El dissabte 21 de gener a les deu de la nit actuarà a la Jazz Cava de Vic

Jordi Sunyer

Damià Àlvarez Calafell, artísticament conegut com a Dami Àlvarez, és un cantant i compositor de Taradell de 22 anys. El 2017 va començar amb la seva carrera musical com a cantautor de tal rocker i actualment acumula més d’un milió de visites al seu canal de YouTube. Aquest dissabte actua en direccte a la Jazz Cava de Vic.

Només tens 22 anys però ja en fa set que vas començar al món de la música. Com va ser aquest inici tan precoç?
El març ja en faré 23, eh (riu)… Des de petit que m’agrada la música. A més, tenint a casa al meu pare per descomptat que la música la porto a dintre des de sempre.

El teu pare és Oje Àlvarez, guitarrista dels mítics Pàrking, un grup de rock en català que ho ‘petava’ als anys noranta. Per tant, ja havies mamat música a casa des de sempre, oi?
Sí, des de sempre. I de petit m’agradaven els programes d’edició de música i vaig començar a gravar les meves cosetes amb la primera taula de so. I va ser el 2017 que vaig dir; provem de penjar el primer tema? I vaig fer ‘Llums dels records’, que és una cançó de Nadal perquè vaig decidir que el meu primer tema havia de ser d’una temàtica que m’agradés. I el Nadal és una època de l’any que m’encanta i vaig decidir començar aquesta trajectòria amb un tema que realment m’identifiqués, com és ‘Llums dels records’.

Per cert, aquest tema l’has remasteritzat i reversionat fa relativament poc.
Sí. Quan va complir cinc anys vaig pensar que era una cançó que es notava que ja feia temps que estava gravada. La veu ha canviat i tot ha canviat una miqueta. I vaig decidit tornar-la a gravar amb tota la banda: el David a les bateries, en Sergi al baix, el meu pare a la guitarra, en Pep als efectes… i vam tornar a fer una altra versió i a donar-li el toc d’aquesta essència rockera que tenim.

Ja hem dit que tu ets molt jove però la teva banda és de la generació del teu pare.
Però és com si fossin de la meva edat.

Home, voregen la cinquantena… Hi seran aquest dissabte a la Jazz Cava de Vic?
I tant, sempre m’acompanyen a tot arreu.

Repassem-los d’un a un: a la guitarra solista hi ha Oje Álvarez. Això de tocar amb el pare, què tal?
Doncs de moment, sorprenentment bé, perquè normalment quan estàs amb una cosa pare i fill sol haver-hi problemes perquè les mentalitats i tot això són diferents, un té una opinió i un altre una altra. Però la veritat és que ens entenem molt bé i és un plaer poder treballar amb el teu pare.

No és l’únic exPàrking que hi ha a la banda, també hi ha Sergi Gutiérrez, un clàssic de la moguda musical osonenca.
Meravellós baixista i persona. Bé, tots en general són fantàstics. A part, quan vaig a assajar i a un concert no és només anar a tocar, és anar a passar-s’ho bé perquè sé que amb aquestes persones hi ha molt bon rotllo.

Acabem de repassar-los a tots. Què ens diries del bateria, David Costa? També es deu acostar als 50…
Fantàstic. És com si estigués tocant amb gent de la meva edat. La veritat, s’adapten a tot.

El darrer és un altre guitarra.

En Pep López, a la guitarra rítmica i efectes. Fa tots els sons. Amb la guitarra i la pedalera ho fa tot.

La banda té un so clàssic… Jo us qualificaria com els Bon Jovi osonencs, encara que el rock avui dia no es porti gaire.

És que jo crec que és un estil que no es porta gens. Fa molt de temps que a Catalunya el rock s’ha mort. Però és el que m’agrada i s’ha de lluitar pel que t’agrada. Si aquest estil és el que tu creus que t’agrada és el que has de fer.

El videoclip del teu últim single, ‘A simple word’ (una senzilla paraula), sembla que estigui gravat als Estats Units.
Doncs és aquí al costat, a Seva, a l’antic Clàssic Bar.

Sonarà a la Jazz Cava?
Doncs precisament aquest no, però ho compensarem amb un nou tema que que es diu ‘World of dreams’ i que serà la primera vegada que el tocarem en directe.

També té aquest aire de rock èpic i clàssic?
Sí, és una miqueta més balada però també té el seu rollo dur. I justament d’aquesta cançó el dia 10 de febrer en sortirà el vídeoclip.

Per tant, el 10 de febrer tindrem un nou single amb vídeoclip penjat a les xarxes. Abans de parlar d’altres vídeos i singles, volem remarcar que fa uns mesos vas superar el milió de visualitzacions a YouTube. Ara, concretament, estàs a un 1.120.000 visualitzacions. Això és una autèntica bestiesa per un artista de Taradell…
Això és totalment gràcies al públic. Hi pot haver molt bona música però si no hi ha un públic que realment l’escolti la música desapareix. Totes aquestes visites, per mi, són de gent que realment dona suport a la música i s’ha de donar les gràcies a tots ells.

Sempre has funcionat a cop de single i mai has publicat cap disc. Perquè?
Doncs la veritat és que fins fa poc ho tenia fora de la ment però cada cop veig que està més a prop. Estic posat en un projecte que té la pinta que serà un disc. No puc dir gaire coses perquè encara estem treballant amb això però cada cop ho veig més a prop.

Més a prop vol dir a finals del 2023?
No vull dir res perquè encara hi estem treballant.

Ja veiem que serà aviat…
Serà un disc peculiar.

Peculiar vol dir que no serà un recull dels teus singles que ja tens publicats?
No; serà una cosa diferent totalment diferent. A veure com es cou.

Canviant de tema, tots els teus videoclips són una bestiesa. I cal remarcar que te’ls fas tu.
Sí, ho faig jo, un company meu i la meva parella, la Clàudia. I entre nosaltres tres ens ho anem combinant tot i anem gravant.

I en el cas de la cançó ‘Help me’ vau anar a la platja de Pals en una época que devia fer força fred…
No, no feia gaire fred. I tot i que anava amb poca roba no ho recordo amb gaire fred, perquè si no no aniria així.

La imatge del videoclip té un aire hibernal, aquest to i aquesta llum.
Sí, aquest vídeo sembla que sigui la posta de sol però en realitat és la sortida del sol.

Per tant, hi vau anar molt d’hora?
A les cinc del matí estàvem allà plantats.

A les cinc del matí éreu a la platja de Pals?
A les cinc o a les sis, més o menys; però molt d’hora. El que és curiós d’aquesta cançó és que el clip no està gravat tal com sona la peça sinó que vam accelerar el temps el doble. Els hi vaig dir: “hem de gravar al doble de velocitat per després alentir-ho”. I el grup em deia que no ho entenia, que no podia ser… I a la imatge es veu tot a càmera lenta però en realitat tocàvem a tot gas.

La majoria de les últimes cançons teves són en anglès. Has notat que hi ha gent fora dels Països Catalans que ha conegut i segueix la teva música?
Doncs últimament se m’està escoltant molt als Estats Units. No sé si per sort o per desgràcia, però els Estats Units hi ha bastanta gent que m’escolta. També molta gent d’Argentina, de Sudamèrica… Cada cop interactuem amb més gent d’allà.

Interactuar és fantàstic, però no t’han convidat a tocar-hi encara?
Ja m’han dit alguna cosa, però de moment estem aquí.

I el tema lingüístic el decideixes en funció potser de la difusió i transcendència que pot arribar a tenir una cançó?
No sé el perquè però a l’hora de compondre i de tocar amb l’anglès és quan em sento més a gust. Suposo que és perquè tota la vida he escoltat música en anglès i ho tinc molt a dintre… Però, per exemple, el pròxim videoclip que sortirà tenim pensat fer-lo en català. Així també anem potenciant la llengua catalana.

‘Help me’ sonarà aquest dissabte a la Jazz Cava?
Sí, aquesta sí.

I altres temes que sonen en els teus directes són versions. A les xarxes en tens moltíssimes de penjades i de perfils molt diferents perquè hi ha temes de Lluís Llach, Buhos, també de grups internacionals… Una de les meves preferides és la cançó d’AC/DC ‘Touch Too Much’. Aquesta sonarà a la Jazz Cava?
Aquesta sí.

Com és que vau escollir aquesta cançó?
Perquè és una cançó d’AC/DC que personalment m’encanta i pensàvem que li podríem fer una rentada de cara.

Cantes a l’octava baixa perquè si no et quedaries sense veu…
Sí, aquesta és la primera curiositat: el timbre de veu. No hi arribo pas, tant amunt. I vam dir de provar el mateix to baixant una octava la veu i a veure com sonava. També li donem un toc més discotequer però amb les guitarres de l’Oje dures.

Aprofundim amb el repertori d’aquest dissabte, serà cinquanta per cent temes propis i la resta versions?
Una miqueta més temes propis. Hi haurà alguna versió però ens enfoquem més amb el tema propi.

Ja ha quedat clar que hi haurà una estrena mundial. La resta són peces que ja tenies al calaix?
Sí, són un recopilatori de tot el que hem anat fent.

I pel que fa a versions, a part d’AC/DC, que més sonarà?
La mítica d’en Llach, aquesta no pot faltar.

I com es presenta aquest 2023? A part del bolo a la Jazz Cava et veurem més cops en directe?
La veritat és que ja tenim uns quants concerts programats. Per Osona, el proper serà a la Fira del Disc de Santa Eugènia de Berga el 10 de juny. I algun més vindrà.

També t’hem vist fent bolos en format acústic. D’aquests també en faràs aquest any o prefereixes amb banda?
Prefereixo amb banda perquè el que dona la banda no ho dona un de sol. Amb banda es dona molta energia i a part es fot canya. I en acústic sí que pots anar a un lloc més íntim, però a mi m’agraden més els concrets amb un bon cop de rock.

Ets molt d’anar a concerts? Si et preguntem per l’últim cop que vas anar a un bolo que no sigui teu… quin seria?
Justament aquest agost vaig anar a veure un dels meus artistes preferits, Ed Sheeran. És un artista que m’ha cridat l’atenció des del primer dia per com compon, per com actúa… per tot. I vam anar a Copenhaguen perquè no feia gira per aquí a Espanya i el lloc més a prop que tocava era a Copenhaguen i vam agafar i vam anar cap allá. Va valdre molt la pena. També vam conèixer a dos teloners que no els coneixíem de res i molt bé.

I l’última vegada que vas anar a veure una obra de teatre?
La setmana passada a Can Costa i Font de Taradell.

A part de la música, al concert de la Jazz Cava hi trobarem altres novetats de temàtica ‘tèxtil’…
Hi podreu trobar un nou projecte en el qual estem treballant que és marxandatge. Ara estem començant amb bosses i samarretes, el més bàsic. On toquem, doncs, hi haurà una paradeta amb marxandatge i a partir del maig també es podrà comprar internacionalmente a través del web.

La desfilada de diumenge al matí i el Ball de Plaça de la tarda són dos dels actes més destacats del programa

Queralt Campàs

Caldes celebra aquest cap de setmana la festivitat de Sant Antoni Abat, patró dels animals, pagesos i traginers que marca l’inici de la temporada dels Tres Tombs. La vila termal recuperarà, enguany, la festa de Sant Antoni amb total normalitat.

L’edició anterior va ser la de la represa, tot i que encara s’hi podien palpar algunes conseqüències de la pandèmia com la suspensió del vermut, que se celebra una setmana abans de la festa, o la suspensió de l’esmorzar traginer, que es fa just abans dels Tres Tombs de diumenge.

“Aquest any es fa festa grossa. Després del parèntesi obligat de la covid-19 i la postpandèmia de l’any passat, ara ja podrem dur a terme la festa amb normalitat. A més, l’hem incrementat en molts aspectes perquè coincideix amb l’aniversari i volíem celebrar-ho. Per això hem editat el llibre que vam presentar fa poc, hem preparat diverses exposicions i acollirem la trobada anual dels Tres Tombs, com a capital catalana de la festa”, detallava Joan Bellavista, president sortint de la Facultat de Sant Antoni.

Enguany torna la celebració amb la màxima esplendor possible perquè coincideix amb l’efemèride del 150 aniversari del Sant Antoni calderí. Diumenge al matí es farà l’ofici solemne a l’església de Santa Maria i la tradicional benedicció dels animals i repartiment d’uns 2.600 panets.

Després serà el torn dels Tres Tombs on s’espera la participació d’una trentena de carros. Entre ells, s’estrenarà un nou carro restaurat, on hi col·locaran el Sant, que servia per repartir llenya a domicili i havia estat propietat del traginer conegut com a “Federico de la serra”.

A la tarda, el Ball de Plaça. L’any passat només hi van participar dues colles: la dels abanderats i les sis parelles del grup dansaire de la Facultat, que actuen amb la indumentària original, però enguany tornen les colles de canalla petita.

“Tot i això, l’aturada d’aquests dos anys ens ha passat factura i els dansaires d’una de les colles s’han hagut de repartir perquè no hi havia prou gent per fer-la. En total seran quatre de petits: la dels dansaires de la Facultat, la dels veterans, la de casats i la dels abanderats”.

Serà a 2/4 de 5 de la tarda a la plaça de la Font del Lleó i reunirà unes 150 parelles de balladors. Finalment, a 2/4 de 7 de la tarda, a la sala del Casino, es farà el concert de música catalana.

La festa acabarà amb el ball de gala a les 10 del vespre, al mateix Casino, i un petit acte en què se sortejarà la rifa i s’entregaran les plaques commemoratives als abanderats de fa 25 i 50 anys. Els abanderats d’enguany faran el canvi de bandera als de l’any vinent.

Els abanderats d’enguany als Tres Tombs de Caldes són Roger Ferrer (capità de bandera), Andreu Ferrer (portabandera), Oleguer Martínez (cordonista) i Arnau Ors (cordonista). Ells quatre formen part de nissagues familiars estretament lligades a aquesta tradició.

Ja fa uns quatre mesos que, tots quatre, es van començar a preparar amb classes de ball i d’hípica per tal d’estar a punt pel dia assenyalat, aquest diumenge i comptar amb tots els requisits que mana la tradició.

Amb les classes de vals els preparen per al ball de diumenge a la nit al Casino, però ells ja en tenien algunes nocions perquè l’any passat, quan eren els abanderats entrants, també es van haver de preparar.

“Fa un any només ens vam haver d’aprendre una coreografia i aquest any són dues: la nostra i la grupal, i per això necessitàvem refrescar-ho”, detallava Andreu Ferrer.

Pel que fa a les classes d’hípica, els últims mesos han anat a Centelles, cada dimecres, per fer una hora i mitja de classe. “Ens han ensenyat a trotar i els bàsics per controlar el cavall”, explicaven Martínez i Ors. La família Ferrer té cavalls en propietat, però els germans diuen que ells són “més de futbol”. De fet, això és una de les coses que uneix els quatre nois, que, a banda de ser els abanderats d’enguany, comparteixen una amistat.

Tot plegat ho han estat fent mentre s’ho combinaven amb els estudis superiors, ja que tots quatre van a la universitat. Els germans Ferrer estudien Enginyeria de Tecnologies Aeroespacials. L’Oleguer Martínez està cursant primer de Filosofia, Política i Economia, i l’Arnau Ors està estudiant Enginyeria Mecànica. ns i ho ha aprovat tot. Afegia, però, que tota la gent de la seva edat amb qui parla està estressada.

Els abanderats coincideixen a destacar el moment del ball de nit i la festa posterior entre tots com el més especial, i també el matí amb els Tres Tombs. “Al ball de nit, el moment de sortir a la pista estàs força nerviós i una mica espantat, però quan tot s’acaba és un alliberament. Mires enrere i pots assimilar tot el que ha passat durant el dia”, relatava Arnau Ors. “Després fas la festa amb les altres colles i és un moment bonic per acabar de rematar el dia”, concloïa Andreu Ferrer.

Pels quatre nois, ser abanderats és un orgull. “Jo em poso a la pell de totes les persones que han participat en la festa, i encara més coincidint amb el 150è aniversari. Pensar que tu formes part de la història d’aquesta festa que s’ha fet durant tants anys t’omple. A més, fas amics i t’ho passes molt bé amb el grup d’abanderats i les balladores”, deia Oleguer Martínez. Tots ells formen part de famílies amb una tradició familiar molt arrelada a la festa, amb diverses generacions que hi han participat com a abanderats.

Altres municipis del Vallès Oriental celebren també Sant Antoni amb benedicció d’animals i desfilades, però de més petit format. Són la Garriga, Cardedeu, l’Ametlla i Canovelles.

Miquel Erra

Avui seria un bon exemple de la reivindicada cuina d’aprofitament. Com a dolç, però, els panets de Sant Antoni van desapareixent dels aparadors de moltes pastisseries i, pel que sembla, es van difuminant de l’imaginari popular entre les noves generacions, que ja ni el coneixen. Tot i que els seus orígens el vinculen amb Sant Antoni de Pàdua (13 de juny), l’advocat dels pobres, les festes dels Tres Tombs també se l’han fet seu per honorar Sant Antoni Abat.

Els Tonis de Taradell en són un bon exemple. Des de mitjans dels anys 80, la comissió obsequia els participants amb aquest producte, que encara elaboren a la majoria de forns i pastisseries del poble. Diumenge van tornar a endolcir els traginers. Se’n van repartir uns 180. I no només en fan aquest dia. Ho exemplifica Josep Arumí, de la Pastisseria Mont-rodon, que en té tot l’any. “És un producte que agrada molt, però aquests dies és veritat que la demanda es multiplica per deu.” Fins fa uns anys, el dia del passant era tradició que el mossèn beneís els panets abans de repartir-los entre els participants. Antigament, quan no hi havia la festa (recuperada l’any 1982) les pastisseries i forns del poble també n’elaboraven tot l’any.

Sigui com sigui, el futur dels panets de Sant Antoni no sembla garantit. “És un article en vies d’extinció; són el reflex d’un temps que ha passat”, interpreta el pastisser vigatà Francesc López, que acumula 50 anys d’ofici. Ell ja en va aprendre a fer a partir dels 14 anys, quan va entrar d’aprenent a Can Quer, al seu Sant Quirze natal. I en va continuar elaborant, més que mai, durant l’etapa que va treballar a l’obrador del recordat Forn de Sant Joan, a Vic. Quan fa 20 anys va obrir la Pastisseria Sant Antoni, a l’eixample Morató, va mantenir els panets de Sant Antoni entre el seu assortiment, tot i que la periodicitat s’ha anat reduint. “N’anem tenint tot l’any, però ara bàsicament en fem els dissabtes”, apunta, conscient que el dolç encara manté fidelitats: “Hi ha gent a qui els encanta i venen expressament aquest dia per comprar-ne”. Amb tot, reconeix que, per ell, “no surt a compte”, en tractar-se d’un producte que, per les seves característiques, s’ha de vendre “molt econòmic”. Ara fa 10 anys, la pastisseria va obrir botiga al Passeig –sota el nom de Coca d’Anís de Vic, un dels productes marca de la casa– tot i que mantenen l’obrador al carrer de Sant Antoni.

Qui també va aprendre a fer panets de Sant Antoni als 14 anys és Ramon Riera. És quan va entrar d’aprenent, precisament, a la Pastisseria Mont-rodon, de Taradell. “Era un dels primers productes que et feien elaborar.” Des de llavors, no ha deixat de fer-ne; en els últims 25 anys des de l’obrador de La Crossandra, a Sant Julià de Vilatorta. L’any 2015, aquesta pastisseria va passar a mans de Pavic i, d’alguna manera, això ha contribuït a mantenir-ne l’elaboració. I és que des de l’obrador de Sant Julià també s’elaboren els panets de Sant Antoni que es venen a l’històric Forn de Sant Miquel de Vic –també del grup Pavic des de 2014–, “i allà sí que hi ha una clientela molt fidel i la gent ens els demana expressament”. Actualment acostuma a fer-ne tres fornades setmanals (dimarts, dijous i dissabte). De tota la producció, el 90% es comercialitza a Vic i la resta a Sant Julià, “on ja no es coneix tant”. Riera admet que li encanta el procés d’elaboració d’aquest producte perquè l’obliga a tirar de bagatge i d’intuïció. “No hi ha cap fórmula, només s’aprèn a base de fer-ne, del prova-error.” I aquest podria ser un handicap per a la seva perdurabilitat. “A les escoles de pastisseria no n’ensenyen a fer; en pastisseria moderna tot està formulat, tot ha de ser clavat i matemàtic, i la majoria de joves pastissers han deixat de fer-ne”, conclou.

Això no passarà al Forn Sant Roc de Manlleu. Josep Bosch, quarta generació de la nissaga, n’ha fet i n’ha vist fer “tota la vida”. Ell el produeix pràcticament a diari, “durant tot l’any”. I no té cap intenció d’interrompre una tradició que ja va heretar del seu pare. Ara, a més, compta amb una garantia de futur: el seu fill Martí, de 21 anys, que ja l’acompanya a l’obrador, també n’ha après a fer. “No té una formulació exacta, el fas a ull”, apunta el fill. El seu pare admet que hi ha una clientela fidel al panet de Sant Antoni, “que te’l demanen”. Molta gent jove, en canvi, “ja no el coneixen” i moltes pastisseries “l’han anat deixant de fer”.

Quan de ben segur que no en faltaran serà aquest diumenge, durant el passant dels Tres Tombs. Com cada any, cada un dels carruatges rebrà el seu panet de Sant Antoni –a banda d’algun profiterol– quan la rua passi per davant de la botiga, al carrer de la Passió. “És una tradició que també vam heretar de l’època del meu pare.” És el que té ser una família de Tonis declarats i convençuts.

Tot “trinxat” i un gust ‘propi’ per pastisseria

“És senzill de fer”, assegura Josep Arumí. Es tracta d’anar “trinxant” restes dels articles de pastisseria sobrants, sovint del dia abans. El sabor final pot variar a cada fornada “en funció dels productes que hi tires”, apunta Francesc López. “El panet acaba tenint el gust propi de cada pastisseria”, corrobora Ramon Riera. El regust també canviarà durant l’any, en funció dels dolços propis de cada temporada (ja siguin els tortells de Reis per Nadal, les coques de Sant Joan o els panellets per Tots Sants). La massa es ben barreja amb aigua i farina. A partir d’aquí, uns hi afegeixen suc de cirera confitada, vainilla, llimona o un polsim de bicarbonat, “per donar-li un punt més esponjós”, confessa Riera. No hi falta mai un raget d’anís, que li dona el toc característic. “Potser antigament sí que eren més restes, però ara tot el que s’hi tira és molt bo, perquè tots són productes de primera qualitat”, remarca Riera. Com a singularitat, López és l’únic dels quatre entrevistats que, en lloc de rodons, els fa ovalats.

Miquel Erra

El conegut actor Imanol Arias pujarà dissabte a l’escenari del Teatre Cirvianum per interpretat el paper de Willy Loman, el protagonista de Muerte de un viajante, la coneguda obra del dramaturg nord-americà Arthur Miller.

El seu equilibri ja fràgil es trenca quan, ja de gran i després d’una vida dedicada a la feina, veu que aquesta perilla, al mateix temps que es deteriora la relació amb la seva família i té com a únic suport la seva dona. El fill d’Imanol Arias, Jon, també figura en el repartiment del muntatge, que ha dirigit Rubén Szuchmacher. Muerte de un viajante està considerada una de les obres icòniques del segle XX.

La representació tindrà lloc a les 8 del vespre. L’obra arriba al Cirvianum en el marc del programa estatal de gires Platea, que l’any passat també va permetre comptar a Torelló amb la presència de l’actor José Sacristán.

EL 9 NOU

Àngels Gonyalons, Abel Folk, Roger Coma i Laura Porta protagonitzen ‘Una teràpia integral’, que es podrà veure aquest dissabte al Teatre El Patronat de la Garriga. L’obra situa l’espectador en un curs per aprendre a fer pa, però no és un taller qualsevol, sinó que està impartit per qui ja s’ha convertit en tot un gurú sota la premissa “per fer un bon pa no cal tenir la millor farina o el llevat més fresc, per fer un bon pa, cal estar bé amb un mateix”. En el fons, és una comèdia que posa en qüestió la nostra necessitat de creure en alguna cosa. Aquest espectacle coral ja ha passat per nombrosos teatres i festivals.

‘Una teràpia integral’. Direcció Cristina Clemente i Marc Angelet. Amb Àngels Gonyalons, Abel Folk, Roger Coma i Laura porta. Teatre El Patronat, la Garriga. Dissabte 21 de gener, 20.00.

---

‘Sona la llum’, un espectacle de projeccions i música per als més petits, a Granollers

La companyia La Curiosa presentarà a la sala de concerts Nau B1 de Granollers Sona la llum!, un espectacle captivador dins el cicle nadons que combina les projeccions i la música en directe. L’obra consta de set escenes independents que endinsen els espectadors en mons de colors, textures, formes i sons variats i sorprenents. Són escenes relacionades amb la natura amb referències properes als infants i la seva exploració de l’entorn, petits quadres sonors amb un llenguatge plàstic i musical diferent.

‘Sona la llum’, companyia La Curiosa. Sala de concerts Nau B1 de Granollers. Dissabte 21 de gener, 16.30 i 17.30.

---

El Tastautors de Cardedeu arrenca amb Ferran Palau

El Tastautors- Cicle de Música Nostra inaugurarà la 19a edició aquest dissabte a 2/4 de 8 del vespre amb el concert de Ferran Palau i un tastet musical del projecte de Roserona, al Teatre Auditori Cardedeu. Palau, caracteritzat pel seu minimalisme pop, arriba a Cardedeu amb els seus dos darrers treballs, ‘Parc’, i ‘Joia’, publicats tots dos el 2021. En el primer torna a parlar de l’amor, però aquesta vegada és un amor que fa una mica més de mal, un que crema una mica més fort. És un amor seduït pel minimalisme i els sintetitzadors que guien el públic a través de l’imaginari de Ferran Palau. Al final del 2021 va arribar ‘Joia’, un disc nascut sota la influència i l’admiració cap a totes les dones que habiten en el segell Hidden Track Records. És un disc en què Palau torna a la intimitat de la veu i la guitarra, on tot es torna més sincer i honest.

Ferran Palau. 19è Tastautors. Teatre Auditori Cardedeu. Dissabte 21 de gener, 19.30.

---

Flamenc d’avantguarda a Montmeló amb Chicuelo i l’espectacle ‘Caminos’

El guitarrista Juan Gómez ‘Chicuelo’ presenta el seu espectacle ‘Caminos’, ple de tangos, ‘alegries’, ‘bulerías’ i ‘granaínas’ aquest dissabte a la Sala Polivalent de Montmeló. L’artista s’acompanya a l’escenari amb la bateria de David Gómez, el violoncel de Martín Meléndez i el ball de Karen Lugo. ‘Caminos’, amb el seu flamenc d’avantguarda, uneix frescor, força i art, i transmet la fusió amb la mateixa naturalitat amb què es produeix sobre l’escenari la connexió entre els quatre artistes.

‘Caminos’. Chicuelo. Sala Polivalent de la Torreta de Montmeló. Dissabte 21 de gener, 19.00.

Jordi Sunyer

PEP SALA & RAYNALD COLOM
‘Sospitosos habituals’
Pep Sala fa un punt i a part en la seva trajectòria i per primera vegada ofereix un disc amb cançons que no són de collita pròpia. En aquest treball, fruit del confinament, hi ha peces d’aire pop i jazz de monstres com John Lennon, The Bee Gees, Paul Simon, Van Morrison, Tom Waits, Bob Dylan, Pink Floyd o Billy Joel. Sala toca i canta i Colom –que habitualment viu a Santa Eulàlia de Riuprimer, on Sala té l’estudi– toca la trompeta. No es tracta de covers pures i dures sinó d’adaptacions que, per cert, estaria molt bé de poder escoltar en directe. A veure…

RAYNALD COLOM
‘A Million Dreams’
Durant el 2022 Raynald Colom no ha flirtejat només amb Pep Sala sinó que també ha tingut temps per publicar un directe excepcional: A Million Dreams. L’àlbum es va gravar fa un parell d’anys al teatre Fellini de Pontinia (Itàlia) amb una banda de luxe amb el trompetista osonenc acompanyat de Tony Tixier al piano, Joe Sanders al contrabaix i Francesco Ciniglio a la bateria. El treball és sobri, elegant i amb una execució impecable. D’entre els vuit talls destaca “Zyriab/El Alcázar de Sevilla”, on Colom es posa flamenco homenatjant Paco de Lucía.

CARLES BENAVENT
‘Belle solitude’
El barceloní Carles Benavent és un dels baixistes més rellevants del món. Va ser l’inventor del paper estètic i tímbric del baix elèctric al flamenc gràcies a formar part del sextet de Paco de Lucía als anys 80. A més de De Lucía, ha acompanyat a Miles Davis, Chick Corea, Camarón de la Isla, Joan Manuel Serrat o Albert Pla. I també ha gravat una desena de discos en solitari de jazz fusió als quals ara hi afegeix Belle Solitude amb la col·laboració de músics com Aleix Tobias, Joan Albert Amargós, Roger Mas, Carme Canela, Jordi Bonell o Edmar Castañeda.

Jaume Espuny

‘The Boatman’s Call’
Mute Records, 1997
Aquest senyor amb cara de males puces de la portada de The Boatman’s Call és Nick Cave. És el seu desè disc, editat fa una vintena d’anys, i si no és el millor de la seva carrera, és el segon o tercer, tant li fa. El disc va suposar un trencament total d’estil. A la dècada de 1980, la música de Cave estava etiquetada com a post-punk, amb uns quants discos força durs per a segons quines orelles. Als noranta ho va polir més tot fins a arribar a aquest disc, romàntic, tètric, trist, melancòlic, minimalista. No hi ha ni un moment per poder alliberar el sofriment. Tot està perdut. Per cantar aquestes tristeses no hi calien gaire instruments. Per això, el seu mític grup, The Bad Seeds, aquí es queda en un segon pla: es limiten a acompanyar amb discreció els dos grans protagonistes del disc: la veu profunda de Cave i el piano, que gairebé sempre toca ell. La primera cançó, Into My Arms, l’única que es va editar en single, ja marca per on anirà la cosa, però encara sonen més tristes Brompton Oratory, amb orgue fúnebre inclòs, Idiot Prayer o Far From Me. Un disc ideal per escoltar a altes hores de la nit estirat al sofà de casa. I si us agrada, en té 10 o 12 de tan bons com aquest.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas tocar? La flauta travessera amb en Jaume Bardolet de professor.

Primer grup del qual vas formar part? Rockcom Undur.

Primer concert en directe? Van ser audicions de l’escola de música de Vic.

Primer disc que et vas comprar? Familiar to Milions d’Oasis.

Quants discos tens? No t’ho sabria dir. En comprava de tant en tant a la Martulina, que estaven molt bé de preu. Salva’n tres. Funeral, d’Arcade Fire, tres vegades per si es ratllés en una hipotètica illa deserta on només tens tres discos.

Un concert per recordar. PJ Harvey al Primavera Sound.

Núria Tomàs Mayolas

VISC AL MEU COS
Autor: Juan Kruz Igerabide
Il·lustradora: Ainara Azpiazu
Traductors: Martí Varela, Pilar Navarro i Josep Varela
Editorial: La Topera
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàg.: 52

“El meu cos és un poema / de mai acabar, / un saquet d’ossos / que cruix al rimar, / un trosset de carn / que ja sap cantar” (Cospoema, pàg. 33). Aquest és un dels 32 poemes i endevinalles que podem trobar dins d’aquest llibre, tots divertits i inspiradors per als nostres sentits. L’escriptor connecta directament amb les inquietuds dels nens i nenes, a qui desperta la curiositat de comprendre el cos a través de la paraula i la imaginació. Juga amb la repetició de sons –l’al·literació– i crea un ritme vital, alegre, musical, a partir d’un llenguatge poètic basat en metàfores visuals que contenen molt de sentit de l’humor i un punt d’absurditat. Ens fa prendre distància del nostre cos, pensar-lo de manera diferent, i ens mostra com les paraules són una bona eina per preguntar-nos sobre el que som i el que ens envolta. I és que el guipuscoà Juan Kruz Igerabide coneix molt bé el seu públic, perquè durant uns anys va exercir de professor de Primària; i coneix molt bé la matèria amb què treballa, perquè darrerament –vinculat a la Universitat del País Basc– ha escrit diferents estudis sobre poesia en la literatura infantil i juvenil i la tradició oral basca. L’any 2018 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil pel seu llibre Abecedario titiridario (el guiñol de las letras), Denonartean, 2017.
Els poemes, però, ens arriben embolcallats amb les il·lustracions d’Ainara Azpiazu, d’Hernani, llicenciada en Sociologia, dibuixant de còmic i il·lustradora. Ha utilitzat una paleta de colors pastel, lluminosos, combinats amb algun to més intens, i el negre. El seu dibuix digital, de línia i taca plana, amb alguna textura, expressa gràficament el que descriu l’autor, que no sempre és fàcil, i transmet molt bé el dinamisme inherent als infants que es traspua en els poemes. Ha realitzat un bon treball compositiu del conjunt d’il·lustracions, que en algunes pàgines enllacen dos poemes diferents, i ha incorporat els mateixos personatges en més d’un poema, donant així continuïtat entre text i imatges.
La petita editorial barcelonina La Topera ha sabut entomar el repte de traduir al català i al castellà aquest projecte –publicat inicialment en basc– ampliant-ne els continguts i adaptant-ne el format. L’ha imprès seguint els estàndards ètics i de compromís de la iniciativa “Llibre local” (llibrelocal.cat).

Jordi Vilarrodà

‘Moments inadvertits’
Francesco Piccolo
Univers
A l’espera d’entrar de ple en les novetats editorials del nou any, en recuperem alguna dels darrers mesos. Com aquest llibre que tanca la trilogia de Moments d’inadvertida felicitat (2020) i Moments d’inadvertida infelicitat (2021). Una invitació a descobrir els petits detalls de la quotidianitat que ens faran viure més plenament. La seva idea és als antípodes dels manuals d’autoajuda.

‘Els déus inaccessibles’
Miquel Àngel Riera
Ed. de 1984
Recentment, s’ha reeditat aquesta novel·la que ha quedat entre els grans títols de l’escriptor manacorí i de la narrativa catalana de finals del segle XX. Amb motiu dels 25 anys de la mort de Riera, som convidats a endinsar-nos en la història del capellà rural que viu un amor apassionat per un jove. I que es debat entre la fe i la passió, entre la necessitat de bellesa i la incomprensió.

‘Història gràfica de la Guerra Civil’
Jordi Riera i Kap
RBA
L’humor gràfic ha deixat testimoni de moments històrics amb tanta densitat de significat i interès com els discursos, les notícies i altres fonts. Jordi Riera i Jaume Capdevila, Kap, repassen en aquest llibre quin humor gràfic es publicava durant la Guerra Civil espanyola. Dels fets bèl·lics a la vida quotidiana. Un pròleg de l’historiador Paul Preston avala l’interès d’aquests documents.

‘No serà fàcil’
Jordi Rovira
La Campana
Per sort, els darrers anys hem recuperat la vida i obra de Joana Biarnés i l’hem situada entre els grans noms de la fotografia catalana del segle XX. Però com diu el títol d’aquesta biografia, ningú no li va regalar res per situar-se en la seva carrera professional. Un llibre amb molt material inèdit i dades que potser ajuden a entendre per què ho va deixar tot quan era al cim.

‘Per què juguem a…?’
Albert Vidal
Albertí Ed.
Si volem saber quin és l’origen d’alguns dels jocs que tenim presents, i d’altres que potser hem oblidat, tenim aquest llibre. Des d’arrencar cebes fins al Meccano, del Monopoly a tocar i parar. La tria abasta un centenar de jocs d’entreteniment, tant els tradicionals com els moderns, els propis del país i els importats de fora.

Cristina Anfruns

Ara que és temps de rebaixes, és bo que repassem tota una sèrie de termes que sentirem a dir aquests dies.

Saldo i ganga són dues paraules inseparables de les rebaixes.

Ganga té un origen onomatopeic, perquè és el nom d’un ocell difícil de caçar i de carn poc apreciada, per això antigament ganga volia dir “cosa sense profit” i va passar després a cosa adquirida a bon preu. La diferència entre ambdues és que mentre que una ganga és una cosa de valor que està molt bé de preu, un saldo costa poc perquè ningú ho vol.

De ganga prové l’expressió irònica “són gangues de l’ofici”, és a dir, inconvenients o perjudicis que comporta una ocupació, una activitat o una situació, i també el refrany “a casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues”, que aconsella de no anar a buscar a un bordell preus rebaixats.

De saldo ve saldar, que tant vol dir pagar o liquidar un deute com vendre alguna cosa rebaixada per esgotar-la. Aquest verb l’hem sentit molt amb tots els problemes de les hipoteques, l’habitatge i els desnonaments.

El dubte ens el dóna aquest verb saldar usat com a pronominal (saldar-se), que equival a “tenir com a resultat”.

Aquest ús és típic del registre periodístic i el trobem en gairebé tots els diaris. Malgrat això, no apareix en cap diccionari català. En aquest cas saldo té un sentit molt proper a balanç final d’una determinada acció o procés.

Per acabar el tema de les rebaixes hi afegirem que el mes de gener és un mes difícil, sobretot en el tema econòmic. D’aquí ve “la cuesta de enero”, que en català en direm “gener costerut”, “la pujada de gener”, “les vaques magres de gener”…

Vinga doncs, que tingueu bones rebaixes!

Miracle Sala (Santa Maria d'Oló)

Què ens va passar, amics meus, que durà tan sols la fugacitat d’una nit?
Izet Sarajlic

—Ja hi tornes, pare, ets un pesat —va dir l’Aisha mentre servia els plats. Encara que fos el seu pare, ja no podia aguantar més històries sobre la guerra. Que si havia defensat la biblioteca de Sarajevo, que si havia presenciat la matança del mercat, que si havien gastat tot el mobiliari per escalfar-se…— Buf, pare, no passarem mai pàgina?

L’Aisha reconeixia els dolorosos estralls que havia causat la guerra al seu país, els mateixos que niaven en molts conflictes arreu del món: morts de familiars i amics, gana, desaparicions, veïns renyits, fred, massacres, fugitius… Escenes de pànic i destrucció que no s’obliden mai més. Ho sabia, i compadia aquella terrible experiència. Però ella, que era jove, que havia nascut quan ja s’havia signat la pau, fràgil, sí, però pau, que tenia fins i tot algun amic serbi, ella, que no havia conegut ni els avis, ni els tiets, a qui la guerra havia segat la vida, ella, l’Aisha, desitjava pensar un futur en blanc, on pogués escriure esperances sense taques vermelles.

Mentre engolia la sopa de cols va decidir que abandonaria el pare, almenys durant una temporada. I seria en secret. Aquell vespre mateix prepararia una motxilleta i aniria muntanya avall. Tal com havia fet la seva mare un any abans, cap a la capital. Si la buscaria o no, ja en parlaríem. El seu pare no es treia Sarajevo de la boca, però la veritat era que vivien en un petit mas, apartats de tot i de tothom. Ell no tolerava parlar d’un canvi de residència, per molt que l’Aisha insistís que anessin a la ciutat, que no volia caminar tant per arribar a l’institut. Que volia tenir els amics més a la vora. Que ja he sentit mil vegades les teves bregues i aventures, pare.

—O junts, o sola, però marxaré —L’amenaça de la noia era constant, però el pare no se l’acabava de creure. Encara la veia com una nena.

Total, pensava l’Aisha, per un camp de quatre patates i un ramat de mitja dotzena d’ovelles. Com que la guerra els havia tornat pobres, au, cap a la serra per intentar sobreviure. Però, i les mines? El seu pare li havia prohibit que s’allunyés del traçat dels camins, ni que fos un pam: prohibit! N’estava tan sembrat, que feia por.

“L’Aisha reconeixia els dolorosos estralls que havia causat la guerra al seu país, els mateixos que niaven en molts conflictes arreu del món”

Va agafar pa i formatge, una llibreta, un bolígraf, el mòbil, el carregador i una bateria de recanvi, una llanterna, mocadors de paper i calces netes. I un paquet de tabac, l’encenedor i uns quants marcs que va sostreure de la caçadora del seu pare. T’ho juro que t’ho tornaré multiplicat, li va dir a la cartera on l’home guardava els diners. Calculava caminar un parell de dies fins a Sarajevo, on vivia la seva mare. Últimament la dona se n’havia desentès força, perquè el seu nou marit deia que els adolescents li provocaven urticària. Però l’Aisha comptava espavilar-se, tant si era ben rebuda com si no. Potser podria anar més lluny i tot, fora del país, com tants altres joves.

Malgrat que estava ben determinada, just posar el peu al pati de fora, aprofitant que el pare roncava de valent, vençut per la son i mitja ampolla de vodka, ja li va saber greu. El defecte més gros de l’home era tenir el record de la guerra tan present, no sols al cap sinó també a les cames: coixejava encara una mica, de resultes d’un salt fugitiu mal executat. L’Aisha no li retreia pas aquesta remembrança física, més aviat això és el que més la commovia. Tot observant la casa, li va prometre, xiuxiuejant, que tornaria i el salvaria d’aquella tràgica memòria. Va fer un petó al front al gos i va tirar avall, seguint la carretera de pedres cap a Sarajevo. Penjada al cel, una lluna partida semblava que se’n reia. Però la seva llum va acomboiar la noia fins que es va esquitllar entre les muntanyes.

Llavors, la foscor, gairebé completa, va difuminar els contorns i l’Aisha va aturar-se per acostumar els ulls a la nit. Al cap d’un moment ja recorria la pista sense necessitat d’encendre el lot. I no va trobar cap ànima vivent fins que va ser prop d’un rierol. Només sentia la fressa de l’aigua, però, entre les soques d’uns arbustos, va distingir el moviment d’una ombra de dues cames. Primer va pensar que era un ós. I preferia que fos qualsevol bèstia abans que un home. Des de l’època d’aquella guerra maleïda, uns quants anys anterior al seu naixement, molts tipus havien acabat amb el cervell girat i rondaven perduts per tot el país. Mai no podies saber quina en portaven de cap, i com que venien d’on venien no miraven prim a l’hora de buscar-se la vida. Va col·locar-se en posició d’alerta, darrere unes feixes.

Però abans que ella pogués reaccionar, la silueta ja l’havia clissada i li feia un crit. Mala sort, era un home! L’Aisha va voler plantar-se a córrer, però els peus li van fer ventosa i li van quedar enganxats a terra. L’individu s’hi va acostar aixecant els braços i la noia va encarar-li la llanterna, com si fos un arma. No era pas jove, portava una barba grisa de setmanes i tenia uns ulls grossos i negres sobre les galtes eixarreïdes. Duia un farcell de roba penjat a les espatlles. Va començar a garlar, dient-li alguna cosa que l’Aisha no va entendre, però semblaven paraules tranquil·les, com de disculpa. Ella va asserenar-se i, pensant que li havia de respondre, per educació, li va engaltar que anava a Sarajevo, tal qual i en bosni autèntic. L’altre va assentir amb un somriure i es va picar el pit, com si digués que ell feia el mateix recorregut. Després va continuar gestualitzant i ella va interpretar que li demanava si es podien fer companyia fins a la ciutat.

—D’acord —va manifestar la noia. I va dir: —Aisha.

I ell va contestar: —Marwan.

I en acabat van caminar tota la nit, l’un al costat de l’altre, sense dir-se res més. Què es podien explicar a les fosques i en plena marxa, si no compartien la mateixa llengua? Els únics sons de la ruta venien dels torrents, de la brisa, d’alguna carretera llunyana, i de les merles. Al cor de l’Aisha, el seu cant augurava un final feliç.

Amb la primera llum del dia, ell va agafar-li un colze i va assenyalar el bosc circumdant. L’Aisha li va llegir la cara d’ànsia i el desig d’apartar-se de les vies habituals per arribar a Sarajevo. Mare meva, va pensar la noia, un fugitiu. Però tenia ganes d’ajudar-lo i, sobretot, preferia no estar sola. Marxarien camps a través. Al cap i a la fi, a tots dos els interessava passar desapercebuts. Però, i les mines? Ella va fer “pum!” i va agitar els braços perquè l’home l’entengués. I ell es va parar i es va posar les mans al cap. Semblava que deia que ell se la jugaria igualment, que s’estimava més les mines dels tossals que una captura in fraganti al mig de la carretera, però li suggeria que ella continués pel camí bo. Ah, no, ara ja no et puc deixar. I tots dos van enfilar-se pel marge i van entrar al turó, amb peus de plom. Al cap de poca estona, refiats del terreny, aixafaven les pedres amb un atreviment complet i de vegades ella, per fer broma, cridava “pum!”, ell saltava d’espant i llavors reien plegats.

“L’Aisha es va fregar els ulls i va mirar en la direcció que li indicava l’home, esparverat: de dintre el bosc venia el so d’algú que trepitjava fullaraca”

Quan el sol ja brillava més desvergonyit, van aturar-se en una clariana. L’Aisha va treure el pa i el formatge i van esmorzar. Aleshores ja parlaven, cadascú a la seva manera. Els feia sentir més companys. L’home va abaixar el cap unes quantes vegades, com si digués gràcies, gràcies, mentre queixalava el formatge amb una boca de dents escantonades. Tot ell feia feredat, ara que es podia veure bé. Estrips a la camisa, pantalons enfangats, ungles mal tallades i brutes. Però l’Aisha no s’impressionava per poca cosa. Com que el mòbil no tenia cobertura en aquell indret, es va servir de la llibreta i el bolígraf per dibuixar un mapa del món, i així va saber que en Marwan venia de Síria i s’escapava de la guerra.

—Oh no, un altre com el pare! —va exclamar-se, i va agrair no entendre’l per no haver de sentir explicar més desgràcies. Va fer una cara com de llàstima i després va posar-se un palmell a la galta. Era hora de dormir. Necessitaven descansar per reprendre el viatge i atènyer el seu destí amb condicions.

No es va despertar fins al migdia, i perquè en Marwan la sacsejava quequejant el seu nom, molt fluixet. L’Aisha es va fregar els ulls i va mirar en la direcció que li indicava l’home, esparverat: de dintre el bosc venia el so d’algú que trepitjava fullaraca. Van gatejar quasi aplanats fins a una roca i van esperar, inquiets, què o qui sortiria a la clariana. Potser ara sí que és un os, es va dir l’Aisha. O alguna feristela. Però en parar més bé l’orella, va saber, abans que ningú fes acte de presència, de qui eren aquells passos de ritme trencat. En efecte, de darrere uns matolls no va trigar a aparèixer la figura torta del seu pare, que va repassar la clariana amb una expressió esbarriada. La mare que et va parir!, va cridar tot d’una, en descobrir la filla evadida, i el sirià ja estava a punt de fugir cames ajudeu-me, si no fos que ella li va tibar els pantalons per dissuadir-l’en, fent-li veure que aquell subjecte era inofensiu. I a més, els atraparia en un tres i no res. No calia gastar forces en córrer, tant li feia que fos coix. Quin un! Malgrat que ambdós homes fossin aguerrits per la guerra, el seu pare gaudia de més avantatges per a una hipotètica baralla o persecució: el sofriment li queia més lluny, era més jove, o almenys ho semblava, i, sobretot, jugava en camp propi. En Marwan no es va moure i l’Aisha va entomar el ruixat de malediccions sense interrompre el seu pare.

—I les mines? —la increpava ell, de tant en tant, amb gestos apocalíptics.

El va deixar esbafar-se i després, quan el va creure assossegat, li va presentar el company de fuga. Els dos homes van fer-se una encaixada i van inclinar el cap, saludant-se cadascú en la seva llengua. El pare els va conduir al cotxe i seguidament cap a la casa de la serra.

Unes setmanes més tard, el sirià ja xampurrejava bosni i va resultar ser un pastor i un pagès de primera. Tant les ovelles, com el gos, com l’hort i el pare de l’Aisha s’havien revifat amb aquella nova incorporació a la masia, i la noia es va conformar a passar l’estiu a la muntanya. El seu pare li va prometre que a la tardor la portaria a la capital, que podria estudiar allà si volia abandonar l’institut de la comarca. Ja negociarien el com amb la seva mare. L’Aisha, però, hi havia deixat de donar importància, fins i tot se n’havia oblidat una mica, i es distreia amb els llibres que tenia a l’habitació, l’ordinador, el mòbil i la seva llibreta. Ara que el pare disposava d’un contertulià a tutti pleni per intercanviar les vivències de la guerra, no li feia cap falta fugir. I pensava que, més endavant, a la universitat, es podria fer experta en la desactivació de mines.

Sortia a l’eixida del mas i olorava el ventijol que bufava del cantó dels Alps. Un tros enllà, a la llinda del bosc, les merles flirtejaven trenant melodies.

2n premi del Concurs de relats EL 9 ESTIU

Divendres, 1 de març de 1996 Vertigo publica ‘Gone to Texas’, primera entrega del còmic Preacher

Jordi Remolins

Durant molts anys EL 9 NOU primer i, després, altres mitjans de comunicació o propaganda d’Osona o el Ripollès van publicar-me una secció d’opinió que responia al nom d’El Predicador. Va iniciar-se l’any 1996, gairebé simultàniament que Garth Ennis i Steve Dillon comencessin la saga d’un dels còmics de més renom de la dècada dels noranta. Aquella finestra em va permetre d’agafar-li el gust a opinar, sovint sense la suficient coneixença d’alguns temes, però veient com funcionen la majoria de tertúlies radiofòniques i televisives, crec que tampoc se’m dessintonitza prou el cervell per no poder-ho continuar fent. I a més sense tenir el cul llogat per cap partit polític o organisme de poder. De fet, ara, set anys després d’haver deixat de publicar la secció, encara hi ha gent que quan em veu em denomina com a Predicador, amb la gràcia que sol fer-me que algú s’hagi pres la molèstia de llegir-me, per més d’acord, en desacord o indiferent que hagi estat amb les meves opinions.

La primera vegada que vaig veure el còmic d’Ennis i Dillon de la línia Vertigo de DC Comics, va ser a una desapareguda llibreria del carrer President Macià de Palamós. Em va fer gràcia no només perquè destil·lava el regust del còmic underground amb ínfules de traspassar fronteres, sinó també pel seu títol. Vaig comprar-lo, el vaig intentar llegir, però com que no tenia els antecedents dels números anteriors, lamentablement va acabar acumulant pols entre la resta de còmics de la meva biblioteca. Amb els anys totes les referències que rebia de Preacher eren tan positives, que se’m van anar posant les dents llargues. Ara fa una temporada, quan a Ripoll va obrir el Super Guay, una botigueta on a més de còmics també venien roba juvenil, vaig aconseguir els dos volums on es recull tota aquesta novel·la gràfica.

Com si es tractés d’un western modern, el guionista Garth Ennis hi narra la història de Jesse Custer, un predicador amb poders sobrenaturals després de la seva unió amb un ésser mig diví mig diabòlic. Un argument inversemblant que assoleix els seus millors resultats quan baixa a una escala més terrenal, gràcies sobretot a Tulip, antiga parella de Custer, i a un vampir irlandès que acaba resultant tant o més interessant que el mateix Predicador. La visceralitat de la narració, la incorrecció política, i la força d’uns personatges de tornada de pràcticament tot van convertir el còmic en un dels millors de la seva època, i en una referència per a generacions posteriors. Hòsties, llegiu còmics si us plau. Llegiu còmics.

Joan Millaret i Valls

Viure
Després de passar pel darrer Festival de Cinema de Venècia, fora de competició, i també a la secció Perles del 70è Festival de Cinema de Sant Sebastià, “Living” del director sud-africà Oliver Hermanus arriba als nostres cinemes. Un film impregnat de cinefíliaenl tractar-se d’un remake d’un clàssic dels cinquanta, “Vivir/Ikiru” del japonès Akira Kurosawa. La present adaptació compta amb un guió de l’escriptor japonès Kazuo Ishiguro, resident a Anglaterra des dels anys seixanta. Aquest Premi Nobel de Literatura 2017 és l’autor de la novel·la “El que resta del dia”, portada al cinema per James Ivory el 1993, o “No em deixis mai”, portada al cinema el 2010 per Mark Romanek i amb guió d’Alex Garland.
Una adaptació feta amb personalitat pròpia i que ens deixa un film preciós, delicat i commovedor. Oliver Hermanus trasllada l’acció del Japó al Regne Unit, concretament a Londres, en un temps històric similar, la postguerra que va seguir a la II G. M. A diferència del blanc i negre original, l’adaptació d’Hermanus està filmada en color, però utilitza una paleta cromàtica que sembla inspirar-se en el Technicolor dels cinquanta, amb una temperatura que recorda, per moments, els tons sublimats del cinema anglès de William Powell i Emmerich Pressburger.
El film que aporta un toc molt british amb una classe funcionarial estirada, un univers ple de convencions, un món encapsulat en si mateix. Però també es transcendeix la cosa local per dur a terme un retrat general d’una administració molt burocratitzada, una maquinària inoperant. I és que el protagonista és un funcionari de vida grisa, de molta discreció i més invisibilitat, encara. El títol original, “Vivint”, resulta molt emblemàtic, plenament carregat de sentit: Viure vol dir trobar un sentit a la vida, viure vol dir prendre partit, viure vol dir reaprendre la vida en temps de descompte.
Un film també sobre el compromís i la dignitat a través de la imatge d’aquest home malalt que s’entrega finalment a la seva feina per fer possible unes obres que permetin un parc infantil en un solar abandonat, emprendre accions que transcendeixen. “Living” ens deixa el paper d’un superb i corprenedor Bill Nighy – amb pel·lícules com “Love actually” (2003, Richard Curtis) -, actor britànic encasellat en papers secundaris o de repartiment, que aquí esdevé el perfecte reflex de l’actor japonès del film original, Takashi Shimura.

El Duo Sacapuntas, famós per les seves aparicions al programa 'Un, dos tres' de TVE, va actuar al Roc 34 de Vic

Agustí Danés

Manolo Sarria i Juan Rosa, coneguts com El Linterna i la Pulga de Torrelavega, el famós Duo Sacapuntas que va fer fortuna als anys 80 per les seves aparicions a programes de TVE com el popular ‘Un, dos tres’ presentat per Mayra Gómez Kemp, van ser a la discoteca Roc 34 de Vic en una actuació entre estrambòtica i casposa però molt celebrada. I vestits de toreros.

Era el 12 de setembre de 1987. La discoteca, plena. I ells es van ficar el públic a la butxaca. “Manolo i Juan van oferir una actuació no per esperada menys graciosa, basada gairebé en la seva totalitat en els acudits típics i ja vistos gairebé per tothom a la televisió que solen agradar a l’Espanya de l”Un, dos tres'”, escrivia Josep Comajoan a EL 9 NOU. I feia un resum d’on residia l’èxit del duo: “Els Sacapuntas no deixen de ser una imitació més de l’alt i guapo que ho sap tot, que ho manega tot i que porta el fil de l’actuació, i el petit i lleig, mig beneit i que sempre sembla que vingui de l’hort”.

Tot i que l’èxit els va arribar arran de l’aparició televisiva a l”Un, dos tres’ el Duo Sacapuntas actuava des de 1978, quan es van donar a conèixer en un concurs d’acudits organitzat per una discoteca de Màlaga, la seva ciutat natal. Es va donar la casualitat que van quedar empatats i, aleshores, van decidir actuar junts. Així va néixer el Duo Sacapuntas.

A Vic, explicaven que no és que fossin fans dels toros, però que a la televisió els havien presentat així perquè una parella de toreros explicant acudits feia gràcia. Entre els seus projectes immediats hi tenien, també, rodar una pel·lícula.

AMIC

El mes de gener a casa nostra és un dels mesos més freds de l’any, fet que repercuteix en la jardineria, sent un mes força tranquil pel que fa a tasques a realitzar.

En general, en les zones molt fredes, és recomanable suprimir totes les labors del jardí fins que passi el risc de fortes gelades. I a les regions una mica més càlides, es poden dur a terme caves profundes d’entre 20 a 30 centímetres per a remoure les zones d’hort i jardí sense vegetació i abonar correctament.

Per descomptat, i igual que el mes passat, és un bon moment per a reflexionar sobre l’esdevingut al nostre jardí durant tot l’any, analitzar i prendre decisions, per a posar en pràctica immediatament.

Però avui parlem de les plantes d’interior. Al mes de gener, aquestes són les cures que necessiten:

Són els dies més curts de l’any i hem de reubicar les nostres plantes prop de les millors fonts de llum.

Si hi ha radiadors, augmentar la humitat ambient.

Vigila quan ventilem les habitacions perquè tindrem a les nostres plantes prop de les finestres.

Regar el mínim i evitar posar un plat o safata sota el test, ja que l’excés d’aigua podrirà les arrels.

Recordeu que, quan anem al llit, acostumem a treure la calefacció d’unes certes parts de la casa. Cura si en elles estan les nostres plantes.

Tenir especial compte amb malalties com la Botrytis, ja que es veu afavorida amb temperatures baixes i humitat alta.

Xavier Roviró i Carme Rubio

El pont de Querós es troba situat a pocs minuts de l’antiga parròquia de Sant Martí de Querós. Riu avall, a tocar de l’església, hi ha el Molí de Querós, amagat sota l’aigua. Presidint una raconada del Ter s’alça ben a prop del pont el turó del Mal Sopar, un indret conegut per les peripècies que va passar la colla d’en Serrallonga en aquests verals. Avui en dia hi ha qui l’anomena l’Illa del Mal Sopar, perquè del reclau només en surt el turó.
Des de la construcció del pantà de Susqueda, el pont de Querós ha quedat submergit sota les aigües. El disseny d’aquest pont era atrevit, esvelt, amb quatre arcades. Es va començar el 1532 i s’hi van fer obres de reconstrucció en ocasions diverses. Querós havia tingut un pont anterior, però en realitat es tractava d’un conjunt de palanques poc segures que els obrers parroquials havien de restaurar contínuament.
Els ponts del sector guillenc de la conca del Ter tenen algunes característiques que els fan únics: presenten grans dificultats de construcció i de conservació; són escassos i justos; esdevenen eixos de gran valor comunicatiu en un territori isolat; estèticament són bonics per tenir arcades esveltes; han de suportar grans revingudes i porten incorporades llegendes antigues. Així doncs, mentre que el pont de Roda està sota l’advocació de la Marededeu del Sòl del Pont i el de Sau és obra divina, es creu que els ponts de Querós i de Susqueda van ser obra del dimoni.

LA LLEGENDA
Així ho explica una llegenda que ens va contar Domènec Orra de Vilanova de Sau l’estiu de 1984 sobre l’origen del pont de Querós:
«El pont de Querós diu que es fet del dimoni. Diu que hi havia una noia… Amb una casa, a Palou em sembla, hi havia una noia, hi havia un jove que la pretenia i l’anava a veure. I havia de passar un mal pas, un pas molt raro. La noia diu que va dir que es donava amb el dimoni si li feien un pont. Fins a les dotze de la nit hi havia temps. Cagumnoi, a fer el pont diu que hi feien molta via! Diu que portaven la pedra de Sant Hilari, per fer el pont de Querós.
Be i aquella noia: —Potser sí que ho faran això! Que se’n sortiran amb la seva.
I la mestressa diu que li va dir: —Què tens que estiguis tan amoïnada?
—Oh, és que passa això!
Diu: —A veiam si ho aturaré jo això!
Oh! es veu que ja els faltava molt poc, més ben dit, els faltava només una pedra per acabar el pont. I diu que no han sapigut mai aquella pedra on faltava en el pont. I diu que aquella pedra encara és a Sant Hilari, que en diuen la Pedra Llarga. I els faltava aquella pedra per acabar el pont. I la mestressa diu que va agafar una mica d’aiga i diu que va refrescar el gall i el gall diu que començaven a cantar la mitjanit. A ells els hi faltava poc per acabar, deien: —Canti el blanc, canti el ros, solament el negre no fos.
I la mestressa ve i que el refresca, i el gall es posa: —Quicaraquí!
I ells: —Fota’l a terra que ha cantat el negre
No se la van poguer endur.»

AMIC

Els aliments més senzills poden contenir grandíssimes riqueses. Riqueses nutricionals, gastronòmiques i també mediambientals. Aquest és el cas dels llegums, un aliment sostenible, saludable, econòmic i versàtil que a poc a poc recupera presència en la cuina i en la taula.

Els llegums tenen múltiples virtuts, algunes més conegudes que unes altres. Poden emprar-se en múltiples preparacions lleugeres, des de refrescants amanides estiuenques, fins a brous i guisats. És més, els llegums són essencials per a portar una dieta saludable.

Alguns exemples de les bondats i avantatges dels llegums:

Els llegums de gra, com les llenties, les mongetes, els pèsols o els cigrons, presenten un bon contingut en proteïnes (20-30%); un alt contingut en hidrats de carboni (30-60%), sobretot, complexos; i aporten fibra dietètica, minerals i vitamines. És a dir: aporten energia i atipen, al mateix temps que tenen un bon perfil nutricional.

Aquest aliment no té una estació fixa. Pot formar part de bullits tradicionals i plats de cullera, però també protagonitzar plats lleugers i refrescants.

No sols poden consumir-se en qualsevol moment del dia, també estan indicades per a tots els grups de població.

Pels seus components bioactius, destaquen els seus efectes potencialment beneficiosos en la prevenció i el tractament de les malalties cardiovasculars, la diabetis o el càncer, així com per a un envelliment saludable.

El seu baix índex glucèmic, així com l’absència de colesterol i de gluten, les converteix en una opció molt adequada (i econòmica) per a persones amb problemes cardiovasculars, persones amb diabetis i persones amb celiaquia o intolerància al gluten.

Són pràctiques. Si estan seques, resulta molt fàcil transportar-les i emmagatzemar-les… i, a més, són duradores. Si estan en conserva, són idònies com a “fons d’armari”: per a menjar-les no fa falta ni tan sols planificar el menú.

Els seus beneficis no es limiten a les persones que els consumeixen. Són un cultiu sostenible i d’un perfil mediambiental excel·lent. Necessiten escassa quantitat d’aigua, són resistents a les sequeres i a les gelades, emeten poc CO₂ en la seva producció i fixen nitrogen al sòl, augmentant la seva fertilitat.

Emili Vilamala

El protagonista dels propers dies continuarà sent el fred. Després d’una setmana amb una mica de tot, fred, vent, pluja i gebrades, la neu podria arribar a cotes baixes. En aquesta imatge d’Emili Vilamala es pot veure la neu al Prepirineu i torb més enrere al Pirineu

Cal deixar ben clar que no és el mateix comunicar que fer bon periodisme

Josep Ballbè i Urrit

Ramon Besa i Camprubí és un gran periodista, amb un currículum envejable. Va començar a EL 9 NOU i, a hores d’ara, col·labora habitualment amb el diari El País. El segueixo habitualment. M’encanta el seu estil i com fa cròniques. Alhora és professor del ram, a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Sens dubte, un bon referent per a mi. Fa pocs dies, opinava, a RAC1, que els mitjans estan obsessionats a convertir oïdors, lectors i espectadors en clients. No pas a l’inrevés, com passava fins fa poc. La societat actual ha esdevingut digitalment consumista. Així és ella qui decideix els continguts que vol. Per tant, no té res a veure amb el periodisme tradicional. Aquell que se’ns inoculava a la universitat. Llavors, els professionals feien per acostar-se a la notícia. L’aprofundien, la contrastaven i la situaven en un context rigorós i polit. Com hauria d’ésser ara i sempre!

Dit això, entra en joc allò que coneixem com a share o índexs d’audiència… Un entorn on cal deixar ben clar que no és el mateix comunicar que fer bon periodisme. No té res a veure generar continguts que estar pendents de les notícies que passen. Per acabar-ho d’adobar i, fins i tot, emmerdar, només ens faltaven les xarxes socials, les webs que publiquen temes sense base professional, els gabinets de comunicació i els mal anomenats influencers. Tot plegat ha generat una reconversió d’aquesta professió, on crec que cal mirar enrere i retornar als origens. Si més no per establir lligams de connexió entre periodisme i comunicació. Per a netejar un periodisme viciat.

Posats a citar un fet recent, rar és el mitjà de comunicació que no s’ha fet ressò de la cançó de Shakira, parlant sobre la ruptura amb Piqué. Passar-ho per alt implicava fer-los perdre oïdors, audiència o subscriptors que suposadament marxarien a buscar-ho a un altre lloc. Ràdios, televisions, diaris, internet i xarxes socials li han tret tot el suc. ¿Qui decideix. -i why– que una xafarderia passi a ser portada d’un mitjà seriós?

Tot i que arriba tard, ja va bé que el govern espanyol plantegi aprobar una llei que arribi a diferenciar escrupulosament el periodisme envers la indústria de l’entreteniment. Ja era hora! Fora Rociíto, Belén Esteban, Jorge-Javier Vázquez, María Patiño, Terelu Campos i altres espèciments d’aquest sidral vomitiu! Cal eliminar el tic-tac d´aquest tik-tok que alimenta la ment d´un munt de gent, ben entabanada..

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers