En un cantó hi ha la immensa majoria d’artistes. Aquells que tenim una idea i per convertir-la en obra necessitem eines, tecnologia, estudis i espais sempre massa petits, empreses que ens planxin els discos o ens imprimeixin els llibres, instruments, pinzells, llenços, pintures, materials escultòrics, col·laboradors especialitzats, etc., i quasi sempre una quantitat considerable de diners. A l’altre cantó hi ha Andy Goldsworthy.
Aquest artista anglès nascut el 1956 a Cheshire surt de la seva casa escocesa i se’n va a passejar per les highlands. I quan arriba a un punt que li diu alguna cosa, s’hi atura. “Em poso a recollir materials perquè sento que en aquest lloc hi ha quelcom per descobrir. Allà és on crec que puc aprendre”, diu. I amb el que troba -fulles, pètals, branques, plantes, gel, espines, pedres- fa unes coses d’una bellesa, originalitat i profunditat que deixen sense paraules. Fa 20 anys que Goldsworthy conrea aquest tipus d’obres i és un dels grans exponents del land art (art de la terra). Al tombant de segle XXI, Thomas Riedelsheimer el va seguir durant un any en els seus viatges i projectes en diversos països; el resultat és Rivers and tides (rius i marees), estrenat el 2001; un documental que ens convida a ficar-nos dins dels ulls d’aquest artista singular, llegir el paisatge de maneres insòlites i convertir-lo en una lliçó essencial.
Mentre la postmodernitat empeny implacable en sentit oposat, Andy Goldsworthy viu en comunió íntima amb la natura: com a ésser humà, sap que en forma part indissoluble i que entendre-la i participar-ne és entendre’s a ell mateix i créixer. El seu gran mestre en aquest procés és el paisatge: n’ha après la lentitud, la simplicitat, el crear orgànicament, sense planificar, i l’acceptació total de la impermanència. “L’autèntica obra és el canvi”, reflexiona l’artista en el documental.
Andy Goldsworthy concep les obres com a elements integrats en el paisatge i un cop fetes, es queden allà i dialoguen amb l’entorn a través dels canvis que provoquen el clima, la humitat, el cicle de les plantes, el vent, el pas de les estacions, etc.: una escultura de pedres a la platja queda totalment engolida per la marea i després torna a aparèixer, en un anar i venir que durarà el que vulguin el mar i les pedres; una serp feta de fulles dansa amb meravellosa sensualitat amb els corrents d’un rierol; una escultura de gel creada fa uns minuts es fon just després que el sol naixent la il·lumini màgicament. És molt, molt flipant. De vegades, l’obra roman molt de temps; de vegades, desapareix en poques hores. L’únic record que en quedarà són les fotos que fa l’autor.
Rivers and tides ha rebut un munt de premis: German Film Prize (2003), gran premi del festival de cinema d’art de Montreal i guardons als festivals internacional de cinema de San Francisco i Brooklyn, entre d’altres. I no és d’estranyar: la pel·lícula és un prodigi de fotografia, sensibilitat poètica i simbiosi entre imatges i banda sonora (signada per Fred Firth). Tot plegat s’alia en un espectacle de poesia visual, en molts moments hipnòtica, que ens connecta fàcilment amb la sensibilitat quasi zen de Goldsworthy i el seu món de contemplació i aprenentatge. Un document fonamental per descobrir un artista diferent, i per meditar sobre nosaltres, sobre com ens hem anat separant de la natura i com la necessitem per obtenir respostes a preguntes fonamentals.
Una llista de reproducció on pots recuperar tots els vídeos que complementen els articles d’aquesta secció:
