La regulació dels preus dels lloguers en determinades poblacions catalanes va aixecar rèpliques airades dels partidaris de la perfecció dels mercats sense regulacions públiques. Ara, el recorregut d’aquestes regulacions ha caigut en un obstacle judicial que, probablement, resulti definitiu. Els detractors de la mesura han tingut una victòria judicial, però el debat sobre la necessitat de marcs reguladors per evitar que les escalades de preu acabin sent excloents d’àmplies capes de població és encara ben present i no és previsible que una sentència del Constitucional més basada en motius de forma que de fons hi hagi posat punt final.
Uns dies enrere, el Tribunal Constitucional donava a conèixer la sentència sobre els recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei Catalana de l’Habitatge, que tenia entre els seus punts estrella una limitació dels preus dels lloguers, que no podia anar més enllà de la mitjana que calculava la Generalitat a partir de les dades aportades per l’Institut Català del Sòl per als habitatges d’una zona determinada. Tot això passava, primer, en una seixantena de poblacions en els quals es considerava que el preu del lloguer estava massa elevat –generalment de més de 50.000 habitants– i, posteriorment, es va estendre a d’altres amb menys població que consideressin que tenien un mercat immobiliari tensionat.
El PP va presentar de seguida un recurs d’inconstitucionalitat, molt basat en preceptes ideològics. El plantejament de partida és que no es pot entrar a regular un acord lliure entre dues parts, l’arrendatari i l’arrendador, perquè és un atemptat a la llibertat de mercat i també al dret a la propietat. El govern espanyol es va limitar a motivar el seu també recurs d’inconstitucionalitat a la invasió de competències estatals que comporta una normativa d’abast autonòmic, que és l’estatus que legislativament té encara Catalunya. Doncs bé, la sentència del Constitucional atén més aquest criteri d’invasió de competències que els motius de fons que argumentava el PP en el seu recurs. Les cròniques informen que així es va preservar la unitat en la resolució del tribunal: una estimació per motius formals. Una manera de dir que la preservació de la llibertat del mercat, que hauria estat el motiu de fons, no és un precepte unànime.
Però per més que tècnicament això suposi que el recorregut d’una regulació catalana a l’escalada del preu del lloguer quedi limitada, els aspectes de fons de la qüestió continuen presents. Continua present la impossibilitat, amb la situació salarial del país, de pagar els preus de lloguer que s’estan demanant en bona part de les principals ciutats del país. El dret a la propietat que diuen defensar els diputats que van presentar el recurs d’inconstitucionalitat topa frontalment amb un altre dret, el d’accés a l’habitatge, com assenyala el Sindicat de Llogateres, entitat inspiradora del que posteriorment es va traduir en la Llei Catalana. I, de fet, la normativa que s’està tramitant a l’Estat no tanca pas la porta a una regulació de preus.
Certament, aquesta regulació de preus no està exempta de controvèrsia. De fet, no s’ha inventat ni a Catalunya ni a Espanya. En altres països europeus també es va arribar a la conclusió que els preus elevats del lloguer estaven deixant exclosos elevats contingents de llogaters, impossibilitats de poder pagar el seu habitatge. Quan un mercat està presidit per la pura llei de la selva, sense cap regulació, es corre el risc que només el puguin resistir els més poderosos. És per contribuir a un equilibri, a una igualació de drets –a això que ara està de moda dir-ne equitat– que hi ha a les administracions. I està passant, cada vegada més sovint, que quan les administracions intenten jugar el seu paper per contribuir a una certa igualtat d’oportunitats que apareixen les instàncies judicials per retornar a les lleis del mercat sense filtres. En el xoc de legitimitats entre el dret de la propietat i el dret de l’habitatge, la intervenció del Constitucional s’ha decantat, almenys en aquest cas, cap a la dels propietaris.
Més enllà de consideracions interessades del sector (el portal Fotocasa advertia poc després de la sentència del Constitucional que l’oferta d’habitatges de lloguer s’havia contret a Barcelona un 20%, i en canvi els preus havien crescut un 11%), hi ha altres visions –més neutrals i basades en una observació més àmplia– que apunten a uns efectes de la regulació catalana menys catastròfics. Un informe de l’Institut d’Economia de Barcelona, que podeu llegir al bloc Nada es gratis, revela que els preus de lloguer van baixar un 6% en els municipis que estaven en zona de mercat regulat i, en canvi, no troba evidència que aquesta regulació afectés el nombre de transaccions de lloguer, de manera que no és constatable que baixés el nombre d’habitatges en oferta. Malgrat la mala premsa que els autors de l’estudi admeten que es produeix entre els economistes, auguren que els controls del mercat de lloguer difícilment desapareixeran de l’esfera pública.
No ho faran, diuen els estudiosos, perquè són mesures populars entre els votants i no implica grans despeses per a les administracions. Però, més enllà d’aquesta fredor analítica, s’hi podria afegir que no desapareixeran perquè uns preus de lloguer elevats són segregadors i expulsen de les ciutats capes de població, sovint joves, sotmeses a un règim de moderacions salarials i temporalitats sobre les quals els governs no han entrat en grans regulacions i quan ho han fet ha estat sovint més decantat cap a la banda de la necessitat de perseverar en aquestes polítiques. La regulació de preus ha tingut un entrebanc legislatiu però els motius de fons són prou profunds com perquè el debat persisteixi.
