tes aigües mai estriades/ com ansa llisa de pur cristall.

Ton marge dóna granada userda./ Les cueretes beuen de tu.
D’una pomera que ja s’esquerda/ neda en tes aigües el fruit madur.

Quan les pageses tornen de missa/ amb la caputxa plegada al braç, tasten de l’aigua bellugadissa.

I quan reprenen, testes, el pas,/ entre les herbes de la païssa
troben la calma de llurs quintars.

Teca

Amanida, plat de la dieta mediterrània

Una alimentació saludable

La dieta mediterrània prevé de malalties cardiovasculars, diabetis i alguns tipus de càncer

EL 9 NOU

Considerem que una alimentació és saludable si compleix aquests requisits: completa, equilibrada, harmònica, segura, adaptada al comensal i a l’entorn, sostenible i assequible. No és l’única dieta saludable, però la mediterrània és una de les més conegudes. Es basa en el consum majoritari d’aliments d’origen vegetal, frescos i mínimament processats, com fruites fresques i verdures del temps, llegums, fruita seca, cereals integrals, oli d’oliva verge extra i, en menor quantitat i freqüència, els làctics preferentment fermentats i el peix, seguit de les carns (preferentment blanques i magres) i els ous. L’aigua és la beguda principal i la més saludable. La dieta mediterrània també es caracteritza per procurar els àpats familiars, la utilització d’aliments locals i estacionals i per potenciar les activitats culinàries i gastronòmiques.

Nombrosos estudis de països diferents han posat de manifest el paper de la dieta mediterrània en la promoció de la salut i en la prevenció de malalties com els trastorns cardiovasculars, la diabetis o els diferents tipus de càncer, entre d’altres.

Però a més, la dieta mediterrània resulta ser també una de les més convenients per a la salut del planeta, és a dir, de les més sostenibles. Segons un informe del Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic de les Nacions Unides (ONU), un canvi global en la dieta, dirigit cap al consum de més aliments d’origen vegetal i menys d’origen animal, així com acabar amb el malbaratament d’aliments es plantegen com a estratègies per lluitar contra el canvi climàtic. Les persones expertes de l’ONU defensen que aquest canvi del sistema alimentari reduiria les emissions de gasos d’efecte hivernacle que produeix el bestiar i milloraria l’ús de la terra i l’aigua.

Menjar sa també és menjar segur. Per això mantenir la higiene en la preparació del menjar ajuda a evitar toxiinfeccions alimentàries, per això és important seguir una sèrie de recomanacions com són rentar-se les mans abans de començar a preparar aliments. Cal seguir les quatre normes d’higiene per preparar aliments segurs: netejar, separar, coure i refredar. És important netejar mans, estris i superfícies sovint, sobretot després de tocar aliments crus. Separar els aliments crus dels cuinats, tant a la cuina com a la nevera. Utilitzar estris diferents per manipular i conservar els aliments. Coure suficientment els aliments, sobretot la carn, el pollastre, els ous i el peix, sense que quedin parts crues. I per últim, refredar els aliments ràpidament i guardar-los a la nevera.

Flaixos

El pantà de Sau

La bellesa de Sau tot i la poca aigua

Emili Vilamala

El pantà de Sau amb núvols Kelvin a la dreta. La imatge d’Emili Vilamala d’aquest divendres 10 de març demostra la bellesa del paisatge malgrat la crua realitat de la sequera. Sau està actualment a l’11% de la seva capacitat, aquesta xifra suposa el segon volum més baix d’aigua embassada des la seva història, només superat pel registre de l’abril del 1990, quan el pantà es va situar al 6%. Fa dues setmana, just abans que l’Agència Catalana de l’Aigua decidís augmentar el volum de sortida de la presa dels 0,3 als 0,5 hm3 diaries en direcció a Susqueda per garantir una millor qualitat en la captació de l’aigua, a l’embassament osonenc hi havia el 16% de la seva capacitat d’emmagatzematge.

Per postres

'Primavera', obra del pintor Enric Galwey (1864-1931)

Sol i aigua, temps de març

Els tarotistes ens auguren un març reeixit

Josep Ballbè i Urrit

En mig d’una més que preocupant sequera, hem encetat el mes de març. Una època de l’any que hauria de donar-nos una bona empenta en aquest sentit. En poquessetmanes, ja tenim ací la primavera. Març plujós dóna bones collites. No essent ben bé així, si seguim amb la carestia hidràulica de l’hivern, la pagesia clamarà per un març ventós, abril plujós. Llavors, maig esdevindrà florit i formós. La climatologia ens fa ballar el tupí massa sovint. No endebades, els etnòlegs es curen en salut. Ho fan amb un altre refrany: no hi ha març que no marcegi, ni boig que no bogegi, ni fill d’ase que no brami.

Els ametllers són florits de fa dies. Atorguen imatges idíl·liques als nostres camps. Però el sol de març porta refredats. I pel març, corre el diable per totes parts. També març, falsa primavera que enganya al bestiar. Els mateixos meteoròlegs es curen en salut. Tenen cura de no donar pronòstics massa avançats. Saben prou bé que si tot va desmarxat, potser caldrà pensar en dur a terme novenes. Si més no, per aconseguir arranjar-ho d’acord amb la tesi d’un adagi més: quan el març fa de maig , el maig fa de març. Déu n’hi do amb tot plegat!

La famosa dita castellana de la primavera la sangre altera té un altre equivalent pels nostres verals: pel març, els ametllers en flor i el jovent en amor. Una cada dia major aportació solar a la durada dels dies i la fi del confinament en l’oci nocturn han pujat l’estat anímic de molta gent. Llàstima que una part d’ella associï el gaudi tan sols a base d’alcohol! Tanmateix, aquest és un tema que tocaria desenvolupar un altre dia.

En qualsevol cas, els tarotistes ens auguren un març reeixit. Altra cosa seria pretendre refiar-se –també mitjançant la paremiologia– tibant de certes dites. Totes elles, molt suggerents. S´hi escauen d’allò més bé. Com aquella del Pasqua marçal porta mal any. O també les que mantenen que el març marceja i la gent bogeja; el març sempre és quaresmat; el març té 31 dies i 300 fesomies. En allò que m’afecta, és un mes que m’estimo moltíssim. Sobretot perquè canvio el comptador dels anys i albiro el desig de poder-ne sumar molts més. Amb bona salut i força empenta. Ajudant-me metafòricament del qui tingui força al braç que cavi pel març. El sol i l’aigua que citava al títol faran la resta.

‘Santa Quitèria (Montornès del Vallès)’, del pintor Bonaventura Puig (1884-1977) / Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)

Contraportada

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers