Elvis, de Baz Luhrmann, arriba als nostres cinemes després d’una première en el 75è Festival Internacional de Cinema de Canes en rang de projecció especial, fora de competició. El director, guionista i productor australià Baz Luhrmann, responsable sempre de pel·lícules excessives, cas de la megalòmana Moulin Rouge (2001), ha rodat ara un biopic ple d’espectacularitat, desbordant i atordidor. Elvis és un piromusical fet a estrebades, com sacsejades de pelvis, que reflecteix l’ascens a l’estrellat d’Elvis Presley (Austin Butler) i la seva posterior carrera musical i, també, cinematogràfica, fins a la seva mort el 1977 amb tan sols 42 anys.
Luhrmann se centra, sovint, en la complexa relació del cantant amb el seu agent, el coronel Tom Parker (Tom Hanks), veu narradora en bona part del film. Un singular i polèmic mànager que porta Elvis a la celebritat, però que alhora pretén retenir-lo en un teatre de Las Vegas, tancat en una gàbia daurada.
El film cobreix les arrels musicals que van marcar el camí del rocker Elvis, sobretot la música negra del sud. Però també aborda la seva relació amb la família, la mare, Gladys (Helen Thompson), i el pare, Vernon (Richard Roxburg), o la seva relació amorosa amb Priscilla (Olivia DeJonge).
La seva música, provocativa, sensual i enèrgica, va en paral·lel a un país com els Estats Units que sembla dessagnar-se en la dècada dels 60 a través dels magnicidis de Martin Luter King o els germans Kennedy.
Si Austin Butler resulta espectacular en la seva interpretació d’un Elvis més torrencial, Tom Hanks, tan caracteritzat, sembla una pura caricatura, un dibuix animat. Després de sonats èxits sobre estrelles del rock com Bohemian Rhapsody (2018, Bryan Singer) sobre Freddy Mercury i The Queen; Rocketman (2019, Dexter Fletcher) sobre Elthon John, ara és el torn del film definitiu sobre el Rei del rock-and-roll, Elvis Presley. Que no pari la música!
