Els meus primers records radiofònics provenen d’un aparell gris que els meus tiets tenien al costat del televisor, i que només sintonitzava emissores d’ona mitjana. La meva memòria m’enganya perquè em situa alguns divendres a l’hora de dinar escoltant com RNE emetia La hora del ángelus, quan en realitat sortíem d’escola a la 1, i aquesta oració era al migdia. Però bé, només volia dir que aquella ràdio dels anys setanta era lleugerament diferent de l’actual. De la d’ara, amb tantes opcions per triar, però que sovint semblen ideades per alimentar la neurona que gestiona la decepció, una de les més notables em sembla El búnquer, que aquesta temporada –per tercera consecutiva– emet Catalunya Ràdio els dies laborables al vespre.
Alguns dels meus millors records actuals em remeten als sopars que alguns dijous fem amb uns torellonencs que havien estat vinculats a Elforatfanzine. En algun d’aquests àpats algú va expressar fa uns anys l’animadversió envers en Peyu, l’humorista que precisament és guionista i copresentador d’El búnquer juntament amb el grandíssim Jair Domínguez i Neus Rossell. En l’últim sopar –de la colla, no pas el del Nou Testament– l’opinió era molt més favorable al Peyu, però, en canvi, s’aferrissava contra en Jair. Bé, tots tenim la nostra creu, tanmateix a la meva no hi ha ni ombra d’un comunicador (en Domínguez) que m’ha fet passar les millors estones escoltant la ràdio de les últimes dècades. Vaja, que si em fan triar entre la gràcia que em fan els acudits del Joaquín del Betis i el presumpte humor de Los Morancos, o bé amb els acudits de l’Eugenio o sèries del talent de Pop ràpid i Arròs covat, crec que la diatriba és un insult a l’encefalograma de l’enquestat. Que sí, hòsties, que m’agrada el sentit de l’humor català.
La fórmula d’El búnquer –que s’enregistra a Osona i per això té sovint tant públic de la comarca– se sustenta en una biografia d’un psicòpata o famós més o menys conegut, que dona lloc a opinions viscerals i políticament incorrectes. Aquest inici és l’epicentre d’un programa que s’amplia amb una segona part on l’empatia de la Rossell, les anècdotes dels oients i els comentaris sardònics de tots plegats converteixen una conversa de bar en la millor producció radiofònica catalana del moment. I m’agrada tantíssim que me l’escolto moltes vegades en podcast perquè normalment no hi soc a l’hora de començar. Però tot i això, si em deixessin triar, tornaria enrere per poder sentir l’àngelus amb els enyorats tiets, i poder esperar-me quatre dècades perquè els planetes s’alineessin i entrar –si l’audiència ho volgués– al búnquer.
