Branagh està molt actiu al cinema i ara mateix també tenim a punt d’estrenar la seva versió de Muerte en el Nilo, repetint de nou amb obres de misteri d’Agatha Christie després d’Asesinato en el Orient Express (2017) i reservant-se per a ell el paper en ambdós films del detectiu Hercules Poirot. Kenneth Branagh filma, però, a Belfast el seu particular Amarcord –el film estrella de Federico Fellini que reviu des de la imaginació, l’humor i l’amor la seva probable adolescència en una Rímini de fantasia.
El realitzador i actor britànic es reserva a Belfast el paper de director de la pel·lícula i desapareix d’escena per dur a terme una preciosa sublimació de la pròpia infància en una família protestant enmig d’un barri catòlic de Belfast en flames sota la ira dels protestants el 1969. Partint d’aquesta batalla de religió entre nord-irlandesos, conflicte nacional i social també, agreujat sobretot a partir del tràgic Bloody Sunday, efemèride de la qual s’acaba de commemorar el cinquantenari, neix un dels eixos dramàtics sobre el qual acaba girant la pel·lícula. Per culpa d’aquest clima enrarit i enverinat que s’hi viu i que fa pràcticament impossible la convivència, la família viu un atzucac de difícil solució i es veu forçada a prendre la decisió de partir, emigrar, deixar el barri o restar-hi.
És un film que ens parla del cinema també com a formació vital. Hi ha moments màgics mentre la família assisteix a projeccions de Chitty Chitty Bang Bang (1968) o Hace un millón de años (1966). Però també trobem el cinema a la televisió, com El hombre que mató a Liberty Valance (1962) i, sobretot, Solo ante el peligro (1952), films que s’utilitzen al·legòricament per abordar un tema roent en el film com és l’excepcionalitat en la qual viu una família protestant dins d’un barri catòlic. Títols clàssics del western que serveixen també per fer al·lusions a les pressions dels violents que rep el cap de família per doblegar la seva fermesa no violenta i participar de l’assetjament als catòlics.
En aquesta pel·lícula conformadora de la identitat adulta del petit Buddy (Jude Hill), allò que anomenem coming of age, tenim un film farcit de records d’infància on no podia faltar retre homenatge també a la família, el món ideal i acollidor de referència del nen. Tenim uns avis divertits, estimats i que s’estimen, interpretats per Granny (Judi Dench) i Pop (Ciarán Hinds), i, sobretot, la figura dels pares, la mare protectora i adorable, Ma (Caitriona Balfe), i el pare lluitador i valent, Pa (Jamie Dornan).
Tenim la música de Van Morrison que banya tota la pel·lícula i aquest fet, combinat amb els moviments coreografiats dels actors en escena, sovint com si es moguessin en un plató teatral, un carrer tancat, fa que es transmeti una sensació de musical no confessat. Resulta també molt destacable l’ús d’una fotografia en blanc i negre a càrrec de Haris Zambarloukos, treball que bascula entre el realisme social i el relat fabulat, sovint posant angles de càmera o agafant camps de visió coincidents amb una perspectiva infantil. Belfast ens deixa un bon pastitx de referències creuades, però sobretot queda un esplèndid film, bellament filmat, visualment suggeridor i que encomana molta vida, alegria, humor, estimació i tendresa.
